dijous, 15 de febrer del 2018

Amnistia laboral a la Roca


El desembre de l’any 1977, els treballadors de la Roca es concentraven a les portes de la fàbrica situada entre Viladecans i Gavà per demanar l’amnistia laboral dels acomiadats en vagues anteriors, que finalment s’aconseguiria per un Decret del govern d’Adolfo Suárez.

L’empresa no va readmetre els treballadors acomiadats fins a la sentència judicial de 1980.

A les fotografies, entre d’altres, Plata, Sánchez, Pajares, Aguera, Cazorla, Torres i González. 


Jaume Muns


Mascarell comú (Morus bassanus) Platja de Viladecans, 3 de febrer de 2013

 

Comú en migració i la hivernada. Entre juny i setembre, rar. Au marina gran, longitud 85-97 cm envergadura 170-192 cm. De plomatge blanc, amb la punta de les ales negra. Els joves són de color marró fosc amb taques clares per sobre, i de color blanquinós amb taques fosques per sota. Amb els anys van adquirint més zones blanques, fins a arribar a la maduresa a l'edat de cinc anys Tenen les potes palmades i es llencen a gran velocitat sobre l'aigua, des d'altures considerables, per pescar.

Eio Ramon

La cort dels miracles

La política catalana i els seus camins laberíntics, que comencen a la Ciutadella i acaben a Brussel·les a l’hotel de Gaspart, ens han acostat als filòsofs grecs. En escoltar al president del Parlament, Roger Torrent, entenem Sòcrates com mai ho l’havíem entès quan explicava als seus deixebles “Només sé que no sé res”. La formació del govern de la majoria absoluta independentista no pot allunyar-se de l’adicció del procés al suspens. Hi ha prou vots per nomenar president, només posant-se d’acord els ex Junts pel Sí, però no tindria el gust trabucaire d’un govern a l’exili. Un govern republicà d’una república catalana que mai no ha existit allotjat en una monarquia, la belga.

Mai, en la història moderna de la Generalitat, ningú ha presentat tan inexistent balanç d’acció de govern. El seu gran repte no ha estat fer sinó desobeir, sigui al govern central, al tribunal constitucional o al sentit comú. El seu principal èxit, la Declaració Unilateral d’Independència –conclosa amb empresonaments i desterraments– va ser una declaració de fireta: ni va sortir al DOG ni al balcó per ser aclamada pel mar estelat que inundava la plaça de Sant Jaume i demostrar que allò anava de debò i que el 27 d’octubre ens havíem convertit en un país independent.

Toca ser comprensius amb els super-herois de país. No els ve de gust fer allò que toca fer, un projecte per a la sanitat, per a l’educació, per a l’economia de la gent del carrer, però es tornen bojos per posar una pica a Flandes amb els assumptes exteriors i els viatges a l’estranger. Els que han estat cridats a protagonitzar grans gestes els fa pal posar-se a fer aquesta cosa tan avorrida com és dirigir el país i aguantar les alegries i les penes de cada dia. Saben que aquest és un pecat venial amb cent anys de perdó perquè la gent de bona voluntat està disposada a fer qualsevol cosa per la independència, fins i tot tornar-los a votar.

Amb la DUI ens hem assabentat que la independència ens treu de la Unió Europea però que no importa, que ells s’ho perden. Hem comprovat que mentre el Procés peregrina a Brussel·les com els croats a terra santa, les grans empreses catalanes ho fan més enllà de l’Ebre, aquest riu unionista que comença a Espanya i acaba a Catalunya. No importa que se’n vagin les empreses grans perquè al pot petit hi ha la bona confitura, ni no tenir finançament als mercats perquè pagant sant Pere canta. La lletra i la música del Procés no és Els Segadors ni la Santa Espina ni L’estaca sinó l’himne adolescent i postmodern d’Alaska i la moguda madrilenya. Mi destino es el que yo decido/ el que yo elijo para mi/ ¿a quién le importa lo que yo haga?/¿a quién le importa lo que yo diga?/ yo soy así y así seguiré, nunca cambiaré./ Quizá la culpa es mía/ por no seguir la norma/ ya es demasiado tarde/para cambiar ahora.

Tots sabem que els reis són els pares i que les DUI neixen amb el 155 sota el braç, però qui ha quedat ferit és el catalanisme, aquest catalanisme difús que no necessitava depurar-se de contaminacions hispàniques perquè no s’exigia nota de tall per a l’accés a la catalanitat, només viure i treballar a Catalunya. D’any en any passàvem el curs com un sol poble. A base de segar arran hem quedat segats en dues meitats. L’una, raspallada d’impureses d’espanyolitat, i l’altra, començant a sentir-se com l’Espanyol de Cornellà als ulls de Piqué. Desarrelada. 

Tant de soroll per acabar fent el desastrós miracle de la divisió dels pans i dels peixos. 

José Luis Atienza

Omplim el verd: el contenidor d’or

El reciclatge és un dels grans reptes ambientals que com a col·lectivitat tenim pendent. I és que reciclem molt poc, segurament perquè ens pensem que és una qüestió menor: no tinc espai per reciclar a la cuina, no reciclo perquè això el que fa es treure llocs de treball, el reciclatge no serveix de res, són alguns dels molts arguments que hem pogut sentir en nombroses ocasions. La veritat és que la reducció de residus i el seu reciclatge és un tema major, de suma importància. La UE ha marcat que el 2020 s’hauria d’arribar a un 50% del reciclatge dels residus domèstics a les ciutats i municipis europeus. I nosaltres, a Catalunya, estem molt lluny d’aquesta xifra, i concretament Viladecans està cap al final de la llista de municipis que més reciclen, amb poc més del 23%, molt lluny del 50% que hauríem d’assolir en els propers dos anys. 

Amb l’objectiu d’incrementar el reciclatge del vidre en aquells municipis que reciclen més aviat poc, Ecovidrio (l’ens que gestiona el reciclatge del vidre) ha organitzat una competició per guardonar amb 20.000 euros aquell municipi que entre novembre del 2017 i abril del 2018 incrementi més el tant per cent de reciclatge respecte el mateix període de l’any anterior. Aquests diners s’han d’invertir en un projecte de ciutat, ja sigui en mobiliari urbà, projectes socials o culturals. 

En aquest concurs/competició entre municipis hi participa Viladecans, en una lligueta de 12 municipis. Cada mes Ecovidrio fa públiques les dades de reciclatge mensuals; aquell municipi que tingui un increment més elevat en el reciclatge respecte el mateix mes de l’any anterior és el guanyador del contenidor d’or mensual. Durant un mes aquest municipi acull en algun lloc de la ciutat el contenidor d’or, que l’identifica com a guanyador parcial de la lligueta. Viladecans ho ha estat el mes de desembre. Novembre i gener ho ha estat Granollers. 

Tenim opcions de guanyar la lligueta, i invertir aquests 20.000 en algun projecte de ciutat que beneficiï els ciutadans en el seu conjunt, i que segurament es decidiria mitjançant un procés consultiu. Però dependrà de si com a ciutat som capaços d’implicar-nos i omplir el contenidor verd. Perquè en el fons, del que es tracta és d’omplir al màxim possible el contenidor blau de paper i cartró, el groc d’envasos, el verd de vidre, el marró de rebuig orgànic, ja que aquests són els que aporten ingressos a la ciutat quan es porten a la deixalleria, i tenir el contenidor gris, el de rebuig genèric, el més buit possible, ja que paguem per cada tona de brossa d’aquests contenidors quan el camió els porta a la planta de tractament, a més a més de tenir un increment de fins un 15% en la taxa de reciclatge de la factura de l’aigua. 

Si voleu seguir la lligueta i en quina posició anem, aquest enllaç és molt aclaridor: http://elcontenidordor.cat/ 

Jordi Mazon

Una viladecanenca de Tàrrega

L’Ajuntament de Tàrrega ha volgut fer un reconeixement públic a unes quantes targarines que han destacat en diferents àmbits. Amb la intenció de donar-les a conèixer va fer un documental, amb entrevistes a familiars, on es recorda que havien fet aquestes dones; ara s’estan editant uns contes, amb il·lustracions personalitzades per diferents artistes, on s’explica la seva vida i, enguany, es farà una exposició amb objectes que pertanyien a aquests targarines relacionats amb l’activitat professional que cadascuna d’elles van exercir.

Una d’aquestes dones és la que va ser llevadora de Viladecans, la Maria Bernades Guardiola, nascuda a Tàrrega l’any 1900. A banda que els familiars de la Senyora Maria, com popularment se la coneix a Viladecans, estem molt orgullosos d’aquests actes, crec que seria bo que també es pogués fer quelcom similar a Viladecans i retre un homenatge a totes aquelles persones que al llarg del temps han destacat i contribuït al desenvolupament de Viladecans. Em refereixo, per exemple, a l’Eulàlia Amat Targa, l’Àngela Roca Soler o la Magdalena Modolell Freixas, dones que tot i donar el seu nom a uns col·legis i als jardins municipals, es mereixen una més amplia difusió entre la nostra ciutadania del seu llegat i vida.

 P.D.: Podeu trobar el conte de la Maria Bernades Guardiola a la llibreria Els Nou Rals.

Vicenç Castelló Solina

net de Maria Bernades Guardiola 

Arxiu d’imatges

Recordo les cames entumides

després de vuit hores de viatge;

el senyal abonyegat i ple d’òxid

que assenyalava el desviament;

travessar la via òrfena de trens

que marcava el límit del llogaret 

amb un cotxe de segona mà que demanava un cigonyal nou,

i enfilar amb el nas enganxat al vidre 

l’últim tram d’una serp mal asfaltada 

que s’estreny i puja entre pins i alzines

obrint-se pas enmig del blat lluent

i la grogor estiuenca dels gira-sols.

I la casa amb la seva porta holandesa de fusta verda

que guardava la pols i la humitat d’onze mesos de solitud.

Recordo els veïns dient: “són els de Barcelona”;

la cortina amb les seves tires de colors

fetes d’un plàstic estret i arrissat

que semblava ploure de la llinda.

Sembla que escolti com cruixen els graons de fusta

que pujaven a les golfes.

Em vénen al cap la bicicleta Orbea blava

(amb els pneumàtics desinflats,

penjada de dos ganxos a la paret

al costat de la dalla i l’albarda)

i els gibrells i cassons disposats sota el sostre

empresonant l’aigua dels degoters de la teulada.

Recordo buidar el cotxe d’equipatge a tota pressa

i anar carrer avall fins a la plaça 

per retrobar-me amb l’estiu passat,

canviar per galtes els petons de sobre

i posar veu als codis postals.

Aquestes fotos que m’envies ara

omplen les esquerdes de la meva memòria

 després de trenta anys

i dotzenes d’imants enganxats a la meva nevera.

Aquí hi feien la foguera,

allà n’hi havia un gronxador...

El poble és com un lifting que ensenya les seves costures.

L’església llueix diferent,

m’agradava més abans amb l’antic mur de pedra

i les seves dues porxades.

Però la font està igual;

l’aigua bramava esquitxant de notes la bardissa,

omplint de móres l’esbarzer.

I l’antiga talaia governant el cim,

sembrada entre la farigola i l’espígol...

Em dius avui que encara hi són els nostres noms

gravats a navalla a la seva paret de pedra;

havíem pujat a mirar els perseids 

aquella nit d’agost. Te’n recordes?

Però estava ennuvolat i abaixàrem els ulls,

tu et vas col·locar els cabells rere la orella,

jo em vaig omplir la boca amb la teva adolescència.

Estic veient l’última imatge de l’arxiu.

Només un llambreig vermellós fa clarejar la matinada

i per sobre les muntanyes, sota el cel,

dues esteles porpres encenen el temps

i fugen cap a l’horitzó 

com si un vell Delorean m’hagués portat de tornada.

Vam encertar amb el petó.

Ens vam equivocar de llavis.

(Només dues coses no té el temps, marxa enrere ni clemència)

Ismael Pérez de Pedro

Premi autor local de Poesia Espejo de Viladecans 2017

Començant l’any amb festa

 

El gener, començament de l’any, ve, tradicionalment, acompanyat de la Cavalcada de Reis. Aquest any, ha vingut amb una novetat pels mamuts de la nostra Vila, i és que la nostra Mamuteta, ha recollit els xumets dels més petits durant el recorregut. I ha estat tot un èxit, més d’una seixentena de xumets que li han donat amb estima nens i nenes de Viladecans. Una meravellosa Cavalcada que posava fi a les festes nadalenques. Però a pocs dies d’aquest tradicional esdeveniment, també arriba la Festa Major d’Hivern. 

Algunes entitats, un any més, hem tornat a portar a terme un seguit d’activitats enmarcades en el FEST’HIVERN2018. Durant el cap de setmana del 20 de gener, hem portat a terme activitats lúdico-festives.

El divendres 19 de gener, després d’un canvi sobtat d’ubicació, el Joc «Coneixes Viladecans?» va a tornar a la Festa Major en la seva tercera edició. Entorn de la història, la natura i la geografia de Viladecans, juntament amb la música i els jocs vam passar una tarda descobrint cosetes de la nostra Vila que desconeixíem.

El dissabte 20 de gener, dia de la Festa Major d’Hivern, va tenir lloc la Cercavila dels Mamuts. Una cercavila en la qual van participar els Mamuts de Viladecans però també el Cadefoc, gegantons, capgrossos i Castellers. Al ritme de l’espectacle de la Bandarra Street Orkestra, vam baixar des de la Plaça de la Constitució fins a la Plaça de la Vila, lloc on vam poder gaudir de les paradetes d’artistes i artesans de l’Associació d’Arts i Oficis de Viladecans. Però, acompanyant les paradetes, hi havia un altre cop el Vermut-Concert on Rudemon ens ofereix un vermutet, tapes i bona musica.

Ja fa uns anys que venim fent activitats per la Festa Major d’Hivern de la nostra Vila i encara hi ha molta gent que desconeix aquesta data significativa per a la nostra ciutat. Any a any, va millorant la participació de la gent però crec que si volem guanyar en identitat col·lectiva i que la gent visqui Viladecans, s’ha de reforçar el paper de difusió per part de l‘Ajuntament, les Associacions i el teixit comercial. 

Fer ciutat, és una oportunitat per a tots. Aprofitem-la i fem Viladecans.

Miguel de la Rubia

sense sentit

Records d’infància venen a buscar-la aquesta tarda grisa. Mentre recorre la ciutat plujosa la seva ment vola a un altre temps, a un altre espai. Al poble era coneguda com la que sempre cantava, cantussejava o simplement xiulava una melodia. La que saltava a la corda més alt, més ràpid i sense equivocar-se ni un sol cop. La que algunes vegades s’adormia a classe, però es despertava just a temps i semblava que hagués estat atenta durant tota l’estona. Era la millor, sempre.

Les tardes d’estiu eren llargues i delicioses, molt més que ara, que ja no té deu anys ni menys. Només més. I les tardes d’hivern, després de sortir de l’escola, no pareixien pous sense fons, negres i desesperants, sinó hores de plaer després dels deures per a l’endemà.

Aleshores era feliç. Ara no li troba sentit a res. I el seu rostre, cada cop més, no conté somriures. Només l’amargor dels dies que transcorren sense deixar-hi empremta, eterns i tristos en la seva igualtat, repetits fins al cansament, l’avorriment, el fastig. Ella es pregunta, ja en aquesta hora trista del vespre, on condueix tot això. Però ni ara ni mai no sap pas la resposta.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Viladecans 1950-1960. Una exposició


Us presento els personatges de la foto de dalt. Al mig, asseguda, la meva besàvia Mercè Riera Pañella, a qui nosaltres anomenàvem la iaia i que llavors, l’any 1957, quan es va fer la foto, tenia 80 o 81 anys. Assegut a la falda, el meu germà Andreu. A la dreta, la meva germana Maria Mercè. I a l’esquerra, un servidor. Més a l’esquerra, la gàbia dels conills. Al darrera, la paret de la cort dels porcs i l’escala per pujar a la pallissa. Al fons, a la dreta, la finestreta de la comuna, protegida amb una tela metàl·lica tota rovellada. I també a la dreta, just darrere la Maria Mercè, la tapa d’una caixa, que servia per impedir que caiguéssim al pou mort que hi havia a sota.

La foto és feta a l’eixida de cal Roquet -o ca la Merceneta-, una casa del carrer de la Muntanya que, com totes les cases pageses que allà es van construir a finals del segle XIX, tenia sortida també per darrere, pel barri que donava al carrer del Pare Artigas. En el lloc on es va fer aquesta foto ara hi ha el menjador de la casa on visc.

I ara us presento la foto de baix, de la qual us assenyalaré només un personatge: el noi que hi ha dret al mig. És el meu cosí Josep Lligadas Roset, el Josep de cal Sardà, que va morir sobtadament ara farà cinc anys. Està recitant el vers corresponent de la Festa de l’Arbre de l’any 1954, davant de la porta d’entrada a l’Ajuntament, que llavors oferia encara la imatge de porta típica de casa pagesa, en contrast amb la porta solemne que hi havia més a l’esquerra i que donava, i dona, a l’escala monumental. A la dreta, per cert, hi ha una bústia de correus, que un servidor té molt associada a la festa dels Reis: quan era molt complicat donar la carta als Reis en directe, o per excés de cua o perquè els meus pares ens havien dut, a la Maria Mercè i a mi, a veure la cavalcada a Barcelona, tiràvem aquí la carta, perquè, segons explicaven els meus pares, els Reis passaven també a recollir les cartes que es tiraven a les bústies.

I, a què ve tot això que us explico? Doncs que són els records que m’ha suscitat la magnífica exposició que hi ha a Ca n’Amat, de fotografies de Ferran Antiga i Eugeni Martí, fetes a la dècada dels anys cinquanta del segle passat. Tot un panorama de la vida viladecanenca d’aquella època, en un poble encara primordialment pagès però en el qual ja començava a despuntar el procés d’industrialització. Hi trobareu una mica de tot, i potser us hi reconeixereu o, si no, podreu reconèixer o descobrir com era llavors aquest poble. Especialment rellevant és, certament, la col·lecció de fotos de parelles i grups en l’envelat de la Festa Major.

En resum, que no us la podeu perdre. L’exposició és oberta fins al diumenge 4 de març, i els horaris són: de dimarts a divendres, tardes de 16,30 a 19,30; dissabtes, matins de 10,30 a 13,30 i tardes de 16,30 a 19.30; diumenges, matins de 10,30 a 13,30; dilluns, tancat. Doncs apa, que la disfruteu.

Josep Lligadas Vendrell 

La felicitat de les coses petites

 

Mires una vegada i una altra aquesta foto i t’agafen ganes d’aplaudir Jaume Muns. Pitja el botó a l’instant precís per retrata un moment al qual se li podria posar el títol d’un llibre de Quim Monzó: el perquè del tot plegat. Una imatge muda que sense parlar ens fa preguntes per a les quals no acabem de tenir respostes.

És un moment de felicitat que ens fa regust amarg pel camal buit dels pantalons que tracta de remuntar el vol amb el gest d’una ala trencada. Les crosses dibuixen un angle recte en l’aire, sense tocar el terra, i els braços tenen la posició que tenen els braços quan un jugador de futbol remata de cap. El que no sabem és si la pilota que està en l’aire va o ve. Els ulls entretancats suggereixen que el front ha colpejat la bola i que aquesta ve cap a nosaltres com una cançó adaptada de la Violeta Parra “Doy gracias a la vida, aunque no me haya dado tanto“. La dona que camina amb el turbant blanc, la túnica d’un intens blau ultramar com l’atzur de la tres voltes rebel Maria Mercè Marsal i les sandàlies a joc, sembla una figura treta d’un pessebre de Nadal.

Si en comptes d’aquesta terra de plana aridesa, envoltada d’un mar de sorra de dunes altes com ones del diluvi universal, fos un mar de gespa de vall de Heidi, si en comptes de ser un nen moro i moreno fos un infant ros com la cervesa, canviaria l’argument. Sobre aquesta cama que no hi és no s’obriria l’ombra del dubte de si la va perdre per un accident o per un efecte col·lateral d’aquestes guerres que no paren en aquesta Àfrica d’on venim tots, aquest continent veí on proliferen les ONG i els anuncis d’ajuda humanitària, però on Occident només s’estira de veritat amb euros i dòlars del pressupost quan es tracta d’anar a alguna guerra.

Aquest rematada de cap vestit amb roba de diumenge, amb camisa blanca immaculada i pantalons de vestir, és un moment d’alegria, de gaudir del present amb una pilota de goma al mig del desert, en algun lloc del Marroc. Perquè la felicitat no està a les dues cames ni als dos braços. La felicitat està dins, encara que no sapiguem exactament on. És la felicitat que no enganya: la felicitat de les coses petites.

Pla de Llevant, res a fer

Ja no hi ha res a fer. El passat 19 de gener ERC Viladecans va presentar al·legacions al projecte de reparcel·lació del Pla de Llevant, on es descriu la distribució de les propietats un cop aprovat el projecte d’urbanització. És l’últim tràmit urbanístic que cal aprovar abans que els propietaris dels terrenys puguin demanar un préstec al banc i començar a construir. Concretament sol·licitàvem que no s’aprovés definitivament el projecte de reparcel·lació i que es fes un estudi, en col·laboració amb el departament competent en matèria d’urbanisme de la Generalitat de Catalunya, per tal de millorar el Pla actual minimitzant l’impacte mediambiental i visual a Llevant. 

No tenim esperances que el govern local (PSC+ICV) valori positivament les nostres millores. Ho hem intentat tot. Prèviament, el passat mes de setembre vàrem presentar al·legacions al projecte d’urbanització, el penúltim pas, quan encara era possible modificar-lo. Les vàrem dividir en dues parts: una on explicàvem com podíem millorar-lo, basant-nos en la proposta alternativa descrita pel Centre d’Estudis Urbanístics de Viladecans (CEUV) al Punt de Trobada i una altra, proposant millores al projecte d’urbanització. 

Cal recordar que el Pla de Llevant el gestiona l’empresa pública VIMED: la promotora immobiliària de l’Ajuntament amb més de 56 milions d’euros de deute acumulat, 24 dels quals corresponen a hipoteques sobre els terrenys que té l’Ajuntament en propietat al sector d’Oliveretes. Ho comento per si algú se sorprèn per les presses i la manca de voluntat de consens per part de l’Ajuntament, ja que aquest deute podria provocar tensions en els comptes municipals.

Des d’ERC Viladecans també ens vàrem reunir fa alguns mesos amb Agustí Serra, director general d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, acompanyats pel diputat de Junts pel Sí Marc Sanglas. Vàrem explicar el projecte alternatiu amb arguments tècnics, mapes, llistat de pros i contres, comparant els planejaments... Moltes de les propostes van encaixar. Perquè és evident que una ciutat, per l’afany constructiu dels seus dirigents, no es mereix que encaixonin el cementiri municipal o l’ermita medieval de la Mare de Déu de Sales amb un vial de doble sentit i dos carrils per banda. Com tampoc es mereix que trinxin tota una zona verda amb oliveres centenàries amb un nou barri de 62 blocs (de 3 a 10 plantes), molt divergents amb les construccions del seu voltant i projectats de tal manera que no respecten la topografia del terreny. Això requerirà un gran moviment de terres. 

Viladecans es mereix una alternativa com la que va plantejar el CEUV on es redueix un 30% la construcció de vials, es mereix que li redueixin l’alçada i el número d’habitatges, es mereix menys carrers sense valor afegit i que només trinxen el territori, es mereix que li garanteixin una zona verda més àmplia i lliure de construccions. I sobretot, la nostra ciutat, es mereix que li preguntin què vol en aquella zona, mereix ser consultada. Això és possible amb el projecte alternatiu o combinant el millor de tots dos. Estem parlant de la generació d’un nou barri sencer des del no res. 

El director general d’Urbanisme ens va emplaçar a una reunió a quatre bandes: Generalitat, Ajuntament, CEUV i ERC Viladecans per tal d’intentar millorar el projecte actual amb el projecte alternatiu, focalitzant el debat en l’excedent de vials, replantejant el traçat de la via de cornisa amb un soterrament del tram que passarà per davant del cementiri i la conservació d’una zona verda més àmplia. Però llavors es va imposar l’article 155 d’en M.Rajoy i ens vàrem quedar sense marge de maniobra. I l’Ajuntament va aprovar el projecte d’urbanització i ha presentat el projecte de reparcel·lació en un temps rècord. Sense processos participatius ni explicar la proposta amb cara i ulls a la ciutadania. Sense soroll i per la porta del darrere com ja ho va intentar amb la reforma del Polígon Centre. 

Des d’ERC Viladecans hem batallat, treballat, presentat alternatives viables i argumentat el nostre posicionament en contra del Pla de Llevant des del primer projecte que es remunta a 1997. Sempre acompanyant el moviment social, a persones individuals o entitats. Ha estat impossible modificar una coma de l’última versió, principalment perquè el PSC va fer l’aprovació inicial del Pla –la que marca les regles de joc– a l’últim Ple abans de les eleccions municipals de 2015, quan no teníem representació a l’Ajuntament. Però avui som més forts que ahir per repensar el Viladecans del futur i seguir construint una alternativa real de govern. 

Myriam Moysset

La Creu Roja a Viladecans

Creu Roja és una organització humanitària de caràcter voluntari fortament arrelada a la societat, que dona respostes integrals a les persones vulnerables des d’una perspectiva de desenvolupament humà i comunitari reforçant les seves capacitats individuals en el seu context social.

Ser cada cop més a prop de les persones és la nostra missió i per a aconseguir-ho fem accions integrades, realitzades essencialment per voluntariat i amb una àmplia participació social i presència territorial.

És per això que al nostre municipi, Viladecans, donem major suport a les famílies que pateixen situacions de pobresa de llarga durada. Més del 40% de les persones que reben ajuda bàsica de la Creu Roja es troben en situació de pobresa des de fa més de tres anys i les seves dificultats es van agreujant cada cop més. Ajudar-les a cobrir les seves necessitats i a recuperar la seva autonomia és una de les principals prioritats de la Creu Roja. 

Un terç de les persones ateses són “treballadores pobres”. En aquests moments tenir feina tampoc garanteix la cobertura d’aquestes necessitats. Bona mostra d’això és que, entre les persones que reben ajuda bàsica de la Creu Roja i estan en edat de treballar, hi ha un 24% que tenen contracte laboral però la situació de precarietat econòmica d’aquestes famílies condiciona el seu present i el seu futur, si no es prenen mesures urgents. 

La mitjana d’anys cotitzats de les persones ateses en programes de pobresa d’entre 50 i 59 anys és d’11 anys, per sota del mínim de 15 anys que dóna dret a cobrar algun tipus de pensió de jubilació. Totes aquestes famílies que encara segueixen arrossegant les conseqüències de la crisi, que encara no han notat els efectes de la denominada recuperació econòmica i que pateixen pobresa cronificada com mostra el darrer estudi de l’Observatori de la Creu Roja.

Per això volem una Creu Roja compromesa amb les situacions de vulnerabilitat, una Creu Roja compromesa amb principis i valors, una Creu Roja compromesa amb la societat i una Creu Roja en constant evolució.

La Creu Roja a Viladecans, més enllà dels projectes d’ajuda a l’alimentació, compta amb molts altres programes per cobrir necessitats del conjunt de les famílies en situació vulnerable, que durant l’últim any a Viladecans han arribat a més de 3.990 persones i més de 17.952 intervencions. 

Alguns dels programes desenvolupats són el Pla d’ajuda alimentària, kits de suport social, vestuari d’hivern, programa retorn a l’escola, beques menjador de primària, targetes de prepagament d’alimentació, rober, èxit escolar, berenars al projecte d’èxit escolar, prevenció de l’exclusió residencial, tallers d’ocupació, projectes per a gent gran, promoció d’hàbits i conductes saludables entre d’altres.

Sense les 17.000 persones voluntàries de la Creu Roja a Catalunya, 169 a Viladecans, no seria possible desenvolupar la nostra missió humanitària. Però l’entitat necessita sempre major suport social per poder fer front a reptes importants com la cronificació de la pobresa. Junts res no és impossible! Gràcies al mes de 1.200 socis i sòcies (persones particulars i empreses) i a tot l’equip humà de voluntariat, pilar fonamental de la nostre institució.

Sonia Martín Fírvida

sonia.martin@creuroja.org

www.creuroja.org

Propostes per a Viladecans

Com dèiem a l’editorial del número de gener, des de Viladecans Punt de Trobada us convidem a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. 

Us convidem a cada un dels lectors i lectores d’aquesta revista a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans, i enviar-nos-les. 

També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els interessos i objectius de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. 

I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu.

Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui, fins a un màxim de 10. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net. 

I podeu firmar-les o no, com vulgueu.

Aquí en publiquem un parell d’entre les primeres que han arribat, i així ho anirem fent en números successius. I, al final, en farem una presentació general.


Un bus llançadora entre Viladecans i l’estació del Prat

Ho he pensat sovint, quan la Renfe m’ha deixat tirada (línia de Vilanova) i he hagut de quedar-me al Prat (línia Aeroport). Arribar a Viladecans ha volgut dir travessar la Gran Via (uff) i esperar els busos. Viladecans i el Prat estan a la vora. L’accés fàcil i ràpid al Prat eixamplaria considerablement l’oferta de trens, i hi afegiria el metro.

Deu ser car. Però encara és més car un transport públic ineficient.


Una proposta per a l’ús de l’ermita de Sales

Impulsar un grup de silenci i meditació, que és una activitat en què conflueixen multitud d’espiritualitats de tota mena. Perquè el silenci és només això: silenci. I per dins un pot ser d’orientació cristiana (en la tradició, ecumènica, dels pares del desert; o en la tradició ortodoxa de les icones), o pot ser d’orientació musulmana, o oriental, jueva o fins i tot completament laica, com és el mindfulness.

L’espai de l’ermita és de fàcil accés, petit, acollidor. La meditació només necessita un espai buit, algunes estores i banquets o coixins de meditar. És barat, no ocupa espai i no és incompatible amb cap exposició o celebració litúrgica (bé, sí que és incompatible, per exemple, amb una disco!, però és d’esperar que al costat del cementiri i del tanatori no en muntin cap…).

I el silenci crea uns vincles comunicatius insospitats entre les persones, porta a escoltar i no fa mal a ningú.

Per què no? Sobre els beneficis del silenci, us podeu llegir el llibret: Biografia del Silenci, de Pablo d’Ors, altament recomanable. 

Carnaval

Acabem de celebrar el Carnaval, el Carnestoltes. Com cada any, a Viladecans, molta gent participant a la rua i molta altra gent mirant-s’ho. Tot plegat, un bon moment de trobada ciutadana. 

El Carnaval té l’origen, segons diuen els entesos, en diverses festes paganes que se celebraven en ple hivern i que tenien com a característica comuna el descontrol. Aquestes festes es van anar reconvertint amb el temps adaptant-les a la nova civilització cristiana que s’obria pas, i van esdevenir una mena de pròleg festiu abans d’iniciar el temps d’austeritat i penitència que era la Quaresma. I aquest pròleg mantenia, de diverses maneres, els elements característics de les festes paganes d’on provenia: un cert to de disbauxa, de permissivitat en els costums, i de qüestionament i capgirament dels rols socials (manifestat especialment a través de les disfresses). I tot plegat resultava prou transgressor com perquè molestés notablement als representants de l’ordre social i religiós, i fos periòdicament censurat i prohibit.

Ara la situació és ben bé una altra. Ja no cal aquest desfogament previ a un temps d’austeritat i penitència, perquè la Quaresma no és viscuda així, ni tan sols pels cristians. I a més, de disbauxa i de permissivitat n’hi ha tots els dies de l’any, segons els gustos i desigs de cadascú. O sigui que ara el Carnaval s’ha convertit en una festa popular que estimula la imaginació, l’esperit de gresca i el retrobament ciutadà. 

Perfecte. Però fixem-nos-hi. Hi ha un aspecte de les festes que l’hem perdut. És el del qüestionament dels rols socials. Fer burla i escarni dels poderosos cada cop es fa menys. ¿No seria cosa de recuperar-ho?