diumenge, 28 de febrer del 2010

El cementiri tercera part, o la història de Juan Badia




Grans panteons i mausoleus carregats d’obres d’art i dissenyats per prestigiosos arquitectes, no és precisament el que trobem al nostre cementiri. Aquí tot és molt senzillet, com correspon a l’origen humil de Viladecans, excepció feta dels panteons de les famílies gitanes.
Es prou cert que tot allò que està vinculat a la mort incomoda molta gent, però també és cert que a moltes persones els agrada passejar pels cementiris dels pobles o ciutats que visiten. Això és precisament el que us convidem a fer, un passeig pel cementiri que és com fer un recorregut per la nostra història.
Si us sembla començarem l’itinerari dirigint-nos al bell mig de la zona nord del recinte. Darrera d’uns xiprers, s’amaga el monument als morts de la guerra civil. Per a informació dels més joves explicarem que, en època franquista, aquest monòlit estava situat Rambla amunt a prop del carrer de Santa Teresa. La frase “A los Caídos por Dios y por España”, recordava, només, els morts del bàndol vencedor. El primer Ajuntament democràtic va decidir el seu trasllat al cementiri i dedicar el monument a tots els morts de la guerra d’Espanya.
Continuem el recorregut a la recerca de les sepultures d’alguns dels nostres personatges il·lustres. La zona sud del recinte antic rep el nom d’Agrupació 3ª Santa Esperança, i en el nínxol nº 169 es troba enterrat Joan Masgrau Marcet, el primer alcalde d’aquesta última etapa democràtica.
Mossèn Ramon Saborit Comellas és el darrer capellà enterrat a Viladecans. La seva sepultura es troba al nº 135, també de Santa Esperança. Un altre rector de Viladecans es troba en el nº 78 i és mossèn Ricard Serrajòrdia Vila, mort de forma sobtada el desembre de 1947.
Segons m’ha informat un redactor d’aquesta revista, en aquest mateix número es publica una entrevista amb el fill d’“el Manquet”. Doncs a la mateixa Agrupació de Santa Esperança, en el nº 181, hi ha enterrat Josep Iturrioz, conegut com “el Manquet”.
Ara canviem d’Agrupació i anem a la del davant, anomenada de Santa Eulàlia. En el número 33 hi ha la sepultura de Joan Miernau Domènech, l’alcalde de bona part de l’etapa franquista.
Tornem per on hem vingut i en el recinte del costat l’Agrupació de la banda de ponent rep el nom de Santa Fe. El nínxol nº 21 correspon al recentment traspassat i darrer alcalde de l’etapa predemocràtica Josep Parellada Horta.
Adrecem-nos ara cap a la antiga porta d’entrada, on ja us havíem situat, en l’article del mes de desembre, el panteó dels Modolell. A l’altra banda d’aquesta porta es troba el panteó dels Amat Targa, és a dir, la família que havia estat propietària de Ca n’Amat o Cal Sala al carrer de les Sitges.
Sense moure’ns d’aquest espai a l’Agrupació del sud anomenada de Sant Sebastià, fixem-nos en l’epitafi del nº 96. Diu: “Baldiri Miracle Rosés. Típic i tradicional campaner”. Tot un personatge el Baldiri, d’aspecte malaltís i sempre amb una llarga barba, va ser hereu de tres generacions de campaners de Viladecans. El llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate en parla en els apèndixs 1 i 2. També el trobareu a la pàgina 113 del llibre d’Isidre Dolz Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940.
Ara bé, de tots els epitafis del cementiri, el més conegut i que molta gent se sap de memòria és el de Juan Badia. La seva làpida es trobava al nº 107 de l’Agrupació de Sant Ramon, al davant del Baldiri campaner. L’any 1994 ningú no havia reclamat la propietat del nínxol, i per tant es va haver de buidar. Jaume Torres Ollé, responsable del cementiri, va decidir conservar la làpida i ara es troba a costat d’allà on era, enganxada a la paret d’un magatzem. Una molt bona decisió, que és un exemple d’estimació pel nostre patrimoni, que no només són els grans edificis sinó també els petits detalls que es troben aquí i allà de la ciutat.
L’epitafi diu així:
TAN JOVEN Y FALLECIÓ
TODO EL MUNDO LE QUERÍA
Y UNA MUJER LE ENGAÑÓ.
VEINTE Y SEIS AÑOS VIVIÓ,
SE LLAMABA JUAN BADÍA.
La inscripció en el llibre d’òbits diu que Joan Badia i Miernau va morir el dia 5 de maig de 1883 en una casa del carrer Major. Però la pregunta que sempre ens hem fet és la següent: Quina història d’amor s’amaga darrera d’aquest epitafi?
Per mirar de treure’n l’entrellat hem preguntat a la nostra gent gran a veure si ells en sabien alguna cosa. Els nostres avis, que son més savis que nosaltres, ens han obert els ulls: No va morir pas de mal d’amor, sino que el que va acabar amb la vida del nostre personatge va ser un mal dels que s’encomanen fent l’amor, que és molt diferent. Quina llàstima!, sempre haviem cregut en la història d’amor i resulta que no va ser ben bé així.
De tota manera, vam voler saber alguna cosa més i ens en vam anar a veure en Jaume Torras, el responsable del cementiri. Ell també se sap l’epitafi de memòria, però la nostra sorpresa va venir en sentir una història diferent.
Jaume Torras explica que la mort de Joan Badia va ser un suïcidi. Com que els suïcides no podien ser enterrats com Déu mana, el seu destí va ser una tomba al terra, entre les agrupacions de Santa Esperança i Santa Eulàlia. Al cap d’uns anys el seu germà Cinto Badia va aconsseguir que l’enterressin dignament. Ell mateix va ser qui va fer col·locar la làpida al nínxol 107 de l’Agrupació de Sant Ramon.
Jaume Torras va rebre aquesta història del seu pare Jaume Torres Tarrida, que també havia estat responsable del cementiri.
Ves per on tornem a tenir història d’amor!
Ben aviat, però, ens adonem que hi ha coses que no ens acaven de quadrar. Tornem a consultar el llibre d’òbits i veiem que diu: “Yo D. Juan Luis Romeu Pbro Cura párroco de S. Juan de Viladecans, (…)mandé dar sepultura eclesiastica al cadáver de Juan Badia y Miernau (…) No recibió ningun sacramento.”
Ara la pregunta és: Hauria rebut sepultura eclesiàstica Joan Badia si s’hagués suïcidat? Hem preguntat als que en saben i la resposta ha estat clara: en aquella època hauria estat del tot impensable que un suïcida rebés sepultura eclesiàstica.
I per quina raó no va rebre cap sacrament? Pot ser que moris de sobte i no s’hi arribés a temps?
En qualsevol cas, sembla que la història de la malaltia és la que té més probabilitats de ser la certa. De tota manera, de l’únic que podem estar-ne segurs és que a Joan Badia “una mujer le engañó” i “todo el mundo le quería” .
Nota: Fem una crida a tots els lectors per si algú ha sentit explicar alguna cosa sobre Joan Badia. Expliqueu-nos-ho, ho volem saber. També fem la crida extensiva a qualsevol altra història curiosa o interessant relacionada amb Viladecans, volem fer-ne un recull i si és possible publicar-ho. Ens podeu escriure a: trestorresviladecans@telefonica.net
Jaume Lligadas Vendrell

dissabte, 27 de febrer del 2010

Qui paga la crisi?


Ja tenim aquí el 2010 i amb ell, notícies dolentes pels de sempre i és que m’ho veia venir. Que una altra vegada ens voldrien fer pagar la crisi als de sempre, els treballadors. I és que alguns motius concrets ens apropen a aquest fet. Per una part s’ha introduït en els primers dies d’aquest any un conflictiu debat sobre l’empadronament dels nostres veïns que estan en situació irregular i els seus drets, i ara a final de mes ens ha sorprès el govern espanyol amb la possibilitat d’endarrerir la jubilació fins als 67 anys.
Anem per parts, primer per recordar a aquells que han encetat el debat de Vic, i als que els han recolzat, que al cap i a la fi, estan proposant les mateixes posicions que els feixistes del partit del Sr. Anglada. Aquests governants municipals de Vic justifiquen algunes de les posicions d’aquest partit d’extrema dreta sota la falsa consigna que els nouvinguts ens treuen diners públics i drets a la resta de conciutadans. Un discurs d’exclusió com aquest segur que tindrà oïdes receptives però no hem de oblidar que és igual de fàcil de realitzar que de perillós per la convivència. La direcció de CiU que ha donat suport a aquests mandataris de Vic, sortien molt guapos en les fotos de les parelles lingüístiques amb persones que han vingut de fora, però ara no tenen cap mirament de treure els mínims drets a altres persones nouvingudes pel sol fet de no tenir la sort de tenir papers. Això, només ho fan partits de dretes “i molt de dretes”.
En segon lloc m’agradaria fer una reflexió de la proposta-barbaritat del govern espanyol que avança vers una retallada del ja dèbil estat social de què gaudien els ciutadans de l’Estat Espanyol i que sota l’excusa de l’austeritat per causa del dèficit públic ens volen retallar un dret social històric, la jubilació als 65 anys. Aquesta situació d’un gran dèficit públic és deguda a la forta crisi econòmica que travessem i que fa necessàries algunes accions. Però, companys, si bé és cert que els números són els que són i que la demografia marca una tendència determinada, també ho és que heu retallat els impostos als que més tenen, que tenim una important despesa militar a llocs com Afganistan o altres i que sobretot hi ha una important quantitat de joves i altres treballadors que no poden accedir a un lloc de treball. Abans de parlar de retallades de l’Estat social crec que s’ha parlar d’una fiscalitat socialment justa i progressiva, de perseguir el frau fiscal i sobretot que si alguns han de pagar aquesta crisi que siguin els que l’han creat.
En aquests temps, com diu Els Segadors, “és l’hora d’estar alerta” perquè no ens facin pagar els plats que nosaltres no hem trencat.
Miguel de la Rubia

diumenge, 21 de febrer del 2010

Els pous de vora cal Menut




Sóc un ciutadà de Viladecans preocupat per comprovar amb quina impunitat tapen, tanquen o anul·len les vies d’accés que durant molts anys hem gaudit per desplaçar-nos per les muntanyes que ens envolten.
Hom pot veure el reixat o tancada amb filat realitzat en el torrent que separa dues explotacions agrícoles situades just traspassar la riera com si anessis a la masia de Cal Menut i que pertanyen al mateix amo (no sé si a un particular o a una constructora) i dóna accés a les coves on es resguardaven quan bombardejaven la masia i el camí a Sant Ramon.
Acompanyo l’escrit amb la fotografia del pou a cel obert que hi havia en el camp del costat dret del torrent . El pou era vestit amb totxo i quedava al mig de tres arbres a la zona prop de la masia (actualment és tapat, suposem que respectant la normativa respecte als pous i mines).
Acompanyo la fotografia del pou a cel obert que hi ha en el camp del costat esquerre del torrent i que encara té aigua. El pou és vestit amb pedra de llicorella i d’altres tipus, i data de l’època medieval. Actualment està tapat amb una xapa d’acer, sense reconstruir l’antic canal ni el safareig.
La paradoxa del bloqueig del pas pel torrent fa malpensar. Em faig aquestes preguntes que vull transmetre a tothom per si podeu ajudar a resoldre-les:
Tapant el torrent al cap del temps les herbes se’l menjaran i quan arribi l’especulació del totxo podran dir que no hi era.
En no passar-hi, no es pot veure el roure, creiem que és mil·lenari, de tres metres de diàmetre que ara és mort i que els responsables del patrimoni, els verds, medi ambient o rurals, ho deuen saber i esperen que els dos roures del costat de dos metres de diàmetre, també s’assequin?
En no passar-hi, no buscarem el pou tapat?
En no passar-hi, no veurem que el pou medieval s’ensorra a poc a poc i llavors qui se n’encarregarà de dir qui teníem un pou amb aigua?
I l’última pregunta: no és tot part d’una especulació perquè el dia de demà es pugui construir sobre el torrent, els pous i el camí?
Espero que algú em doni les respostes i així veure que Viladecans a tots ens preocupa.
Vicenç Pugés

divendres, 19 de febrer del 2010

El parc de Can Ginestar


Quan jo era petit i venint de col·legi pujava pel carrer de la Muntanya, la perspectiva de tot el trajecte era la masia de Cal Ginestar. Una construcció potent, situada a una notable alçada, i marcada pels arcs que la coronen al pis de dalt de tot. Entre els nens del col·legi, corria la veu que allà hi vivien qui sap quins personatges sinistres. Però també hi havia un nen que, per donar-se pisto, explicava que aquella casa tan gran era casa seva.
Més endavant, el bosc de Cal Ginestar es va convertir per a nosaltres en lloc d’excursions. Per arribar-hi calia passar per un pont estret i sense baranes que travessava el torrent que hi havia on ara hi ha l’avinguda del Molí, i agafar després un camí que s’enfilava entre roures i alzines, figueres de moro i atzavares.
I bé. Ara, des del carrer de la Muntanya, ja no es veu Cal Ginestar perquè Viladecans ha crescut molt i el tapen les cases. I la masia ja no és una construcció aïllada i imponent, sinó que ja està ficada ben al mig de la trama urbana. Però, per sort, una petita part del bosc encara es manté i ara, finalment, ha passat a ser lloc de passeig per als viladecanencs. I la masia és previst que esdevingui també un equipament públic.
La part de bosc per la qual ara es pot passejar és certament poqueta cosa, però existeix i és un bon pulmó per a aquells verals. Encara està molt a mig fer, però cal pensar que quan s’hagin acabat les obres farà goig. Sobretot, farà goig que tinguem un parc que sigui el és aquell bosc: un bosc mediterrani amb alzines i roures, a més de pins. Caldrà vetllar-lo molt, perquè un bosc així es presta molt a fer-se malbé. Però sens dubte que aquest vetllament deu estar ben previst.
I llavors caldrà esperar que s’arregli la masia i el seu entorn. Vist des de darrera el filat que la tanca, es poden admirar unes grans figueres de moro, que cal esperar que es conservin i quedin ben protegides. També faran molt de goig. I tot plegat, encara que sigui petitó, valdrà la pena de poder-ho tenir, per al gaudi de tothom.
Josep Lligadas Vendrell

dimecres, 17 de febrer del 2010

Viladecans, ciutat oberta


Fa 32 anys que visc a Viladecans. Recordo aquells anys amb carrers sense asfaltar, sense clavegueram, amb pous morts als edificis… No hi havia problemes de contaminació lumínica: al carrer, avui de Ferran i Clua, només hi havia una bombeta, que sortia de l’antic camp de futbol.
Era el Viladecans dels barris. Poca gent era o se sentia de Viladecans. Potser sí, els de tota la vida, els que et preguntaven “i tu, de quina casa ets?”, com la cançó de “No me pises que llevo chanclas”. Viladecans era un conjunt de barris separats per rieres i torrenteres, per la comarcal C-245… No teníem identitat com a poble, com a ciutat.
Era el Viladecans que no sortia als mapes, perquè no teníem estació de tren. Els governants locals d’aleshores no havien cregut que fos necessària. Era el Viladecans que no tenia un ambulatori decent, perquè qui manava aleshores s’havia negat a cedir els terrenys per construir-ne un. Al final, es va fer a Gavà, a la riera de Sant Llorenç. Era el Viladecans en què els últims carrers que es van asfaltar van ser els del Barri Antic.
Però, com que no hi ha mal que duri cent anys, van arribar els ajuntaments democràtics, que van incorporar persones dels moviments ciutadans, que patien carències i tenien una altra visió de com havia de ser una ciutat. I es va començar per bastir les deficiències bàsiques (asfaltat de carrers, clavegueram i enllumenat), es va aconseguir el baixador de Renfe, i es va començar a “cosir” la ciutat. Des dels anys vuitanta fins avui, s’han urbanitzat les torrenteres: la riera de Sant Llorenç, el Torrent Ballester i la riera de Sant Climent, a la vegada que s’han creat noves zones verdes i equipaments (col·legis, ambulatoris, escoles bressol, casals de gent gran i centres esportius i de lleure).
Hem fet molta feina, però no podem aturar-nos. La ciutat avança, progressa. Hi ha nous naixements, arriben ciutadans d’altres llocs que volen viure a Viladecans, i els qui han nascut aquí no volen marxar. Per donar resposta, el Govern municipal es va plantejar l’elaboració del Pla Local d’Habitatge, amb tres objectius: promoure pisos assequibles, rehabilitar-ne el parc actual i potenciar els serveis municipals relacionats.
El Pla Local d’Habitatge es va posar a disposició dels ciutadans i va rebre l’aprovació de la majoria que va voler intervenir. Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.
A banda, els viladecanencs hem descobert recentment que tenim platja. Des de l’Ajuntament estem treballant per recuperar-la. Als gairebé tres quilòmetres de costa que, fins fa tres anys, eren de gaudi privat, ja s’hi pot accedir amb autobús durant l’estiu, tenim un aparcament públic i alguns serveis.
Davant l’oportunitat de tenir platja, com la dels nostres veïns, amb el seus passejos, els seus equipaments i les seves zones protegides, el Govern municipal planteja ordenar la zona deltaica. Volem fer un parc de 300 hectàrees amb una economia sostenible, que permeti uns ingressos econòmics i la creació de llocs de treball, per continuar mantenint el nostre delta com a paratge natural. Aquest projecte ja té els seus crítics, que són els mateixos de sempre. Els qui tota la vida han dit “no” al que proposen els governs de progrés.
Ara bé, aquestes són apostes importants de futur que es presentaran aviat per a la participació ciutadana. Esperem que, tots junts, malgrat el soroll d’uns pocs, siguem capaços d’aprofitar aquest esdeveniment i no deixem escapar el tren altra vegada. Viladecans ha de ser una ciutat oberta, que ofereixi a tothom serveis, habitatge i el gaudi del seu patrimoni en les mateixes condicions.
José Luis Nicolás

dilluns, 15 de febrer del 2010

Res no és impossible, tot és a les nostres mans


Una cinquantena llarga de persones van assistir el passat 22 de gener a l’acte de presentació de la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans. Una trobada a la Torre del Baró que va permetre explicar les últimes novetats que ha generat aquest projecte il·lusionant que aplega (potser per primera vegada) catorze d’entitats de tot tipus de la nostra ciutat. Totes amb un mateix objectiu: aprofitar la força i el simbolisme que pot tenir la figura del Mamut, fer-lo renéixer de les restes arqueològiques trobades fa un parell d’anys a Can Guardiola perquè doti la nostra Festa Major d’un element més aglutinador, que cohesioni la població, fomenti l’autoestima i el sentit de pertinença.
Les intervencions en nom de les entitats locals van anar a càrrec de Marcel Ramon (Diables) i Mercè Solé (Punt de Trobada) que van exposar amb tota mena de detalls i solvència els passos que s’han donat per arribar al moment actual, el de la constitució i impuls de la Coordinadora. El passat més recent d’aquesta història és prou conegut pels lectors habituals del Punt de Trobada: el setembre passat la lectura del pregó de la Festa Major va anar seguida d’un acte molt concorregut a la Plaça de la Vila per presentar la iniciativa del Mamut, amb dramatització i estesa de pancarta incloses. Tot plegat acompanyat d’una repartida massiva de mocadors tematitzats i que ja feia dies que promocionaven amb orgull els aparadors de molts comerços.
Pel que fa a l’actualitat, els companys van obrir un cop més la porta a aquelles associacions i entitats del poble que vulguin sumar forces al projecte. Alhora, van fer una crida a empreses, negocis i altres organismes perquè ajudin a la causa en la mesura de les seves possibilitats, amb alguna aportació econòmica. Essencialment perquè un dels principals objectius de la Coordinadora per aquest 2010 és donar forma i cos a l’animal, convertint-lo en un element central del bestiari local per a les cercaviles i les ballades de gegants, entre d’altres usos que assenyali el futur.
La recepta de Reus i Mataró
L’acte va tenir una part més instructiva, per dir-ho d’alguna manera, no menys interessant. El públic va poder conèixer de primera mà i en format comprimit l’experiència de dues de les festes majors més reconegudes de Catalunya: la de Mataró i la de Reus. I això gràcies al testimoni de dos entesos en la matèria com són Nicolau Guanyabens i Salvador Palomar, respectivament. Curiosament tots dos arxivers de professió, lletraferits i experts en les manifestacions lúdiques i populars de les seves ciutats.
Guanyabens va trencar el gel explicant-nos el rerefons que veu darrere l’èxit de les activitats festives: l’orgull de formar part d’una mateixa comunitat. I des del coneixement directe, ens va explicar els atractius de la Festa de les Santes de Mataró, amb més de 230 anys d’història i en procés de ser declarada Festa d’interès nacional per la Generalitat. Entre d’altres, va destacar l’acte exclusiu que representa la “Dormida dels Gegants” quan passen estirats per la porxada de l’Ajuntament gràcies a la perícia dels portadors, enmig de l’esglai i el goig de la multitud que omple els carrers adjacents. Mataró –ens explicava– té en “Robafaves” com a gegant principal i, com a exemple d’innovació, ens va fer notar com a principis dels anys 80 una colla de veïns –inspirant-se en la baixada de Gegants de Solsona– es van inventar el “Desvetllament bellugós”: una sortida nocturna de la Família Robafaves a quarts de 12 de la nit per la principal artèria del nucli al ritme de pasdoble i que ha esdevingut un dels moments més esperats.
Per la seva banda, Salvador Palomar ens va recordar algunes obvietats que potser no ho són tant: que les nostres festes són mediterrànies, d’estar al carrer, espais de trobada on ens reunim uns i altres, perquè sense la “comunitat” no hi ha festa per enlloc. Ens va explicar que a Reus tenen gegants des de 1620 i que gairebé cada entitat ostenta alguna figura pròpia. Que per la Festa de Sant Pere destaca per sobre de tot la tronada a la Plaça Mercadal, un element definidor que troba similituds al País Valencià i que es duu a terme d’una forma molt artesanal, com una demostració pirotècnica a l’antiga, que omple de gom a gom el centre de la ciutat.
També als 80 una colla de gent jove de la capital del Baix Camp, aprofitant els aires nous que duia la democràcia, va promoure un creixement de la Festa, recuperant elements de la història local i també altres de nous. I és justament aquí on Palomar va posar èmfasi, en el fet que la tradició no és una fusta, sinó la dinàmica, l’estructura que fa que un dia a l’any tot una colla de gent participem d’uns rituals. En aquest context, afegia, “inventar és normal, si som capaços d’encaixar, avui ho fem i demà és tradicional. Trobaríem molts exemples de construcció d’un ritual festiu que es basi en un fet històric”.
De la mateixa manera, va puntualitzar amb ironia, una festa no és festa sense una beguda alcohòlica identitària, com a Reus tenen el “Masclet” o a Tarragona la “Mamadeta”. Perquè, segons ell, “la tradició s’inventa”, és a dir, “és tradicional allò que un dia una comunitat consensuem que ho ha de ser, que ens identifica. La tradició és senzilla, no requereix dissenyar res gaire complicat”.
Josep Ginjaume

dissabte, 13 de febrer del 2010

Per l'esperit col·lectiu i la cohesió social


El passat 22 de gener es va fer la presentació pública, a la Torre del Baró, de la Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”. A les pàgines següents trobareu la crònica de l’acte per als qui no hi vau poder ser. Però aquí, en aquesta pàgina inicial, voldríem ressaltar el fet en un aspecte que considerem altament significatiu i rellevant. I és que és nou, a Viladecans, que un conjunt d’entitats tan divers com aquest –mireu-vos la llista a la pàgina corresponent, val la pena–, s’hagin posat a treballar juntes amb les ganes amb què s’hi han posat. Per aconseguir crear un element identificador de la ciutat, el Mamut, i per reforçar, conseqüentment, la nostra cohesió social.
És nova, aquesta voluntat de treball conjunt en l’estil que ara s’ha iniciat. I és, creiem, un molt bon senyal de cara al futur de Viladecans. Perquè vol dir que, cada cop més, creixen entre nosaltres les ganes de sentir-nos ciutat i de crear una xarxa social forta i viva. I això és, sens dubte, una eina imprescindible perquè tots plegats ens prenguem més seriosament la nostra vida col·lectiva i, com a conseqüència, visquem millor. I és una eina imprescindible, també, perquè ens traguem de sobre d’una vegada aquesta poca valoració de les nostres possibilitats i les nostres riqueses ciutadanes.
Justament, molt pocs dies després de la presentació de la Coordinadora, es donava a l’Àtrium el tret de sortida de la celebració del Mil·lenari de Viladecans, que s’escau l’any vinent. També aquesta celebració, si es munta bé, pot ajudar en aquest mateix objectiu. Del que es tracta, en definitiva, és de fer créixer tot allò que pugui fer-nos sentir més atents i arrelats a la nostra realitat ciutadana, i més desitjosos de potenciar-la i fer-la millor per a tots els qui en formem part.