divendres, 15 de desembre del 2017

Jugant a cartes al jardí de l’Ajuntament



L’any 1981 els avis de Viladecans es reunien al jardí de Can Modolell per passar l’estona i jugar a cartes. Trenta sis anys més tard no ha canviat gaire la fisonomia del jardí: les palmeres, la magnífica xicranda i pocs bancs on petar la xerrada. No fa gaires anys es va instal·lar un petit parc infantil que omple amb les rialles i els jocs dels més petits l’espai que abans gaudien el més grans. 

Jaume Muns

Xarxet comú (Anas crecca) Espai Natural del Remolar-Filipines. 11 de gener de 2015

 

Migrador i hivernant regular i molt comú. El xarxet és l'ànec més petit d'Europa, amb 35 cm de longitud, menys de 60 d'envergadura i un pes inferior als 400 grams. Viu en zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, basses i embassaments i zones tranquil·les d’alguns rius. El mascle té el cos de color gris amb fines ratlles blanques. El cap és de color marró i en ell hi destaca una franja verda que envolta l’ull i baixa pel clatell. Menja llavors i plantes aquàtiques; també insectes aquàtics, cucs de terra, crustacis i mol·luscos. Viu entre 10 i 15 anys.

Eio Ramon

Por sus trajes los conoceréis

Nací pobre, he sido siempre pobre, continuaré siendo pobre y pobre moriré”, va escriure Paco Candel, l’home amb barba amb les mans obertes en signe de pau, tot i que potser aquestes mans parlaven del cartell del PSUC que va obrir la campanya de 1977, Mis manos, mi capital. Quatre paraules que definien una identitat de classe millor que tres discursos o un parell d’himnes nacionals. Era el 12 de juny a la plaça de toros Monumental en el míting final de campanya de les primeres eleccions democràtiques després de la guerra civil, quan la gent omplia places i estadis per sentir el fruit prohibit: la paraula de l’esquerra. Eren els temps de l’eurocomunisme, per a uns l’esperança que un partit comunista pogués governar per la via democràtica sense passar per la presa dels palaus d’hivern, per a altres una heretgia que acabaria amb els partits comunistes. 

No hi va haver ni victòria democràtica ni presa de palau d’hivern però els últims quaranta anys han convertit al PSUC en un record en blanc i negre amb dolor d’orfandat en aquests temps confusos i enrevessats. Paco Candel tenia un fil de veu que sempre semblava a punt de trencar-se o de demanar perdó per haver parlat, però les seves paraules escrites donaven veu a qui no tenia veu, feia visibles les persones invisibles als barris marginals que no sortien ni a la geografia ni a la literatura. El Port, Casa Antúnez, ara conegut per Can Tunis, Casas Baratas. “Donde la ciudad cambia de nombre”, la seva segona novel·la, tenia un subtítol a manera de perfecta síntesi, perquè de vegades un subtítol val per mil: “allí donde la ciudad deja de ser ciudad para convertirse en tierra de desheredados”. 

Més d’un milió dos-cents mil vots van portar a l’autor d’Els altres catalans al senat, en una curta legislatura que va acabar amb l’aprovació de la Constitució. “Los de UCD visten todos medio igual. Aunque no lo digan, sabes que lo son porque tienen pinta de ejecutivos. Los de Alianza visten también como un ejecutivo, pero con un tinte más sombrío, quizá más funerario. Los del PSOE visten despechorrados. No todos. El ‘por sus trajes los conoceréis’ es más palpable que el ‘por sus obras’. También es cierto que el hábito no hace al monje; que aunque la mona se vista de seda, mona se queda, y que el cambiarse de camisa o de chaqueta es un viejo deporte nacional.”, escrivia en “Un charnego en el Senado”.

 A 1979 es va presentar com a candidat a alcalde pel PSUC a les eleccions municipals de l’Hospitalet. Va guanyar el socialista José Ignacio Pujana que va entrar per la porta gran dels vots i va sortir quinze anys després per la porta de darrere del jutjat i del tràfic d’influències. Encara hi ha classes. Candel sabia que tant en dictadura com en democràcia Ser obrero no es ninguna ganga. Quan el vam perdre es podria escriure es va morir Candel i es va trencar un paisatge. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

EM FAIG GRAN

 Esquerdes a les mans

i plom als peus:

és a dir...

no puc córrer,

ni volar,

i veig molt més a prop 

la crossa que l’aixada. 

No peten ja maixants

 els trons per meves veus;

ni la sang pas bullir

un magre pols que escorre 

 l’esperó del demà

i els udols d’un jai llop

que es bat en retirada.

Se’n van...

sense dir res,

les llums d’aquesta pell

que mira assossegada,

com el temps va llaurant

els rostolls d’unes messes, 

ja collides. 

Prou noto que em faig gran

cada cop més;

com els anys fan gavell.

I sols cal una ullada

a l’espill del davant,

per veure’m les fermeses

defallides.

Tanmateix...

fa temps que poc afino 

ni tampoc tenso,

aquella corda brava

com l’afinava ahir, 

fins el darrer detall.

Tardor en folgança

que ja no dalla,

pel seu davant.

I a pas de feix...

m’oeixo quan camino

 i medito i repenso,

si em clava o em desclava

aquest ver defallir;

que encara aguanto ball,

enmig d’aquesta dansa

de molt menys gra que palla,

només sigui un instant. 

I m’assec... i m’aixeco...

sense buscar cacera;

que tots els meus pardals,

els tinc en les memòries

més alteses. 

I ni tan sols impreco

si “allò” em perd la manera:

no cal anar de fals,

ni atiar cabòries,

ni disfresses. 

Per això...

m’ho vull prendre prou bé.

A la fi, és el que hi ha

i cerco de mirar-ho

amb ulls de poeta.

I fer dels versos so 

i del so crit serè,

per a dir que tant em fa;

després de rumiar-ho

 a cara neta. 


Ramon Sabaté Vizcarra

1r. Premi de Poesia Espejo de Viladecans 2017

Presons

 

L’única cosa bona, si es pot dir així, que té la molt injustificada presó preventiva que pateixen alguns activistes indepes i ex membres del govern de Catalunya és que ha aconseguit que paréssim atenció en les presons: en la gent que hi ingressa injustificadament, en el dia a dia d’una presó, en la humiliació gratuïta que molts pateixen, en l’angoixa que significa ingressar-hi, en l’esforç dels familiars que han de fer molts quilòmetres per desplaçar-se a llocs enmig del no res, i en com van de malament els sistemes judicials i penitenciaris. Tots ens dolem de l’experiència dels presos del llaç groc, però cal reconèixer que desvetllen atenció mediàtica, disposen de família i amics, així com de recursos econòmics. És injust, però se’n sortiran. Confio que quan ho facin no abandonin els seus companys d’infortuni. 

Perquè sospito que aquesta arbitrarietat d’acusar algú per un delicte inadequat o potser inexistent, de posar-los en presó preventiva o d’imposar-los fiances lluny del seu abast deu ser una pràctica que molta altra gent deu patir. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa (no pas per un delicte) són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que aquestes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre. El gran argument és que com que la presó no està inaugurada no és una presó (!!!!). Deien els mitjans de comunicació que per no tenir, no tenien ni aigua potable.

Una altra situació més propera físicament és la dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen simplement els drets humans. Només cal recordar que dormen a terra a la Ciutat de la Justícia (per cert, la Ciutat de la Justícia té un nom delirant). 

Encara podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret, que sovint avisa de naufragis i que denuncia una vegada i una altra l’actitud de la guàrdia civil i la penosa situació per la qual han de passar immigrants i refugiats: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.

No voldria dir que les presons siguin necessàriament un desastre: els presos grocs diuen que han estat ben tractats, en general. Però són presons on encara es mantenen classes socials, on hi ha violència i tràfic de drogues, on els més febles no reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades dels entorns urbans, cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar.

Amb tot, els il·lustres personatges que darrerament passen per la presó es comporten com són: Jordi Pujol Ferrusola va ser castigat no fa gaire per fer negocis il·lícits amb les targetes de telèfon; Jordi Cuixart, en canvi s’ha posat al servei dels presos per ajudar-los a escriure cartes; Jordi Sánchez amb la seva militància independentista ha aconseguit posar el cap com un timbal al seu company de cel·la. D’altres es relacionen amb els presos, es deixen ajudar o juguen amb ells. Hagués hagut d’anar d’una altra manera, però aquest contacte amb els presos crec que pot ser bo per a tots en el futur. A veure si ens tornem més sensibles amb el tema. 

Mercè Solé 

Per recompondre el país: Raimon, Serrat, Llach

Ara que ja va sent hora de començar a recompondre una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, que tornéssim a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya barrejada i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar. 

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu (si un es fixa bé en la lletra i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, certament, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part ben destacada de la banda sonora d’aquells anys 70 en què miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas

QUASI UNA CANÇÓ PIRATA: Cervell, cor, mans

 Mary Read, pirata anglesa entre 1719 i 1720

El vaixell de la meva vida creua espai i temps, 

deixa empremtes a l’aigua mentre passa. 

Amb cervell i mans com a timoners. 

Si faig el possible per oblidar la por, seré capaç de tot. 

Seguir els dictats del cor gairebé sempre, 

compartir sentiments, la millor singladura 

davant de la gran mar blava 

d’allò desconegut, d’allò mai no vist ni trobat.

Pirata per coratge i valentia, 

sense témer les opinions negatives -només les seves-, 

el meu vaixell hissa l’ensenya de l’ànima al màstil més alt. 

Disposat a lluitar contra el vent i la marea 

per trobar el tresor colgat o amagat 

al més profund de l’oceà. 

Un tresor que pugna per ser reconegut, 

per ser millor, per arribar més lluny, 

per sortir de la closca de nou, 

brillar amb tota la força, 

tenyir de llum el món i els qui l’habiten.

Cervell, cor, mans.

La brúixola, el meu cervell.

Les mans, la tinta -gust de sal-

amb què dibuixo 

el que em flueix del cap

i m’esclata al cor. 



Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Cap a mar o cap a l’abocador?






Aquestes imatges corresponen a l’entorn del camí de les Filipines i a una àrea de descans del Camí del Mar. Les imatges parlen per sí soles.

Maria Comas Oriol

La mayoría minoritaria

Hay un grupo de personas, trabajadoras y honestas, que todos los días cargan con sus responsabilidades como padres, trabajadores, ciudadanos que apenas dejan escapar un suspiro de descanso al meterse en la cama. Es un grupo callado, estoico, cumplidor, que soporta un gran peso y solo quiere que no le compliquen más sus vidas, ya bastante difíciles por si.

Como empleado, si es que tienes, tendrás un contrato como las hipotecas con cláusula suelo, no igual para ambas partes. Convenios firmados que cada vez nos devuelven más a la edad media, te enerva y te hace sentir impotente pero ¿qué puedes hacer tu?

Vas a coger el coche y te lo encuentras con rayadas, golpes y pilotos rotos, sin tarjeta, claro, porque la educación es la que hay, y la seguridad en las calles también.

Tienes que pagar el IBI y los demás impuestos y encima te hacen una paralela porque te equivocaste en un número o de casilla, el caso es que te van a tratar como a un timador sin serlo y pagarás una multa (sí, la vas a pagar quieras o no) mientras te enteras de que las autonomías quieren la Hacienda para beneficiar a ciertas empresas a las que no revisarán mientras cumplan un cupo, que tal club debe una cantidad indecente de millones y que en los paraísos fiscales están llenos de nombres que dirigen empresas, comunidades y naciones… ¿pero qué puedes hacer tú?

Los medios de comunicación no van a mejorar la situación, llevando a niveles increíbles la polémica catalana. Las respuestas partidarias de cada punto de vista, que, casualmente, ninguna te beneficia. Son contradichas por los demás en una cadena sin fin. La credibilidad es algo que se perdió y ahora solo es espectáculo, el gran hermano de la política. ¿Pero qué puedes hacer tú?

Ves con temor el 21-D porque la historia se repite entre los dos bandos y tu temor es solo que esperas que salga el que te salga menos caro, porque las esperanzas en que salga algo beneficioso para ti son quiméricas.

Ese grupo es la mayoría silenciosa, la que espera que cada uno haga su trabajo bien, como lo hacen ellos todos los días y que ese buen talante se convierte en su error.

Los partidos prometerán lo que suelen incumplir y ocultarán sus verdaderas motivaciones.

Las papeletas solo apuntarán a dos problemas distintos, pero a ninguna solución.

¿Y qué puedes hacer tú?

Esto sí tiene respuesta. Asegúrate de votar y de informarte muy bien de por qué y qué consecuencias van a tener en tu vida.

Si no encuentras lo que buscas, el voto nulo es la respuesta. Por favor, no confundirlo con no votar o el voto en blanco porque estos sí favorecen a los partidos mayoritarios.

Menos del 1% expresa así su disconformidad con el sistema político. Pero no hay una manera más clara de decir que no estás conforme con este corrupto sistema.

Esto sí puedes hacerlo.

David Rebollo

155

Del dringar groc de les fonts

n’han tancat la cantarella.

Vessarem llàgrimes grogues

serem deus de torrenteres.

La bilis, ben groga que és

aquesta no la prohibeixen!

De la ginesta florida

cloure les poncelles cerquen.

Conrearem argelagues,

sagetes de punxes fetes.

La bilis, ben groga que és

aquesta bé que l’estenen!

Volen por, dol i tristesa.

Volen silenci, caps cots.

Som coratge, goig i festa.

Som càntics, rebels com rocs.

La bilis, ben groga que és,

aquesta amb què ens colpegen!

Eclipsi al sol manaran,

desnuaran tots els llaços.

Vestirem teixits daurats,

d’or el cel, estels, domassos.

La bilis, ben groga que és,

aquesta amb què es cobreixen!

El nostre pa de blat ros,

roig i groc a la senyera.

El seu cent cinquanta-cinc

fel negra, trista bandera.

La bilis, ben groga que és,

aquesta que els alimenta!

Ai!, i aquesta no, que aquesta no la prohibeixen!

Vicky Herrero 

O arrasem a les urnes, o ens arrasen com a poble

21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


El 21 de desembre tenim una cita ineludible a les urnes. Una convocatòria il·legítima i il·legal. Però als demòcrates les urnes no ens fan por i hi anem a guanyar i demostrar que on ells proposen límits i prohibicions, nosaltres proposem llibertat i drets. 

Ens diuen que només ens hem preocupat d’una cosa, “el procés”. I no paren de repetir-ho, com un mantra. Perquè saben que no és cert, perquè saben que des de les responsabilitats de Govern que hem ocupat com a Esquerra Republicana hem creat un nou dret, la Renda Garantida de Ciutadania; hem revertit l’estat de les finances de la Generalitat acabant amb les retallades i aconseguint indicadors econòmics de rècords positius, com la inversió estrangera; o hem iniciat la tan necessària ampliació de l’Hospital de Viladecans. Una ampliació que només ha quedat aturada per l’assalt de les nostres institucions via aplicació del 155 de forma il·legal a càrrec d’un partit que a Catalunya només compta amb el 8% de suport. 

I no només han aturat la bona obra de Govern, sinó que ens amenacen amb eliminar l’exitós model d’Escola catalana, amb tancar TV3 i, en definitiva, amb arrasar amb tot allò que ens diferencia com a poble. A més a més, ens titllen d’anormals i de nazis, i fins i tot aquells que sempre donen lliçons ens comparen amb ETA i ens responsabilitzen d’haver despertat el feixisme. 

Així doncs, aquesta campanya no és gens normal. No només per com s’ha convocat, sinó perquè hi ha un candidat que només pot fer campanya per videoconferència, i un altre al qual ni tan sols podem sentir la veu perquè està empresonat a Estremera. Un fet que provoca tristesa i ràbia a parts iguals. Perquè es tracta del president d’un partit amb 86 anys d’història i sense un sol cas de corrupció, mentre hi ha personatges com Rato i Urdangarin que podran passar les festes esquiant. Però hem d’agafar tots aquests sentiments negatius i els hem de transformar en força, dignitat i valentia. En perseverança i convenciment. Perquè mai vam dir que construir una República seria fàcil, i cal seguir empenyent i treballant. 

Per això no només és important que més del 50% dels votants apostem per les candidatures de la CUP, JxCat i ERC. Sinó que és molt important que qui guanyi aquests comicis sigui algú que planti cara al 155, no el seu major garant. Per això és necessari que ERC guanyi aquestes eleccions, perquè el missatge ha de ser clar i contundent, i no podem permetre que la força més votada sigui aquella que ha estat creada amb l’objectiu de dividir la societat a través de la llengua. 

No m’agrada apel·lar al vot útil, però ens hi juguem tant en aquestes eleccions que cal que siguem intel·ligents i anem a totes. Perquè ja han demostrat que la nostra única defensa és arrasar a les urnes, o bé ells ens arrasaran com a poble. No hi ha terme mig. O retrocedim encara més en drets, o seguim avançant en la construcció de la República. 

Bàrbara Lligadas Muñoz

Ahora sí votaremos

 21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


Los últimos años han sido los peores para Catalunya desde la vuelta de la democracia: nadie había hecho tanto daño en tan poco tiempo. El procés ha supuesto una profunda fractura social y ha provocado una grave crisis económica. Los catalanes no podemos seguir perdiendo oportunidades y por eso es tan importante acabar con el monotema que ha monopolizado la política catalana.

Necesitamos un proyecto que una a los catalanes, no que nos separe; que atraiga talento y empleo, no que provoque la fuga de empresas; que apueste por el europeísmo y no que quiera sacarnos de la UE. 

La tarea más importante que tiene el próximo gobierno de la Generalitat es restablecer la convivencia entre los catalanes y con el resto de los españoles y para eso es fundamental un proyecto de centro, moderado, capaz de tender la mano a las distintas sensibilidades. Hablar de separación divide y por eso tenemos que volver a poner sobre la mesa los temas en los que nos podemos poner de acuerdo como son la mejora de la sanidad, de la educación y de los servicios sociales. Sin duda, somos más los catalanes que queremos para Catalunya el progreso, la reconciliación y la estabilidad por la que lucharon nuestros padres y abuelos.

Durante demasiado tiempo, la obsesión nacionalista ha supuesto dejar de hablar de los temas realmente importantes para hablar solo de separarnos del resto de España y de Europa. Esto ha supuesto el alarmante empeoramiento de la economía catalana. Por eso es necesario poner en marcha un plan de choque para que vuelvan las empresas que se han ido y para atraer nuevas inversiones.

Por otra parte, se han dedicado una gran cantidad de energía y de recursos públicos, que salen de los bolsillos de todos los catalanes, para financiar extensas redes clientelares de propaganda nacionalista y casos de corrupción. No podemos permitir que el dinero de nuestros impuestos vaya a fomentar la separación en lugar de mejorar la sanidad, la educación y los servicios sociales. Por eso, proponemos hacer una auditoría y acabar con todos los gastos superfluos y cerrar todos los chiringuitos separatistas. Tenemos que acabar de una vez por todas con la cultura del 3%.

Para que nuestros jóvenes puedan enfrentarse a los retos del futuro en igualdad de condiciones que el resto de europeos es fundamental mejorar la enseñanza del inglés en el sistema educativo. Por eso proponemos que en todas las escuelas catalanas haya tres lenguas vehiculares –catalán, español e inglés– tal y como sucede en las escuelas privadas a las que solo pueden acceder los hijos de las personas de alto poder adquisitivo. Queremos unas aulas libres de partidismos en las que se enseñe a pensar y no qué pensar.

En definitiva, son muchos los temas pendientes que Catalunya tiene que resolver como son conseguir una mejor financiación; unas infraestructuras de transportes más competitivas; una revolución en el sistema de orientación, formación y reintegración de los desempleados o unos servicios sociales que no dejen a nadie en la cuneta. Por eso, es mucho lo que nos jugamos el 21-D y es fundamental que acudamos de forma masiva a las urnas para acabar de una vez por todas con el procés y empezar una etapa de reconciliación que encare con ilusión todas las mejoras que Catalunya necesita. Ahora sí que votaremos y lograremos acabar con la crisis en la que nos ha sumido el nacionalismo. Porque somos más los que queremos seguir siendo catalanes, españoles y europeos y no vamos a permitir que nadie nos rompa el corazón.

Carolina Torres

Catalunya en Comú Podem, el vot per a una ampla majoria

21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


Les eleccions del 21-D no van només de com es configura un govern. Van de com superar aquesta situació. Catalunya és més gran i diversa que un plebiscit sobre dos blocs enfrontats. Primer cal arribar a acords i després ja es debatrà el Govern per a aquests acords. Per desgràcia ens trobem amb un bloqueig que pot acabar amb els anhels de canvi que, de forma plural, són presents en diferents corrents del nostre país. 

És un bloqueig marcat per una acció de Govern del PDECat i ERC que ha deixat enrere de forma dramàtica la meitat del país i ha acabat per frustrar l'altra meitat. Un bloqueig marcat per aquells que, com Ciutadans i PSC, sense una alternativa real per a Catalunya ni per a Espanya, més enllà de donar suport al PP en els moments claus, han acabat per validar la manca de sortides dialogades i la intervenció de l'autogovern. Només som forts quan construïm els nostres somnis des de la nostra diversitat.

La solució no passa per reiterar el bucle infinit, proposant governs dels uns contra els altres, no passa per fulls de ruta de part que ens han portat a la realitat actual. Per a nosaltres, la solució és construir des de la nostra pluralitat un "New Deal", un nou acord per a Catalunya, un nou pacte entre els catalans i catalanes, que ens permeti sortir de les fractures actuals reforçats com a país i amb majors quotes de justícia social.

Els temps del bucle no han donat solució a l'atur crònic i la creixent precarietat, el 86% dels nous contractes són temporals i duren menys de dos mesos; ni s'han revertit les retallades en educació i sanitat; ni s'ha actuat per assegurar el dret a un habitatge digne, quan el preu de lloguer a Catalunya supera en un 48% la mitjana estatal. I quan al centre no està l'articulació social, tampoc hi ha la possibilitat real d'avançar en l'afirmació nacional.

Hem de passar del bucle a una nova etapa. Una època on es doni resposta a les demandes de la gent, on el Govern actuï pensant en tota la societat, sense deixar ningú al marge. És el moment d'obrir aquesta nova època, recollint el fil històric del catalanisme progressista per millorar la vida de la gent i avançar en el reconeixement de les diverses sobiranies. 

Aquest nou acord ha de ser econòmic, polític, social i nacional. Ha de partir dels amplis consensos que ens fan forts com a poble, incloure el blindatge dels drets socials, una hisenda pròpia i solidària, una nova arquitectura institucional que posi en el centre als municipis, que han estat la base de la resposta social a la crisi, i que construeixi una nova relació bilateral, de tu a tu, amb l'Estat. 

En el marc d'aquest nou acord també s'ha de produir un pacte de claredat entre els catalans i les catalanes sobre com fer efectiu el dret a decidir. El canvi, i no la frustració, la transformació i no el bloqueig dels blocs, la calidesa i no la fractura, ha de ser la base per a la construcció d'un nou projecte a Catalunya, que ens permeti impulsar el canvi progressista a Espanya. Només canviant primer Catalunya, ajudarem a canviar Espanya. 

Per aconseguir-ho hem de deixar de votar contra els altres per votar per nosaltres en tota la nostra pluralitat, amb tota la nostra grandesa com a país. Aquest és el vot decisiu: el de Catalunya en Comú Podem. El vot per canviar el nostre país a favor de l'àmplia majoria de la gent i no a favor de la meitat del país, sigui qui sigui aquesta meitat

Nucli Viladecans en Comú

Ara solucions. Ara, Iceta!

21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


El 21 de desembre estem tots i totes cridats a exercir el dret de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya. És l’hora de superar la política dels darrers anys que ens ha portat a un xoc de trens institucional, a la pèrdua de confiança de l’economia catalana i, per tant, a una forta inestabilitat política i social.

Els socialistes pensem que amb aquesta convocatòria tenim l’oportunitat d’avançar i de deixar enrere els darrers temps de crispació i de ruptura, recuperar el seny i, el més important, la convivència de tots i totes.

Volem una Catalunya lluny de la política de blocs. Seria irresponsable deixar el govern en mans dels que ens han portat a aquesta situació i, també, dels que porten anys ignorant el problema o la seva proposta no va més enllà d’aquesta confrontació.

Els socialistes volem recuperar la Catalunya de tots i totes. I l’única persona amb capacitat d’interlocució amb totes les parts és el nostre candidat Miquel Iceta. A més, som els únics que proposem un nou acord per reformar la Constitució Espanyola que converteixi Espanya en un Estat federal, democràtic i social que assumeixi plenament el seu caràcter plurinacional. Aquesta proposta hauria de ser referendada així com el nou Estatut federal. 

Els socialistes no volem vencedors ni vençuts, no volem majories del 51% que s’imposen a la resta. Volem doncs, un acord que compti amb una àmplia majoria social.

Per altra banda, els 15 dies de campanya electoral serveixen també per explicar el programa electoral. Les nostres propostes s’encardinen al voltant del concepte JUSTICIA SOCIAL. La precarietat laboral ha vingut acompanyada per polítiques -del PDCAT i ERC- que han agreujat les desigualtats mentre s’ha reduït la despesa en serveis públics. Davant aquesta situació proposem diferent eixos d’actuació:

Un desenvolupament econòmic dinàmic en un territori sostenible. Aquí destaquem l’Acord per l’estabilitat i la confiança amb sindicats i patronal, que garanteixi l’estabilitat política i la seguretat jurídica que faci retornar les milers d’empreses que han traslladat la seu social i ens faci recuperar el crèdit davant el món econòmic i financer. Proposem també un Pla Especial d’inspecció laboral per combatre l’abús i l’explotació laboral. Volem infraestructures adaptades al territori amb la millora en especial de la xarxa de rodalies i el corredor mediterrani.

Valors, la cultura i l’educació per una ciutadania plena. Els socialistes recuperarem i actualitzarem del Pacte Nacional per l’educació per desenvolupar un servei públic d’educció inclusió i de qualitat amb l’objectiu de lluitar contra el fracàs i l’abandonament escolar. Creiem que l’educació 0-3 anys és una política per la igualtat d’oportunitats fonamental, garantirem places d’escola bressol suficients i amb el finançament necessari pel seu desplegament.

Una societat inclusiva, més justa i cohesionada. Farem un pla de xoc de temps màxims d’espera garantit a la sanitat, reforçarem i reformarem l’atenció primària, prioritzarem l’atenció domiciliària en l’atenció a la dependència. Impulsarem una estratègia d’actuació integral contra la pobresa infantil, augmentarem el parc públic d’habitatge de lloguer. Aprovarem una llei de gent gran per garantir els seus drets i desenvoluparem les lleis existents de lluita contra la xacra masclista. 

Una democràcia forta: defensa del que és públic, política i institucions al servei de la ciutadania. Treballarem per uns mitjans de comunicació de qualitat i plurals, per una llei electoral per millorar la representació al Parlament Català. Impulsarem un Pacte Nacional de Reforma de l’administració per fer de la integritat i l’ètica el motor de la governança i recuperarem el prestigi perdut a Catalunya i Europa. 

En resum, els socialistes volem una Catalunya més justa i més inclusiva, cohesionada, una Catalunya de tots i totes. Per aquests motius ARA ICETA.

Elena Alarcón Méndez


Europa, els immigrants i els refugiats

Enmig del clima electoral en què estem immersos, des d’aquesta pàgina inicial de la nostra revista voldríem recordar, un cop més, que el món no s’acaba en el nostre país. I dir, per exemple, que aquells camps de refugiats a Grècia que fa uns mesos centraven l’atenció de tothom, continuen allà, i les condicions dels que hi malviuen cada cop es deterioren més. I que el nostre Mediterrani continua veient passar les barques plenes d’immigrants que, viatjant en condicions inhumanes, miren de buscar-se una vida més digna. I que la situació no té cap perspectiva de millorar, com tristament demostra la nova tragèdia que ara acaba de sortir a la llum, la dels immigrants que s’han convertit en mercaderia venuda sense escrúpols a Líbia. 

I mentrestant, els dirigents europeus no volen afrontar la seva responsabilitat, i les mesures que prenen busquen només frenar l’allau amb mitjans que cada cop es veu més que són simplement impresentables. Quan el que esperaríem dels nostres governants i polítics seria una àmplia tasca d’explicació i de conscienciació per fer que la ciutadania a qui més por li fa la gent que vol venir a Europa des de països on no es pot viure com cal, comencés a adonar-se que és possible implementar polítiques d’acolliment, i que fer això no només es bo des del punt de vista humanista i ètic, sinó que ha de ser bo per al bon funcionament dels nostres països. Però els nostres governants prefereixen no complicar-se la vida i limitar-se a fer cas dels sentiments més simplistes i més instintius que s’estan sembrant a tot arreu amb gran eficàcia, alhora que continuen sense posar cap fre al tèrbol negoci de les armes. És clar que, perquè fossin creïbles aquestes tasques de conscienciació, caldria que aquest mateixos governants estiguessin disposats també a treballar seriosament per unes millors condicions de vida dels més febles dels nostres països, i això comportaria mesures de redistribució de la riquesa que són absolutament tabú... Ens cal una Europa valenta i intel·ligent, una Europa capaç de pensar i afrontar la realitat, una Europa d’homes i dones que creuen en aquells valors emblemàtics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat de manera seriosa, i els volen fer realitat per a tothom.