L'Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

L’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer és una entitat dedicada a la creació i promoció culturals, encara que la seva principal activitat és el teatre amateur. Actualment està formada per unes dues-centes persones entre actors, directors, tècnics i col·laboradors. A més a més, el ventall d’edats de les persones que integren la nostra agrupació permet poder dur a terme tot tipus de representacions teatrals, des de teatre infantil i juvenil fins a obres de teatre clàssic, contemporani o musical.El primer embrió de l’agrupació va néixer cap a l’any 1972, quan el matrimoni format per en Josep Sabater i la Paquita Sanchís van tenir l’excel·lent idea de tornar a promocionar les representacions teatrals a la nostra ciutat. Un cop engrescat el director Gabriel Puig i Tort (Bielet), es van posar en contacte amb la Carme Segura i l’Eugeni Solina que, durant molts anys, formaren parella a l’Elenc Teatral del Centre Parroquial Catequètic de Viladecans. Ben aviat s’incorporaren al nou grup l’Encarnació Ribes, la Maria Mercè Campmany, la Conxita Godayol, la Josefina Sancho, la Margarida Gelabert, en Josep Quilez, en Diego Parra, en Ramon Domènech, en Josep Bernadó (Conrado), en Carles González, en Josep Garcia i d’altres. Els primers assaigs i representacions van tenir lloc a la sala del teatre del Col·legi Modolell, atès que per aquelles dates el Centre Parroquial estava ocupat per un grup de nois i noies que també hi feien activitats teatrals. Les obres representades al teatre del col·legi per aquest grup sense nom foren Morena Clara i Passaport per a l’eternitat. A l’inici de l’any 1974 Mossèn Salvador Jordi, rector de la Parròquia de Sant Joan, per les bones referències rebudes d’aquell nou grup, en cridà una representació per tal d’oferir-los el local del teatre del Centre. Amb aquell fet començava una nova i definitiva etapa per al nou grup. Només calia trobar un nom ben escaient que, a més de distinció, dotés el grup de personalitat pròpia. Aquest nom, després d’una intensa reunió entre els primers components, es va concretar en el de Mossèn Cinto Verdaguer. Així s’honorava una de les figures més insignes de les lletres catalanes. Una vegada instal·lats al Centre Parroquial, el mes de març de 1974, es posà en escena la primera obra de teatre: Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Sota la direcció d’en Gabriel Puig, la Carme Segura, en el paper de Marta, i l’Eugeni Solina, en el de Manelic, foren la parella protagonista d’aquella memorable representació. També trobem en el repartiment de l’obra: la Manoli Soria, la Isabel Soria, la Margarida Gelabert, l’Encarna Ribes, la Josefina Sancho, en Josep Bernadó, l’Anton Solina, en Joaquim Bernat, en Rossend Vilà, en Francesc Gayete, en Gonzalo Garcia, en Juan J. Pérez i l’Andreu Calbet. També van començar a incorporar-se a l’agrupació els primers tramoies i tècnics: en Fidel Vázquez, en Jaume Gelabert, en Josep Linares i en Jordi Sangrà. Aquell mateix any també es van representar en el nou espai escènic: Morena Clara, De més verdes en maduren, La tía de Carlos, i per les festes nadalenques, L’estel de Natzaret. El nostre objectiu any rera any ha estat assolir cada cop reptes més difícils, per posar-nos el llistó cada cop més alt. D’aquesta manera, s’han succeït els espectacles no només a l’escenari del Centre Cultural Sant Joan de la nostra ciutat, sinó que també s’han representat les nostres obres arreu de Catalunya, gràcies a la participació en mostres i concursos de teatre amateur. Per altra banda, també es va tenir l’oportunitat d’organitzar el Concurs de Teatre Amateur de Viladecans en les seves cinc convocatòries, els anys 1986, 1990, 1992, 1994 i 1996. Un bon grapat d’anys més tard som una munió de gent que treballa amb il·lusió renovada i que, amb l’objectiu comú de propagar la cultura artística, ens sentim molt satisfets i orgullosos del càlid acolliment que ens dispensa el públic que ve a veure les nostres actuacions. Enguany les obres que hem representat són Embolica que fa fort, La nit dels maletins, No es tan fàcil, L’estiueig i La platja solitària. Malgrat que des d’algunes institucions de Viladecans només tinguin ulls per al teatre que es fa a l’Atrium, fins al punt de creure’s que el teatre a Viladecans neix a partir de la seva creació, nosaltres seguirem esforçant-nos per tal de poder aixecar el teló durant molts més anys.Si voleu entrar a format part de la nostra Agrupació, no dubteu en contactar amb nosaltres (nunus_trans@yahoo.es; 936589487).Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

Conversa amb Anni Liu

L’Anni Liu és una adolescent de Viladecans, nascuda a Madrid per circumstàncies familiars, que als quatre anys va anar a viure amb els seus avis a la Xina per aprendre la llengua materna. No era el mandarí, sinó un dialecte propi de la província de Zhejiang, la zona d’on provenen la majoria de persones d’origen xinès que resideixen a Europa. Com vàrem fer els catalans, els andalusos o els murcians en el passat, els xinesos emigren a través de xarxes socials i familiars, s’estableixen allà on abans ja hi han plantat arrels amics, cosins o germans. L’Anni parla molt bé el català, encara no fa 10 anys que viu a la nostra ciutat i els resultats de l’escolarització en llengua catalana són evidents. Paral·lelament, ha compaginat la formació obligatòria amb cursos de mandarí a l’escola xinesa que hi ha prop de l’Arc de Triomf, a Barcelona. Allà els ensenyen a llegir i escriure, una mica d’història... a no perdre les arrels, vaja. El resultat és una interessant i complexa identificació múltiple, amb la societat d’acollida que viu cada dia al carrer, però també amb la cultura mil·lenària d’origen que viu a casa: “Depèn de l’entorn, si estàs amb la família per les festes et sents més d’allà. En canvi, els amics d’aquí ja t’identifiquen com un dels seus. Tinc un peu a cada cantó”.

La nostra protagonista, a banda de ser una jove estudiant de secundària, també disposa de temps lliure. Unes hores que dedica en part a ensenyar mandarí a una colla de nens i nenes adoptats, d’origen xinès, que viuen a Viladecans o a poblacions properes. És una iniciativa que sorgeix dels propis pares adoptius que, en una actitud lloable, estan compromesos amb l’educació del seus fills i volen que mantinguin la seva cultura d’origen. L’Anni els imparteix classes de mandarí, hi dialoga, els ensenya aspectes bàsics de l’idioma com els números, els verbs o les frases principals.La iniciativa va néixer arran de l’interès d’uns clients del restaurant que regenten els seus pares a l’avinguda Generalitat. Clients que són famílies adoptives de nens nascuts a la Xina i que van veure –primer en la seva germana gran i ara amb l’Anni– la possibilitat de fer aprendre als seus fills la llengua i la cultura que havien heretat al néixer, per no perdre els orígens. I així va ser com van començar aquestes classes informals de mandarí, sense titulacions oficials pel mig ni utilitat aparent, però amb un simbolisme i un rerefons dignes d’admiració.L’Anni descriu l’experiència com “una part molt important per als nens i nenes”, però també es mostra realista: “És bastant difícil d’aconseguir perquè només és una hora a la setmana, tampoc poden practicar l’idioma a casa ni els pots pressionar, és una llengua difícil de pronunciar”. La majoria dels alumnes són menors de dos o tres anys, alguns, ens comenta, encara amb “la llengua tova”, és a dir, que encara mantenen la pronunciació. Són fills originaris de famílies pobres, de zones rurals, que no poden educar-los ni mantenir-los. També hi ha orfes a causa dels desastres naturals que acostumen a fuetejar el gegant asiàtic. En la mateixa línia, tot i que no només per a fills adoptats, sinó també i especialment per als alumnes nouvinguts d’origen xinès, la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb consolats i altres entitats promou l’ensenyament en horari extraescolar de les principals llengües d’origen de la immigració més recent. És el cas per exemple del mandarí, que s’imparteix des de fa temps a diverses escoles. El curs passat s’hi van acollir 129 alumnes. No en va, el mandarí és la quarta llengua més parlada pels alumnes d’origen estranger a Catalunya després de l’àrab, l’amazig i el romanès.
Els xinesos a ViladecansFinalment, vàrem aprofitar la conversa amb l’Anni per comentar la situació del col·lectiu d’origen xinès a Viladecans. Ens comenta que d’ençà dos o tres anys el nombre de compatriotes ha augmentat notablement fruit, en part, de la mobilitat laboral que han experimentat molts d’ells, que han canviat els tallers tèxtils de Santa Coloma de Gramenet o el sector de la construcció per botigues, bars i restaurants a les poblacions del voltant. La nostra no ha estat una excepció. Afegeix que ara està de moda entre el col·lectiu obrir locals comercials o bars, sovint traspassos de persones autòctones que es jubilen o canvien de professió. Anys enrere el que es duia era obrir restaurants. Admet que la majoria dels xinesos són bastant tancats, la majoria –diu– no s’ha integrat, tot i que els més joves sí. “Molts van venir amb trenta i tants anys i portaven la meitat de la vida a la Xina. S’esforcen per guanyar diners i portar-los a Xina” i poca cosa més. A aquest fenomen s’hi afegeix el fet que la majoria de nois que arriben amb 16 o 17 anys comencen a treballar directament i no passen pel sistema educatiu català. Amb tot, la crisi es fa notar, fet que pot representar una frenada en l’arribada de nous ciutadans d’origen xinès a Catalunya, al mateix temps que n’hi ha que ja tornen al seu país per obrir els seus propis negocis. No són la majoria, però sí que demostren un canvi de tendència respecte als últims anys. Una darrera reflexió per a l’optimisme: la integració mútua i l’arrelament a Catalunya potser serà impossible o molt difícil amb els pioners, però serà i és ja una realitat amb els seus descendents. L’Anni n’és el millor exemple.

Josep Ginjaume

Sobre el model de creixement a Viladecans

Tots aquests últims mesos s'ha intentat aclarir quina ha estat la causa principal de la crisi econòmica. Alguns la veien la causa en l'esclat de la bombolla financera, altres en la construcció indiscriminada d'habitatges..., etc. Però la causa real d'aquesta crisi és el propi sistema capitalista, que es basa en crisis cícliques entre períodes de creixement (creixement per uns pocs gràcies a l'explotació d'una majoria). I una causa important que ha dut a la crisi i que és pròpia de qualsevol sistema capitalista és la sobreproducció i el màxim benefici, sense comptar amb la demanda real ni amb la gent d'aquest món que el capitalisme (a mans de immobiliàries les quals els màxims accionistes son en molts casos bancs privats en aquest cas) ha creat pel que fa al tema de l'habitatge.

El capitalisme es basa en el creixement perpetu, sense tenir en compte que vivim en un món on els recursos son finits, i com a tal, acabaran per desaparèixer. Als Països Catalans ja hem pogut veure tota la destrucció que s'ha causat a gran part de les viles costaneres als seus paisatges naturals i on s'ha substituït el verd de la vegetació i de les muntanyes pel gris del ciment. A Viladecans i en gran part del Baix Llobregat està passant el mateix, gràcies a "emprenedors" com el senyor Paz Dorado (representant de la patronal, "la burgesia" del Baix Llobregat). A Viladecans primer va ser el famós projecte de "l'ecobarri" que volien fer a costa de destruir una part de la muntanya de Sant Ramon, conegut com a projecte Oliveretes i que va propiciar el sorgiment d'una plataforma en defensa d'aquest patrimoni natural de la nostra vila. Tot i la resistència civil que ha anat sorgint rere molts projectes especulatius, els ajuntaments fan cas omís i segueixen amb els seus projectes. A Collserola també es pretén per exemple construir una part de la muntanya (a Esplugues ja s'està fent) i això ha fet que hi hagi una gran mobilització del veïnat amb la conseqüent repressió de mans dels servents del capital.Ara es presenta el Pla d'Habitatge de Viladecans, que tot i tenir uns 3.000 pisos de diferents categories a la venda i al lloguer, pretén construir-ne uns 4.300 més sense preguntar a la ciutadania si aquest és el model de creixement que volem per Viladecans. Es basen en un suposat estudi sociològic, on es mostra la clara fermesa que Viladecans ha arribat un punt de no creixement massiu, sinó que té tendència a mantenir-se sota un nombre d'habitants, ja que també hi ha gent que marxa del poble. Igualment l'ajuntament ha convocat un procés de participació a la web del propi ajuntament i dimecres que ve, a les 18h a Can Batllori podrem anar a dir la nostra, el que falta veure és si faran cas a les demandes dels ciutadans, un projecte que no fa falta i que només es basa en un model de creixement ja esgotat i que s'ha demostrat que ens ha portat on ens ha portat i que pretén seguir creixent a costa del patrimoni natural de al vila, com ha passat amb l'horrorós barri de Vilamarina amb el seu centre comercial i parc de negocis (això a quina part de la societat afavoreix?) i que pretén fer una intervenció també a la part pròxima al Remolar, on tenim un ecosistema únic als Països Catalans.
Albert Buigues

El petit príncep

El mes de maig és un mes d’explosió de colors, de sabors, d’olors, la natura reneix i tot torna a començar. Doncs, com la maduració d’un fruit saborós que ens farà gaudir, dues escoles de Viladecans, molt diferents però molt properes, l’IES Torre Roja i el CEIP Martí i Pol ens van delectar amb una extraordinària representació: “El Petit Príncep”.Aquests dos centres fan una feina conjunta elaborada amb cura, al detall, fent-nos delectar els sentits amb el seu enginy. Tots els alumnes petits i grans van representar el seu paper amb seguretat com la d’un professional. L’obra, d’una originalitat exquisida, les escenes ben enllaçades i la coreografia en general anaven desgranant la història; la música, els cors cantaires, el vestuari... era genial.Sempre és gratificant poder presenciar actes com aquest on alumnes il·lusionats imbuïts en el seu rol fan que la seva actuació ens transporti a un altre món de l’imaginar tan sovint oblidat.En algun moment del conte vaig sentir una subtil fiblada d’emoció que em trasbalsava el cor, aquella senzilla però delicada interpretació m’emocionava.El mèrit és impagable, només els reconeixements potser podran fer que aquesta colla de mestres i d’altres, agafant hores del seu lleure segueixin aquests treballs que involucren tanta mainada.Els pares que vaig poder veure al teatre, estaven disfrutant, emocionats i bocabadats del gran espectacle que veien.Les autoritats, el públic, ja us va felicitar per la feina feta, jo vaig pensar que en aquell moment seria reiterativa i potser no em sortirien les paraules adients, i, fent aquesta senzilla ressenya per a la revista arribaria a més persones.Felicitats per a tots i totes les persones que ho heu organitzat i preparat fent possible que els nostres sentits gaudissin durant una estona. No defalliu, endavant, val la pena.

Montse Pastor i Pujadó

Una comissió de nomenclator

El divendres 29 de maig, en el primer dels Capvespres de Ca n’Amat d’aquest any, vam tenir el goig d’assistir a una agradable xerrada de Lluís Permanyer, erudit conreixedor d’un munt inesgotable de temes referits a la ciutat de Barcelona, que ens va comentar tant temes generals com anècdotes concretes referides als noms dels carrers barcelonins. I va explicar la manera com a Barcelona es trien els noms dels carrers, que no sé jo per què no s’aplica a Viladecans. A Barcelona hi ha una comissió formada per gent d’entitats o persones individuals, que es caracteritzen tots ells per tenir una base suficient com per pensar quins noms de carrers poden anar bé a la ciutat. Aquesta comissió, a més, està oberta a rebre totes les propostes raonades que els ciutadans vulguin adreçar-los per donar noms als carrers. I amb tota aquesta informació, ells fan les propostes al Ple Municipal per a donar nom als carrers de la ciutat que calgui batejar. I el Ple, com és natural, és qui vota i decideix.Jo he viscut molts anys a Mataró, i allà també hi ha una comissió que funciona d’una manera similar. I em pregunto per què a Viladecans aquest tema queda reservat als tècnics municipals i a l’equip de govern... No voldria creure que l’ajuntament pensa que a Viladecans no hi ha gent capaç de fer una tasca com aquesta...

Josep Lligadas

És l'hora del GIM

L’Ajuntament de Viladecans, amb la col·laboració de la CONFAVC (Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya), la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans i la Generalitat, va organitzar un segon curs sobre intervenció multicultural. En aquest cas es tractava d’un interessant curs de dinamització multicultural. En ell s’ha pogut aprendre a realitzar activitats de caire multicultural (cine fòrum, conferències, festes...) amb un objectiu de sensibilitzar la població en general de la nova realitat multicultural que vivim des de fa ja algun temps. Com a cloenda d’aquest curs, gent que ha participat en aquest curs i a l’anterior, així com persones que formen part de la Comissió Multicultural del Consell Municipal de la Convivència hem posat de manifest la nostra voluntat de posar en marxa un grup per desenvolupar activitats com les tractades al curs. Aquest grup, format per dones i homes de diferents cultures i procedències, que formarà part de la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans, té voluntat de que es comencin a treballar temes per aconseguir una millor convivència entre la gent de diverses procedències i comunitats culturals. Viladecans s’ho mereix i es per això, que des de el GIM Viladecans, us animen a participar en aquest nou grup, el Grup d’Interacció Multicultural de Viladecans. El nostre correu electrònic es gimviladecans@yahoo.es

Miguel de la Rubia

La crisi, la responsabilitat de l'administració

Com deia en el número passat de Punt de Trobada, vull parlar ara de la responsabilitat de les administracions públiques en la crisi actual.

I és que s’han efectuat pressions sobre agricultors per vendre els seus terrenys, qualificats com agrícoles per després requalificar-los, s’han efectuat pressions a moltes empreses industrials que estaven a prop dels centres urbans, les quals “han decidit marxar” a altres llocs més “adequats” incentivats pels grans beneficis que reportava el canvi d’uns terrenys d’ús industrial a ús residencial; hi ha molts exemples d’aquest tipus de pressions. ¿Per què no es protegien les zones properes a les indústries existents per evitar que l’activitat residencial s’acostés en excés a l’activitat industrial que és font de riquesa? Des de l’Administració s’ha apostat clarament per incentivar aquest tipus d’activitat (immobiliària) en detriment d’aquelles activitats industrials que són la principal font de riquesa de qualsevol país. Però, també, ha actuat amb deixadesa alhora de prevenir actes inadequats, tant els que es produïen dins de l’administració com a fora d’ella. Segons l’article 51.1 de la nostra Constitució, “els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris, protegint, mitjançant procediments eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics dels mateixos” ¿Quines mesures es van prendre o s’han pres per evitar tots aquests excessos? ¿Com s’anaven a prendre mesures si la principal font d’ingressos de les Ajuntaments procedien i procedeixen –ara menys– del negoci immobiliari? Requalificacions de terrenys a sòl residencial, cessions, concessions, llicències d’obres, IBI, etc., etc., etc. i, a més, sobre aquesta base s’han creat departaments sencers amb l’únic i exclusiu fi de fomentar i incentivar la “indústria” immobiliària. ¿Com s’anaven a prendre mesures si els diners que generava i genera aquesta activitat anaven i van a parar a la pròpia maquinària administrativa que s’ha creat al voltant d’ella? ¿On estan o estaven els controls? A tothom –Ajuntaments, governs autònoms, govern central– ja li anava bé perquè a tothom li arribava un tros del pastís.

Al nostre país s’ha de canviar radicalment de mentalitat començant per les nostres administracions locals i autonòmiques. L’activitat immobiliària tal com la coneixem fins ara hauria de desaparèixer, cal apostar per altres fonts de riquesa (industria, investigació i desenvolupament, serveis, etc.), i realitzar tots els esforços necessaris per a aconseguir-ho. L’habitatge ha de ser en si mateix un bé social i no considerar-lo com un objecte a través del qual s’obtinguin ràpids beneficis i per tal d’aconseguir-ho s’han d’articular les reformes legislatives necessàries. Això ens ho agrairan no només les generacions futures sinó l’actual, aquesta que es vol emancipar i no pot per raons de tots conegudes. ¿Com és possible que en alguns municipis encara s’estigui plantejant la intervenció sobre espais verges per a la creació de nous polígons residencials si al nostre país hi ha gran quantitat d’habitatges buits? ¿És que no han après encara el que representa i representarà aquesta crisi? Crec que de forma immediata la crisi repercutirà en la disminució del nivell de benestar general, en el pagament de serveis que ara són gratuïts, en llocs de treball amb contractes més precaris i salaris més baixos, etc. Això és el que s’acosta. Evidentment davant d’aquesta situació caldrà treballar molt més per menys i tornar a fer cas d’aquella dita de «no estirar més el braç que la màniga».

¿Per què no s’estudia una planificació de l’habitatge a nivell autonòmic que doni resposta a les necessitats de forma global (Administracions supramunicipals) i no de forma individual (Ajuntaments)? ¿Per què no es planifica la construcció de nous habitatges (si són necessaris) posteriorment a la planificació i construcció dels serveis que han d’estar a l’abast de les persones que hi viuran? ¿Per què es creen noves urbanitzacions residencials? ¿Per què s’incentiva la creació d’una segona i fins i tot tercera residència? ¿Per què es fomenta que l’habitatge sigui considerada una inversió i no el que realment és: un bé social? Mentre l’Administració consideri l’habitatge com un objecte d’obtenció de diners i poder sempre estarem en crisi constant ja que tots aquells sectors realment creadors de riquesa –en el seu valor més elevat– no tindran les ajudes i incentius que realment els faci ser i sentir com els principals motors de creixement del país.

Eduard Mondragon

Gasela i vacances en pau

En el marc del programa Vacances en Pau, la Secretaria Nacional de la Joventut de la República Àrab Saharaui Democràtica, proposa recolzar i promoure una campanya per denunciar que la gasela dama mhorr està en perill d’extinció i per tant, per engegar una campanya per promoure la seva protecció.Dins d’aquesta campanya, en el revers de les targes sanitàries dels infants sahrauís hi haurà un adhesiu amb la imatge que adjunto a aquest article.Recolzem aquesta campanya! Recolzar aquesta campanya també és recolzar el Sahara Occidental i els sahrauís.També fem una crida a tots els ciutadans de Viladecans, perquè ens falten famílies d’acollida per als nens saharauis que com cada any passen amb nosaltres dos mesos d’estiu, i així els podem treure de l’estiu tan calorós que tenen als campaments, alhora que se’ls fa una revisió sanitària completa.

Rosa Mercader

L’equip de govern de ajuntament de Viladecans ha convocat una jornada sobre el Pla Local d’Habitatge de Viladecans (PLHV), convocada pel proper dia 17 de juny a les 18:00 de la tarda al alberg Can Batllori. Es veu que el PLHV ha de tenir un “procés participatiu” per cobrir l’expedient.Igualment, ha penjat a la web municipal un punt de recollida d’opinions, i un resum de les més de 180 pàgines del PLHV, fent la seva interpretació, tot recollint uns grans titulars, i incloent el projecte de construcció de pisos de protecció oficial i de rehabilitació de pisos vells, per justificar la construcció de 4.850 habitatges nous, en 12 anys, a Viladecans.Si rellegiu l’article publicat el passat desembre al Punt de Trobada http://puntviladecans.blogspot.com/2008/12/mori-el-pla-local-dhabitatge-de.html, ja vam parlar del perquè des de la plataforma Salvem Oliveretes creiem que malinterpreten les dades, i les encaminen per planificar un Viladecans fora de lloc.Ho justifiquen perquè preveuen, o volen, que Viladecans segueixi creixent amb el mateix ritme que ho ha fet fins ara, un creixement de més de 10.000 habitants en 10 anys, creixement constant d’uns 1.000 habitants nous per any, cosa que si ha estat així, ha estat perquè s’ha crescut a batzegades, condicionats pels grans projectes urbanístics que han marcat el creixement de Viladecans els últims anys, com el de Can Guardiola (promogut per Mas Vilanova del Grup Vertix) o el de Can Preciós (promogut per La Colonial). I ajudats per boom immobiliari i la pressió metropolitana que han fet créixer la família viladecanenca a aquest ritme. Es veu que l’equip de govern i els lobbies metropolitans que els avalen, volen seguir creixent, començant per justificar la destrucció d’Oliveretes.Per contra, segons l’estudi sociològic recollit al PLHV, Viladecans es pot qualificar com a una ciutat madura amb “un alentiment del creixement per expansió i intensificació del creixement pel propi desenvolupament urbà, el qual segueix suposant un creixement demogràfic però més pautat i amb major possibilitat d’absorció per l’organisme urbà”. Per això, no s’entenen els projectes immobiliaris del equip de govern. Tracten Viladecans com si fos una gran immobiliària i el PLHV un estudi de mercat, analitzen que actualment Viladecans té 23.062 habitatges, amb una població de 64.570 habitants, i contempla que hi caben un total de 33.252 habitatges. Segons sembla, si la mitjana és de 2,8 a 3 habitants per habitatge, Viladecans pot arribar als 100.000 habitants. Serà aquest el seu objectiu empresarial que l’equip de govern vol per Viladecans?Si diuen que la crisi és una cosa de dretes, que a la crisi ens hi han ficat el Berlusconi, l’Aznar, o el Bush, ¿per què l’equip de govern de Viladecans (PSC+ICV) segueix amb el model econòmic de la dreta, urbanitzar i urbanitzar, sense forçar que surtin al mercat tots aquests habitatges buits, i per tant sense necessitat real de construir tants pisos nous? ¿Per què aprofiten que la situació de crisi és inaguantable, tot venent fum ofertant pisos “a preu assequible”, i dotacionals, de lloguer, etc... posant-nos un caramel als llavis dels viladecanencs sense dir-nos quin gust tindrà ni alertant-nos del perill que se’ns acabin corcant les dents? El 17 de juny, anirem a la jornada del PLHV, anem-hi a veure de quina manera ens venen la moto.

Ricard Caba

Al Nour, abrimos las puertas

De nuevo la Comunidad Musulmana de Viladecans, abrió sus puertas a Viladecans. En la tarde del pasado 16 de mayo se volvió a repetir una actividad ya realizada, por la Asociación Cultural Islámica “Al Nour”, en años anteriores. Se trataba de la “Jornada de Puertas Abiertas de Al Nour”. Pero, en esta ocasión hubo una importante diferencia, una muy buena participación. Musulmanas y musulmanes de diversas procedencias, vecinas y vecinos, representantes de entidades y de la política municipal compartimos nuestro apreciado tiempo. La Comunidad Musulmana hizo lectura de un manifiesto en el que daba la bienvenida, resaltaba la realidad plural de este municipio, y explicaba el sentido de este encuentro, mejorar el entendimiento intercultural. Este mismo acto dio una muestra de un avance en ese sentido. Compartir un te con menta con una tertulia fue una buena manera de comenzar. Y en ese rato que pasamos juntos, pudimos conversar y compartir como es nuestro día a día. Es de resaltar la presencia de miembros de nuestro Ayuntamiento y especialmente de nuestro Alcalde.Este tipo de actos están encaminados a derribar el muro del desconocimiento, un desconocimiento que genera diversidad de estereotipos y que provoca una convivencia difícil. Pero lo más importante es avanzar hacia una convivencia plena en lo cotidiano, hemos de compartir todos los espacios de la vida diaria. Este rato de estas puertas abiertas se ha de convertir en una relación normal en el día a día.

Mohammadi El Kourachi y Benaissa Rajaoui

El mamut ja ensenya els ullals

El passat 2 de juny, el conjunt de tretze entitats que hem estat treballant el projecte de convertir el mamut de Viladecans en símbol de la nostra Festa Major vam presentar la proposta al Consell de Cultura, després d’haver-ne parlat també prèviament amb la regidora de Cultura.
I a tothom li ha semblat la mar de bé. O sigui que la cosa va endavant: el nostre mamut, el mamut de Viladecans, el primer habitant conegut d’aquestes terres, apareixerà per la Festa Major. Segurament que la primera aparició, la d’aquest any, serà una aparició tímida. És normal, ha estat amagat durant molts segles, i no és fàcil acostumar-se a la gentada que ara vivim per aquí. Però les entitats que l’estem preparant, a poc a poc l’anirem convencent i animant perquè es deixi veure, cada cop més, d’any en any, de festa en festa.
O sigui que ja ho sabeu. Prepareu-vos, que això va de debò. I si voleu estar-hi més al cas, o voleu participar directament en el projecte, podeu informar-vos al bloc del mamut o escriure’ns al correu electrònic preguntant el que vulgueu saber.

http://elmamutdeviladecans.blogspot.com
mamutviladecans@gmail.com