dimarts, 15 d’octubre del 2019

Barcelona 1978: manifestació ecologista

 


Ara que tant es parla de canvi climàtic i les conseqüències que està tenint i tindrà en el nostre futur,  hem de recordar que l’any 1978,  en una manifestació ecologista celebrada a Barcelona el 11 de maig, ja es reivindicava  un nou estil de vida, amb més natura, menys fums a la ciutat, menys nuclears... Quaranta anys més tard els fills dels que es manifestaven  continuen en la lluita per un món millor.


Jaume Muns

Bosqueta icterina (Hippolais icterina). Parc agrari del Baix Llobregat, Cal Dimoni 24 de setembre de 2019

Migrador escàs, però regular, especialment al litoral. Estat de conservació a Europa: Segura. Té la cua amb la vora exterior quadrada i la base del bec ampla. El dors es de color verd grisenc i el ventre groc pàl·lid uniforme. Tots dos sexes tenen el mateix aspecte. És una espècie forestal, principalment, vores de boscos. S'alimenta d'invertebrats. Molt semblant a la bosqueta vulgar  (Hippolais polyglotta), de la qual es diferencia pel color gris blavós de les potes o les seves llargues primàries. Es tracta d'una espècie migradora de llarg recorregut, hiverna a l'Àfrica subsahariana i es reprodueix, de maig a juliol, al nord i est d'Europa.

Eio Ramon

Una foto, un rostre, un mite

Si aquesta façana amb rivets blaus emblanquinada de blanc, la calç és la defensa dels pobres per parapetar-de l’atac del sol, estigués a l’Havana, servirien les paraules d’Alejo Carpentier quan escrivia “la ciudad de lo inacabado, de lo cojo, de lo asimétrico, de lo abandonado.” Encara que no sigui la ciutat de les columnes sinó Santiago de Cuba, el paviment sembla un marit abandonat o una habitació amb el llit per fer.

Carpentier, escriptor cubaníssim amb ànima viatgera, nascut a Lausana i mort a París, va escriure El reino de este mundo,  novel·la sobre la revolució dels esclaus per crear el primer regne negre a Haití. Allà apareix un capítol sobre Santiago de Cuba, refugi on es deixaven anar “los que habían huido ante los machetes afilados en melaza”, on “El viudo redescubría las ventajas del celibato, la esposa respetable se daba al adulterio con entusiasmo de inventor… Todas las jerarquías burguesas de la colonia habían caído”.

Les jerarquies burgeses van començar a caure a Santiago de Cuba quatre anys després de la publicació de la novel·la quan el 1953 Fidel Castro va encapçalar un atac al Cuartel de Montcada, un fracàs guerriller però un triomf polític. Fidel va ser fet presoner i sotmès a un judici on va pronunciar una frase amb optimista voluntat de profecia: “La historia me absolverá”.

No obstant, el rostre que està delineat a la façana de l’oficina de Correus no és de Fidel, és d’un argentí de Rosario, el comandant Ernesto Che Guevara. Aquest rostre està tret d’una fotografia d’Alberto Korda, que en realitat es deia Alberto Díaz però es va canviar el cognom pel dels germans Korda, Zoltan i Alexander, directors de cinema hongaresos, perquè sonava molt semblant a Kodak. Ell va ser l’autor de la imatge més reproduïda de la història, presa en el funeral de les 136 víctimes de l’explosió pel sabotatge d’un vaixell belga quan descarregava municions per al govern cubà.

Mai va pretendre ser el fotògraf de la revolució cubana, sinó dels cotxes esportius, clubs de jazz, actors del cinema i belles dones. “Yo quería llegar a ser un famoso fotógrafo de modas porque de esa manera podría estar con las mujeres más hermosas de Cuba”, va confessar el 2001 en una entrevista a París.

Aquell primer pla del Che va ser fotocopiat, brodat, serigrafiat, dibuixat, tatuat, convertit en pin de solapa, bandera de pal, pòster, convertint-lo en icona de les revolucions per fer i de la cultura pop, compartint lloc amb Lenin, però també amb un altre mort a trets, John Lennon i les seves ulleres rodones. l’un, abatut a la selva de Bolívia, l’altre, a la sortida del seu apartament de luxe a Nova York.

Així ho recordava Korda: “En la tribuna, muy serios, estaban Simone de Beauvoir, Jean Paul Sartre y prácticamente todos los dirigentes de la revolución. Yo miraba la escena a través de mi Leica con un objetivo de 90 milímetros. Iba recorriendo la tribuna de izquierda a derecha y de pronto, sin esperarlo, emerge él desde atrás y mira la multitud. Me quedo impresionado, asustado y tomo la primera foto. Me doy cuenta de que la expresión de ese hombre en aquel momento es la de un auténtico Che Guevara”.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

HIVERN A LES GOLFES.


 Quan he obert la porta de casa meva

no m’han calgut les claus,

m’empenyia una força,

una força desconeguda

i els meus peus no podien estar quiets,

han pujat cada graó

de l’escala de fusta mig menjada 

amb impaciència i delit.

Sobtadament s’ha creuat  

l’olor de l’hivern,

d’aquell hivern ple de melangia

d’olor a llenya de la llar,

de l’escudella que feia la mare 

i d’aquell record d’enyorança.   

Quan pujava les escales

un dels peus s’ha quedat nu,

i res ha ofegat el meu alè 

per avançar escales amunt,

de cop i volta han restat aquietats  

m’he aturat davant les golfes,

m’he tapat els ulls clucs

amb les mans descloses, 

he respirat profundament

i he fet el primer pas.     

Al bell mig de les golfes

hi ha un enigmàtic calaix que m’espera,

i sense pensar-m’ho 

m’hi apropo amb placidesa,      

i quan l’acarono m’ofereix un paper,   

els meus dits dansen sobre aquest full

em demanen quelcom per escriure,

però jo no tinc res per estendre

cada paraula imperfecta 

que em va dictant el meu inconscient. 

Aleshores pinto el meu cor

amb un pinzell inexistent,

un bell paisatge

que és on jo ara visc 

només per uns instants,    

el meu sorprenent  hivern.

Asseguda en el sòl de les golfes

la mirada em fa girar el cap, 

vers una  paret menjada per la humitat

on reposa una petita escletxa;  

de cop i volta l’estança  ja no és tan fosca

s’ha il·luminat d’una llum incandescent, 

ja no tinc tan de fred,

s’ha endinsat un raig de sol

embolcallant el meu ésser   

amb la capa de dolcesa

del meu estimat hivern.

Vilawatt i l’Associació Ciutadana per a la Transició Energètica.

 

El projecte de transició energètica  Vilawatt necessita del compromís i de la participació de  la ciutadania i dels agents socials i econòmics de Viladecans perquè l’energia és estratègica en la nostra vida quotidiana i en el dia a dia de la nostra ciutat. Avançar cap a la sobirania i l’eficiència energètica és un repte d’acció col·lectiva que requereix, sens dubte, de la corresponsabilització de totes i tots. 

Val a dir que un dels elements d’innovació del projecte Vilawatt que la Unió Europea va valorar, va ser la proposta de posar en funcionament un òrgan de governança compartida amb la participació pública, privada i ciutadana que s’ha concretat en el Consorci Vilawatt en el qual la ciutadania pot participar a través de l’Associació Ciutadana per a la Transició Energètica. Però, com es concreta aquesta col·laboració?  

El compromís amb el projecte Vilawatt comença amb la contrac-tació del subministrament elèctric. El primer que hem de fer és dirigir-nos a l’oficina Vilawatt, que es troba situada al  carrer Dr. Reig 81-83, tot portant la factura de l’electricitat per tal que la persona que ens atengui ens pugui fer un petit estudi  de com cadascú de nosaltres té el seu contracte actual i, a partir d’aquí, fer-nos una oferta de contracte amb la comercialitzadora associada a la  nostra oficina Vilawatt. Al mateix temps, ens podran   resoldre els dubtes que tinguem  i oferir-nos  consells de com fer una gestió més eficient de l’energia a la nostra llar perquè a Viladecans la factura elèctrica és molt més que un preu, és una oportunitat de fer créixer la ciutat. 

Contractar l’energia Vilawatt és participar en l’Associació Ciutadana i, per tant, en la governança del Consorci.  Això vol dir tenir veu  en la presa de decisions d’aquest òrgan de govern que ha de guiar el procés de transició  energètica a Viladecans per decidir  quins passos hem de fer, quines inversions prioritzar, quins tallers oferir a la ciutadania, com afrontar el repte de la producció d’energia i de l’autoconsum. En definitiva, intervenir en la política energètica de la ciutat que ha de guiar  el  seu funcionament energètic. 

I el nostre compromís es fa palès també amb l’acceptació de la moneda Vilawatt que és l’instrument que farà visible una part dels estalvis de la nostra factura elèctrica que convertirem en  moneda Vilawatt per fer que el nostre esforç i la nostra millora en la gestió de l’energia repercuteixi directament en la nostra ciutat, en  el comerç i en les petites empreses de Viladecans. 

Amb la nostra participació aconseguim relacionar la reducció del consum elèctric  i la millora en la contractació, en els hàbits i en la gestió  de l’energia  amb el creixement econòmic i amb la rehabilitació d’edificis per obtenir més confort a casa i també  més estalvi energètic. Aquest procés ens permet posar en marxa una  roda que sempre gira a favor nostre i que, al mateix temps que enforteix  la nostra seguretat energètica, ens permet reduir les nostres emissions de gasos amb efecte d’hivernacle tot contribuint de manera clara i directa a la lluita contra el canvi climàtic que és, sens dubte, el repte més important i urgent  que, com a societat i com a espècie, tenim plantejat ara mateix i en els propers anys. 

El nostre compromís i la nostra participació en el projecte Vilawatt és important i, fer-ho és molt fàcil i només depèn de cadascú de nosaltres. 

Irma Fabró Yagüe

L’ordenació de capellà de Jordi Mondragón

Feia anys que no passava, que un viladecanenc fos ordenat capellà. I ara el que no passava ha passat. El diumenge 22 de setembre, Jordi Mondragón Bricullé va ser ordenat capellà a la catedral de Sant Feliu de Llobregat, pel bisbe Agustí Cortés. Sens dubte, un dia viscut amb molta alegria pels molts membres de les parròquies de Viladecans que hi van participar, i també, és clar, pels seus familiars i amics.

Jordi Mondragón ha volgut celebrar també a Viladecans el fet de ser ja capellà, i ha presidit una missa a la seva parròquia de Sant Joan el dissabte 5 d’octubre. I per continuar les celebracions, el proper dissabte 18 d’octubre, a les 12 del migdia, presidirà també una missa a l’ermita de la Mare de Déu de Sales, a la qual tothom hi és convidat.

A partir d’ara, Jordi Mondragón anirà a exercir de capellà com a vicari de Piera i dels petits pobles del voltant. Bona feina!

Josep Lligadas Vendrell

Bee Happy

Tenim la sort de viure a una ciutat Bee Happy. Els nostres espais naturals són un tresor en biodiversitat. 360 espècies d’ocells. El 90% de les especies d’ocells que es poden veure a Catalunya. 23 varietats  d’orquídies i espècies com la tortuga de rierol i el fartet comparteixen aquets petit paradís que són el aiguamolls del Remolar-Filipines.

No hi ha  dubte  que els espais naturals i en concret els del delta del Llobregat són una important reserva d’espècies, però no ens podem resignar que la biodiversitat quedi atrapada en una reserva. L’aposta i el repte  està en retornar  la natura  a la ciutat que és el sistema on vivim les persones. Els espais verds ens connecten amb la natura i ens generen benestar. Per això, els carrers, les places i els edificis són el millor espai per a l’educació, la sensibilització ambiental i perquè els nostres veïns i veïnes s’impliquin, de manera activa, en la lluita per preservar les diferents espècies. 

Amb l’objectiu de recuperar la natura a la nostra ciutat i millorar el benestar, l’any 2010 vam aprovar el pla d’acció per a la conservació i foment de la biodiversitat urbana de Viladecans. Durant els anys següents hem creat els parcs forestals de Mas Ratés i Can Trius. Els acords de custòdia  ens han permès recuperar la font de Can Preses, el manteniment forestal a la muntanya de Sant Ramon i la senyalització d’itineraris forestals. Hem poblat el territori d’hotels d’insectes, basses d’amfibis i jardins de papallones. És a partir de le instal·lació de tres ruscos que s’inicia la nostra relació amb les abelles i neix el projecte de biodiversitat urbana “Bee Happy”, que és una expressió anglesa que vol dir “Abelles Felices”. Un projecte innovador orientat a fomentar l’apicultura urbana a Viladecans, amb la instal·lació de ruscos, que utilitza les abelles  com a indicador  de la qualitat ambiental de la nostra ciutat. Una eina d’educació i sensibilització ambiental i de contacte amb la natura per generar espais de ciència ciutadana. 

Les petites abelles són una peça fonamental del nostre món. Pel fet que a les ciutats l’ús de pesticides està més controlat, els jardins són una font d’aliments i les ciutats poden convertir-se en un refugi per a les abelles. Per això ens vam engrescar amb el projecte Bee Happy.

Aquesta iniciativa de l’Àrea de Medi Ambient la vam dur endavant sota el paraigua de Wiladecans – Ciutat intel·liGent, des d’on hem treballat els projectes smartcity de ciutat. En general quan es parla d’innovació es parla de tecnologia però smartcities per a nosaltres, no són tan sols aplicacions tecnològiques, sinó que són els ciutadans veritables protagonistes i beneficiaris.

Per fomentar l‘apicultura urbana i aplicant el sentit comú vam legalitzar el primer rusc urbà de Catalunya ubicat a la teulada de l’Àtrium. A diferència del mètodes tradicionals hem utilitzat les abelles, un ésser viu, com a sensors ambientals. Sabem que són magnífics bioindicadors i partir de la mel, el pol·len i la cera recol·lectats de les nostres abelles hem començat a estudiar la contaminació ambiental de l’aigua, el sòl i l’aire. Podem obtenir la quantitat de metalls pesats que conté l’aire que respirem, o el tipus de plaguicides  que es fan servir en els nostres camps, també podem conèixer en quin grau afecta la contaminació sobre la part viva del medi ambient. Finalment les abelles entren en les escoles i en l’oci familiar amb la casa de les abelles, un petit equipament al parc de Mas Ratés. Una eina educativa innovadora i centre mediambiental  amb propostes d’educació ambiental, tallers i jugateca que volen contribuir a sensibilitzar la població i fer que Viladecans esdevingui una ciutat amiga de les abelles i que les abelles facin de Viladecans una ciutat Bee Happy.

Encani Garcia 

Comunicado del Día Internacional de las Personas Mayores. 1 de octubre 2019

La Asamblea General de la ONU designó el 1 de octubre como el Día Internacional de las Personas Mayores. Con ello se pretende que los gobiernos y los Estados se conciencien y se sensibilicen sobre su situación, para que actúen y tomen medidas encaminadas a mejorar su vida.

La gran mayoría de pensionistas lo somos por razón de jubilación al cumplir la edad establecida, generalmente alrededor de los 65 años.

La escala de valores que el sistema económico del desarrollismo y del máximo beneficio económico del dinero ha impuesto a nuestra sociedad, ha llevado al apartheid de las personas mayores.

Hemos causado un gran problema al conglomerado financiero internacional.

Para algunas personas, insignes dirigentes, “vivimos  demasiado y deberíamos retirarnos de la vida”. Sin embargo, somos quienes hemos trabajado durante decenas de años constribuyendo con nuestro trabajo y sacrificio para tener ahora una sociedad más justa, más próspera y con más  derechos sociales para toda la ciudadanía.  Por ello se nos debe respeto y gratitud.

Vemos con preocupación que existe una escalada internacional, propiciada por las teorías económicas del neoliberalismo, en que los estados tienden a reducir las cuantías de las pensiones públicas, dejando desprotegidas a las personas que más necesitan de la protección de la sociedad y, en general, a disminuir la calidad de vida de las  personas mayores, desoyendo directrices y acuerdos internacionales como los de la Carta Social Europea o la  propia Declaración Universal de los Derechos Humanos.

Reivindicamos la dignidad y los principios que se derivan de ella: Respeto, Libertad, Autonomía, no ser objeto de manipulación y el derecho a la autoestima.

Hay tantas realidades como personas mayores hay. Cada cual es diferente, con unas necesidades distintas.

Denunciamos el abuso y el maltrato que una de cada seis personas mayores recibe, tanto en el ámbito familiar como en el institucional, según la Organización Mundial de la Salud.

Nuestra autonomía y libertad  están en relación con la cuantía de las pensiones. Denunciamos que casi la mitad de ellas están por debajo del umbral de pobreza y con mayor porcentaje entre las mujeres. La Carta Social Europea indica que la pensión mínima ha de ser de 1.084 euros al mes repartida en 14 pagas al año. La pobreza mata.

Somos y queremos seguir siendo útiles a la sociedad, de forma voluntaria y con generosidad. Se han de habilitar cauces y mecanismos para que toda la sociedad se beneficie  de la experiencia y saberes que tenemos. Sin  embargo, denunciamos la obligación cada vez más extensa, de  la transferencia generacional de los cuidados, de la utilización abusiva de los abuelos y abuelas, por culpa de la precariedad laboral y pobreza en la que están  nuestros hijas e hijos.

No queremos vivir en ghetos. Queremos vivir inmersos en  nuestra sociedad, en nuestra casa, en nuestros barrios y pueblos, con nuestras personas amigas y nuestras familias. Y precisamos ayuda para realizar las actividades básicas de la vida diaria: la Ley de Dependencia en vigor serviría, siempre que el  Estado la dote de financiación suficiente.

Con la edad somos más proclives a las enfermedades. Reivindicamos la  sanidad pública, universal y  de calidad. No al medicamentazo ni al copago farmacéutico, no a las listas de espera. No a la privatización de la sanidad.

Y cuando llegue el día del último viaje, queremos estar con las personas que queremos y tener una muerte digna, sin sufrimientos evitables.

En resumen, reivindicamos, ante todos los estados y naciones, nuestra dignidad, nuestra libertad y autonomía, disfrutar de la vida  en lo que buenamente podamos, sin imposiciones, sin vejaciones ni malos tratos.

 Coordinadora Estatal por la Defensa del Sistema Público de Pensiones

Marea Pensionista de Catalunya

Descobrintrothko

 

Imatge de Twitter (@Fanrizio 21)

Blue, de Mark Rothko (1969)

Els darrers dies, tot em porta a Rothko. És curiós com una conversa amb una amiga en una cafeteria, uns quadres que no tenen res a veure amb l’artista i una piulada amb una foto poden convergir en poc temps i despertar-me la curiositat per algú l’obra del qual mai no m’ha agradat. Això, qui sap, podria arribar a canviar. Sempre som a temps d’aprendre. D’endinsar-nos en qüestions que havien passat per sobre de nosaltres i no ens havien deixat quasi empremta.

Fins a la xerrada acompanyada d’amiga, art local lleig com un malson i cafè, aquest pintor letó que va viure gairebé tota la seva vida a Estats Units no m’importava gens ni mica. Quan la meva companya i jo ens vam asseure i vam comentar els nyaps que teníem al voltant per tot l’establiment, vaig fer un comentari molt, però molt ignorant: 

—Mira, ja en poden ser, d’horribles, aquestes pintures, però almenys són figuratives, les entens. En canvi, amb aquell pintor que et pinta tot un llenç d’un o dos colors vas encara més venuda. Sempre penso que, quan miro una obra seva a la pàgina d’un llibre o en una pàgina d’Internet, m’està prenent el pèl. Com poden pagar milions per aquestes paranoies? 

La meva amiga, que mai no diu una paraula més alta que una altra i defensa sempre tothom, va respondre que creia que em referia a Mark Rothko i que potser, si veiéssim els seus quadres en persona, ens adonaríem de quelcom que no es pot veure en una imatge digital o impresa i, a més, ens sorprendria la mida dels seus llenços, que poden, tranquil·lament, ocupar una paret sencera.  

Vaig callar davant la força de l’experiència i la saviesa. Vam acabar el cafè i la conversa, i vam tornar a la feina. Però jo ja no oblido el pintor d’origen letó i ciutadà nord-americà. He trobat que, a les seves pintures, les anomenen ‘místiques’ i ho puc entendre. Des que m’ha “tocat”, no me’l trec de sobre. Com l’altre dia, que veig una frase d’un tuiter acompanyada d’una foto de paisatge que em va recordar Rothko a l’instant: era el mateix, una imatge vertical de dos colors, però aquests colors els formaven el cel i el mar. Dos blaus intensos de tonalitats diferents.

I ho vaig entendre de cop i volta: Mark no et parla a la ment, a la intel·ligència, et parla directe als sentiments, a les emocions. La seva missió és provocar-nos sensacions, no deixar-nos indiferents. Amb mi ja ho havia aconseguit, sense conèixer-lo més que com una referència de l’art contemporani i abstracte que no m’agrada. Jo el rebutjava i ara, de mica en mica, m’està semblant un amic que em parla. Que no vol convèncer-me, sinó que només desitja que m’alliberi de mi mateixa i que em deixi dur lluny de les fronteres del meu cap. Fora dels límits dels costums i les manies, dels prejudicis.

Ben a prop d’un quadre seu, a uns 45 centímetres, és com pots ficar-te gairebé literalment dins l’obra i fer “desaparèixer” amb la teva imaginació l’entorn al teu voltant. Com si entressis en el món darrere del mirall, aquell del qual em parlava el meu pare i que també coneix una noia anomenada Alícia. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Esperit col·lectiu i intel·ligència col·lectiva

A còpia de tacticismes sense gaire ànima, de desbordaments emocionals, d’ideologització tirant a simplista, de retrets inacabables, i, en definitiva, de manca d’esperit col·lectiu i d’intel·ligència col·lectiva, aquí estem: sense govern a Espanya i amb el conflicte català en risc d’incendi.

Potser és que els partits reflecteixen el que ens passa una mica a tots: volem solucions clares i immediates a problemes complexos que necessiten una perspectiva a llarg termini; ens deixem portar per l’ambient desqualificador de l’adversari trencant ponts més que no pas construint-ne; anem a la nostra, traslladant a les organitzacions l’individualisme que és signe de la nostra civilització. Però resulta que, com mai, els reptes que hem d’afrontar requereixen la força i la complicitat de molta gent: l’emergència climàtica, el comerç d’armes, l’expoliació dels països anomenats del Tercer Món, les migracions massives per motius diversos, la progressiva destrucció de l’estat del benestar, la precarització i explotació laboral, el menyspreu cap a les dones, la penalització de la solidaritat, la desigualtat i marginació creixents… I a casa nostra, l’encaix de les diverses sobiranies nacionals.

Si no som capaços de confiar en els altres, a petita i gran escala, encara que el seu projecte no sigui idèntic al nostre; si no som capaços d’anar més enllà de fàcils consignes i no ens volem decidir a buscar solucions sostenibles i participatives a llarg termini; si no som capaços d’establir prioritats i de treballar en conjunt, estarem obrint pas sens dubte al feixisme que ja apunta en tants països. Calen propostes segurament poc afalagadores per a la nostra consumista i individualista societat: decreixement, acollida, redistribució de la riquesa. I, en la qüestió nacional, cal, per part de totes les bandes, voluntat política de trobar sortides. Enfortir, canalitzar i eixamplar amb generositat la consciència col·lectiva és sens dubte una mostra d’intel·ligència i de lucidesa imprescindibles per a un futur on cada persona pugui viure amb dignitat.