dimecres, 21 de gener del 2009

Per una Festa Major amb personalitat


Document que va obrir la taula rodona del dia 19 de gener passat i que es va enviar prèviament a tots els partits polítics.

Aquest acte que avui hem volgut organitzar des de Viladecans Punt de Trobada va entorn d’un tema que sovint alguna gent hem comentat: que les nostres dues Festes Majors, la d’hivern i la d’estiu, necessiten una empenta que en faci alguna cosa més que un seguit d’actes musicals, esportius o lúdics en general, però que igual com se celebren aquests dies es podrien celebrar qualsevol altre dia de l’any.

De fet, això s’ha de dir, aquests actes en general tenen qualitat, aconsegueixen una bona participació, i estan pensats com perquè hi puguin disfrutar gent de totes les edats i gustos. Però el tema no és aquest. El que hem parlat més d’un cop dintre la nostra associació, i ho hem escrit a la revista, i hem comentat també amb gent d’altres entitats, i amb amics i amigues diversos, és que la Festa Major que nosaltres voldríem, i que creiem que és possible d’aconseguir per a Viladecans, és una Festa Major que sigui, realment, un moment representatiu i central en la vida de tota la comunitat viladecanenca.

Organitzar un seguit d’actes de diversos tipus i que arribin a tiothom és una molt bona cosa. Però la Festa Major podria, i hauria, de ser molt més. Una Festa Major és un moment del calendari en què un poble o una ciutat viu i expressa conjuntament la seva personalitat, se sent junta com a col.lectiu, va més enllà del seu cercle de gent habitual i comparteix amb altres el fet de pertànyer a un lloc determinat, amb una història, amb unes característiques, amb unes ganes de viure i conviure. I això cal que es vegi, que s’estimuli, que es manifesti.

Evidentment que anar a sentir havaneres o El Canto del Loco o els Sírex, o participar de la cursa de Festa Major, o ballar sardanes, o seguir el correfoc, són formes de sortir del nostre cercle i disfrutar col.lectivament. I és bo i a Viladecans això funciona i va bé. Però ens falta que tot això formi part d’un teixit propi, d’alguna cosa que faci adonar i faci viure l’experiència comuna de la Festa de tots.

Antigament, la Festa Major, sobretot la que és la principal, és a dir, la del 8 de setembre, tenia una colla d’actes gairebé rituals que tothom seguia i vivia: la missa i la processó, les cercaviles (que llavors s’anomenaven “pasacalles”) amb els gegants i capgrossos, els balls a l’envelat, el dinar que era el més important de l’any després del de Nadal. Alguns d’aquests actes, a més, eren presidits per les autoritats municipals, que d’aquesta manera donaven a la Festa tota la importància d’un acte públic, oficial, que convocava a tothom.

Ara, evidentment, les coses són molt diferents d’aquielles èpoques antigues, i no hi ha cap necessitat d’enyorar-les. Però això no treu que la Festa Major pugui ser, i hagi de ser, alguna cosa més que aquest seguit d’actes interessants que és actualment.

¿I com es fa, això? Doncs hi ha una colla d’elements que voldríem esmentar aquí i que creiem que poden ajudar a fer que la nostra Festa Major pugui anar tenint aquesta personalitat pròpia que li correspon.

El primer d’aquests elements és creure-s’ho i pensar que realment val la pena. Creure-s’ho no només un grup, o una determinada gent preocupada per aquesta mena de temes. Sinó creure’ns-ho com a ciutat. I com que estem en una societat democràtica, i tenim uns representants elegits entre tots per gestionar la vida col.lectiva, creiem que és fonamental que aquests representants de tots vulguin impulsar aquesta recerca. Per això precisament se’ns va ocórrer convocar aquesta taula rodona, amb aquells que han estat elegits per la ciutat per governar-la. I, juntament amb ells, tots els altres ciutadans i ciutadanes. Com més gent veiem que això val la pena, més podrem aconseguir una Festa Major més valuosa.

El segon element seria començar a pensar en quins elements específics de Viladecans poden donar personalitat a la nostra Festa Major, que la faci diferent de les altres. A Viladecans tenim com a mínim un parell de coses estrictament viladecanenques: una és el ball de la Tornaboda, encara que no està situat en l’àmbit de la Festa Major, i l’altre és el nom que dóna origen a la festa, que és el de la Mare de Déu de Sales i la seva ermita, amb la seva indubtable importància cultural i històrica, més enllà del seu sentit estrictament religiós. Potser aquests dos elements es podrien aprofitar d’alguna manera. O es pot crear alguna cosa nova: a Premià de Mar, per exemple, fan girar la festa entorn de les lluites entre vilatans i pirates; i a Granollers tenen la competició dels blaus i els blancs. No ho sé, potser podríem recuperar nosaltres la rompuda de les marines i l’esforç dels pagesos per fer útils aquelles terres inhòspites...

El tercer element seria crear alguns moments sintetitzadors i aglutinadors de la festa. De tot el que ara es fa, sens dubte que el més pot complir aquesta funció és el moment del pregó. Es podria començar per aquest, i anar-n’hi afegint d’altres. Però això sí, caldria treballar-lo i preparar-lo a fons. El moment del pregó des del balcó de la Casa de la Vila hauria de ser un moment de qualitat, en què s’expressés per què val la pena que la ciutat faci festa. Això comportaria, d’entrada, demanar (i ajudar si cal) que els pregoners diguin alguna cosa ben pensada sobre el sentit de la festa de tots. També podria comportar que el mateix alcalde fes una crida a la ciutadania perquè visqui la festa amb orgull ciutadà i amb ganes de convivència. I finalment, hauria d’incorporar alguns elements de festa popular allà mateix: els gegants, els diables, els grallers, música de banda, fins i tot alguna representació breu...

El quart element seria plantejar d’una altra manera els llocs on s’esdevé i es realitza la festa. No ens sembla gens bo que, cada cop més, la majoria d’esdeveniments festius de la ciutat es traslladin sistemàticament al Parc de la Marina. I, en el cas de la Festa Major, això resulta especialment greu. Perquè una Festa Major ho sigui realment, cal que els carrers de la ciutats en vagin plens. I d’una manera especial, cal que en el centre històric, en el lloc on la ciutat té els seus orígens i els seus primers punts de referència, la Festa es visqui i es faci present a cada cantonada. Els carrers del centre històric de Viladecans han de ser, molt més del que ho són ara, el punt de referència bàsic de la Festa Major.

I el cinquè element seria aprofitar les energies ciutadanes per pensar i per tirar endavant tot això. A Viladecans hi són, aquestes energies. Som bastants, els que més d’un cop hem pensat en la nostra Festa Major i ens hem plantejat coses que s’hi podrien fer, o almenys ens hem fet preguntes sobre el tema. Sabem que hi ha un Consell de Cultura que en algun moment deurà parlar de la Festa. Però el que nosaltres proposem no queda tancat en els límits d’un Consell. El que nosaltres proposem és que es busqui la manera de reunir la gent que té ganes de pensar sobre la nostra Festa i ajudar a empènyer-la, i amb aquesta gent començar a treballar-la. Els que formem l’Associació Viladecans Punt de Trobada hi estem disposats. I sabem d’altres entitsts i persones que també ho estan. I creiem que aquesta és una bona ocasió per posar fil a l’agulla.

dimecres, 14 de gener del 2009

Pensar la Festa Major


En aquesta primera pàgina del Punt de Trobada n’hem parlat ja alguns cops, i algun article més se n’ha publicat a les pàgines interiors de la revista. Ens cal pensar en la nostra Festa Major, i donar-li una bona empenta. Perquè la Festa Major és sempre una cosa important per a qualsevol població, i per tant també ho és per a Viladecans. La Festa Major no és només uns dies en què s’acumulen actuacions musicals, actes esportius i activitats diverses. És, sobretot, un moment en què una ciutat sencera es manifesta com una realitat viva, col·lectiva, amb continuïtat amb el seu passat i amb la mirada oberta cap al seu futur. Per això cal pensar-la, la Festa Major, cal cuidar-la, cal mimar-la, cal fer-la entre tots. Cal que el 8 de setembre de cada any, i els dies que l’envolten, esdevingui un autèntic punt de referència de la vida ciutadana.Viladecans, fa anys, tenia una bona Festa Major, adequada a les seves característiques i dimensions: l’ofici i la processó, les cercaviles de gegants i capgrossos, l’envelat, la sarsuela o el teatre, el dinar especialment preparat... Ara, aquests elements antics ja no tenen la funció aglutinant que tenien. Però no han estat substituïts per uns altres d’adequats a les noves circumstàncies. Ara, quan ens mirem la nostra Festa Major, hi trobem a faltar aquelles característiques que en facin un moment especial, significatiu, autènticament col·lectiu.Per això, des del Punt de Trobada hem cregut que era important engegar un procés per pensar entre tots en la nostra Festa. I us convidem a participar-hi. Començarem amb una taula rodona aquest dilluns vinent. A la pàgina següent trobareu les dades concretes de l’acte. No hi falteu.

La grip i els constipats

Ara que ja som de ple a l’hivern i és època de grip i constipats (anomenats popularment “encostipats”) caldria saber què és cada cosa, ja que és molt freqüent posar-ho tot al mateix sac. La grip i el refredat comú, o constipat, son dues afeccions que cal diferenciar.
LA GRIP és una malaltia epidèmica, de caràcter benigne, causada per un virus (“influenza virus”) i que les seves manifestacions més significatives són:– Febre alta que apareix sobtadament i amb esgarrifances– Dolor osteo-muscular– Mal de cap– Sensació de malestar general– Pot presentar també manifestacions respiratòries com tos, mal de coll...Presenta un període d’incubació de 1 a 3 dies i evoluciona favorablement en un període de 3 a 7 dies. En persones d’edat o persones que pateixen malalties cròniques o alguna immunodeficiència pot no ser tan benigne ja que pot complicar-se en bronquitis, pulmonia... D’aquí la gran importància de vacunar-se.
EL REFREDAT també és produïda per virus, principalment rinovirus, que afecta al sistema respiratori superior, nas i gola. Els constipats provoquen:– Secreció i congestió nasal– Esternuts– Tos– Febrícula, mal de cap....També solen durar al voltant d’una setmana i els podem patir al llarg de tot l’any.Al tractar-se de dues malalties víriques no hi ha tractament específic, sols es tracten els símptomes. No està indicat l’ús d’antibiòtics. Podem utilitzar antitèrmics o antiinflamatoris per alleugerir la febre, el mal de cap i el malestar general. També podem prendre algun antitussigen per calmar la tos. Es molt convenient beure molt líquid i guardar repòs si es té febre.En principi es tracta de dues afeccions benignes que evolucionen espontàniament a la curació.
Si la simptomatologia dura més del previst o es presenten altres símptomes no cal dir que s’ha d’anar a visitar el metge.Desitjo que pugueu passar l’hivern sense haver de patir cap d’aquestes dues malalties.
Montserrat Oliveres

Concurs-Exposició de pessebres a Viladecans

El passat 28 de desembre hi va haver un concurs de pessebres realitzats per diferents grups de persones i famílies de Viladecans promogut pel Centre Cultural Sant Joan amb l’objectiu de fomentar i preservar un costum que, segons la tradició, va instaurar sant Francesc d’Assís per allà el 1223, encara que presumiblement ve de més antic.
El pessebre, com un acte d’expressió popular sobre el Naixement de Jesús, esdevé un lloc de trobada de tota la família, tant de grans com de petits, on es poden desvetllar, dins nostre, habilitats que mai no haguéssim pogut creure que teníem, com poden ser la creativitat artística, el sentit de les proporcions, el discernir els aspectes importants dels secundaris, la combinació de colors i textures, la visió en conjunt de les coses, l’habilitat manual i la tècnica, la imaginació, etc. Totes aquestes habilitats, i d’altres que de ben segur em deixo, s’han pogut observar a les creacions pessebristes que hem visitat.
Realment, hi ha pessebres que no s’haurien de desmuntar mai donada la seva qualitat artística, però llavors, on estaria aquella il·lusió de retrobar-nos l’any següent amb tota la mainada per fer-ne un altre que aportés qualitats diferents a l’anterior? Aquesta reflexió va sorgir tot escoltant una nena de 10-11 anys que ja ens explicava com organitzaria el pessebre del proper any, amb una alegria i il·lusió que demostra que val la pena preservar i donar continuïtat a aquesta expressió del Nadal. I per tal d’aconseguir-ho hem d’involucrar dins de cada família els més petits per tal que hi vegin tot allò d’enriquidor que aporta el fet de crear un pessebre i la càrrega simbòlica que hi ha darrere de cada una de les escenes que en ell es representen.Finalment desitjaria fer una crida a tots aquells amants dels pessebres perquè s’animessin a participar en aquest concurs-exposició que no té com principal objectiu la competició –que en la seva justa mesura sempre va bé per avançar, tant en l’aplicació de noves tècniques com en la concepció de les escenes– sinó que, com ja hem dit abans, es tracta de fomentar i preservar aquesta tradició sobretot en aquests moments en què se n’estan implantant altres de foranes que, tot i que han de ser respectades, no pertanyen a la nostra cultura ni creences. Tot seguint aquesta línia el Centre Cultural de Sant Joan està treballant en la creació d’una Associació de Pessebristes per acollir-hi totes aquelles persones o entitats que hi vulguin col·laborar i participar.
Eduard Mondragón

Trobada de Nadal i Festa del Xai


La Xarxa Parlar per Conviure va realitzar el passat 16 de desembre la ja tradicional Trobada de Nadal, i que per segon any consecutiu s’ha realitzat al Club Sant Jordi de la Fundació Viure i Conviure.

A la trobada hi van assistir més de 40 persones de la nostra ciutat, entre voluntaris i aprenents de llengua catalana i castellana, els quals van compartir dolços fets per ells mateixos: pans de pessic, postres nadalencs, dolços d’origen marroquí i te van compartir taula.Va ser un bon moment per trobar-se aquelles persones que mitjançant el voluntariat lingüístic fomenten la convivència i una millor inserció social i laboral dels aprenents.

Enguany, a més, es va realitzar una tertúlia per compartir què representen les celebracions nadalenques en l’actualitat i per conèixer la Festa del Xai, que molts viladecanencs van celebrar el passat 8 de desembre. Hi ha molts nexes d’unió en l’esperit que fonamenta aquestes dues festivitats: retrobaments amb els familiars, recordar aquells qui pateixen i ser solidaris amb els més necessitats són exemples dels molts punts en comú. Tots vam coincidir que les presses, les compres, el consumisme, massa sovint n’agafen el protagonisme...

En nom de la Xarxa Parlar per Conviure i del Consell de la Convivencia, us desitgem un molt bon any 2009.

Idoia Baixench

Memòria històrica

No és pas difícil trobar en diferents poblacions del territori espanyol llistes dels caiguts per Déu i Espanya en l’anomenat bàndol nacional. Tots els noms resten acompanyats del crit “Presentes”, fent una referència que sempre seran honorats i recordats.
En els últims anys han sorgit nombrosos moviments de reconstrucció de la Memòria Històrica. Moviments que destinen la seva feina a la recuperació de l’honor dels grups socials oblidats per la doctrina dominant durant la dictadura franquista.És molt possible que el nom Memòria Històrica no sigui historiogràficament parlant el més adient, tot i això és indubtable l’èxit que ha tingut l’expressió i és elevat el nombre d’intel·lectuals, associacions, partits polítics i persones anònimes que s’han adherit a la causa per restablir aspectes oblidats del nostre passat.
És una veritable llàstima que en ple segle XXI aquest hagi estat de nou un motiu de polèmica i confrontació. Fa pensar, que encara hi hagi ciutadans que parlin amb por quan surten a la llum pública fets succeïts fa més de trenta o fins i tot seixanta o setanta anys.
És per altra banda incomprensible que un país que s’ha vanagloriat de jutjar crims executats per dictadors de l’Amèrica Llatina tingui veritables problemes per a estudiar fets succeïts en el nostre territori. És fins i tot lamentable que jutges de prestigi internacional abandonin diligències d’interès nacional declarant-se incompetents quan en realitat ho fan, segurament, per pressions externes.
La recuperació de la Memòria Històrica hauria de servir per treure a la llum tota la veritat d’uns fets passats i avançar cap a una reconciliació sincera. No tindria per què suposar, com molts han volgut veure, una forma de buscar culpables. És indubtable que n’hi ha. I no cal amagar que van realitzar-se crims en tots dos bàndols i que aquests fins i tot és van arribar a produir ja durant l’època republicana. Falta, però, que també és reconeguin públicament els de la dictadura.
L’encobriment per part de diferents estaments socials que s’oposen a la reconstrucció del nostre passat, no els converteix en herois fidels a la seva ideologia sinó en còmplices de la foscor històrica. Els veritables protagonistes ja no necessiten la seva col·laboració. Si bé la Justícia mai els podrà castigar, la Història ja ho ha fet.
I potser es hora que ho faci la societat. És hora que la gent sàpiga qui van ser aquells que porten el nom del seus carrers i que aquest honor només els ha vingut per ser fidels a doctrines repressores. És hora que es conegui que no tots els rams de flors situats als vorals de les carreteres recorden a víctimes del trànsit, sinó que allà hi resten les despulles de persones que moriren simplement per pensar diferent i no amagar-se’n.
Cal comprendre que durant els primers anys de la democràcia van haver d’existir concessions i silenci per a solidificar una feble democràcia. Però avui aquesta ja està prou consolidada com per a reconstruir els nostres manuals d’història sense maquillatges.Malauradament estem perdent una possibilitat d’or. El concepte Memòria Històrica, si no ho evitem, acabarà sent un crit més d’enyorança vinculat amb els vençuts de la guerra.
És del tot respectable que siguin beatificades i homenatjades les víctimes del bàndol anomenat nacional, això però, sempre que també ho siguin aquells que van caure durant la guerra i la dictadura per defensar els valors de la república.És cert que avui en dia la nostra societat té un munt de problemàtiques socials que ens afecten més directament i que tenen prioritat per resoldre’s, però la recuperació del passat no és una cursa de velocitat. No cal una resposta urgent, ni ha de suposar una despesa exagerada de capital públic. Ha de ser una solució definitiva, de veritable consens nacional, fet que abaratiria els costos i que suposaria el tancament definitiu de les ferides del passat.
Víctor J. Martínez

El niño Chej

Este mes quiero escribir y explicar un poco de la vida de este niño, Chej Ahmed Nayen. Aunque me resbale una lágrima, tengo la necesidad de hablar de él.
Nació en los Campamentos de Refugiados Saharauis de Tindouf, en Djala (Argelia) hace 16 años. Allí trascurrió su vida entre penas y alegrías, junto con toda su familia, con carencia de comida, agua, luz, juguetes y un largo etcétera.Cuando cumplió los 7 años, como muchos niños de los Campamentos, le destinaron a España, en Andalucía, a pasar los dos meses julio y agosto de colonias, lejos del calor del desierto. Esto ocurrió varios años. Su mala salud ya empezada a notarse, y en una de las familias de Andalucía me consta que intentaron por todos los medios buscarle un remedio, pero se encontraron que no podían hacer nada o casi nada por él. Cuando los niños saharauis cumplen los 13 años, ya no pueden venir a España de colonias y a Chej le pasó como a tantos otros niños: tampoco pudo venir más.
Cuando llegó a los 15 años, su salud empeoró muchísimo, sus padres se vieron obligados a hacer lo imposible para que viniera de colonias a España, y lo lograron. Esta vez le tocó Cataluña, con destino a una familia que no pienso nombrar y que lo rechazó, y Chej se quedó sin una casa y sin familia.Él sabía que ninguna familia en su estado lo acogería en su casa, pero encontró una en Viladecans, y a toda la Asociación de Viladecans pel Sàhara que se volcó en que el niño Chej lo pasara lo mejor posible y le dimos una calidad de vida, se intentó que se quedara en un centro a través de la Generalitat, después de mucho papeleo y visitas a los médicos pasaron seis meses sin ningún resultado, y el niño Chej ha tenido que regresar a su casa con su familia, que creemos que es donde mejor estará atendido pero seguiremos en contacto para lo que necesite.Intentaré con pocas palabras explicar cómo es: fue para todos un trocito de pan, dulce, cariñoso y alegre, siempre pendiente de los demás, y por todo ello le querremos siempre.
Rosa Mercader

Busos

Jo em pensava que els grans combats religiosos dins d’una societat com la nostra, de les més secularitzades del món, ja havien passat a millor vida. Però veig que, com sempre, vaig errada.Hi ha la gent rabiosament anti-manifestació-pública-religiosa, que demana que aquesta dimensió quedi reduïda exclusivament a l’àmbit privat i que estaria disposada a escapçar bona part de la nostra cultura si això els garantia que la religió –de qualsevol mena– desapareix del mapa públic. A Viladecans, en tenim una bona representació, d’aquest sector.
N’hi ha d’altres, com servidora, que voldrien que es revisessin els acords Església catòlica - Estat, per tal de garantir l’aconfessionalitat de l’Estat i d’acabar amb alguns privilegis de l’Església que em sembla que no aporten res de bo ni a la societat ni a la mateixa Església. Però a qui, alhora, un reconeixement públic de la dimensió religiosa els sembla important i necessari, sense que calgui imposar res a ningú.
N’ hi ha, al contrari, que enyoren aquells temps del cuplet en què l’Església manava molt i les lleis es feien amb “nihil obstat”.I deu haver-hi la gent normal, que no hi pensa gaire en aquests temes, a qui des d’un punt de vista cultural l’Església no els pesa gaire, i que desconfien de les religions “noves” a casa nostra (però que a la resta del món ja fa molts i molts anys que hi són).
Per això m’ha sorprès que ara l’associació d’ateus s’hagi despenjat amb aquests anuncis al bus, que podeu llegir en la imatge adjunta.
De fet, a mi ja m’agrada que es parli de Déu. Dóna peu a fer-ne conversa amb molta gent de molta mena. Igual que el Codi da Vinci, que va resultar una mica esgotador i al final fins i tot avorrit, però va animar un bon nombre de sobretaules. M’estimo més la polèmica que la indiferència.
No m’agradaria, però, entrar en campanyes i anti-campanyes. Altra feina tenim i només faltaria peixar vells dimonis a favor o en contra de Déu.
A nivell personal, només voldria fer un parell de puntualitzacions:
– Jo em considero cristiana i disfruto molt la vida. Ho dic per si serveix. Segurament hi ha qui encara continua oferint un futur ple de calderes i inferns, i un present ple d’estranyes prohibicions, però és minoria, de debò. El fill de l’amo predicava altres coses.
– Creients o no creients, hi ha coses de què preocupar-te, si és que els teus veïns i veïnes no et són indiferents. La preocupació, la solidaritat i la felicitat no són incompatibles, com molt bé sabeu.I, finalment, si tot això ha de servir per refinançar el transport públic a base d’anuncis a veure qui la diu més grossa, encara hi sortirem guanyant. De tota manera, hi ha moltes prioritats socials que agrairien tots aquests diners, esforços i preocupacions.
Perquè, en el fons en el fons, el veritable manament del déu de la nostra civilització és aquest: “Qui paga, mana”. I aquest déu no el qüestiona gaire gent, més aviat hi ha molt d’interès a “refundar-ne” el culte.
Mercè Solé

Tots som palestins?

Darrerament el drama de la guerra ha tornat de nou a primera línia informativa. Per desgràcia els atacs de Palestina, Iraq i Afganistan no són els únics que s’estan produint a l’actualitat. Tot i això són els més mediàtics per a desgràcia de congolesos, somalis, saharauis...
Amb això no vull treure foc a la irracional violència que s’està patint actualment a Gaza i crec que qualsevol moviment que es faci a favor del cessament dels atacs és, no tan sols necessari, sinó fins i tot obligatori per part dels diferents estats.
Crec que és important que tots ens conscienciem dels fets que estan succeint i posem el nostre gra de sorra per a, com a mínim, exposar el nostre malestar i la nostra discrepància amb la impunitat que es tracten els atacs indiscriminats contra innocents. No podem restar en silenci mentre milions de persones pateixen la guerra i les seves conseqüències. El català ha demostrat amb escreix que és un poble solidari amb els seus (maratons televisives, campanyes de recollides d’aliments, roba, joguines...) i amb la resta del món. Encara recordo les massives manifestacions contra el terrorisme del País Basc, contra la guerra de l’Iraq, les casserolades...Tot i això discrepo totalment amb la forma que tenen alguns conciutadans de sortir al carrer. Reclamar venjança no és precisament la forma més coherent de demanar la pau. El poble israelià també està format per gent innocent que enyora la pau fins i tot més que nosaltres. No crec tampoc amb famosos lemes com “aquí tienes mi nuca” (cridat a les manifestacions contra ETA, “tots som palestins, tibetans...”. Sincerament crec que a milers de quilòmetres tots som valents. Jo potser sóc més insolidari, però de la mateixa forma que no desitjo les desgràcies alienes, molt menys les vull per a mi o els meus. Igual que considero que cap exèrcit pot autonomenar-se de pau, cap pacifista pot ser rencorós o violent.
Em declaro fins i tot contrari a la defensa a ultrança i cega dels pobles represaliats. Una cosa es desitjar la fi de la injustícia i una altra és veure pobles com el tibetà o palestí com el “súmmum” o paradigma de la humanitat. No estic gens d’acord amb el tracte que oferix la Xina al Tibet, però potser una teocràcia medieval com la tibetana no és la meva forma política desitjada ni la que han de recolzar la resta d’estats. De la mateixa forma considero que, si bé el poble palestí, com tots els altres del món, tenen dret a tenir, o com a mínim decidir, el seu estat (amb el seu territori), potser aquest no hauria de ser un país en el quan hi tinguessin cabuda grups terroristes com Hamas o moviments extremistes totalment antidemocràtics i que celebren desgràcies com les de l’11-S.
Hem de cridar, cridar ben fort contra qualsevol injustícia, però qualsevol manifestació, per sorollosa que sigui, no ha d’oblidar que el nostre és un poble amb seny. Un poble que fins i tot durant els dies de festa del Nadal, sense renunciar a les necessàries celebracions, ha dedicat una part del seu temps a pensar en els altres.
Víctor J. Martínez

L'associació de pares de Caviga


Caviga és el nom d’un taller ocupacional per a persones majors de 16 anys i que pateixen una discapacitat psíquica valorada pels serveis de la Generalitat en un 65 %. Totes elles veïnes de Castelldefels, Viladecans, Gavà, Begues i Sant Climent.
Una mirada atenta ens fa descobrir una gran diversitat de situacions en aquests nois i noies que assisteixen al taller: l’edat, la mobilitat, el grau de disminució junt amb alguna malaltia afegida, la capacitat de treball, de centrar l’atenció en determinats aspectes. En fi. De fet la seva discapacitat no els fa diferents de les nostres pròpies discapacitats: també nosaltres anem patint, en moments diferents de la vida, petites o grans disfuncions físiques o psíquiques. El nostre contacte amb ells ens fa de mirall. Deixes de veure-hi persones amb disminució, per veure-hi, senzillament, persones. Perquè la disminució passa a ser accidental, queda en segon terme. I comences a adonar-te que tu també en tens, de limitacions, i no per això penses viure amb menys intensitat.
En el taller, que depèn d’una fundació que porta el mateix nom, els 90 assistents fan feines diverses. Alguns es preparen per anar a treballar en algun centre especial de treball o en alguna empresa normalitzada que pugui oferir-los feina. D’altres fan activitats més encaminades a la seva estimulació i al desenvolupament de totes les seves habilitats. Tots van al centre a les 9 del matí i en surten a les 5 de la tarda. S’hi queden a dinar i disposen de transport adaptat per apropar-los tant com sigui possible al seu domicili. Treballen, com la classe obrera del Delta, per a la Roca i per a d’altres empreses, que els faciliten feines senzilles. I, com la classe obrera del Delta, pateixen la crisi i veuen disminuir la seva activitat laboral.
Els pares i mares –i altres familiars, perquè algunes d’aquestes persones ja han perdut els pares fa anys– s’han constituït en associació, amb la finalitat de donar suport al centre tant com es pugui, i de formar una mena de grup d’ajuda mútua i de formació entre els diversos familiars. El funcionament és semblant al d’un AMPA.Un dels reptes pendents com a associació és sensibilitzar per a la “normalització” de la nostra mirada sobre la discapacitat, i el treball, junt amb d’altres associacions amb objectius semblants com pot ser Asdivi en el cas de Viladecans, perquè una determinada disminució no sigui obstacle perquè una persona es pugui relacionar amb d’altres, aprendre, treballar... sentir-se integrada, és a dir, no només considerada com a “perceptora passiva” de no se sap quina mena de serveis, sinó com a “aportadora activa” de totes les seves habilitats, coneixements i capacitats.
L’Associació té la seva seu al mateix Caviga: al carrer Andorra, 64 de Viladecans, a tocar de Can Calderón.

Mercè Solé

Sant Ramon (el veí del pis de dalt)

Un cop hem conegut els veïns del costat, pujarem una mica per veure qui tenim a dalt. I a Viladecans si mirem amunt, des de gairebé tota la població, hi trobem Sant Ramon.
La coneguda com muntanya de Sant Ramon es troba situada a la serralada del Montbaig. Amb una alçada de 286 metres constitueix un dels espais verds més importants de la zona i sobretot un dels millors miradors del Baix Llobregat i el seu delta. Hi ha fins i tot qui afirma que en dies de claror amb l’ajuda d’un bon equip òptic és pot arribar a veure el perfil de Mallorca. Això sí, mai no m’he atrevit a preguntar si ho veien abans o després de visitar el bar que hi trobem a dalt del cim.
Bromes a part, és molt recomanable realitzar passejades per la zona. El nivell de dificultat es assequible per a qualsevol amb ganes de caminar i gaudir d’un paisatge típic del bosc mediterrani.La pujada i baixada es pot realitzar a peu o en bicicleta tant pel seu vessant viladecanenc com per Sant Boi o Sant Climent. I a cada lloc trobarem una flora i sobretot una superfície i una diversitat forestal diferent.Pujant per Viladecans, uns dels punts de partida es troben a la carretera de Sant Climent o a la plaça dels Voluntaris Olímpics (davant del camp de beisbol). Des d’allà els camins no tenen pèrdua i no es perd quasi mai de vista el nostre punt de referència, l’ermita situada al cim. Cal destacar de la pujada, a més de la flora i fauna, la possibilitat de contemplar típics masos de la zona o fins i tot les restes d’antigues bòbiles que anys enrere s’aixecaven a la vora del camí.
Com he dit, el cim està coronat per una petita ermita dedicada a Sant Ramon i que dóna nom a la muntanya.Sant Ramon és el patró de les dones en estat i és per tant habitual trobar, dins del recinte sagrat, ofrenes i peticions dedicades al sant. Es diu que la mare de Sant Ramon va morir en el moment del part i que l’infant va ser tret del ventre de la seva mare obrint-la amb una espasa. Per això és conegut com el Nonat.
L’ermita fou construïda entre 1885 i 1887, segons sembla per un propietari que es deia Ramon, i tot i les seves reduïdes dimensions encara avui en dia és la seu de diverses celebracions litúrgiques i es pot trobar oberta al públic sovint. Està formada per una nau central reservada al culte i dos laterals dedicades a cafeteria, la del cantó esquerre i magatzem, sala de exposicions, documentals... la ubicada a la nostra dreta si ens situem enfront de la façana.
El nom històric de la muntanya és de Golbes i popularment també es coneixia com la fita, ja que en el seu punt més alt estava situat el punt que marcava el límits de Sant Boi, Viladecans i Sant Climent.Amb el nom de Golbes també es coneix una de les fonts que trobem si es decideix pujar pel cantó santboià. Aquest camí, també de gran bellesa natural, ens permet al seu inici, situat a la sortida de la carretera de Sant Climent, contemplar la torre de Benviure amb una arquitectura que ens recorda l’art musulmà.
L’entorn de Sant Ramon és doncs un altre dels nostres tresors, un lloc més on portar i poder presumir de la nostra vila davant de familiars i amics. La gestió de l’espai des dels ajuntaments de les ciutats a qui pertany, les activitats de diferents associacions per a repoblar i protegir l’espai, i sobretot la presència dels veïns de la zona fan que avui més que mai tinguem un bosc viu a Viladecans.
Víctor J. Martínez

Hermínia Bundó, al quiosc de la Plaça de la Vila


En aquest primer número de l’any al Punt de Trobada hem volgut conèixer de prop a l’Hermínia Bundó, que està al capdavant del quiosc de la Plaça de la Vila des de fa 20 anys.

Va néixer a Barcelona, es va criar a Sant Climent però viu a Viladecans des de 1963, així que tenint en compte la botiga que regenta, la seva ubicació privilegiada i també –val a dir-ho– el seu caràcter afable parlem d’una persona molt coneguda al poble, concretament en el seu nucli antic. El seu és el punt de venda de diaris més antic de Viladecans. Anys enrere havia estat just al costat, on ara hi ha el bar Ca l’Andreu, a l’antiga botiga de Ca la Ferrera i, segons sembla, va haver-hi un temps (parlem de mitjans del segle XX) en què els propietaris havien d’anar a buscar a peu els diaris fins a l’estació de tren de Gavà. Déu n’hi do.

Però els temps han canviat molt d’aleshores ençà, dels quatre diaris amb què varen començar el 1989, quan varen agafar el quiosc arran de la jubilació de la senyora Alberta (l’àvia de Ca l’Andreu que va vendre diaris durant molts anys), han passat a tenir un ampli reguitzell de diaris, revistes, col·leccionables, joguines, contes per la mainada, joguines, llamins... fins i tot targetes T-10 per anar en transport públic! Una autèntica feinada, segons se’ns queixa, que no para d’augmentar i que no es veu recompensada: ho justifica amb els marges de benefici cada vegada més magres per les vendes de diaris i revistes, que són els mateixos des de fa 25 anys i que no tenen en compte l’augment de feina que representa el cada cop més nombrós i complex repertori de promocions, campanyes i col·leccions que promouen aquestes publicacions per atreure més lectors.

Diu tenir més de 100 títols a la venda, dels quals molts han de ser retornats, sobretot de revistes especialitzades o d’àmbits com la informàtica o l’automoció, que també estan notant l’aturada en el consum i en la compra de vehicles. Per número d’exemplars venuts, el número 1 és el Periódico de Catalunya en castellà, el segueixen a certa distància la versió en català del mateix diari (que ha notat bastant l’aparició de la premsa gratuïta), la Vanguardia i a més distància El País, El Mundo, l’Avui o El Punt (que són gairebé testimonials). La premsa esportiva i la del cor continuen tenint bona acceptació, tant entre la gent adulta com entre la gent més jove que també té la seva oferta (digui’s Qué me dices, Cuore, etc...).

I tot això, aquesta munió de mitjans escrits que analitzen l’actualitat política, esportiva, cultural i del cor, és en gran part el motiu que el quiosc de l’Hermínia esdevingui sovint un espai de tertúlia. Ella ho resumeix molt bé: “Aquí es parla de tot, hi ha molt de tracte amb la gent, vénen i comenten les notícies”. En certa manera això li recorda èpoques llunyanes, quan els pagesos del poble, en dies de pluja o de mal temps, també la feien petar al mateix lloc de la plaça, just davant del que aleshores era l’establiment d’un dels tres ferrers que hi havia a Viladecans per ferrar els animals. Sigui com sigui, ens adverteix, “segons qui ve, a l’hora de parlar de futbol cal anar amb compte”, no fos cas de ferir susceptibilitats a flor de pell. També diu que té tots els polítics de l’Ajuntament com a clients (“tinc bona relació amb tots”) i que és curiós veure els diaris que compren, ja que és fàcil ubicar-los ideològicament (els diaris i els polítics). Sobre el futur es mostra pessimista. Ens explica el perquè de tants quioscos al carrer tancats: “És un treball molt sacrificat, només hi ha tres festes a l’any (Sant Esteve, Cap d’Any i Divendres Sant), és molt lligat, diumenges, dissabtes... A més a més, si comences de nou surt molt car, perquè has de pagar la concessió a l’Ajuntament, et cobren sempre els ports i per pagar-los cal que tinguis uns guanys, que també et permetin viure. Hi ha molta feina amb devolucions, facturacions...”.

A banda d’això, considera que la ubicació del seu quiosc ha perdut atractiu per als seus clients : “El centre ha perdut molta vitalitat, des que van tancar la circulació de cotxes la plaça hi ha perdut, tots els comerciants de la zona ens hi vàrem negar. Ara que és zona peatonal, des de fa quatre o cinc anys, la gent ha de venir a peu i no hi ha aparcament. La gent és molt comodona i tampoc no han fet res de reclam. El comerç està més fluixet”. També es mostra crítica amb les associacions de comerciants: “Els botiguers de la part baixa no n’hem format mai part. Ens han ensorrat una mica, primer amb multes i després promocionant sempre el comerç de la part alta”. En definitiva, constatem una vegada més el que ja hem apuntat des del Punt de Trobada en anteriors ocasions, el progressiu abandó o deteriorament del nostre centre històric al qual les instàncies públiques hi haurien de dedicar possiblement més esforços.

Josep Ginjaume