Fa 32 anys que visc a Viladecans. Recordo aquells anys amb carrers sense asfaltar, sense clavegueram, amb pous morts als edificis… No hi havia problemes de contaminació lumínica: al carrer, avui de Ferran i Clua, només hi havia una bombeta, que sortia de l’antic camp de futbol.
Era el Viladecans dels barris. Poca gent era o se sentia de Viladecans. Potser sí, els de tota la vida, els que et preguntaven “i tu, de quina casa ets?”, com la cançó de “No me pises que llevo chanclas”. Viladecans era un conjunt de barris separats per rieres i torrenteres, per la comarcal C-245… No teníem identitat com a poble, com a ciutat.
Era el Viladecans que no sortia als mapes, perquè no teníem estació de tren. Els governants locals d’aleshores no havien cregut que fos necessària. Era el Viladecans que no tenia un ambulatori decent, perquè qui manava aleshores s’havia negat a cedir els terrenys per construir-ne un. Al final, es va fer a Gavà, a la riera de Sant Llorenç. Era el Viladecans en què els últims carrers que es van asfaltar van ser els del Barri Antic.
Però, com que no hi ha mal que duri cent anys, van arribar els ajuntaments democràtics, que van incorporar persones dels moviments ciutadans, que patien carències i tenien una altra visió de com havia de ser una ciutat. I es va començar per bastir les deficiències bàsiques (asfaltat de carrers, clavegueram i enllumenat), es va aconseguir el baixador de Renfe, i es va començar a “cosir” la ciutat. Des dels anys vuitanta fins avui, s’han urbanitzat les torrenteres: la riera de Sant Llorenç, el Torrent Ballester i la riera de Sant Climent, a la vegada que s’han creat noves zones verdes i equipaments (col·legis, ambulatoris, escoles bressol, casals de gent gran i centres esportius i de lleure).
Hem fet molta feina, però no podem aturar-nos. La ciutat avança, progressa. Hi ha nous naixements, arriben ciutadans d’altres llocs que volen viure a Viladecans, i els qui han nascut aquí no volen marxar. Per donar resposta, el Govern municipal es va plantejar l’elaboració del Pla Local d’Habitatge, amb tres objectius: promoure pisos assequibles, rehabilitar-ne el parc actual i potenciar els serveis municipals relacionats.
El Pla Local d’Habitatge es va posar a disposició dels ciutadans i va rebre l’aprovació de la majoria que va voler intervenir. Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.
A banda, els viladecanencs hem descobert recentment que tenim platja. Des de l’Ajuntament estem treballant per recuperar-la. Als gairebé tres quilòmetres de costa que, fins fa tres anys, eren de gaudi privat, ja s’hi pot accedir amb autobús durant l’estiu, tenim un aparcament públic i alguns serveis.
Davant l’oportunitat de tenir platja, com la dels nostres veïns, amb el seus passejos, els seus equipaments i les seves zones protegides, el Govern municipal planteja ordenar la zona deltaica. Volem fer un parc de 300 hectàrees amb una economia sostenible, que permeti uns ingressos econòmics i la creació de llocs de treball, per continuar mantenint el nostre delta com a paratge natural. Aquest projecte ja té els seus crítics, que són els mateixos de sempre. Els qui tota la vida han dit “no” al que proposen els governs de progrés.
Ara bé, aquestes són apostes importants de futur que es presentaran aviat per a la participació ciutadana. Esperem que, tots junts, malgrat el soroll d’uns pocs, siguem capaços d’aprofitar aquest esdeveniment i no deixem escapar el tren altra vegada. Viladecans ha de ser una ciutat oberta, que ofereixi a tothom serveis, habitatge i el gaudi del seu patrimoni en les mateixes condicions.
Era el Viladecans dels barris. Poca gent era o se sentia de Viladecans. Potser sí, els de tota la vida, els que et preguntaven “i tu, de quina casa ets?”, com la cançó de “No me pises que llevo chanclas”. Viladecans era un conjunt de barris separats per rieres i torrenteres, per la comarcal C-245… No teníem identitat com a poble, com a ciutat.
Era el Viladecans que no sortia als mapes, perquè no teníem estació de tren. Els governants locals d’aleshores no havien cregut que fos necessària. Era el Viladecans que no tenia un ambulatori decent, perquè qui manava aleshores s’havia negat a cedir els terrenys per construir-ne un. Al final, es va fer a Gavà, a la riera de Sant Llorenç. Era el Viladecans en què els últims carrers que es van asfaltar van ser els del Barri Antic.
Però, com que no hi ha mal que duri cent anys, van arribar els ajuntaments democràtics, que van incorporar persones dels moviments ciutadans, que patien carències i tenien una altra visió de com havia de ser una ciutat. I es va començar per bastir les deficiències bàsiques (asfaltat de carrers, clavegueram i enllumenat), es va aconseguir el baixador de Renfe, i es va començar a “cosir” la ciutat. Des dels anys vuitanta fins avui, s’han urbanitzat les torrenteres: la riera de Sant Llorenç, el Torrent Ballester i la riera de Sant Climent, a la vegada que s’han creat noves zones verdes i equipaments (col·legis, ambulatoris, escoles bressol, casals de gent gran i centres esportius i de lleure).
Hem fet molta feina, però no podem aturar-nos. La ciutat avança, progressa. Hi ha nous naixements, arriben ciutadans d’altres llocs que volen viure a Viladecans, i els qui han nascut aquí no volen marxar. Per donar resposta, el Govern municipal es va plantejar l’elaboració del Pla Local d’Habitatge, amb tres objectius: promoure pisos assequibles, rehabilitar-ne el parc actual i potenciar els serveis municipals relacionats.
El Pla Local d’Habitatge es va posar a disposició dels ciutadans i va rebre l’aprovació de la majoria que va voler intervenir. Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.
A banda, els viladecanencs hem descobert recentment que tenim platja. Des de l’Ajuntament estem treballant per recuperar-la. Als gairebé tres quilòmetres de costa que, fins fa tres anys, eren de gaudi privat, ja s’hi pot accedir amb autobús durant l’estiu, tenim un aparcament públic i alguns serveis.
Davant l’oportunitat de tenir platja, com la dels nostres veïns, amb el seus passejos, els seus equipaments i les seves zones protegides, el Govern municipal planteja ordenar la zona deltaica. Volem fer un parc de 300 hectàrees amb una economia sostenible, que permeti uns ingressos econòmics i la creació de llocs de treball, per continuar mantenint el nostre delta com a paratge natural. Aquest projecte ja té els seus crítics, que són els mateixos de sempre. Els qui tota la vida han dit “no” al que proposen els governs de progrés.
Ara bé, aquestes són apostes importants de futur que es presentaran aviat per a la participació ciutadana. Esperem que, tots junts, malgrat el soroll d’uns pocs, siguem capaços d’aprofitar aquest esdeveniment i no deixem escapar el tren altra vegada. Viladecans ha de ser una ciutat oberta, que ofereixi a tothom serveis, habitatge i el gaudi del seu patrimoni en les mateixes condicions.
José Luis Nicolás
1 comentari:
El senyor Aroca no ha entes per a res el fet que el PLH nomes l'aproves el govern.
El comentari a aquest fet qwueda justificat pel senyor Aroca com, i cito literalment" Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”."
Voste no ha entes res senyor Aroca. L'oposicio no va donar suport al PLH perque les condicions de calcul de les necessitats d'habitatge son incorrectes, es basen en hipotesis valides en ple boom immobiliari, pero no per a una decada de decreixement, o creixement molt petit, tot el conmtrari del que vostes proposen. Pero be, que li he de dir a voste, que segur en sap mes que jo d'urbanisme.
Dir-li a mes, que jo crec que ningu s'oposa a un PLH, pero si al PLH que vostes van aprovar per autoritat, sense consens. Ningu s'oposa ni critica el creixement de Viladecans, pero si com ho fan vostes.
I per cert, aixo que han fet molta feina des de l'epoca en que els carreres estaven sense asfaltar ja cansa. Nomes faltaria que encara tinguessim carrers sense asfaltar! Ara, de serveis basics, que vol que li digui, tampoc estem molt millor que als anys 70. I si no passi pel CAP1, i miri els barracons escolars, la saturacio dels accessos a Viladecans, etc...
El seu darrer comentari "malgrat el soroll d'uns pocs" em porta reminiscencies autoritaries, de rao absoluta, de l'epoca del dictador, en que "el soroll d'uns pocs" demanat democracia eren callats amb aixo, el soroll d'uns pocs. Crec que porta massa temps en politica, i no veu les coses de forma objectiva, i amb aquest comentari aixi m'ho sembla.
Jordi Mazon
Publica un comentari a l'entrada