Si aquesta façana amb rivets blaus emblanquinada de blanc, la calç és la defensa dels pobres per parapetar-de l’atac del sol, estigués a l’Havana, servirien les paraules d’Alejo Carpentier quan escrivia “la ciudad de lo inacabado, de lo cojo, de lo asimétrico, de lo abandonado.” Encara que no sigui la ciutat de les columnes sinó Santiago de Cuba, el paviment sembla un marit abandonat o una habitació amb el llit per fer.
Carpentier, escriptor cubaníssim amb ànima viatgera, nascut a Lausana i mort a París, va escriure El reino de este mundo, novel·la sobre la revolució dels esclaus per crear el primer regne negre a Haití. Allà apareix un capítol sobre Santiago de Cuba, refugi on es deixaven anar “los que habían huido ante los machetes afilados en melaza”, on “El viudo redescubría las ventajas del celibato, la esposa respetable se daba al adulterio con entusiasmo de inventor… Todas las jerarquías burguesas de la colonia habían caído”.
Les jerarquies burgeses van començar a caure a Santiago de Cuba quatre anys després de la publicació de la novel·la quan el 1953 Fidel Castro va encapçalar un atac al Cuartel de Montcada, un fracàs guerriller però un triomf polític. Fidel va ser fet presoner i sotmès a un judici on va pronunciar una frase amb optimista voluntat de profecia: “La historia me absolverá”.
No obstant, el rostre que està delineat a la façana de l’oficina de Correus no és de Fidel, és d’un argentí de Rosario, el comandant Ernesto Che Guevara. Aquest rostre està tret d’una fotografia d’Alberto Korda, que en realitat es deia Alberto Díaz però es va canviar el cognom pel dels germans Korda, Zoltan i Alexander, directors de cinema hongaresos, perquè sonava molt semblant a Kodak. Ell va ser l’autor de la imatge més reproduïda de la història, presa en el funeral de les 136 víctimes de l’explosió pel sabotatge d’un vaixell belga quan descarregava municions per al govern cubà.
Mai va pretendre ser el fotògraf de la revolució cubana, sinó dels cotxes esportius, clubs de jazz, actors del cinema i belles dones. “Yo quería llegar a ser un famoso fotógrafo de modas porque de esa manera podría estar con las mujeres más hermosas de Cuba”, va confessar el 2001 en una entrevista a París.
Aquell primer pla del Che va ser fotocopiat, brodat, serigrafiat, dibuixat, tatuat, convertit en pin de solapa, bandera de pal, pòster, convertint-lo en icona de les revolucions per fer i de la cultura pop, compartint lloc amb Lenin, però també amb un altre mort a trets, John Lennon i les seves ulleres rodones. l’un, abatut a la selva de Bolívia, l’altre, a la sortida del seu apartament de luxe a Nova York.
Així ho recordava Korda: “En la tribuna, muy serios, estaban Simone de Beauvoir, Jean Paul Sartre y prácticamente todos los dirigentes de la revolución. Yo miraba la escena a través de mi Leica con un objetivo de 90 milímetros. Iba recorriendo la tribuna de izquierda a derecha y de pronto, sin esperarlo, emerge él desde atrás y mira la multitud. Me quedo impresionado, asustado y tomo la primera foto. Me doy cuenta de que la expresión de ese hombre en aquel momento es la de un auténtico Che Guevara”.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada