1977, un símbol feixista cremat

L’abril del 1977, a la zona industrial de Viladecans, van aparèixer les restes cremades d’un dels símbols de la dictadura franquista, el “yugo” i les fletxes que durant més de quaranta anys formaren part del paisatge del país.

Jaume Muns

Ballester (Apus melba) Viladecans, 14 de juliol de 2018

És un ocell estival. Acostuma a arribar al març i a tornar cap a l'Àfrica a l'octubre. Cos de color negre amb el ventre i la barbeta de color blanc. Amb una silueta típica en forma de ballesta, cua curta i lleument forquillada, i ales molt llargues i estretes. S'alimenta de petits insectes, atrapats al vol. En passar la major part de la vida a l'aire, no pateix amenaces d'importància.

Eio Ramon

Catalunya: recuperació o reconversió industrial? (2)

La principal matèria primera que importem són combustibles fòssils (15,1 milions de tones) en forma de petroli cru i gas natural, el que converteix la refineria de Repsol del Camp de Tarragona, la planta regasificadora del port de Barcelona i el gasoducte procedent d’Algèria en les infraestructures més estratègiques del país. L'energia importada subministra el 93,4% del consum anual d’energia primària a Catalunya, amb un cost de 5.830 milions d’euros. El 46% és petroli, i només el 5,4% d’aquesta energia és renovable produïda en el territori. El 45% de tota l’energia final va al transport. La indústria representa el 25,5%. Els sectors domèstic i serveis, el 14,7% i el 13,1% respectivament. I el sector primari només l’1,6%. D’aquesta energia final, el 46,3% són hidrocarburs líquids destinats a la combustió, dels quals el 29,8% és gasoil emprat principalment en el transport de mercaderies, en calefacció i maquinària. Només el 25,1% de l’energia final és electricitat.

En segon lloc d’importància pel seu volum importem matèries primeres biòtiques (14,6 milions de tones) destinades principalment a alimentació. En molta menor mesura, pel que fa a volum, però no menys important, importem minerals metàl·lics (158.572 tones). Per altra banda, la principal extracció domèstica són minerals no metàl·lics (30,8 milions de tones) consistent en sorra, guix, pedres i altres materials destinats a la indústria de la construcció, i també minerals per a la fabricació de fertilitzants. A Catalunya s’extrauen també matèries primeres biòtiques (7,8 milions de tones), de les quals 3,4 milions són conreus, i 3,2 milions conreus farratgers. 

Ara bé, a més de les matèries primeres per a la indústria, el principal flux d’entrada de materials a l’economia catalana són els productes manufacturats i semimanufacturats que sumen 57,5 milions de tones/any. I les sortides (exportacions de manufacturats, semimanufacturats i altres) sumen més de 65 milions de tones. En resum, i per no cansar amb més dades, Catalunya té una indústria transformadora que és molt deficitària en energia, matèries primeres, i productes i béns tecnològics. En un escenari d’encariment dels inputs energètics i materials essencials per a la indústria, però també de productes alimentaris, i d’inestabilitat de les cadenes de subministrament, per exemple de microxips, l’economia catalana presenta una elevada vulnerabilitat que pot traduir-se en una important pèrdua de competitivitat. 

La pèrdua de competitivitat de la indústria no ha fet més que començar en alguns sectors més exposats que no han reaccionat a temps davant les actuals crisis, algunes anunciades amb molta antelació com la crisi climàtica o el Pic del petroli. Altres inesperades com la pandèmia de la COVID-19 o la guerra d’Ucraïna. Les contramesures governamentals per frenar l’escalada de preus reduint impostos o intervenint en els mercats majoristes de l’energia, amén de corregir abusos dels oligopolis energètics i altres càrtels perpetrats en les dècades neoliberals, tenen molt poc recorregut com es veurà ben aviat perquè el problema no és de preus sinó de subministrament de materials. No parlem d’euros sinó de tones o de quilowatts hora.

En l’expectativa de possibles escenaris futurs de desabastiment, Catalunya s’ha de dotar d’una política industrial a mig i llarg termini que transformi estructuralment el sistema productiu per guanyar sobirania industrial, tecnològica i energètica, així com incrementar l’autosuficiència alimentaria i dels recursos per a una major resiliència davant dels avatars del canvi climàtic, de la limitació de les emissions i contaminants, i de les cadenes de subministrament global. 

Per combatre la crisi energètica que afecta directament la rendibilitat d’alguns processos industrials electrointensius, i afecta també el transport, i altres processos tèrmics com les cimenteres, cal desplegar amb rapidesa l’aprofitament dels recursos de vent, sol i biomassa del territori. Electrificar el transport i millorar l’eficiència dels processos industrials, també els que requereixen energia tèrmica. 

Cal desplegar el més aviat possible un programa per l'aprofitament dels recursos biomàsics dels boscos de Catalunya que constitueixen en dimensió, junt amb l’energia renovable del sol, el principal recurs autòcton que disposa el país. Substituir els recursos minerals no renovables sempre que sigui possible. Catalunya és una de les regions més verdes d’Europa. Disposa d’unes masses forestals que ocupen més del 60% del territori (41% del territori són boscos) que estan en expansió en els darrers decennis per l’abandonament de conreus i pastures. La producció de biomassa dels boscos catalans és aproximadament de 2 milions de metres cúbics anuals, cosa que permetria fer-ne una valorització material i energètica a escala industrial, fet que ajudaria a l’hora a minimitzar el risc d’incendis i millorar el mosaic agroforestal.

Les estratègies de descarbonització i reducció de la petjada ecològica incentivades pel Pacte Verd Europeu apunten a una transformació industrial que depengui cada cop menys dels recursos no renovables, i desenvolupi una bioindústria transformadora de la biomassa en matèries primeres i combustibles verds, a més de l’aprofitament de la fusta per materials de construcció. 

La principal porta d’entrada dels fluxos materials i energètics de Catalunya, que és el port i el polígon petroquímic de Tarragona, s’ha de transformar en els propers anys en biorrefineria de recursos agroforestals i en ecoplantes de química molecular per la transformació dels residus sòlids urbans en metanol per a la producció de matèries primeres. La química ha de substituir els hidrocarburs en la elaboració de polímers, amoníac per a la fabricació d’adobs. Produir hidrogen verd i biocombustibles per a la indústria i l’aviació. La bioindústria amb les ecoplantes s’ha d’estendre pel territori, també a l’àrea metropolitana en substitució de les incineradores que és a on ara mateix es valoritzen un milió i mig de tones d’escombraries que es generen anualment a Catalunya amb les seves corresponents emissions de CO2. Així mateix, cal instal·lar reactors de biogàs per transformar les dejeccions de la sobredimensionada cabana estabulada a Catalunya en biometà per a l’aprofitament tèrmic o altres usos industrials. 

Sense ànim d’exhaustivitat, el que aquí s’apunta, són algunes directrius per una transformació estructural de la indústria catalana que permeti transitar cap a una economia sostinguda per matèries renovables i autòctones, reduint les importacions. La digitalització pot ajudar per exemple a substituir les tecnologies d’adobs artificials i fitosanitaris d’ús agrícola per la gestió dels conreus amb dades massives, sensòrica, algoritmes, el que es coneix com agricultura de precisió o agricultura 4.0. Només amb tecnologia digital i tecnologies per a la irrigació es podrà fer front a la disminució de precipitació que afecta a les regions mediterrànies, per reduir el risc de plagues i evitar que caigui la productivitat del camp. 

Necessitem un Pla Industrial per transformar estructuralment l'economia, amb la vista posada en el mitjà i llarg termini, amb consens dels agents socials i econòmics. Un Pla de País, amb un nou contracte social que situï Catalunya en el que serà sens dubte la gran revolució industrial d’aquest segle. La revolució ecològica i digital, de la que Catalunya no en pot quedar al marge.

Salvador Clarós 

Com si fos ahir

El grup Sant Jordi va celebrar els cinquanta anys amb una padrina d’honor per fer el pregó: la filla del barri, la veïna de la pàgina del costat, la nostra escriptora Patricia Aliu, capaç d’escriure al nostre Viladecans Punt de Trobada, publicar regals literaris com Fragments de Vida i donar veu, cara i memòria a la vida d’un barri. Una vida cosida pels retalls dels nascuts que han trepitjat fort en masculí i en femení, els vius i els morts, els solters, els casats, els descasats. Allí va néixer el grup de Dones, que volia explicar el que era un Diu i van haver de començar per explicar que l’orgasme femení també existia. 

Un barri amb certa vocació de Fort Apache, de pedania Estat, capaç de tenir jardins que estimar com si fossin els testos de casa. Com totes les urbanitzacions construïdes abans dels setanta va prometre el que mai no acabaven de donar, per molt que fos llavors la caixa de la Diputació. Els balcons amb vistes, al cap d’uns anys es van convertir en un problema, els paravents d’uralita amenaçaven de sortir a volar pels cels i estavellar-se sobre el terra i els caps dels veïns com els dracs de Joc de Trons. Tot i això, quan a la raó se li suma la tossuderia incansable al desànim, els veïns acaben guanyat.

El tancament en forma d’el·lipse el converteix gairebé en un recinte emmurallat amb la porta sempre oberta. Des del seu naixement, amb pisos alts però lluminosos, espais de vianants públics, tan nets com si els veïns escombressin la porta de casa seva, el barri Sant Jordi és hospitalari, però quan el trepitges saps que entres a casa aliena. Ha viscut a la vora de la riba de la riera de Sant Climent com altres ciutats viuen al costat d’un riu, que potser està sec però de tant en tant se’ls escapa l’aigua pel bolquer i la deixen anar als veïns. Llavors els pàrquings inundables es convertien en grutes submarines. Res de nou, les rieres i els rius no se solen portar bé amb els soterranis dels seus veïns. Intenten fer-los seus i ocupar-los, encara que sigui temporalment. El cobriment de la riera va aconseguir que cotxes i conductors poguessin dormir tranquils sense témer l’home del temps com si fos l’home del sac.

Aquests quinze blocs formats en files de tres tenen l’església parroquial del seu barri i del barri de Sales que ha crescut molt més del que era l’any 1972. L’església habita en un soterrani com els cristians a les catacumbes, com els cotxes al pàrking, amb l’ambició que les seves oracions pugin a dalt del cel.

Aquesta foto no té cinquanta anys, però ja pinta cabells blancs de 1977. Hi ha la tristesa del descampat, però hi ha l’alegria dels jocs de petanca. Un joc de veterans que és com un joc de nens, com quan tiràvem al rotllo amb truques i boles de fang. On no hi ha formigó hi ha lloc per a nosaltres. La terra és el ventre de la vida.

Text: José Luis Atienza

Foto: Jaume Muns

European softball femení 2022

Catalunya acollirà del 24 al 30 de juliol el campionat més important de softball femení d’Europa. Viladecans, juntament amb Barcelona, Sant Boi i Gavà, en serà una de les seus.

Actualment, la campiona europea és la selecció italiana que defensarà el seu títol davant les vint-i-una millors seleccions d’Europa.

Inauguraran el campionat les seleccions d’Espanya i Israel al camp de beisbol i softbol de Sant Boi el dia 24 de juliol.

A Viladecans els partits comencen també el dia 24. Us compartim el calendari del primer dia i en aquest enllaç podeu consultar i ampliar tota la informació relativa a aquesta competició tan rellevant a escala europea, que torna a posicionar Viladecans en el mapa mundial del softball.

Per comprar entrades:

Els preus de les entrades van des dels 5 euros. L’entrada dona dret a veure tots els partits disputats en una seu en la seva fase de grups inicial. 

Per poder gaudir del TOP6 que es farà a Sant Boi, els aficionats podran comprar un passi diari per 10 €.

Hi ha disponible un abonament de 45 € per veure  tots els partits. Només es pot comprar online.

La venda online es fa a través de la plana web de Vivetix.

Barcelona

Gavà

Sant Boi 

Viladecans

Abonament complet

l’últim refugi

Escultura del Papa Luna al Castell de Peníscola (2007),
obra de Sergio Blanco. Foto: Patricia Aliu, 2022

Ressonen encara, cent anys després i pels passadissos de parets, terra i sostre petris, els passos dels monjos i soldats que van viure envoltats d’aquestes roques agrestes i imponents muralles durant dos segles. En aquesta antiga plaça fortificada que he arribat a estimar tant en poc temps —només hi he viscut una dotzena de voltes al sol— he intentat que m’enteguessin arreu del món, que la glòria d’aquesta seu que presideixo perdurés, s’igualés o superés les d’Avinyó i Roma. Però em penso que m’hauré d’anar acomiadant d’aquests murs; del jardí amb aquesta font preciosa, que vaig crear en el pati d’armes que hi havia quan hi vaig venir per primer cop, i d’aquest Mar Mediterrani que sempre esguardo i pel qual mai més no navegaré.

Ni els remeis de l’apotecari ni l’alquímia dels metges poden fer res amb la meva malaltia misteriosa. He treballat molt per a aquest castell i per a les meves tasques com a un dels caps de la meva Església. He escrit butlles i tractats, rius de tinta, el llibre de les consolacions de la vida humana i també el meu testament. Sé que em queda poc temps. Defensant els meus drets i barallant-me amb els altres pel meu lloc m’he construït enemics tan forts i perillosos com aquests baluards poderosos i aquests grans carreus.

No em trobo gens bé. Mai no he estat un home fort, soc poca cosa, esquifit, baixet i magre. Només la tiara em fa semblar més alt. Espero que el meu passat i present sigui recordat en el futur. Un futur que sé que ni tan sols soc capaç d’albirar. No em penedeixo de res, malgrat estar i sentir-me aïllat dels altres. Des de la finestra del meu estudi veig el cel i el meu mar, i els dic adeu als meus somnis. Potser el verí que em mata, fet de l’enveja i l’ànsia de poder dels qui m’envolten, em retiri del món. Però estic segur que la meva empremta s’escamparà arreu i esdevindré símbol. 

Soc en el meu últim refugi, el d’un home superat per la seva època. Tal com ho va ser per als religiosos guerrers que aquí van aixecar la seva darrera gran fortificació, en un esforç que va resultar final i definitiu.

Soc Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor. Vaig prendre el nom de Benet XIII i no vull renunciar al que soc. Fins al final, sigui com sigui, em mantindré en els meus tretze. Malgrat tot i tothom.

Castell de Peníscola, 22 de maig de 1423

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Capvespres de Mel

 

Mas Ratés és un dels barris més petits de la nostra ciutat i fins fa poc temps, que s’ha posat en marxa la Casa de les Abelles, no comptava amb cap equipament municipal. 

Potser per tenir la muntanya a tocar i per ser poc dens, és un barri que no té places, ni espais amb bancs per a trobar-se, a fer petar la xerrada i fomentar el bon veïnatge i la relació entre els veïns i les veïnes. Els serveis, els equipaments i les activitats històricament s’ha de fer fora del barri, per sota de la Roureda. 

Si travesses la Roureda, puges l’escala i camines cap a muntanya, al carrer Farigola, rodejada de pins i romaní, just a l’entrada del parc de Mas Ratés, trobaràs la Casa de les Abelles. Un petit i modest edifici embolcallat de pedra, amb la façana decorada amb una abella i a un dels costats una pèrgola on s’enreda una gran glicina que dona ombra i frescor i que convida a l’estada, a refrescar-se, tancar els ulls i gaudir dels sons del parc. 

Aquest edifici que en temps havia estat un bar i que ara ha estat transformat en equipament ambiental, és la mostra de com un modest espai pot acollir projectes singulars d’innovació i de millora de la biodiversitat com el projecte Bee Happy. Un projecte per explicar, sensibilitzar i sobretot per implicar i mobilitzar als veïns i veïnes en la preservació de les abelles i en la seva conservació. A més, aquest espai acull una bonica experiència de compostatge comunitari al barri de Mas Ratés. Activitat de prevenció de residus i de reducció d’emissions de CO2 pionera a tota l’àrea metropolitana en la qual participen un bon grapat de famílies del barri, i que és seguida per la mirada atenta dels grup de voluntaris del Centre de Salut Mental de Sant Joan de Déu. 

La Casa de les Abelles és l’espai on a poc a poc es va plasmant la gran aventura del Bee Happy que vam començar al 2014.

A partir d’una petita exposició que podeu visitar es programen tallers i activitats per públic escolar i familiar que fem els diumenges. Promovem projectes com el metro de Natura al balcó o apadrina un escocell. També organitzem fires com la de Sant Ponç o la festa de la mel que celebrem a la casa de les abelles amb l’objectiu de fer d’aquest equipament un pol d’atracció per el barri i per situar el parc de Mas Ratés i el seu entorn com a ruta obligatòria de descoberta i de millora de biodiversitat a Viladecans.

Aquest curs hem ampliat l’oferta de les activitats relacionades amb les abelles i els seu món. Els dissabtes hem incorporat a la programació cursos de la formació de nous apicultors i des de el mes de maig el tercer divendres de cada mes organitzem els capvespres de mel i musica. 

El capvespres igual que a les activitats d’educació ambiental que es programen a la pineda del Remolar, barregen i lliguen natura i cultura. 

Als capvespres de mel hem presentat propostes musicals de gran qualitat amb les quals la música entra en diàleg amb l’entorn natural, acompanyant-lo de la degustació de productes derivats de la mel. Són concerts en format íntim a l’aire lliure i amb propostes artístiques locals que transiten per diversos estils. Des de la dolça veu de la Cèlia Castellanos amb la qual vam tenir el gust d’iniciar aquests capvespres. Seguit de la fusió i la barreja del grup Flamengras del Javi Vaquero que ens van acompanyar al capvespre de juny. 

Aprofito per convidar-vos al concert del tercer divendres de juliol, a les 8 del vespre, on gaudirem del grup Bossa On i de la flauta travessera de l’Héctor Colom, en un concert on la música és el lloc de trobada i la casa de les abelles i el parc s’ofereixen com a espai de convivència, d’oci i de cultura dels veïns i veïnes durant els capvespres d’estiu.

Encarni Garcia

La Biblioteca també és feminista

El fons de dones, feminismes i igualtat de gènere de la Biblioteca de Viladecans s’ha ampliat força els últims anys. Teoria feminista, novel·la, teatre, poesia, còmics, contes, entre altres formats, com la revista Pikara, s’han incorporat a col·lecció. Els llibres serveixen per informar-nos i ser crítics amb les desigualtats  i, per tant, la Biblioteca com a centre d’informació ofereix un fons de qualitat, adaptat a les necessitats de la societat. A més, la Biblioteca organitza diferents activitats relacionades amb aquesta temàtica tant per a adults com per a infants. Un dels projectes més recents és la creació del Club de Lectura Feminista que va començar el març de 2021 i que actualment reuneix mensualment una quinzena de dones per debatre i comentar una obra amb perspectiva de gènere. L’objectiu d’aquestes sessions és compartir opinions, experiències i reflexionar sobre tot allò que afecta les dones. Les trobades del Club es fan el quart dimecres de mes de setembre a juliol. Fins ara, les participants han llegit llibres amb temàtiques diverses com la caça de bruixes, la menstruació, la Segona República, l’amor romàntic, el feminisme interseccional, ecofeminisme així com llibres d’autores clàssiques com Virginia Woolf o pel·lícules amb perspectiva de gènere com La boda de Rosa d’Icíar Bollaín. Les propostes de lectures per analitzar es trien prèviament entre les participants i ens comenten de manera conjunta. Al mes de setembre, a més, hi haurà una trobada amb Eva Maria Garrigosa, guanyadora de l’últim Premi Delta amb la seva novel·la L’Abocador. 

L’escriptora i autora del llibre Mama desobedient, Esther Vivas, és l’encarregada enguany de tancar el curs del Club de Lectura Feminista fins al setembre. Esther Vivas, que també és autora de diverses obres sobre moviments socials alternatius, sobirania alimentària, consum responsable i maternitats, al seu assaig, publicat en català per l’editorial Ara Llibres, fa una anàlisi de la maternitat tractant temes invisibilitzats com la violència obstètrica, pèrdua gestacional, lactància, infertilitat entre altres qüestions relacionades amb l’experiència materna sempre des de la mirada feminista. 

Per altra banda, l’escriptor Carlos Zanon, autor de novel·les com Taxi, Yo fui Johnny Thunders, Carvalho: problemas de identidad i Barcelona, tancarà les sessions del Club de Lectura de Narrativa amb una trobada amb les participants per presentar la seva darrera obra Love Song, una història descarnada de violència, amistat i referències musicals.

Els Clubs de Lectura de la Biblioteca reprendran la seva activitat al setembre amb noves lectures i activitats. 

L’INSTANT ABANS DE L’IMPACTE

Castro, Glòria de

[Barcelona] : Edicions del Periscopi, 2022

Novel·la càustica i sarcàstica i recent Premi Llibreter 2022. Glòria de Castro, arran de la seva experiència personal, qüestiona les idees preconcebudes sobre la felicitat, l’amor i els valors de la societat de consum. La protagonista d’aquesta història treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica. Després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral. Decebuda, trama una venjança que escriurà en forma de dietari: durant 365 dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Entremig, però, sembla que la vida personal també se li capgira quan el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock. L’instant abans de l’impacte fa una radiografia àcida sobre el món laboral, les polítiques de conciliació i la crisi dels quaranta.

SOTA L’AIGUA

Sandnes, Hans Jørgen

Barcelona: Edebé, 2021

L’Ophelia es muda a la petita ciutat costanera de Saltvik. Allà coneix el pescador Bernard, que comparteix la seva fascinació per les criatures submarines. A l’Ophelia li interessa moltíssim la criptozoologia. Una nit, l’Ophelia veu una cosa misteriosa per la finestra. Què és el que s’amaga sota la superfície de la mar? Deu tenir alguna cosa a veure amb el noi que es va llançar de cap a la mar i va desaparèixer? Sota l’aigua és el primer títol de la sèrie Cripto. Està escrit i dibuixat per Hans Jørgen Sandnes, un il·lustrador conegut i molt valorat arreu del món. Còmic adreçat a infants de més de vuit anys. 

L’agenda de JULIOL I AGOST

ACTIVITATS ADULTS

Dimarts 12 de juliol, 18h. Xerrada amb Esther Vivas sobre el seu llibre Mama desobedient. Dins de les sessions del Club de Lectura Feminista. Acte obert. Lloc: Sala d’exposicions de la Torre del Baró.

Dimecres 13 de juliol, 18:30h. Xerrada amb Carlos Zanon sobre el seu llibre Love Song. Dins de les sessions del Club de Lectura de narrativa. Acte obert. Lloc: Sala d’exposicions de la Torre del Baró.

CLUBS DE LECTURA (places lliures)

Dimecres 20 de juliol, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: Matar un rossinyol de Fred Fordham. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Cal inscripció prèvia.

Mossèn Celestino i l’autenticitat

Ha mort mossèn Celestino Bravo, tota una institució a Viladecans. Personatge estimat per moltíssima gent que, des que s’ha conegut la seva mort, explica a les xarxes mil i una històries sobre com Mn. Celestino va ser una persona propera, solidària, sense por. En síntesi, va venir des del seu Somolinos natal, a Guadalajara, perquè tenia una afecció greu als ulls. Va ser capellà de l’hospital de Viladecans (aleshores de Sant Llorenç) i després el van fer rector de la parròquia de Santa Maria de Sales, una parròquia sense església, que encara s’havia de construir. Ell va fer per construir l’església (per a mi, la més bonica amb diferència de Viladecans), obra de Robert Kramreiter. És popularment coneguda com “l’església del tobogan” per la seva forma.

Però sobretot va construir una Església-comunitat que acollia els treballadors del barri, la majoria dels quals treballaven a la Roca. La seva actitud solidària durant les vagues de la Roca a finals del franquisme i durant la transició li va fer guanyar-se el respecte i la confiança de tots els sindicats i de l’esquerra. De fet li van confiar l’administració de la caixa de resistència, que no és poc. Però a banda d’actituds heroiques, amb totes les lletres, mossèn Celestino sempre ha estat proper a la gent. Sense protagonismes ni gaire discursos. Sense ideologies. Sense formar part dels moviments de la pastoral obrera (tot i que la Goac va tenir un paper determinant en la seva actitud amb les vagues). Sense missatges alliberadors per a tercers. Predicava amb l’exemple i prou.

Sempre tossut i, pel que jo l’he conegut, rialler. Tossut per construir (a més de la parròquia, inaugurada el 1967, va continuar empenyent fins a construir els locals parroquials, estrenats el 2009), tossut per ser present sempre en tota la vida de la ciutat i de les parròquies. Tossut per formar-se i per pregar (encara l’any passat, amb 93 anys, va venir als exercicis per a preveres del Miracle). El recordo també visitant els meus sogres (que l’estimaven molt) quan ja eren propers a la mort. Els visitava perquè sí, perquè volia, no pas perquè li tocava. No eren ben bé de la seva parròquia ni potser políticament de la seva corda. S’apreciaven molt, senzillament, i ell trobava temps per a tothom.

Ha estat a la parròquia pràcticament fins al final, encara que s’embarbussés una mica amb les misses. Sospito que als seus feligresos els hi era igual que es perdés en el missal de tant en tant. Li va costar deixar de ser-ne el rector, però no va voler abandonar mai el barri. Li van donar la medalla d’or de la ciutat. Se la mereixia, sens dubte.

Quan sigui gran, m’agradaria ser com ell.

Mercè Solé

Un carrer per a Celestino Bravo

Mossèn Celestino quan l’alcalde Carles Ruiz li
va lliurar la medalla d’or de la ciutat

El gran aplaudiment amb que va ser acompanyat el seu fèretre tant en entrar com en sortir de l’església de Santa Maria de Sales el dia del seu enterrament van deixar molt clar el profund impacte que mossèn Celestino Bravo ha deixat a Viladecans. Entre els feligresos de la seva parròquia, i entre molta altra gent que l’ha sentit proper en el seu tracte, en la seva acció de servei a qui ho necessités, i en el seu compromís en la vida social i ciutadana. De tot això en parlen els altres articles que publiquem sobre ell en aquest número del Punt de Trobada.

Doncs bé. Vist tot això, em permetreu que m’animi a fer una proposta que em sembla molt òbvia: cal dedicar-li un carrer. I completo la proposta suggerint quin podria ser aquest carrer: el carrer anomenat de la Parròquia, que surt de l’avinguda de Can Batllori just al davant de Santa Maria de Sales. Aquesta és, òbviament, la Parròquia a què està dedicat el carrer. I no crec que a ningú de Santa Maria de Sales li pugui semblar malament que la seva parròquia quedi personalitzada en qui n’ha sigut l’ànima i el punt de referència durant gairebé 60 anys.

Per tant, demano al nostre Ajuntament i a tots els grups municipals que el formen que es plantegin, ja, una moció conjunta perquè Viladecans tingui un “carrer de Celestino Bravo”. Ell s’ho mereix, i Viladecans també.

Josep Lligadas Vendrell 

Más que todos los cielos juntos

Ha muerto un gran hombre... más que todos los cielos juntos... un gran párroco y mejor persona.

Cuando despidieron a mi padre de Roca iban a echarnos del piso. Vivíamos en el Poblado Roca. Celestino hizo un llamamiento a todo el barrio para manifestarse delante de la casa el día que nos iban a echar. Y por si nos echaban el nos ofreció la iglesia para irnos allí a vivir.

Cuando mi profesor de instituto Héctor Salas vino exiliado de Chile por el golpe de Pinochet Celestino nos cedió la Iglesia para presentar la Cantata de Santa María de Iquique con proyección de fotografías del golpe militar. Apareció la guardia civil y Celestino les dijo que no podían entrar en la Iglesia y los convenció para que se fueran. 

Una relación personal muy grande me une a este gran hombre. Gran persona, buen sacerdote y gran ejemplo de honestidad. Podría contar más cosas pero no quiero cansaros. Que descanse en paz, lo merece.

Viladecans llora su ausencia... DEP.

Infinitas historias cómo ésta se pueden contar de este “pedazo de ser humano” .

Te relacionaste con los suburbios, con los más desfavorecidos... difícil en el año 1964… cuando Viladecans crecía de gente llegada de toda España... inmigrantes!! Que tu ayudarte en ese barrio donde tú tantos años fuiste su párroco... El Poblado Roca a sobrevivir y ahora están tan… agradecidos.

Dios fue tu estandarte pero tus manos… amigo la acción... no había mañana sino presente!!! para todos aquellos que te necesitaban...

Hoy, tu iglesia estaba llena a reventar... y gente que no pudo ni entrar en la iglesia del Tobogán… aplausos en tu entrada, sermones de otros... y otro sonoro aplauso a tu salida… Adiós Padre Celestino. hombre bondadoso y ejemplo de todos.

Montserrat Herena

Y por encima de todo, un buen hombre

En ocasiones la vida lleva adherido el dolor, a veces físico, otras de corazón…

El fallecimiento del padre Celestino ha dejado una huella profunda de dolor a las personas que hemos estado próximas a él. No es sencillo encajar la pérdida de alguien que ha sido un referente, un buen sacerdote, y por encima de todo eso, un buen hombre, un hombre que ha sabido utilizar su don, esparciendo su “olor” a oveja allá por dónde ha pasado, tanto a creyentes como a incrédulos, al lado del necesitado, en definitiva habiéndose impregnado de las enseñanzas de Jesús.

En la vida de muchos ha sido ese fiel amigo que ha estado cuando hemos reído y que también ha ofrecido su hombro cuando nos ha invadido el llanto.

Un ejemplo de fe, guardando total coherencia con lo que predicaba y su estilo de vida. La humildad ha sido el traje de gala con el que ha acudido a diario a esta “fiesta” de la vida.

Por ello debemos decirle: ¡Hasta siempre, padre Celestino! El recorrido no ha terminado. Continuaremos nuestro camino en plenitud.

Nuestro consuelo ha sido su larga y diga vida. Nuestra alegría, que Dios le regaló un ángel que le acompañara en el tramo final de su vida terrenal. Un ángel vestido de blanco, del personal del hospital, que al tiempo que le supervisaba médicamente, le regalaba una de sus pasiones: la oración.

Y, parafraseando al padre Celestino: “No pongamos límites a los designios de Dios…”

Manuel Moreno

Qué suerte hemos tenido

Celestino Bravo, Encarna García i Maruja Lozao,
el dia del comiat del mossèn com a rector.

Celestino Bravo Nieto nació en Somolinos, un pequeño pueblo de la Sierra Norte de Guadalajara con una bella laguna del mismo nombre alimentada por el río Bornova.

Teresa de Jesús decía que Dios escribe recto con renglones torcidos. Dios, o simplemente la vida torció el renglón enfermando un ojo de un joven seminarista de 16 años y le hizo trasladarse en 1944 del seminario de Sigüenza al seminario de Barcelona. Diez años más tarde, en 1954, dos después del Congreso Eucarístico, fue ordenado sacerdote y fue vicario en Sant Celoni y San Salvador de Horta de Barcelona. Pero el ojo empeoró, tuvo que ser operado y fue enviado al Hospital de San Lorenzo a recuperarse. En 1958 el renglón torcido escribió recto. Nos lo trajo aquí, a Viladecans. 

Comenzó siendo capellán del hospital. El padre Celestino para nosotros pasó a ser el cura del hospital. Ese hospital sigue de alguna manera unido a su nombre, porque él siempre ha practicado la ley de la hospitalidad para los humildes, para los desposeídos. La aparición del cura del hospital con su hablar firme, pero humilde y tranquilo en tiempos de ordeno y mando fue como tener una ráfaga de Vaticano II con años de adelanto.

El año 1962 fue nombrado rector de la parroquia de Santa María de Sales, un rector sin techo para un poblado, puesto que la iglesia tardaría cinco años en estar acabada. No necesitaba el edificio para crear Fraterna Ayuda Cristiana. Fraternidad, Ayuda, son sinónimo de Solidaridad y Fe Cristiana para recoger donativos y fondos para ayudar a personas enfermas.

En el año 1967 se inauguró la Iglesia de Santa María de Sales, pero la gente la conoce popularmente como la iglesia del Poblado, aunque no esté en el Poblado. La iglesia de Santa María de Sales con su arquitectura sorprendente que figura en revistas de arquitectura ha formado parte de la memoria popular de este barrio, de la pacífica lucha obrera de mucha gente de su parroquia por una vida más justa. De la iglesia como lugar de acogida.

En 1971 el padre Celestino aceptó gestionar bajo el paraguas de Cáritas la caja de resistencia de los trabajadores de la Roca en huelga y convirtió la iglesia del tobogán en un banco de alimentos para los huelguistas y las familias que no tenían ni un trozo de pan que llevarse a la boca. 

Las tres ideas Fraternidad, Ayuda y Cristiana no fueron solo palabras: fueron la esencia de la practica de la parroquia de la que formaba parte un barrio que llevaba el apellido de sus trabajadores. En nombre de estos trabajadores, el dirigente obrero y tesorero ilegal, del tesoro ilegal, de aquella solidaridad ilegal, de la huelga ilegal de Roca, Jaume Cullerés, dijo esto del padre Celestino cuando cumplió las bodas de oro con sus feligreses: “Se hacen presentes los viejos recuerdos de su gran labor en esta población, tanto con su apoyo durante las huelgas de Roca, como en su labor en el hospital, y en los barrios de poniente y en toda la ciudad. No puedo evitar dar mi opinión de mossén Celestino, escribía Cullerés, como persona, cura y cristiano que es, él valora el hacer cotidiano de las personas” y las aprecia en su entorno aunque no sean de ir a misa. 

Celestino llegó a Viladecans con treinta años y se nos jubila con noventa y dos. Con cincuenta y ocho años de párroco forma parte de la historia viva de Viladecans.

La verdad, habrá personas con más lustre, pompa y circunstancia, pero pocos como él encarnarán los valores de la gente de esta ciudad. Humildad, trabajo, trabajo, trabajo, fraternidad y cariño. Es de aquellas personas de las que puedes decir qué suerte hemos tenido de haberlo tenido al lado de nuestra gente, tanto creyentes como descreídos. Hizo de la iglesia la casa de todos. El papa Francisco dice que los pastores deben de oler a oveja. Nuestro cura, Celestino Bravo, en los sesenta y dos años que ha pastoreado el rebaño en nuestro Viladecans siempre ha olido a oveja. 

Como representante de esta ciudad de Viladecans solo tengo una palabra, gracias, gracias, gracias.

Mucha suerte, padre. Allí donde estés, seguro que estarás con nosotros.

Encarni García

Paraules llegides en representació de l’Ajuntament de Viladecans en la jubilació de Celestino Bravo com a rector l’1 de noviembre de 2020.

Gracias, Padre Celestino

Se nos ha ido el padre Celestino. Ha muerto un hombre, se ha marchitado un paisaje. Nos hemos quedado sin Celestino Bravo, tanto los descreídos como los creyentes. Nos hemos quedado sin el cura del poblado, que sonaba a cura de campo, a cura de aldea, con sotana negra y polvo en los zapatos. Empezamos a llamarle el cura del hospital cuando el hospital de Viladecans tenía nombre de santo asado en la parrilla. Allí practicaba la ley de la hospitalidad, ayudar a los enfermos con el cuerpo y el alma, además de con la señal de la cruz. Él convertía ser cura en substantivo de curar, de cuidar, de cerrar las heridas, de vigilar la parroquia no como un policía, sino como un enfermero, como un padre, a veces con el ceño fruncido. Trataba a los feligreses como si fueran de su familia. Cuando las huelgas vaciaban la despensa, se comían los ahorros y alimentaban la esperanza de que resistir es vencer, la iglesia del tobogán con su cuerpo de hormigón armado se convirtió en la casa de todos en tiempos de penuria. Era la luz de una lámpara humilde en la oscuridad, cuando la nómina no llega y hay que comprar de fiado. Practicaba el derecho de asilo contra las porras, las balas o las pelotas de goma, como si la suya fuese una iglesia de piedra del románico, cuando se negaba la entrada a la fuerza de las espadas y las lanzas. 

Con la suma de años y trato con los feligreses se ganó el título popular de Padre Celestino, con mayúsculas. Si hay alguien que se merecía una mayúscula en su oficio era él. Cualquier personaje público tiene sus detractores y sus defensores, pero Celestino Bravo había cosechado una insólita unanimidad. Cuando su cuerpo sin vida derrotado por el Covid entró en la iglesia con el ataúd de madera sonó un aplauso cerrado, hermoso y unánime. Un aplauso agradecido de reconocimiento a una vida y a una autoridad moral que es casi un milagro en estos tiempos de desconfianza y descrédito ante los que mandan. 

No nos engañamos, con sus virtudes y sus defectos era un cura de cabo a rabo. En la liturgia y en los ritos era recto como el palo de una escoba. En tiempo del amor libre, hippies y flores, para casar a alguien le exigía como condición obligatoria hacer un cursillo prematrimonial dónde en tiempos de condones y antibaby te enseñaban el método Ogino. No aceptaba los atajos, incluso a un sobrino que vivía en el extranjero, para casarlo le exigió cursarlo por correspondencia.

Era cristiano hasta la cepa, una cepa dónde la vid crecía distinta de lo normal. Inclinaba sus frutos, no solo a los más cristianos, sino que se combaba casi hasta el suelo hacia los más necesitados. Él parecía creer de verdad en lo que predicaba y traducirlo en hechos, pues si de los más necesitados sería el reino de los cielos, el cielo que haga lo suyo que él haría lo que le tocaba: ayudar a quien lo necesitaba fuera pobre de espíritu o de bolsillo, manso o bravo como su apellido, o perseguido por hambre y sed de justicia.

Impresionó la ceremonia de despedida, el altar con tantos oficiantes. A él seguramente le habría gustado, era disciplinado y agradecido. El papa Francisco dice que los pastores de la iglesia deben oler a oveja. Él olía a lana, parecía vivir siempre en medio del rebaño. A algunos nos hubiera gustado que en la ceremonia de despedida también se hubiera olido un poco a oveja. 

En el recuerdo quedarán los aplausos, cuando los dedos y las manos de la parroquia se juntaron en una oración colectiva que parecía decir una sola palabra a la que se le entiende todo. Gracias, cura. Gracias Padre Celestino. Hasta siempre.

 José Luis Atienza

Celestino Bravo, l’home que sabia escoltar

El fet de ser de Somolinos de Guadalajara, un dels primers poblets al nord de Castella la Manxa, arraconat al peu de la Sierra de Pela a tocar de la província de Sòria, potser ja diu prou del seu caràcter d’home sobri en paraules, auster i reposat que fou. 

Celestino Bravo, seminarista de la diòcesi de Sigüenza, vingué adscrit al seminari de Barcelona a cursar els estudis superiors alhora que mirava de curar-se d’una malaltia ocular que, finalment, l’acabà deixant entre nosaltres de per vida. Qui l’hagi tractat de prop potser recordi el seu ull de vidre i com sovint anava amb ulleres fosques pel carrer. Aquesta condició de borni explica que alguna vegada ens pogués semblar un despistat i que fins i tot es perdia llegint els missals. 

Essent un adscrit i per tant amb escassa necessitat de catalanitzar-se, contemplant la possibilitat de tornar a Sigüenza, va ser ordenat capellà l’any 1954 a Montserrat. Fou enviat, en immersió i aprenentatge, a fer de vicari a Sant Celoni durant dos anys i a continuació durant dos més a la nova parròquia de Sant Salvador d’Horta al capdamunt del Poble Sec a tocar de Montjuïc, on hi començaven a proliferar immigrants de la resta de Catalunya i d’Espanya instal·lats en barraques molts d’ells però atrets per l’oportunitat de, diguem-li, millor vida de Barcelona. Encara érem en temps d’autarquia.

Els ulls però, no milloraven. El tractament el portà a l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans de la Cia. Roca Radiadors. I aquí es quedà com a capellà, en nòmina de Roca, substituint Mn. Jesús Cano. Els ulls no, però aquí aprengué sobretot a parar l’orella davant qui s’ho passava pitjor que ell. Era l’any 1958. 

En aquell temps, entre les darreres cases de Viladecans encara força lluny del Torrent Ballester i les primeres de Gavà passada la Riera de Sant Llorenç que n’era la partió, només hi havia el camp de futbol (1945), l’Hospital, Can Sellarès adossat com berruga a Gavà (estrenats tots dos per la Roca el 1953) i algunes torres dels en bona hora “domingueros” de l’Alba-rosa, la resta eren camps de conreu i algunes masies ja atrotinades. A partir del Pla d’Estabilització de 1959 el fenomen migratori es convertí en trasbals i de la improvisació en naixia el Poblado i darrera el Poblado tota mena de bolets. 

Sota aquests auspicis, Mn. Ramon Saborit i el bisbe Dr. Modrego propiciaren la creació de la Parròquia de Santa Maria de Sales i li asignaren a Mn. Bravo la feina d’administrador i futur rector. Així, amb un Pere Celestí de vicari a Sant Joan i un Celestino al Poblat i Can Batllori, pietistes tots dos, Mn. Ramon es podia dedicar plenament als quefers terrenals que no foren pocs.

En l’exercici del seu ministeri pastoral, mossèn Celestino Bravo Nieto, mai hagué de trobar ningú, si de cas alguna ovella esgarriada. Tenint els barris de ponent l’hospital i la parròquia com a únics serveis on esbravar les queixes i demanar ajut, tothom li anava a l’encontre i al darrere, i ell escoltava, escoltava i escoltava per finalment discernir a fi de poder anar junts fent camí. El d’ell fou un discernir sempre a favor dels pobres i en contra de tot allò que atemptés a la dignitat humana. Ho havia aprés no sols de l’abassegadora praxi quotidiana sinó de llegir-se, borni com era, i estudiar els documents del Concili Vaticà II. A la fi, es pogué llicenciar en Teologia l’any 1971.

I fou aquell any 71 en què li arribà la prova de foc. Els seus feligresos de Roca li donaren les queixes sobre el problema dels sous i el que els passava a la fàbrica. Després de ser escoltats, li etzibaren: “si tu vas (a la huelga), vendremos”. Roca s’havia associat a l’americana Standard Elèctrica per expandir-se i una de les condicions posades era l’eliminació de tot paternalisme (hospital, can Sellarès, etc.). La cosa de la vaga després de més de trenta dies, acabà fatalment amb força acomiadats, molts d’ells del PSUC. Ell també en sortí esquilat. El director de Roca, Salvador Gabarró, tingué la barra de congelar-li de per vida el minso sou de capellà de l’hospital. Ell no digué ni piu però deixà ben clar quin seria el seu discerniment futur a l’hora dels conflictes col·lectius.

Jo, que després d’haver-li fet d’escolà de petit en ocasions i de tornar-lo a trobar sovint quan vaig anar a raure per sis anys a Can Palmer a partir de 1976, essent aleshores dirigent local del PSUC, puc donar testimoni que la principal virtut del Padre Celestino era la de saber parar l’orella i de com de veritat és el que ell sempre deia (i es digué al funeral), només aspirava a ser un home de Pau.

Doncs això. Descansa en Pau a ca teva, Celestí. 

Andreu Comellas

Una ILP per viure la migració sense ensurts

Hi ha qui diu que el terme migrant descriu només una situació temporal: s’és migrant quan es canvia el lloc d’estada, però no cal que aquesta etiqueta et pengi a sobre tota la vida. De fet, si mai feu l’exercici de “comptar migrants” a partir del cens, us adonareu que és una tasca molt i molt complexa. ¿Per què considerem determinada gent immigrant? ¿Perquè té cognoms estrangers? Potser han nascut al nostre barri. ¿Perquè parla una altra llengua? Potser a més a més parla i escriu perfectament la nostra. ¿Perquè va vestida diferent? ¿Segur que va vestida diferent? Com sol ressaltar l’escriptora Najat El Hachmi, els nostres pobles i ciutats van plens de dones musulmanes i sense vel, però nosaltres tenim filtres a la mirada i quan volen representar-ne una, sempre la veiem amb vel. 

Sovint corren (i fem córrer amb lleugeresa) tòpics i sospites que no tenen res a veure amb la realitat. En canvi sí que hi ha realitats que pesen com una immensa llosa i que aixafen les persones fins a l’ofec i distribueixen en compartiments estancs la població. Una d’elles es diu llei d’estrangeria o, també, escassa aplicació del dret d’asil. El fet migratori, quan hi ha una enorme desigualtat social, fam, dictadures o guerra, no es pot aturar, perquè la vida surt a raig per totes les escletxes possibles. La gent és capaç de recórrer mig Àfrica a peu i en condicions duríssimes per arribar a Europa, com és capaç de travessar el desert mexicà per arribar als EUA. Jugant-s’hi la vida. L’impacte de les lleis d’estrangeria no impedeix que arribin, però sí que crea molt de dolor innecessari i de marginació.

En primer lloc, perquè crea espai per a les màfies, que desproveeixen les persones dels seus recursos econòmics i posen en perill la seva integritat personal. Estic segura que molts refugiats sirians haguessin pogut arribar a Europa en molt millors condicions, tal i com arriben els ucraïnesos: sense la motxilla de la humiliació i el menyspreu causats a consciència per les policies, amb una experiència i una formació que es pot ajustar a les nostres necessitats laborals, i alguns --no tots, però alguns sí-- amb els recursos suficients com per tirar endavant una temporada. Al final, la gent arriba igualment: amb ferides emocionals difícils de guarir, arruïnada i depenent totalment dels serveis assistencials i amb un futur molt incert. Carn de canó per a qualsevol mena de ressentiment futur.

Mantenir la gent que arriba a casa nostra sense regularitzar, és a dir sense permís de residència o de treball, significa mantenir un gruix de gent que no pot treballar ni cotitzar (ni a Hisenda ni a la Seguretat Social), mantenir tot un sistema econòmic submergit que tampoc no paga a Hisenda (menys impostos equival a menys serveis públics), precaritzar molt a la baixa les condicions de treball generals, afavorir la sinistralitat laboral i excloure la vida sindical de la democràcia. No només perjudica els immigrants: perjudica tots els treballadors del país. Impedeix l’accés a un habitatge digne, situa en la pobresa un nombre importantíssim d’infants i adults, i prepara un futur galdós per a molta gent que haurà treballat moltíssim i que haurà cotitzat molt poc a la Seguretat Social. Dit en plata, que cobrarà una pensió de misèria quan sigui l’hora.

Per això la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que vol recollir 500.000 signatures perquè el Congrés aprovi una regularització extraordinària de moltes persones estrangeres que malviuen al nostre país és una bona cosa. Per als estrangers i per nosaltres. Alguns ja vam tenir ocasió de signar la nostra petició a la Mostra d’Entitats, perquè Càritas se n’ha fet ressò. Podeu adreçar-vos a Càritas o bé consultar aquesta plana web. 

Mercè Solé

Sant Joan de Viladecans, 750 anys

Després de diversos endarreriments per causa de la pandèmia, el dia 24 de juny, festa de Sant Joan, la parròquia que li està dedicada va celebrar el 750 aniversari del primer document conegut en què apareix el nom de Sant Joan de Viladecans, i també el 75 aniversari de la inauguració del temple parroquial reconstruït després de la guerra.

El dia 24 es va celebrar una missa solemne presidida pel vicari general del bisbat de Sant Feliu, Josep M. Domingo, i a continuació es va descobrir una placa a la façana de l’església en agraïment a tots aquells que al llarg d’aquests segles, amb la seva fe i el seu treball, ha fet possible la vida d’aquesta comunitat cristiana.

I l’endemà, dia 25, va tenir lloc la presentació del llibre La parròquia de Sant Joan de Viladecans, preparat pel qui signa aquestes ratlles, que recull la història de tots aquests segles de vida cristiana, una història que és, també, part fonamental de la nostra història ciutadana.

Josep Lligadas Vendrell

La paraula justa

 

Fa uns anyets, vaig utilitzar un parell de pàgines d’Internet per ‘conèixer gent’. No us ho explico perquè pensi que l’anècdota sigui gaire interessant, sinó perquè allò em va fer adonar d’una cosa força curiosa: només m’interessaven aquelles persones que redactaven bé, tant als xats com en els correus electrònics. Les faltes ortogràfiques o gramaticals aniquilaven qualsevol interès per l’altra persona. 

No estic segura, però, que els joves d’ara percebin el domini de l’ortografia com un valor positiu a tenir en compte. Escriure bé implica moltes coses: estructura, cohesió, coherència, claredat... és a dir ‘donar forma’ al pensament. I a la vida, no només importa el contingut sinó també la forma, no? Per això em sembla una contradicció que en l’era del postureig i de l’Instagram, en què el pes de la imatge que projectem és tan important, la gent no apreciï la necessitat d’expressar-se correctament. 

Podem pensar que aquest és un mal que afecta només el jovent, especialment els adolescents que, ja se sap, tenen tendència a crear argots propis. Però no. Si ens fixem en el nostre entorn més immediat, ens adonarem de com de subtil però contundent és l’empobriment de la llengua i de la comunicació en la nostra societat, tant del català com del castellà. 

Un exemple: fa unes setmanes vaig anar a una notaria a signar la compravenda d’un pis. Com mana la tradició, tant l’acte com el notari estaven impregnats d’una solemnitat tirant a rància, però que calia respectar. No ho devia entendre de la mateixa manera la persona que ens va vendre el pis (un adult prou maduret) que trobava apropiat dirigir-se al notari en segona persona del singular. Parlar-li de tu a un notari que, a més, passava sobradament de la seixantena? On ha quedat allò de l’adequació del llenguatge al registre formal, neutre o col·loquial?

El cert és que cada dia, en tots els àmbits de la nostra vida, podem observar com es maltracten les llengües: correus electrònics poc rigorosos amb la gramàtica, faltes d’ortografia en les comunicacions escolars, manca de coherència en alguns articles periodístics (sobretot en els diaris digitals on manen les presses), moltes, moltíssimes webs professionals mal redactades, i un llarg etcètera. Com és possible que l’ús del llenguatge s’hagi devaluat d’aquesta manera, si vivim en una societat on l’escolarització és obligatòria, gratuïta i universal? 

La resposta sempre és complexa: un sistema educatiu menys exigent que abans, les noves eines de comunicació immediata (xats i WhatsApp), l’economia del llenguatge promoguda per les xarxes socials (penseu en els 140 caràcters de Twitter), la davallada de l’índex de lectura i l’augment de consum de l’audiovisual, i un llarg etcètera.

M’agradaria, però, aturar-me en un parell de factors molt concrets: els mitjans de comunicació i el bilingüisme, aquest darrer no com a culpable de la simplificació del llenguatge, evidentment, sinó com una circumstància pròpia i complexa a tenir en compte.

L’any 1984 la Asociación Española de Língüística Aplicada ja assenyalava els mitjans de comunicació com la principal causa de la progressiva depauperació de la llengua, perquè permetien la penetració d’anglicismes en el vocabulari espanyol, en detriment dels seus equivalents en castellà. Ara, s’accepta que l’idioma pur no existeix i que els anglicismes no són un problema, però els lingüistes denuncien que els mitjans de comunicació han optat per sacrificar la llengua a canvi d’ampliar les audiències. Com? Renunciant a la riquesa de vocabulari i a la complexitat i profunditat de les notícies, o dit d’una altra manera, promovent l’ús d’un lèxic senzill, reduint la varietat de temps verbals i emprant frases simples, fàcils d’entendre per tothom.

Tot i aquest l’esforç per retenir el públic, per al 40% dels joves d’entre 18 i 24 anys la principal font de notícies són les xarxes socials: Instagram, TikTok i Youtube són els seus canals. Per què? Doncs perquè per als joves els mitjans tradicionals no parlen el seu idioma, no connecten amb la seva forma de comunicar-se. Els joves no entenen els Telenotícies o els resulten massa avorrits, i menys encara llegeixen el diari. I no perquè siguin idiotes, és clar, sinó perquè han crescut en un món de missatges curts i ràpids, i l’excés d’informació els sobrepassa. Mentrestant, els més granadets continuem dinant davant dels informatius i escoltant les tertúlies de la ràdio, sense adonar-nos de la simplificació dels missatges i que, a poc a poc, anem oblidant paraules, temps verbals, i l’ús de les subordinades.

Podem pensar que a Catalunya, on tenim la sort de conviure amb dos idiomes, aquest fet no és tan evident perquè som bilingües i, per tant, el nostre registre és més ampli. Anem errats. El bilingüisme no és un fet social sinó individual. Són les persones les que parlen les llengües, bé o malament. I són els individus els qui poden triar tenir-ne prou amb 1.000 paraules o amb 5.000. I potser aquí és on rau el problema. La majoria parlem i escrivim en català i en castellà, però això no vol dir que el nostre vocabulari sigui ric en cap dels dos idiomes, ni que els manegem gramaticalment de la mateixa manera. És més, la nostra fluïdesa verbal pot veure’s compromesa pel fet de ser bilingües. I no estic insinuant que el bilingüisme sigui un desavantatge, tot el contrari, sinó que l’esforç i la responsabilitat de cadascú de nosaltres per mantenir la riquesa i la qualitat de les llengües que parlem ha de ser major. 

Fernando Lázaro Carreter, que fou president de la Real Academia Española durant la dècada dels noranta, deia en una entrevista que “el llenguatge ens ajuda a capturar el món, i com menys llenguatge tinguem, menys món podrem capturar”. En aquests temps de simplificació, conèixer àmpliament dos idiomes ens obliga a esforçar-nos-hi més, però ens permet, a canvi, engrandir la nostra percepció de la realitat.

No sé si el mal que pateix l’idioma té cura, i en cas que la tingui en desconec el tractament. Estic segura, tanmateix, que l’empobriment de la parla significa, també, el declivi de la nostra capacitat de pensament crític i destresa intel·lectual, i això, com a societat, no ho hauríem de permetre. I penso que com en la salut, la millor medicina és la preventiva: no deixem de llegir, ni en català ni en castellà, tinguem cura de la redacció dels correus electrònics, accentuem les paraules en escriure un WhatsApp, parlem amb formalitat quan calgui i, sempre, sempre, sempre, mirem de cercar la paraula més concreta i precisa per descriure la realitat, la paraula justa.

Vanessa Rodríguez

No parlaràs mai un bon català

Manolo González, que ha cumplido noventa años, batalladores pero felices, dice que no acaba de entender mis artículos escritos en catalán. Lo hace, pero le cuesta, como a muchos de su generación que llegaron a Barcelona con la musculatura joven, la mente despierta, la ilusión de comenzar de nuevo, con todas las palabras de su lengua en castellano. Yo nací en Barcelona, en el barrio chino, comencé a hablar en Hospitalet en una casa que mi padre hizo domingos a domingos. Recuerdo las cañas verdes del cielo raso y un porrón con barretina de un paleta catalán. Era la Torrassa, cerca del torrente Gornal que no olía a gloria, sino a cloaca a cielo abierto. A veces echaba humo, como las calles de Nueva York, pero en chaparrito. La primera vez que oí la palabra catalán fue a mi madre. “Ves a la tienda del catalán y que te meta el yogur en el vaso para no tener que pagar el casco.” Y el catalán me tapaba el vaso del yogur con un papel y una goma.

Llegué a Viladecans y en el colegio se hablaba en castellano, se rezaba en castellano, se cantaban las tablas en castellano y el Cara al sol en castellano. El lugar del catalán era la misa. En latín, pero el sermón en otra lengua que no entendía. Cantábamos el Rosa d’abril y leí la poesía en catalán cuando hice la comunión. Recuerdo que me reía ante cualquier palabra rara para mí. No sé por qué, pero “onclu” (que después correctamente era “oncle”) como tío, lo explicaba en casa y nos reíamos hacia esa palabra tan rara. En la construcción, el catalán silenciosamente le colaba palabras al castellano. El botijo para mí nunca fue botijo, siempre fue “canti”. Aprendíamos de oídas y la erre para mí era muda. El albañil siempre fue paleta, el ladrillo siempre fue tocho o tochana, el da lo mismo “o rai” que después fue “això rai”.

Serrat, Pau Riba, Raimon, mi primera novela en catalán “Onades sobre una roca deserta” de Terenci Moix, “La pell de Brau” de Espriu “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills.”

Unos puentes que la política, entre unos y otros, se empeña en dinamitar. Los unos no considerando el catalán como lengua propia, y los otros tratando el castellano como lengua impropia. Tan obsesionados por la resta y los porcentajes se están olvidando de sumar lo que pueden sumar las lenguas hermanas y compartidas.

Fue un bálsamo la presentación del libro de Joan Mena en el Pau Picasso. Aquí no se emigra por crisis de identidad, por ser andaluz, ni castellano leonés, sino por ser pobre, nos une nuestra historia y nuestra geografía. La emigración habitó en barracas que hablaban en castellano. 

No parlaràs mai un bon català, el título del libro, le dijo una profesora por su incapacidad de distinguir las oes abiertas y las cerradas, y él, sin saña, con este libro le da con las oes en las narices. La inmersión lingüística no va de oes sino de igualdad de oportunidades, aunque se haya convertido el debate lingüístico en una sucia tomatada como aquellas batallas entre Viladecans y Gavà en la riera de Sant Llorenç, y a veces en el cutre combate a bastonazos de un cuadro de Goya.

Joan Mena tiene una ventaja. Tiene aspecto de buena persona, piensa como una buena persona, habla como una buena persona y escribe como una buena persona, sin dejar de ser político. Vale la pena comprar su libro en el Nou Rals, porque ni el castellano es una lengua de colonos, ni el catalán una fábrica de independentismo. Es una suerte que tenemos de hablar y entendernos con dos lenguas.

José Luis Atienza

Viladecans torna a viure el carrer

Els passats dies 1, 2 i 3 de juliol vam poder a tornar a gaudir de les propostes de la 33ena edició del Festival Internacional de teatre i animació Al Carrer de Viladecans. Una edició que ha recuperat els espais i l’esperit de les edicions anteriors a la maleïda pandèmia, on hem pogut gaudir de propostes per a tots els públics de circ, dansa, animació, instal·lacions, teatre de carrer, performances, espectacles itinerants, percussió, foc... En definitiva, tot l’embolcall de propostes artístiques que s’engloben en el que anomenem les arts de carrer.

No en va a Viladecans som una potència en això de les arts de carrer. Ho som perquè fa més de trenta anys, volgudament, vam entendre que el carrer és un espai d’ús comunitari i d’accés universal on hom pot expressar-se i gaudir de l’art. També és un espai adient per configurar el nostre propi “habitus” cultural, com diria l’eminent sociòleg Pierre Bourdieu, aquell conjunt de disposicions socialment adquirides que mouen als individus a viure d’una manera similar a la d’altres membres del seu grup social. I és que precisament en això radica l’èxit d’un Festival d’aquestes característiques, en afavorir els drets culturals de la ciutadania i treballar per generar comunitat des d’una posició d’equitat social. Perquè el carrer ens iguala, ens dona drets, ens humanitza i utilitzar la cultura com a engranatge d’aquesta creació de comunitat és quelcom essencial per ajudar a construir societats més justes, més lliures i amb més esperit crític. 

El futur de les polítiques culturals està en entredit, fruit de la actual situació d’inestabilitat i crisi mundial. La majoria de polítiques culturals públiques han iniciat el segle XXI apostant per la diversitat cultural però en els darrers temps sembla que la cultura surt de l’agenda política, per exemple, quedant fora dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) i tornant a un espai més de representació simbòlica i no pas com una eina efectiva per cohesionar les societats. Segons el meu parer, això és un greu error, ja que la cultura és un element fonamental del creixement de les societats i no podem donar-li només una pàtina simbòlica restringida a uns referents culturals inamovibles i sagrats. La cultura és moviment, és canvi, i com diu el cantautor uruguaià Jorge Drexler a la cançó Movimiento: “Si quieres que algo se muera, déjalo quieto...”. No podem permetre que la cultura es converteixi en una arma llancívola entre extremistes que confonen pàtria amb cultura. Les cultures no lluiten entre si, mai ho han fet. El fet cultural és col·laboratiu, generador de comunitats i constructor de consensos. Potser cal ser més insistents des del sector cultural, i no donar per fetes les coses. Consolidar projectes culturals ha sigut una lluita democràtica molt llarga que ha aconseguit que el valor de la cultura deixés d’estar en mans d’un petit grup selecte per obrir-se a tota la ciutadania. Defensar amb convicció el valor social de la cultura i el dret a accedir-hi s’ha de convertir en una prioritat de la societat civil contemporània. I és evident que aquesta feina l’hem de fer entre totes i tots per guanyar la batalla ideològica i tornar a posar la cultura al centre de les polítiques públiques. 

El Festival de teatre Al Carrer de Viladecans n’és un bon exemple, un espai transversal, familiar, obert, cohesionador, comunitari i social perquè tothom pugui gaudir-ne. Les arts de carrer són un element imprescindible per potenciar els drets culturals de la ciutadania i afavorir-ne la participació. Les més de trenta mil persones, veïnes i veïns de Viladecans, que aquests tres dies han passejat per la ciutat en poden donar fe. Tota aquesta gent ha tornat al carrer a divertir-se amb propostes culturals de molta qualitat, a gaudir-les en família i amb amics, per corroborar que la cultura és un dels elements centrals de la vida social de les persones. Visca les Arts de Carrer!!! Visca el Festival Al Carrer de Viladecans!!!

Xavier Campón Brugada 

Pèssima qualitat del servei de bus a Viladecans

Portem mesos amb un pèssim transport públic per carretera. Amb el canvi de companyia de Mohn a Avanza, el 26 de desembre del 2021, només hem fet que perdre-hi. El perquè és molt complex però creiem que gran part de la culpa la té la Vicepresidència de Mobilitat, Transports i Sostenibilitat de l’Àrea Metropolitana, capitanejada pel PSC amb el Sr. Poveda al capdavant. En primer lloc per no fer una inspecció i anàlisi detallada de l’estat dels busos que operava Mohn quan va saber, el 27 de juliol del 2021, que havia perdut el concurs i no continuaria amb la concessió. En segon lloc per incloure al plec tècnic que s’acceptaven autobusos de fins a 15 anys d’antiguitat, en adonar-se que 41 busos dels 187 totals existents (22%) no es podrien subrogar perquè eren propietat de Mohn. En tercer lloc per no fer un seguiment exhaustiu des de l’inici d’un concurs complex analitzant les incidències, i per últim, per delegar tota la responsabilitat del mal funcionament del servei a la nova empresa. Cal afegir que Avanza també té moltíssima culpa per manca de previsió, gestió i organització en l’execució del concurs, així com els alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats per no liderar aquesta crisi. Cal assumir responsabilitats i cal actuar amb diligència i celeritat.

La crua realitat és que el servei és nefast i les queixes dels usuaris són constants. El mal estat dels busos és generalitzat i això provoca inseguretat als treballadors i usuaris. Cada dia hi ha entre 30 i 60 serveis sense sortir per avaria o per problemes de climatització, i el servei es fa amb busos bruts, trencats, rampes de mobilitat reduïda sense funcionar... Intolerable i inacceptable (en podeu veure exemples a les xarxes). Portem mesos exigint a l’AMB que adscrigui busos d’altres concursos per substituir els vells i avariats mentre no arribi la primera remesa de renovació de la flota al desembre 2022 o gener 2023. I a l’alcalde Carles Ruiz també li hem exigit en innombrables ocasions que pressioni a l’AMB, que li exigeixi que resolgui la situació, que sigui contundent amb el seu company de partit, sense èxit. Al Ple del 26 de maig el senyor Mazón ens va dir que es reunien setmanalment amb l’AMB, però ens preguntem amb quina finalitat, perquè per resoldre la situació no ho sembla pas. I l’alcalde, al Ple del 30 de juny, ens va dir que en uns mesos es resoldria tot plegat. I ho va dir molest, no perquè l’indignés el nefast servei, sinó perquè l’havíem interpel·lat per no donar informació correcta al seu xat. 

El 5 de juliol, cinc dies després del Ple on l’alcalde va treure ferro a les deficiències del servei d’autobusos i es va enfadar perquè li vam retreure ser tant poc precís amb la informació al respecte, les alcaldies dels municipis d’aquesta concessió van emetre un comunicat exigint responsabilitats a l’AMB. L’alcalde Ruiz va compartir el comunicat a les seves xarxes socials. Fet absolutament incoherent amb la inacció i passivitat de tots els mesos anteriors. Ens preguntem si aquest canvi d’actitud té a veure amb l’increment de la pressió que estan rebent, com la convocatòria del dia 9 de juliol, associacions, entitats i sindicats per reclamar un servei de bus digne. Per l’èxit de la recollida de signatures que hem impulsat des d’ERC Viladecans per a fer una queixa al Síndic de Greuges. O pel reportatge del programa “Els matins” de TV3, que van emetre l’endemà del comunicat i que hi vam col·laborar, informant a la periodista i enviant-li documentació i contactes. O potser, aquests alcaldes i alcaldesses, simplement han vist la llum. Ens alegrem molt que per fi se sumin a exigir a l’AMB que resolguin tot els problemes JA! No podem esperar uns mesos, perquè ja en portem molts acumulats. Uns mesos que podríem haver reduït si el PSC i Comuns haguessin donat suport a la moció d’ERC Viladecans on demanàvem la creació d’una comissió de seguiment dels problemes que estaven començant a sorgir amb la qualitat del servei de bus i de les males condicions laborals dels treballadors. Si s’hagués creat aquella comissió de seguiment segurament ara estaríem en un altre escenari.

Per últim afegir que, dels 304 nous autobusos sostenibles que anirà rebent l’AMB aquests propers anys, ja se n’ha rebut 8 per al Barcelonès Nord i 22 híbrids per als veïns de Sant Boi, per un contracte que encara no ha canviat de mans. Podem afirmar doncs que el nostre alcalde no ha estat gaire hàbil a l’hora de posicionar Viladecans a les prioritats de l’AMB. A finals del 2022 n’arriben 13 més per a Sant Boi i els primers 87 per al servei del Baix Llobregat sud. Durant el 2023 n’arribaran 40 més per a Sant Boi, 49 més per al Baix Llobregat Sud i 98 per l’Hospitalet i Barcelonès nord. Aquesta és la realitat. Els responsables polítics de l’àmbit han de resoldre la pèssima qualitat del servei de bus que pateixen els veïns de Viladecans i rodalies.

Myriam Moysset

La mani del 9 de juliol  per un transport digne:

Jaume Muns