La felicitat de les coses petites

 

Mires una vegada i una altra aquesta foto i t’agafen ganes d’aplaudir Jaume Muns. Pitja el botó a l’instant precís per retrata un moment al qual se li podria posar el títol d’un llibre de Quim Monzó: el perquè del tot plegat. Una imatge muda que sense parlar ens fa preguntes per a les quals no acabem de tenir respostes.

És un moment de felicitat que ens fa regust amarg pel camal buit dels pantalons que tracta de remuntar el vol amb el gest d’una ala trencada. Les crosses dibuixen un angle recte en l’aire, sense tocar el terra, i els braços tenen la posició que tenen els braços quan un jugador de futbol remata de cap. El que no sabem és si la pilota que està en l’aire va o ve. Els ulls entretancats suggereixen que el front ha colpejat la bola i que aquesta ve cap a nosaltres com una cançó adaptada de la Violeta Parra “Doy gracias a la vida, aunque no me haya dado tanto“. La dona que camina amb el turbant blanc, la túnica d’un intens blau ultramar com l’atzur de la tres voltes rebel Maria Mercè Marsal i les sandàlies a joc, sembla una figura treta d’un pessebre de Nadal.

Si en comptes d’aquesta terra de plana aridesa, envoltada d’un mar de sorra de dunes altes com ones del diluvi universal, fos un mar de gespa de vall de Heidi, si en comptes de ser un nen moro i moreno fos un infant ros com la cervesa, canviaria l’argument. Sobre aquesta cama que no hi és no s’obriria l’ombra del dubte de si la va perdre per un accident o per un efecte col·lateral d’aquestes guerres que no paren en aquesta Àfrica d’on venim tots, aquest continent veí on proliferen les ONG i els anuncis d’ajuda humanitària, però on Occident només s’estira de veritat amb euros i dòlars del pressupost quan es tracta d’anar a alguna guerra.

Aquest rematada de cap vestit amb roba de diumenge, amb camisa blanca immaculada i pantalons de vestir, és un moment d’alegria, de gaudir del present amb una pilota de goma al mig del desert, en algun lloc del Marroc. Perquè la felicitat no està a les dues cames ni als dos braços. La felicitat està dins, encara que no sapiguem exactament on. És la felicitat que no enganya: la felicitat de les coses petites.