dilluns, 30 de novembre del 2009

El principi de la realitat / 1


Sigmund Freud distingia entre el principi del plaer i el principi de la realitat. La visió sobre el territori sembla moure’s entre aquests dos principis. El que ens agradaria que fos i el que és en realitat. El territori podria ser una pàgina en blanc on qualsevol somni, d’especulació o de virginitat, fos possible. No ho és. El planejament del Pla General Metropolità (PGM) dicta la destinació dels usos del sòl –si són urbanitzables o no, si són equipaments o zones forestals–, dels vint-i-set municipis metropolitans. La força del planejament és com la força del destí, perquè al final s’acaba complint. Si el planejament dóna perspectives de negoci, els projectes, com el carter, sempre truquen dues vegades, tres, quatre, fins que s’obre la porta: el desviament del riu, Oliveretes, els terrenys del Barça.El planejament de la part costanera, del camí de València en avall, sempre s’ha fet des de Barcelona, mirant des d’una Barcelona conglomerat d’interessos territorials i econòmics, públics i privats. Mentre nosaltres triguem dècades en trobar el camí del mar, als anys cinquanta ja es va construir la sortida sud de Barcelona al mar, l’autovia de Castelldefels, lluny dels nostre abast. Mentre que l’autovia ha estat per Barcelona un passadís directe a la platja, per nosaltres ha estat durant cinquanta anys una barrera gairebé infranquejable per creuar el nostre propi territori i arribar al mar. Sumada a una altra barrera aliena: els càmpings.I suma i segueix. La K11 va ser una carretera il·legal del Ministerio de Obras Públicas franquista construïda sense permís en zona agrícola. Quan l’abocador de Montjuïc va tancar, el Ministerio (el negociat de Minas) va autoritzar extraccions d’àrids en la zona agrícola, i els forats, mentre no es posava en marxa l’abocador del Garraf, s’omplien d’escombraries que contaminaven el nostre aqüífer. Els ferrovellers ens van venir quan els van desallotjar del costat de l’autovia a l’Hospitalet.El primer projecte forà per a la nostra zona costanera va ser el 1933, del GATPAC, un projecte cooperatiu de ciutat de vacances de l’arquitecte Josep Lluís Sert, destinada a les classes treballadores i mitjanes, però participada per entitats mutualistes barcelonines tan poc proletàries com el Sindicat de Metges o el Club Nàutic de Barcelona.Una guerra civil i vint anys més tard, el Pla Comarcal de 1953 destina una àrea de reserva esportiva-recreativa que el 1976 el PGM transforma en zona urbanitzable per equipaments esportius metropolitans. La zona natural del Delta, el Remolar, la va adquirir la Generalitat el 1994, probablement per la pressió de la Unió Europea, a través d’una operació de pèrdues i guanys poc subtil. La Generalitat va expropiar per 1.300 milions de pessetes uns terrenys que l’expropiada, la promotora del golf, havia anat comprant per menys de 300 milions, durant els sis anys anteriors. S’ha de segar arran perquè la palla va cara en la nostra primera corona metropolitana. Nosaltres som propers a Gavà i Castelldefels i a l’aeroport del Prat. Malgrat els pecats originals, objectivament la nostra franja costanera té un planejament més ambientalista que el dels nostres veïns d’escala, més destacats per les seves pistes i terminals, blocs d’apartaments i zones residencials de famosos, que per la protecció de les aus.Nosaltres tenim el Remolar, compartit amb El Prat. La fràgil zona humida té poca superfície i ampliar-la amb els terrenys qualificats d’esportius hauria estat reforçar-la. No ha estat així. No són terra inundable i cap figura de protecció, ni el Pla d’Espais d’Interès Natural, ni la Xarxa Natura 2000, s’ha fet mai sobre aquest espai privat, legalment urbanitzable. Tot i així el principal problema de la reserva no és la seva dimensió sinó la qualitat i la quantitat de les seves aigües. Un problema ni fàcil ni barat d’abordar. (continuarà) José Luis Atienza

diumenge, 29 de novembre del 2009

Bicicletes a les voreres

Cada vegada creix més el nombre de persones que van en bicicleta. És molt freqüent veure’n per les voreres i, desgraciadament, algunes ho fan de manera incívica i temerària posant en perill els vianants. Aquest incivisme és un problema social general que tenim en aquest país. Per tant, no és estrany que hi hagi ciclistes incívics que, això sí, sempre faran molt menys mal que un conductor de cotxe amb el mateix comportament. Però això no excusa tals comportaments en bicicleta. No cal oblidar que el vianant és l’usuari més feble a la via pública i que vianants ho som tots en algun moment del dia. Per tant, s’ha d’intentar que, sempre que sigui possible, les bicicletes vagin per la calçada i pel carril bici als llocs on n’hi pugui haver. I que quan circulin ho facin amb respecte perquè la via pública és de tots i ens hem de respectar. No obstant, les poblacions s’han d’adaptar molt més als usuaris de la via pública més febles: començant per vianants i ciclistes. Sovint les bicicletes van per la vorera perquè el carrer encara no és prou segur. Per tant, calen més zones 30 i mesures de pacificació del trànsit. D’aquesta manera els ciclistes se sentiran prou segurs per circular compartint el carrer amb els vehicles a motor que també els han de respectar. En grans avingudes, on hi ha molt espai i diferència de velocitats, cada usuari de la via pública ha de tenir el seu espai diferenciat: vianants, ciclistes i vehicles a motor. Ara és el moment de que tots els municipis ho facin. Viure és conviure. Marta Pombo Sallés

dissabte, 28 de novembre del 2009

Re-Neix S.O.S Delta del Llobregat per frenar

El passat 24 de setembre en el ple de l’ajuntament s’aprovava tant el pacte entre l’ajuntament i el FC Barcelona, per desenvolupar el projecte Barça Parc al costat de la reserva natural, com l’inici de l’avanç de modificació del Pla General Metropolità per fer possible aquest projecte i l’obertura d’un termini de tres mesos d’exposició pública.Cap partit polític hi va votar en contra, tan sols CIU, el PP i ERC van abstenir-se. No ha estat fins el 19 d’octubre que es van publicar al BOPB aquests acords, per tant, el termini d’exposició pública finalitzarà el 19 de gener.Per aquest motiu, el passat 3 de novembre es va realitzar una assemblea per constituir el col·lectiu que treballarà per trobar els mecanismes urbanístics, judicials i socials que permetin frenar aquest “despropòsit”, amb la confiança que urbanitzar pistes esportives, un estadi de futbol, un passeig comercial, i un parc d’atraccions i fins i tot un centre de convencions i un hotel, etc. al costat d’una zona natural protegida i de l’aeroport del Prat pot ser il·legal, a part de l’atemptat ecològic que això suposa. Més d’una vintena de ciutadans i membres de diferents col·lectius del Baix Llobregat van pactar un seguit d’accions a dur a terme, tant burocràtiques com de mobilització ciutadana, entre les quals destaca una descoberta passant pel parc agrari fins a la zona afectada, que es realitzarà el proper diumenge 22 de novembre sortint a les 09:30 h. des de l’estació de tren de Viladecans.Mes informació a http://www.salvemoliveretes.org/.Ricard Caba

dijous, 26 de novembre del 2009

Un viatge especial: el projecte Apaine


S’apropava l’estiu, un mes amb tot el temps del món per descansar, desconnectar, trencar els horaris vitals, en definitiva, gaudir amb un dels béns més apreciats de què disposem. Sense ganes de tornar a repetir els mateixos rituals estiuencs de cada any, amb moltes ganes de saltar-me les regles de la meva personalitat, amb voluntat d’enfrontar-me a totes les meves pors, amb molt de temps per omplir-lo amb alguna bogeria pels meus sentits i, utilitzant la meva racionalitat en moments puntuals totalment necessaris, vaig decidir utilitzar aquest temps de forma diferent.

El meu cervell racional em va proposar una idea que, tot i que feia temps que li donava voltes, en aquell moment podria ser considerada com una autèntica bogeria: anar a un altre país a realitzar una labor solidària i, si era possible, amb persones amb necessitats especials. Delimitada la recerca vaig començar a explorar la web, realment va ser tota una odissea: desenes de corporacions que oferien viatges estiuencs típicament comercials utilitzant la paraula solidaritat com a reclam. Una petita desil·lusió momentània. Perdut en la immensitat de la xarxa, un link d’origen desconegut em va dur fins a una associació amb cara i ulls que em va donar molt bones vibracions. Em vaig informar, vaig buscar referències i la meva aventura transoceànica ja tenia destí: una escola d’educació especial situada a Sicuani, una ciutat de Perú que mai no havia sentit. La idea estava clara, però els meus temors i la meva racionalitat m’impedien donar el definitiu pas per enfrontar-me, tot sol, a un viatge d’aquestes característiques. En aquest context, vaig entrar en una agència de viatges amb la intenció de preguntar per bitllets d’avió a Perú. Em van fer esperar (eren temps de planificació estiuenca), em vaig asseure, vaig veure un gran pòster del Machu Picchu i em vaig preguntar: on és el Macchu Picchu? És al·lucinant! A Sud-Amèrica segur... (realment el meu cervell no ha retingut moltes dades geogràfiques al llarg de la meva vida). Em vaig aixecar de la cadira que m’impedia veure el pòster sencer i vaig descobrir la paraula Perú, va ser la petita empenta que necessitava. Amb el bitllet d’avió a les mans ja no hi havia marxa enrere. Informacions sanitàries, vacunes, llistat de medicaments per a viatgers hipocondríacs, renovació de documents i compres d’última hora per a preparar, de forma racional, una aventura completament emocional. Amb la maleta preparada i poques hores dormides, em vaig trobar a l’aeroport ensenyant el meu lluent passaport i, passades 15 hores, em vaig trobar caminant en un altre país.

La primera nit, els meus cinc sentits van rebre sensacions molt estranyes i, encara que una persona de contacte va venir a recollir-me i em va dur fins a la ciutat del projecte, els meus temors estaven massa suggestionats. L’arribada a Sicuani de nit, amb la foscor dels seus carrers i una tranquil·litat no gens tranquil·litzadora, em va ficar en una aurèola d’incertesa molt difícil d’explicar, però cansat pel viatge, no vaig tenir molts impediments per a quedar-me adormit. En el proper número de la revista us explicaré el que em vaig trobar en llevar-me l’endemà.Juan Diego Pimentel

dimecres, 25 de novembre del 2009

L'audiència pública: per participar



Sovint una gran part de la ciutadania es queixa de la llunyania entre la política i la gent, de la corrupció i d’una anomenada ”classe política”. Així mateix part de la ciutadania, només participa en la vida política a cada jornada electoral.
Seria bo que els nostres conciutadans coneguessin que hi ha una altra manera de fer política, la participació. La participació tant als àmbits socials mitjançant la participació a les entitats polítiques, sindicals i ciutadanes de la nostra localitat com als àmbits institucionals a espais que permeten assabentar-se i aportar idees sobre la vida política de la nostra ciutat. Per això, les entitats i part de la ciutadania poden participar als consells establerts per a aquest fi i la totalitat de la ciutadania pot participar en un espai obert que és l’Audiència Pública.
El passat dijous 7 d’octubre gairebé 300 persones vàrem tenir l’oportunitat d’assistir a una nova Audiència Publica. En aquesta hi van participar com a ponents l’alcalde, el regidor adjunt a l’Alcaldia i el tinent d’alcalde de l’Àrea de Planificació Territorial. Aquesta trobada va tenir per objecte explicar com està el procés del Pla Local d’Habitatge, l’estat del compliment de las accions de govern municipal plantejades al PAM (una sèrie de propostes que van sorgir d’un altre procés de participació), i per últim donar la paraula a la ciutadania.
Qualsevol ciutadà va poder agafar la paraula per expressar les seves inquietuds i neguits, els seus dubtes i en alguns casos la seva satisfacció per algunes de les accions del govern municipal.
Van ser dues hores per escoltar, reflexionar i proposar. Van sortir tant propostes i reflexions relacionades amb la mobilitat, en relació al recorregut dels autobusos, i altres referides al Pla d’Habitatge, a diverses problemàtiques veïnals o a les necessitats en el camp dels equipaments de la salut.
Una molt bona iniciativa i una bona presència ciutadana, que ha de servir a la ciutadania per canviar la percepció sobre la política, i els polítics, ja que la política ens afecta a tots i totes a cada moment de les nostres vides i per tant hi hem de participar sovint.
Seria bo que hi participi cada cop més gent, per tal que la gent s’apropi a la idea que la política no es només cosa dels polítics.
Miguel de la Rubia

dilluns, 23 de novembre del 2009

Un llibre ens apropa la història i la gent de Viladecans

El passat divendres 30 d’octubre a les set del vespre es presentà a la Torre del Baró el llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, de Josep Lligadas.
Aquest llibre és un repàs a la història de Viladecans durant bona part del segle XX, a través dels records de l’Antònia Doñate, una catalana que viu a Viladecans des de ben petita. Mitjançant entrevistes realitzades per l’autor, la protagonista explicà tot allò que recordava sobre la nostra ciutat al llarg de tota la seva vida, marcada per successos i moments tan importants com la guerra civil, la dictadura franquista o la transició cap al sistema democràtic en què vivim avui. A més de les dades històriques aportades per l’Antònia, el llibre també inclou un recull de fotografies de la protagonista, així com d’altres personatges o llocs de la nostra ciutat en diferents moments de la seva història; i uns apèndixs amb el testimoni d’altres ciutadans. Però el que resulta més proper del llibre és que l’autor no ha optat per escriure sobre la història de Viladecans, sinó que ha fet un matís consistent en aportar la mirada d’una protagonista d’aquesta història. Les anècdotes que explica permeten al lector introduir-se gairebé dins els carrers de la ciutat i viure la nostra història amb l’Antònia.
En l’acte hi van intervenir Maria Victòria Herrero, vicepresidenta del Grup Tres Torres de Viladecans; Maria Salmerón, tinenta d’alcalde i regidora de Cultura; Andreu Comellas, fill de l’Antònia Doñate; i Josep Lligadas, autor del llibre. La primera de tots quatre presentà i conclogué l’acte, i els altres tres van parlar del llibre, cadascun d’ells des de la seva visió i implicació en ell, i van transmetre’n una imatge i una valoració molt positiva. Podeu llegir les seves intervencions a http://gruptrestorres.cat i, dintre la web, a l’apartat “Activitats”, el subapartat “Documents”. Tots ells van parlar sobre la importància de la memòria històrica, un aspecte molts cops oblidat, fet que no hauria de donar-se. I és que conèixer i repassar la nostra història no serveix tan sols per culturitzar-nos i aprendre coses noves, sinó que a més ens permet conèixer tots el errors que vam cometre en el passat i ens ajuda a no repetir-los. Finalment la pròpia protagonista va fer una reflexió sobre el llibre i va agrair el treball fet per l’autor i el suport de tots el membres de la seva família.
Pel que fa a l’assistència a l’acte, cal mencionar el ple absolut de la sala de la Torre del Baró on es va dur a terme la presentació del llibre. Sovint (i desgraciadament) a la nostra ciutat aquest tipus d’actes culturals destaquen per l’absència de públic. És una llàstima que, malgrat els més de 60.000 habitants que té la nostra ciutat, només s’interessi per la cultura una minúscula part de nosaltres. Però va resultar que aquest cop els ciutadans de Viladecans vam demostrar que ens interessen la cultura i la història, i les cadires disposades a la sala van ser totalment insuficients per al públic que va anar-hi. Gairebé hi havia més gent dreta que asseguda, i una gran part de la família de l’Antònia, que va assistir a l’acte, va haver de mirar-se’l des del pati de l’edifici.
El llibre, editat pel Grup Tres Torres, es va vendre durant l’acte mateix i està a la venda a la llibreria Els nou rals.
Considero que aquest tipus d’apostes per la cultura són alternatives molt interessants a passar-se la tarda davant la televisió mirant programes que parlen de temes banals, i que llibres com aquest ens permeten conèixer una part de la nostra història, ja sigui com a ciutadans de Viladecans, de Catalunya, d’Espanya o del món, i créixer moralment. A més això permet adonar-nos que a la nostra ciutat hi ha gent capaç de realitzar apostes molt interessants i que no tot ha de venir de fora.
Laura Barrio Aguilar

dissabte, 21 de novembre del 2009

La freqüència dels trens a Viladecans

En la línia de treballar per un millor transport públic a Viladecans, el passat 28 d’octubre els regidors d’ICV-EUiA David Massana i la qui signa aquest article, i també el coordinador d’EUiA a Viladecans Daniel Gutiérrez, vam tenir una reunió amb el Director de Rodalies i Mitjana Distància de RENFE, el Sr. Miguel Ángel Remacha, perquè anys després de la reinvindicació “Viladecans estació, parada obligatòria”, encara trobem que el servei de rodalies deixa molt a desitjar a Viladecans pel que fa a la freqüència de trens que s’hi aturen, ja que en molts horaris t’has d’esperar mitja hora entre tren i tren.
Tots tres vam expressar-li aquestes reivindicacions al responsable de Rodalies. I, segons el que ell ens va dir, sembla ser que per l’afluència de trens de mitjana i llarga distància, els Euromed i demés, la línia C2 pateix una sobresaturació de trens que impedeix racionalitzar els horaris, o sigui tenir un tren cada 10 o 15 minuts, perquè no hagis d’anar al tren patint perquè se te n’escapi un. Això, ens va dir també, millorarà en un any i mig, un cop traspassades les competències a la Generalitat i quan l’Euromed pugui anar per la línia de l’AVE fins a Tarragona. Tot i això, des d’ICV-EUiA continuarem reivindicant l’aturada de tots els trens de rodalies a Viladecans, donat que som la ciutat amb més habitants de la zona del Delta i la que menys trens s’hi aturen.
Idoia Baixench Rodríguez

dijous, 19 de novembre del 2009

Castanyalloween

Un dia va arribar a les nostres terres el Pare Noël, s’hi va quedar i ara conviu amb bona harmonia amb els nostres Reis de tres colors de tota la vida.
Sant Valentí també va venir, o potser el van dur una mica per la força, però el cas és que sembla que no s’acaba d’adaptar al nostre clima i és força problable que acabi marxant empaitat per Sant Jordi.
I Halloween? Aquest a molta gent li fa ràbia, a mi també, ho confesso. Potser és perquè ve amb més intencions de substituir, que no pas de conviure. En qualsevol cas, val a dir que ens ha fet un favor i és que sense voler ens ha donat un cop de mà a l’hora de recuperar la tradició de buidar una carbassa per Tots Sants.
Recordo quan era petit, que el meu avi agafava una carbassa del camp i la darrera nit d’octubre la buidava, li donava forma de cara i hi posava una espelma a dins.
Encara que a algú li pugui semblar estrany, aquesta tradició havia estat molt arrelada a Catalunya, diuen que és d’origen celta.
Doncs ja ho sabeu, per la Castanyada buidem carbasses, mengem castanyes, panallets i moniatos… i la disfressa de fantasma guardem-la per carnaval.
Jaume Lligadas Vendrell

dimarts, 17 de novembre del 2009

Enfilar-se al Shisha Pangma amb un mamut a coll


Sabíem que s’havia endut el mocador del Mamut, però em vaig quedar commocionada quan ens en va enviar la fotografia des del camí cap al cim del Shisha Pangma, un vuit mil de l’Himàlaia.
Juan Carlos Vizcaíno va iniciar aquesta aventura al setembre amb dos companys més (Ignasi Sánchez i Ángel Martín) i tots tres van anar comunicant cadascun dels passos que feien a través del seu blog (http://www.shishapangma09.com), cosa que ens ha permès anar seguint el viatge i l’esforç que representa pas a pas, una experiència tecnològica que segurament hagués deixat sense paraules l’Edmund Hillary.
El seu blog, l’entrevista i el reportatge que li féu Viladecans tv, reflecteixen bé l’esforç que tot plegat significa i aporten imatges d’una gran bellesa.
És un tòpic dir que l’esport aporta valors singulars. Però la veritat és que tot plegat em fa pensar que fer aquest cim ha comportat actituds que van una mica contracorrent respecte al món que vivim, de la immediatesa i del sofà i el comanament a distància com a símbols de la nostra acomodació i mandra col·lectiva.
En primer lloc, perquè són expedicions que requereixen una llarga preparació: pensar, planificar, exercitar-se, estalviar, fer equip, resoldre problemes de finançament, i dificultats administratives... Feina que no es veu, però que resulta imprescindible.
En segon lloc perquè cal comptar amb elements que resulten gairebé estranys a la nostra cultura, com el fet de l’aclimatació. No pots arribar i moldre. Al marge de la preparació específica que es pugui fer, no tothom s’adapta igual. I en qualsevol cas cal deixar passar temps (aquest material tan preuat) i fer i refer els mateixos camins diverses vegades per anar agafant el ritme desitjat. M’ha resultat molt curiós el sistema d’articulació i entrenament dels tres campaments que són per damunt en alçada respecte al camp base.
I un altre factor notable és el temps atmosfèric: un factor de sort, que cal valorar amb precisió i que tant pot facilitar les coses com tirar-les absolutament enlaire.
Finalment, el treball en equip, imprescindible. Però que també fa que, com és el cas, només un dels expedicionaris (en Juan Carlos) pugui posar el peu realment al cim, perquè els altres dos es veuen obligats a tornar pel mal temps. O que condiciona la feina al suport a alguna persona accidentada.
Per tot això valoro molt la capacitat d’integrar petits projectes ciutadans com és el del Mamut dins de grans projectes personals. Requereix sensibilitat, motivació i una bona dosi de generositat. Ja hem vist que el pobre anava carregat d’un bon grapat de banderes. Això és més pes i pensar-hi, que no és poc.
Valors tots ells afegits als que significa fer el Shisha Pangma: coratge, resistència, tenacitat, energia...
Moltes felicitats, i moltes gràcies!
Mercè Solé

diumenge, 15 de novembre del 2009

La netedat del nostre pam


Darrerament la corrupció sembla que fa forat a Espanya. A Catalunya potser vivíem el miratge que no ens afectava… fins que hem descobert unes quantes trames que posen damunt la taula el delicte de persones vinculades a institucions tan estimades com el Palau de la Música, o a una ciutat el gruix de la qual està format per treballadors sobre qui ja recauen els problemes associats a l’actual crisi. Es tracta d’una corrupció transversal, que afecta diversos partits polítics que s’han afanyat a cessar de militància els afectats, i es tracta no només de delictes, sinó també d’actuacions legals però dubtosament legítimes.
La lògica reacció de la gent ha estat la indignació… seguida del comentari general: “No hi ha un pam de net”. I encara: “Tots els polítics són iguals”. Bé, és comprensible. Però ens hi juguem massa per quedar-nos aquí, perquè l’autenticitat d’una democràcia que ha costat molta lluita i molt d’esforç implantar, depèn de tots nosaltres, no només dels polítics, que en rigor tampoc no tots, totes, són iguals. Se’ns acudeixen diverses mesures, entre moltes d’altres: incrementar –millor dir, aplicar correctament– el control dels poders públics sobre els comptes públics; revisar el sistema de finançament i el control de la despesa dels partits fins a fer-los totalment transparents; implicar-nos tots plegats molt més, i molt més críticament, en la política i, sobretot, fer net del petit pam que ens toca a nosaltres. Perquè la corrupció neix fàcilment quan el terreny hi és abonat, i d’això segurament una gran majoria en som corresponsables. Perquè no és ètic tampoc fer frau a Hisenda, promoure l’economia submergida, desentendre’ns dels problemes dels conciutadans, i una llarga llista d’actituds que en el nostre món són altament valorades.
Sentit crític, participació, responsabilitat, solidaritat,… netedat començant pel pam que ens ha tocat. Sense això no hi ha democràcia real.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Paquita Térmens, la història de Cal Menut


Darrere de la masia de Cal Menut hi ha molts segles d’història. Al segle XIII ja es parla d’una casa en aquell lloc. I ara la història continua. Ara, al segle XXI, aquella masia està identificada amb una persona que hi ha viscut 76 anys: des de l’11 de desembre de 1922, en què hi va néixer, fins a finals de 1998. Paquita Térmens ens desgrana el record d’aquella vida dura i feliç alhora.
- Comencem pel nom. Cal Menut, de què ve?
- N’hi ha que diuen que ve d’un que era molt petit. Però a mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Això m’havien explicat.
- Des de quan hi vau ser, vosaltres, com a masovers?
- Nosaltres no érem masovers, érem arrendataris. Des del meu avi. El pare ja havia nascut allà. Abans hi vivien els amos, els Amat. Els meus avis vivien en una de les cases petites del carrer de les Sitges, i després, quan els Amat van deixar Cal Menut, ells hi van anar.
- I el nom de Can Sala que ara també s’utilitza?
- Can Sala eren els amos. Els amos es deien Amat, però eren de Can Sala. Però el nom que n’hi deia tothom era Cal Menut.
- Parlem de la teva vida a la masia. De què vivíeu?
- Vivíen de la terra que portàvem allà dalt, i una altra terra que teníem a baix a Marina. A la masia, quan la meva mare es va casar, a més de sembrar patates i alguna altra cosa pel gasto, hi havia arbres de tota mena i sobretot oliveres. Els cirerers els van començar a plantar cap a l’any 22, quan vaig néixer jo.
- Abans no hi havia cirerers, allà.
- Alguns potser sí, però hi havia sobretot oliveres, vinya, garrofers... Hi havia un camp, al final de tot, tocant ja a la pedrera, on hi ha els bombers de Sant Climent, que tot eren oliveres. I les van arrencar i allà van començar a plantar cirerers. I també en un tros entre la riera i la carretera, on es veu que hi havia un camp de tennis dels senyors que anaven a estiuejar a Sant Climent, i allà també n’hi van plantar. I a partir d’aquí van anar-ho plantant tot.
- Tot això ho va fer la teva família.
- Sí, els meus pares. Eren els únics de Viladecans que tenien una quantitat tan gran de cirerers. Sobre la masia, més amunt d’on hi ha els ametllers, també n’hi van plantar. I quan hi van posar les torres de la Enher, van fer un disbarat dels grossos. Vam estar cinc anys peleiant per poder cobrar. Perquè ens van fer malbé tot el camp. I a més, aquella torre feia por. Des de baix a la carretetra no ho sembla, però vista des de la finestra del quarto on dormíem nosaltres, feia por, i senties el brunzit dels fils...
- Com a arrendataris, quant havíeu de pagar als amos?
- Cada any per Sant Joan pagàvem. Per la casa i per la majoria dels camps, pagàvem un tant en metàl·lic, i per un dels camps pagàvem una part de la collita.
- I aquí també hi entraven els camps de la Marina?
- No, els camps de la Marina eren d’un altre amo. Com que anàvem a vendre, ens anava bé tenir una mica de tot. Portàvem cireres de la masia i verdures d’allà baix.
- I per anar a vendre, com es feia?
- Això va anar canviant amb les èpoques. La mare m’explicava que, quan jo tenia tres mesos, ja em portava al mercat de Sant Antoni, que hi anaven amb el carro i el burro. Em deixava al bar que hi havia a l’entrada del mercat, i quan estava de vendre m’anava a buscar, i cap a Viladecans.
Després, quan vaig anar a vendre jo, que sobretot en temps de les cireres hi anàvem cada dia, uns dies al Born i uns altres a Sant Antoni, ens llevàvem a quarts de 3 de la matinada per agafar l’autobús que venia de Gavà, i la il·lusió era trobar seient per poder dormir una mica.
- Una de les feines que també tocava fer era aclarir el bosc.
- Sí, un cop l’any venia un pèrit i marcava quins arbres calia tallar. I llavors venien de Torrelles uns boscaters, i s’hi passaven quatre o cinc dies, i s’estaven a casa mentre feien la feina. Ells sopaven a la vora del foc, nosaltres a la taula, xerràvem una estona, i després ells se n’anaven a dormir a la pallissa. La llenya la portàvem a Gràcia, on hi tenia un forn una filla del Forn del Mig. I durant l’any nosaltres esporgàvem els pins, i en fèiem costals, i els portàvem al Forn del Mig, aquí a Viladecans.
- I també venien ramats.
- Sí, venien ramats de Castellar de n’Hug. Es passaven aquí tot l’hivern pasturant a la muntanya, i també venien a prop de la masia a menjar-se les fulles dels ametllers que queien... I a vegades, que se’n tornaven, ens donaven un xai.
- I on dormien?
- Abans de la guerra havien dormit a vegades a Cal Menut, però després anaven a una masia de Sant Climent.
- Aigua corrent, no n’hi teníeu.
- No! I això sempre va ser un problema: per rentar, per beure... Teníen el pou que donava a la cuina, però no era suficient. Havíem d’anar a buscar l’aigua amb portadores... Vam fer un altre pou a fora, però es va contaminar. Al final la dúiem del llac de Cal Ginestar.
- I llum tampoc no n’hi teníeu.
- No, tampoc. Era una calamitat. Per allà al costat hi passava la línia que va a Sant Climent, i nosaltres no vam tenir llum fins als anys 70.
- I com ho fèieu?
- Amb carburo. Llum de carburo i espelmes. Jo vaig tenir tots dos fills amb llum de carburo...
- I això, fins fa poc més de trenta anys.
- Sí. Jo crec que ens haurien de donar un premi. Ni aigua ni llum. I tot era perquè l’amo no volia. Hem tingut uns amos que per cobrar, de seguida. Però la finca no se l’han estimada. Perquè si se l’haguessin estimat com ens l’hem estimat nosaltres, les coses ara no estarien així. Ens van arribar a dir que abans la donarien a la Generalitat que vendre’ns-la a nosaltres. Perquè nosaltres la volíem comprar, però ells mai no van voler.
- I per què no van voler?
- I jo què sé! I tot plegat, al final l’han deixat perdre. La casa, els camps de cirerers... No s’ho han estimat. I se l’han venut de mala manera.
- Parlem de les coses que hi havia dintre la casa.
- La premsa. Que suposo que no se la podran endur, perquè si poguessin, se l’endurien.
- Tu l’havies vist fer servir?
- Sí, de quan encara teníem vinya. Fèiem vi per nosaltres, per la casa. Sí, encara me’n recordo de com feien anar el cargol aquell ençà i enllà.
- Quines altres coses maques recordes d’aquella casa?
- Home, per mi totes eren maques! Allò era casa meva, i m’ho estimava molt! També recordo el pou, amb aquell forat que hi va des de la cuina fins a baix. Per allà pujàvem l’aigua, amb vuit esglaons i trenta metres de corda. El forat aquell el van descobrir en fer el pou, que el va fer el Peret del Sèbio. I es veu que anava a parar a un amagatall que el devien haver fet a la guerra dels francesos o a la dels carlistes.
- Les guerres aquestes devien afectar molt tota aquella zona...
- El pare em deia que a Sant Ramon hi havia unes basses on s’hi amagaven no sé si els francesos o els carlistes.
- Què més recordes?
- La matança del porc, que era una festa que venia tota la família. I també els indiots, que els anàvem a pasturar a la Verdera. Anàvem a arreplegar glans a la roureda, en aquells roures que hi ha més enllà de la bòbila, per donar-los als porcs. I els indiots, abans d’anar a col·legi, cada dia anàvem a portar-los a la Verdera, amb una canya. I després de pasturar els indiots, cada dia quatre viatges al col·legi, perquè el migdia anàvem a dinar a casa...
- I els indiots, on els dúieu a vendre?
- Jo no hi anava, però els duien a Barcelona, a la Rambla de Catalunya, per Nadal. Si no els podien vendre, les porteres dels pisos els hi deixaven guardar per l’endemà. I els que al final quedaven sense vendre, cap a casa, i ens els menjàvem nosaltres.
- I la guerra, com la vau viure?
- Venia molta gent a dormir a dintre casa. A terra tot eren matalassos. I me’n recordo de tota la gent que venia. També venia gent de Barcelona. I nosaltres dormíem tots a l’habitació de la mare.
- Venien per por dels bombardejos?
- Sí. El dia qui hi va haver els bombardejos a Viladecans, senties la gent pujar per la carretera plorant i cridant...
- I ara què passarà, amb Cal Menut?
- I jo què sé! No en sé res de res... Jo vaig guardant tots els retalls de diari i tots els papers que parlen que allò és patrimoni, o no sé quin nom li van posar... Doncs si és així, per què ho ha deixat perdre, l’Ajuntament? Si la casa hagués estat aquí al mig del poble, segur que no ho haurien deixat perdre. Però essent allà, costa més, hi ha més gasto... Però ara, que volen que les criatures sàpiguen el que es feia abans i tot això... doncs allà dalt hi ha moltes coses! Allà a la masia hi ha fins i tot un cup enrajolat! I com el forn que hi ha allà a casa no n’hi ha cap altre a Viladecans... I el celler... Hi ha moltes coses per poder ensenyar. I l’era, i els corrons que no sé si encara hi són... Uns pels altres, ho han deixat perdre.
Josep Lligadas Vendrell

dijous, 5 de novembre del 2009

La inauguració de la nova seu de l'Ajuntament a la Torre Modolell


A l’any 1920, el dia 8 de setembre, diada de Festa Major, es va inaugurar la nova seu de l’Ajuntament al palau de Magdalena Modolell, cedit al poble de Viladecans pels marmessors de la seva herència. La festa va comptar amb la presència d’Àngel Guimerà i els ciutadans van poder visitar la Casa de la Vila en jornada de portes obertes els dies 10 i 11. Tot plegat va servir per celebrar, encara que de forma avançada, la Diada Nacional de l’onze de setembre.
El diari “La Veu de Catalunya” en l’edició de tarda del dia 14 i del matí del 15, en fa la següent crònica:
A Viladecans. En aquesta vila es va celebrar la Diada Catalana. Al matí hi hagué un solemne ofici a la Parròquia, molt ben engalanada. Mossèn Eduard Roman, vicari de la dita Parròquia, féu un parlament brillant, que acabà cantant les belleses de la llengua pàtria. A la tarda tingué lloc el descobriment d’unes làpides que porten els noms d’en Prat de la Riba i Angel Guimerà, a dos carrers que convergeixen a la Plaça. Després de descobrir les làpides el digne batlle va parlar en nom de l’Ajuntament; don Adolf Ros, advocat assessor de la corporació, va fer un patriòtic parlament; i en representació dels Presidents de la Mancomunitat i Diputació, el nostre ben volgut diputat senyor Bassols en brillants paràgrafs clogué l’acte, essent molt aplaudit. Es cantaren “Els Segadors” i es donaren visques a Catalunya. A la galeria de la Casa de la Vila es va servir un xampany d’honor, que presidí don Angel Guimerà. El Batlle del poble don Roc Mas, va donar mercès als concorrents i a les representacions nacionalistes dels altres pobles. A la tarda es féu la processó, essent pendonista el senyor Bassols i cordonistes don Adolf Ros i don Josep Feliu. A la nit es va aviar un magnífic castell de focs artificials, i va tenir lloc a l’envelat la representació de “L’ànima és meva” per la companyia “Nolla”, ocupant una de les llotges en Guimerà, la comissió organitzadora d’aquesta Diada ha donat mercès a don Ramon Taxonera i altres persones de la colònia estiuenca per llur cooperació.
Mossèn Andreu Samaranch, capellà de tarannà integrista, havia renunciat a la rectoria de Viladecans tres anys abans, però seguia mantenint la condició de marmessor de l’herència Modolell.
Des del primer moment es va oposar que l’Ajuntament s’instal·lés a Can Modolell perquè, segons el seu entendre, contravenia les disposicions testamentàries de Magdalena Modolell. Samaranch defensava que l’edifici havia de ser centre catòlic i per això va demandar als seus companys de marmessoria en considerar que no es respectava la voluntat de la difunta.
Mossèn Samaranch descriu així l’acte d’inauguració de la nova seu de l’Ajuntament:
La procesion del apostolado se estableció en septiembre, y nunca se suspendió hasta que en 1920 degeneró en un acto politico separatista inaugurando la Casa Torre Modolell como casa Consistorial, presidiendo la fiesta el diputado Sr. Bassols en representación de la Diputación y Mancomunidad celebrando una diada catalana organizada por los señores Taxonera, que acabó con un triste incidente, puesto que uno de los concurrentes al festín de Baltasar Sr. Consul (Juez Suplente) asistiendo a la procesión cívica religiosa cuyo pendonista era Bassols, víctima de un ataque de apoplegia, se desploma al paso frente al Convento convertido en Casal Catolich (nacionalista mas que católico, que habia de inaugurarse en el dia siguiente), falleciendo aquella misma noche, mientras sus compañeros y correligionarios asistian a la función teatral de “L’ANIMA ES MEVA”, de Guimerá, que presidia, y a cuyo personaje así como a Prat de La Riba dedicaron las dos calles afluentes a la plaza, sustituyendo al efecto, la antiquísima de San Juan.
Firmo Cònsul i Borrull, va morir el dia 10 de setembre de 1920 a l’edat de 48 anys víctima d’una embòlia. Samaranch va considerar que aquesta mort era un càstig diví, quan la compara amb la de Baltasar rei dels caldeus, que va morir la nit després d’organitzar un banquet amb concubines i adorant déus pagans. Fixeu-vos que la processó es va celebrar el dia 8, però Samaranch, per fer-s’ho venir bé, va avançar més d’un dia la mort de Firmo Cònsul.
Per entendre el perquè Samaranch destaca el fet de que Firmo Cònsol es desplomés al passar per davant del “Convent”, caldria anar uns anys enrera, concretament fins el 1910.
És en aquest any, quan Magdalena Modolell encarrega a l’arquitecte Josep Azemar la construcció d’un edifici al carrer de l’Estrella per a escola catòlica de nenes. A la seva mort l’edifici ja era acabat, però en no trobar cap congregació de monges que se’n volgués fer càrrec, la majoria dels marmessors van optar per instal·lar en aquest edifici, que aleshores ja tothom anomenava “Convent”, el Centre Catòlic que Magdalena Modolell havia previst en la clàusula sisena de la seva memòria testamentària.
Després de fer les obres necessàries per dotar les instalacions d’una sala per fer teatre i projeccions de cinema, tot va quedar a punt per inaugurar el nou Centre Catòlic al mateix temps que la nova seu de l’Ajuntament. Però mossèn Andreu Samaranch es va oposar novament a aquesta decisió de la majoria de l’herència, demandant per segona vegada als seus companys marmessors i aconseguint que el Tribunal Eclesiàstic paralitzés el procés sense que es pogués dur a terme la inauguració del nou Centre.
Aquesta estranya situació de tenir un local amb sala de teatre i no poder-lo fer servir per ordre del jutge la trobem reflectida en la visita pastoral de 15 de gener de 1921:
… está en formación un Centro Católico cuyos reglamentos obran en esa Secretaria de Cámara desde 15 de Agosto de 1920 y que a pesar de tener ya local adecuado y estar inscritos buen número de socios no ha podido inaugurarse por causas ajenas a la voluntad del Señor Ecónomo y del pueblo.
Finalment hi va haver un període en què el Convent va poder ser utilitzat com a Centre Catòlic, però la història va acabar com molt probablement ja us heu imaginat: Samaranch va guanyar el plet i el convent es va convertir l’any 1930 en el col·legi de la Sagrada Família.
Jaume Lligadas Vendrell

dilluns, 2 de novembre del 2009

Socialisme en retrocés

Les eleccions celebrades en els darrers anys tant al nostre país com arreu d’Europa han mostrat una tendència clara: en molts casos, els diversos Partits Socialistes estan perdent suport electoral de forma continuada, que s’ha atribuït a la inexistència d’un discurs d’esquerres que mereixi credibilitat, especialment en context de crisi econòmica, que no estan sabent gestionar els diferents governs socialistes (de fet, ja només queden set presidents socialistes en els vint-i-cinc països de la Unió Europea: els d’Espanya, Gran Bretanya, Portugal, Grècia, Àustria, Eslovènia i Eslovàquia). Observem-ho amb més deteniment:
Les eleccions europees del passat mes de juny el Grup del Partit Socialista Europeu ha perdut 33 diputats, quedant en només el 25% dels europarlamentaris. S’han donat resultats tan decebedors com el de França, on el Parti Socialiste ha compartit el segon lloc amb Els Verds, molt lluny del partit de Sarkozy.
Aquest fet és un reflex del que passa en els principals països: descens d’un 11 per cent del SPD alemany a les eleccions del setembre, enfonsament del Partit Laborista britànic (tot apunta a que Gordon Brown perdrà el govern en les eleccions de 2010). Però l’exemple més clar el d’Itàlia, on el mal record de l’últim govern de centre-esquerra fa possible un líder tan desautoritzat i reprovable com Berlusconi continuï derrotant-los.
El nostre país també reprodueix aquesta tendència: tot i que nivell estatal, el PSOE de Zapatero va guanyar al 2008 amb el 43% de vots, va perdre les europees amb un 38%, a quatre punts del PP. A més, l’enquesta del CIS d’aquest juliol indica per primer cop que el 67,8% dels espanyols tenen “poca o cap confiança” en Zapatero.
A nivell català, José Montilla va arribar a la Generalitat amb només el 26,8% dels vots, 235.000 menys que Maragall tres anys abans. Com tots sabem, gràcies al suport d’Esquerra i Iniciativa, Montilla és president tot i haver rebut 139.600 vots menys que Artur Mas. I les últimes enquestes mostren que en les pròximes eleccions municipals Barcelona pot fer un tomb històric i donar la primera victòria en 30 anys a Xavier Trias i Convergència i Unió.
Per què baixen els socialistes arreu? A part de la poca credibilitat dels seus líders en alguns països, el retrocés socialista es deu a que no hi ha una resposta d’esquerres a la crisi; l’habitual confrontació dreta-esquerra ha quedat superada perquè els governs socialistes no tenen receptes diferents dels liberals o els conservadors. La recerca d’un referent ha portat a intentar adoptar Barack Obama com a abanderat, tot i que les seves polítiques s’han de qualificar com a liberals.
Alguns pensaran que Viladecans, on el PSC ha guanyat totes les eleccions des de 1982, és un món apart. Però apuntem només una dada: en les últimes municipals (2007) el PSC va retrocedir dels 11.239 vots a només 9.133; és a dir, va perdre 2 de cada 10 votants.
Carles Lozano