dilluns, 10 de novembre del 2014

21 de desembre de 1975. Congrés de Cultura Catalana a Cornellà

El diumenge 21 de desembre de 1975 el Congrés de Cultura Catalana de Cornellà, va convocar una festa popular al Parc de les Aigües, per celebrar el final de la primera fase de preparació del Congrés.

Va ser  remarcable, i així ho recolliria la premsa el dia següent, la participació dels treballadors de la Fàbrica La Forsa, de Cornellà que feia mes d’un mes que estaven en vaga. Aprofitant els actes festius els obrers venien clavells vermells per recaptar fons per a la seva lluita. Diverses empreses de la comarca, Seat, Siemens etc, i moltes entitats de la ciutat es varen solidaritzar amb els treballadors de La Forsa i amb el Congrés de Cultura Catalana.

El Parc de les Aigües es va omplir de pancartes reivindicatives, de fotografies de Xirinacs i Camacho i de peticions d’amnistia i llibertat.


Jaume Muns








Anton Muns González, de Cal Dimoni (i 3)

 Si heu llegit les dues entregues anteriors ja sabeu que l’Anton Muns va ser pagès floricultor, ja sabeu que va ser amic d’en Xirinachs, ja sabeu de la seva afecció a la fotografia i ja sabeu de les cuites i viatges en els anys de la Transició. Us contaré ara el que us deia al començament sobre la rapidesa amb què es convertí en viladecanenc.

Quan els Muns vingueren a residir a Viladecans trobaren entre nosaltres dues entitats que donaren acollida i sortida a l’afecció amb què havien vingut: l’Agrupació de Cinema Amateur i l’Agrupació Fotogràfica. Ja va quedar clar, en anteriors articles, que «lo d’ells» era el món de la imatge.

Impulsant el Cinema Amateur, i com a millor productor, hi teníem en aquells anys Jaume Calbet, el de la ferreteria i botiga d’electrodomèstics. Impulsant la Fotogràfica, que ja duia un bon recorregut previ, hi teníem, entre altres, Secundí Roca. En un primer moment els Muns se sumaren a la moguda de Jaume Calbet, (que fins en això era ben capaç de persuadir-te), però la major complexitat del cinema, les dificultats per estendre l’afecció i l’aparició finalment del vídeo, ensorraren la voluntat dels que s’hi dedicaven a Viladecans. L’Agrupació fotogràfica en resultà guanyadora, pel que fa a la continuïtat i a fer-se, si em permeteu dir-ho així, amb els germans Muns. El petit d’ells ha acabat tenint totes les responsabilitats dins l’Agrupació des que hi entrà, exceptuant-ne la presidència. El gran, l’Anton, no en tingué cap. Sempre se’n sortia amb l’excusa de que Cal Dimoni queia massa lluny. Gràcies a la fotografia, però, s’amistà de bell antuvi amb un altre dels més que premiats, Salvador Obiols que, provinent de Sant Boi, aleshores es dedicava molt al fotomuntatge.

Altrament, per raó de la seva feina amb les flors, l’Anton entrà en relació amb Joan Masgrau i Trini Farré que li subministraven els herbicides i els adobs químics necessaris per a la feina al camp. Fruit d’aquesta relació sorgí una llarga amistat que, com gairebé totes, tingué els seus alts i baixos; després ho veurem. Per raó de la feina al camp, també, brollà una bona simpatia envers Miquel Domenech i la Unió de Pagesos a la qual ràpidament s’adherí. Fou l’Anton qui il·lustrà, fotogràficament, el llibre d’en Miquel Viladecans i el seu entorn editat l’any 1982 per l’Ajuntament. I, finalment, cercant major compromís social i polític entrà en bona relació amb la gent del PSUC; sense afiliar-s’hi mai, malgrat que acabà encapçalant-ne la candidatura a les municipals de 1983, després de la trencadissa comunista.

Però deixeu-me explicitar també, en aquest intent de fer-vos avinent la ràpida integració a Viladecans, el fet que l’Anton Muns i González com a membre representant de l’Agrupació Fotogràfica dins del Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana a Viladecans, en els anys 1976-1977, fos escollit com a Delegat Local per coordinar-nos les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent del Congrés. Aquest Congrés va ser el gran esforç dels catalans de posar sobre la taula el debat per mirar de corregir totes les anormalitats imperants, pel que fa a Llengua, Història i Cultura de cara a la seva promoció, enaltiment i poder donar-les a conèixer de la millor manera als nouvinguts. El Secretariat a Viladecans el conformaren els delegats d’una dotzena d’entitats, tot sigui dit, dèbils i molt distretes en si mateixes, que feren el que bonament saberen i pogueren. Els esforços de l’Anton de fer-nos viure intensament el Congrés li serviren, si més no, per a ser reconegut com a bon mediador en aquesta mena d’afers i per conèixer-nos tots els que ens movíem.

Acabat el Congrés, aconseguida l’amnistia, acceptada majoritàriament la Constitució, retornada la Generalitat i posat fil i agulla pel que fa a la redacció de l’Estatut, l’Anton Muns es centrà en deixar palès via exposicions i edicions de llibres, el que fins llavors estava essent la Transició, sense deixar passar l’oportunitat de fer un reportatge sobre qualsevol altra cosa que succeís. 

Us havia explicat, en la primera entrega, l’exposició relativa al viatge a la URSS i alguna altra mostra, però la foto que més tinc present fou la del cartell electoral del PSUC a les eleccions municipals de l’any 1979. La recordareu: la colla de candidats sota «l’sky-line» més reconegut de Viladecans: Sant Ramon, campanar de l’Església de Sant Joan i Torre del rellotge de l’Ajuntament. Feta al carrer de La Forja prop de la Carretera de la Vila quan encara no hi havien les naus que ara hi ha. No és perquè jo hi sortís que puc dir-vos que és una gran fotografia que complí esplèndidament el seu objectiu, però sí, també hi surto. 

L’Anton Muns, ja us ho havia dit, esdevingué regidor de l’Ajuntament l’any 1983. Escindit i fet pols el PSUC, la direcció del Partit, sense cap fe de tornar a guanyar, a la vista de la tremenda trencadissa, decidí rellevar el bonàs i independent Joan Masgrau per un altre independent, bonàs o no, que ajudés més a formar la majoria necessària per fer les coses bé. El minso comportament democràtic de molts regidors i la poc assenyada candidatura que acabaria guanyant, obligà el PSUC a continuar optant per un independent que, sense partidismes, fes del consens la millor manera de solucionar els problemes i les demandes ciutadanes, que per això han d’estar els Ajuntaments i per això se’ls tria. El PCC a la vista de que el PSUC es desempallegava d’en Joan Masgrau, li oferí la continuïtat encapçalant la seva llista. En Joan, l’acceptà dolgut per la que ell creia una desconsideració. I aquí arrenca el refredament, que us havia explicitat, de la bona relació entre tots dos amics, ara caps de llista. Una amistat travada al llarg de moltes tardes de dissabte en què l’Anton i la Maria anaven a la casa del Joan i la Trini a escoltar les històries viscudes durant la guerra civil, la resistència i la clandestinitat, mirant d’analitzar el present i d’albirar el futur. Passats els primers núvols hi tornaren, quan ja no eren regidors, però pel que sé ja no fou com en els primers temps.

Del que passà a l’Ajuntament l’any 1983 ja us en parlarà un altre. Jo ja només ho vaig viure pels diaris. La Transició política havia acabat. La LOAPA ho trinxava tot després del cop d’estat del 23F.  Felipe González engegava la reconversió industrial i començava a buscar com dir Sí a l’OTAN. El banquer Jordi Pujol i CIU començaven la política de “peix al cove” després de comprar baratament ERC i UCD per estalviar-li al país el malson d’un govern PSC-PSUC amb hegemonia cultural d’esquerres, i arrencava el cas “Banca Catalana”. Només diré que en Jaume Monfort, el tercer de la llista del PSC-PSOE, tres mesos després era proclamat alcalde de Viladecans. L’Anton Muns, el respectà sempre, li mirà de fer les coses fàcils, i donà continuïtat a la bona relació personal ja encetada en el marc del Secretariat del Congrés de Cultura Catalana, quan en Monfort hi representava l’Agrupament Escolta Sant Joan.

Per la meva part, l’última acció com a militant del PSUC que recordo fou, precisament, la d’acompanyar José Luís Atienza a Cal Dimoni, a entrevistar-nos amb l’Anton quan ja estava pràcticament decidit a acceptar el fet d’anar al capdavant de la “llista”. (L’Atienza no té carnet de conduir i sempre un o altre l’ha de dur quan ha d’anar lluny). Allà hi era present, també, el seu amic fotògraf Salvador Obiols, i sense cap embut, els férem palès en un parell d’hores de xerrar, carregant una mica les tintes, no solament on es ficava acceptant encapçalar la candidatura del PSUC, sinó adés la disparitat de criteris que tindria per companyia i cap on podria girar la cosa guanyant els socialistes, a fi i efecte que s’ho pensés bé. En definitiva, que de flors i violes res. Adicionalment, jo era del parer i l’explicitava, com ara que en deixo constància, que sense una explicació ben raonada, feta extensiva al conjunt de la població, del que havien estat els quatre primers anys de l’Ajuntament democràtic i sense una bona dosi d’autocrítica del Partit no hi teníem gran cosa a fer. 

Aquí em planto d’escriure sobre l’Anton Muns. M’agradaria haver-vos deixat ben palès com li bastà una dotzena d’anys per convertir un llinatge foraster en un llinatge absolutament viladecanenc. Vingué a parar a la masia de Cal Dimoni després d’haver sorgit de la de Can Deu. D’aquella masia-torre del barri de Les Corts que donà peu, per no sé ben bé què hi va passar,  a un dir que els catalans fem servir per magnificar qualsevol cosa. Diem per exemple: “hi hagué una gresca de Can Deu” o bé: “era un vi de Can Deu”. Doncs això, segur d’encertar-la, deixeu-m’ho dir: l’Anton Muns i González fou un paio de Can Deu, que arrelà perfectament a Viladecans.


Andreu Comellas



Anton Muns (esquerra) en la seva presa de possessió com a regidor.


Cotxa blava (Luscinia svecica). Viladecans 19/10/14 Maresma del Remolar

És un ocell migrador que a Catalunya s’observa sobretot de pas, el març a la primavera i entre setembre i octubre a la tardor. Té colors molt distintius: la gola i el pit blaus amb una taca blanca al mig.  La resta del plomatge és més discret, castany al dors i al cap, i gris clar a l’abdomen i a la cella sobre l’ull. 

Font: ICHN



50 anys de capellà

El passat 18 d’octubre, mossèn Joan Puig, rector de la parròquia de Sant Joan de Viladecans, va celebrar els seus cinquanta anys de capellà. Em va saber greu no poder-hi ser: fa ser una festa grossa amb familiars, amics, companys capellans, ex-nens de la catequesi (com l’actual alcalde de Sant Esteve Sesrovires), autoritats diverses civils i eclesials. I és que mossèn Joan ha estat una persona estimada per tot arreu on ha passat. I a Viladecans ja hi porta trenta-dos anys. Com si res. Mossèn Joan, sempre a punt per fer obres on convingui, va demanar als amics que, si pensaven fer-li un regal, destinessin els diners a millorar la sagristia de l’església de Sant Joan.

Em va fer gràcia la seva invitació. Deia: “¿Què s’hi troba, a la vida d’un mossèn?”. I ell mateix es responia: “La felicitat de compartir la joia de la fe i la joia del servei”. I anava descrivint què havia significat tot això al llarg de la seva vida.

Ja m’agrada aquesta associació entre les paraules mossèn i felicitat. Sobretot m’agrada avui en què la imatge dels mossens sovint està associada a persones amb cara de vinagre, reprimides i perpètuament empipades, per no dir coses pitjors. En aquest sentit, a Viladecans fa molts anys vam comptar amb mossèn Samaranch, que sembla una caricatura d’aquesta mena de capellà. Un Rouco amb menys poder i “avant la lettre”. Donaria per a una figura de Festa Major com a malvat popular.

Però la major part de capellans que conec (i en conec molts) per sort són gent amable, amb els mateixos defectes i virtuts que qualsevol altre veí. Que treballen moltes, moltíssimes hores fins a edats que sobrepassen de molt la jubilació del comú dels mortals. Que han de fer-se càrrec de parròquies enormes, sovint desballestades que, si els rectors no tenen la mateixa vocació de constructor que té mossèn Joan, esdevenen una mena de penitència activa d’inacabables arranjaments. Que van d’una banda a l’altra perquè els toca fer tots els papers de l’auca: enterraments, batejos, primeres comunions; grups de joves, d’infants, de grans. Misses, coordinacions, escrits, formació... Que, tot i que si viuen en rectories no paguen despeses d’habitatge, cobren un sou més aviat escàs. Que massa sovint –no és el cas del nostre bisbat– són més aviat ignorats o maltractats pels bisbes. I que veuen que les seves parròquies van envellint sense que ni els feligresos ni ells mateixos trobin relleu. 

La major part dels cristians normalets (i molts capellans) som crítics amb l’Església catòlica, i pensem que moltes coses haurien de canviar: distribuir responsabilitats, acabar amb l’obligatorietat del celibat, acceptar les vocacions de les dones (¡!), simplificar coses i sobretot viure amb llibertat l’Evangeli, a l’estil de l’actual papa, per entendre’ns. Però vivim la contradicció de, tot i voler-ho, no ser capaços de donar-hi la volta, perquè l’Església és una organització excessivament jerarquitzada (encara que molts feligresos “de a pie” fem el que ens sembla d’acord amb la pròpia consciència). I no sembla pas que ni bisbes ni seminaris estiguin per fer canvis, al contrari. En aquest sentit, el tancament respecte a la formació que rebien els seminaristes els anys 70 gairebé fa por. 

En fi, no obstant això, i malgrat tots els canvis que voldríem, com mossèn Joan molts som cristians feliços de ser-ne. Tinc l’esperança que la pèrdua de poder i de prestigi social, i tocar fons, ens farà retornar a les fonts i viure amb més coherència allò que creiem.

Mercè Solé




Aigües mil

 Gira el món i torna al Born. Ara fa set anys, es celebrava la I Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà a Gavà. Pensades amb un format itinerant, cada any les poblacions que formaven part de l’antiga baronia d’Eramprunyà: Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, junt amb Sant Boi, van acollir  les successives jornades. El passat 18 d’octubre es va reiniciar la roda i, sota el títol de L’aigua, el territori i les persones, va tenir lloc la VII Trobada a Gavà. L’aigua, aquest bé tan preciós, va ser l’eix central de les diferents ponències i comunicacions presentades. L’aigua va aparèixer en totes les seves formes i estadis. 

Es va parlar de l’explotació de mines i deus per a ús agrícola, consum humà i industrial; vam veure bellugar una sínia a Sant Boi a la hisenda familiar del darrer conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova Comes; vam recórrer el trajecte que feia la mina d’aigua dels Modolell, que va abastir la primera font pública de Viladecans, i vam conèixer l’intent d’explotar comercialment l’aigua de la mina i el procés de creació de la xarxa de proveïment d’aigua potable a la població; vam baixar a l´únic pou de glaç que hi ha a la baronia d’Eramprunyà, possible mercès al fred microclima beguetà, i vam recordar la desapareguda indústria del gel. 

També vam veure com l’aigua condicionava l’aparició de masos i pobles i determinava  l’urbanisme del territori: Sant Climent explicava el protagonisme de les seves tres rieres en la distribució del nucli antic de la població i el paper fonamental de l’aigua en l’activitat productiva. Castelldefels mostrava la voluntat de preservar un testimoni ben característic de la història local, el Pont de la Corredora Mestra, exemple de les construccions –corredores i ponts– de la nostra zona d’aiguamolls que ens parlen de la lluita per guanyar terra a l’aigua dels nostres avantpassats. 

L’aigua del mar ens va transportar al 1714. Gavà ens recordava la rellevància d’aquest element com a via de comunicació i proveïment. No en va les costes del Garraf van ser un punt estratègic de trencament del setge de Barcelona i escenari d’enfrontament entre els exèrcits combatents. Novament, terra endins, es va destacar la cabdal importància de l’aigua, ara dolça, per tot l’ecosistema, sigui salvatge o domèstic. Així, vam recuperar el record de torrents, antigues mines i fonts, algunes malauradament definitivament perdudes però, també d’altres retrobades i restaurades. I vam descobrir maneres del passat per controlar, acumular i aprofitar els recursos hídrics.

Es vam sorprendre per la manera “diferent” de ploure a casa nostra, el Delta del Llobregat, on malgrat les aparences d’una terra eixuta, rebem més aigua que en d’altres contrades properes. Resseguírem la petja del líquid element en l’obra literària i poètica dels March. Ens van presentar en Josep Sadurní Mas de les Valls, climentó del XIX però amb esperit i inquietuds dignes d’un home renaixentista i, finalment, vam assistir al procés de transformació i formació de la nostra toponímia per trobar que alguns dels noms arrelen més enllà del llatí i tenen un probable origen etimològic basco-ibèric.  

La trobada va ser un riu d’experiències, de posta en comú del treball d’un grup d’estudiosos entusiasmats en conèixer la realitat, passada i present, del territori i en transmetre-la a tots els que hi formem part. Per això, vull tancar aquesta crònica amb el record especial per a en Rafael Illa Sendra, un dels més actius impulsors d’aquestes jornades i que malauradament el riu de la vida s’ha endut.

M. Victòria Herrero Garcia


Ponència de Jordi Mazón

Rafael Illa

Podeu trobar les ponències a: 

http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2014/10/Actes-VII-Trobada-Eramprunya-2014-2cares.pdf



Els jardins de Magdalena Modolell

En el Ple Muncipal d’aquest mes d’octubre es va aprovar, amb l’únic vot en contra del regidor no adscrit Adrià Muros, el canvi de nom del jardí de l’Ajuntament, fins ara anomenat “Jardins de Can Modolell” –i conegut per la majoria de gent com a “Parc dels Ocellets” o “Parque de los Pajaritos” –, pel nom de “Jardins de Magdalena Modolell”.

El canvi respon a una petició del Grup Tres Torres que, d’acord amb la seus objectius de preservar i difondre el patrimoni històric i cultural de Viladecans, va demanar dedicar un espai ciutadà a aquest personatge tan rellevant en la nostra història, aprofitant, també, el fet que el proper 7 de gener de 2015 farà just cent anys de la seva mort. 

Magdalena Modolell va ser un personatge de la burgesia barcelonina que va heretar un bon nombre de propietats a Viladecans i va decidir convertir el nostre petit poble pagès en el centre de la seva activitat. Per això es va fer construir el palau que coneixem amb el nom de Torre Modolell, i també un jardí molt vistós, d’estil romàntic, que amb el temps s’ha anat degradant i que és el que a partir d’ara portarà el seu nom.

Magdalena Modolell estava casada amb Jaume Nogués i era una dona molt religiosa. Per això, va promoure una colla d’activitats al servei de l’església, però alhora també, seguint l’estil paternalista de la burgesia catòlica de l’època, va deixar una colla de serveis per a la població de Viladecans, com és ara la conducció d’aigua per a ús de tota la població, procedent de la mina que posseïa.

Magdalena Modolell va morir sense fills i, en el seu testament, va deixar les seves propietats per a actuacions religioses i socials al servei del poble de Viladecans, segons decidissin un conjunt de marmessors que incloïen el rector de Viladecans i alguns eclesiàstics barcelonins de la seva confiança. I aquí va començar el litigi. Mentre que el rector de Viladecans, Andreu Samaranch, volia que totes les propietats anessin a parar a l’església i la Torre Modolell fos un gran Centre Catòlic, els altres marmessors, amb més seny, van considerar que l’església no estava en condicions de gestionar tota aquella herència, i van començar a vendre-la per poder dedicar els diners a finalitats útils. I van pactar amb l’ajuntament la cessió de l’ús de la Torre Modolell perquè fos la seu de la corporació, a canvi d’unes compensacions que ni de bon tros cobrien el preu de l’edifici.

El rector Samaranch va començar a posar plets un darrere l’altre contra aquell pacte, fins que el bisbe va dir que el que decidís el conjunt dels marmessors ben decidit estava. Però el plet es va revifar després de la guerra per part de sectors d’extrema dreta, i no es va acabar fins a l’any 1955, quan l’ajuntament va adquirir la Torre per un preu simbòlic de 100.000 pessetes.

En agraïment a l’actitud dels marmessors, l’any 1929 l’ajuntament els va dedicar alguns carrers de l’eixample de Viladecans (Doctor Reig, Pare Artigas, Salvador Baroné, Doctor Auguet, Carles Altés, Pere Sala...) i va decidir dedicar la plaça de la Vila al matrimoni Nogués-Modolell. Però així com els carrers continuen portant aquests noms, la plaça, de fet, mai no va dir-se com s’havia decidit. I ara ens trobàvem que, si bé la rambla es diu “Rambla Modolell”, aquest nom està posat en honor de la família Modolell sencera. I Magdalena Modolell, la persona determinant d’aquesta família, no tenia cap espai públic dedicat. Ara es corregeix aquesta mancança.

En el Ple, el regidor Adrià Muros es va oposar molt fortament a aquest canvi perquè, deia, una dona tan de dretes com ella (“la dona de les tres B: barcelonina, burgesa i beata”, la va definir) no mereixia aquest reconeixement. Encarna Garcia, regidora de Patrimoni Cultural, que és qui defensava la proposta, va respondre amb molt d’encert, dient que, efectivament, Magdalena Modolell estava a les seves antípodes ideològiques, però que la seva petjada a Viladecans havia estat clarament positiva, i que, a més, és una dona, i de dones viladecanenques tan actives no en tenim gaires.

L’alcalde va recordar que fins i tot el Mamut de Viladecans ha assumit el personatge i l’ha fet intervenir per dos cops en actes festius durant aquest any, o sigui que no està malament tenir-li aquest reconeixement. I va demanar que també es faci una cosa semblant amb Eulàlia Amat, la que va donar la casa de Ca n’Amat a l’Ajuntament.

Josep Lligadas Vendrell





Obres a Can Modolell


Can Modolell és sens dubte l’edifici més estimat i conegut de la nostre ciutat. Desgraciadament l’atenció que hem prestat fins ara  a aquest edifici, igual que ens passa en altres facetes de la vida,   no guarda proporció amb l’estimació que li  tenim.

La Torre Modolell  que coneixem avui és fruit de la  transformació feta per l’arquitecte  Josep Azemar d’una casa pagesa amb torre de guaita  de l’època baix-medieval, per a convertir-la en palau modernista. Va ser adquirida  en un llarg procés  per l’Ajuntament  als marmessors de la herència  Magdalena Modolell. Des de l’11 juny del 1955 és propietat de l’Ajuntament de Viladecans 

Avui ens trobem que el pas de temps i l’antiguitat de l’edifici fan més  que necessari dur a terme tot un seguit d’actuacions de reconeixement, diagnosi, sanejament, consolidació i finalment  de restauració de Can Modolell.

Per tal de detectar els possibles graus d’afectacions s’ha efectuat  el reconeixement dels sostres, de les bigues de fusta, de l’estructura de perfils metàl·lics i s’ha fet anàlisi del tipus de ferro de les biguetes. Posteriorment s’han realitzat dos tipus diferents d’estintolament en funció  del grau d’utilització dels espais: un de vertical, amb puntals, en zones sense ús o no ocupades, i un segon d’horitzontal,  consistent en la col·locació de bigues metàl·liques sota els sostres que escurcen la llum de les biguetes i, per tant, milloren el seu comportament estructural i alhora permet la utilització dels espais inferiors, mantenint l’ús actual. 

Paral·lelament s’ha dut a terme la instal·lació d’un sistema actiu inal·làmbric per evitar la humitat, causa de nombrosos problemes estructurals; i prevenir noves humitats i deteriorament a les façanes. Aquest és un pas previ que permet l’assecatge intern del mur de façana.  

En dates properes veureu que Can Modolell queda cobert per una bastida. Aquesta estructura  ens permetrà actuar sobre el conjunt dels forjats, neteja de revestiment de pedra, la substitució dels elements de ceràmica vidriada deteriorats pel pas de temps. Es retirarà el morter continu i es canviarà per morter de calç. Finalment es  procedirà al pintat de les façanes en espera a les  futures inversions de millora i rehabilitació de l’interior de la casa.

Encarni Garcia




Dues distincions al Punt de Trobada

 La nostra revista, el Viladecans Punt de Trobada, està d’enhorabona. Per una banda, la Fundación Espejo ens ha designat per rebre el “IX homenatge poètic i de compromís social amb la ciutat de Viladecans”, i per una altra, hem estat nominats com a finalistes del Premi de Comunicació que periòdicament atorga el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

L’homenatge de la Fundación Espejo tindrà lloc el proper dijous 20 de novembre a les 6,30 de la tarda a la Biblioteca de Viladecans, mentre que el nom del guanyador del Premi de Comunicació del Baix Llobregat es farà públic en un acte que es celebrarà precisament a Viladecans, aquest proper divendres dia 14 de novembre, a l’Àtrium.

En el proper número de la nostra revista us oferirem tota la informació d’aquests dos esdeveniments.




Pelar-se els genolls

 Em sembla que els nens i nenes d’ara no van tant amb els genolls pelats com quan jo era petit. Suposo que per una colla de motius: un, que els nens i nenes estan ara més protegits; un altre, que no s’enfilen tant com abans als arbres o a les parets; un altre, que no corren habitualment per llocs no urbanitzats i plens de sots i entrebancs de tota mena; un altre, que passen moltes hores jugant amb maquinetes... i així successivament.

Però en tot cas, l’expressió és maca i val la pena recollir-la i tenir-la present. Per cert, que nosaltres, a Viladecans, com en molts altres llocs, no pronunciem “genolls” sinó “jonolls”. No és cap mal. Vull dir que no cal forçar-nos a canviar la manera de parlar i pronunciar la paraula tal com s’escriu correctament. Aquestes variants locals són, en definitiva, una riquesa de la llengua.

I encara, a això de pelar-se els genolls, hi va associada una altra paraula que no deixa de ser curiosa. I és que sovint un es pela els genolls com a resultat d’una “aterrissada”, és a dir, d’una caiguda semblant a l’aterratge d’un avió. Certament que “aterrissar” no és correcte, és un castellanisme. Però alhora, la paraula “aterrissada”, que no té equivalent en castellà, mostra com la llengua catalana (com totes les llengües) pot assumir les paraules d’una altra llengua, ficar-les dins el seu propi sistema de parlar, i fer-ne derivacions que només tenen sentit en la llengua catalana. O sigui que “aterrissada” prové d’un castellanisme, però la paraula, en si, no és estrictament un castellanisme.

Josep Lligadas 




És possible canviar de vida i de futur? L’autora Tessa Julià explora aquesta opció en la seva primera novel·la per a adults

 Vaig tenir el plaer, el passat 10 d’octubre a la Biblioteca de Viladecans, d’assistir a la presentació de “El cosidor d’errades”, la primera novel·la per a adults de l’escriptora Tessa Julià Dinarés, nascuda l’any 1952 a Matadepera i resident a Terrassa des dels deu anys. Sí, va ser tot un gust, perquè sempre ho és poder compartir espai i temps amb autores i autors i que ens expliquin el seu mètode per escriure, les anècdotes del seu personal procés de creació. I encara ho va ser més en aquest cas, amb una Tessa propera i amable.

Ambientada en el temps actual i amb constants retorns al passat de fa 35 anys, El cosidor d’errades té com a escenari la ciutat de Terrassa i el record de l’època daurada tèxtil de la cocapital del Vallès Occidental durant les dècades dels seixanta i setanta. Així, la Terrassa d’aquells moments és omnipresent, amb la memòria viva del soroll dels telers de les fàbriques i les tràgiques riuades del 62, i també amb les metàfores de caire tèxtil que se sovintegen al llarg del text.

A més de Terrassa, un altre protagonista de la novel·la de la Tessa Julià és el Josep Gibert, fill d’obrers de la indústria local de teixits dominat per la seva possessiva i amargada mare, que ha estat cosidora d’errades en peces de tela, i amb una afició curiosa i potser estranya: el col·leccionisme d’escarabats. En Josep vol fugir del destí que té per herència i busca un altre futur aspirant a la presidència del Cercle, entitat històrica de la ciutat.

Precisament, aquesta recerca d’en Josep, de transformació de la seva vida, és la tercera protagonista de l’obra. Arran de l’organització al Cercle d’una exposició dedicada al pintor Parellada, terrassenc internacional, i per un seguit d’esdeveniments, l’existència del personatge central de la novel·la fa un tomb i ell veu que és possible canviar, tant ell mateix com tot el que l’envolta i l’oprimeix. Creieu que serà capaç de canviar de debò i no esdevenir un cínic en l’intent de “cosir” les errades de la seva trajectòria?

No us vull donar més pistes. És millor que les descobriu vosaltres mateixos, perquè, de ben segur, la novel·la us atraparà.

Cinc cèntims sobre l’autora

Tessa Julià va ser una de les escriptores amb més exemplars venuts el darrer Sant Jordi a Terrassa, braç a braç amb els “best-sellers” d’Albert Sánchez Piñol o Care Santos. (Font: Diari Terrassa, 24-4-14)

Va començar en l’escriptura amb narrativa infantil i juvenil i llibres educatius. En aquests moments treballa en una nova novel·la per a adults.

Patrícia Aliu



El cosidor d’errades.
Tessa Julià Dinarés.
Gregal. Maçanet de la Selva, 2014.
196 pàgines.
18 euros.


Pals i alzines

 Un ja està cansat només de mirar la foto. Sant Ramon podria ser una illa enmig d’un mar edificat.  Els ciclistes fugirien del tsunami de carrers que semblen tirar-se’ls a sobre. Veiem dos espetecs blancs de dents en les  boques que omplen dos gestos dubtosos que podrien ser de dos somriures, però sembla que no, que són dos gestos d’esforç, dos rictus de cansament. El primer ciclista sembla més descansat, amb un pedalat menys forçat. Els rostres tenen la inclinació del ciclista quan vol pedalejar amb el cap perquè amb les cames no en té prou.

És el camí de Sant Ramon i fa pujada.  Els ciclistes comparteixen espai amb la gent que puja caminant. Són més igualitàries les pujades que les baixades. Per pujar, els peus  no queden ridiculitzats  per les rodes.  Per baixar, els pedals li poden als genolls.

La muntanya sempre ha estat terra de llibertat. La nostra és petita, humil, modesta, però és com un petit, humil i modest microclima de la llibertat, Ara bé, si ens ho mirem amb ulls de fotògraf, és una llibertat assetjada, on les torres elèctriques fan de quintacolumnistes ficats dins de casa.  Com que la carn de torre no és transparent, els ferros i els cables esborronen  els horitzons i sempre surten enmig de la foto. Els suaus turons i les pinedes baixes són les fortificacions que protegeixen el  nostre tall d’horitzó de terra lliure i cel.  

Els colors de la natura sempre canten l’estació en què es troben.  Domina el verd en aquesta tardor que ha començat disfressada de primavera. No obstant,  el groc dels matolls anticipa el trist destí de fulles mortes que tan bé cantava Ives Montand, les fulles mortes s’amunteguen a dojo / els records i també l’enyorança / i el vent del nord els porta / a la freda nit de l’oblit. 

És una tardor plural, plena de tons com la vida mateixa. Els verds inesperats que encara tenyeixen els esbarzers, els ocres que es barregen amb verds, marrons i  grocs. Agafa quasi color de carn aquella ferida de terra  que es veu més enllà del casc ciclista de zebra. És la mossegada de la civilització. 

Tot té una fragilitat que enganya. La vida sempre troba un lloc per sortir, encara que de vegades cal ajudar-la perquè ho tingui fàcil. A la dreta, es veu un pal  guarnit de fulles precàries. Si s’adapta a la dura vida de viure  amb l’aigua que cau del cel, i el foc i l’home  el respecten, aquest pal porta una esperança per al futur: Ser alzina.


Fotografia: Jaume Muns 
Text:    José Luis Atienza



Volem centres residencials per a persones amb discapacitat a prop de la nostra ciutat

 Com qualsevol adult, les persones amb discapacitat tenen el dret a poder viure de forma autònoma si així ho desitgen i si les possibilitats econòmiques familiars ho permeten. Aquest dret és en teoria perquè a la pràctica, a la zona on vivim, no tenim disponibles places de centres residencials o llars residència per a persones amb discapacitat, i les persones que ho necessiten han d’anar-se’n molt lluny dels seus familiars.

Aquest ha estat el cas de la Griselda Bosch. Des de fa molts anys ella i la seva família demanaven una plaça en una llar residència que s’adaptés a les seves necessitats. Però els anys han anat passant per a ella i per als seus pares, el Josep i la Montserrat, i la plaça no arribava fent la situació cada cop més difícil. Després de molt insisitir als responsables de la Generalitat, la plaça va arribar, però a Sant Salvador de Guardiola, a 15 minuts de Manresa. Això suposa que des de maig, cada 15 dies la Griselda i la seva família hagin de desplaçar-se aquesta distància per poder-se veure i passar el cap de setmana junts. 

Aquesta necessitat és compartida als municipis de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent i fa anys que va ser comunicada a la Generalitat amb el compromís que la construcció d’almenys un centre es duria a terme. Viladecans i Gavà, a més, hem ofert terrenys municipals per a la construcció d’aquests centres residencials. Però fins ara no hi ha moviments al respecte. Les llistes d’espera s’eternitzen i les famílies, amb raó, s’impacienten. 

Les entitats de suport a les persones amb discapacitat de la nostra ciutat, ASDIVI i Familiars de CAVIGA, treballen des de fa anys per la capacitació, visibilització i normalització de les persones amb discapacitat, pel suport als familiars i per l’impuls de la millora dels serveis. Aquestes entitats van reunir els regidors del nostre ajuntament i creiem que és el moment d’unir forces per aconseguir compromisos, tal i com hem fet aquestes cinc ciutats amb l’Hospital de Viladecans. Ens vam comprometre a impulsar mocions als Plens dels cinc Ajuntaments i a fer els passos pertinents per reclamar aquesta inversió tant necessària. I així ha sigut, la moció ha estat aprovada als cinc municipis i al Ple del Consell Comarcal del Baix Llobregat. Ens hem reunit amb la Generalitat per posar sobre la taula de nou aquesta necessitat i ho seguirem fent, reclamant reunió amb la Consellera de benestar i Família tantes vegades com faci falta.

Idoia Baixench Rodríguez



La Llar Residència Urpina (Bages), amb la Griselda, els seus pares, l’educadora i la Idoia.


Càritas demana voluntaris per a tasques de formació

 Des de Càritas a Viladecans duem a terme dos projectes en el marc de la formació a persones adultes i de l’educació infantil.

El primer és el Centre d’Acollida i Formació. Aquest és un projecte de Càritas que ofereix formació de Llengua Castellana i Catalana a persones amb un coneixement molt baix d’aquestes llengües. 

El nivell ha de ser més baix que el que s’ofereix a l’Escola d’Adults o Normalització Lingüística, i nosaltres  adrecem a les persones, quan han assolit una formació adequada, a  continuar estudiant en aquests centres de formació  reglada.

Qualsevol persona que visqui a Viladecans pot accedir al nostre servei. Quan la persona és immigrant també oferim una acollida i acompanyament en el seu procés d’adaptació a la nova societat. 

Els cursos que fem són (en funció del nivell de la persona):

Alfabetització en castellà, per a persones que no han estat escolaritzades. 

Neolectors en castellà, per a persones que poden llegir en lletra d’impremta i escriure en lletra lligada.

Llengua en castellà, per a persones que tenen un nivell de lectura amb més fluïdesa i capacitat de comprensió més gran.  

Català (nivell de llengua), per a persones que tenen un nivell més baix del Bàsic 1 del Consorci de Normalització Lingüística.

I els horaris són, els dimarts  i dijous,  de 9’30h a 11:30h; i els dilluns, dimarts, dimecres i dijous,  de 15’15h a 16’30h.

El segon és el Reforç Educatiu, un recurs que pretén ajudar a infants amb certes mancances educatives i problemes sociofamiliars que els hi impedeixen seguir el ritme d’escolaritat normalitzat. L’edat dels nens i nenes que participen és de 6 a 12 anys, i per les seves característiques socials i acadèmiques, seria ideal que cada infant tingués un educador/a de referència. Així doncs, el número de nens i nenes que participen en el Reforç Educatiu dependrà del número de voluntaris de que disposi el projecte.

L’horari del projecte és dilluns, dimecres i dijous, de 17:00h a 18:15h, i de 18:15h a 19:30h.

Però per poder desenvolupar aquests projectes, com tots els que es desenvolupen des de Càritas, necessitem una part vital de voluntariat. I és per aquest motiu que fem la crida perquè tota persona, amb certa experiència o interès en aquest camps, que estigui interessada en la realització d’aquest servei desinteressat, lliure i gratuït, pugui contactar-nos.

Moltes gràcies!!!

                                  Francesc Medina (Treballador Social)

Tel/ 607.022.099 

                                               Mail: francesc.medina@caritassantfeliu.cat




                                                     



7ª AVENIDA, una altra oportunitat per al cinema a Viladecans

 Encara no havia nascut la televisió quan els cinemes a Viladecans s’omplien diumenge rere diumenge. El “Cine Viladecans” va ser el primer lloc on es va oferir aquest tipus d’espectacle. Aquest va ser el primer cinema que a les primeres dècades del segle XX es va instal·lar a la nostra vila. Una oferta que començaria amb pel·lícules de cinema mut i a la qual seguirien altres cinemes. Un altre dels històrics locals de Viladecans destinats a la projecció de pel·lícules, va ser el “Cine Moderno” situat a la carretera i que avui encara es pot veure mig enrunat. Un dels que van ser més significatius a Viladecans va ser el “Cine Avenida” un lloc on molts i moltes viladecanenques van passar tardes senceres gaudint de la seva sessió continua. A altres llocs, igualment significatius, la gent de Viladecans ha pogut gaudir d’aquest entreteniment durant mots anys. I així llocs com el Centre Parroquial, l’Auditori Pablo Picasso i darrerament els cinemes Lauren, han ofert també les seves projeccions de cinema.

Moltes coses han passat des d’aquelles projeccions en blanc i negre, molts cinemes han caigut durant tot aquest temps però el cinema com a art i entreteniment s’ha mantingut inalterable fins avui.

Aquest desig de seguir gaudint amb el setè art ens ha portat a un grup de joves a constituir una Associació de Cinema que hem tingut la idea d’anomenar “7ª Avenida”, setena, perquè significa la setena ocasió que comença un projecte de difusió de cinema i Avenida, en record d’aquell cinema ja desaparegut que va ser referent per a molts i moltes ciutadanes viladecanenques.

“7ª AVENIDA, Associació de cinema”, té per objectiu desenvolupar activitats relacionades amb el cinema, projeccions i debats. Tot això, per fer del cinema una manera de entendre la vida i la cultura. 

Retrobar personatges com Charles Chaplin o veure films d’Orson Welles han de permetre conèixer a les generacions més joves altres estils de cinema diferents dels que ens ofereix avui aquest art. Per nosaltres, no es incompatibe veure una pel·lícula com “Tiempos Modernos” amb una altra com podria ser per exemple “Django” i és que “sobre gustos no hay nada escrito”.

Rafa Valentín






facebook 7ª Avenida Associació de Cinema
correu electrònic 7a.avenida.asscinema@gmail.com

9N, camí d’un futur inexorablement lliure

 Llegeixo una piulada amb la foto d’un home molt gran que diu “Vinc a votar i despres vaig a l’enterrament de la meva dona, ella seria la primera en venir a votar.” Les emocions dels darrers dies, setmanes, mesos... brollen galtes avall. 

Amb el cos definitivament desbordat per un feliç esgotament escric aquestes paraules. Són les 23.15h d’una jornada històrica, el 9 de novembre. Més de dos milions de persones han votat malgrat tots els malgrats. Malgrat amenaces, menysteniments i obstacles de tota mena.

Milers de voluntaris han fet possible un exercici democràtic exemplar, mirat amb lupa des d’arreu del món. No podran trobar cap “però”, perquè ens ho hem pres seriosament, perquè per als demòcrates no era cap botifarrada. Com a presidenta de mesa he hagut de dir a més d’una persona que no podia votar, o bé perquè no duia DNI o perquè el duia caducat. Han estat moments poc agradables, però les coses s’han de fer bé.

Ara bé, els moments dolços han estat absolutament predominants. Mirades d’il·lusió, fotografies constants en introduir el vot a la urna, diversitat i transversalitat de perfils de votants. 

Dues germanes nascudes a Cadis serien la síntesi de tot això. S’han fotografiat entre rialles dient que enviarien les fotos al “pueblo”. Amb un marcat accent andalús, que inevitablement m’ha fet pensar en els meus iaios, una d’elles ha dit mentre votava: “Yo soy andaluza, pero llevo muchos años en Cataluña y quiero lo mejor para esta tierra”. 

No puc evitar destacar com a moments dolços dos fets que han tingut lloc lluny de l’Institut on jo em trobava, però ben a prop de mi. A primera hora del matí he rebut uns whatsapps d’una amiga que viu a  Lisboa. Des de la distància, amb impotència per no poder venir a votar, em transmetia la il·lusió per tot el que estava passant avui. Unes hores més tard he rebut una foto d’una altra amiga on se la veia tot just sortint de votar a Berlín. 

Disculpeu el personalisme d’aquestes ratlles, però un dia així sóc incapaç de racionalitzar-lo amb totes les emocions a flor de pell. Cal entregar avui l’article.

Bàrbara Lligadas


Martín Montoya, jugador del Barça, anant a votar a l’Institut Mestres. 

La Sra. Maria Condeminas, de 85 anys, votant a l’Institut de Sales.

Agustí Martí (Òmnium Viladecans) i altres voluntaris a l’Institut Torre Roja. 


9-N: Viladecans ha votat

 Més de 12.800 ciutadans de Viladecans  hem anat a votar aquest 9-N. S’ha demostrat que els catalans volem votar, volem decidir el nostre futur, perquè és un dret inalienable de qualsevol poble.

Encara no tenim xifres definitives, però sí que tenim moltes imatges pel record, i moltes emocions: pares que votaven amb els seus fills (com he fet jo mateix), persones grans que ploraven perquè fa dècades que volien votar, aplaudiment en obrir-se les meses, l’amabilitat i l’esforç dels 40.000 voluntaris i la perfecta concòrdia en  els quatre col·legis electorals de Viladecans, que s’han situat en els instituts públics de la Generalitat. Recordem que l’Ajuntament de Viladecans és uns dels pocs que no va aprovar la moció de suport i que no ha brindat cap col·laboració a la seva organització; però ara haurà d’escoltar més de 12.800 viladecanencs que s’han pronunciat.

La jornada del 9-N ha estat un èxit, i vull remarcar el mèrit del President de la Generalitat, Artur Mas, que va comprometre fa dos anys a que votaríem el 9-N i amb aquestes dues preguntes. Ho ha complert. No ha estat fácil, perquè l’Estat Espanyol té totes les eines legals per impedir-ho, però tot i així, la votació s’ha fet. Com el President Mas va prometre.

Hem viscut una jornada històrica. Us felicito als que ho heu organitzat (ANC, Òmnium i voluntaris), als que hi heu participat, i tant als que heu anat a votar com als que no, us animo a seguir escrivint, tots junts, la Història de Catalunya.


Carles Lozano


El portaveu de CiU, Carles Lozano, vota amb el seu fill Roger. 

Carpa de “Ara és l’hora” en què col.laboren Tomàs Caroz (ANC), Bàrbara Lligadas (ERC), Carles Lozano (CiU) i Carles Romero (RI.cat), entre altres.

L’economista Germà Bel, com a voluntari a l’Institut Miramar.
.

La lliçó de Jordi Savall

Amb el seu gest de rebuig al Premio Nacional de Música, Jordi Savall ha posat damunt la taula no només la precarietat de mitjans institucionals amb què compten els músics al nostre país, sinó també l’escassa atenció que rep el llegat musical hispànic pel que fa a la recerca, l’edició, la interpretació i la difusió. El problema ve de lluny, però encara s’hi podrien afegir algunes altres constatacions: el patrimoni musical no acaba de trobar el seu encaix en els currículums escolars, les escoles públiques de música són insuficients (què hem de dir a Viladecans!), i només ha faltat la molt injusta sobrecàrrega de l’IVA al damunt de la cultura.

Al costat d’aquesta misèria institucional, però, cal valorar els esforços que es fan des de molts àmbits per apropar la música a la gent. La programació de teatres com l’Àtrium compta sovint amb concerts de qualitat a preus raonables... amb menys públic del que mereixerien. Potser la clau està en l’escàs interès que troba el fet musical en els mitjans de comunicació. Si l’esforç que les televisions públiques (tant les estatals com les catalanes) dediquen a l’esport en general i a determinats equips de futbol en particular, es dediqués a la promoció de la cultura, segurament el panorama faria un tomb important, es crearia ocupació i guanyaríem tots i totes en el coneixement i gaudi del nostre patrimoni.

I és que la cultura és fonamental perquè les persones i els pobles ens mantinguem desperts, vius, creatius, amb capacitat crítica, amb desigs d’un millor futur. No ens ho podem deixar prendre!

No a la benzinera

L’intent de construcció l’any 1977, d’una benzinera a la Plaça de la Llibertat de Viladecans, va provocar una gran mobilització per part del veïns de la zona i de la resta de Viladecans. La forta resistència dels veïns durant molts mesos va evitar finalment la construcció de la benzinera i va aconseguir la recuperació d’un espai verd que encara ara es manté. En aquells anys, la mobilització i lluita dels veïns, va ser imprescindible per aconseguir evitar un dany irreparable, com era la pèrdua d’una zona verda tan necessària en aquesta barriada

Jaume Muns





a.

diumenge, 9 de novembre del 2014

Anton Muns González, de Cal Dimoni (2)

Anton Muns amb Lluís M. Xirinacs, davant de la Model


Si vàreu llegir el relat del mes passat, us adonàreu del molt que li agradava i apassionava a l’Anton Muns viatjar i retratar.

Ho feia “al dictat de la més irreductible consciència ètica, per transmetre la realitat quotidiana més oblidada” dit en paraules de l’historiador Pere Anguera al diari El Punt. També hi afegia: “Muns testimonia com era la Catalunya combativa i il·lusionada, també l’amargament soferta i mesellament passiva, dels anys setanta, i ho fa des de l’honestedat d’un dels qui participaren en la lluita de primera línia per a la democràcia sense esperar cap recompensa de la victòria”.

La fal·lera del viatjar i retratar li sobrevingué l’any 1974. Dos dies després de Sant Jordi, a Portugal, de matinada, la ràdio fent sonar la cançó “Grandola, Vila Morena” llançava als carrers columnes de soldats conjurats que ensorraven la dictadura de Marcelo Caetano i feien esclatar la “Revolució dels Clavells”. Per cert, la dictadura portuguesa acabà essent més llarga que la d’en Franco. Aquell vint-i-cinc d’abril, treballant al camp, de bon matí, l’Anton escoltà la bona nova per la ràdio i, també entre clavells, acabà rumiant: Que bo que seria, ser-hi...! En tornar de la feina, entrant a casa, etzibà: Som-hi, Maria! Hi hem de ser! Dit i fet. L’àvia Francisca es quedà cuidant les nétes, les prímules i les camèlies quedaren a cura de l’avi Antonio i del germà Jaume, i plegats partiren amb la Nikon a retratar la Revolució. 

En el Portugal de la revolució

En aquells dies jo feia el soldat a la caserna del Gardeny de Lleida, ensenyant a conduir camions a galifardeus com jo, i assajant el XXXV desfile de la Victòria que el mes següent, a Barcelona, havia de presidir el Generalíssim acompanyat del reietó Juan Carlos. La nostra dictadura no es moria ni a “tiros”. Però aquella revolució dels clavells em sentà com un bàlsam i la vaig viure com una petita revenja per l’execució, un mes abans, d’en Salvador Puig Antich. Veient com de cul i nerviosos es mostraven els comandaments a resultes de Portugal, arreu anava jo amb somriure postís de “xino”.

A partir de Portugal, la fotografia de l’Anton Muns passà a ser, definitivament, una arma. Una arma metralladora que enviava a la Història ràfegues de tot el que “psucceïa”. A partir dels fets de Portugal la lluita antifranquista a Catalunya i al Baix Llobregat entrà en una nova dimensió. Fruit d’ella, l’Anton feu coneixença i amistat amb en Toni Baños, amb en Campo Vidal, amb l’ Ignasi Riera, amb en Joan Tardà..., tots ells de Cornellà i amb en Lluís M. Xirinachs de Barcelona. Vagues d’obrers, tractorades pageses, manifestacions del Primer de Maig, Onzes de Setembre del 76, del 77, polítics rupturistes, barris marginats, Marxa per la Llibertat, etc..., acabaren positivats i positivades al quarto fosc de la masia de Cal Dimoni.

Permeteu-me, però, que em centri en la relació amb mossèn Lluís M. Xirinachs, que esdevingué senador electe de les Corts Constituents. 

Amb aquest afany de plasmar-ho tot amb la seva Nikon, passat el Nadal de l’any 1975, l’Anton es presentà a la porta de la Model de Barcelona. El “Xiri” havia començat, el dia 25 de desembre, poc temps després de ser excarcerat, una plantada de dotze hores diàries davant la presó reclamant Amnistia i, és clar, l’Anton l’havia de retratar. La “cosa” durà vint mesos fins que realment mig-conquerida mig-atorgada a les acaballes de 1977 es promulgà la llei reclamada. 

Tenint en compte que el més important era la dedicació a las seves dones, la Maria Closas i les filles, Mireia i Gemma, i a continuació l’afecció a la fotografia entesa com a aproximació a la bellesa –també com a arma–, seguida de la indispensable feina de pagès floricultor, entendré que us estranyi que durant tot aquell seguit de mesos l’Anton trobés una mitjana de tres cops per setmana per anar-li a fer una bona estona de companyia solidària al Xirinachs. Molts dissabtes, força diumenges i un o dos dies entre setmana, sobretot a l’hivern, després de fer-se fosc als camps de Viladecans, es plantà també a la vorera del carrer d’Entença. Així fou. Asseguts al pedrís, discutien de filosofia, de política, de la independència i del dia a dia, i retratava tot aquell que es deixava dels que venien a mostrar-li solidaritat. D’aquesta manera es travà una relació d’amistat que un cop finida la raó d’anar a plantar-se davant la presó, continuà amb visites del mossèn a Cal Dimoni i al camp.

Però arribà el dia en que aquesta relació, lligada al compromís polític, s’acabà. Fou un dia en què en Xirinachs se li presentà a casa, sense avisar, acompanyat de dues persones més. A l’Anton, me li feren una proposta que li degué semblar equivalent a combregar amb rodes de molí. Sense contemplacions ni compliments els féu fora immediatament. A partir d’aquí, l’amistat es refredà i a poc a poc es diluí. Tots dos tenien molt clara la profunditat del compromís personal, però tots dos també tenien moltes dificultats per sumar-se i sotmetre’s a disciplines de Partit. Simplificant en extrem, diria que l’un per la condició de sacerdot amb sentit messiànic i l’altre pel fet de ser pare de família, de masia lluny del casc urbà, acabaren divergint. 

A qui el nom Lluís Maria Xirinachs li soni com a cosa insignificant i llunyana, s’ho haurà de fer mirar. Les seves accions personals acabaren tenint el reconeixement de tothom. De tothom menys dels feixistes i nazis, encara campants per Barcelona, que el tenien com a bèstia negra i no pararen de fustigar-lo, sobretot quan es plantava davant la Model. I no va ser un personatge dels anys de la Transició només, no. En Xirinachs ja havia començat a fer-se notar essent un dels promotors de la inversemblant manifestació de capellans ensotanats, de l’any 1966, contra la tortura i empresonament de l’estudiant comunista Joaquim Boix a la “Jefatura” de Via Laietana. Sempre inspirat per Gandhi en les seves accions, Caputxinada, Presó de Zamora, Assemblea de Catalunya, Carrer d’Entença, Marxa de la Llibertat, Fossar de les Moreres, esdevingueren noms ben lligats a la seva radical lluita i a la Història de l’antifranquisme.

La resultant de la Reforma Política però, ens els menà, com deia, per camins divergents. Acabada el que acabà dient-se Transició, en Xirinachs restà en la brega independentista fins l’hora de morir, a Ogassa l’any 2007, mentre que en Muns emmotllà la seva catalanitat i condició social a la nova realitat político-social. 

Cap dels dos en sortí gens content de la Transició, però fins i tot els camps de Cal Dimoni encetaren una nova manera de donar petúnies, begònies i prímules. L’Anton i en Jaume deixaren d’escoltar “La Pirenaica” mentre entestaven i repicaven plantes a la barraca del camp per passar a escoltar en Jaume Figueras i la Maruja Torres parlant de cinema bo i fent esqueixos. La Mireia i la Gemma, si més no i a diferència dels seus pares, després de deixar el “Liceo Viladecans” d’en Carlos Roque, a la Carretera del Prat, pogueren anar a l’Institut del Barri de Sales a aprendre el català, i en català, amb l’Agustí Béjar. 

Deixeu-me acabar aquesta segona entrega citant, en record de tots dos, paraules d’en Josep Maria Xirinachs i Damians, dites al Fossar de les Moreres l’any 2002: “Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d’Espanya, d’Europa o del Món i no estima les altres instàncies més altes a través de l’estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d’ignorància o de malícia. En el primer cas s’ha d’esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se’ls ha de combatre». Sé del cert que l’Anton Muns i Gonzalez, aquell pagès floricultor que miro de retratar, s’hi hauria abonat plenament a elles. Doncs això. 

Però deixeu-me afegir a mi quelcom que crec que ambdós podrien subscriure: Aquesta cita, no tindria cap sentit, o tindria un sentit pervers si, abans, en l’espiral que va del nostre melic al nostre país no som capaços de trobar-hi la gent del nostre carrer, del nostre barri i del nostre poble. Tota ella, i sobretot la que més pateix. Per això, potenciar els punts de trobada, el suport cooperatiu, i el reforçament d’entitats és un «sine qua non» de tota la resta.

divendres, 7 de novembre del 2014

Gaig blau (Coracias garrulus)

 

Platja del Remolar. Setembre 2014

És un ocell essencialment estival, tot i que també es pot observar a la primavera. Menja rèptils, petits mamífers, amfibis i insectes grans. En qualitat de nidificador està limitat a les planes empordaneses i a les planes lleidatanes més occidentals, però sempre en poca densitat. No presenten dimorfisme sexual. 

Eio Ramon


dijous, 6 de novembre del 2014

Al marge de la història


 El passat mes de setembre vaig tenir l’honor i la responsabilitat d’intervenir en el ple municipal de Viladecans en nom de la secció local d’Esquerra Republicana. Ho vaig fer per argumentar la nostra adhesió a la moció presentada pels grups de CiU i ICV-EUiA que plantejava donar tot el suport a la Generalitat en l’impuls i el desenvolupament de la consulta sobre el futur polític de Catalunya, prevista pel 9 de novembre. Des d’Esquerra crèiem que era important participar en el plenari (en aquesta legislatura no hi tenim representació) bàsicament per tres motius: per fer un debat més polifònic, per explicar el nostre posicionament davant la moció i per animar el PSC a donar-hi suport i a ser coherents amb allò que diuen ser, demòcrates que escolten la ciutadania.

La realitat, no obstant, és tossuda i tal com ja vàrem veure mesos enrere amb el rebuig a la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat, els socialistes en massa –sense una sola abstenció ni cap vot discrepant– varen votar en contra de la voluntat majoritària del poble català, que demana una cosa tan senzilla i elemental com poder decidir lliurement com vol ser governat.

Ho vaig dir al final de les meves paraules i ho torno a repetir: el PSC de Viladecans ha decidit quedar-se al marge de la història, juntament amb el PP i Plataforma x Catalunya. El nostre Ajuntament és un dels poquíssims arreu del país -es compten amb els dits de les mans– que s’han negat a donar suport al 9N. Fins i tot altres consistoris governats pels socialistes com Gavà, Terrassa o Tarragona, fins i tot Badalona amb el populista Albiol al capdavant, han aprovat mocions a favor de la consulta gràcies a l’abstenció o els vots favorables dels regidors del PSC, representants polítics –aquests sí– que han sabut llegir la transcendència del moment històric que estem vivint.

Lamentablement aquest no ha estat el cas de Viladecans on –un cop més– ha guanyat la fe cega en la línia oficial que marca el nucli dur del carrer de Nicaragua o, el que és el mateix, el PSOE de Pedro Sánchez, aquest nou capitost amb velles i conegudes receptes capaç de comparar la independència amb la violència de gènere. A Viladecans guanya la línia Chacón, la que viu del victimisme i d’assenyalar amb una demagògia vergonyant que aquells que se senten espanyols, a Catalunya se senten maltractats; la que deforma la realitat per encabir-la en el seu relat, com l’afirmació que el Baix Llobregat és una comarca maltractada.

 Per sort, cada vegada hi ha més veïns de Viladecans que s’adonen de la caducitat d’aquests discursos, dels carrerons sense sortida o de les vies mortes que representen les propostes de reformes federals o de canvis en la Constitució que propugnen els socialistes. Catalunya fa temps que ha canviat de xip, que ha decidit esdevenir la protagonista del seu propi futur i la força de la gent és imparable. A Catalunya, al Baix Llobregat i també a Viladecans. Ara és l’hora!

Bàrbara Lligadas


dimarts, 4 de novembre del 2014

Jo, vull votar

Dibuix: Montserrat Cabo
S’apropa ja el 9-N i en aquest moment el que sembla més clar és que els aparells de l’Estat Espanyol no ens deixin als i a les catalanes, dir el que pensem. Aquests elements del Partit Popular, posen com a justificació d’aquesta negativa, la Constitució Espanyola, una norma que pràcticament ha votat molt poca gent de la qual en aquest moment viu a l’Estat Espanyol, una norma que han buidat de contingut els mateixos que la posen com excusa per prohibir una consulta “no vinculant”. I és que aquesta Constitució necessita d’una actualització ja que prové d’un moment de poques garanties democràtiques. És necessària una reforma constitucional però que sigui un veritable procés constituent on s’arribi a un consens en matèria de relacions entre els pobles d’Espanya però sobretot, una recuperació del caràcter social de l’Estat. Una reforma que no és impossible ja que així ho van demostrar el PP i el PSOE quan van fer una reforma “exprés” en un sentit regressiu de democràcia i caràcter social al modificar l’article 135 per assegurar que el pagament del deute als bancs alemanys estigués pel davant de les necessitats dels ciutadans i de les ciutadanes.
Jo, no sóc independentista en el sentit de dotar-me del que anomenen cercar els instruments de l’estat sense conèixer què significa aquest estat (tindrà exèrcit?, quin model social tindria, quins serien els jutges que vetllin per una nova constitució catalana? Al servei de qui estaria la policia d’aquest nou estat?). Jo, no vull tirar-me a una piscina amb els ulls embenats, sense saber si hi ha aigua. Però tampoc em puc trobar còmode en un Estat al qual no ens valoren com a poble sinó que ens veuen com a súbdits.
Des d’una part de forces polítiques volen fer-nos creure que una consulta és l’apocalipsi i que possiblement les catalanes i catalans no siguem prou madurs com per a opinar. Jo només vull que ens escoltin i després que el govern espanyol prengui nota d’aquesta consulta “no vinculant”.
Pel l’altre costat, ens volen fer veure que “esto está chupao” i que tant la consulta com la independència són fets imminents sense que es valorin ni els avantatges ni els inconvenients.
Cada part interpreta les dades en un sentit i davant d’una realitat situen conseqüències contradictòries.
Senyors, jo vull ser consultat, però amb una informació correcta i no manipulada ni per uns ni pels altres.
JO VULL VOTAR. Per què? Doncs per ser lliure, és a dir lliure per ser lliure.
Miguel de la Rubia