Fa uns anyets, vaig utilitzar un parell de pàgines d’Internet per ‘conèixer gent’. No us ho explico perquè pensi que l’anècdota sigui gaire interessant, sinó perquè allò em va fer adonar d’una cosa força curiosa: només m’interessaven aquelles persones que redactaven bé, tant als xats com en els correus electrònics. Les faltes ortogràfiques o gramaticals aniquilaven qualsevol interès per l’altra persona.
No estic segura, però, que els joves d’ara percebin el domini de l’ortografia com un valor positiu a tenir en compte. Escriure bé implica moltes coses: estructura, cohesió, coherència, claredat... és a dir ‘donar forma’ al pensament. I a la vida, no només importa el contingut sinó també la forma, no? Per això em sembla una contradicció que en l’era del postureig i de l’Instagram, en què el pes de la imatge que projectem és tan important, la gent no apreciï la necessitat d’expressar-se correctament.
Podem pensar que aquest és un mal que afecta només el jovent, especialment els adolescents que, ja se sap, tenen tendència a crear argots propis. Però no. Si ens fixem en el nostre entorn més immediat, ens adonarem de com de subtil però contundent és l’empobriment de la llengua i de la comunicació en la nostra societat, tant del català com del castellà.
Un exemple: fa unes setmanes vaig anar a una notaria a signar la compravenda d’un pis. Com mana la tradició, tant l’acte com el notari estaven impregnats d’una solemnitat tirant a rància, però que calia respectar. No ho devia entendre de la mateixa manera la persona que ens va vendre el pis (un adult prou maduret) que trobava apropiat dirigir-se al notari en segona persona del singular. Parlar-li de tu a un notari que, a més, passava sobradament de la seixantena? On ha quedat allò de l’adequació del llenguatge al registre formal, neutre o col·loquial?
El cert és que cada dia, en tots els àmbits de la nostra vida, podem observar com es maltracten les llengües: correus electrònics poc rigorosos amb la gramàtica, faltes d’ortografia en les comunicacions escolars, manca de coherència en alguns articles periodístics (sobretot en els diaris digitals on manen les presses), moltes, moltíssimes webs professionals mal redactades, i un llarg etcètera. Com és possible que l’ús del llenguatge s’hagi devaluat d’aquesta manera, si vivim en una societat on l’escolarització és obligatòria, gratuïta i universal?
La resposta sempre és complexa: un sistema educatiu menys exigent que abans, les noves eines de comunicació immediata (xats i WhatsApp), l’economia del llenguatge promoguda per les xarxes socials (penseu en els 140 caràcters de Twitter), la davallada de l’índex de lectura i l’augment de consum de l’audiovisual, i un llarg etcètera.
M’agradaria, però, aturar-me en un parell de factors molt concrets: els mitjans de comunicació i el bilingüisme, aquest darrer no com a culpable de la simplificació del llenguatge, evidentment, sinó com una circumstància pròpia i complexa a tenir en compte.
L’any 1984 la Asociación Española de Língüística Aplicada ja assenyalava els mitjans de comunicació com la principal causa de la progressiva depauperació de la llengua, perquè permetien la penetració d’anglicismes en el vocabulari espanyol, en detriment dels seus equivalents en castellà. Ara, s’accepta que l’idioma pur no existeix i que els anglicismes no són un problema, però els lingüistes denuncien que els mitjans de comunicació han optat per sacrificar la llengua a canvi d’ampliar les audiències. Com? Renunciant a la riquesa de vocabulari i a la complexitat i profunditat de les notícies, o dit d’una altra manera, promovent l’ús d’un lèxic senzill, reduint la varietat de temps verbals i emprant frases simples, fàcils d’entendre per tothom.
Tot i aquest l’esforç per retenir el públic, per al 40% dels joves d’entre 18 i 24 anys la principal font de notícies són les xarxes socials: Instagram, TikTok i Youtube són els seus canals. Per què? Doncs perquè per als joves els mitjans tradicionals no parlen el seu idioma, no connecten amb la seva forma de comunicar-se. Els joves no entenen els Telenotícies o els resulten massa avorrits, i menys encara llegeixen el diari. I no perquè siguin idiotes, és clar, sinó perquè han crescut en un món de missatges curts i ràpids, i l’excés d’informació els sobrepassa. Mentrestant, els més granadets continuem dinant davant dels informatius i escoltant les tertúlies de la ràdio, sense adonar-nos de la simplificació dels missatges i que, a poc a poc, anem oblidant paraules, temps verbals, i l’ús de les subordinades.
Podem pensar que a Catalunya, on tenim la sort de conviure amb dos idiomes, aquest fet no és tan evident perquè som bilingües i, per tant, el nostre registre és més ampli. Anem errats. El bilingüisme no és un fet social sinó individual. Són les persones les que parlen les llengües, bé o malament. I són els individus els qui poden triar tenir-ne prou amb 1.000 paraules o amb 5.000. I potser aquí és on rau el problema. La majoria parlem i escrivim en català i en castellà, però això no vol dir que el nostre vocabulari sigui ric en cap dels dos idiomes, ni que els manegem gramaticalment de la mateixa manera. És més, la nostra fluïdesa verbal pot veure’s compromesa pel fet de ser bilingües. I no estic insinuant que el bilingüisme sigui un desavantatge, tot el contrari, sinó que l’esforç i la responsabilitat de cadascú de nosaltres per mantenir la riquesa i la qualitat de les llengües que parlem ha de ser major.
Fernando Lázaro Carreter, que fou president de la Real Academia Española durant la dècada dels noranta, deia en una entrevista que “el llenguatge ens ajuda a capturar el món, i com menys llenguatge tinguem, menys món podrem capturar”. En aquests temps de simplificació, conèixer àmpliament dos idiomes ens obliga a esforçar-nos-hi més, però ens permet, a canvi, engrandir la nostra percepció de la realitat.
No sé si el mal que pateix l’idioma té cura, i en cas que la tingui en desconec el tractament. Estic segura, tanmateix, que l’empobriment de la parla significa, també, el declivi de la nostra capacitat de pensament crític i destresa intel·lectual, i això, com a societat, no ho hauríem de permetre. I penso que com en la salut, la millor medicina és la preventiva: no deixem de llegir, ni en català ni en castellà, tinguem cura de la redacció dels correus electrònics, accentuem les paraules en escriure un WhatsApp, parlem amb formalitat quan calgui i, sempre, sempre, sempre, mirem de cercar la paraula més concreta i precisa per descriure la realitat, la paraula justa.
Vanessa Rodríguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada