Des dels ulls dels penjats

Convidat a enviar articles, mes rere mes, per a una publicació digna, i digital, de Viladecans, m’hi poso. Bo i recordant l’Alfons Comín, l’amic, amb qui vaig compartir, des de llocs diferents, els darrers quinze anys de la seva vida. Va morir el 23 de juliol de 1980. Ens deien que semblàvem la il·lustració dels ‘Quijote y Sancho Panza’, de tan diferents com érem. Quan ell va editar el llibre ¿Por qué soy marxista?, vaig preguntar-li com definiria el marxisme per a la meva classe per a adults en un Centre de Formació Professional on tots dos treballàvem. Em va dir: “El marxisme m’ha ensenyat a mirar el món des dels ulls dels penjats”. Al marge del valor científic de la definició, m’ha semblat molt i molt útil. Feia costat, a més, a una sentència del meu pare (que parlava poc perquè la mare, en una família de sis germans, era com la precursora del fil musical: parlava, cantava, ens renyava, recitava versos, etc.): “No us cregueu mai superiors a ningú” –deia el pare impressor–. I al cap d’una estona, en una pausa insòlita de la mare, afegia: “Però tampoc, mai, inferiors a ningú”. Un doble consell que he mirat de practicar en temps i en feines ben diferents –des les dites ‘institucionals’ a les de tècnic editorial–, i que m’ha servit de pauta per emetre judicis, sovint poc benignes: malfia’t de qui tracta millor els superiors que no pas els iguals o els inferiors; malfia’t, sobretot, dels aduladors, com deia La Fontaine a la seva faula: “Apprenez que tout flâtteur vît à dépens de celui qui l’écoute”. Els aduladors puden, i, si cal, practiquen tota mena de corrupcions, les físiques i les morals. Sempre més m’he preocupat més per entendre’m amb les i els iguals que no pas amb els sempre adulats ‘jefes’. I us ben asseguro que això no és fàcil, ni, a la curta, rendible... perquè no hi ha re que emprenyi tant els inflats com adonar-se que tractes amb més cura un ‘presumpte inferior’, i que l’escoltes amb més atenció, que als que ostenten, o s’ho creuen, el PODER.

Un dels meus mestres, en aquest capteniment, em ve d’un fotògraf andalús, instal·lat des de fa anys a Santa Coloma de Gramanet: en Joan Guerrero. Fa anys va morir de càncer un fill seu. Vaig localitzar els pares, naturalment trencats i desfets. El meu fotògraf, però –que ho era d’El País– va i em diu: “Yo, como la canción, le doy gracias a la vida que me ha dado tanto”. El cop familiar el va portar a demanar un temps d’excedència. Va anar a fer de fotògraf a Amèrica Llatina, on es va convertir en el gran confident del bisbe català Casaldàliga (amb qui van publicar un llibre de veritat antològic). Doncs bé: al cap de poc temps, aquell modest fotògraf, amb cara de dibuix de Cesc, estava perseguit per la màfia llatinoamericana perquè havia ficat l’ull en els negocis dels més poderosos. Va salvar la pell per ben poc. I, ja de retorn a Barcelona, es va dedicar a fotografiar la Ciutat Vella. Quan m’ensenya les fotos, on apareixen tants pobres i marginats, li pregunto: “¿Com t’ho fas, Joan?” Em mira als ulls: “Es que es lo que hay, Nani”. 

Ignasi Riera

 (Madrid, gener de 2016)

Fotografies d'en Joan Guerrero