Els anys vuitanta, els ramats d’ovelles pasturaven per les muntanyes i camps de Viladecans i pel mateix centre de la ciutat. Els descampats que envoltaven el barri del Poblat Roca i l’hospital i que servien de menjar per les ovelles, són des de fa un anys els equipaments bàsics de la vila: biblioteca, teatre, poliesportiu, piscina...
Encara que avui en dia queda algun espai buit i sense servei, els ramats ja no formen part del paisatge dels nostres carrers de Viladecans.
Jaume Muns
Guanyem, set carreres a sis. Som a la novena entrada. Si tot va bé, la darrera. Llença el nostre tancador, en Mazón. Els dos primers batejadors han estat eliminats per “strikes”; ni fregar-les ni olorar-les, pobrissons. En Josep Mazón està exibint tot el seu repertori de rectes, canvis i corbes.
El tercer del torn dels Pirates es planta al calaix posant la pitjor cara. És el millor d’ells. Després de rebre la bola, el pitxer enfila el monticle bo i mirant Sant Ramon, rumiant com s’ho farà per eliminar-lo. En cinc segons ho decideix: corba del dret, bola alta fora de la zona, recta travessada, bola baixa dins, i si encara aguanta el tipus, corba a l’inrevés. Cap llençament igual, vet-ho-aquí. El tercer “ponche” és un fet, efectivament, però, ai las!, no el tercer “out” que havia de cloure el matx. El catxer no ha estat capaç d’enguantar la bola i se li ha escapat entre les cames. El batejador, amb opció d’arribar a primera corrent, a la desesperada, l’ha aconseguit. En Josep Mazón tanca els ulls, apreta les dents uns instants i aixeca el cap mirant a l’ermita, com preguntant al patró dels nonats el perquè de les carències del seu company.
Els espectadors, després d’un ooh! d’incredulitat, bo i estirant-se els cabells, passen ara a un silenci espaterrant, xafats i acollonits.
El primera base torna la bola al pitxer. El corredor s’obre dues passes vers segona. La robarà o no la robarà, pregunta silenciosament tothom. Després de buscar la inspiració bo i mirant el terra, el pitxer s’eixuga la suor del front amb la màniga, es mira els companys i animosament els escridassa: “Vinga nois! si no he de ser jo, estigueu a punt vosaltres, pit i collons que ho hem d’aconseguir!”. I, un a un, donant un cop de puny al palmell del guant, es posicionen al seu lloc; eixancarrats de cames i desplaçant suaument el pes del cos vers la punta dels peus.
En Josep, puja a la goma de llançar. S’hi planta. Presenta bola. Amb una reüllada, fixa el corredor a tres passes de la base. Alça els braços en creu de manera que el travesser imaginari apunti al bell mig de la zona de “strike”, i allà va, precipitant-se amb una llarga passa cap al “home”. Inclinant-se, tot ell, cap avall, fa sortir la bola de la mà a un pam del terra. Aquesta emprèn el vol aixecant-se vers l’aixella del batejador. El pirata passa el bat. No la toca. Un “strike”. El segon llançament semblant. També en recta però aquesta vegada fent forat per la zona més allunyada del cos del batejador: a baix i a fora. No fa swing. Strike! canta l’àrbitre. Ja en té dos. Els espectadors alliberen tensió esbufegant. Zero boles, dos “strikes”.
Poques vegades passa, però passa, que un pitxer pugui comptar estadísticament quatre ponxes en una sola entrada; del que no en tinc noticia és que hagi estat mai en la darrera d’elles.
Ara és el públic qui conscient de la transcendència del següent llançament es posa dret volent empènyer el que hauría de ser el portador del tast de glòria.
Vinga, vinga Josep, vinga! És teu, tot teu!, criden a prop meu i de cadascú. Acluco els ulls. Aspiro fort. Aguanto la respiració i miro d’enviar-li un missatge telepatic: el Tirabuixó!, Josep, fot-li el Tirabuixó!!.
I... submergit en el desig, deixo de sentir res i deixo que tot giri a càmara lenta.
Reblincant-se, més que mai, vers el terra, amb la passa desplaçada enfora de la perpendicular del receptor, totes les articulacions del braç es posen a girar furiosament per transmetre a la punta dels dits arrapats a les costures de la bola, la força i l’efecte necessaris perquè al batejador no ensumi la doble corba que l’ha d’eliminar. En les eternes tres dècimes de segon que triga la bola a fer els divuit metres, em dic que sí, que en Josep m’ha fet cas i aquí, oh! pirata, et ve el que no tocaràs: el “tirabuixó”; el “sacacorchos” que diuen els cubans; la “cola de chancho” que diuen els nicaragüencs.... Xxsshuum! La bola penetra el palmell del guant al centre de la zona i s’hi queda. L’àrbitre brama: STRIKE TRES, OUT!! i, el somni...: s’esfuma.
Em desperto. Em sap greu. No era un malson. Són les quatre de la matinada. Hem tornat a guanyar. Estic content d’haver vist, novament, en Josep Mazón, el meu pitxer de quatre “ponxes” en una sola entrada.
I és que en Josep Mazón Hernández fou un viladecanenc que no li importà gens anar sempre més enllà del que estrictament tocava. Indagava, sense por, els límits de tot el que se li posava al davant, se’ls feia seus i els transgredia si calia.
Fou fill de María Hernández Sánchez, que havia nascut dins el terme de Sant Boi, a no gaires passes dels límits de Viladecans, ben a prop del Camí Ral i ben a prop de Cal Dimoni. Era doncs, viladecanenca perquè amb els santboians hi tenia poc a fer des d’aquell punt de partença. El pare fou en Vicente Mazón Albadalejo. Era de Redován, a la Vega Baixa del Segura a tocar de la Sierra de Callosa, i havia vingut a Viladecans l’any de l’Exposició Universal, després d’una de les cícliques crisis del cànem. No fou un cap d’estopa, fou un home-jornaler prou d’esquerres o prou cenetista com perquè els falangistes me’l volguessin dur a la trena en acabar la guerra civil.
En Josep nasqué l’11 de febrer de 1949 a Viladecans, al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer a tocar de la fàbrica dels llevats i això és el que sempre em sembla que fou, un llevat.
Qui no el conegué, a hores d’ara ja sap –pel començament de l’escrit– que va ser un dels grans jugadors de beisbol que ha tingut el club de Viladecans. I us ho he de dir en passat perquè en Josep Mazón morí el 22 de gener de l’any 1986. Un camió descontrolat envestí el vehicle que ell conduïa i ens el matà quan tenia 36 anys; anant a treballar, de bon matí, mentre esperava que se li posés verd el semàfor que hi ha davant de l’estació de Magòria a la Gran Via de Barcelona, a poc d’entrar a la plaça d’Espanya.
Qui no l’arribà a conèixer ha de saber que, també gràcies a ell, el Club Beisbol Viladecans fou qui fou i és qui és. En la més greu crisi que el Club ha tingut en els ja setanta anys de vida, en Josep Mazón va ser el darrer fil del que penjà la continuïtat i la pervivència d’aquest esport a casa nostra. Us ho explicaré en el tercer relat. Començo ara per la seva infància.
La família Mazón-Hernandez, passà de viure a Mossèn Cinto a viure a la part del carrer Sant Jeroni que avui és plaça de la Diversitat, al Barri de Sales, quan en Josep encara era petit. El seu primer col·legi fou el Modolell però la seva primera escola fou el carrer del propi barri on jugava.
 |
| Josep Mazón, a l’esquerra, amb vestit fosc, acompanyat dels seus pares i germans. El de la dreta, amb vestit clar, és Vicenç Mazón, actual Síndic de Greuges de Viladecans. |
Encara eren temps d’autarquia els dels anys cinquanta. Molt poques famílies podien escapar de treballar molt i durament per menjar i vestir justet, pagar un lloguer, comprar carbó, i estalviar un no res per celebrar alguna festa o per anar algun diumenge al cine. Les nenes, feien durar la primera pepa de Reis fins fer-se grans i en els anys posteriors a tenir-la podien aspirar a robeta o a fireta. Els nens que tenien molta sort, i a casa més o menys benestant s’ho podien permetre, els Reis els duien un cavall de cartró als quatre anys, un patinet als sis i una al pilota de cuiro quan la desil·lusió epifànica començava a ser realitat als vuit. Difícilment en tornaven a tenir una altra, i quan, esquinçada de vella, en Bel, o el baster, els deia que la pilota ja no tenia remei i no es veia capaç de recosir l’esquinç per deixar-hi fermada la cambra, ben retallat el cuir, servia encara per fer frontisses, “tiraxines”, guants de beisbol, o qualsevol eina que la imaginació possibilités. Qui volia tenir joguets, si tenia enginy i manetes, se’ls feia. Qui no, es sumava a la colla del carrer que en un tres i no res muntava una batalla d’americans i indis o sense massa excuses organitzava una guerra contra la gent de dos carrers enllà, a la conquesta dels solars del mig.
Per tant, qui volia ser algú, havia de ser bo tirant i esquivant pedres, havia de tenir bons canuts per tirar veces, bons arcs i bones fletxes per fer l’indi i bones cames per córrer. En Josep Mazón ultrapassà tot això. I, sense ser gens gran, fou el més decidit “jefe” entre els galifardeus a l’est de la Carretera del Prat, a la fi dels anys cinquanta. A l’oest, tenia la rèplica d’un altre déu-n’hi-do, en Felipe Cárdenas Nicolás, “el Titi”, que no se li feia enrere en res. Entre tots dos portaren les seves patuleies a un nivell d’atreviment i temeritat que es féu cèlebre més enllà del barri. Curiosament, al punt d’entrar en l’adolescència, acabades les guerres i el fer-se traus, acabada també l’autarquia, els de l’Oest del barri de Sales es decantaren pel futbol a l’hora de jugar federadament i civilitzada, i els de l’Est ho feren pel beisbol. A l’Oest prevalgué l’acció col·lectiva, de contacte i xoc, mentre que a l’Est triomfà l’acció amb eina, habilidosa i més individual.
(Continuarà).
"Pròxima la total liberación de España, el Gobierno, consciente de los deberes que le incumben respecto a la reconstrucción espiritual y material de nuestra Patria, considera llegado el momento de dictar una Ley de Responsabilidades Políticas, que sirva para liquidar las culpas de este orden contraídas por quienes contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja, a mantenerla viva durante más de dos años y a entorpercer el triunfo providencial e históricamente ineludible, del Movimiento Nacional, que traduzca en efectividades prácticas las responsabilidades civiles de las personas culpables y que, por último, permita que los españoles que en haz apretado han salvado nuestro país y nuestra civilización y aquellos otros que borren sus yerros pasados mediante el cumplimiento de sanciones justas y la firme voluntad de no volver a extraviarse, puedan convivir dentro de una España grande y rindan a su servicio todos su esfuerzo y todos sus sacrificios”.
Així comença el preàmbul de la llei de Responsabilitats Polítiques dictada pel rebel general Franco el 9 de febrer de 1939, a pocs dies escassos de l’ocupació total de Catalunya per part de l’exèrcit sollevat.
L’any 2014 es va complir el 75è aniversari de l’inici dels assassinats massius per part del règim franquista en aplicació dels arbitraris i inics consells de guerra a què va ser sotmesa bona part de la classe política, sindical i treballadora d’aquest país, una vegada va ser ocupat per la força de les armes. La llei de Responsabilitats Polítiques vindria a complementar el rigor de la repressió, en aquest cas no física, sinó moral i econòmica. La llei declarava la responsabilitat política, de les persones físiques i jurídiques –per tant, de tots els partits polítics i organitzacions sindicals del Front Popular o que, simplement, havien recolzat la República, des de l’1 d’octubre de 1934– per a tots aquells que “(...) contribuyeron a crear o a agravar la subversión de todo orden de que se hizo victima a España”, i des del 18 de juliol de 1936, per a tots els que es van oposar, de manera activa o passiva al Movimiento Nacional. En el cas de les persones, només calia haver estar afiliat als partits polítics que havien quedat fora de la llei –tots els favorables a la República i al Front Popular, fins i tot els catòlics de la Unió Democràtica de Catalunya o el Partit Nacionalista Basc– o “(...) haberse significado públicamente por la intensidad o por la eficacia de su actuación en favor del Frente Popular (...) o contribuido con ayuda económica a los mismos (...) aunque no se hubiesen desempeñado puestos directivos o de representación, ni cargos o misiones de confianza, ni se tratase de afiliados a aquellos”. Amb aquesta definició es podia aplicar la llei i per tant les sancions econòmiques que preveia, com a mínim, a la meitat de la població. Sempre es podria trobar una escletxa per obrir un expedient de responsabilitats polítiques: simplement haver-se declarat republicà.
Però, segons el mateix preàmbul la llei “(...) no es vindicadora, sino constructiva (...) busca dentro de la equidad, fórmulas que permitan armonizar los intereses sagrados de la Patria con el deseo de no quebrar la vida económica de los particulares (...) las sanciones económicas se regulan con una humana moderación”. El cinisme es feia llei. D’altra banda els tribunals encarregats d’imposar les sancions estaven formats per persones justes i neutrals com ho eren els representats de l’Exèrcit d’ocupació, de la magistratura (addicta), i membres del partit únic: la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, “(...) que darán a su actuación el tono que inspira el Movimiento Nacional”. La llei preveia que les sancions econòmiques es fessin efectives, malgrat que el responsable hagués mort, a càrrec dels seus hereus. Això podia passar força vegades, sobretot, en els condemnats a penes de mort: malgrat haver estat assassinats, el procés legal de l’expedient de responsabilitats polítiques seguia el seu curs, i es resolia dos o tres anys després de l’afusellament de la persona en qüestió.
A Catalunya, a l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i Audiència Provincial de Barcelona (secció Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona), s’han conservat una bona part dels expedients de responsabilitats polítiques que abasta els anys 1939-1942. A partir de l’inventari existent podem disposar d’una aproximació als expedients que es van obrir als ciutadans del Baix Llobregat; aproximació només, perquè molts expedients probablement han desaparegut i d’altres poden estar a Madrid amb la documentació del Tribunal Nacional o de la Comissió Liquidadora de Responsabilitats Polítiques.
El quadre que s’adjunta relaciona el nombre de víctimes del franquisme, entre 1938 i 1953, amb el nombre de ciutadans represaliats amb expedients de responsabilitats polítiques, entre 1939 i 1942, al Baix Llobregat. A destacar que la major part dels municipis tenen ciutadans als quals se’ls van obrir expedients i que aquests en el còmput global multiplica per mes de tres el nombre de ciutadans expedientats (405) davant del nombre d’afusellats (128). D’altra banda no hi ha correlació entre el nombre de persones assassinades pel franquisme amb el nombre d’expedients oberts. Així, a Olesa de Montserrat, que és el poble on més afusellats hi ha, no consta cap ciutadà encartat amb un expedient de responsabilitats polítiques, cosa que vindria a confirmar que molt possiblement, faltin molts dels expedients i que els que s’han conservat a l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia només siguin una part. El poble amb un major nombre de ciutadans processats amb expedients es Sant Vicenç dels Horts (47), seguit de Corbera de Llobregat i Esplugues de Llobregat, amb 37. Contràriament, a Esplugues de Llobregat, un dels pobles amb més expedients, no hi consta cap afusellat.
Pel cas de Viladecans sabem de l’obertura de sis expedients de responsabilitats polítiques, tots ells l’any 1939, a les següents persones: a la parella formada per Virginia Amposta Amposta i Adolfo Casé Pitarque, Josep Cañelles Segarra, José Doménech Pérez, Josep Jordà Santacruz i Josep Melich Olivé. En tots ells la documentació conservada als expedients és fragmentària i incompleta: sabem que se’ls obre expedient els dies 12 i 22 de desembre de 1939, però no coneixem la resolució final de l’expedient, a excepció del cas de la Virginia Amposta i l’Adolfo Casé. A aquesta parella, malgrat que van ser afusellats el 8 d’agost de 1939, se’ls va incoar expedient de responsabilitats polítiques sis mesos després, el 13 de desembre de 1939, i no es va sobreseure la seva causa fins al 31 de desembre de 1945. Per aquestes dates, la Virginia i l’Adolfo ja feia més de sis anys que havien estat assassinats!
L’any 1939, el règim franquista era una màquina de matar sense aturador. A partir de l’any 1940, quan es comencen a acumular, als jutjats militars, els consells de guerra i els expedients de responsabilitats polítiques, es dona la trista paradoxa que es procedeix econòmicament contra persones que fa mesos, si no anys, que havien estat assassinades pel règim. Ja se sap que la justícia és cega.
1. Llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats Polítiques, publicada al Butlletí Oficial de l’Estat, de 13 de febrer de 1939.
2. Inventari realitzat per Pilar Blesa, Barcelona, juny de 1992. Aquest inventari abasta els anys 1939 a 1942. A partir d’aquesta data s’ha de conèixer la persona a la qual se li va instruir l’expedient de responsabilitats polítiques i manualment s’ha de mirar en el llibre registre de sentències on consta el número de l’expedient, el nom i cognom i la resolució judicial. Hi ha més de vuit mil registres. No hi ha, de moment, per falta de mitjans, una altra manera de fer-ho.
Estepari, prefereix els hàbitats secs i oberts amb sòl descobert. A les zones humides continentals nidifica als Aiguamolls de l’Empordà, i a l’hivern també és observat en altres zones, com ara al Delta del Llobregat.
Font: Viquipèdia.
Si fos dilluns aquesta foto podria dir-se “Los lunes al sol”. Si fa sol els aturats podrien passar-se al sol qualsevol dia de la setmana, el dijous per exemple, encara que ningú els hagi dedicat el títol d’una pel·lícula. En aquesta marxa d’aturats mig penjant entre dos arbres veiem una pancarta que demana aturar el que mai s’hauria d’haver intentat posar en marxa: Eurovegas, l’Eldorado d’escurabutxaques, ruletes, hotels i cases de barrets cinc estrelles pel qual sospiraven Artur Mas i més d’un alcalde per acabar amb l’atur i de passada amb el Delta del Llobregat. Els manifestants ocupen l’espai públic, el bell mig de la carretera, perquè per uns minuts l’asfalt és seu i no dels cotxes.
Estem en temps on gairebé han desaparegut les banderes de classe del color de la sang que a tots ens iguala, les banderes roges que quan es despleguen a l’aire semblen voler cantar la internacional. “No esperis salvacions supremes de Déu, dels reis ni del tirà, obrer, és la sang de tes venes que triomfant et salvarà”, es cantava des de 1888. Ara les banderes són nacionals, com si els treballadors haguessin fet seves les fronteres reclamant nous estats i noves repúbliques no per arribar al socialisme, sinó per tenir una nòmina per arribar a fi de mes. Són somnis estelats i somnis republicans per certificar la mort d’aquell altre somni que somiava “que la terra serà tota nostra, no hem estat res i ho serem tot.”
Hi ha una bandera roja i negra a mig pal i banderes vermelles de fons de lletres blanques però domina més el verd fosforito, un color més de codi de la circulació que de consigna de revolta, que iguala manifestants i guàrdies de trànsit.
Alguna cosa passa a l’esquerra dels manifestants perquè miren cap allà i mai no sabrem per què. Nosaltres tampoc sabem què passa a l’esquerra. Potser demanen ajut perquè en algun lloc algú està pensant en arrabassar-los el dret a ocupar la carretera: el dret al pataleo, imaginant una llei mordassa que torni el carrer als seus propietaris de quasi sempre: els cotxes i les forces d’ordre públic.
Avui hi ha dirigents que fan la revolució amb una sandàlia a la mà i una pancarta escrita a la samarreta. Com que estem amb gent de base que porta les sabates als peus i les samarretes blanques de mercadillo, la pancarta és de cartolina groga DIN A3 i es porta penjada al coll. La denúncia es fa amb retolador i protesta de la vida, dels deutes, de les hipoteques i probablement, encara que no surt a la foto, dels desnonaments.
Sembla que som alguna cosa en aquest món, però quan perdem la feina ens adonem que nosaltres en gran part som el nostre lloc de treball. Els representa una pancarta que reivindica dignitat, una paraula sempre reclamada pels pobres com un tresor modest però valuós. Vol dir respecte.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
24 de gener 2015 a les 17.30 h.
Carrer de les Sitges, 1-3.
El dissabte una vegada inaugurat hi haurà portes obertes fins a les 20.00 i el diumenge de 10.30 a 14.00 h.
Els espais, de la planta baixa, que es podran visitar són els següents:
Sala del Celler: punt d’acollida del Museu de Viladecans on hi haurà un audiovisual sobre la història de la ciutat, a banda de ser un espai polivalent per a la realització de tallers didàctics i xerrades.
Sala dels Cups: sala d’exposicions temporals i, si hi ha espai, també, per a la realització de xerrades o conferències; la primera exposició que es podrà veure és “Les col·leccions del Museu de Viladecans”; amb aquesta exposició els visitants es podran fer una idea aproximada de les peces i objectes que el Museu de Viladecans acull.
Sala Joan Amat i Sala: sala d’exposició semipermanent del Museu de Viladecans que acollirà una selecció d’objectes significatius del patrimoni i la història de la ciutat així com també un interactiu sobre el patrimoni cultural de Viladecans i un audiovisual sobre l’edifici de Ca n’Amat i el Museu.
La Cuina: sala d’exposicions semipermanent on es podran veure els estris d’una cuina antiga així com un audiovisual i un interactiu sobre com la cuina i el menjar formen part del patrimoni cultural en general, i en concret, de la nostra ciutat.
Patis del Passat i del Present: en el primer es disposarà de tota una sèrie d’objectes i peces que ens explicaran el passat agrícola de la ciutat i el segon s’utilitzarà per a activitats de difusió del Museu a l’aire lliure, tal i com ja s’ha vingut realitzant des de fa uns anys.
L’hort: espai didàctic del museu lligat a la cuina i que ens permetrà vincular els tallers de cuina amb les plantes i hortalisses que es puguin conrear a l’hort. També ens servirà de recurs didàctics amb les visites escolars.
L’horari d’obertura del Museu, a partir de la inauguració, serà el següent:
de dimarts a dissabtes, de 16.30 a 19.30 h.;
dissabtes i diumenges, de 10.30 a 13.30 h.;
dilluns i festius tancat,
agost tancat.
20 de gener, 23 d’abril i 8 de setembre, de 10.30 a 13.30 h i de 16.30 a 19.30 h .
11 de setembre, de 10.30 a 13.30 h.
Avui em permetreu recordar, senzillament, una pila de paraules que inconscientment substituïm per altres paraules que són un calc del castellà i que faríem bé d’estalviar-nos. Ja vaig parlar, en aquesta mateixa secció, del carro o el cistell d’anar a comprar, que lamentablement va quedant desplaçat pel “carro de la compra”, que certament no és una expressió catalana.
Doncs bé. Fixem-nos que, quan anem a estendre la roba, el que fem servir són agulles d’estendre, i no hauríem de substituir aquesta expressió per “pinces” ni “pinces de la roba”. Igualment, hauríem de saber que el préssec, posem per cas, té pinyol i no pas “os”, com n’hi ha que diuen. Igualment, si un es clava una patacada és possible que li surti un blau, però no pas un “morat”, ni tampoc un “cardenal”. La roba, lamentablement, a vegades se’ns estripa, no se’ns “trenca”. I, quan s’estripa, es fa un estrip. Quan anem a dinar o a sopar, el que fem és parar la taula, no “posar la taula”. I, quan ja som a taula, destapem les ampolles de vi, no les “obrim”.
I podríem continuar. En fi. L’altre dia parlava d’aquest tema amb la meva dona i tots dos vam arribar a la conclusió que ens hauríem de prendre la nostra llengua més seriosament. Que si perdem les paraules no és culpa de Madrid ni de ningú més que de nosaltres mateixos. Per cert, no sé si us hi heu fixat: he dit que tots dos vam arribar a la conclusió, i no, com a vegades es diu, “els dos”.
Josep Lligadas
Tal vegada fa molts anys!...
Amigues i amics, tenim el plaer de presentar-vos un dels esdeveniments singulars d’aquest nou any, una trobada de la narració oral a Viladecans, on poder explicar contes, narrar històries i rondalles i escoltar els millors narradors del món!
Es tracta del Primer Festival Internacional de Narració Oral de Viladecans: NARRACANS!, que tindrà lloc a la nostra ciutat el proper dijous, 29 de gener de 2015, dins de la Festa Major d’Hivern de Viladecans.
Amb aquests antecedents, Viladecans ja podrà omplir un buit fins ara no celebrat, podrà iniciar un nou cicle, un Festival on podrem retrobar-nos, al llarg d’una jornada, amb la imaginació disposada, l’orella enllestida i el cor bategant... es tracta del 1r Festival Internacional de Narració Oral de Viladecans: Narracans!
La ciutat de Viladecans compta amb una Biblioteca pública on es programen contes per a nenes i nens i per a adults, des de fa temps. També, tenim altres espais privats, com la llibreria Els Nou Rals, espai on s’ha programat i es programa: Els divendres de conte!, en diverses ocasions, narradores i narradors d’arreu, als baixos de la llibreria, en un espai idoni, on caben a l’entorn de 30 persones. També, comptem amb L’Ateneu de les Arts, una idea i uns espais aptes per a la formació dels futurs contaires de la ciutat. Els espais de L’Ateneu seran un lloc idoni per apropar els viladecanencs i viladecanenques al fet narratiu, perquè puguin endinsar-se en l’art d’explicar històries, perquè la paraula i els gest han estat el suport bàsic de transmissió de la cultura des de l’antiguitat.
Les persones que van fer el curset de 10 hores: Aprèn a explicar històries!, dins del Festival NARRACANS, podran explicar contes al Festival.
Aquest Festival comptarà amb els millors narradors i narradores del món, gràcies al suport de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), i, òbviament, a l’interès del departament de Cultura de l’Ajuntament de la ciutat.
Tal vegada fa molts anys, a la ciutat de Viladecans...
Josep Lluís Gallardo
La platja verge l’ajuda a recordar, sobretot en dies plujosos. Pot semblar un tòpic suat, gastat. Però no ho és. El gris plomís del cel, ella l’imagina sempre acolorit, com li va ensenyar un pintor amic en explicar-li un dia totes les gammes que podia contenir un sol color.
També llueixen llur grisor les onades d’aquell mar no fa gaire reconquerit. Van i vénen incansables, amb el seu repetitiu i hipnòtic moviment, i amb llur balanceig la dona rememora, almenys, versos de Neruda.
Quelcom més hi té un paper assignat per fer-li venir, de mica en mica, records dels seus més de cinquanta anys. És la sorra, que, groguenca en dies clars, en dies blaus, esdevé humida i més fosca en els preferits per ella. No li agrada tant quan sembla un desert delimitat. Prefereix la sorra que es confon amb la mar, grisa com el cel ennuvolat. Encara que, sigui una sorra o una altra, se li escapa entre els dits, malgrat que a vegades la transporta a aquell meravellós viatge, on va anar sola i va tornar acompanyada. Una dolça, i falsa, companyia que va desaparèixer quan va patir l’accident que va interrompre el curs regular de les coses i la va deixar sense memòria.
Dia rere dia, es convenç més fermament que la històrica platja recuperada per a tothom és la seva aliada per vèncer el seu enemic, el que vol deixar-la com un ninot sense ànima i amb el cap buit. Ja fa temps que es va disposar a totes les batalles necessàries per recuperar el que és seu, el que sempre ha estat seu. Lluitarà a cops de cel, d’onades, de sorra i de gotes de pluja. I si no aconsegueix el seu propòsit, el mèrit, si més no, haurà estat en la seva voluntat.
Patrícia Aliu
Home vell a la platja
A la memòria del meu pare
No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Joan Margarit
Davant de la platja, just on s’acaba el passeig
i comença el braç de sorra gris i xardorosa,
hi ha un banc de fusta i de ferro rovellat pel salnitre
d’un mar que devora lentament les arrels del temps.
A sobre del banc, amb un barret groguenc de palla
i el rostre solcat per un mapa de dunes i derrotes,
un home seu amb les mans creuades i la mirada
més enllà de les ones cercant la marea baixa
i les barques allunyant-se pel cantó de ponent.
Ve cada dia. Com si no hi hagués res més al món
que aquest tros de platja mig deserta i melangiosa,
com si res no fóra més important que cremar la vida
deixant a la pell de les parpelles la flor negra
d’un temps passat sacsejant la llavor de les llàgrimes.
Ve i contempla la quietud d’aquest paisatge inalterable
atrapat en l’abandó dels capricis de la costa,
els fragments de roques i d’algues mortes
que completen la imatge freda de la desolació.
Desconec les raons que el porten a viure les tardes
abstret en la visió amarga d’aquest buit inmens
i en la cançó repetida d’un bandoneó d’ones ferides
que moren com balenes sense esma ni esperança.
Desconec quin mal perviu dins del seu cor corcat,
quina pena creua les pedres blaves dels seus ulls,
quina força l’empeny a seure en aquest banc
malgastant el misteri de la vida i de la llum feble
que allarga les ombres humides de la vesprada.
Me’l miro des de la finestra de la casa llogada,
des del camí empedrat que porta fins el poble.
Ja és part de la meva memòria, de l’horitzó
que cerco a les palpentes quan tanco els ulls.
De tant en tant, com si parlés sol, mou els llavis.
Llavors penso, imaginant-me una història trista,
que prega per un amor perdut, per una dona
atrapada dins de la xarxa fosca de les aigües
o en la tenebrosa boira dels noms oblidats.
La platja esdevé el racó on trobar l’escalfor
dels anys de joventut, l’univers ple de petjades
que ens porten de la solidesa de la terra
–de l’ondulació de la sorra contra el vent–
a l’aparent fragilitat dels vidres d’aigua i sal.
Esclaten, prop d’aquí, com llàgrimes antigues,
les onades que vénen del centre del dolor,
d’aquella illa enmig d’un oceà d’enyor i de sang
on el cor s’enfonsa com la barca dels adéus.
Quins records solcaran la tardor de la seva pell?
Quines seran les ferides que romanen obertes
i omplen de solitud les hores ombrívoles del capvespre?
Com una estàtua de marbre referma la seva quietud
davant d’un mar que fa costat a l’ànima dels desesperats,
expressa un dol més profund que el pou de la nit
i eternitza la imatge d’un home sense cap altre destí
que recordar l’essència del tacte de la felicitat
i el somriure dolç de l’àngel que mai més vindrà.
El temps talla el pes de l’ombra sobre la sorra
deixant una taca de resignació als peus de l’home.
Així com el dia va tancant l’aparador de la llum blava
l’esperança va minvant l’escalfor d’unes flames
que encara cremen els matolls de la matinada.
Diria que té l’ànima amarada de calitja, que sap
que el seu cos ha d’estar preparat per les derrotes,
per als moviments lents d’unes cames que tornaran
a recórrer els camins de l’hivern, del fred i la gebrada.
L’aigua del mar conté la cruesa dels miralls.
La veritat més rotunda reflecteix sobre el vidre pur
un desglaç que neix de la caverna profunda dels ulls.
El crepuscle tenyeix de magenta un racó del cel,
i les gavines escriuen sobre la sorra l’últim vers
d’un dia que s’apaga com una espelma contra el vent.
Quins records quedaran dins del cor trencat
de l’home assegut en un banc solitari i mig amagat?
Trobarà consol per tancar totes les ferides?
Davant de la platja, ferm i arrelat com un arbre,
hi ha un home vell esperant la fredor de la nit.
Un home fidel al seu perfil tossut de vell marí.
Un home sense destí que em recorda el meu pare.
José Luis Garcia Herrera
XI Concurs de Poesia ”Espejo de Viladecans”
Segon Premi
En el darrer número de la nostra revista, el president de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja ens alertava de la possibilitat que l’Ajuntament eliminés el nom de Joan Masgrau que duia la piscina situada en aquell barri, i que ara, al nou complex esportiu que allà s’està a punt d’inaugurar, se li posés el nom d’Instal·lacions Esportives de la Torre Roja. També s’ha dit que potser es mantindrà el nom de Joan Masgrau per a la piscina que hi haurà en el complex esportiu, però, com és obvi, aquest nom de fet desapareixerà, sepultat sota el nom més general de tot el complex.
Aquesta decisió, si tirés endavant, seria un gravíssim error i seria, a més, per a molts ciutadans i ciutadanes de Viladecans, una ofensa. De moment, hem vist que també el Grup Tres Torres, en el seu butlletí, ha manifestat la seva oposició a aquesta decisió, i estem segurs que serien molts els qui, si sabessin aquesta intenció de l’Ajuntament, també manifestarien el seu desacord.
Joan Masgrau va ser el primer alcalde democràtic de la nostra ciutat després de la dictadura franquista, i va saber significar en la seva persona el pas a una època nova que Viladecans volia. Per això, no entenem quins motius pot tenir l’Ajuntament actual per eliminar el seu nom d’un equipament que l’ha dut tants anys. Sembla com si els nostres governants volguessin oblidar d’on venim, i minimitzar les lluites que han fet possible la nostra actual realitat democràtica.
Per això, els que fem la revista Viladecans Punt de Trobada ens adherim plenament i amb tota l’energia a la reivindicació perquè el nou complex esportiu de la Torre Roja porti el nom d’Instal·lacions Esportives Joan Masgrau. Perquè els ciutadans i ciutadanes de Viladecans mereixem respecte, i ningú no té dret a voler fer desaparèixer la nostra història.
Segurament tots nosaltres patim molt sovint de problemes que cursen amb dolor o inflamació però que no són tant greus com perquè representin un cas mèdic important, i que es solen resoldre amb la presa d’antiinflamatoris d’ús general, amb els consegüents efectes que té sobre el nostre cos la presa d’un medicament. Com que aquests problemes molt sovint són deguts a problemes del teixit musculesquelètic i la causa segueix existint, el problema sol aparèixer més aviat que tard, agreujant-se cada cop més la simptomatologia.
És aquí on pot intervenir la fisioteràpia, una ciència mèdica que a l’estat espanyol segurament encara li queden alguns anys per tenir el reconeixement entre tot el col·lectiu de metges que necessita. És una ciència que tracta els dèficits del moviment amb el moviment. És a dir, es tracta de tornar a donar mobilitat als nostres teixits o de tornar-los una funcionalitat fisiològica (normal, vaja). Per fer això s’usen, entre d’altres, molts mitjans físics com l’aigua, el fred, la calor, l’electricitat, els embenats, tècniques com la punció seca... però, per sobre de tot, la millor eina d’un fisioterapeuta són les seves mans.
M’agradaria engegar un espai on poder respondre els dubtes de les persones sobre els seus problemes o sobre la nostra professió i per això he decidit engegar aquesta iniciativa, per això si teniu qualsevol dubte per resoldre de cara al proper número de la revista Punt de Trobada envieu un correu a la direcció: albertbuigues@gmail.com.
Ah, i recordeu! Vigileu a les mans de qui poseu el vostre cos, exigiu professionals titulats a l’hora de demanar qualsevol tractament ja que dins el camp de la fisioteràpia i del massatge (una de les seves especialitats) s’hi amaga molt d’intrusisme professional.
Perquè la salut és a les teves mans!
Albert Buigues
