dimarts, 30 d’abril del 2013

En aquest moment tan dur


No sabem com acabarà tot plegat, però les sensacions no són bones. Els anomenats mercats imposen unes polítiques que fan mal als més febles, i els nostres representants democràtics no semblen tenir capacitat ni valentia per obrir altres camins. 
I mentrestant, aquí, a Viladecans, molta gent està sense feina. Molta gent pateix perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca. Molta gent malviu sense calefacció i amb una alimentació al límit. Una pobresa severa l’extensió de la qual resultava inimaginable fa pocs anys.
Davant d’això i malgrat les retallades generals, els Serveis Socials de l’Ajuntament van incrementant el seu pressupost i coordinen la Taula de Necessitats Bàsiques de Viladecans; Càritas i la Creu Roja aconsegueixen multiplicar-se amb més ingressos i més persones voluntàries; s’ha engegat la campanya que aplega el compromís de les entitats de Viladecans Solidària amb el Punt Solidari de Viladecans... Tot plegat va agafant un volum que impulsa a una bona organització i una millor coordinació per servir amb dignitat les persones que ho necessiten. També sorgeixen altres iniciatives, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). En conjunt, anem trobant respostes modestes, que sovint ens semblen insuficients en relació al gruix de problemes que veiem. I ens podem imaginar, a més, que darrere les parets de molts pisos hi ha encara nous problemes, que no surten a la llum i que caldria fer també alguna cosa per detectar.
No, no sabem com acabarà tot plegat. Voldríem animar des d’aquí tots els esforços de reactivació econòmica que es puguin fer des de les administracions més properes. I, més encara, voldríem esperar que els nostres dirigents polítics fossin capaços de no limitar-se a fer seguidisme de les directrius dels anomenats mercats i intentessin obrir altres vies d’actuació. Però en tot cas, sí que creiem que podem afirmar dues coses. La primera, que la resposta de la ciutat davant la situació actual és realment valuosa, i està fent sortir de dins nostre el millor de nosaltres mateixos. I la segona, que cal avançar en el treball coordinat per respondre millor a les necessitats que es manifesten, i per detectar les que, pel motiu que sigui, no arriben a fer-se visibles.  

dilluns, 8 d’abril del 2013

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (2)



Dels joves dirigents de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, més de dos-cents moriren tirotejats a les tanques dels cementiris o en qualsevol revolt de carretera, a la llum de la lluna o a ple sol, en els primers dies posteriors al 18 de juliol de 1936. Dels pobles del voltant, els passats per les armes a Gavà van ser quatre, dos al Prat i un a Sant Boi. En el conjunt de Catalunya bona part d’ells va poder fugir o amagar-se. Alguns passaren a col·laborar amb els sublevats, com fou el cas del president Millet; altres s’incorporaren a l’exèrcit republicà un cop “normalitzada” la situació, com el vicepresident Pere Tarrés. Tots ells ho feren més o menys de cor, i és que tots també tenien per bons els valors de la República: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. En Jaume Abril, president del grup de Viladecans, després de ser detingut pel S.I.M. amb altra gent de Viladecans, i tancat al vaixell “Villa de Madrid” sota acusació de ser quintacolumnista de la Falange, acabà essent afusellat, sense judici, juntament amb dinou detinguts més, a les Costes de Garraf, en una vergonyosa acció de represàlia de la policia militar del Govern de la República d’Espanya que provocà les protestes del president Companys el dia 4 d’abril de 1938. Va tenir la desgràcia que el seu cognom el feia primer a totes les llistes alfabètiques. 
En Joan Comellas i Guitart, per la seva banda, abans del Nadal de l’any 1937, quan va ser l’hora d’anar al front de la seva lleva, no s’hi presentà. I, després de sospesar el risc de passar a França, va acabar amagant-se al pis dels oncles Salvador Faura i Pepeta Guitart, a l’eixample barceloní, durant els darrers quinze mesos de la guerra, sense treure el nas per l’escala ni deixar-se veure per cap finestra.  Evidentment que aquella tràgica guerra que els militars feixistes havien iniciat contra la legalitat republicana no tenia cap justificació. Però també val la pena tenir present que aquells joves cristians van experimentar que allò que més estimaven, el seu cristianisme, era cruelment perseguit pels que s’havien fet els amos del poder en el bàndol republicà. I van reaccionar com millor van saber.
Recloure’s en un pis volia dir llegir. En els quinze mesos d’estada a Barcelona en Joan Comellas es va enllestir les obres completes d’en Verdaguer i d’en Maragall. Per si no en tenia prou, o per variar, cada setmana la seva cosina Rosa Faura li comprava un llibre als encants, ara de Joaquim Ruyra, ara Pitarra, Guimerà, o Casas i Amigó... Val a dir dels llibres llegits durant tota la seva vida, que cap altre li agradà tant com “Mireia”, de Frederic Mistral, traduït per Maria-Antònia Salvà, comprat en aquells mesos “d’assaonar el dur codony”, que es diu en el poema. Abans de fer els  seixanta anys de vida, amb la seva esposa Antònia Doñate i Royo, és a dir, el meu pare i la mare meva, resseguiren amb Land Rover els llocs i paisatges d’aquell gran poema escrit en provençal, avui llengua pràcticament morta, que li representà a l’autor el premi Nobel de Literatura de 1904: la plana de Crau, Nimes, Arles, Aigües-Mortes, La Camarga, Aix en Provence, etc. 
Però no sols de poesia i narrativa visqué l’home en aquells mesos de vida monacal, també va aprendre a llegir en francés, diccionari en mà i gramàtica a prop, allargassant els minsos coneixements adquirits de petit a l’escola amb l’hermano pagès Fulgence Fuzeau com a mestre. D’aquesta manera podia seguir el punt de vista de la premsa francesa que de tant en tant la seva cosina li proporcionava. També, com a aliment substitutiu de l’esperit del “Cercle d’Estudis” de la Federació, llegia diversos llibres religiosos enduts de casa, com ara “El diàleg interior” de Carles Cardó o, “La Doctrina Social de la Iglesia”, del pare Rutten, dominic belga recolzador de Cardijn, on comentava les encícliques “Rerum Novarum” i “Quadragésimo Anno”. De tots els subratllats que estudiosament el meu pare féu en aquest darrer llibre, us en remarco un: El trabajo de los hombres, considerado en su totalidad, es decir, la producción nacional de un país, no tiene por objeto enriquecer constantemente a una exigua minoría de ciudadanos, sino asegurar una holgura relativa a la masa de la población. No puede llamarse cristiana una sociedad que acaba por condenar a un número considerable de ciudadanos, que se llaman proletarios, a no poseer más propiedad que sus brazos, y a verse siempre amenazados con la pérdida del empleo en caso de crisis; o de una notable reducción de ingresos, en caso de accidente o enfermedad.
Si bé la Federació (F.J.C.C) va ser apolítica per definició i no anava més enllà de ser moviment social d’inspiració catòlica, en Joan Comellas, políticament, podria haver votat fàcilment a Unió Democràtica de Catalunya (UDC)  d’en Carrasco i Formiguera, com quasi bé la immensa majoria dels “fejocistes” si hagués, o haguessin, tingut l’oportunitat de fer-ho a les últimes eleccions d’abans de la guerra, les del febrer de 1936, guanyades pel Front d’Esquerres. Però, només tenia divuit anys i el dret de vot era a partir dels vint-i-un. La UDC, quedà enmig dels dos grans confrontats: Front i Lliga Regionalista i va ser dels aliats de tots dos que l’UDC en rebé les plantofades. Dels seus dirigents, en Badia i Tobella fou mort pels “incontrolats”, i en Carrasco i Formiguera per en Franco. En el cas del meu pare, val a dir que equiparava tant la qüestió social com la nacional, i  és cosa de recordar que la UDC havia recolzat la Llei de Contractes de Conreu d’Esquerra Republicana. L’àvia Angelona, sa mare, tirava una mica més cap a la Lliga. Recordo quan, l’any 1970, quan ella tenia vuitanta-sis anys i ja no es podia moure, xerrant en tornar del camp, li vaig preguntar: En què quedem, iaia, en Companys, va ser bo o no? i ella, alçant la veu: I tant..., però pels rabassaires!, continuant jo: I, doncs..., que no eren dels nostres, aquests? i llavors, jugant amb la fonètica i el sentit de les paraules em contestà sil.labejant i galejant la veu: He dit: pels a-rra-bas-sai-res!, donant-me a entendre una de les  accepcions de la paraula que vol dir: prendre alguna cosa amb violència.
A canvi de tenir el noi ben amagat, a la seva mare li tocava cada setmana agafar el tren a Gavà per visitar-lo, i dur un farcell a sa germana, ara amb patates, ara amb tomàquets, bròquils, mongetes, alls, cebes, moniatos, escarxofes..., prunes, figues, préssecs, pomes..., tot de fruits dels propis camps, segons temporada, i ous, cansalada, botifarres o conill del propi celler. Aquesta llista de queviures ens parla, per si mateixa, de que no foren gaires els pagesos propietaris que passaren gana durant la guerra i de com ho tingueren de fàcil per fer canvis i estraperlades en els anys de racionament posterior.
La col.lectivització de terres de conreu durant la guerra no afectà a les de Cal Menut del Begues. Aquesta responia a la relació justa entre nombre de mujades i homes a la família per treballar-les. En el cas d’en Joan Comellas els homes de la casa n’eren tres: el seu pare Josep llavors malaltís, el gendre-cunyat Antonet Canals Serrat, espòs de la germana Rosita, i ell mateix.
Acabada la guerra el Joanet de cal Menut del Begues sortí del cau i tornà a casa. Però no per tornar a llaurar, sembrar i plantar, sinó per anar a fer el servei militar. Li tocà fer-lo a Vitòria. Era tal la quantitat de brutícia i xinxes que hi trobà; tants els renegaires, blasfems, malparlats i borratxos que fou el primer quan demanaren voluntaris per anar a Sant Sebastià, en no estar gens avesat a refinaments del llenguatge malgrat la fama que traginaven els pagesos. Allà, escollit com a ordenança pel capità de la companyia, ni a la caserna s’estigué: passà els mesos donant classes de repàs als fills de l’oficial al domicili d’aquests. Sortia a passejar a diari per la Concha i pogué, novament, anar a missa de manera regular a la catedral del Bon Pastor de Donòstia. Com que no gastava i fins i tot guanyava diners, no sols no li calia l’ajut de casa sinó que sovint enviava perfums i xocolata a les seves germanes Pepeta i Rosita de Viladecans, i encara es permetia anar a visitar i ajudar amics. L’Esteve Sala, per exemple, pagès veí i company del viatge a Brusel·les, que s’ho passava molt malament fent el soldat per la frontera basco-navarresa, m’ho recordava allà pels anys noranta. De Sant Sebastià recordava, com a curiositat, el sentir parlar l’alemany a les mainaderes teutones dels nens de casa rica, bo i passejant pel passeig i platja de la Concha, dutes per ensenyar-los l’idioma dels qui s’esperava guanyadors de la II Guerra Mundial.
El servei militar de Joan Comellas només durà quinze mesos, en contra del que era habitual fins aleshores. S’acollí al dret vigent des d’aquell mateix 1940, de ser fill únic d’un pagès que havia fet seixanta anys, com era el seu cas, per poder atendre el cultiu de les terres. Mentrestant, fou l’Antonet de la germana Rosita qui, mig amo mig mosso de la casa, passà la rella esventrant la terra, esterrossà les gleves i sembrà la civada i l’ordi a l’espera de l’hereu. El sogre emmalaltia.
(continuarà) 
Andreu Comellas       

divendres, 5 d’abril del 2013

El món no avança, gira






El 27 de gener del 1979 les associacions de veïns de Viladecans, convocades per la Coordinadora d’Associacions de Veïns, varen protagonitzar una de les manifestacions mes multitudinàries fetes mai a la nostra ciutat. Es demanava un ambulatori digne per als aleshores 50.000 habitants de la localitat, una sanitat pública i gratuïta i la no privatització de la Seguretat Social.
Trenta anys després les manifestacions, i les pancartes a l’hospital tornen a reclamar uns drets que van costar molts anys d’aconseguir i que ara corren el perill de perdre’s.
Jaume Muns

dimecres, 3 d’abril del 2013

1720: una Festa Major tràgica

El cas més conegut de la pràctica de posar en una gàbia el cap dels executats és el del general Moragues.
Aquí, en una pintura d’Ernest Descals.


Unes moreres, l’arbre on van penjar els germans Ferrer
Som el 8 de setembre de 1720. És la festa de la Mare de Déu de Sales, el dia de la Festa Major de Viladecans, aleshores un petit poble de pagesos que ronda entre els 200 i els 250 habitants. Poquíssima gent. Però aquella poquíssima gent està de Festa Major. Va ser per aquells anys, en efecte, que es va canviar la Festa Major del dia de Sant Joan, el 24 de juny (que era el dia en què tradicionalment s’havia celebrat sempre), al dia de la Mare de Déu de Sales, el 8 de setembre. L’últim any que ens consta que la Festa Major és per Sant Joan és el 1655, i el primer que ens consta que és per la Mare de Déu de Sales és el 1728, en què se’ns diu que trien el 8 de setembre, dia de la Festa Major, per posar la primera pedra de la nova església parroquial: això vol dir que aleshores la Festa Major del 8 de setembre ja està consolidada, i per tant hem de pensar que el 1720 ja se celebrava.
Som, doncs, el dia de la Festa Major. Al matí, han dit la missa a l’ermita, com es feia llavors, i després comencen els actes festius, en els quals hi participen no només gent de Viladecans sinó també gent dels pobles del voltant. Tot normal. Però és aleshores que arriba la tragèdia. 
Feia pocs anys que s’havia acabat la Guerra de Succesió, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714. Els anys immediatament posteriors, per aquestes terres del Baix Llobregat i del Delta no va passar gran cosa. Els municipis eren governats per persones designades pels vencedors, i la gent s’anava habituant a la nova situació. Però cada cop anava creixent la incomoditat i les protestes pels impostos que anaven augmentant: les contribucions endarrerides de l’època de la guerra, el manteniment de les tropes que recorrien els pobles per fer efectius els cobraments, l’impost suplementari per edificar la Ciutadella barcelonina… Per assegurar el pagament a la zona baixa del Llobregat, es va nomenar un delegat anomenat Josep Fornaguera, que va allotjar-se en una de les millors cases de Sant Boi, que tenia com a propietari Baldiri Mateu, mentre que a les cases del voltant s’hi allotjava la seva escorta de soldats de cavalleria.
I el 1719 va esclatar la rebel·lió. Com que a Sant Boi no pagaven tot el que els reclamaven, una nit va venir de Barcelona una partida de soldats i es van endur lligat el batlle, Feliu Moragas. Uns quants santboians, en saber-ho, van fugir. Alhora, va començar un reclutament de santboians per fer de soldats, i els que van poder també van fugir. I es van unir amb altres fugitius d’altres llocs, i així va néixer la guerrilla anomenada dels “carrasquets” o “carrasclets”.
I arribem a l’any 1720.  A les 8 del matí del dia 16 de gener, una partida nombrosa de carrasquets va ocupar Sant Boi. Van entrar a la casa on s’allotjava Josep Fornaguera, el van torturar i el van matar juntament amb el seu nebot i dos soldats de l’escorta. La resta de soldats pogueren fugir o amagar-se excepte tres, que van ser agafats i morts. A la tarda van venir soldats de Barcelona i, davant la por que saquegessin i incendiessin la vila, va fugir molta gent, entre els quals força joves que es van unir a la guerrilla.
La situació es va anar agreujant, la presència de les tropes es va fer cada cop més nombrosa, i els impostos van continuar creixent. I amb tot plegat, la gent es va anar espantant i la guerrilla va perdre cada cop més força, fins a desaparèixer gairebé totalment.
Però la persecució dels qui havien intervingut en els fets del 16 de gener va continuar. I aquí és quan ens trobem amb la història que ens afecta. El 8 de setembre de 1720, efectivament, arriben a Sant Boi deu soldats de cavalleria i el botxí, amb una ordre clara. De Sant Boi se’n van a Viladecans i allà detenen dos fills d’un tal Silvestre Ferrer –no ens consta com es deien els fills, només tenim el nom del pare–. Els fills han estat delatats com a còmplices de la mort de Josep Fornaguera. Els agafen, els pengen de dues moreres a la vista de tot el poble i, un cop morts, posen els caps dels executats en dues gàbies de ferro i deixen els cossos perquè els enterri el poble de Viladecans. Les gàbies amb els caps se les enduen a Sant Boi, i les pengen en dos llocs estratègics i ben visibles. Segons els registres comptables de la vila de sant Boi, el municipi va pagar una lliura i vuit sous per proporcionar aiguardent al botxí, quan va venir a “posar los caps”. Les gàbies amb les calaveres van estar allà penjades durant cent anys. I no va ser fins el 1820, amb la revolució progressista i constitucionalista de Riego, que no van ser tretes.
Realment, una història esfereïdora. I ara explicaré d’on ha sortit tota aquesta informació. La primera notícia la vaig trobar en el recent llibre de Josep Campmany Gavà i Eramprunyà al segle XVII publicat pel Centre d’Estudis de Gavà el 2012. Allà, a la pagina 178, esmenta breument el fet, i remet a l’explicació més extensa que es troba al llibre de diversos autors titulat Guerrilles al Baix Llobregat, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 1986. Allà, a les pàgines 131-142, Jaume Codina explica tota l’activitat guerrillera a la nostra zona després de la Guerra de Successió, i que inclou la història dels germans Ferrer.
La font que utilitza són uns manuscrits que, al segle XIX, va redactar el pagès santboià Magí Castells Comas, en dues versions, una en català més breu, i una altra en castellà més llarga. En aquests manuscrits parla de coses del seu temps però també recull tot d’informació de cent anys abans, obra potser d’algun avantpassat seu que l’hauria deixat escrita. La part que ens afecta seria, naturalment, obra de l’avantpassat, menys la notícia de la retirada de les gàbies, incorporada per Magí Castells. Aquests manuscrits, però, actualment no se sap on són, i només podem disposar de la transcripció que en va fer l’any 1943 Carles Martí Vilà. El text d’aquesta transcripció me l’ha facilitat Carles Serret, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, el qual és, d’altra banda, coautor de la Història de Sant Boi de Llobregat, publicada per l’Ajuntament de Sant Boi l’any 1993, i on a les pàgines 166-184 s’expliquen també els fets, afegint-hi la informació, obtinguda d’altres investigacions, sobre l’aiguardent del botxí.
Doncs ara, per acabar, reproduirem aquí les dues versions que relaten la nostra història. 
Diu la versió catalana:
 “Setembre 8 Vingueren 10 soldats de caball y lo botxí anaren en Viladecans agafaren dos fills de Silbestra Farrer complices de la mort de D. Joseph Fornaguera feta en Semboy casa Llaugé en lo día 16 Janer del pnt. any. Després de ferlos disposar ab Deu los mataren y portaren los caps en Semboy, los posaren en una gabia de ferro cada un y los colocaren un en casa las Monjas Gerónimas del Pon y carrer de San Baldiri, y lo altre en Casa las Monjas de Valldonsella, situada en la Pobla en lo Carrer Major de la Vila; lo que hi hagué gran consternació”.
I diu la versió castellana:
“8 Setiembre por la mañana llegaron en Semboy 10 soldados a caballo junto con el verdugo de Barcelona con sus despachos arreglados se fueron inmediatamente en el vecino pueblo de Viladecans en casa Silvestra Farrer prendieron a dos hijos suyos por ser delatados complises en la muerte de D. José Fornaguera en la casa de Baudilio Mateu (a) Llaugé hecha en el día 16 Enero del corriente año.
Después de hacerles disponer de su alma con Dios los horcaron en unos árboles llamados Moreras en vista de su pueblo por escarmiento y se llevaron sus cabezas poniéndolas en dos jaulas de yerro, se las llevaron en Semboy y fueron puestas elevadas una en casa del Señorío de las S.S. Monjas de Valldoncella en vistas de casa Baudilio Mateu, y la otra en casa Señorío de las S.S. Monjas Gerónimas entrando en la villa por la parte de Barcelona. Los soldados con el verdugo se marcharon en Barcelona, y el pueblo de Viladecans hubo de dar sepultura a los cadabres.
Nota: en el año de 1820 que se proclama la Constitucion, por mandato del Gobierno desaparecieron las jaulas de yerro con los restos de sus cabezas que fueron puestos en el año 1720 como se habló de lo dicho en la anterior columna. Dando fe de la dicha en la presente nota el mismo que la escribe”.
Josep Lligadas Vendrell

dimarts, 2 d’abril del 2013

La primera Falange de Viladecans. III Año Triunfal, 1939


Aquest mes de març de 2013 es compliran 74 anys de la constitució de la primera junta directiva, coneguda, de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), a Viladecans, el partit únic sobre el qual es sustentarà la dictadura militar de Franco. Es un bona data per a conèixer qui formava aquella primera Falange local.
El 7 de març de 1939, el doctor Vicente Ferro, com a cap local de Falange proposa a la Secretaria Provincial del Movimiento l’estructura orgànica de Viladecans:
Cap: Vicente Ferro Estrade
Secretari: Alfred Deu Perull (Borrull ?)
Delegat d’Informació i Investigació: Joan Miernau Domènech
Delegat de l’Auxili Social: Gregorio Giménez y Fernández de Córdoba 
Delegat d’Administració: Josep Calvet Ventosa
Delegat d’Organitzacions Juvenils: Nicasi Marieges Mas
Delegada de la Secció Femenina: Maria Tort Roca
Els antecedents d’aquesta Falange local que es constitueix, documentalment, cinc setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Viladecans (25 de gener de 1939), cal cercar-la un o dos anys abans, en el temps de la revolució i la guerra, quan la vida de tothom està en perill i es radicalitzen les postures polítiques. La violència revolucionària, sobretot en els primers mesos del conflicte armat, va implicar la persecució i l’assassinat de frares, monges, capellans i “homes d’església i d’ordre”, i en molts pobles, la destrucció d’esglésies, rectories, ermites i símbols religiosos. A Viladecans, aquesta virulència quedaria reflectida en l’ensorrament de l’església parroquial i la destrossa de la talla de la Mare de Déu de Sales, i en l’empaitada dels homes d’església i d’idees conservadores o dretanes. Malgrat això, al poble, no es va produir cap  assassinat  de religiosos ni de seglars perquè els homes del Front Popular i del Comitè de Milícies Antifeixistes van vetllar per la seva integritat, com així ho van testimoniar Vicente Ferro Estrade i Francesc Arnau Pasqual –falangistes tots dos, i el segon membre de la primera Comissió Gestora Municipal franquista– al març de 1943, en les declaracions realitzades en el consell de guerra instruït contra Josep Iturrioz, per al cas dels assassinats del quatre germans Gabrielistes, exculpant els dirigents locals Josep Iturrioz Rebull (ERC) i Marià Sanjuan Cuchí (CNT). 
Serà aquesta persecució revolucionària practicada sobre els catòlics i homes d’església la que farà que el jovent local adscrit a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, els coneguts com a “fejocistes”, liderats per Jaume Abril Puig i Joan Comellas Guitart, evolucionin ideològicament cap a postulats falangistes i donin suport al bàndol franquista així com a les xarxes quintacolumnistes, que a la rereguarda intentaven soscavar la moral i defensa del règim republicà. Sembla que aquesta seria l’evolució ideològica d’alguns dels fejocistes de Viladecans, entre ells Jaume Abril, Joan Comellas, Andreu Calbet Puigdomènech, Marcel·lí Calbet Cendra o Joan Miernau Domènech. D’altres com Vicente Ferro, home conservador, de fortes creences religioses, o de dretes, com Nicasi Marieges Mas o Joan Janer Roselló, també  farien aquest recorregut ideològic cap la quintacolumna i el falangisme.
Així, el 31 de gener de 1938 una batuda del Servei d’Investigació Militar (SIM) de la República provocà la caiguda del grup quintacolumnista de Viladecans. En aquesta batuda són detinguts i empresonats Jaume Abril, Vicente Ferro, Joan Janer i Marcel·lí Calbet, alguns per ser catòlics, altres per ser falangistes, en la clandestinitat, i d’altres per ser les dues coses. 
És molt possible que en Ferro, Abril o Marieges, com a falangistes, formessin part d’alguna de les xarxes quintacolumnistes que, secretament, operaven a Barcelona, entre elles la denominada Luis de Ocharán, de filiació falangista, que tenia per cap Carlos Carranceja, amic de Luys Santamarina, màxim cap de la falange secreta catalana. Aquesta xarxa de falangistes quintacolumnistes quedaria desarticulada amb l’assassinat del seu líder, Carranceja, i dinou persones més, entre elles, Jaume Abril, el 4 d’abril de 1938, a les costes de Garraf, a mans de membres del SIM. Tots ells eren de filiació falangista. Janer i Calbet estaran empresonats fins al novembre de 1938 i  Ferro fins al gener de 1939, alliberat amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
Tenim constància d’altres persones, que després formarien part de la Falange local, i que en els anys revolucionaris, també formarien part d’aquesta xarxa de sabotatge contra la República, entre ells Joan Miernau que divulgaria “los partes nacionales” i que “al liberarse Viladecans fué de los primeros en organizar la Falange Local”; o l’Andreu Doñate Royo que faria “propaganda a favor del Movimiento entre los jóvenes de su edad”.
Al Baix Llobregat també operava una altre xarxa quintacolumnista, denominada “V Columna”, que tenia per cap a Francisco de Carol, de Sant Vicenç dels Horts, el qual trobarem com a cap de la Falange de Sant Vicenç el 20 de març de 1939 quan les milícies falangistes d’aquell poble, entren a Viladecans i amb l’aquiescència de les autoritats municipals –Pere Masellach Monmany com a alcalde– i de la Falange local –Vicente Ferro, com a cap–, detenen i traslladen a la prefectura de Falange de Sant Vicenç dels Horts els veïns i parella Adolfo Casé Pitarque i Virginia Amposta Amposta. Aquests, després de la celebració d’un consell de guerra, seran assassinats al Camp de la Bota el 8 d’agost de 1939, una vegada “S.E. el Jefe del Estado, noticiada que le ha sido la parte dispositiva de la sentencia (...) se da por Enterado de la pena impuesta”.
Per tant, com veiem, alguns dels que formaran aquesta primera estructura de la Falange local, l’any 1939, ja eren coneguts del Movimiento. Hi destaca, però, la presència d’una dona, Maria Tort Roca (Viladecans, 1912) com a responsable de la Sección Femenina i que també formarà part de la primera Comissió Gestora Municipal, constituïda el 6 de febrer de 1939. Maria Tort serà la primera dona regidora en la història de Viladecans. Ocuparà el càrrec, sembla, però, que de manera testimonial fins al 2 d’abril de 1941. Al desembre de 1939 ja no figura com a delegada local de la Sección Femenina.
D’aquesta primera organització falangista cal assenyalar el seu cap, en Vicente Ferro, i els delegats d’Investigació i Informació així com el d’Organització Juvenil, en Joan Miernau i Nicasi Marieges, respectivament, perquè posteriorment seran alcaldes, falangistes, de Viladecans.
Vicente Ferro (1895-1943), gadità de naixement, arriba a Viladecans a principis de la dècada de 1920. Es casarà amb una neboda de Pere Masellach Monmany, l’alcalde de les dictadures, perquè ho va ser durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i després amb la primera Comissió Gestora Municipal franquista (1939-1941). Ferro, metge de professió, i metge titular de Viladecans entre 1929 i 1938 i 1939-1941, era un home de conviccions catòliques i políticament conservador. Es desconeix la seva filiació fins al 6 d’octubre de 1934, quan  amb el fracàs de la insurrecció de l’esquerra contra el govern filofeixista de la CEDA, va ser nomenat cap local d’Acció Ciutadana, entitat formada per antics membres del Sometent. Coneixem la seva detenció al gener de 1938 i com al novembre del mateix any es condemnat pel Tribunal Especial de Guardia núm. 1, de Barcelona, a la pena de sis anys i un dia d’internament en camps de treball pel delicte d’alta traïció. Els tribunals especials van ser creats pel govern republicà per a perseguir als grups quintacolumnistes així com als derrotistes o espies contraris a la República. Ferro, una vegada alliberada Barcelona, tornaria a Viladecans a exercir la medicina en paral·lel a la seva prefectura a la Falange local, entre 1939 i 1941. Entre l’agost i el novembre de 1940, per problemes de salut, delegaria el comandament en Joan Comellas, que feia les funcions de secretari del partit.
Nicasi Marieges, nascut a Viladecans l’any 1906, pagès de professió i afiliat a l’Institut Català de Sant Isidre durant la República i “forzado a la Unió de Rabassaires” durant la revolució declara que “durante el dominio rojo-separatista” va ingressar en el grup falangista Santa Maria, de Barcelona i que per això va estar detingut. L’any 1939 el trobarem dins d’aquesta primera estructura orgànica de Falange i entre 1941 i 1945 serà alcalde de Viladecans.
Finalment,  cal ressaltar el nomenament del jove Joan Miernau –21 anys, l’any 1939– en la influent delegació d’Informació i Investigació; important, perquè des d’aquesta delegació on es confeccionaven tots els informes d’antecedents polítics i socials que les diverses autoritats civils, militars i judicials, demanen sobre els veïns, encausats en consells de guerra, expedients de responsabilitats polítiques, avals per a la sortida de presoners dels camps de concentració i batallons de treball o depuracions professionals, d’entre altres. Informes que tots sabem, podien canviar la vida de les persones. Miernau seria regidor municipal entre 1947 i 1952 i alcalde de Viladecans durant el període de 1952 a 1965. 
Manuel Luengo Carrasco


dilluns, 1 d’abril del 2013

Corriol camanegre


Fa 16 cm de llargària. Nidifica, en solitari o bé en reduïdes colònies, al llarg de la línia de la costa. Fa el niu en una petita depressió on diposita tres ous pintats que es confonen amb  el medi i que són covats pels dos progenitors al llarg de 25 dies. La seua àrea de distribució s’ha vist reduïda en les darreres dècades a causa de la destrucció del seu hàbitat natural. Així, per exemple, malgrat el seu nom anglès (Kentish Plover) ja fa temps que no cria a Kent ni a la resta de Gran Bretanya. 
Font: wikipedia.
Eio Ramon