La Sònia Montes i en Jaume Brunet han estat dels primers veïns que s’han instal·lat al nou barri de Llevant, un barri que popularment rep el nom d’Oliveretes, encara que els experts mantenen que aquesta denominació no acaba de ser correcta.
 |
| Panoràmica des de la terrassa de la Sònia i en Jaume |
A mi m’agrada. Em recorda la llarguíssima polèmica que ha envoltat la construcció d’un barri que ha fet uns quants viatges d’anada i tornada en reivindicacions, planificacions i un llarg etcètera de canvis. Això també és història: d’anhels i models de ciutat i interès per conservar la natura i l’accés a Sant Ramon, un espai emblemàtic no només per a Viladecans, sinó per a Sant Climent i Sant Boi. Skyline identitari i talaia del delta.
La Sònia i en Jaume em reben molt amablement i de forma immediata la mirada se’n va cap al paisatge: el seu balcó dona a la muntanya i ja no tindrà cap edifici que els tapi la visió de la silueta de l’ermita ni dels garrofers plens de vida.
Com ha estat la decisió de venir a Viladecans?
Nosaltres hem voltat força. La Sònia és d’Hospitalet i jo de Sant Cugat. Vam anar a viure junts a Castelldefels i allà va néixer el nostre fill, que vam escolaritzar a Gavà. I ara buscàvem un espai més definitiu i més còmode. Vam saber que a Viladecans es feia obra nova i, tot i que no coneixem gens la ciutat ni hi tenim cap lligam, ens vam decidir a instal·lar-nos aquí.
 |
| En Jaume i la Sònia, a la terrassa |
Propietat o lloguer?
Propietat. El pis té uns noranta metres útils, distribuïts en tres habitacions. I ja has vist la terrassa, que és molt gran, amb molt bona visió. A Castelldefels vivíem en un apartament molt petit, de platja, reformat. Quan hem pogut, hem fet el pas per millorar. Pel que hem anat veient era molt difícil trobar un pis d’aquesta qualitat a Castelldefels: inaccessible per a nosaltres.
Traslladar-los a Viladecans també ens permet, de moment, mantenir el nostre fill a la mateixa escola on sempre ha anat.
El vau comprar sobre plànol?
Sí, a l’octubre farà quatre anys. I a l’agost passat ens van donar les claus.
Alguns dels nous pisos del barri han presentat problemes molt greus de construcció, tot i no ser precisament barats.
No és el nostre cas. Ara ja fa un any que hi vivim. Hem tingut alguns petits problemes que s’han pogut resoldre. El fet que siguem una comunitat de veïns relativament petita també ho porta tot a una dimensió més humana. D’altra banda jo em dedico a fer de comercial justament de materials de construcció i en aquest sentit no tinc queixa ni dels acabats ni dels materials.
M’heu dit que no coneixíeu Viladecans. A Castelldefels preníeu part d’alguna entitat que us interessés?
No, de fet nosaltres tots dos, per sort o per desgràcia, treballem moltes hores. La Sònia és comptable i jo comercial. Tant en un lloc com en un altre, fem vida al barri durant el cap de setmana i venim a dormir, però la vida la fem fora i al voltant de l’escola del Quim. Arribem a casa a quarts de vuit del vespre i tenim el temps just de preparar les coses per l’endemà.
Algú us ha fet alguna mena de benvinguda a la ciutat?
[Riuen] Res. Ens hem instal·lat i ja està. Per a nosaltres va ser una festa quan el notari ens va donar les claus. No ens hem plantejat res més. La veritat és que prou feina hem tingut per venir i el primer que hem de fer és conèixer els veïns més immediats, que formen la nostra comunitat.
No em puc estar de pensar que les entitats farien bé d’oferir als nous veïns les nostres activitats i de facilitar-los una volteta pels llocs més emblemàtics.
Ja comença a veure’s vida al barri. Molts pisos ja estan ocupats, i no només al nostre bloc. El nostre fill també ha començat alguna extraescolar a Viladecans.
La Sònia és la presidenta -provisional, encara- de la comunitat de veïns.
Reconec que ara comencen a sortir petits problemes de convivència, que anem afrontant bé, de moment amb prou èxit. Com avisar que no es poden llençar segons quines coses pels desaigües. Tots tenim interès a mantenir els pisos en bones condicions i a evitar-nos arranjaments innecessaris.
I amb l’entorn, què tal?
Bé, això encara està arrencant. Creiem que creixeran les botigues de primera necessitat (alimentació, farmàcia...), i també les cafeteries. No hi patim gaire. Primer arriben les vivendes i després el comerç. Som conscients que per aquí segurament no passarà l’eix comercial, però les distàncies a Viladecans són relativament curtes i els equipaments funcionen. Hem hagut d’anar a l’hospital i ens han atès molt bé. Tenim l’ambulatori a tocar.
I el transport públic?
De moment no tenim queixa, encara que ens desplacem molt en cotxe, cadascun en el seu.
Els busos arriben aquí dalt?
Doncs no, hem de baixar a la carretera, però ho tenim a dos minuts caminant de baixada. Tot i que la tornada sempre fa mandra.
Com està anant, doncs, la immersió en un lloc nou?
Doncs francament bé. A poc a poc, perquè per a nosaltres són molts canvis. Ens hem fet a la idea que encara que no et fa falta anar a parar a Barcelona. Aquí tens teatres, centres comercials, botigues de proximitat... Som conscients que els nostres pisos canvien l’entorn i que això no sempre és benvingut per tothom, però és llei de vida.
Això sí, hem vist que el que sí que tenim a prop i a punt és el cementiri...
Veig que no els falta humor i m’animo a fer-los la darrera pregunta: tot, tot funciona bé? I la Sònia, com a bona responsable de la comunitat respon immediatament:
Aquí hi ha un problema, que és el del quarto de les escombraries. Una moda que s’ha inventat l’ajuntament amb tot això del Viladecans green leaf. Els contenidors de les escombraries no són al carrer, sinó dins de la comunitat de veïns, cosa que obliga a una neteja constant per evitar olors i paràsits. Però és que a més a més, els contenidors són de propietat municipal i ens els fan netejar a nosaltres. A banda que el soroll que es genera en buidar-los és considerable.
Ja hem tingut algunes entrevistes amb l’Ajuntament queixant-nos que paguem els mateixos impostos que tothom. Estem lluitant perquè l’Ajuntament se’n faci càrrec, des de l’Associació de Veïns del barri de Llevant.
Hi ha gent que es queixa de moltes coses, però nosaltres pensem que la convivència exigeix paciència mútua i que esdevé una gran riquesa.
Doncs res més. M’acomiado de la Sònia, en Jaume i en Quim i me’n vaig pensant que el proper pas és posar-se en contacte amb l’Associació de Veïns del barri. Ho faré.
Mercè Solé
