Recordo les cames entumides
després de vuit hores de viatge;
el senyal abonyegat i ple d’òxid
que assenyalava el desviament;
travessar la via òrfena de trens
que marcava el límit del llogaret
amb un cotxe de segona mà que demanava un cigonyal nou,
i enfilar amb el nas enganxat al vidre
l’últim tram d’una serp mal asfaltada
que s’estreny i puja entre pins i alzines
obrint-se pas enmig del blat lluent
i la grogor estiuenca dels gira-sols.
I la casa amb la seva porta holandesa de fusta verda
que guardava la pols i la humitat d’onze mesos de solitud.
Recordo els veïns dient: “són els de Barcelona”;
la cortina amb les seves tires de colors
fetes d’un plàstic estret i arrissat
que semblava ploure de la llinda.
Sembla que escolti com cruixen els graons de fusta
que pujaven a les golfes.
Em vénen al cap la bicicleta Orbea blava
(amb els pneumàtics desinflats,
penjada de dos ganxos a la paret
al costat de la dalla i l’albarda)
i els gibrells i cassons disposats sota el sostre
empresonant l’aigua dels degoters de la teulada.
Recordo buidar el cotxe d’equipatge a tota pressa
i anar carrer avall fins a la plaça
per retrobar-me amb l’estiu passat,
canviar per galtes els petons de sobre
i posar veu als codis postals.
Aquestes fotos que m’envies ara
omplen les esquerdes de la meva memòria
després de trenta anys
i dotzenes d’imants enganxats a la meva nevera.
Aquí hi feien la foguera,
allà n’hi havia un gronxador...
El poble és com un lifting que ensenya les seves costures.
L’església llueix diferent,
m’agradava més abans amb l’antic mur de pedra
i les seves dues porxades.
Però la font està igual;
l’aigua bramava esquitxant de notes la bardissa,
omplint de móres l’esbarzer.
I l’antiga talaia governant el cim,
sembrada entre la farigola i l’espígol...
Em dius avui que encara hi són els nostres noms
gravats a navalla a la seva paret de pedra;
havíem pujat a mirar els perseids
aquella nit d’agost. Te’n recordes?
Però estava ennuvolat i abaixàrem els ulls,
tu et vas col·locar els cabells rere la orella,
jo em vaig omplir la boca amb la teva adolescència.
Estic veient l’última imatge de l’arxiu.
Només un llambreig vermellós fa clarejar la matinada
i per sobre les muntanyes, sota el cel,
dues esteles porpres encenen el temps
i fugen cap a l’horitzó
com si un vell Delorean m’hagués portat de tornada.
Vam encertar amb el petó.
Ens vam equivocar de llavis.
(Només dues coses no té el temps, marxa enrere ni clemència)
Ismael Pérez de Pedro
Premi autor local de Poesia Espejo de Viladecans 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada