Ara que ja va sent hora de començar a recompondre una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, que tornéssim a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya barrejada i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar.
Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:
De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu (si un es fixa bé en la lletra i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.
De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, certament, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.
I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part ben destacada de la banda sonora d’aquells anys 70 en què miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada