Fa relativament poc, l’Ajuntament de Viladecans ha iniciat un nou projecte urbanístic, la transformació del Polígon Industrial Centre. Aquest preveu substituir l’activitat econòmica del polígon per d’altres del tercer sector, i no menys greu, la destrucció de cases que formen part de les nostres vides i de més de set generacions.
Davant el procés uniformador de la globalització, mantenir una essència pròpia és clau a l’hora de conservar la nostra identitat i trajectòria històrica. Vivim un procés de devastació urbanística fruit de l’adaptació dels pobles i ciutats a les necessitats de macroestructures que donin solvència a un neoliberalisme insaciable.
El nostre cas particular, Viladecans, és el macro-complex d’Outlet, que ni genera ni destrueix llocs de treball, només els adapta a un paradigma econòmic concret. Un projecte amb prou magnitud com per transformar la nostra Vila, que es veu plasmat en el nou projecte de transformació del Poligon Industrial Centre, a l’estil dels típics «pelotazos» urbanístics que ens van portar a la ruïna, i que curiosament està ubicat entre el nou Outlet i el Centre. Davant això queda plantejar-se la conveniència o no de participar en el tsunami transformador de l’economia especulativa financera o apostar per altres fórmules d’economia productiva.
Però complementari a aquest debat, sorgeix plantejar la defensa del nostre patrimoni com a element que ens situa en l’espai-temps, generant una identitat pròpia que ens impulsa a associar-nos i promoure iniciatives que afecten directament a la gestió de les nostres vides. Els elements urbans que ens transporten al passat ens situen cronològicament, ajudant-nos a contextualitzar, entendre i decidir el nostre paper històric en el desenvolupament social de la humanitat, amb un impacte local.
Per altra banda, la destrucció d’aquests elements històrics és totalment innecessària. El creixement demogràfic viladecanenc és negatiu, encara hi ha més de 3.000 habitatges buits i n’estan projectats més de 4.000 entre Oliveretes (Pla de Llevant) i aquest nou pla. Per tant, no hi ha una demanda real d’habitatges, reduint els factors de la disposició de l’espai en termes purament estètics. Les conseqüències, però, serien nefastes per als habitants d’aquestes cases, que passarien pel traumàtic procés d’abandonar una llar (la seva) i algunes d’elles sense garanties de poder trobar una altra ubicació on viure. O és que a algú li ha agradat que el facin fora de casa?
La crisi econòmica, per crua i dura, ens ha imprès a la pell que ens hem d’organitzar i moure per defensar allò que volem i necessitem, i de nou ens toca trepitjar el carrer per oposar-nos a allò que vam defensar amb èxit fa uns anys: la defensa del Patrimoni del Casc Antic i el rebuig d’un model de ciutat al servei de les macroestructures i els fluxos capritxosos de l’economia global, en detriment de les persones que la (sobre) vivim.
1. La Urbe Totalitaria. Miguel Amorós.2. Document editat pel grup municipal d’ERC Viladecans.
3. Patrimonio arquitectónico urbano, preservación y rescate: bases conceptuales e instrumentos de salvaguarda. Fabián Garré.
4. Memoria, ideologia y lugar en Barcelona. Manuel Delgado.
La Urbe Totalitaria. Miguel Amorós. David Nieto i Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada