Home vell a la platja

A la memòria del meu pare

No era lluny. Tampoc no era difícil.

El que és lluny i difícil és la costa

que deixo enrere i no veuré mai més.

Joan Margarit

Davant de la platja, just on s’acaba el passeig

i comença el braç de sorra gris i xardorosa,

hi ha un banc de fusta i de ferro rovellat pel salnitre

d’un mar que devora lentament les arrels del temps.

A sobre del banc, amb un barret groguenc de palla

i el rostre solcat per un mapa de dunes i derrotes,

un home seu amb les mans creuades i la mirada

més enllà de les ones cercant la marea baixa

i les barques allunyant-se pel cantó de ponent.

Ve cada dia. Com si no hi hagués res més al món

que aquest tros de platja mig deserta i melangiosa,

com si res no fóra més important que cremar la vida

deixant a la pell de les parpelles la flor negra

d’un temps passat sacsejant la llavor de les llàgrimes.

Ve i contempla la quietud d’aquest paisatge inalterable

atrapat en l’abandó dels capricis de la costa,

els fragments de roques i d’algues mortes

que completen la imatge freda de la desolació.

Desconec les raons que el porten a viure les tardes

abstret en la visió amarga d’aquest buit inmens

i en la cançó repetida d’un bandoneó d’ones ferides

que moren com balenes sense esma ni esperança.

Desconec quin mal perviu dins del seu cor corcat,

quina pena creua les pedres blaves dels seus ulls,

quina força l’empeny a seure en aquest banc

malgastant el misteri de la vida i de la llum feble

que allarga les ombres humides de la vesprada.

Me’l miro des de la finestra de la casa llogada,

des del camí empedrat que porta fins el poble.

Ja és part de la meva memòria, de l’horitzó

que cerco a les palpentes quan tanco els ulls.

De tant en tant, com si parlés sol, mou els llavis.

Llavors penso, imaginant-me una història trista,

que prega per un amor perdut, per una dona

atrapada dins de la xarxa fosca de les aigües 

o en la tenebrosa boira dels noms oblidats.

La platja esdevé el racó on trobar l’escalfor

dels anys de joventut, l’univers ple de petjades

que ens porten de la solidesa de la terra

–de l’ondulació de la sorra contra el vent–

a l’aparent fragilitat dels vidres d’aigua i sal.

Esclaten, prop d’aquí, com llàgrimes antigues,

les onades que vénen del centre del dolor,

d’aquella illa enmig d’un oceà d’enyor i de sang

on el cor s’enfonsa com la barca dels adéus.

Quins records solcaran la tardor de la seva pell?

Quines seran les ferides que romanen obertes

i omplen de solitud les hores ombrívoles del capvespre?

Com una estàtua de marbre referma la seva quietud

davant d’un mar que fa costat a l’ànima dels desesperats,

expressa un dol més profund que el pou de la nit

i eternitza la imatge d’un home sense cap altre destí

que recordar l’essència del tacte de la felicitat

i el somriure dolç de l’àngel que mai més vindrà.

El temps talla el pes de l’ombra sobre la sorra

deixant una taca de resignació als peus de l’home.

Així com el dia va tancant l’aparador de la llum blava

l’esperança va minvant l’escalfor d’unes flames

que encara cremen els matolls de la matinada.

Diria que té l’ànima amarada de calitja, que sap

que el seu cos ha d’estar preparat per les derrotes,

per als moviments lents d’unes cames que tornaran

a recórrer els camins de l’hivern, del fred i la gebrada.

L’aigua del mar conté la cruesa dels miralls.

La veritat més rotunda reflecteix sobre el vidre pur

un desglaç que neix de la caverna profunda dels ulls.

El crepuscle tenyeix de magenta un racó del cel,

i les gavines escriuen sobre la sorra l’últim vers

d’un dia que s’apaga com una espelma contra el vent.

Quins records quedaran dins del cor trencat

de l’home assegut en un banc solitari i mig amagat?

Trobarà consol per tancar totes les ferides?

Davant de la platja, ferm i arrelat com un arbre,

hi ha un home vell esperant la fredor de la nit.

Un home fidel al seu perfil tossut de vell marí.

Un home sense destí que em recorda el meu pare.

                                     José Luis Garcia Herrera

        XI Concurs de Poesia ”Espejo de Viladecans”

                                                                                        Segon Premi