dissabte, 15 de juny del 2019

Tamara Carrasco

El dia 10 d’abril de 2018, la nostra conciutadana Tamara Carrasco és detinguda, sota un desplegament policial i mediàtic desproporcionat, acusada dels càrrecs de rebel·lió, sedició i terrorisme. Posteriorment serà portada a Madrid, on passarà dues nits incomunicada. Havia sigut membre del CDR de Viladecans, des d’on havia participat, com tanta altra gent, en la lluita social i defensa dels drets i les llibertats des del carrer. Paral·lelament, a Esplugues de Llobregat, l’Adri, fugia de casa, perseguit per la justícia espanyola pels mateixos càrrecs. 

A Madrid, l’Audiència Nacional li aplica a la Tamara unes mesures cautelars desmesurades: queda confinada a Viladecans, una presó de 20km2. Més endavant, el mateix organisme contradiu la demanda de la fiscalia i l’acusa de desordres públics. Tot i així, fins el 28 de maig del 2019, més d’un any després, no se li aixequen les mesures cautelars. L’Adrià, a dia d’avui, segueix exiliat i la Tamara, segueix pendent de judici. Aquests, són només dos exemples dels molts casos de repressió que estan patint els CDR arreu del territori. 


Jaume Muns


Rossinyol bord (Cettia cetti) Espai Natural Remolar-Filipines, 1 d’abril de 2017.

 

Resident comú. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Per sobre és de color marronós rogenc fosc; la gola és blanquinosa i també la part central de la panxa. Té una ratlleta blanca sobre els ulls. El bec és de color marronós. La cua és llarga i arrodonida. No hi ha dimorfisme sexual. S'amaga entre la vegetació on s'alimenta d'insectes, llavors i mol·luscs. Gràcies al cant nupcial, fort i clar, és molt fàcil de detectar. Les seves principals amenaces són la pèrdua o degradació de la vegetació de ribera.

Eio Ramon

Fa quaranta anys

Aquesta foto ha fet quaranta anys. Per a les fotos no passen els anys, per a la vida sí. Si els seus protagonistes tornessin a aquesta vella tanca que ja no existeix, podrien taral·lejar aquell tango de Gardel de Volver con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon sus sienes. Veinte años no es nada, seguia dient la cançó. Si vint anys plategen les temples, quaranta emblanquinen tot el cap, o deforesten alguna d’aquestes melenes ben poblades.

És el Viladecans en blanc i negre, quan la política era en colors perquè destil·lava il·lusió i canvi. La marquesina que sobresurt al fons era la de la parada de la Mohn, de la carretera de la Vila, avui desapareguda. Al fons es veu l’edifici de la cantonada de la plaça de la Vila, i els semàfors de la cruïlla que pengen del pal com un peix d’una canya de pescador. 

Es diria que és diumenge. La ratlla de la planxa als pantalons del nen que mira atentament el terra amb les mans a la butxaca, les jaquetes dels dos espectadors que no són de dia de treball, la roba de les noies, que tenen l’alegria del tros d’armari de dies festius.

 A la paret està fresca la pintada d’un partit que ha passat a la història: el PSUC. Les quatre lletres les imaginem en groc i la bandera en vermell. Aquí està l’anagrama amb la falç i el martell com una ombra vermella de les quatre barres. El PSUC era el partit amb el millor lema en un cartell: Mis manos: mi capital. En resum, una organització més de manualitats que de pressupost. La pintada és com un gran cartell fet a mà. El resultat tenia més valor militant que artístic, encara que el dubtós artista de pèl esvalotat que sosté pintura blanca en un got de plàstic i el pinzell que degota en una galleda d’aigua, sembla somriure satisfet a algú que no veiem. Veiem pintat un jove amb jersei de pic –el rostre s’assembla llunyanament a l’Ecce Homo de Borja restaurat per la senyora Cecilia–, que aguanta somrient la bandera.

Sota la bandera s’albira en perspectiva una figura probablement de dona, probablement en sabatilles, amb un pèl que sembla haver conegut la dictadura dels rul·los. De fons, l’escut de la Generalitat com a muda reivindicació d’un Estatut que llavors es veia com el màxim assoliment de la felicitat nacional.

Ajupit, un jove amb bambes i pota d’elefant, amb els cabells esvalotats, com agermanat amb l’inexistent pentinat del pintor psuquero. Al seu costat, agenollat ​​un altre jove amb barba i rellotge de polsera amb la mà sobre un diari. Les barbes existencialistes eren la samarreta simbòlica de la progressia, de no pocs sindicalistes de classe, fins i tot de floricultors autònoms i rebels. Estan protegint o netejant el sòl perquè no volien embrutar el carrer de tots.

 Era normal, ja que corria la llegenda que en les assemblees era fàcil veure qui era del PSUC. Aquells que després d’una reunió es quedaven a recollir les cadires.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Camina l´home estoic, avança.

Lent i inexorable,

solcat de bregues, nu,

erm d´incofessables desitjos.


Camina,

no pas a batzegades,

sinó amb un ferm

esperit,

resilient,

tenaç,

amb una ment

insolcable.


Camina cap a d´altres espais,

cap a d´altres etereïtats.


Rep empenys, rep travetes,

paraules beneïdes i paraules malmeses.

Rep de mena.


Neva, plou, venteja,

crema, llampega,

eix el sol, neix la calma,

ionitza,

trona i retrona,

bombardeja, erupciona,

atomitza i nuclearitza.


Però, impertèrrit, camina,

sense cap bri d´acidesa al rostre,

sense cap nota que denoti

el regust amarg del no res.


Inescrutable, silent, altiu

potser amb un cert toc d´ironia també,

mai es detura.

Jura i abjura

segons el seu tarannà.


És l´home estoic

no pas l´estàtic.

Antoni Garcia Iranzo


Aquell matí

 


Aquell matí no semblava pas massa diferent als altres.

El carrer Aragó de Barcelona atapeït de cotxes, com sempre, els xòfers fent-se un fart de riure tots sols, com sempre, i jo una mica atrafegat de pensaments, caòtics, com sempre.

I conduint la meva flamant Furgoneta Vintroën C-13, nova de trinca!

Per cert, en aquelles circumstàncies, sempre pensava el mateix:

– Tants cotxes i només la quarta part de persones dins!

Quina despesa més enorme d´espai, energia, contaminació,

 una autèntica barbaritat que ens acabarà sortint molt cara!

El fet és que havia de tenir el cap ben centrat car sempre em dispersava una mica, la feina l´havia de fer bé. Aquell dia tocava anar al pis de la senyora Carmeta a polir-li el terra.

Aquella dona era una clienta habitual, era formosa i xerraire, simpàtica i disbaratada.

Però, ai las! aquell dia es trobava plorosa i compungida.

Havien de sacrificar la seva estimada gosseta Pruna i això l´entristia molt, no parava de queixar-se i maldar de tot. La Pruna s´havia fet estimar però havia emmalaltit i el seu mal no tenia remei.

Així doncs l´únic consol que li vaig saber donar va ser el fet de recordar-li que, si més no, aquells animalons tenien un dret que nosaltres no teníem, se´ns havia negat constantment

pels segles dels segles, no hi havia manera.

Antoni Garcia Iranzo ® i © 2018

http://garciairanzo.org/


Dia mundial de la diversitat per al diàleg i el desenvolupament

Avui 21 de maig, aprofitant el dia dedicat al diàleg i a la diversitat, les alumnes i voluntàries de Càritas del “Pla Acull”, hem assistit a la xerrada “Dona, diversitats i convivència” a càrrec de Fàtima Ahmed de l’associació intercultural Diàleg de Dones.

Aquesta associació intercultural és un espai d`acollida i socialització per a dones immigrades. Va néixer a Barcelona sense ànim de lucre amb la voluntat de contribuir, a través del diàleg intercultural en clau femenina, a la cohesió del barri i de la ciutat, facilitant el coneixement de la societat d’acollida amb l’objectiu de guanyar autonomia i afavorir la identificació amb el nou territori. Incentivant la participació en la vida del barri, de la ciutat i de la societat en general com a veïnes i ciutadanes de ple dret.

Tots aquest objectius i més son els que coincidim a Càritas amb el projecte Acull: volem establir ponts de diàleg entre persones que comparteixen territori però són de cultura, costums, creences i procedència diverses, fomentant la interculturalitat i el coneixement de l’altre.

Ha estat una xerrada activa on els assistents han pogut dir-hi la seva. Sempre és enriquidor poder escoltar altres experiències arreu del territori i que ja estan en dansa i funcionen.

En aquesta tasca d’acompanyament a la dona immigrada i en el seu procés d’integració ens hi sentim molt identificades, i volem donar les gràcies a la Fàtima Ahmed per haver-nos explicat la seva experiència apassionant i trencadora de tants tòpics.

Montse Pastor i Pujadó

Gustós plaer

Avui estaves sobre aquella taula 

i tots els ulls anaven cap a tu,

els has deixat a tots sense paraula

amb el teu cos tan dolç, vestit i nu.

Vestit de pinzellades de dolcesa

que et feien realçar i també lluir,

pel teu color i autèntica bellesa

i amb l’aroma pur ens feies glatir.

Totes les mans volaven per la flaire

que tu anaves deixant entre la gent,

el teu aroma estava per tot l’aire 

esperant ser englotit senzillament.

I és que tu, xocolata, ets alegria 

i als nostres llavis tu fas poesia.

Nati Regàs

UNIVERS HIPÒCRITA

 Dia sí i dia no, pensa en baixar-se d’un món que no acaba d’entendre o que li sembla fals, d’emocions i actituds només vàlides per a la galeria. Hi ha poca veritat en gairebé tot i en molts que l’envolten. Sent tedi de frases buides i intencions que s’expressen en veu alta però que ningú no es preocupa en realitzar. Les promeses se les emporta el vent: només romanen en el cor i la ment dels qui van creure en elles. Ningú no està disposat a moure un dit per complir res que no interessi o no doni diners o fama.

Hi ha alguna cosa més que també el molesta i li provoca desitjos de viure en un univers paral·lel. Qui decideix quins temes són crucials i quins no? La fam al món, la manca de recursos econòmics de moltes persones sense llar, sense menjar, sense cap lloc on caure mortes, sense la compassió de ningú, són problemes que estan sempre de moda, però tan sols per omplir-se la boca de grans paraules i pocs fets.

Està cansada d’hipocresia, de llocs comuns, de què està bé i què està malament segons la rasadora general, segons els cànons establerts, encara no sap per qui. En aquests temps que no són per a la lírica, com un cicle que es repeteix sense fi, es fa difícil saber qui és lladre o honrat, o totes dues coses, qui diu veritats i qui solament mentides, qui fa alguna cosa per convicció i solidaritat o qui ho fa veladament i per una recompensa.

La sinceritat, l’honestedat, no són plats que se serveixin cada dia. Sí entre amics, sí amb familiars que t’aprecien sense duplicitat -perquè no és la sang, sinó el suport que dones, el que fa l’afecte-, sí en companys de feina amb qui comparteixes objectius i de vegades també il·lusions. Portar-se bé amb ells, facilitar-los la vida, compartir moments de celebració, i no només de gestions, redunda en bon ambient i tot sembla molt millor.

Sí, ser amable i somriure sembla fàcil. Però no ho és. Pintar-te una cara amable cada dia abans de sortir de casa pot ser senzill si ho converteixes en la teva actitud davant del món. No som més que partícules minúscules enmig del caos, però podem ser més grans aconseguint el somriure d’altres. Respirar profund, mirar als ulls, escoltar, no reaccionar al moment i comptar fins a vint o més abans de respondre, ser sincers, de vegades encara que faci mal... Ella no vol aquest món, aquest univers on la hipocresia governa al seu aire, aquesta inquietud per les façanes i no els interiors, aquest quedar bé que no condueix més que a la soledat i l’avorriment.

El seu forat negre particular està devorant els seus bons sentiments, la seva alegria. A on anar quan la Terra continua girant, surant entre estrelles, i tu només ets un hoste més? Ella imagina petits prínceps ocupant aquest i altres planetes, buscant una altra forma més humana de viure i estar entre els altres, sense donar res per fet, sense jutjar, sense envejar, sense fer mal ni insultar... Com si fos possible canviar, com si res no estigués perdut i poguéssim tornar a començar. En un altre univers no hipòcrita, en un altre món per estrenar.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Amb la comunitat musulmana


El món musulmà ha celebrat recentment el Ramadà (des del 6 de maig al 4 de juny, aproximadament). Aquesta abstinència de menjar, beure o mantenir relacions sexuals des de l’alba fins a la posta del sol és una forma de celebrar que el profeta Mahoma va rebre de l’arcàngel Gabriel el llibre sagrat, l’Alcorà, i és també un camí espiritual. No es tracta només de dejunar, sinó d’intensificar la pregària, de compartir els béns que s’han rebut i, en definitiva, de purificar la vida interior per esdevenir millor persona i millor musulmà.

Doncs bé, dues entitats culturals de Viladecans, musulmanes, van convidar entitats i partits polítics a celebrar conjuntament l’”iftar”, el moment en què cada dia, durant el Ramadà, es trenca el dejuni. Convocades per l’Associació Cultural Al-Noor i l’Associació Cultural La Pau, ens aplegàrem davant del Cúbic més d’un centenar de persones per sopar: dàtils i dolços de mel per trencar el dejuni, sopa harira, cuscús, pastissos salats, més dolços, sucs de fruita… Els que no havíem dejunat aquell dia hauríem fet bé de pujar a Sant Ramon en acabar! I el sopar va anar precedit i acompanyat de pregària i del cant de l’Alcorà.


Va ser una molt bona experiència: ens vam conèixer millor, els no musulmans vam ser molt més conscients del significat del Ramadà i vam compartir una festa. Una bona manera de fer, sens dubte, en època de recels i d’una certa incomprensió del fet religiós, que té mala premsa. 

Mercè Solé

Un nou Ajuntament

Arran de les eleccions del passat 26 de maig, el nostre consistori ha canviat de composició. Un canvi en el qual el que més destaca és la pujada del PSC, que aconsegueix la majoria absoluta, i la pujada, també, d’ERC, que es converteix en la segona força municipal. També és destacable l’augment notable del vot al conjunt de les esquerres, i la bona notícia que l’extrema dreta no hagi entrat al consistori. D’acord amb aquests resultats, Carles Ruiz ha estat elegit novament com a alcalde de Viladecans.

Des d’aquesta revista, voldríem en primer lloc felicitar-nos. Novament, els viladecanencs i viladecanenques ens hem aturat a pensar en la nostra ciutat i a veure qui ens semblava més adequat per governar-la, i hem anat al corresponent col·legi electoral a dipositar-hi el vot. Això és un bon senyal de salut cívica. Però més ho és encara constatar com una colla de conciutadans i conciutadanes nostres han fet més que això: han format candidatures electorals, han preparat programes, i han participat activament, de diverses maneres, en l’esforç de la campanya electoral. I això encara és un més bon senyal de salut cívica, i mereix, doncs, que ens en felicitem.

En segon lloc, voldríem felicitar especialment a les dues forces que han vist com la majoria de ciutadans els donaven suport: el PSC i ERC. En mesura diferent, com és obvi, però en tot cas, amb una responsabilitat clara: tots dos, cada un en el seu lloc, i amb capacitat també de col·laborar, han de treballar amb especial voluntat per fer de la nostra ciutat un lloc on cada cop valgui més la pena viure-hi.

I en tercer lloc, voldríem dir-nos els uns als altres que no n’hi ha prou amb haver votat. La democràcia no és només això. La democràcia és que tots i totes, cada dia, treballem amb aquesta mateixa voluntat de fer una ciutat viva, participativa, justa, equilibrada, on ningú no visquin en cap exclusió. I aquesta és la tasca de tots els regidors i regidores, la tasca de totes les formacions polítiques, i la tasca de tots els ciutadans i ciutadanes,.