El grup Sant Jordi va celebrar els cinquanta anys amb una padrina d’honor per fer el pregó: la filla del barri, la veïna de la pàgina del costat, la nostra escriptora Patricia Aliu, capaç d’escriure al nostre Viladecans Punt de Trobada, publicar regals literaris com Fragments de Vida i donar veu, cara i memòria a la vida d’un barri. Una vida cosida pels retalls dels nascuts que han trepitjat fort en masculí i en femení, els vius i els morts, els solters, els casats, els descasats. Allí va néixer el grup de Dones, que volia explicar el que era un Diu i van haver de començar per explicar que l’orgasme femení també existia.
Un barri amb certa vocació de Fort Apache, de pedania Estat, capaç de tenir jardins que estimar com si fossin els testos de casa. Com totes les urbanitzacions construïdes abans dels setanta va prometre el que mai no acabaven de donar, per molt que fos llavors la caixa de la Diputació. Els balcons amb vistes, al cap d’uns anys es van convertir en un problema, els paravents d’uralita amenaçaven de sortir a volar pels cels i estavellar-se sobre el terra i els caps dels veïns com els dracs de Joc de Trons. Tot i això, quan a la raó se li suma la tossuderia incansable al desànim, els veïns acaben guanyat.
El tancament en forma d’el·lipse el converteix gairebé en un recinte emmurallat amb la porta sempre oberta. Des del seu naixement, amb pisos alts però lluminosos, espais de vianants públics, tan nets com si els veïns escombressin la porta de casa seva, el barri Sant Jordi és hospitalari, però quan el trepitges saps que entres a casa aliena. Ha viscut a la vora de la riba de la riera de Sant Climent com altres ciutats viuen al costat d’un riu, que potser està sec però de tant en tant se’ls escapa l’aigua pel bolquer i la deixen anar als veïns. Llavors els pàrquings inundables es convertien en grutes submarines. Res de nou, les rieres i els rius no se solen portar bé amb els soterranis dels seus veïns. Intenten fer-los seus i ocupar-los, encara que sigui temporalment. El cobriment de la riera va aconseguir que cotxes i conductors poguessin dormir tranquils sense témer l’home del temps com si fos l’home del sac.
Aquests quinze blocs formats en files de tres tenen l’església parroquial del seu barri i del barri de Sales que ha crescut molt més del que era l’any 1972. L’església habita en un soterrani com els cristians a les catacumbes, com els cotxes al pàrking, amb l’ambició que les seves oracions pugin a dalt del cel.
Aquesta foto no té cinquanta anys, però ja pinta cabells blancs de 1977. Hi ha la tristesa del descampat, però hi ha l’alegria dels jocs de petanca. Un joc de veterans que és com un joc de nens, com quan tiràvem al rotllo amb truques i boles de fang. On no hi ha formigó hi ha lloc per a nosaltres. La terra és el ventre de la vida.
Text: José Luis Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada