El fet de ser de Somolinos de Guadalajara, un dels primers poblets al nord de Castella la Manxa, arraconat al peu de la Sierra de Pela a tocar de la província de Sòria, potser ja diu prou del seu caràcter d’home sobri en paraules, auster i reposat que fou.
Celestino Bravo, seminarista de la diòcesi de Sigüenza, vingué adscrit al seminari de Barcelona a cursar els estudis superiors alhora que mirava de curar-se d’una malaltia ocular que, finalment, l’acabà deixant entre nosaltres de per vida. Qui l’hagi tractat de prop potser recordi el seu ull de vidre i com sovint anava amb ulleres fosques pel carrer. Aquesta condició de borni explica que alguna vegada ens pogués semblar un despistat i que fins i tot es perdia llegint els missals.
Essent un adscrit i per tant amb escassa necessitat de catalanitzar-se, contemplant la possibilitat de tornar a Sigüenza, va ser ordenat capellà l’any 1954 a Montserrat. Fou enviat, en immersió i aprenentatge, a fer de vicari a Sant Celoni durant dos anys i a continuació durant dos més a la nova parròquia de Sant Salvador d’Horta al capdamunt del Poble Sec a tocar de Montjuïc, on hi començaven a proliferar immigrants de la resta de Catalunya i d’Espanya instal·lats en barraques molts d’ells però atrets per l’oportunitat de, diguem-li, millor vida de Barcelona. Encara érem en temps d’autarquia.
Els ulls però, no milloraven. El tractament el portà a l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans de la Cia. Roca Radiadors. I aquí es quedà com a capellà, en nòmina de Roca, substituint Mn. Jesús Cano. Els ulls no, però aquí aprengué sobretot a parar l’orella davant qui s’ho passava pitjor que ell. Era l’any 1958.
En aquell temps, entre les darreres cases de Viladecans encara força lluny del Torrent Ballester i les primeres de Gavà passada la Riera de Sant Llorenç que n’era la partió, només hi havia el camp de futbol (1945), l’Hospital, Can Sellarès adossat com berruga a Gavà (estrenats tots dos per la Roca el 1953) i algunes torres dels en bona hora “domingueros” de l’Alba-rosa, la resta eren camps de conreu i algunes masies ja atrotinades. A partir del Pla d’Estabilització de 1959 el fenomen migratori es convertí en trasbals i de la improvisació en naixia el Poblado i darrera el Poblado tota mena de bolets.
Sota aquests auspicis, Mn. Ramon Saborit i el bisbe Dr. Modrego propiciaren la creació de la Parròquia de Santa Maria de Sales i li asignaren a Mn. Bravo la feina d’administrador i futur rector. Així, amb un Pere Celestí de vicari a Sant Joan i un Celestino al Poblat i Can Batllori, pietistes tots dos, Mn. Ramon es podia dedicar plenament als quefers terrenals que no foren pocs.
En l’exercici del seu ministeri pastoral, mossèn Celestino Bravo Nieto, mai hagué de trobar ningú, si de cas alguna ovella esgarriada. Tenint els barris de ponent l’hospital i la parròquia com a únics serveis on esbravar les queixes i demanar ajut, tothom li anava a l’encontre i al darrere, i ell escoltava, escoltava i escoltava per finalment discernir a fi de poder anar junts fent camí. El d’ell fou un discernir sempre a favor dels pobres i en contra de tot allò que atemptés a la dignitat humana. Ho havia aprés no sols de l’abassegadora praxi quotidiana sinó de llegir-se, borni com era, i estudiar els documents del Concili Vaticà II. A la fi, es pogué llicenciar en Teologia l’any 1971.
I fou aquell any 71 en què li arribà la prova de foc. Els seus feligresos de Roca li donaren les queixes sobre el problema dels sous i el que els passava a la fàbrica. Després de ser escoltats, li etzibaren: “si tu vas (a la huelga), vendremos”. Roca s’havia associat a l’americana Standard Elèctrica per expandir-se i una de les condicions posades era l’eliminació de tot paternalisme (hospital, can Sellarès, etc.). La cosa de la vaga després de més de trenta dies, acabà fatalment amb força acomiadats, molts d’ells del PSUC. Ell també en sortí esquilat. El director de Roca, Salvador Gabarró, tingué la barra de congelar-li de per vida el minso sou de capellà de l’hospital. Ell no digué ni piu però deixà ben clar quin seria el seu discerniment futur a l’hora dels conflictes col·lectius.
Jo, que després d’haver-li fet d’escolà de petit en ocasions i de tornar-lo a trobar sovint quan vaig anar a raure per sis anys a Can Palmer a partir de 1976, essent aleshores dirigent local del PSUC, puc donar testimoni que la principal virtut del Padre Celestino era la de saber parar l’orella i de com de veritat és el que ell sempre deia (i es digué al funeral), només aspirava a ser un home de Pau.
Doncs això. Descansa en Pau a ca teva, Celestí.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada