divendres, 15 de gener del 2016

FESTA MAJOR D’HIVERN - FEST’HIVERN 2016. Estrenem el joc: “Coneixes Viladecans?”


S’apropa la Festa Major d’Hivern i aquest any, de nou, un grup d’entitats s’han posat d’acord per portar a terme activitats durant el cap de setmana del 22 i 23 de gener, en el que serà Fest’Hivern 2016.

Per començar, la tarda del 22 de gener tindrem a Can Xic l’estrena d’un nou joc sobre Viladecans, el “Coneixes Viladecans?”. Un joc, estil Trivial, en el qual participaran fins a sis grups de cinc a deu participants (majors de setze anys) i que consistirà en respondre preguntes sobre la Història, Patrimoni, Esports, Cultura... però també hi haurà jocs (de música, endevinalles, físics...) i fotos de Viladecans


Pel dissabte 23 de gener, la Festa començarà a la Plaça de la Vila al migdia, al “Escalfa’t al carrer”, amb un Vermut-Concert amb dos grups locals (Chus Blues i Trois de Merde) al qual seguirà un dinar popular amb tiquet. 

A la tarda, continuarà la Festa amb jocs i grup d’animació pels no tan grans. I a partir de les 18,30h, actuacions d’Entitats de la Coordinadora d’Entitats del Mamut (Coral La Lira, Raíces de Andalucía, Grallers, Castellers...). A aquestes actuacions hi seguirà la Cercavila de “La nit del Mamut” que portarà des de la Plaça de la Vila als Timbalers de Viladecans, el Cadefoc, Diables, Vilamut, Grallers i Kanaloa Percussió...



La Festa acabarà a Can Xic amb una Tabalada a càrrec dels grups de Timbalers.

Fes Festa Major, participa al Fest’Hivern 2016!

Miguel de la Rubia

La destrucció del patrimoni i la nova transformació del Polígon Industrial. El paradigma de la ciutat model sotmesa al mercat.

Fa relativament poc, l’Ajuntament de Viladecans ha iniciat un nou projecte urbanístic, la transformació del Polígon Industrial Centre. Aquest preveu substituir l’activitat econòmica del polígon per d’altres del tercer sector, i no menys greu, la destrucció de cases que formen part de les nostres vides i de més de set generacions.

Davant el procés uniformador de la globalització, mantenir una essència pròpia és clau a l’hora de conservar la nostra identitat i trajectòria històrica. Vivim un procés de devastació urbanística fruit de l’adaptació dels pobles i ciutats a les necessitats de macroestructures que donin solvència a un neoliberalisme insaciable. 

El nostre cas particular, Viladecans, és el macro-complex d’Outlet, que ni genera ni destrueix llocs de treball, només els adapta a un paradigma econòmic concret. Un projecte amb prou magnitud com per transformar la nostra Vila, que es veu plasmat en el nou projecte de transformació del Poligon Industrial Centre, a l’estil dels típics «pelotazos» urbanístics que ens van portar a la ruïna, i que curiosament està ubicat entre el nou Outlet i el Centre. Davant això queda plantejar-se la conveniència o no de participar en el tsunami transformador de l’economia especulativa financera o apostar per altres fórmules d’economia productiva. 

Però complementari a aquest debat, sorgeix plantejar la defensa del nostre patrimoni com a element que ens situa en l’espai-temps, generant una identitat pròpia que ens impulsa a associar-nos i promoure iniciatives que afecten directament a la gestió de les nostres vides. Els elements urbans que ens transporten al passat ens situen cronològicament, ajudant-nos a contextualitzar, entendre i decidir el nostre paper històric en el desenvolupament social de la humanitat, amb un impacte local.

Per altra banda, la destrucció d’aquests elements històrics és totalment innecessària. El creixement demogràfic viladecanenc és negatiu, encara hi ha més de 3.000 habitatges buits i n’estan projectats més de 4.000 entre Oliveretes (Pla de Llevant) i aquest nou pla. Per tant, no hi ha una demanda real d’habitatges, reduint els factors de la disposició de l’espai en termes purament estètics. Les conseqüències, però, serien nefastes per als habitants d’aquestes cases, que passarien pel traumàtic procés d’abandonar una llar (la seva) i algunes d’elles sense garanties de poder trobar una altra ubicació on viure. O és que a algú li ha agradat que el facin fora de casa? 

La crisi econòmica, per crua i dura, ens ha imprès a la pell que ens hem d’organitzar i moure per defensar allò que volem i necessitem, i de nou ens toca trepitjar el carrer per oposar-nos a allò que vam defensar amb èxit fa uns anys: la defensa del Patrimoni del Casc Antic i el rebuig d’un model de ciutat al servei de les macroestructures i els fluxos capritxosos de l’economia global, en detriment de les persones que la (sobre) vivim.

1. La Urbe Totalitaria. Miguel Amorós.
2.  Document editat pel grup municipal d’ERC Viladecans.
3. Patrimonio arquitectónico urbano, preservación y rescate: bases conceptuales e instrumentos de salvaguarda. Fabián Garré.

4. Memoria, ideologia y lugar en Barcelona. Manuel Delgado.

La Urbe Totalitaria. Miguel Amorós. David Nieto i Solé


En record d'en Xavier Mondragon Almirall

En Xavi va començar a fer teatre a l’Agrupació el 2003 amb el grup juvenil que volia portar a escena per primera vegada El vals de la garrafa. Com de vegades passa, un dels actors no podia fer l’obra i li van oferir a ell de fer-ho. El seu primer paper, doncs, va ser el d’en Michael, un brigadista americà que va lluitar a la guerra civil espanyola. En els assajos va mostrar el seu característic bon humor fins al punt d’esdevenir una de les peces clau del grup. A més, el seu personatge era còmic i servia de contrapunt a les tragèdies que s’esdevenen en una guerra. En Xavi més d’una vegada va mostrar els seus dubtes al director i, inexpert, tot fent un moviment de cap a banda i banda, deia que no li trobava la gràcia a allò que deia. I estava ben equivocat, el personatge va resultar d’allò més graciós: el públic que esclafia a riure en cada comentari que feia. A aquesta primera aparició, la van seguir un munt d’obres més que van des del No és tan fàcil o El sopar dels idiotes passant pels benaurats Pastorets d’en Folch i Torres, fins a musicals com Flor de Nit o Romeu i Julieta. Perquè en Xavi era bon actor, tenia aquella cosa tan difícil de descriure. Allò que alguns en diuen ‘tenir porte’, ‘omplir l’escenari’, ‘tenir presència’... Doncs aquesta qualitat segurament innata i intangible que fa que l’actor sigui mirat només entrar a l’escenari, ell la tenia. 

Així mateix, cal destacar que en Xavi va ser president de l’Agrupació des del 2009 fins al 2015. Algú pot arribar a pensar que exercir aquest càrrec dóna a l’interessat alguna mena de privilegi o que s’atorga com a premi als mèrits aconseguits. Però res més lluny d’això, ser president d’una agrupació com la nostra significa tenir molt de compromís i haver de treballar molt per als altres, i gastar un munt d’hores i esforços perquè la cosa rutlli. I és per això que en Xavi ho va acceptar, per generositat, per retornar a l’Agrupació tot allò que n’havia rebut, per fer que d’altres tinguessin les coses més fàcils per continuar gaudint del teatre i per fer que el telò del ‘Centro’ s’aixequés tantes vegades com fos possible. Al ‘presi’, doncs, sovint li tocava fer tots els papers de l’auca: d’actor, de bidell, de taquiller i també de tramoia, sens dubte una de les tasques més dures i que tenen menys reconeixement. Amb els companys de sempre portava fustes amunt i avall, i amb el cigarret a la boca i empunyant la màquina de cargolar, gambada amunt gambada avall, anava col·locant cargols, i quan tot estava ben fixat, amunt! i un altre decorat muntat.

Xavi, no hi ha prou llàgrimes per plorar la teva pèrdua, i ho demostra el fet que tant al tanatori com al peu de les escales de l’església, després de la cerimònia, ens buscàvem els uns als altres per abraçar-nos i per, entre plors i sanglots, intentar trobar el consol que no arribava. Però també és cert que el teu record sempre estarà entre nosaltres, perquè potser molta gent no ho sap, però sovint entre els membres de l’Agrupació s’esdevé un moment màgic. I aquest moment arriba sobretot en aquelles estones llargues al vestidor esperant l’escena en què et toca sortir a l’escenari o muntant decorats o passant l’estona mentre esperes el torn per maquillar-te. És en aquests moments aparentment tediosos i ensopits que sovint ens posem a recordar. I tant joves com vells ens expliquem tot tipus d’anècdotes, errors estrepitosos, entrebancs insospitats i sorgeixen totes aquelles històries i vivències que ens uneixen i que ens recorden tot el que hem gaudit i patit junts gràcies al teatre i a l’Agrupació. Serà en aquests moments que et retrobarem, i en la màgia del record et veurem dalt de l’escenari vestit de militar i parlant amb accent anglès, assegut al vestidor dient collonades, escalfant la veu amb el somriure sota el nas, muntant decorats... El que és cert que tots els records que vas deixar entre nosaltres faran que no marxis mai del tot. Seguirem fent teatre perquè és el que més ens agrada, i perquè, així, segur que et retrobarem, amic.

Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

Des dels ulls dels penjats


Convidat a enviar articles, mes rere mes, per a una publicació digna, i digital, de Viladecans, m’hi poso. Bo i recordant l’Alfons Comín, l’amic, amb qui vaig compartir, des de llocs diferents, els darrers quinze anys de la seva vida. Va morir el 23 de juliol de 1980. Ens deien que semblàvem la il·lustració dels ‘Quijote y Sancho Panza’, de tan diferents com érem. Quan ell va editar el llibre ¿Por qué soy marxista?, vaig preguntar-li com definiria el marxisme per a la meva classe per a adults en un Centre de Formació Professional on tots dos treballàvem. Em va dir: “El marxisme m’ha ensenyat a mirar el món des dels ulls dels penjats”. Al marge del valor científic de la definició, m’ha semblat molt i molt útil. Feia costat, a més, a una sentència del meu pare (que parlava poc perquè la mare, en una família de sis germans, era com la precursora del fil musical: parlava, cantava, ens renyava, recitava versos, etc.): “No us cregueu mai superiors a ningú” –deia el pare impressor–. I al cap d’una estona, en una pausa insòlita de la mare, afegia: “Però tampoc, mai, inferiors a ningú”. Un doble consell que he mirat de practicar en temps i en feines ben diferents –des les dites ‘institucionals’ a les de tècnic editorial–, i que m’ha servit de pauta per emetre judicis, sovint poc benignes: malfia’t de qui tracta millor els superiors que no pas els iguals o els inferiors; malfia’t, sobretot, dels aduladors, com deia La Fontaine a la seva faula: “Apprenez que tout flâtteur vît à dépens de celui qui l’écoute”. Els aduladors puden, i, si cal, practiquen tota mena de corrupcions, les físiques i les morals. Sempre més m’he preocupat més per entendre’m amb les i els iguals que no pas amb els sempre adulats ‘jefes’. I us ben asseguro que això no és fàcil, ni, a la curta, rendible... perquè no hi ha re que emprenyi tant els inflats com adonar-se que tractes amb més cura un ‘presumpte inferior’, i que l’escoltes amb més atenció, que als que ostenten, o s’ho creuen, el PODER.


Un dels meus mestres, en aquest capteniment, em ve d’un fotògraf andalús, instal·lat des de fa anys a Santa Coloma de Gramanet: en Joan Guerrero. Fa anys va morir de càncer un fill seu. Vaig localitzar els pares, naturalment trencats i desfets. El meu fotògraf, però –que ho era d’El País– va i em diu: “Yo, como la canción, le doy gracias a la vida que me ha dado tanto”. El cop familiar el va portar a demanar un temps d’excedència. Va anar a fer de fotògraf a Amèrica Llatina, on es va convertir en el gran confident del bisbe català Casaldàliga (amb qui van publicar un llibre de veritat antològic). Doncs bé: al cap de poc temps, aquell modest fotògraf, amb cara de dibuix de Cesc, estava perseguit per la màfia llatinoamericana perquè havia ficat l’ull en els negocis dels més poderosos. Va salvar la pell per ben poc. I, ja de retorn a Barcelona, es va dedicar a fotografiar la Ciutat Vella. Quan m’ensenya les fotos, on apareixen tants pobres i marginats, li pregunto: “¿Com t’ho fas, Joan?” Em mira als ulls: “Es que es lo que hay, Nani”. 

Ignasi Riera

 (Madrid, gener de 2016)

Fotografies d'en Joan Guerrero 

Refugiats i immigrants

 

Ja no obren els telenotícies ni ocupen las primeres pàgines dels diaris. S’han fos. Només surten quan fan algun disbarat o es crea algun conflicte entorn d’ells. A vegades, també, quan pateixen alguna tragèdia molt grossa. Aquelles corrues de refugiats que fugien dels països en guerra continuen existint, però no sabem ni on són ni què fan. Alguns han estat acollits i resituats en els nostres països europeus (a Catalunya i a Espanya també, però una xifra ridícula), però de la majoria no en sabem res.

I pitjor ho tenen els altres immigrants, els que fugen de la fam i de la manca de futur. D’aquests sí que no en sabem absolutament res. Però bé deuen existir, perquè les causes de la seva fugida no s’han pas resolt. Però ara no sembla que li interessin a ningú. 

De tot plegat, dues reflexions. La primera, preguntar-nos per què resulta que els refugiats que fugen de les guerres tenen més dignitat i reconeixement, almenys sobre el paper, que els que fugen de la pobresa i de la manca de futur, en bona part produïdes també per situacions de conflicte i per situacions d’explotació, i en les quals els nostres països occidentals hi tenen des de sempre molt a veure. Resulta molt inhumana i també molt hipòcrita aquesta distinció entre refugiats de les guerres i immigrants de la fam.

I la segona reflexió, preguntar-nos si algun dia els nostres països occidentals es plantejaran seriosament què fer amb aquesta brutal desigualtat entre països rics i països pobres, i aquest sotmetiment dels països pobres als interessos, molts cops profundament immorals i indignes, dels països rics, que és el que hi ha a l’arrel de tot el que està passant. Un altre món és possible. Però corre ja molta pressa construir-lo. 

Alfons Comín i Ignasi Riera


Aprofitant l’avinentesa de l’article de l’Ignasi Riera en aquest número del Punt de Trobada, a on, entre d’altres coses, recorda l’Alfons Carles Comín, publico unes fotografies de la visita de l’Ignasi a Lluís Maria Xirinacs l’any 1976, al carrer Entença, davant de la Model, acompanyat de l’Alfons Carles Comín, Marcelino Camacho i Julián Ariza. En Xirinacs va estar durant 1 any i nou mesos, 12 hores al dia, davant la presó Model, com a protesta i per demanar l’amnistia política que, finalment, va ser aprovada l’any 1977.


Jaume Muns

Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon) 17 de gener 2015 Remolar-Filipines.

És de color marró vermellós amb llistes més fosques, per sobre. Per sota és gairebé blanc. Coroneta molt fosca que contrasta amb la línia superciliar molt clara, i a sota una línia ocular també fosca. Sexes idèntics, com en la majoria de les espècies del gènere. Aquest ocell viu entre la vegetació aquàtica vertical com els joncs i les canyes. 

Font: Viquipèdia.

Eio Ramon

Con la pata quebrá

Sí, fa dies que em vaig trencar un peu, cosa que m’obligarà a estar literalment fora de circulació uns tres mesos. M’ho he pres amb calma, com una bona oportunitat per estar tranquil·la, llegir, conversar amb els amics, treballar amb moderació i fruir de la família, que ara pot estar per mi. És un accident laboral (una caiguda in itinere), cosa que comporta atenció mèdica –bona– en una mútua, cobrar el 100 % del sou, i no patir per una feina en la qual tinc contracte indefinit. Amb tot això, anar a peu coix, o estar-me de determinades coses em sembla irrellevant, sobretot perquè de moment tampoc no em fa mal i perquè disposo d’un entorn agradable, adaptat, amb calefacció –que puc pagar– i llum natural. A banda d’un cert parc mòbil a la meva disposició. Després de tenir cura dels grans de casa, entre la família hem reunit cadires de rodes i estris diversos força útils.

Ho visc, però, gairebé amb sentit de la culpabilitat quan miro al meu entorn: a la filla d’uns amics li ha passat una cosa semblant just en el moment de renovar el contracte laboral. I ha perdut la feina. ¿Què passaria si tingués persones dependents al meu càrrec? ¿Si visqués en una casa sense ascensor? ¿Si no pogués comptar amb ajut per les coses més bàsiques? Penso en els refugiats que amb peu trencat o no han de recórrer grans distàncies sense suport de cap mena i en la gent que, simplement, no té diners per engegar l’estufa. L’eficàcia de la vida en pau i de l’Estat del Benestar és que situacions com la meva siguin afrontades amb els diners i els recursos de tots. Això és el que els més poderosos volen trencar. Jo no puc més que sentir-me afortunada i desitjar que en aquesta mena de tràngols tothom rebi el suport amb què ara puc comptar.

Mercè Solé

Els tres Reis

A Viladecans, com, si no m’equivoco, a la majoria de llocs de Catalunya, abans, el dia 6 de gener era el dia de Reis. Els personatges que aquella nit passaven a deixar joguines (o carbó!) als nens i nenes eren els Reis, els tres Reis, els Reis d’Orient, o els tres Reis d’Orient. I eren coneguts com el Rei blanc, el Rei ros, i el Rei negre.

Ara, en canvi, per influència de la televisió i de l’escola, resulta que els personatges que vénen són els Mags o els Reis Mags, o els Mags d’Orient. I tenen nom: Melcior, Gaspar i Baltasar. A la cavalcada de Viladecans, l’últim any que vaig anar-hi, el presentador va cridar: “Visca els Reis Mags!”. I aquest any, en la retransmissió per TV3 de la cavalcada de Mataró, li van preguntar a un nen que per què estava allà, i va contestar: “Estoy esperando a los Reis Mags”. En aquell nen manava més l’escola que la família.

Ja em perdonareu, però això és una evident castellanització de les tradicions. En català, ni s’utilitzava la paraula “Mags”, ni s’utilitzaven els tres noms dels Reis. I és lamentable que tant els mitjans de comunicació com l’escola, utilitzin el castellà com a punt de referència per parlar d’aquestes tradicions, i s’oblidin de la forma catalana de parlar-ne.

Josep Lligadas Vendrell

Flors a l’asfalt

Cal que neixin flors a cada instant, cantava Lluís Llach l’any 68, deu anys abans d’aquesta foto. Les flors silvestres, les flors que només saben viure en llibertat, sempre han tingut problemes per créixer i multiplicar-se. La ginesta, que tenyia de groc les nostres primaveres ha retrocedit davant dels plans parcials. No hi ha partit cada cop que s’enfronten els quilòmetres quadrats d’arbusts, arbres i flors amb els quilòmetres quadrats de sostre. La natura és un equip que fa un joc vistós però sense espònsors triomfants ni pressupost. 

La foto ens recorda els temps quan l’uniforme urbà ciclista no era un xandall arrapat sinó uns pantalons amb un clip a la fi del camal. La bicicleta, malgrat els avenços tecnològics, és el símbol d’una manera de viure que no malbarata la benzina en anar a comprar el diari o el pa. És un mitjà de transport, símbol alternatiu que no va ser inventat, malgrat que alguns pensen el contrari, ni per un okupa, ni per un hippi ni per un/a ecologista de debò sinó per un baró alemany el 1785. 

Pare, els meus fills veuran les flors?, pregunta el nen –que avui ja deu superar la quarantena–, des del tàndem amb pancarta casolana que sembla un fràgil barquet amb vela de nàufrag en aquest Passeig de Gràcia encara no envaït per les tropes d’ocupació de les firmes internacionals que vesteixen d’uniforme els principals carrers del món. Són la metàfora de la vella desigualtat d’aparadors amb l’últim crit de luxe i diners i als seus peus, a la vorera, els captaires que estenen la mà amb el mateix gest i la mateixa pobresa de segles enrere. 

Però això és ara. A l’any 78 el cosí de Rajoy encara no li havia parlat del canvi climàtic. L’ecologia era una paraula més de crucigrama que de reivindicació, que sonava més a secta d’actors de Hollywood que a moviment alternatiu, fora dels cercles contraculturals i lectors de la revista Ajoblanco. Però encara que faltés vocabulari, l’any 76, una setmana després de l’onze de setembre de Sant Boi al Baix Llobregat va haver-hi una manifestació en contra del desviament del riu, la més nombrosa de la nostra comarca, només comparable a la que es va fer en defensa de l’hospital de Viladecans. 

La natura necessita més manis com aquesta del 78. Malgrat totes les cimeres sobre el canvi climàtic ens podrem inundar, pelar-nos de fred, anar a Montserrat per demanar que plogui, o portar jersei de màniga curta al mes de gener però les flors van perdent el partit. Estan pressionades des de la defensa per l’asfalt, el formigó, el totxo i les persones que viuen en aquesta taca que avança com una malaltia incurable d’un model de benestar que inclou la destrucció de la natura com un efecte col·lateral inevitable. Perquè no es poden fer truites sense trencar ous. 

Té raó la pancarta de la foto. Depèn de tots nosaltres. Del que no estem segurs és de si nosaltres som part de la solució o del problema.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Una reflexió, després de Nadal, sobre l’arbre de Nadal de la Plaça de la Vila

Foto: Jaume Muns.

L’arbre de Nadal és una tradició ancestral pròpia dels països del nord d’Europa, que va passar als països anglosaxons i que ara ja s’ha estès a tot arreu. L’avet, arbre de fulla perenne, representa la força i la permanència de la vida enmig de la foscor i el fred. Un símbol molt fàcil de captar i d’un valor clarament universal. I, per aquest sentit de vida que no pot desaparèixer, se l’adorna amb boles de colors i lluminàries diverses.

Per això, doncs, és lloable posar un arbre de Nadal ben adonat i il·luminat a la Plaça de la Vila. La llàstima és que aquest sentit estimulant i universal que té l’arbre, cada cop més queda fet malbé per la seva utilització al servei del costat menys valuós d’aquestes festes: el consum i la incitació permanent a consumir. Seguint un costum que també ara es va estenent i que sembla una trasposició de determinades pel·lícules americanes, el nostre arbre de Nadal no està adornat amb boles i llums que realcin el seu significat... sinó amb paquests de regals, alternats amb estrelles de neu. Els paquets de regals, clarament, dominen el conjunt. De manera que el símbol de vida queda pràcticament reduït a una glorificació del consum.

No, no és que em sembli malament que es facin regals per Nadal i per Reis. Jo també en faig, i és una de les moltes concrecions que té el desig de vida i de llum propi d’aquests dies. Però que l’arbre de Nadal que és al centre de la ciutat i que està promogut pel govern municipal quedi pràcticament reduït a una exaltació del consum, em sembla francament lamentable. Un s’esperaria del govern viladecanenc, que es diu d’esquerres, alguna cosa més. Un s’esperaria que promogués, precisament, aquests valors propis de l’arbre i que he dit abans: la llum, la vitalitat, el futur il·lusionat en coses valuoses, la creativitat, la victòria sobre la foscor, el sentit d’humanitat... 

Per favor, benvolgut govern municipal: a veure si l’any vinent us hi penseu una mica més...

Josep Lligadas Vendrell

Un cul de got i un gel perdut “On he deixat les claus...” J.V. Foix

 Després d’obrir la porta de seguretat

de dos panys del pis que encara dec,

i d’ajupir-me, per deixar en un racó, per terra,

la bossa amarinada, on duc el just i necessari

per sobreviure un dia qualsevol, em trec l’americana

i la corbata –que sense ella jo no sóc res–

i deso les ulleres de carrer en un estoig

que fa deu anys, si fa no fa que m’acompanya.

Les sabates saben soles el seu camí i cerquen

les sabatilles que tant enyoro durant tot el dia.

No sé si conservar els pantalons posats

per a no desfer la ratlla i per la mandra

que em fa treure-me’ls ara que els capvespres

ja refresquen; tal vegada em posi els curts

per sentir-me de gust i còmode. De sobte, m’esvero:

¿On he deixat les claus”?,¿i el maleït mòbil?

El sofà impacient m’espera i em crida

–està tan fet a mi que qualsevol altre tacte

li fa angúnia i, a mi, val a dir-ho, també–.

Primer m’hi assec i més tard m’hi agito,

abans, però, m’he posat dos dits de

beguda prohibida i he tingut un pensament

per a aquells cigarrets, ahir permesos,

ara perseguits, que tant trobo a faltar.

En aquest moment no sé si aplaudir-me –ningú

ho sabrà mai– o atansar-me les mans a la cara,

després d’afaitar-me per estúpid i obedient.

Tant se val, sempre he esperat un demà

per a fer les coses i avui no serà diferent.

Tinc al meu davant quaranta polzades

de Sony i al meu costat un comandament

a distància, que mana més que no ho faig jo.

Els dubtes hi són tots, a més a més del fet

si creure-m’ho o no. Obrir la finestra

de la notícia m’empeny cap a ella i em cau

com una llosa. Difícilment, si m’hi nego,

m’assabentaré del que està passant

a l’altra banda del filferro de la vida.

És que no vull emprenyar-me gaire.

Són les nou en punt, és l’hora del sotrac diari,

i sense cap ordre preestablert m’explicaran

la tempesta de tot tipus de malifetes envaint-ho tot

amb tota la normalitat i, el que és pitjor,

jo m’hi habituo, i cap al final, i com aquell

qui no diu res, parlaran de l’euríbor, i de sobte

em pujarà la pressió, i tinc por que pel nus

de la gola m’ofegui. Mira per on, el cul de got

que em queda em farà baixar l’angúnia. Estic salvat.

Amb impaciència em dibuixaran sanefes

i esborranys amuntegats per dir-me que demà

plourà, i jo com un ninot de cartró m’ho creuré

i hauré de canviar els plans de pellaire emmidonat

i com sempre el temps molt savi se’n fotrà.

Vull tornar a posar-me dos dits d’una altra cosa

que serà successiva i desordenada i em farà girar

a l’inrevés per fer-me creure l’endemà que la nit passada

havia estat un senyor feudal, però tant se me’n dóna.

La realitat serà tan forta que establiré, per llei,

uns nous ordres abans d’anar-me’n a dormir,

i amb l’esclat sobtat i ardent d’una decisió

poc ensumada apagaré els llums de la casa, tots,

menys un que projecta la seva llum a distància

de tots els plecs esbalandrats del meu contorn.

L’hora de la tauleta de nit serà la mateixa,

mai la canvio entre setmana, ni que plogui.

M’he despreocupat del mòbil, que en solitari

i activat el silenci giravolta per l’estatge.

És l’hora de parar el llit amb l’olor de lavanda

dels llençols nets i la calor de la vànova

de dibuixos exòtics. Agafaré el llibre de Jacint

i de lluny escoltaré la simfonia de Beethoven

–la nou– mentre Virgínia a través del mirall

guaita desaforada el meu insòlit abillament.

El gel del got es clivella, el poema creix arrapat

a la meva pell més prima com els flocs d’espart

trenant una estora, i jo enfilo amb ulleres macerades

l’agulla innocent i mastego el fil dels impossibles

per cosir la nit decadent i de silenci en el meu somni.

Demà serà un altre dia, possiblement.

Raimond Aguiló Bartolomé

Primer Premi 

XII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans 

HOMENATGE

“Quan va morir la meva mare, jo només tenia 15 anys, un pare desorientat que no sabia viure sense ella i quatre germans, tots nois”. L’àvia del meu marit, asseguda còmodament i amb seguretat en una butaca del menjador de casa dels meus sogres, em va parlar així pocs instants després de saludar-me per primera vegada. Amb postura ferma, mirada directa, veu rotunda i un somriure sorneguer, va seguir explicant el seu passat, llunyà però fresc alhora. Escoltant-la, va aconseguir que oblidés el color negre de la seva roba. Un color que mai no va abandonar des de la mort de la seva progenitora.

“El meu pare, els meus germans i jo vivíem a Arjonilla, un poblet de Jaén on, als anys cinquanta, la principal ocupació era la cura de les oliveres, la collita d’olives i l’elaboració d’oli. Vaig haver de substituir la mare quan ella ens va deixar. Vaig haver de ser mestressa de casa, mare i recol·lectora des de llavors, per la qual cosa vaig madurar a la força i la meva vida va canviar pràcticament de la nit al dia. Vaig créixer de pressa, va ser dur, però vaig fer el que havia de fer i, a més, no tenia un altre remei.

Puntal de casa sent una nena encara, em vaig proposar fer-ho el millor possible perquè la meva mare no patís allà on estigués pel que havia deixat a terra, i crec que no vaig defraudar ningú. El meu pare se sentia orgullós de mi, i els meus germans es van fer grans amb les meves atencions. Ara que no em puc aixecar d’aquesta cadira, els que em cuiden són el meu fill i la meva jove, la millor que em podia tocar.”

Anys després, jo, la que l’escoltava, no puc deixar de recordar les seves paraules, mentre la veig postrada al llit que tan amorosament preparen, diàriament i diverses vegades, els pares del meu marit. Amb la crueltat de la decadència i la malaltia, s’ha convertit en una nena sense records, sense independència i sense cap relació amb l’exterior. No ens reconeix. No em reconeix. Però aquest record escrit de la fortalesa que, gairebé sense conèixer-me, em va transmetre aquell primer dia explicant-me la seva història és el millor homenatge que se m’acut per a aquesta dona que va lluitar tota la vida. Fins a no poder més. Fins que el seu cos i la seva ment van dir “prou”.

Ara espero que l’únic vent que s’endugui aquestes paraules sigui el del seu últim alè.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Hotels i centres comercials en lloc d’ocells i escarxofes.

La Comissió de Política Territorial i d’Urbanisme de Catalunya (CPTUC) va aprovar el 18 de desembre el Pla Director Urbanístic (PDU) del Delta del Llobregat. El Departament de Territori i Sostenibilitat d’un Govern en funcions donava així el vistiplau definitiu a la reconfiguració urbanística de diversos espais lliures del Delta ubicats als termes municipals de Gavà, Viladecans i Sant Boi. I d’aquesta manera complia l’acord al qual van arribar el maig de 2013 els alcaldes socialistes d’aquestes poblacions amb el president de la Generalitat per tal d’explorar alternatives de desenvolupament econòmic al sud del Baix Llobregat, especialment després del fracàs d’Eurovegas. 

Però aquest ha estat un procés obscur i qüestionable, que ha defugit el debat al territori entre els agents implicats, que s’ha dut a terme sense fomentar la participació ciutadana i valent-se de la figura administrativa d’un pla director urbanístic redactat als despatxos i que limita considerablement el marge d’actuació als opositors, entre els quals cal destacar entitats ecologistes com DEPANA o ERC del Baix Llobregat i l’Hospitalet. La reconversió de terrenys s’ha fet amb el beneplàcit i la connivència dels respectius equips de govern socialistes, s’ha fet un vestit a mida del PSC obviant i menystenint els plens municipals on hi ha representades totes les formacions polítiques que representen al conjunt de la ciutadania. 

Malgrat alguns avenços com la requalificació de terrenys programats però mai desenvolupats que s’integraran a partir d’ara al Parc Agrari del Baix Llobregat, el cert és que el PDU implica una conversió massiva de sòl destinat a equipaments públics que esdevindrà sòl per a promoure activitats econòmiques i, per tant, privatitzable. 

En el cas de Viladecans i a l’espera de comprovar com ha quedat el document definitiu que s’ha de publicar al Diari Oficial de la Generalitat, és preocupant constatar com el PSC –des del nostre Ajuntament– ha estat pressionant al Departament de Territori i Sostenibilitat en el període d’al·legacions per ampliar el sostre d’edificabilitat dels sectors afectats en el nostre terme municipal: el Serral Llarg (tocant a l’autovia de Castelldefels, a la zona del pàrquing de caravanes) i Can Sabadell (zona propera a Mercaflor). 

Tal com va avançar l’alcalde Ruiz a La Vanguardia, el consistori vol aprofitar la moratòria d’Ada Colau per construir una colla d’hotels a tocar de la C-31, molt a prop dels espais naturals del Remolar i l’estany de la Murtra. I per si això fos poc, l’equip de govern també ha demanat ampliar les llicències d’activitat per encabir-hi restaurants, zones d’oci, espais recreatius i centres comercials que –com tothom sap– al Baix Llobregat n’anem mooolt mancats. Per alguna cosa les entitats ecologistes han rebatejat el PDU del Delta com Eurovegas 2. 

Tot plegat, l’únic que pretén és continuar amb la política especulativa a què –ens té acostumats el PSC, posant en risc els tresors que tenim al nostre Delta del Llobregat. Un Delta on el que cal fer és promoure i potenciar el Parc Agrari del Baix Llobregat com a model econòmic i incrementar els espais protegits, tot convertint-los en un símbol de la nostra ciutat, un element d’orgull i identitat local.

Per això cal seguir lluitant, per això no ens podem donar per vençuts davant aquesta nova agressió. Portem moltes batalles i s’han anat guanyant gràcies a l’esforç de molta gent: camp de golf, Barça Parc, Eurovegas... Cal seguir plantant cara, per això des de la federació comarcal al Baix Llobregat d’ERC estem estudiant recórrer el PDU després d’haver detectat defectes de tramitació que podrien ser objecte d’impugnació administrativa o judicial. S’ha d’aprofitar qualsevol escletxa per evitar que al Delta del Llobregat tinguem hotels en lloc d’escarxofes i centres comercials en lloc d’ocells.

Bàrbara Lligadas