divendres, 31 de juliol del 2009

Espanta més el mosquit o l'helicòpter de combat Tigre?


Acaben d’adjudicar a ACS, per mitjà de la constructora Dragados, la construcció de la primera fase de la urbanització del que serà el Parc Aeroespacial i de la Mobilitat de Catalunya, que s’ubicarà a Viladecans, per un valor de 3’5 milions d’euros, dels més de 60 milions de diner públic que costarà el projecte en total.
Un projecte que és denunciat pel centre d’estudis per la pau J. M. Delàs en l’informe “No a la indústria aeronàutica militar a Catalunya!”, per la possibilitat que s’instal·lin aquest tipus d’empreses a Viladecans. I que sort de l’estrambòtic moviment polític que va frenar que s’ubiqués a Viladecans una fabrica d’helicòpters de combat, ho podeu recordar rellegint l’article “Viladecans i l’Eurocopter, l’helicòpter de combat”, publicat al Viladecans Punt de Trobada nº14.
L’aeronàutica mou molts milions d’euros, i la creació del Centre Tecnològic d’Aeronàutica ubicat en el Parc Aeroespacial de Viladecans, en el qual participa BAiE, la UPC, la Caixa, la Generalitat i diversos ajuntaments han anunciat inversions públiques de 35 milions d’euros, que podrien arribar a la important xifra de 1.000 milions d’euros.
Les relacions entre la indústria aeronàutica i la indústria militar poden arribar a ser molt ambigües. I alguns dels nous projectes desenvolupats a Catalunya en l’àmbit de l’aeronàutica tenen vincles evidents amb la indústria de l’armament. Per exemple, segons el centre d’estudis per la pau J. M. Delàs, l’actual president de BAiE, Fernando de Caralt, va ser president de la indústria militar Construcciones Aeronáuticas, S.A. (CASA), avui integrada dins de EADS, i va fundar i va ser el primer president d’AFARMADE, l’associació de fabricants d’armes d’Espanya.
Igualment, esgarrifa saber coses com que el preu d’un avió de combat Eurofighter és d’uns 124 milions d’euros. L’estat espanyol ha adquirit 87 avions Eurofighter, amb un cost total de 10.795,40 milions d’euros –i té previst adquirir-ne 33 més pròximament–. El 2008, la despesa militar espanyola va ser de 18.926,83 milions d’euros.
Properament el consorci format entre l’Incasol i l’ajuntament de Viladecans, que gestiona el parc aeroespacial, posarà els primers espais a disposició de les empreses que s’hi vulguin instal·lar, tot i que, ho torno a reclamar, no s’ha aprovat cap document que fixi un codi de bones intencions que vetlli perquè no s’instal·li la indústria militar a Viladecans.
L’alcalde de Viladecans em va contestar textualment que ­“l’informo que totes les empreses que hi treballaran són de Catalunya. A més, no n’hi haurà cap que fabriqui peces o components aeronàutics, sinó que es dedicaran a desenvolupar software i tecnologia i projectes d’investigació R+D+I. En definitiva, es tractarà d’un parc empresarial tecnològic i no d’un parc per a la fabricació de components d’avions o helicòpters”.
Ell diu que les indústries del Parc nomes treballaran en I+D+i i en noves tecnologies (soft). Molt bé: i què?, el R+D i el soft si és per treballar per aeronàutica i en concret per EADS amb una producció d’un 60% militar, tindrà com a destí una indústria militar. Qualsevol component o R+D que tingui per destí fabricar una manufactura per les forces armades és producció militar, sigui roba, armes, avions o simplement un soft de sistemes de vol, o potser de tir, la qual cosa també es possible, ja que tots els sistemes d’un avió no solament són per simulació de vol, poden ser sistemes de soft lligats a les armes que porta un avió, un míssil fabricat per EADS també necessita de soft.
Ara per ara, a Viladecans, pel benestar dels ciutadans, més que els helicòpters de combat Tigre, preocupa més la lluita contra el mosquit Tigre. Tot i que ja ha confirmat la intenció d’instal·lar-s’hi l’empresa Gutmar, una empresa homologada des de 1976 per Aerospatiale i Eurocopter, amb una nau de 7.400m2. Això sí, com pica el mosquit Tigre!
Ricard Caba i Calbet

dijous, 30 de juliol del 2009

Els paradisos a la cantonada


A la Fira de Sant Isidre, l’agrupació política a la qual pertanyo, vam utilitzar el lema “un paradís a la cantonada” per donar a conèixer i fer estimar el nostre litoral.
Sovint he somiat que la nostra zona costanera era com la de Menorca, absolutament natural, amb un parell de quilòmetres de desplaçament obligat a peu per arribar-hi. On està el punt de confluència entre les utopies que ens guien i les percepcions de la realitat que conformen els nostres criteris?
El humans que 4.000 anys enrere van navegar fins a Menorca van trobar-se gairebé el mateix “paradís” que avui podem gaudir. Possiblement fossin “balseros barcelonins” que quan albiraven el sud des de Montjuïc no veien un delta, sinó un mar que arribava al Montbaig. Al segle primer, la línia de costa passava per l’antic camí de València. Les actuals llacunes es conformen des del segle XI –Remolar i Murtra– fins el XIX, i l’aiguamoll va retrocedir per la decidida acció del l’home que va començar fa uns dos mil anys amb l’activitat agrícola. Si un paradís és un lloc on l’home viu feliçment aprovisionat per la natura, aquest qualificatiu no es corresponia amb el nostre estimat delta, el qual es va fer habitable per la mà transformadora de l’home. Aquesta és la diferència, el delta és natura canviant per l’acció del riu o de l`home. No així Menorca.
La construcció d’embassaments riu amunt redueix els llims que donen vida al delta i neguen altres territoris, però regulen les avingudes d’aigua com la que va produir set-cents morts l’any 62. El paludisme es va considerar eradicat al 1964, però havia estat causa d’elevada mortalitat a la conca del Llobregat.
Per possibilitar assentaments humans, aquestes i moltes altres intervencions van ser necessàries, però les sensibilitats sobre elles han evolucionat tal com ho ha fet la nostra percepció del medi i els nostres recursos tècnics, econòmics i ètics. Aquelles sensibilitats, com els humans, són sempre diverses i canviants.
Hi ha sensibilitats on primen els objectius històrics de l’home, el desenvolupament econòmic com a font de convivència, riquesa i futur. Altres entenen l’ésser humà vinculat al medi natural i reclamen un equilibri del territori, una valoració diferent del significat de la biodiversitat. Aquests darrers, posen en valor la supervivència del patrimoni natural. A les infraestructures pròpies del desenvolupament contraposen inversions en infraestructures naturalitzadores sabent que en cap cas tornarà aquell delta viu i canviant producte de l’acció de la natura. El camí és complex, però la reflexió ètica és transparent.
En una reunió on vaig defensar els sistemes deltaics, vaig ser interpel·lat per un regidor per si pretenia, a més, reintroduir el mosquit del paludisme. La meva resposta va tenir un punt d’ironia, i des de aquestes línies demano les disculpes pròpies del que, faltant al respecte, no ha actuat com s’espera en una democràcia deliberativa.
La nostra força és reflexionar, construir i defensar amb rigor, coherència i responsabilitat col·lectiva les nostres aportacions, no considerar la nostra perspectiva com a única, ni tan sols la més convenient. Som un gran col·lectiu amb interrelacions i necessitats mes enllà de la natura estrictament entesa. Pensem globalment i avancem treballant en allò que compartim negociant la diversitat d’opinions. Els nostres dilemes no trobaran solució en fórmules simplistes i inaplicables. Hem de pensar més en clau de gestió del canvi, en mantenir la capacitat d’invenció per trobar solucions específiques als reptes que apareixen.
Els que ens considerem natura tenim prou eines, aliats, coneixements i imaginació com per reconquerir móns perduts, també per ser amables i temporals companys de viatge en la evolució del medi.
Xavier Ramírez

dimecres, 29 de juliol del 2009

Les coses com són

La veritat és que m’ha agafat per sorpresa. Jo ja patia, perquè, en època de vaques magres, els pressupostos que primer se’n ressenten són els socials. La veritat és que tampoc no em semblava un indicador gaire positiu el fet que a Viladecans la responsabilitat dels Serveis Socials no està assignada a cap regidor en concret, sinó que depèn d’una àrea de serveis personals que té moltes altres responsabilitats. I això en un temps en què s’ajunten la crisi econòmica, l’aplicació de la llei de la dependència i la nova llei de Serveis Socials.
Doncs no sé com ha anat en general, però dues entitats amb què col·laboro habitualment veig que han incrementat recursos per part de l’Ajuntament: Càritas i el taller ocupacional Caviga. L’aportació municipal a Càritas es dobla i la de Caviga ha crescut un 30 %, a part de tramitar per la via municipal altres ajuts indirectes.
És el que ha de ser i me n’alegro. La tendència general dels ciutadans és queixar-nos per les coses que no funcionen. Crec que és de justícia agrair allò que funciona i els esforços de col·laboració mútua.
Mercè Solé

dimarts, 28 de juliol del 2009

Una cita amb el poble sahrauí


L’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS) us informa de la celebració de la 35a.Conferència Europea de Solidaritat i Suport al Poble Sahrauí (EUCOCO) que tindrà lloc a la ciutat de Barcelona, els dies 20, 21 i 22 de novembre de 2009 al Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), al Fòrum de Barcelona.
L’EUCOCO és la cita anual de solidaritat amb el Poble Sahrauí més important que es celebra a nivell internacional. En aquesta Conferència, que cada any es realitza en una ciutat europea diferent, hi participen delegacions governamentals i representants dels partits polítics, comitès i associacions nacionals de diferents països d’Europa, Àfrica i Amèrica, institucions locals i autonòmiques, ONG, sindicats i diverses organitzacions socials, juvenils i de dones que col·laboren amb la causa del Poble Sahrauí.
La Conferència comptarà, també, amb la presència d’una important delegació del Front Polisario encapçalada pel seu Secretari General i President de la RASD, Mohamed Abdelaziz, i personalitats del món de la política i de la cultura.
Per a més informació: eucoco@acaps.cat
Rosa Mercader

dilluns, 27 de juliol del 2009

Festes "oficials" o festes populars?


Veient la proximitat de les festes majors de Viladecans, veig urgent escriure aquest article. Des de fa molt de temps que l’Ajuntament posa traves a aquells que desitgem unes festes alternatives fetes des del poble i per al poble. Des de sempre les festes han estat organitzades per l’ajuntament i els ciutadans només hi hem pogut assistir però sense dir-hi la nostra, sense opinar si són unes festes com ens agradarien o no.
La democràcia real passa perquè els ciutadans puguin decidir sobre els temes més importants que afecten a la nostra societat, i no només per a posar una papereta en una urna cada quatre anys i quedar passius davant tot allò que fa l’ajuntament. A moltes viles es preparen festes alternatives mitjançant les associacions de veïns, entitats culturals, associacions de joves, organitzacions juvenils com Maulets on participen per exemple de forma activa en l’organització de les alternatives de Vilassar de Mar. Tot això només per donar un caire popular a les festes i frescor i per poder dur a terme projectes autogestionats lliures de subvencions i de partidisme.
Les festes de Viladecans que cada any s’organitzen no són precisament unes festes que siguin el centre de la comarca del Baix Llobregat, cada any tenim el mateix plat: la fira per a deixar-se els diners, concerts amb grups sempre del mateix estil i molt comercials i venda de paradetes. De cultura popular se’n fa poca, gegants i castellers i els tradicionals correfocs, però res més. A part ja no parlem de la normativa que obliga a acabar les festes a les 3 del matí, fent que la gent hagi de marxar a casa amb ganes de festa perquè el seu poble no admet fer festa fins a altes hores de la matinada. No pot ser una qüestió de veïnat quan només son quatre o cinc dies que és festa major en tot l’any.
L’ajuntament hauria d’obrir la realització d’unes vertaderes festes populars al poble, no posant traves a les festes alternatives que es fan cada any, amb un projecte popular, d’enfocament al poble, de concerts amb grups locals per donar-los a conèixer i amb participació de les colles de cultura popular de la vila. I no posar traves cada any i buscant inculpar a aquells que busquem unes vertaderes festes majors per al poble i no veure la mateixa història cada any.
Per unes festes alternatives, populars i participatives.
Albert Buigues

dissabte, 25 de juliol del 2009

Com es va tancar Viladecans Televisió?


Molts viladecanencs encara esperen una explicació sobre la desaparició de Viladecans Televisió el passat dia 1 de maig, que s’afegeix al fet que Ràdio Sellarès no dóna informacions referides a la nostra ciutat des del passat mes de gener.
Recordem que Viladecans TV tenia garantida la seva continuïtat fins al mes d’octubre, gràcies al contracte signat amb el grup Localia. Però a mitjans de febrer, l’Equip de Govern (socialistes i Iniciativa) va proposar reduir en un 20 per cent l’aportació econòmica que recollia el contracte, situació que comportava que Viladecans Televisió fos inviable econòmicament, i que s’ha traduït en el tancament immediat de l’emissora.
El més greu del punt de vista humà és que el passat 16 d’abril es comunicava a onze persones, que amb la seva tasca permetien l’existència de VTV, que eren acomiadats en un període de quinze dies. Per tant, són tècnics i periodistes que no han tingut ocasió de buscar una altra feina perquè treballaven en una empresa que tenia un contracte fins al mes d’octubre, i que havia de servir de base per a la creació de la futura Televisió Digital del Delta.
Com els mateixos professionals de Viladecans TV han denunciat, l’Ajuntament no va fer cap esforç per buscar una alternativa que fes viable la continuïtat de l’emissora: ni propostes de reestructuració, ni buscar altres cadenes de televisió que ocupessin el lloc que deixava Localia (com ara la Xarxa de TV Locals de Catalunya), ni propostes més progressistes com ara plantejar la conversió de VTV en una cooperativa dels seus treballadors.
L’existència de mitjans de comunicació audiovisuals propis de Viladecans fa una important funció informativa i ha permès augmentar el sentiment de pertinença a la nostra ciutat, a més de l’orgull que ha suposat els premis (catalans i internacionals) que en diverses ocasions han rebut programes de Viladecans Televisió. Això, ho hem perdut. I a més, l’Ajuntament ha malaguanyat un esforç col.lectiu d’onze anys (per cert, deixant que una pila d’equips tècnics no tinguin ara cap utilitat), i el que és pitjor, ha deixat sense feina onze persones.
Carles Lozano

divendres, 24 de juliol del 2009

Sinistralitat i contaminació


Actualment s’estan aplicant per part dels nostres governants mesures coercitives per tal de disminuir la contaminació ambiental i, per altra banda, aconseguir una disminució de la sinistralitat a les carreteres de Catalunya.
Respecte a aquest últim punt el percentatge de morts a les carreteres de l’Estat espanyol –en aquest darrer any 2008– ha disminuït molt més que a les carreteres catalanes tot i que no s’han aplicat les mateixes mesures exigides dins de l’antiga àrea Metropolitana de Barcelona (veure La Vanguardia 03-01-2009 pàgina 17). Per tant, això vol dir que alguna cosa falla en l’anàlisi de les causes de la sinistralitat que es produeixen a Catalunya. És evident que tot allò que es faci per reduir la sinistralitat és bo per a la societat però hem d’identificar molt bé quins són els riscos que la causen i posar-hi les mesures correctores corresponents. Les esmentades mesures sembla que funcionen més bé a Espanya que no a Catalunya, tot i sent molt diferents.
Pel que fa a la contaminació cal dir que no s‘ha demostrat, de forma objectiva, que la reducció de la velocitat, amb el límit fixat, faci disminuir el nivell de la contaminació sinó tot el contrari, segons informes realitzats per el RACC (veure informe del RACC d’octubre 2007 a la seva pàgina web).
Fins on ens faran anar per aquest camí? Ens obligaran a deixar el cotxe al garatge (cosa lloable) o anar a 40 km per hora amb la conseqüent elevació de la contaminació ambiental?
Si de veritat els nostres responsables polítics volen fer disminuir la sinistralitat i la contaminació atmosfèrica han de buscar les solucions en un altre tipus d’alternatives i posar-hi tots el esforços que calguin per portar-la a terme.
Així doncs, l’alternativa en majúscules, crec, passa per invertir en l’ampliació i nova creació d’infraestructures ferroviàries que permetin el desplaçament de forma ràpida i puntual de tota persona des de casa seva fins al seu lloc de treball i també potenciant el transport de mercaderies per aquest sistema.
Això s’aconsegueix disposant d’una xarxa de ferrocarrils amb uns nodes importants de connexió a cada estació mitjançant autobusos que portin a les persones al seu lloc de destí i apropant la xarxa del ferrocarril a les indústries o a la inversa.
En aquest aspecte caldria que els nostres polítics fessin un viatge de treball a Suïssa, país que té una dimensió semblant i una orografia més complexa que la de Catalunya i que té una xarxa de ferrocarrils admirable tant des del punt de vista logístic com de puntualitat i pulcritud. La seva xarxa, a banda de donar servei a les indústries situades al llarg del seu recorregut, s’estén de forma transversal per tot el país i totes les estacions tenen la seva parada d’autobusos que fan el servei cap a les poblacions que no disposen del servei del ferrocarril. Totes elles, a més a més, tenen vies d’espera per poder donar pas a trens més ràpids o per la càrrega de mercaderies. No tenen grans extensions d’espai destinat a aparcament dissuasori ja que la gran majoria de la gent es desplaça en autobús, tramvia, i bicicleta. Evidentment que s’utilitza el transport privat però en un nivell molt inferior a nosaltres.
Els ciutadans utilitzen aquest tipus de transport perquè hi confien, és puntual en extrem, segur, net, agradable i còmode, sense que els viatgers se sentin com sardines dins dels vagons.
Només creant una xarxa de transport d’aquest tipus, a casa nostra, podrem gaudir d’unes ciutats menys contaminades, menys sorolloses, amb una sinistralitat molt més reduïda, un cost de manteniment d’infraestructures molt més assumible, un territori menys trossejat per el fet de construir menys carreteres, amb una reducció de transport pesat per carretera molt important i, en definitiva, en una millora de la qualitat de vida per a tothom.
Eduard Mondragon

dijous, 23 de juliol del 2009

La Tornaboda, el nostre patrimoni immaterial


El passat 15 de maig vaig rebre un correu electrònic que portava per títol La Tornaboda de Gavà i Viladecans opta al premi “10 tresors del patrimoni immaterial de Catalunya”. La notícia em va sorprendre i alegrar per parts iguals, ni tan sols sabia que s’havia presentat a la pre-selecció. Poques vegades reenvio correus, però en aquest cas era important fer-ne difusió, la nostra Tornaboda havia quedat seleccionada dins del centenar de candidatures que optaven a ser escollides per votació popular entre els deu tresors del patrimoni immaterial de Catalunya!
Sabia que era difícil que la Tornaboda guanyés a candidatures com Sant Jordi o els Correfocs, però hem quedat en una dignísima 28a posició, per davant de candidatures com el Cagatió o els Jocs Florals. Quina és la meva reflexió? Doncs que la nostra ciutadania –sense oblidar els companys i companyes de Gavà– s’ha mobilitzat per dignificar el nostre patrimoni immaterial, sense cap més recurs que el correu electrònic.
Ens hem de sentir orgullosos del nostre patrimoni, porti l’adjectiu que porti —arquitectònic, immaterial, cultural, etc. Hem de ser conscients que la nostra ciutat té molts valors que cal defensar i col·locar allà on els pertoca, n’hem d’estar satisfets, ja que són els elements que ens fan ciutat. Són aquells factors que uneixen una població, que la cohesiona i la transforma en quelcom més que gent que comparteix espais.
Per últim només em queda animar-vos a baixar al centre de la vila el proper diumenge de carnestoltes i participar de la Tornaboda, com també us animo a que feu difusió d’aquesta meritòria 28a posició.
Bàrbara Lligadas

dimecres, 22 de juliol del 2009

Presentar Santiago


Presentar Santiago Carrillo a l’Atrium va ser una de les coses més agradables que m’han passat a la vida. Va ser emocionant, però el que em va impressionar més va ser el Carrillo cos a cos, encenent una cigarreta rere l’altre, que vaig tenir l’oportunitat de conèixer al sopar la nit abans. Jo esperava un home gran, i em vaig trobar amb un home gran. Esperava un home que expliqués algunes anècdotes i em vaig trobar amb un home que va explicar algunes anècdotes, però el que no m’esperava va ser un home que digués Tengo que confesaros que a pesar de mi edad tengo una gran esperanza en el mañana y todavía me interesa mucho más trabajar para el futuro que recordar el pasado.
El miraves sopar i veies el que era un home de noranta quatre anys amb una certa fragilitat en el cos i moltes arrugues en les mans, en la cara, en el coll però quan parlava, malgrat que la veu començava fràgil com el cos, les idees semblaven d’una ment jove i combativa. El gran problema de la izquierda es que no encuentra al sujeto político al que dirigirse. Está claro que no es el proletariado el sujeto del cambio futuro, pero está ahí, entre nosotros, y hay que encontrarlo. Pero para encontrarlo, primero hay que buscarlo, y hoy creo que la izquierda no lo busca demasiado.
Hi ha qui li recorda que va ser a Estats Units on va declarar l’acceptació de la bandera espanyola. Si había que hacerlo, y yo hoy sigo convencido de que había que hacerlo, se tenía que oir fuerte y claro. Estados Unidos siempre me ha interesado mucho. Marx siempre dijo que el comunismo debería triunfar en un país desarrollado –Rusia no era un país desarrollado en el diecisiete–, un país desarrollado como lo es Estados Unidos. Obama es lo más interesante que ha pasado en política en muchos años. Me da la impresión de que Obama ha encontrado su sujeto político, el pueblo americano le entiende, y creo que él está dispuesto a cambiar cosas. De hecho, en parte ha nacionalizado a la banca en la patria del capitalismo. La taula del sopar era escèptica respecte a la possibilitat de canvis als EUA. El futuro puede tener caminos inesperados, va dir mentre encenia altra cigarreta.
A Carrillo li agrada Catalunya, la seva dona Carmen va viure de petita a Barcelona i encara parla català. Me encanta Barcelona. Si hubiera ganado el PP me hubiera exiliado en Barcelona. Aquí se respira otro aire. Està preocupat per l’acord del finançament. Yo no digo que el tripartito no tenga razón, pero hay que llegar a un acuerdo con Zapatero, sea como sea. Un no acuerdo sería una catàstrofe. Podría ser un grave retroceso porque daría alas al PP y a los sectores más centralistas de dentro del PSOE, que son más fuertes de lo que parecen. Lamenta que l’esquerra no tingui referents internacionals, ni tan sols la Internacional Socialista que està en una profunda crisi. A la izquierda parece que le interese sólo el corto plazo. Ideas a dos años, a cuatro años. La izquierda necesita mirar más allá, señalar el camino hacia donde se quiere dirigir en el futuro, explicar su sueño. Es verdad que la experiencia de la Unión Soviética fue un fracaso, Pero ¿por qué hoy casi nadie habla de socialismo?
I vaig sentir parlar de socialisme a l’Atrium. I vaig sentir que tenia raó i vaig somiar esperançat per les seves paraules lentes, amb buits massa llargs entre frase i frase, que feien patir, que mai perdien el fil d’un discurs rigorós i optimista. I em vaig sentir com que les idees recuperaven part de la musculatura perduda.
Pensava que presentaria la nostàlgia i vaig presentar l’esperança.
José Luis Atienza

dimarts, 21 de juliol del 2009

Vers l'ullal: elefants i mamuts a Viladecans


Quan arribo al Pau Picasso en Pere Mut ja m’està esperant. Previsor com és ha vingut ben documentat: mapes, fotografies, programes, fotocòpies...
I és que en Pere va ser una de les persones que l’any 1964 va fer sortir a la llum aquella pedra tan estranya que els operaris de la bòbila havien trobat a la paret d’un dels desnivells on treballaven. Una pedra que no deixava treballar prou bé l’excavadora i que en Pere i el seu germà, gratant a la paret, van extreure de la grava que l’envoltava: dos metres de tub amb una forma una mica corbada. Una peça curiosa que van portar a casa perquè no sabien gaire què fer-ne. Val a dir que “a casa” era la masoveria de la bòbila i que la troballa no va desvetllar cap interès en el propietari legal dels terrenys.
Però la vida dóna moltes voltes. I les amistats de les amistats treballaven a la Universitat i van quedar tan admirats de la troballa que el mateix dia que la van veure van llogar una furgoneta per portar el tros d’ullal –perquè es tractava d’un tros d’ullal– a estudi. Sembla que pertanyia a un Elephas antiquus que deuria viure a les rodalies, el cos del qual probablement va ser arrossegat per l’aigua fins a quedar inclòs en una capa de sediments de còdols i grava.
Viladecans va sortir als diaris. La Vanguardia i el Ciero se’n van fer ressò. I el propietari de la bòbila es va trobar gairebé involuntàriament com a generós cedidor d’un objecte important al Museu d’Història Natural de Barcelona. I l’alcalde –Joan Miernau– com a màxima autoritat d’una població que, a més dels “cans” a què alguns vinculen el nom de la ciutat, havia tingut altres bestiaris: els elefants (o parents seus, o potser mamuts?). El cert és que les rieres de Viladecans donen per a molt.
L’any 2002, l’Ajuntament va portar a Viladecans una exposició sobre paleontologia, muntada per la Diputació, que es deia M.A. [milions d’anys]. Va donar peu a una interessant conferència que duia per títol: Com era Viladecans quan hi vivien els elefants. La recerca paleontològica del nostre passat, a càrrec d’Àngel Galobart. I la xerrada es va complementar amb una intervenció de Pere Mut, que, com diu el programa, va fer cinc cèntims sobre com va ser la troballa de l’ullal d’elephas antiquus a les argiles de la Bòbila de Sales, de Viladecans.
I l’any 2008, altres ullals van dreçar-se, aquest cop a la Riera de Sant Llorenç, preludi dels ullals vius que s’aixecaran a partir de la Festa major d’aquest any. I la història continuarà.
Mercè Solé

dilluns, 20 de juliol del 2009

Les motos envaeixen l'espai Bici en el camí cap a mar





Ens acaben d'enviar aquest magnífic article que posa de manifest l'ús concret que es fa de l'accés a la platja pel camí de les Filipines i del Mar. Ben documentat gràficament, per cert. Sortirà al proper número del Punt de Trobada, però com que això no serà fins al setembre, i a la platja hi anem ara, doncs aquí el teniu.

Som usuaris habituals de la bicicleta i amb això vull dir que l’utilitzem tant per moure’ns pel poble i per anar a treballar, com per a fer agradables passejades en els dies de lleure. Ens agrada veure com de mica en mica (molt de mica en mica…), es va fent un espai per a la bicicleta.

Al nostre poble, Sant Boi, vam estrenar aquest hivern passat, un nou accés al riu pel pont de la barca. Això ens dona una opció més fàcil per sortir a pedalar pel nostre entorn. Cada vegada va millorant més el tema de la mobilitat sostenible!

Crec que estem en una zona privilegiada on podem gaudir d’aquest paisatge del delta del Llobregat, de la vegetació i la fauna de les maresmes, dels camins del nostre parc agrari que ens duen fins les platges més properes i tot això sense haver de fer cues, ni malbaratar petroli i conseqüentment SENSE CONTAMINAR.

Be, el que ens ha portat a escriure això és una cosa que no ens va agradar de la sortida d’aquest diumenge, a la platja de la Pineda de l’antic càmping de les Filipines a Viladecans.

Hi hem estat varies vegades, però mai havíem vist el que hi hem trobat avui:
L’APARCAMENT DE BICIS PLÈ DE MOTOS.

En aquesta platja hi ha l’accés amb l’horari restringit i ho posa ben clar a la porta. Quan son tres quarts de vuit del vespre hi ha un vigilant que s’encarrega d’avisar al personal de que vagin recollint i poder així tancar puntualment a les vuit. Això de l’horari tampoc ho entenem massa, perquè està envoltat de tanques i no hi veiem el motiu, però no és el que ara volem discutir.
També a l’entrada, hi ha unes indicacions ben clares on hi diu que és un accés per a vianants i bicicletes. Per això la nostra sorpresa en veure que hi entraven les motos.

Per molt que portin dues rodes, les motos son vehicles amb motor i per tant CONTAMINANTS i això és una ZONA PROTEGIDA!

El fet de que no hi arribin els vehicles a peu de sorra, fa que no sigui una platja massificada, pel que encara és mes agradable d’anar-hi.
I si és això el que els porta fins allà, podrien fer-ho deixant la moto a fora i entrar caminant l’últim tram pel mig de la pineda tot respectant les indicacions.

La bici és un mitjà de transport que respecta la natura. Per això defensem-ne el seu ús i movem-nos sense contaminar sempre que puguem!.

Jordi Sala i M.Àngels Branchadell
(membres de Bici Baix Llobregat)
Sant Boi, 14 de Juliol de 2009

dilluns, 13 de juliol del 2009

A favor del Pla Parcial d'Oliveretes

Habitualment anem col·locant els articles del Punt de Trobada en el blog seguint el mateix ordre de la revista. Avui ens saltem aquest criteri, perquè hem vist que aquest article ha atiat el debat sobre Oliveretes... De moment podeu llegir un parell de rèpliques aquí i aquí.
Estic d’acord amb el Pla Parcial d’Oliveretes. Llegint alguns dels brillants col·laboradors d’aquestes pàgines sembla que tothom estigui en contra d’aquest Pla Parcial, que sigui una veritat universal que és un atemptat al bon gust de qualsevol sensibilitat ecologista. Puc admetre que veig amb simpatia qualsevol diguem no, qualsevol exercici de consciència crítica en aquest món plagat de sís acrítics, encara que com en aquest cas equivoqui l’objectiu.
Crec objectivament que aquest és el millor Pla Parcial de la història urbanística de Viladecans. Ja sé que hi haurà qui estigui en contra de tots els Plans Parcials, Oliveretes inclòs, perquè voldria un Viladecans menys metropolità, menys habitat, menys construït. A mi també m’agradaria un Viladecans amb un casc antic més potent, amb un nivell de renda més alt, però tenim el que tenim, som el que som i estem on estem, al bell mig de l’Àrea metropolitana.
El preu de l’habitatge ha impedit l’accés a un habitatge digne a molts sectors socials. L’habitatge és un dels drets fonamentals sense el qual és impossible portar endavant un projecte de vida. Cal exercir el saludable dret de la crítica a aquest model de creixement ple d’injustícies i marginacions. Però podem fer alguna cosa més? Qui governa ha de facilitar sòl per fer viable l’habitatge de preu assequible. Gairebé la meitat dels habitatges d’Oliveretes seran de preu assequible per a la gent de Viladecans. Això és la primera vegada que es farà. Això pot canviar la vida, en millor, d’alguna gent. Hi haurà cent habitatges dotacionals per col·lectius diversos, des de gent amb problemes de mobilitat, amb discapacitats, fins a famílies monoparentals.
Aquesta sensibilitat social no té cap importància? La tenien la resta de Plans parcials que s’han fet fins ara? Si no la tenien, aquest Pla és un avenç o un retrocés?
Sé que el relat “ajuntament depredador arrambla amb paradís natural per fer especulació urbanística” va molt bé per organitzar marxes de protesta amb pitos i tambors, però no fa avançar la causa ecologista perquè bàsicament distorsiona la realitat per adaptar-la al seu discurs.
La distorsiona perquè a) no es un pla especulatiu, b) Oliveretes no és cap paradís natural, sinó un territori on conviuen activitats fora d’ordenació i espais degradats amb altres espais de valors naturals que el projecte pretén conservar, c) Oliveretes no és fruit de cap requalificació. Des de fa més de trenta-cinc anys és una zona urbanitzable d’urbanització intensiva, amb drets urbanístics consolidats pels seus propietaris.
Considero que és una gran llàstima dedicar els joves i combatius esforços a condemnar la realitat en comptes d’intentar modificar-la. Oliveretes s’ha convertit en una apetitosa pancarta per fer brindis al sol i fa la impressió que res no importen els garrofers, ni el parc forestal, ni els habitatges socials, ni les cobertes verdes, ni la renaturalització de les rieres, ni la realitat complexa, sinó el plaer de situar-se sota l’ombra d’aquesta pancarta feliç de Salvem Oliveretes que veu un món en blanc i negre, de sants i dimonis.
No partir de la realitat és argumentar des de la fantasia, això si, més senzilla i còmoda que la realitat incòmoda i complexa. Si volem millorar el món, segurament ajudarem si opinem sobre ell, si el condemnem, però com de veritat ho millorarem, és modificant aquelles coses que tenim al nostre abast, si tenim la força i el valor per fer-ho.
Encara que ens critiquin. Encara que sigui un Pla Parcial. Encara que es digui Oliveretes. Encara que hi hagi una plataforma que ens vulgui salvar del que pensem que és el nostre deure.
José Luis Atienza

dissabte, 11 de juliol del 2009

Reflexions després del 7-J


El vell somni europeu de construcció d’una Unió a imatge i semblança dels Estats Units d’Amèrica avui és més un miratge que no pas una realitat a l’abast de la mà. Les passades eleccions al Parlament europeu del 7 de juny han deixat un panorama bastant nítid: la dreta, els ultraliberals i, fins i tot, els euroescèptics guanyen pes a Brussel·les, mentre les esquerres pateixen un important davallada al conjunt del continent. Però si alguna força política (que també ho és) ha triomfat en aquests darrers comicis ha estat l’alta abstenció. Molts probablement no varen exercir el seu dret perquè veuen unes institucions europees molt llunyanes, potser no són conscients de les polítiques que s’hi desenvolupen, si això els pot acabar afectant al seu dia a dia. El cert és que ja hem vist com multitud de tràmits o accions que duem a terme habitualment estan legislades pel Parlament europeu, però encara hi ha molt desconeixement i desinterès.
En tot cas, caldria preguntar-se si aquest desinterès no té molt a veure amb els grans partits polítics. Més d’un opinador s’ha referit al Parlament europeu com el calaix de sastre on els Governs d’un i altre color deriven la seva potestat decisòria perquè sigui la Unió Europea la que faci d’àrbitre i legisli en àmbits poc simpàtics o, directament, polèmics i, per tant, generadors d’un desgast per a aquelles institucions que promoguin l’activitat legislativa. Fixem-nos, per exemple, amb les restrictives polítiques d’immigració i asil, les directives que retallen els drets laborals dels treballadors, les decisions sobre les línies de molta alta tensió... El més greu, potser, és constatar alhora com Brussel·les ha esdevingut un niu de despatxos d’advocats i de representants de “lobbies” empresarials que treballen perquè els diputats aprovin mesures que, curiosament, acostumen a beneficiar els interessos de sectors empresarials com la potent i molt contaminant indústria automobilística i els seus germans, els països productors de petroli. Tot plegat fa ferum, certament. Però no per això hem de claudicar i deixar-ho tot a les mans dels que creuen que no hi ha res a fer o així ja està bé...

dimecres, 1 de juliol del 2009

L'Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer


L’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer és una entitat dedicada a la creació i promoció culturals, encara que la seva principal activitat és el teatre amateur. Actualment està formada per unes dues-centes persones entre actors, directors, tècnics i col·laboradors. A més a més, el ventall d’edats de les persones que integren la nostra agrupació permet poder dur a terme tot tipus de representacions teatrals, des de teatre infantil i juvenil fins a obres de teatre clàssic, contemporani o musical.El primer embrió de l’agrupació va néixer cap a l’any 1972, quan el matrimoni format per en Josep Sabater i la Paquita Sanchís van tenir l’excel·lent idea de tornar a promocionar les representacions teatrals a la nostra ciutat. Un cop engrescat el director Gabriel Puig i Tort (Bielet), es van posar en contacte amb la Carme Segura i l’Eugeni Solina que, durant molts anys, formaren parella a l’Elenc Teatral del Centre Parroquial Catequètic de Viladecans. Ben aviat s’incorporaren al nou grup l’Encarnació Ribes, la Maria Mercè Campmany, la Conxita Godayol, la Josefina Sancho, la Margarida Gelabert, en Josep Quilez, en Diego Parra, en Ramon Domènech, en Josep Bernadó (Conrado), en Carles González, en Josep Garcia i d’altres. Els primers assaigs i representacions van tenir lloc a la sala del teatre del Col·legi Modolell, atès que per aquelles dates el Centre Parroquial estava ocupat per un grup de nois i noies que també hi feien activitats teatrals. Les obres representades al teatre del col·legi per aquest grup sense nom foren Morena Clara i Passaport per a l’eternitat. A l’inici de l’any 1974 Mossèn Salvador Jordi, rector de la Parròquia de Sant Joan, per les bones referències rebudes d’aquell nou grup, en cridà una representació per tal d’oferir-los el local del teatre del Centre. Amb aquell fet començava una nova i definitiva etapa per al nou grup. Només calia trobar un nom ben escaient que, a més de distinció, dotés el grup de personalitat pròpia. Aquest nom, després d’una intensa reunió entre els primers components, es va concretar en el de Mossèn Cinto Verdaguer. Així s’honorava una de les figures més insignes de les lletres catalanes. Una vegada instal·lats al Centre Parroquial, el mes de març de 1974, es posà en escena la primera obra de teatre: Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Sota la direcció d’en Gabriel Puig, la Carme Segura, en el paper de Marta, i l’Eugeni Solina, en el de Manelic, foren la parella protagonista d’aquella memorable representació. També trobem en el repartiment de l’obra: la Manoli Soria, la Isabel Soria, la Margarida Gelabert, l’Encarna Ribes, la Josefina Sancho, en Josep Bernadó, l’Anton Solina, en Joaquim Bernat, en Rossend Vilà, en Francesc Gayete, en Gonzalo Garcia, en Juan J. Pérez i l’Andreu Calbet. També van començar a incorporar-se a l’agrupació els primers tramoies i tècnics: en Fidel Vázquez, en Jaume Gelabert, en Josep Linares i en Jordi Sangrà. Aquell mateix any també es van representar en el nou espai escènic: Morena Clara, De més verdes en maduren, La tía de Carlos, i per les festes nadalenques, L’estel de Natzaret. El nostre objectiu any rera any ha estat assolir cada cop reptes més difícils, per posar-nos el llistó cada cop més alt. D’aquesta manera, s’han succeït els espectacles no només a l’escenari del Centre Cultural Sant Joan de la nostra ciutat, sinó que també s’han representat les nostres obres arreu de Catalunya, gràcies a la participació en mostres i concursos de teatre amateur. Per altra banda, també es va tenir l’oportunitat d’organitzar el Concurs de Teatre Amateur de Viladecans en les seves cinc convocatòries, els anys 1986, 1990, 1992, 1994 i 1996. Un bon grapat d’anys més tard som una munió de gent que treballa amb il·lusió renovada i que, amb l’objectiu comú de propagar la cultura artística, ens sentim molt satisfets i orgullosos del càlid acolliment que ens dispensa el públic que ve a veure les nostres actuacions. Enguany les obres que hem representat són Embolica que fa fort, La nit dels maletins, No es tan fàcil, L’estiueig i La platja solitària. Malgrat que des d’algunes institucions de Viladecans només tinguin ulls per al teatre que es fa a l’Atrium, fins al punt de creure’s que el teatre a Viladecans neix a partir de la seva creació, nosaltres seguirem esforçant-nos per tal de poder aixecar el teló durant molts més anys.Si voleu entrar a format part de la nostra Agrupació, no dubteu en contactar amb nosaltres (nunus_trans@yahoo.es; 936589487).Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer