Grans panteons i mausoleus carregats d’obres d’art i dissenyats per prestigiosos arquitectes, no és precisament el que trobem al nostre cementiri. Aquí tot és molt senzillet, com correspon a l’origen humil de Viladecans, excepció feta dels panteons de les famílies gitanes.
Es prou cert que tot allò que està vinculat a la mort incomoda molta gent, però també és cert que a moltes persones els agrada passejar pels cementiris dels pobles o ciutats que visiten. Això és precisament el que us convidem a fer, un passeig pel cementiri que és com fer un recorregut per la nostra història.
Si us sembla començarem l’itinerari dirigint-nos al bell mig de la zona nord del recinte. Darrera d’uns xiprers, s’amaga el monument als morts de la guerra civil. Per a informació dels més joves explicarem que, en època franquista, aquest monòlit estava situat Rambla amunt a prop del carrer de Santa Teresa. La frase “A los Caídos por Dios y por España”, recordava, només, els morts del bàndol vencedor. El primer Ajuntament democràtic va decidir el seu trasllat al cementiri i dedicar el monument a tots els morts de la guerra d’Espanya.
Continuem el recorregut a la recerca de les sepultures d’alguns dels nostres personatges il·lustres. La zona sud del recinte antic rep el nom d’Agrupació 3ª Santa Esperança, i en el nínxol nº 169 es troba enterrat Joan Masgrau Marcet, el primer alcalde d’aquesta última etapa democràtica.
Mossèn Ramon Saborit Comellas és el darrer capellà enterrat a Viladecans. La seva sepultura es troba al nº 135, també de Santa Esperança. Un altre rector de Viladecans es troba en el nº 78 i és mossèn Ricard Serrajòrdia Vila, mort de forma sobtada el desembre de 1947.
Segons m’ha informat un redactor d’aquesta revista, en aquest mateix número es publica una entrevista amb el fill d’“el Manquet”. Doncs a la mateixa Agrupació de Santa Esperança, en el nº 181, hi ha enterrat Josep Iturrioz, conegut com “el Manquet”.
Ara canviem d’Agrupació i anem a la del davant, anomenada de Santa Eulàlia. En el número 33 hi ha la sepultura de Joan Miernau Domènech, l’alcalde de bona part de l’etapa franquista.
Tornem per on hem vingut i en el recinte del costat l’Agrupació de la banda de ponent rep el nom de Santa Fe. El nínxol nº 21 correspon al recentment traspassat i darrer alcalde de l’etapa predemocràtica Josep Parellada Horta.
Adrecem-nos ara cap a la antiga porta d’entrada, on ja us havíem situat, en l’article del mes de desembre, el panteó dels Modolell. A l’altra banda d’aquesta porta es troba el panteó dels Amat Targa, és a dir, la família que havia estat propietària de Ca n’Amat o Cal Sala al carrer de les Sitges.
Sense moure’ns d’aquest espai a l’Agrupació del sud anomenada de Sant Sebastià, fixem-nos en l’epitafi del nº 96. Diu: “Baldiri Miracle Rosés. Típic i tradicional campaner”. Tot un personatge el Baldiri, d’aspecte malaltís i sempre amb una llarga barba, va ser hereu de tres generacions de campaners de Viladecans. El llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate en parla en els apèndixs 1 i 2. També el trobareu a la pàgina 113 del llibre d’Isidre Dolz Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940.
Ara bé, de tots els epitafis del cementiri, el més conegut i que molta gent se sap de memòria és el de Juan Badia. La seva làpida es trobava al nº 107 de l’Agrupació de Sant Ramon, al davant del Baldiri campaner. L’any 1994 ningú no havia reclamat la propietat del nínxol, i per tant es va haver de buidar. Jaume Torres Ollé, responsable del cementiri, va decidir conservar la làpida i ara es troba a costat d’allà on era, enganxada a la paret d’un magatzem. Una molt bona decisió, que és un exemple d’estimació pel nostre patrimoni, que no només són els grans edificis sinó també els petits detalls que es troben aquí i allà de la ciutat.
L’epitafi diu així:
TAN JOVEN Y FALLECIÓ
TODO EL MUNDO LE QUERÍA
Y UNA MUJER LE ENGAÑÓ.
VEINTE Y SEIS AÑOS VIVIÓ,
SE LLAMABA JUAN BADÍA.
La inscripció en el llibre d’òbits diu que Joan Badia i Miernau va morir el dia 5 de maig de 1883 en una casa del carrer Major. Però la pregunta que sempre ens hem fet és la següent: Quina història d’amor s’amaga darrera d’aquest epitafi?
Per mirar de treure’n l’entrellat hem preguntat a la nostra gent gran a veure si ells en sabien alguna cosa. Els nostres avis, que son més savis que nosaltres, ens han obert els ulls: No va morir pas de mal d’amor, sino que el que va acabar amb la vida del nostre personatge va ser un mal dels que s’encomanen fent l’amor, que és molt diferent. Quina llàstima!, sempre haviem cregut en la història d’amor i resulta que no va ser ben bé així.
De tota manera, vam voler saber alguna cosa més i ens en vam anar a veure en Jaume Torras, el responsable del cementiri. Ell també se sap l’epitafi de memòria, però la nostra sorpresa va venir en sentir una història diferent.
Jaume Torras explica que la mort de Joan Badia va ser un suïcidi. Com que els suïcides no podien ser enterrats com Déu mana, el seu destí va ser una tomba al terra, entre les agrupacions de Santa Esperança i Santa Eulàlia. Al cap d’uns anys el seu germà Cinto Badia va aconsseguir que l’enterressin dignament. Ell mateix va ser qui va fer col·locar la làpida al nínxol 107 de l’Agrupació de Sant Ramon.
Jaume Torras va rebre aquesta història del seu pare Jaume Torres Tarrida, que també havia estat responsable del cementiri.
Ves per on tornem a tenir història d’amor!
Ben aviat, però, ens adonem que hi ha coses que no ens acaven de quadrar. Tornem a consultar el llibre d’òbits i veiem que diu: “Yo D. Juan Luis Romeu Pbro Cura párroco de S. Juan de Viladecans, (…)mandé dar sepultura eclesiastica al cadáver de Juan Badia y Miernau (…) No recibió ningun sacramento.”
Ara la pregunta és: Hauria rebut sepultura eclesiàstica Joan Badia si s’hagués suïcidat? Hem preguntat als que en saben i la resposta ha estat clara: en aquella època hauria estat del tot impensable que un suïcida rebés sepultura eclesiàstica.
I per quina raó no va rebre cap sacrament? Pot ser que moris de sobte i no s’hi arribés a temps?
En qualsevol cas, sembla que la història de la malaltia és la que té més probabilitats de ser la certa. De tota manera, de l’únic que podem estar-ne segurs és que a Joan Badia “una mujer le engañó” i “todo el mundo le quería” .
Nota: Fem una crida a tots els lectors per si algú ha sentit explicar alguna cosa sobre Joan Badia. Expliqueu-nos-ho, ho volem saber. També fem la crida extensiva a qualsevol altra història curiosa o interessant relacionada amb Viladecans, volem fer-ne un recull i si és possible publicar-ho. Ens podeu escriure a: trestorresviladecans@telefonica.net
Es prou cert que tot allò que està vinculat a la mort incomoda molta gent, però també és cert que a moltes persones els agrada passejar pels cementiris dels pobles o ciutats que visiten. Això és precisament el que us convidem a fer, un passeig pel cementiri que és com fer un recorregut per la nostra història.
Si us sembla començarem l’itinerari dirigint-nos al bell mig de la zona nord del recinte. Darrera d’uns xiprers, s’amaga el monument als morts de la guerra civil. Per a informació dels més joves explicarem que, en època franquista, aquest monòlit estava situat Rambla amunt a prop del carrer de Santa Teresa. La frase “A los Caídos por Dios y por España”, recordava, només, els morts del bàndol vencedor. El primer Ajuntament democràtic va decidir el seu trasllat al cementiri i dedicar el monument a tots els morts de la guerra d’Espanya.
Continuem el recorregut a la recerca de les sepultures d’alguns dels nostres personatges il·lustres. La zona sud del recinte antic rep el nom d’Agrupació 3ª Santa Esperança, i en el nínxol nº 169 es troba enterrat Joan Masgrau Marcet, el primer alcalde d’aquesta última etapa democràtica.
Mossèn Ramon Saborit Comellas és el darrer capellà enterrat a Viladecans. La seva sepultura es troba al nº 135, també de Santa Esperança. Un altre rector de Viladecans es troba en el nº 78 i és mossèn Ricard Serrajòrdia Vila, mort de forma sobtada el desembre de 1947.
Segons m’ha informat un redactor d’aquesta revista, en aquest mateix número es publica una entrevista amb el fill d’“el Manquet”. Doncs a la mateixa Agrupació de Santa Esperança, en el nº 181, hi ha enterrat Josep Iturrioz, conegut com “el Manquet”.
Ara canviem d’Agrupació i anem a la del davant, anomenada de Santa Eulàlia. En el número 33 hi ha la sepultura de Joan Miernau Domènech, l’alcalde de bona part de l’etapa franquista.
Tornem per on hem vingut i en el recinte del costat l’Agrupació de la banda de ponent rep el nom de Santa Fe. El nínxol nº 21 correspon al recentment traspassat i darrer alcalde de l’etapa predemocràtica Josep Parellada Horta.
Adrecem-nos ara cap a la antiga porta d’entrada, on ja us havíem situat, en l’article del mes de desembre, el panteó dels Modolell. A l’altra banda d’aquesta porta es troba el panteó dels Amat Targa, és a dir, la família que havia estat propietària de Ca n’Amat o Cal Sala al carrer de les Sitges.
Sense moure’ns d’aquest espai a l’Agrupació del sud anomenada de Sant Sebastià, fixem-nos en l’epitafi del nº 96. Diu: “Baldiri Miracle Rosés. Típic i tradicional campaner”. Tot un personatge el Baldiri, d’aspecte malaltís i sempre amb una llarga barba, va ser hereu de tres generacions de campaners de Viladecans. El llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate en parla en els apèndixs 1 i 2. També el trobareu a la pàgina 113 del llibre d’Isidre Dolz Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940.
Ara bé, de tots els epitafis del cementiri, el més conegut i que molta gent se sap de memòria és el de Juan Badia. La seva làpida es trobava al nº 107 de l’Agrupació de Sant Ramon, al davant del Baldiri campaner. L’any 1994 ningú no havia reclamat la propietat del nínxol, i per tant es va haver de buidar. Jaume Torres Ollé, responsable del cementiri, va decidir conservar la làpida i ara es troba a costat d’allà on era, enganxada a la paret d’un magatzem. Una molt bona decisió, que és un exemple d’estimació pel nostre patrimoni, que no només són els grans edificis sinó també els petits detalls que es troben aquí i allà de la ciutat.
L’epitafi diu així:
TAN JOVEN Y FALLECIÓ
TODO EL MUNDO LE QUERÍA
Y UNA MUJER LE ENGAÑÓ.
VEINTE Y SEIS AÑOS VIVIÓ,
SE LLAMABA JUAN BADÍA.
La inscripció en el llibre d’òbits diu que Joan Badia i Miernau va morir el dia 5 de maig de 1883 en una casa del carrer Major. Però la pregunta que sempre ens hem fet és la següent: Quina història d’amor s’amaga darrera d’aquest epitafi?
Per mirar de treure’n l’entrellat hem preguntat a la nostra gent gran a veure si ells en sabien alguna cosa. Els nostres avis, que son més savis que nosaltres, ens han obert els ulls: No va morir pas de mal d’amor, sino que el que va acabar amb la vida del nostre personatge va ser un mal dels que s’encomanen fent l’amor, que és molt diferent. Quina llàstima!, sempre haviem cregut en la història d’amor i resulta que no va ser ben bé així.
De tota manera, vam voler saber alguna cosa més i ens en vam anar a veure en Jaume Torras, el responsable del cementiri. Ell també se sap l’epitafi de memòria, però la nostra sorpresa va venir en sentir una història diferent.
Jaume Torras explica que la mort de Joan Badia va ser un suïcidi. Com que els suïcides no podien ser enterrats com Déu mana, el seu destí va ser una tomba al terra, entre les agrupacions de Santa Esperança i Santa Eulàlia. Al cap d’uns anys el seu germà Cinto Badia va aconsseguir que l’enterressin dignament. Ell mateix va ser qui va fer col·locar la làpida al nínxol 107 de l’Agrupació de Sant Ramon.
Jaume Torras va rebre aquesta història del seu pare Jaume Torres Tarrida, que també havia estat responsable del cementiri.
Ves per on tornem a tenir història d’amor!
Ben aviat, però, ens adonem que hi ha coses que no ens acaven de quadrar. Tornem a consultar el llibre d’òbits i veiem que diu: “Yo D. Juan Luis Romeu Pbro Cura párroco de S. Juan de Viladecans, (…)mandé dar sepultura eclesiastica al cadáver de Juan Badia y Miernau (…) No recibió ningun sacramento.”
Ara la pregunta és: Hauria rebut sepultura eclesiàstica Joan Badia si s’hagués suïcidat? Hem preguntat als que en saben i la resposta ha estat clara: en aquella època hauria estat del tot impensable que un suïcida rebés sepultura eclesiàstica.
I per quina raó no va rebre cap sacrament? Pot ser que moris de sobte i no s’hi arribés a temps?
En qualsevol cas, sembla que la història de la malaltia és la que té més probabilitats de ser la certa. De tota manera, de l’únic que podem estar-ne segurs és que a Joan Badia “una mujer le engañó” i “todo el mundo le quería” .
Nota: Fem una crida a tots els lectors per si algú ha sentit explicar alguna cosa sobre Joan Badia. Expliqueu-nos-ho, ho volem saber. També fem la crida extensiva a qualsevol altra història curiosa o interessant relacionada amb Viladecans, volem fer-ne un recull i si és possible publicar-ho. Ens podeu escriure a: trestorresviladecans@telefonica.net
Jaume Lligadas Vendrell
1 comentari:
Interessantisim estudi sobre el poema de juan badia. Jo i els meus cosins sempre ens meravellem d'aquest poema tan caracteristic
Publica un comentari a l'entrada