Anàlisi, pròtesi... anàlisis, pròtesis...

La nostra estimada TV3, a més de fer una constant propaganda del procés independentista, no estaria gens malament que fes també una cosa que és fonamental per al nostre futur com a nació: la preservació de la llengua catalana i el seu ús correcte. A TV3 es passen el dia criticant els entrebancs que ens posa Madrid per al foment del català, i en canvi, d’una cosa que està totalment a les seves mans, no sembla que se’n preocupin gaire. 

Em fixaré en un exemple que es repeteix una i una altra vegada. En català, la paraula “anàlisi” és femenina i no porta essa al final. En castellà, en canvi, és masculina i acaba amb essa. Això els ho deuen haver dit molt als locutors. Però llavors, no s’adonen que això val per al singular, no per al plural. En plural, com en totes les paraules catalanes, s’hi afegeix una essa. I és diu, per tant, “les anàlisis”. Però com que no s’adonen d’això, en comptes de dir “les anàlisis” diuen “les anàlisi”, que és un disbarat. I el mateix, per exemple, amb la paraula “pròtesi”. En singular és “la pròtesi”, però en plural és “les pròtesis”, no “les pròtesi”. 

A TV3, si s’hi fixessin més i treballessin més el tema de la llengua, farien un gran servei al país. Per exemple: ¿no podrien tenir algú dedicat a veure els programes, anotar les errades dels locutors i locutores i després comentar-les-hi?

Josep Lligadas Vendrell

Badar

Badar és una paraula de múltiples significats i matisos, i que a mi em resulta especialment atractiva. Especialment en el significat que més difícil resulta de traduir a altres llengües, i que potser és representatiu d’un dels trets de la manera de ser i de fer dels catalans. Em refereixo, és clar, al significat d’estar mirant una cosa llargament, sense posar-hi gaire atenció, deixant tranquil·lament passar l’estona: “Em vaig passar la tarda badant per les paradetes de la fira”. I juntament amb aquest significat n’hi ha un altre que s’hi assembla i que vol dir no estar prou atent a allò que cal estar atent, no mirar per on vas, despistar-se: “No badis, que et clavaràs una patacada!”.

I juntament amb aquests dos significats, n’hi ha uns altres que volen dir, més o menys, “obrir”. Per exemple, badar-se una flor. També, badar els ulls, o la boca. També, badar-se el cap per culpa d’una relliscada. O, pitjor, badar-li el cap a algú d’un cop de roc...

Badar és una gran paraula.

Josep Lligadas Vendrell

Vatua!

Vatua” és una curiosa degeneració de l’expressió “Voto a...”, que no té res a veure amb les eleccions, sinó que “votar”, aquí, vol dir prometre alguna cosa a la divinitat com a signe d’entrega personal o per demanar un favor. Amb aquest sentit, doncs, van néixer les expressions “voto a Déu”, o “voto a Cristo” (cal tenir en compte que antigament no es deia “Crist”, sinó “Cristo”, pronunciat Cristu). Aquestes expressions, però, van acabar tenint un sentit més d’imprecació i de renec, que no pas de devoció, i per evitar el seu caràcter malsonant “voto a” va passar a promunciar-se “vatua”: “vatua Déu!, “vatua Cristo!”, i després, simplement, “vatua!”.

Posteriorment, per dissimular més el sentit original, es va passar del “vatua Déu!” i “vatua Cristo!” a “vatua dena!” i “vatua listo!”, expressions que deien, potser sense saber-ne l’origen, també la gent de missa. I finalment es va fer ja un pas nou i es va passar a expressions surrealistes, que no volien dir res, com ara “vatua l’olla!”.

A casa, que eren molt de missa, utilitzaven amb freqüència “vatua listo”, “vatua l’olla” i “vatua”, i no amb caràcter d’imprecació, sinó simplement de contrarietat davant una cosa que no havia anat prou bé.

Josep Lligadas Vendrell

Més paraules que fan goig

Fa uns quants números recollíem en aquesta secció una colla de paraules ben vives en la parla viladecanenca i que val la pena de mantenir. Aquí en recollim algunes més.

Esbullar. Dur els cabells esbullats vol dir dur-los totalment despentinats, per exemple a causa d’una ventada. I també es poden esbullar, per exemple, les peces ben ordenades d’un tauler d’escacs. 

Clenxa. La clenxa és la ratlla que es fa als cabells posant-ne uns cap a una banda i uns altres cap a l’altra. És llàstima que la paraula s’estigui perdent, i que molta gent en digui simplement “ratlla”. De “clenxa” vénen expressions com “anar ben clenxinat”, que vol dir anar ben pentinat i, per extensió, anar ben arreglat en el vestir. De fet, però, cada cop hi ha menys gent que es faci clenxa i vagi gaire ben clenxinat, però això és un altre tema...

Esvalotar. Vol dir cridar molt, fer molt de soroll. Però sobretot vol dir posar en estat d’excitació una persona o animal, o un grup de persones o animals que estaven tranquils. L’expressió “esvalotar el galliner” pot tenir sentit literal (esvalotar un conjunt de gallines), o bé sentit figurat (esvalotar un conjunt de criatures, o de gent més gran), o bé, en sentit encara més figurat, treure en una conversa temes que creïn problemes.

Destarotar. Aquesta paraula l’acostumem a pronunciar “destrotar” o també “destirotar”, i no és cap mal pronunciar-la així. Vol dir fer perdre la serenitat, descol·locar, desconcertar... “Estar destarotat” pot voler dir no saber gaire el que un es fa, estar fora de si, o, simplement, estar descol·locat. 

Entortolligar. El sentit més comú és cargolar i embolicar alguna cosa (per exemple un cordill) de tal manera que sigui molt difícil desembolicar-la. Però també pot voler dir enroscar (una serp entortolligada en un tronc d’arbre). I també pot tenir sentit figurat: “Quan bevia, se li entortolligava la llengua i no hi havia manera d’entendre’l”

Josep Lligadas.

Les olors (i les pudors)

 

Hi ha coses que fan olor, i aquesta olor pot ser de moltes menes: pot ser forta o suau, pot ser de perfum, o de palla mullada, o de benzina, o de suor... Totes les possibilitats que vulgueu. Però quan una cosa fa una olor desagradable, no diem que fa “mala olor”, sinó que fa pudor. En aquest tema, el català es diferencia del castellà en dues coses: una, que olor és una paraula femenina, mentre que en castellà és masculina (en castellà es diu “un olor muy fuerte”, però en català no es pot dir “un olor molt fort”, sinó que es diu “una olor molt forta”); i dues, que en castellà es diu “mal olor”, mentre que en català es diu “pudor” (bé, en castellà, en comptes de “mal olor” es pot dir “peste”, però queda tirant a vulgar).

Però hi ha encara una altra cosa, en això de l’olor. I fa referència als verbs. En català, per exemple, diem: “Estava passejant per un jardí, i em vaig aturar a olorar unes flors”. Però en canvi, diem: “Aquest perfum fa olor de roses”. En castellà, per a totes dues frases s’utilitza la mateixa paraula: “Paseaba por un jardín, y me paré a oler unas flores”; “Este perfume huele a rosas”. Aquest fet provoca que a vegades hi hagi qui utilitzi també en català el mateix verb, i digui: “Aquest perfum olora a roses”. I no, els perfums no oloren, els perfums fan olor!

Josep Lligadas

Sí que es pot!

La nit de les eleccions municipals tots vam poder veure i sentir com a la seu de Barcelona en Comú la gent congregada cridava amb entusiasme: “Sí se puede!”. Alguns ho han criticat perquè ho cridaven en castellà, mentre que no s’acostuma a criticar que el Barça celebri els seus èxits al crit de “Campeones, campeones, oé, oé, oé!”. Els que critiquen no s’adonen que hi ha frases que han quallat en una llengua i no té gaire sentit voler-les traduir. Com quan, fa anys, cridàvem a les manifestacions “El pueblo unido jamás será vencido!”.

Però resulta que sí que hi ha hagut qui ho ha volgut traduir, i llavors el remei ha estat pitjor que la suposada malaltia, perquè el que ha sortit ha estat una frase que és una traducció literal del castellà i no és gens catalana. Concretament ha sortit “Sí es pot”. I no, això no és català.

Expliquem-ho. En castellà, quan es fa una afirmació, es diu, per exemple: “Mañana es fiesta”. Però si s’hi vol donar èmfasi, es pot dir: “Mañana sí que es fiesta”. Però aquesta frase amb èmfasi, es tendeix a escurçar-la i a treure el “que”. I la frase queda així: “Mañana sí es fiesta”. En català, quan fem una afirmació simple, ho fem com en castellà: “Demà és festa”. Si volem donar-hi èmfasi, diem: “Demà sí que és festa”. Però, a diferència del castellà, no podem escurçar-la i treure-li el “que”. O sigui que no podem dir “Demà sí es festa”. O sigui que, en aquesta mateixa línia, no podem dir “Sí es pot”. S’ha de dir “Sí que es pot”.

Cal assenyalar, tanmateix, que, si es volgués, no seria gens difícil introduir aquesta forma catalana del crit castellà. Quan pronunciem “Sí que es pot”, de fet ho convertim en tres síl·labes contundents: “Sí / ques / pot”. Sona molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que millor que en castellà. Però vaja, no passa res si el crit es fa en castellà...

Josep Lligadas

Paraules que fan goig

Fa un parell de números, comentava en aquesta secció algunes paraules que jo anomenava “estranyes”, paraules que aquí a Viladecans no haurien dit mai els nostres avis i els nostres besavis, i que a més no haurien sabut què volien dir, però que a alguns els sembla que dir-les és el súmmum de la catalanitat. 

I en canvi, els nostres avis i besavis tenien una gran riquesa lingüística, fruit de l’aïllament en què vivien aquí al Delta, i que serà bo que nosaltres no oblidem. Aquí us en recullo algunes. Per cert que totes comencem per “d” o per “e”, però és casualitat.

Entaforar: Ficar alguna cosa en algun lloc on no hi cap bé, o en un lloc difícil de trobar.

Endreçar: Posar un espai en bon ordre, o preparar una habitació perquè se’n pugui fer l’ús al qual està destinada.

Desar: Posar alguna cosa en algun lloc concret, per tenir-l’hi guardada mentre no es fa servir. 

Escarbotar: Fer caure alguna part exterior o superficial d’una cosa rascant-la o fregant-la o donant-hi un cop.

Escrostonar: Treure o fer caure els crostons, les arestes, les parts que sobresurten d’alguna cosa. S’assembla força a escarbotar.

Desembarassar (pronunciat “desembrassar”): Deixar net un lloc, treure’n allò que fa nosa.

Desembaràs (pronunciat “desembràs”): Habitació o espai que serveix per deixar-hi coses que no se sap on posar i que farien nosa en un altre lloc.

Escurar: Acabar fins al final, sense deixar-ne res, el menjar o beguda que hi ha en un plat o un got. També, netejar un recipient o un conducte de les immundícies que hi ha dipositades (per exemple, una xemeneia).

Escatar: Netejar un camp traient-ne amb una eina tot allò que sobra. 

Escarxofa: Un dels fruits emblemàtics dels nostres camps, que, tal com he comentat més d’un cop, no sé per què ara ens ha agafat per dir-ne oficialment “carxofa”, com si carxofa fos una paraula més digna, culta i correcta que escarxofa, que és la que aquí hem dit tota la vida.

Farem bé de recordar les paraules que deien els nostres avis i besavis, i no deixar-les perdre.

Josep Lligadas Vendrell

Algunes paraules estranyes: quelcom, ambdós, àdhuc

 Per parlar en català (i en qualsevol altra llengua), més val anar a buscar les formes naturals i habituals que hem après de la parla quotidiana, que no pas anar a rebuscar paraules no habituals. Hi ha qui pensa que fent servir paraules inusuals la nostra parla és més rica o més culta. I no, el que és és més estranya. I a vegades, a sobre, en el cas del català, resulta que ens fa perdre les formes naturals d’expressar-nos per convertir la parla en un calc, una traducció literal, del castellà. Pompeu Fabra, que és qui va crear la normativa actual de la llengua catalana, li tenia molta mania, a aquesta manera de fer. Aquí us poso tres exemples d’això que estic dient.

Quelcom. “Quelcom” és, certament, una paraula catalana ben antiga, però que ha desaparegut del llenguatge popular. Però, com que tots sabem que és la traducció de la paraula castellana algo, molta gent la fa servir a tort i a dret. I no. La manera natural de dir, en català, el concepte castellà algo és, segons els casos, “una cosa”, “alguna cosa” o “una mica”. Per exemple: “Hi ha una cosa que et vull dir” (Hay algo que te quiero decir); “Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla” (Aquí hay algo que no funciona); “Està una mica brut” (Está algo sucio).

Ambdós. També és una paraula antiga, que equival al castellà ambos, però que actualment no forma part del llenguatge habitual, sinó que la manera normal de dir-ho és  “tots dos”. Fixem-nos també que la forma “els dos”, que a vegades també es diu, no és correcta.

Àdhuc. La tercera paraula, com les altres dues, és igualment antiga, i igualment està fora d’ús. Equival al castellà incluso, però la manera natural de dir aquest concepte és amb l’expressió “fins i tot”. 

Josep Lligadas Vendrell

Pelar-se els genolls

 Em sembla que els nens i nenes d’ara no van tant amb els genolls pelats com quan jo era petit. Suposo que per una colla de motius: un, que els nens i nenes estan ara més protegits; un altre, que no s’enfilen tant com abans als arbres o a les parets; un altre, que no corren habitualment per llocs no urbanitzats i plens de sots i entrebancs de tota mena; un altre, que passen moltes hores jugant amb maquinetes... i així successivament.

Però en tot cas, l’expressió és maca i val la pena recollir-la i tenir-la present. Per cert, que nosaltres, a Viladecans, com en molts altres llocs, no pronunciem “genolls” sinó “jonolls”. No és cap mal. Vull dir que no cal forçar-nos a canviar la manera de parlar i pronunciar la paraula tal com s’escriu correctament. Aquestes variants locals són, en definitiva, una riquesa de la llengua.

I encara, a això de pelar-se els genolls, hi va associada una altra paraula que no deixa de ser curiosa. I és que sovint un es pela els genolls com a resultat d’una “aterrissada”, és a dir, d’una caiguda semblant a l’aterratge d’un avió. Certament que “aterrissar” no és correcte, és un castellanisme. Però alhora, la paraula “aterrissada”, que no té equivalent en castellà, mostra com la llengua catalana (com totes les llengües) pot assumir les paraules d’una altra llengua, ficar-les dins el seu propi sistema de parlar, i fer-ne derivacions que només tenen sentit en la llengua catalana. O sigui que “aterrissada” prové d’un castellanisme, però la paraula, en si, no és estrictament un castellanisme.

Josep Lligadas