Dia sí i dia no, pensa en baixar-se d’un món que no acaba d’entendre o que li sembla fals, d’emocions i actituds només vàlides per a la galeria. Hi ha poca veritat en gairebé tot i en molts que l’envolten. Sent tedi de frases buides i intencions que s’expressen en veu alta però que ningú no es preocupa en realitzar. Les promeses se les emporta el vent: només romanen en el cor i la ment dels qui van creure en elles. Ningú no està disposat a moure un dit per complir res que no interessi o no doni diners o fama.
Hi ha alguna cosa més que també el molesta i li provoca desitjos de viure en un univers paral·lel. Qui decideix quins temes són crucials i quins no? La fam al món, la manca de recursos econòmics de moltes persones sense llar, sense menjar, sense cap lloc on caure mortes, sense la compassió de ningú, són problemes que estan sempre de moda, però tan sols per omplir-se la boca de grans paraules i pocs fets.
Està cansada d’hipocresia, de llocs comuns, de què està bé i què està malament segons la rasadora general, segons els cànons establerts, encara no sap per qui. En aquests temps que no són per a la lírica, com un cicle que es repeteix sense fi, es fa difícil saber qui és lladre o honrat, o totes dues coses, qui diu veritats i qui solament mentides, qui fa alguna cosa per convicció i solidaritat o qui ho fa veladament i per una recompensa.
La sinceritat, l’honestedat, no són plats que se serveixin cada dia. Sí entre amics, sí amb familiars que t’aprecien sense duplicitat -perquè no és la sang, sinó el suport que dones, el que fa l’afecte-, sí en companys de feina amb qui comparteixes objectius i de vegades també il·lusions. Portar-se bé amb ells, facilitar-los la vida, compartir moments de celebració, i no només de gestions, redunda en bon ambient i tot sembla molt millor.
Sí, ser amable i somriure sembla fàcil. Però no ho és. Pintar-te una cara amable cada dia abans de sortir de casa pot ser senzill si ho converteixes en la teva actitud davant del món. No som més que partícules minúscules enmig del caos, però podem ser més grans aconseguint el somriure d’altres. Respirar profund, mirar als ulls, escoltar, no reaccionar al moment i comptar fins a vint o més abans de respondre, ser sincers, de vegades encara que faci mal... Ella no vol aquest món, aquest univers on la hipocresia governa al seu aire, aquesta inquietud per les façanes i no els interiors, aquest quedar bé que no condueix més que a la soledat i l’avorriment.
El seu forat negre particular està devorant els seus bons sentiments, la seva alegria. A on anar quan la Terra continua girant, surant entre estrelles, i tu només ets un hoste més? Ella imagina petits prínceps ocupant aquest i altres planetes, buscant una altra forma més humana de viure i estar entre els altres, sense donar res per fet, sense jutjar, sense envejar, sense fer mal ni insultar... Com si fos possible canviar, com si res no estigués perdut i poguéssim tornar a començar. En un altre univers no hipòcrita, en un altre món per estrenar.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada