divendres, 15 de març del 2019

Cursa escolar 1980



L’any 1980 es va celebrar, pels voltants del barri de la Montserratina, una cursa de nois i noies de diverses edats de les escoles de Viladecans. Els carrers del barri, com molts altres del poble, estaven encara sense asfaltar, sense equipaments i sense places. En pocs anys la fisonomia d’aquells carrers canviaria radicalment, en urbanitzar-se el Torrent Ballester i deixant pas a nous carrers i places. 




Jaume Muns


Puput (Upupa epops) Parc Agrari del Baix Llobregat, 23 de juny de 2014

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Au d'aspecte inconfusible, amb tons ocres en la meitat anterior del cos, i llistes negres i blanques a la meitat posterior del dors. El seu cant és molt fàcil d'identificar, ja que fa "pu-pu-put". Acostuma a menjar a terra, caminant tranquil·lament d'un lloc a l'altre mentre va picotejant. Viu en zones obertes, horts i boscos. Fa el niu en forats d'arbres vells o en cases enrunades. La pèrdua d'arbrat dispers i, per tant, reducció de forats naturals per niar es la seva principal amenaça. Tot i ser una espècie migratòria, alguns exemplars passen l'hivern al sud d'Europa. 

Eio Ramon

Fred de presó

Sembla un casal o un centre cívic amb la calefacció espatllada. Tot indica que fa fred, ja que més d’un coll en comptes d’emergir de la bufanda s’enfonsa en ella. No és un centre cívic. És la presó Model que va deixar de ser presó fa dos anys. Estan allí  per recordar i no oblidar. Aquella presó va veure entrar presoners de tot el catàleg de delictes, però va ser el símbol de la repressió franquista. El més greu, de totes maneres, no era la Model. Era el pas per comissaria, per Laietana, els interrogatoris de la brigada política social, les amenaces, els cops, les tortures. La presó Model popularment no es deia presó Model. Es deia  simplement la Model, com un mal nom, com aquelles malalties lletges que no es volen anomenar. Es feien col·lectes secretes, il·legals i clandestines per ajudar als presos del franquisme, a les famílies que es quedaven sense pa per portar-se a la boca.

Quan es va tancar la Model no hi va haver gens de crítica. L’alegria va ser gairebé general, amb una excepció, els familiars dels presos. No és el mateix anar a Barcelona a portar menjar als presos, amb un excel·lent transport públic, que fer-ho a dotzenes de quilòmetres. O a fer les visites, les curtes ràfegues d’aire fresc en el túnel de les llargues condemnes. Presos i preses, perquè ara mateix a la mateixa Model hi podem trobar “Preses de Franco”, una exposició que parla de l’experiència penitenciària de la primera generació de preses polítiques.

La memòria de la Model està viva a les fotos de l’Anton i el Jaume Muns, a la porta de la presó amb Lluís María Xirinacs, que escombrava en blanc i negre la vorera de la presó com la rateta  que escombrava l’escaleta, mentre demanava amnistia, i demostrava sense paraules un cívic pacifisme de llibertat, humilitat i treball. Sonava de fons una lletania d’esperança, per Nadal, tots a casa. Xirinacs deia que volia un partit amb el cor del PSAN i el cervell del PSUC, però aquest miracle no s’ha donat. Alguna cosa falla quan aquests dos òrgans no saben estar junts en política.

Aquesta foto té el fred de presó al febrer. En el centre, amb barba blanca, hi ha Pepe Beunza fent memòria del fred als seus ossos. Està considerat el primer objector de consciència, encara que els primers objectors processats van ser testimonis de Jehová el 1958, que objectaven per motius religiosos. Eren condemnes amb penes entre sis mesos i sis anys de presó. Una cop havien acabat la condemna, si es negaven a anar a la mili,  de nou eren jutjats i condemnats. Una condemna en cadena, en deien. Pepe Beunza va ser el primer a objectar motius ideològics de no violència en 1971. Entre 1958 i 1976 van anar a presó 285 objectors. Les condemnes sumaven 3.218 anys, se’n van complir 1.904 anys. La llei no va arribar fins a quaranta anys més tard del primer objector. Era el 1998.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

MANICURA FRANCESA

Les seves mans eren suaus. No l’havia vist mai a l’establiment i, quan va ser el meu torn, me’l van assignar. Quan hi vaig, m’entenc com puc amb tots els qui porten el servei. Són joves, nois i noies xinesos molt educats i treballadors, sempre atents, uns artistes ràpids i eficaços que t’arreglen les ungles per no gaire. Tenen el saló ple gairebé sempre. Aquella tarda vaig haver d’esperar una estona. Hagués esperat la vida sencera.

Amb la tranquil·litat de no ser observada i de disposar de temps per observar, vaig poder mirar-lo tant com vaig voler. Era nou al lloc. Tenia el cabell negre atzabeja i els ulls ametllats més hipnòtics. Assegut, ja semblava alt. Dempeus, era impossible clavar l’esguard en res més. Sí, el verb ‘hipnotitzar’ li esqueia com creat per a ell. Era guapo com un dimoni!

Quan em van indicar el seu lloc de treball, per poc salto del seient. “Hola, qué tal, señora?”, em va preguntar com si l’importés, amb un somriure encara més bonic que els seus ulls negres allargats. Jo em sentia estupenda, disposada a passar una mitja horeta en mans d’aquell mosso. Cada dia hi ha petites glòries, illes que se t’enduen per uns instants. Moments per aturar-se i prendre consciència de tu mateixa. De la teva pell, de la sensualitat que desprens i de la que reps.

Va posar-se la mascareta amb un gest felí i va estendre la mà cap a mi. Em va faltar temps per donar-l’hi! Va somriure per sota la protecció i em va mirar uns segons. Si m’hagués fos en aquell moment, no me n’hauria adonat. Els seus iris m’atreien, i em notava llumí vençut per les flames. Va agafar una petita llima elèctrica per treure l’esmalt ungla a ungla, i el frec de la màquina i de les seves mans treballant-me em va pujar la temperatura. Maleïts fogots! Em fan semblar una nena petita i innocent, que es posa vermella de seguida. I davant d’ell, hagués preferit semblar una dona de tornada de tot, segura i atractiva, seductora. Doncs, no! Més aviat tenia pinta de nina de fira, amb les galtes plenes i roges… i em va preguntar si tenia calor, si potser volia fer una pausa. Jo no volia. Necessitava continuar sentint l’escalfor de les seves mans, la seva olor, l’alè que expirava a estones en el petit espai entre el seu cap i el meu.

Entre pols de la meva queratina i flaires de cosmètics diversos, vaig creure defallir mentre ell em preguntava què volia que fes amb les meves ungles. Amb el pilot automàtic posat 

–jo estava només en cos, perduda en el món dels somnis de manicura–, li vaig demanar una de francesa. Va treure pots, pinzells, tallaungles, i va iniciar la seva obra. Tant de bo hagués tingut vint dits, i no tan sols deu!

Aquella tarda, vaig descobrir com es creaven del no-res ungles rosades i mitges llunes blanques sorgides d’un artifici. La vida es va detenir. Enmig d’una forta sentor a alcohol, dissolvent i pintaungles i una mirada intermitent ametllada i fosca.

A Occident les ungles llargues i pintades són normalment un atribut tradicional de feminitat. En canvi, a Orient significa noblesa, ja que les persones que poden tenir les ungles molt llargues vol dir que no treballen amb les mans. Aquella tarda en aquell saló, tot oblidant els sorolls al meu voltant, vaig formar part d’una cultura mil·lenària en mans d’un artista de l’estètica i el maquillatge. I la puresa del seu art va envair durant trenta minuts cada fibra que em conté.

Només lamento una cosa després d’aquella sessió: no poder repetir-la. Quan vaig tornar un altre dia, ell no hi era. Aquell príncep de la bellesa no va tornar-hi mai més.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

De la societat líquida a la societat gasosa

Acabo de llegir un llibre de Francesc Torralba, Món volàtil. Com sobreviure en un món incert i inestable. Reconec que he quedat una mica parada, perquè no m’havia adonat de fins a quin punt el món que jo conec ha perdut solidesa. Cada vegada m’adono més que aquesta pèrdua afecta i molt aspectes molt diversos del nostre funcionament. Se m’acudeixen alguns exemples.

L’esvoranc intergeneracional cada dia es fa més gran. El llenguatge va evolucionant cap a noves formes digitals i la transmissió dels continguts (socials, polítics, afectius, religiosos, simbòlics...) no acaba de trobar ponts que connectin les diverses generacions. Això no ajuda gaire a entendre’s mútuament i dona peu a desconnexions i a fonamentalismes per part de qui, aterrit pels canvis, busca una solidesa i una seguretat que ja no existeixen. Veig alguns ponts: la reivindicació feminista, el món esportiu i el món nacionalista (ni l’esport ni el nacionalisme no aconsegueixen interessar-me gens, però!)

La precarietat laboral ha esdevingut tan determinant, sobretot per a la gent jove, que fa molt difícils quatre coses que jo trobo importants: una, que hi hagi un espai de contacte intergeneracional on es pugui transmetre la saviesa del treball (i de la vida) entre joves i adults que no formen part de la mateixa família; dues, la seguretat necessària per generar vida sindical, és a dir, per mantenir la dignitat de les condicions de treball; tres, l’estabilitat econòmica imprescindible per fer plans de futur a nivell personal i familiar; i, quatre, l’estabilitat en l’organització del propi temps per comprometre’s a favor d’un futur col·lectiu o per continuar estudiant. Si aquestes condicions no es mantenen es fa molt difícil construir sòlidament res que afecti la vida social i familiar, per tant la vida comunitària.

La immediatesa i la prevalença de les emocions dificulten el projectes a llarg termini. També el desprestigi del concepte “compromís”, minat per un individualisme ferotge. Els partits polítics s’atomitzen, esborren la paraula militància del seu llenguatge i afavoreixen una mena de “magma” on no saps mai amb què es pot comptar. Si s’hi suma la importància de les xarxes, alimentades sovint per “fake news” i dels mitjans de comunicació, en surt una mena de força difícilment predictible. 

La dispersió guanya per golejada l’atenció. Em sembla que era Simone Weil que deia que prestar atenció és una forma d’estimar. Doncs la veritat és que costa posar-se a fer res prestant-hi atenció: entre correus, whatsapps, músiques. A mi almenys em costa. Fins i tot quan anem al cine o al teatre sembla impossible que la gent estigui al 100 % pel que escolta o mira: hi ha qui no apaga el mòbil, però hi ha qui no sap estar-se un parell d’hores sense menjar, per exemple. Reconec haver perdut el tren. Soc incapaç de ser en un lloc, retransmetent simultàniament per a les xarxes socials.

El silenci fa nosa. La contemplació ja no sabem gaire què és. El temps de rumiar, de pensar lentament, d’interioritzar queda fagocitat per un soroll i una mobilitat permanents.

Vivim en un narcisisme que exposa de forma continuada el que abans era vida privada: amb qui som, què fem, on anem, què mengem... De manera que vivim en un aparador, ple de missatges que no semblen gaire autèntics. I que ni que sigui per la seva quantitat ens estaborneix una mica primant la quantitat per damunt de la qualitat. De vegades em pregunto quantes vides caldrà viure per tornar a veure totes les fotografies que hem anat fent i penjant a les xarxes.

Torralba fa una bona repassada a multitud d’aspectes, però no sé si ajuda gaire a trobar camins. Tasca de tots i de totes, en favor de la fraternitat i de la cohesió.

Mercè Solé

Diez años de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca


Los días 22, 23 y 24 de febrero asistimos a las Jornadas Estatales en Barcelona, en Nou Barris.

Allí hicimos talleres, conferencias y sobre todo cargamos energía para seguir. Han sido unos días intensos donde compartimos nuestras experiencias con representantes de toda España. 

Explicar la tarea de la PAH de Viladecans necesitaría, no un artículo, sino un folleto y esto solo es un artículo en el que revista nos deja expresar. 

Fue un honor para todos los que fuimos poder representar a la PAH de nuestra ciudad, Viladecans.


PAH de Viladecans

Tamara Carrasco

El 10 d’abril van trucar de matinada. Viladecans es va despertar militaritzada, més de setanta efectius de la Guàrdia Civil es van plantar a casa de la Tamara Carrasco acusant-la de rebel·lió, sedició i terrorisme. El motiu: participar en el CDR, tal i com fan moltes persones arreu del país.

El muntatge policial estava servit, i el relat de cara a la resta de l’Estat Espanyol, perfectament elaborat: la premsa va arribar amb la policia i les informacions durant l’escorcoll s’anaven filtrant sense fre. Deien que tenia material per a fer còctels molotov, perquè unes ampolles de cervesa a la nevera estava molt clar que no eren per beure, deien que tenia un plànol d’una caserna de la Guàrdia Civil per a fer un atemptat, deien, deien, deien...

La realitat, les veritables proves que van fer servir per encausar-la eren: una captura de google maps impresa per anar a una concentració davant d’una caserna de la Guàrdia Civil (concentracions que en aquells dies es succeïen a tota Catalunya per demanar que marxessin), una careta de Jordi Cuixart utilitzada per demanar la seva llibertat, i un xiulet groc, també fet servir en diverses protestes. Però el mal ja estava fet.

Després de tres dies tancada a la comissaria de Tres Cantos de Madrid, ens van tornar la Tamara amb unes mesures cautelars excepcionals i totalment desproporcionades: no podia sortir del terme municipal de Viladecans, només per anar a treballar i per anar a signar al jutjat de Gavà cada dilluns. La van tancar en una presó que a ulls de la majoria no era una presó, un càstig que la invisibilitzava com a represaliada.

A partir de l’octubre es succeeixen les notícies. L’Audiència Nacional es va pronunciar respecte a l’aixecament de les mesures cautelars: no les aixecaven, i el motiu, que els CDR estaven actius  fent protestes al carrer. Se la castigava a ella pel que poguessin arribar a fer terceres persones. L’Audiència Nacional tornava a deixar en evidència que no se la volia jutjar a ella, sinó que pretenia criminalitzar tota forma de protesta i de lluita pacífica. Encausant-la a ella, ens criminalitzava a totes.

Poques setmanes després, la Fiscalía General del Estado no pot provar cap dels càrrecs que se li imputaven, i el jutge s’inhibeix del cas, llençant-lo a Catalunya, a totes quatre províncies. Des del novembre, el seu cas està en uns llimbs legals, perquè l’Audiència Nacional no va assignar cap jutjat concret, ni va assenyalar cap lloc on succeïssin alguns fets concrets, per tant, els diferents jutjats on arriba el seu expedient, es declaren incompetents per a jutjar-la.

Actualment, no hi ha cap jutge o jutgessa a qui poder demanar l’aixecament de les mesures cautelars, ni tan sols sabem quins són els fets que se li imputen i aviat farà un any que la Tamara està tancada a Viladecans, sense poder sortir ni fer vida normal. El 10 d’abril tornarem a sortir al carrer a reivindicar la injustícia que suposa la seva situació, perquè protestar no és delicte, i guanyarem els nostres drets excercint-los.

Tamara, no estàs sola!

Grup de suport de Tamara Carrasco

Pals a les rodes

Cada dia és més complicat gestionar una associació civil. Les administracions públiques van imposant normatives, condicions, gestions a fer, paperassa a omplir, fins al punt que la cosa més difícil per a aquest tipus d’entitats no és la feina que fan, per dura que sigui, sinó la burocràcia que se’ls exigeix per poder-la fer. 

Sí, és cert que cal un cert control de les activitats que es duen a terme en la vida social, per evitar els abusos que es podrien produir. I que la transparència és transparència per a tothom qui es beneficia de diner públic. Però és que, per dir-ho en llenguatge popular, la situació actual ja passa de taca d’oli. Perquè, malgrat el suport que s’ofereix en matèria de formació a les entitats, la gestió de les entitats va requerint unes condicions (de coneixement del llenguatge tècnic i administratiu, de la comptabilitat, d’habilitats informàtiques, de planificació, d’hores de desplaçament...) que no sempre són a l’abast de tothom o que fa, o bé que dins les entitats determinades feines recaiguin sempre sobre les mateixes persones o bé que s’hagi de recórrer a gestors externs per complir totes les condicions que, per exemple, els tràmits propis de les subvencions demanen. 

La situació actual resulta especialment dolorosa sobretot per a les entitats que tracten amb gent més vulnerable: associacions de gent gran o associacions de discapacitats, per exemple. L’administració pública hauria de tenir tot l’interès a facilitar la feina d’aquestes associacions, i molts cops fa la sensació que el seu interès sigui precisament el contrari.

Quan diem tot això, cal aclarir que no estem parlant de l’Ajuntament de Viladecans en concret. Moltes d’aquestes normatives que dificulten l’associacionisme no són municipals, sinó dels governs espanyol o català. Però sí que creiem que l’Ajuntament podria intervenir-hi de manera més activa i ajudar a superar aquesta situació en què ens trobem. Concretament, des d’aquesta revista volem proposar a l’Ajuntament de Viladecans que munti alguna mena de servei de gestoria per ajudar les entitats en les seves tasques burocràtiques. Seria un molt bon servei a la cohesió social de la nostra ciutat.