dissabte, 8 de març del 2008

El Síndic de Greuges


Aquest mes de març fa just un any de la presa de possessió del Síndic Municipal de Greuges de Viadecans. I per això al Punt de Trobada hem volgut començar amb ell una nova secció de la nostra revista, que es dirà “El personatge” i que voldrà donar a conèixer gent de Viladecans que té alguna cosa interessant a transmetre per al col.lectiu que tots plegats formem.
Comencem amb el Síndic perquè fa un any que va prendre possessió, i perquè la seva figura és una peça que pot ser molt important de cara a la salut democràtica de la nostra ciutat. Podríem dir que la seva funció és vetllar perquè el govern municipal i l’administració pública de la ciutat actuï de manera adequada en tots els temes en què té competències. Per exemple, responent a les demandes que li fan els ciutadans: quan un ciutadà o ciutadana, posem per cas, presenta una instància sobre un determinat tema, l’administració no pot negar-se a respondre; si ho fa, el Síndic intervé per exigir que es respongui a allò que es pregunta o demana. I així, en tantes altres coses.
És important, doncs, conèixer i utilitzar el Síndic de Greuges per aconseguir que a Viladecans el govern de la ciutat estigui realment atent a allò que els ciutadans i ciutadanes esperen. Perquè això és la democràcia, i cal fer servir totes les eines per assegurar que funcioni.

Una madre indignada y una vecina cabreada


Soy una vecina de Viladecans, llevo solicitando al Ayuntamiento desde hace cuatro años que no cocinen en un establecimiento abierto al público llamado Bar Casa Baena, por no reunir las condiciones necesarias para ello. Este establecimiento molesta a los vecinos, hasta el punto de que algunos propietarios han tenido que precintar los respiraderos de los cuartos de baño y en determinadas fechas no podemos abrir ni los balcones.
Este establecimiento celebra festivales flamencos sin la licencia correspondiente. Al quejarnos a la Policía Local por el ruido, la respuesta que se nos dio fue que hasta las 22,00 horas les está permitido hacer ruido. (Se presentó en su día instancia a la Policía Local, aún no hemos recibido respuesta, indicando que no era la respuesta adecuada porque existe una legislación al respecto).
En relación a la cocina, en algunas ocasiones se han presentado en el establecimiento para inspeccionarlo, tanto policías locales como inspectores del Área, y casualmente esos días no cocinan. Una vez se han ido los policías vuelven a cocinar. Después de tantos años poco a poco hemos ido averiguando que tienen un pariente policía local y otros policías desayunan en dicho establecimiento.
Volviendo sobre la Ley de Espectáculos, actividades recreativas y los establecimientos públicos. Mi hijo solicitó, para la Fiesta Mayor, permiso para la instalación de una caseta en el recinto ferial, y ha recibido un escrito notificándole que se le inicia un expediente sancionador por haber sobrepasado el horario previsto en la Ley de espectáculos. La multa correspondiente puede ser de hasta 6.010,12 €.
Creo que no es necesario que diga las fechas de la Fiesta Mayor de nuestro Pueblo, pero sí tengo que decir que la fecha del Registro de Salida del Ayuntamiento del expediente sancionador es 10/12/07, transcurridos tres meses desde la Fiesta Mayor. (Cuatro años desde que se inició la queja del Bar Casa Baena, donde se celebran festivales flamencos sin licencia).
¿Cómo es posible que algunas quejas se eternicen hasta el agotamiento, y otras tengan una celeridad asombrosa? No comparto muchas cosas del colectivo Okupa, pero lo que no se puede es actuar contra ellos como el gran enemigo a combatir. La Ley de Espectáculos es para todos, también para el Bar Casa Baena que no puede celebrar un festival flamenco y para todos los chiringuitos de la Fiesta Mayor que incumplieron el horario. Lo que pasa es que es más fácil sancionar a los Okupas que a los Gabrielistas, etc. También es más fácil sancionar al Colectivo Okupa que a todos los bares que molestan a la vecindad, que les garantizo que son muchos y la mayoría de las veces la Policía no hace ni caso de las quejas recibidas.
Como vecina estoy indignada del doble rasero que se aplica en función del caso, y como madre de un presunto infractor al que pueden multar estoy cabreada. Considero que un expediente de estas características se tiene que archivar porque no se puede demostrar que fueran ellos y sólo ellos los que tenían la música alta. Uno de los agentes en la declaración testifical dijo lo siguiente: “Fueron al recinto ferial pudiendo comprobar, desde allí como desde la calle Marià Sanjuán Cuchi que continuaba la música muy alta y con mucha afluencia de gente y que no intervinieron por no provocar incidentes”. ¿Dónde estaban que nadie los vio?
Vuelvo a reiterar que, sin compartir las ideas del movimiento Okupa, no son delincuentes, y se les trata como tales. Hace unos años se derribó la casa ocupada de la calle del Sol con ellos dentro, y no pasó nada a pesar de carecer de licencia de obras. Se hizo una pregunta en el pleno pidiendo explicaciones y contestaron que era una sanción Administrativa. (¿Y si una pared los hubiera matado?).
Estoy indignada, y la única respuesta que quiero del Ayuntamiento es eficacia, coherencia y transparencia.
Asunción Polaina

En Jordi ja té feina


Vam posar-nos a buscar un taller per en Jordi quan ens va dir que volia treballar, com fan tots els seus germans, perquè no volia continuar fent vida de jubilat. Pateix una disminució i fa molts anys havia anat a un taller que hi havia a Viladecans, però quan aquest va tancar, es va optar perquè es quedés a casa i anés fent activitats que el motivessin.
Però en Jordi és una persona activa, amb inquietuds, molt sociable, i amb ganes de fer coses i un bon dia ens va posar damunt la taula la seva voluntat de tornar a sortir. De fet ens vam passar ben bé un parell d’anys anant d’assistent social en assistent social: fent valoracions, buscant centres, presentant sol·licituds… Va quedar clar que en Jordi podria accedir a una feina especial i que li aniria bé preparar-se per a un procés d’inserció laboral.
La veritat és que la il·lusió que hi posava en Jordi ajudava a tirar endavant, perquè a mi em semblava més aviat decebedor tot plegat: cada entrevista obria falses expectatives, de vegades perquè no tenia un perfil adequat al centre, però, sobretot, perquè hi havia una llarguíssima llista d’espera.
L’obertura de Caviga va ser com un miracle. En Jordi no només hi va trobar plaça, sinó que s’hi va sentir molt ben acollit. De fet l’únic que no m’agrada de Caviga és el nom (Ca-stelldefels, Vi-ladecans i Ga-và!). En Jordi hi va de 9 del matí a les 5 de la tarda. S’hi queda a dinar. Hi fa feina, activitats molt variades, esport… Té companys i uns molt bons educadors, que realment estan per ell i que el van preparant per si més endavant té oportunitat de començar a treballar. Això depèn d’ell, de la seva voluntat i de les seves capacitats (com qualsevol altre treballador), però depèn sobretot dels recursos públics que s’aboquin a crear places de treball per a persones que necessiten un acompanyament i un ritme especials, però que tenen ganes de viure de la seva feina. I reclama una actitud professional de respectar el procés de cada persona i de ser molt flexibles.
L’existència de Caviga ens ha canviat la vida a tots. Ens ha aportat la tranquil·litat de veure que en Jordi és molt més autònom, que se sent estimat i valorat, que té una certa estabilitat, que ha reduït la medicació que prenia, que les coses difícils que ens passen a tots, com la mort de la seva mare, pot viure-les amb el suport –fins i tot durant les vacances d’estiu- del centre. Per a nosaltres la proximitat física de Caviga és també molt important, perquè apropa la ciutat als nois i noies, perquè facilita el transport, perquè permet una altra relació entre els pares. I els projectes de futur estan molt bé: de moment ampliar l’hortet, fer-hi una pista esportiva i a la llarga construir-hi un centre especial de treball.
Hi ha encara un altre repte, almenys a Viladecans: la creació d’un programa d’atenció a les persones amb disminució que eviti la diàspora total i l’angoixa dels usuaris i familiars a l’hora de buscar recursos adequats, i que conegui cada noi i cada noia més enllà d’una superficial i única entrevista, els recursos educatius, de lleure, de treball, sanitaris, de la comarca, els processos que segueix cada persona. Caviga podria ser un referent d’això si s’ocupés no només dels usuaris que hi van, sinó d’atendre tots els que són a casa o van a d’altres centres (ep, amb els reforços professionals i econòmics necessaris!). Caviga, no us animaríeu?
Mercè Solé

La Plaça de la Vila (I)


La plaça de la Vila sempre ha estat el centre de gravetat imaginari de les ciutats. Normalment no són una plaça més. Són la plaça. La nostra plaça, malgrat estar carregada de minusvàlues, també ho és. Abans de la construcció del mercat, als anys seixanta, la plaça de la Vila era també el mercat del camp. Estava plena de parades amb tendals i taules amb cavallets per posar las caixes amb fruites i verdures. Llavors els duros, les cinc pessetes, eren encara un bitllet de color verd i a l’hivern al carrer de Sant Climent es formava una llarga filera de gent amb abrics, bufandes i garrafes a la mà. Era la cua del petroli. El gas butà arribaria anys després.
A la plaça llavors ja es comprava el diari. Els venia una àvia, la Farrera. Jo sempre la recordo asseguda, amb els cabells grisos, tota vestida de negre, com anaven totes les àvies. El meu pare em feia comprar la Soli –la Solidaridad Nacional s’imprimia als locals incautats de l’antiga Solidaridad Obrera de la CNT del carrer Villarroel– perquè portava un tebeo que m’agradava.
Al costat dels diaris estava el ferrer de la plaça, amb rodes de carro tombades a la paret i cavalls amb la pota doblegada mentre eren ferrats. El carro era el vehicle principal dels pagesos i sempre portaven un gos que corria lligat al darrera. Quan érem nens, dels cavalls ens interessaven sobretot tres coses: l’enorme verga que de tant en tant desplegaven com sortida del no res, les boles verd botella gairebé vegetals que, també de quan en quan, deixaven anar pel cul i que queien traient fum a l’hivern, i l’habilitat que tenien per espantar mosques amb la llarga cua.
A l’altra banda de la plaça, al principi de la Carretera de la Vila hi havia el bar Mateu i la parada de l’autobús de la Mohn. També hi havia un assortidor de benzina. Era com els de les pel·lícules americanes –aquells que estan al mig del desert–, vermell, amb forma com de robot, amb una esfera blanca a dalt de tot, com si fos un cap.
Al bar Mateu van rodar seqüències d’una pel·lícula als anys cinquanta. Els nens ens vam amuntegar a la porta. Només vam poder veure els focus i la claqueta. Recordo el nom del director, Ignacio F. Iquino, però mai no he sabut el nom de la pel·lícula. El bar podia ser l’escenari d’una pel·lícula policíaca. Un gran taulell de marbre amb una gran nevera de fusta al final. La sala estava plena de taules rodones –jo les recordo també de marbre blanc amb peus de ferro forjat– que per les tardes s’omplien d’homes jugant a cartes. Al fons, els billars de caramboles. A l’esquerra de l’entrada tenia un altell i al dessota de l’altell hi havia una porta de vidre que donava als futbolins. Des de fora se sentien les clatellades de les boles al colpejar el plom dels peus o el cap dels jugadors. La plaça tenia dos bars. El bar de l’Andreu i el bar Brasília. Els diumenges treien les taules al carrer. Del bar de l’Andreu recordo la gent gran jugant a la botifarra, les tapes de conserves, sobretot els berberetxos, escopinyes era llavors una paraula gairebé desconeguda, i el “millón” . La del millón estava en un quartet del fons. Hi havia especialistes en donar-li copets a la bola per fer la partida. Altres com jo feien sempre “tilt”, una paraula anglesa que vol dir inclinació, però que nosaltres traduíem per falta. Si feies falta, tilt, perdies la partida.
José Luis Atienza

"Lágrimas de alegría". Una estupenda noticia para la nueva literatura saharaui en español


La novela de Abderrahman Budda tiene como tema central el conflicto que arrastra este pueblo africano desde hace más de treinta años, como ocurre con la mayoría de producción literaria saharaui. En 1975, tras la muerte de Franco, España entregó el territorio del Sahara Occidental a Marruecos y Mauritania mediante los ilegales Acuerdos Tripartitos de Madrid. Acuerdos nunca publicados en el BOE y que conviene recordar en estos tiempos de memoria histórica. Ambos países invadieron el territorio y gran parte de la población huyó hacia el desierto argelino, donde se instalaron campos de refugiados. Hoy, más de treinta años después y a pesar de que la comunidad internacional no reconoce la soberanía de Marruecos sobre el Sahara, doscientos mil saharauis continúan resistiendo en los campamentos de refugiados a la espera de la celebración del referéndum que les permita decidir su futuro. Mientras, la población saharaui en las zonas ocupadas sufre una dura represión por parte de las autoridades marroquíes. España, todavía potencia administradora de un territorio pendiente de descolonización, sigue sin implicarse en dar salida a un conflicto que en gran medida se originó por su mala actuación en el mismo.
El libro narra el viaje de dos hermanas saharauis de los campamentos de refugiados que se trasladan hasta la badia. Allí esperan reencontrarse con su madre a la que no ven desde que eran unas niñas, cuando partieron hacia el éxodo al empezar la invasión marroquí.
Abderrahman, con una prosa sencilla y nostálgica, narra con buen pulso el viaje de las dos mujeres a través del paisaje del desierto, aparentemente monótono y vacío pero lleno de vida para el que sabe mirarlo. Protagonistas del libro son también, a la manera saharaui, los accidentes del terreno, montes, cauces de ríos secos, pozos y dunas. Usar los accidentes geográficos como recurso literario es una de las características de la poesía saharaui en hasania y también forma parte de la literatura que se hace en español. El desierto y su paisaje como fuente de inspiración. Es este un relato lleno de añoranza por la tierra arrebatada, pero a la vez pleno de esperanza en el reencuentro que algún día tiene que llegar.
Una literatura poco atendida por los medios y desconocida . También olvidada por las instituciones españolas, caso del Instituto Cervantes o Casa Árabe, que no se interesan por la cultura de este pueblo árabe africano que también se expresa en español, y que un día formó parte de España. Al menos la ayuda de escritores, universidades y asociaciones solidarias con el pueblo saharaui está consiguiendo romper este otro bloqueo contra un pueblo que lucha pacíficamente por su libertad, que “pide la paz y la palabra” para recuperar la tierra que injustamente le arrebataron.
Rosa Mercader

La Casa Cusí, bessona de Can Modolell (2)





A l’anterior número ens quedàvem a l’escala que des del pati central ens du fins a la planta noble de la Casa Cusí. Avui empenyen la porta i podem gaudir d’una visita per les “interioritats” d’aquest bell edifici.
Des del primer moment podem observar la concepció de conjunt en la decoració i, també, el sentit de reutilització de materials, tret habitual en les construccions modernistes. Nosaltres que pensàvem que érem tant moderns amb això del reciclatge!
El passadís que volta el patí, que fa de distribuïdor de les diferents sales, està recobert amb rajola hidràulica -rajola fabricada de forma artesanal-, de la casa Escofet que tenia una gran anomenada a l’època. El dibuix de la rajola és el mateix en tot el passadís i reprodueix un motiu vegetal dissenyat per Puig i Cadafalch que apareix també en algunes parts de la façana. Aquest dibuix es fa diferent i canvia en cadascuna de les estances en què normalment, al centre de l’habitació, la forma i distribució de les sanefes imiten i aconsegueixen donar la sensació que al terra hi ha una catifa. Al llarg de tot el distribuïdor mirant al pati interior, així com en algunes parets interiors i en la sala que dóna al jardí, hi ha finestres emplomades amb vidres de color.
La fusta és també un material molt present en tota l’ornamentació. Hi ha alguns terres de parquet, arrimadors, “boiseries” -mobles que entapissen parets-, dues llars de foc en les quals es van aprofitar peces de caixes de núvia per folrar-les i enteixinats molt treballats amb escuts inventats amb l’excepció d’un que és l’escut de Figueres.
Les parets estan pintades o entapissades amb motius florals. Els llums del sostre són, igualment, de factura modernista i en destaca especialment un de penjat al menjador. El sistema d’il·luminació, inicialment de gas, amb l’arribada de l’electricitat va ser reconvertit. Als llums es veuen clarament les claus que tancaven i obrien el pas del gas.
Gran part del mobiliari i, en general, tots els petits objectes decoratius són o bé d’estil modernista o es corresponen al tipus de moble de moda dels anys en que va ser construïda la casa. Els propietaris han volgut mantenir la unitat del conjunt sacrificant fins i tot, en alguns casos, la comoditat pel respecte a aquests elements. Sols instal·lacions com la cuina o els banys han estat adaptades a les necessitats actuals.
A la segona planta, que mai no va arribar a ser adaptada com a vivenda, s’hi accedeix per una escala de pedra artificial de granit vermellós. Curiosament, a l’època, aquest era un material molt més apreciat que la pedra natural.
Al sortir, ens adonem que hem pogut fer un passeig per una altra època perquè hi ha persones, com la família Cusí, que sense menystenir el present valora el que de bell ens ofereix el passat.
Mª Victòria Herrero García i Jaume Lligadas Vendrell

El homenaje a Celestino Bravo


El homenaje que tuvo lugar el pasado 15 de febrero a mosén Celestino Bravo en la sala pequeña del Atrium nos ha demostrado que es una persona muy querida en Viladecans. Nos lo demuestra la gran asistencia que hubo, y mucha más gente hubiera asistido si el aforo del lugar donde se celebró hubiera sido mayor. En cualquier caso, las personas que lo organizamos estamos muy satisfechas por lo conseguido.
En este acto, tal como he dicho, se demostró que Celestino Bravo es una persona muy querida. Se vio en los gestos de cariño que tuvieron lugar durante todo el tiempo que duró el acto. Principalmente, cuando mosén Celestino entró en la sala la ovación fue clamorosa y muy emotiva, y cuando se le pidió su presencia en el escenario la ovación fue el no va más. Se hicieron presentes viejos recuerdos con una lectura de su gran labor en la población, tanto con su apoyo durante las huelgas de la Roca como en su labor en el hospital y en los barrios de poniente y en toda la ciudad. Después tuvo lugar la entrega de varias placas de recuerdo y la intervención del alcalde Carles Ruiz. Luego, con su propia intervención la emoción llegó al máximo. ¡Ah! y no olvidemos la poesía del señor Baldiri Vilà.
Visto el resultado del homenaje, no puedo evitar dar mi opinión de mosén Celestino como persona y cura que es. Como cura es una persona que tiene una gran fe en sus creencias, pero como persona es mucho mejor, pues él cree y aprecia a las personas de su entorno aunque estas no sean de ir a misa. Él valora el hacer cotidiano de estas personas.
Y para finalizar, dar las gracias a todas las personas y entidades que han hecho posible llevar a cabo este homenaje a una persona que con sus aportaciones ha ayudado al desarrollo de Viladecans.
Jaume Cullerés Rufat

Cursos per a la gent gran

Des de fa uns quants anys la Fundació Ciutat de Viladecans va oferint als ciutadans del nostre municipi i dels municipis pròxims, la possibilitat d’accedir a cursos de noves tecnologies per a persones que mai han tocat un ordinador abans. Els cursos que oferim són: Ofimàtica de 1r i 2n nivell i Internet de 1r i 2n nivell.
Ara mateix tenim 5 punts distribuïts per tot Viladecans, amb 10 ordinadors en cadascun dels punts, per la qual cosa les places que tenim són limitades:
1.Casal d’Alba-Rosa
2.Alberg Can Batllori
3.Centre d’Associacions Pau Picasso
4.Centre d’Adults Edelia Hernandez
5.Biblioteca Pública de Viladecans.
Degut a la gran demanda que hem tingut durant aquests darrers mesos per a la realització d’aquests cursos, hem hagut d’ampliar l’oferta de formació i per això a partir del mes d’abril es faran cursos a la Biblioteca dirigits per un nou monitor que s’incorpora a la Xarxa.
Les persones que estiguin interessades a assistir a aquests cursos, que tenen una durada de 20 hores, poden trucar per telèfon a la Fundació Ciutat de Viladecans, a partir del dia 10 de març o fer la pre-inscripció a través de la pàgina web.
Vanessa Oncala

8 de març. Dones. Treballadores. Amigues


L’Anna. Veïna i amiga, que va morir la vigília de Nadal. Jubilada, 79 anys, tota la vida havia estat soltera i vivia sola. L’estereotip ens portaria a pensar en una dona-pollet, poca cosa. Feble per dona, feble per gran, feble per no tenir parella coneguda. Però el seu enterrament va ser un acte multitudinari on hi havia la gent més activa del Poblenou. Perquè l’Anna des de la senzillesa de la seva feina a la fàbrica, de tenir cura de la família, de tenir un dels primers carnets de l’Associació de Veïns, de pertànyer a l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de ser sindicalista a l’USO, de ser voluntària de Càritas, de tenir la casa oberta a tothom qui ho necessitava, d’acompanyar la gent gran –de vegades més jove en edat que ella– allà on convingués, d’estar al peu del canó en totes les lluites veïnals era una persona amb una gran capacitat de relació, d’estimació, d’obertura. Sense cap protagonisme. La seva senzillesa era la seva (i la nostra) força.

La Salo, l’Helena, la Irene, la Maria, la Sandra. Aquestes són les meves companyes de treball, en una empresa que sembla destinada a ser dirigida per homes, tots molt savis. No són gent d’estudis, però són persones molt preparades per a la vida, molt més preparades que si tinguessin doctorats i màsters. M’agraden el seu bon humor, la disponibilitat, la capacitat de treball, la flexibilitat, la capacitat d’aprenentatge i l’interès per la feina que fan, encara que de vegades els deu resultar d’allò més exòtic. Les “nenes” són les que fan funcionar amablement la màquina. La seva flexibilitat és la seva (i la nostra) força.

X i Z (o, millor dit, X i X), per no comprometre ningú. Una parella que fa anys que funciona, acollidora, equilibrada, militant des de tots els punts de vista: l’ecològic, el feminista, el consumista, el social. Ser amiga seva et posa al dia de tot el que convindria fer del món. Molt imaginativa. Apòstata en el seu 50 %. Decididament sortida de l’armari, amb naturalitat i sense estridències. Aprofito aquestes ratlles per animar-les a casar-se, bàsicament perquè m’agrada anar de casament. Jo, malgrat els escàndols episcopals, les veuria perfectament responsables i capaces de tirar endavant una família. La seva mútua estimació és la seva (i la nostra) força.
Mercè Solé

Voluntariat per la llengua posa en contacte persones que vulguin destinar una hora a la setmana a conversar en català (voluntaris) amb alumnes dels cursos de català i també amb altres persones que volen reforçar i millorar la seva expressió oral (aprenents).
Què implica ser voluntari o voluntària?
Ser voluntari o voluntària implica comprometre’s a dedicar 10 hores, una hora per setmana, a conversar en català amb una persona o més que estiguin aprenent català.
L’objectiu general del programa Voluntariat per la llengua és facilitar a les persones que aprenen català un espai d’ús on puguin practicar els coneixements adquirits i assolir més fluïdesa en l’expressió oral.
Com m’hi puc inscriure?
Per participar en el programa només cal emplenar una fitxa d’inscripció al Servei Local de Català (SLC) que l’organitza.
Per a més informació poseu-vos en contacte amb el SLC Viladecans:
Tel. 93 659 33 28. viladecans@cpnl.cat o msendra@cpnl.cat

En el número 1 del Punt de Trobada, en Josep Ginjaume ens explicava seva experìència com a voluntari lingüístic. Us animem a rellegir-lo!

L'euro encara no ha arribat a Viladecans

La revista “La voz de Alba- Rosa”, la qual aprofitem per saludar des de la nostra, ha fet un recull de fotografies-denúncia la mar d’eloqüents al barri. N’hem triat una de prou significativa. El cartell diu: “Prohibido verter basuras bajo multa de 5000 pesetas”. Hem fet un viatge en el temps.

Vicenç Mazón, Síndic de Greuges de Viladecans


Aquest mes de març fa just un any de la presa de possessió del Síndic Municipal de Greuges de Viladecans, Vicenç Mazón. Al Punt de Trobada hem cregut convenient aprofitar l’ocasió per fer balanç i, de pas, donar a conèixer més aquesta figura al servei de la ciutadania. El Síndic s’encarrega d’atendre inquietuds, consultes, suggeriments o queixes de qualsevol persona, entitat o empresa, sempre que l’àmbit competencial sigui de l’Ajuntament o de les empreses públiques municipals. Mazón assegura que ho fa des de la màxima independència i aplicant el criteri de la sensatesa i el seny a l’hora d’analitzar les diverses situacions que li plantegen: conflictes veïnals, escolarització, serveis socials, gent gran, via pública, barreres arquitectòniques, habitatge, sanitat, carreteres, Renfe... Un poti-poti on sovint trobem competències compartides amb altres administracions o, directament, competències d’instàncies superiors. En aquests casos el Síndic acostuma a informar i a derivar als òrgans corresponents, però també actua com a finestreta única i transmet al Síndic de Catalunya aquelles queixes, consultes o inquietuds que corresponen a organismes públics superiors.
En aquest primer any en funcionament (de fet l’oficina està oberta al públic des del mes de juny) la Sindicatura de Viladecans ha intervingut en més de 90 ocasions: una trentena han estat queixes i la resta consultes o assessorament. Per saber el detall caldrà esperar la memòria oficial que es donarà a conèixer en el ple del mes de març. Mazón assegura que “com a filosofia no podem ser conformistes, el mes de desembre hem cremat una primera etapa i n’estic satisfet”. Durant aquest primer període ha visitat diverses sindicatures d’altres localitats per aprendre de l’experiència i ha establert una estreta relació amb els síndics de Sant Boi, Sant Feliu i Gavà. Tambe s’ha reunit amb la Federació d’Associacions de Veïns.
“Estem en fase de proves”, afegeix, “hem establert un protocol de funcionament, parlem amb les àrees, podem tenir alguna reunió, creuar correspondència sobre els fets i, acabada aquesta part, en tres mesos hem de donar una resposta al ciutadà de com ha quedat la seva pregunta o queixa”. En aquest sentit, recorda que no es tracta de fer favors a ningú, sinó d’un deure del Síndic que es converteix en un dret pel ciutadà. Tot i això, concreta que “primer s’han d’esgotar les vies administratives que té tant la Generalitat com l’Ajuntament per més llargues o feixugues que puguin ser... Si hi ha casos que entenem que són urgents i són de l’Ajuntament, si hem de mediar, mediem”. Hi ha dos tipus de casos en què pot actuar: quan l’Ajuntament no respon a una instància i li exigeix l’obligació que té envers el ciutadà de donar-li una resposta, o bé quan la resposta de l’Ajuntament està poc motivada o no és adient.
Per al 2008 una de les tasques pendents, segons el Síndic, és arribar a les associacions de mares i pares perquè coneguin i utilitzin la figura del Síndic. I arribar sobretot als instituts per fer alguna mena de pràctica o conferència amb els alumnes més grans, “perquè són el futur”. El Síndic conclou que “no volem ser la porta del darrere, no volem entrar a forma part de la màquina. Hem d’estar totalment aïllats dels processos de l’Ajuntament, no hem d’entrar en els seus processos, no els vull conèixer tampoc, i hem de posar una mica de seny a les coses quotidianes...”. També fa saber a tothom que “aquí tenen una porta oberta, que a vegades és difícil entrar-hi, però hi ha una cosa molt senzilla que és escriure un correu electrònic, per qualsevol dubte, i si veiem que és de cert interès els diem que passin per aquí i xerrem una mica, és senzill”. Doncs, ja ho saben: sindicatura@viladecans.cat o per telèfon al 93 635 18 17 (es poden concertar visites a convenir). En tot cas, l’oficina està oberta al públic de dilluns a divendres de 10 a 13h i els dimarts i dijous de 17 a 19h.
Josep Ginjaume

Areola, per l'alletament matern


Us faré cinc centims de qui som i què fem la nostra entitat. Ens diem Areola, grup de suport a l’alletament matern i criança, i som un grup que vam iniciar unes trobades entre mares amb l’objectiu d’intercanviar experiències i trobar solucions a l’alletament matern ja que ens trobàvem totes nosaltres (les mares que van iniciar el grup més o menys l’any 2000) en aquesta etapa.
Vam començar un grupet a Gavà i un altre a Viladecans. El grupet de mares de Viladecans es trobava en una sala de l’associació de veïns i veïnes de la Torre Roja que ens van acollir durant força temps. Després vam veure la necessitat d’aconseguir un local més adequat per als nostres nadons i infants i vam anar a parar a l’espai familiar de l’Escola Bressol la Muntanyeta on vam estar-hi un parell d’anys. Allà van sorgir problemes per part de la direcció de l’escola i se’ns va convidar a marxar i l’ajuntament ens va oferir la sala (on es fan cursos d’educació vial) a la Masia de Can Palmer. Allà estem ara i ens hi podeu trobar els tercers dimarts de cada mes de 17:30 a 19:30. Podeu venir algun dia si us interessa i conèixer de primera mà què fem.
I què fem? Doncs ens reunim les mares amb els nostres fills, i alguns cops vénen els pares o àvies o acompanyants... ens posem en rotllana i els bebès els tenim amb nosaltres a la falda o assegudets en una catifa a terra dins la rotllana amb joguines perquè estiguin bé.
Hi ha alguna mare més experimentada (en diem assessora però no ens agrada gaire tot i que hem fet la formació per a ser-ho: assessora de lactància) que presenta l’entitat per situar les families. Cal dir que som un grup obert, és a dir, no cal apuntar-se enlloc per venir a les reunions, simplement véns i hi participes (de forma totalment voluntària).
I ens anem presentant una a una dient el nostre nom, el del nostre infant i edat, i què volem compartir, preguntar, etc., al grup.
Si hi ha alguna mare amb algun problema concret i urgent (per exemple un bebè de cinc dies que no mama bé) doncs li oferim una atenció individual si cal explicant-li la tècnica per una bona posició... Habitualment compartim qüestions de lactància materna: dubtes davant la producció de llet, fisiologia de la lactància, crisis de creixement, clivelles o ferides al pit... però també en sorgeixen molts altres derivats de la criança: el son del nadó, escola bressol, nutrició infantil... Doncs això, que tractem diversos temes. Actualment també tenim obert el grup a mares que pel que sigui no alleten els seus fills i filles però volen participar del grup compartint la criança dels infants.
A part també tenim organitzats tallers, per exemple tallers de nusos de com dur els nadons ben penjats en portafoulards, o tallers de dansa oriental adreçat a dones de totes les edats. Els tallers requereixen prèvia inscripció i cal pagar per fer-los. La resta d’activitats són gratuïtes. També oferim xerrades, conferències sobre diversos temes. Aquestes reunions les fem als quatre municipis on tenim grup, que són Gavà, Viladecans, Sant Boi de Llobregat i Sant Climent de Llobregat.
Judit Ribas Bergadà
Tel. 93 637 10 40

L'església de Sant Joan


A l’hora de plantejar l’itinerari a seguir pel nostre recorregut dels components culturals que han forjat la història de Viladecans, m’ha vingut al cap un dels aspectes que més em va cridar l’atenció quan vaig arribar.
Jo, jove santboià, des de sempre, i de la mateixa forma que els meus antics conciutadans, creients o no, teníem un referent de la importància que ha tingut en aquest país, al llarg de la història, la jerarquia eclesiàstica. L’esglèsia de Sant Baldiri és un símbol i referent en el paisatge de la vila així com un eix vertebral en algunes de les dates més importants de la ciutat veïna.
Es per això que em sobtava no trobar aquí aquest element característic de l’emprenta que l’església com a institució ha deixat a moltes viles catalanes. L’esglesia de Sant Joan de Viladecans sí que ha pogut exercir un punt de referència per a la vida religiosa dels veïns de Viladecans, però la seva construcció es remunta a principis dels anys 40 del segle passat. Al cantó oposat trobaríem l’ermita de Santa Maria de Sales, amb una construcció que es remunta al segle XI però que al llarg del temps ha acabat quedant arraconada de la vida de la vila.
Calia doncs buscar l’element que enllacés aquestes dues peces: l’antiga església parroquial de Sant Joan de Viladecans, que reproduïm a la foto, (1738-1936) i la capella de Sant Joan ja documentada al 1272 davant l’actual ajuntament cantonada amb la plaça, donada la devoció de la vila a sant Joan Baptista. Aquesta ubicació complia amb la tradició d’estar situada prop de la casa del senyor (la Torré del Baró), fent visible d’aquesta manera el binomi de poder noblesa-església. La capella no tenia títol de parròquia, sinó que la parròquia era la de Sant Climent de Llobregat.
Al llarg dels anys aquest recinte no tingué solament una funció religiosa, sinó que va esdevenir lloc de reunions del Consell General de Viladecans, que era una part de l’Administració municipal de Viladecans.
De l’arxiu diocesà podem extreure algunes idees bàsiques de com podria ser aquesta capella. La seva capacitat no seria superior a cent persones, als fons hi hauria un altar de pedra amb una imatge de Sant Joan Baptista i un petit retaule. A banda i banda dues petites capelles dedicades a Sant Isidre i el Sant Crist. L’edifici estaria coronat per una espadanya amb dues campanes. Entre el tresor destacaria un calze de plata amb el peu daurat i una patena d’argent.
La capella fou abandonada al segle XVIII, quan ja era insuficient per a poder encabir les necessitats de la població que havia anat augmentant progressivament al llarg dels anys i es tenia ja el permís per a la construcció d’una altra de més gran a la vila el 1717. A més, al 1746 s’aconseguí la enyorada independència religiosa de la parròquia de Sant Climent.
La església va ser projectada seguint el model de la església de Sant Climent, però en construir-la el perímetre es va fer més ampli del projectat i en resultà un edifici més gran. Els veïns van emprendre amb molta il·lusió aquesta construcció i es van imposar unes taxes voluntàries per sufragar-la, mentre que els grans propietaris pagaven la manutenció dels obrers.
L’esglesia s’acabà de construir al 1738 i per celebrar-ho la festa major d’aquest any es va celebrar per primer cop al poble, ja que abans es feia a l’ermita de Sales. Fou aquell dia en el qual la figura de Sant Joan deixà de presidir la capella que tenia a la plaça per restar al nou edifici. Aquesta primera parròquia de Sant Joan fou el centre religiós de la vila fins al 1936, quan en començar la guerra civil, va ser enderrocada per construir-hi un mercat municipal. Acabada la guerra, es decidí tirar avall aquest mercat i construir una nova esglèsia, aquest cop seguint els patrons reinaxentistes.
Víctor Martínez