Acabem de celebrar el Carnaval, el Carnestoltes. Com cada any, a Viladecans, molta gent participant a la rua i molta altra gent mirant-s’ho. Tot plegat, un bon moment de trobada ciutadana.
El Carnaval té l’origen, segons diuen els entesos, en diverses festes paganes que se celebraven en ple hivern i que tenien com a característica comuna el descontrol. Aquestes festes es van anar reconvertint amb el temps adaptant-les a la nova civilització cristiana que s’obria pas, i van esdevenir una mena de pròleg festiu abans d’iniciar el temps d’austeritat i penitència que era la Quaresma. I aquest pròleg mantenia, de diverses maneres, els elements característics de les festes paganes d’on provenia: un cert to de disbauxa, de permissivitat en els costums, i de qüestionament i capgirament dels rols socials (manifestat especialment a través de les disfresses). I tot plegat resultava prou transgressor com perquè molestés notablement als representants de l’ordre social i religiós, i fos periòdicament censurat i prohibit.
Ara la situació és ben bé una altra. Ja no cal aquest desfogament previ a un temps d’austeritat i penitència, perquè la Quaresma no és viscuda així, ni tan sols pels cristians. I a més, de disbauxa i de permissivitat n’hi ha tots els dies de l’any, segons els gustos i desigs de cadascú. O sigui que ara el Carnaval s’ha convertit en una festa popular que estimula la imaginació, l’esperit de gresca i el retrobament ciutadà.
Perfecte. Però fixem-nos-hi. Hi ha un aspecte de les festes que l’hem perdut. És el del qüestionament dels rols socials. Fer burla i escarni dels poderosos cada cop es fa menys. ¿No seria cosa de recuperar-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada