La sortida? Progrés o autocràcia?

En aquests moments en què ja patim d’una forma clara els efectes de la crisi, podem començar a pensar en com pot ser la sortida d’aquest període. Crec que aquesta crisi no tan sols tindrà efectes econòmics i socials, que ja anem coneixent, sobre les societats actuals, sinó que en l’aspecte polític podem sortir-ne de dues maneres ben diferenciades. Aquestes dues maneres poden derivar en solucions vers al progrés o per contra vers l’autocràcia o totalitarisme i la pèrdua de qualitat de la nostra democràcia.
Semblen entreveure’s fenòmens a la nostra Europa que marquen una tendència en el segon dels supòsits. Un incipient moviment d’extrema dreta, feixista i xenòfob, cavalca de nou i aquesta vegada sembla que ho faci cada cop amb més empenta. Diversos elements apunten a un rebrot de la intolerància i a l’assumpció, pels partits de la "dreta civilitzada", de polítiques expressades per partits xenòfobs o d’extrema dreta.
I és que a Europa el rumb està girant en aquest sentit tant a França (sí, aquell país que va fer una revolució pels drets de ciutadania, per la "liberté, egalité et fraternité"), com en altres països europeus. A França s’ha iniciat una deriva vers posicions intolerants i clarament racistes. Per això, el govern de Sarkozy, assumint postulats del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen, ha posat en qüestió certs drets individuals recollits a la legislació europea, com el de la lliure circulació de ciudatans europeus pels països que conformen la Unió Europea (UE). La deportació de ciutadans romanesos de França al seu país d’origen ha estat una decisió molt qüestionada fins i tot pel Parlament Europeu i les declaracions de la comissària de Justícia, Viviane Reding, no fan més que confirmar-ho, però després fent marxa enrere, la mateixa UE ha recolzat el president francès.
En aquesta ocasió, com en moltes altres anteriorment, las víctimes tornen a ser persones del poble romaní, és a dir, per entendre-ho tots, gitanos. No és un fenomen nou, ja que des de fa segles i segles, s’ha estigmatitzat i perseguit, en aquest continent, a persones d’aquest poble.
Però el que passa a França no és un fet aïllat i en la Itàlia del populista Berlusconi es comencen també a expulsar, per exemple a Roma, a persones d’aquest poble.
Les expressions polítiques d’extrema dreta apareixen per Europa com bolets, avui a Suècia, ahir a Holanda, on poden participar al govern, i demà qui sap on.
Al nostre país encara que a nivell governamental no s’han fet intervencions d’aquest tipus, sí que hem pogut veure com la candidata del PP al Parlament de Catalunya rebutjava el col·lectiu romaní a Badalona acompanyada per l’eurodiputada francesa Sanchez-Schmid. Altres polítics utilitzen un comportament més ambigu jugant per un costat a la defensa del col·lectiu immigrant, però immediatament després l’apunten com el responsable de la intolerància religiosa o la delinqüència, i proposen a diversos ajuntaments mesures com el no empadronament o un debat sobre el "burka". Un debat col·locat en primera fila, que s’hauria de solucionar amb diàleg i no amb prohibicions i que a més és un problema que en aquest moment quasi no afecta a la societat catalana.
A tots ells, se’ls hauria de recordar que som en un estat de dret i s’ha de aplicar la llei, independentment de l’origen, la religió o altres diferències que es tinguin.
Davant d’aquests canvis polítics i socials que ens afecten, podem intuir que la nostra democràcia pot perdre qualitat d’una manera significativa ja que els continguts d’estat social i d’igualtat de drets de ciutadania poden veure’s atacats. Per aquest camí podem estar obrint una porta a les postures més intolerants.
L’altra sortida pot ser la del progrés que hem de construir reforçant la participació dels ciutadans en la política i protegir l’incipient estat del benestar de què disposàvem abans de la crisi, modificant la fiscalitat perquè paguin els que més tenen, i políticament posant barreres a tots aquells que no respecten la diversitat ni la democràcia.

Miguel de la Rubia

El Triangle de les Bermudes

Al costat de l’autovia hi havia el triangle de les Bermudes d’aquells estius adolescents. Les Panotxes, El Cocodrilo Llorón i La Ballena Alegre. Era com una frontera de ningú, perquè el Viladecans de l’autovia i la platja no existia. Aquella carretera unia dos punts principals, Castelldefels i Barcelona, creuava el Llobregat, i passava davant de fàbrica de la Seda del Prat. La resta era només conegut pels geògrafs i pels natius de Gavà, Prat i Viladecans, que tampoc no posaven gaire esforç a exhibir el títol de propietat municipal.
Els càmpings s’havien apropiat dels accessos a les platges, i també del nom. Es coneixien per la platja del Toro Bravo, la Ballena Alegre, la Tortuga Ligera, que va passar a la història de l’esquerra del país, per acollir al 1977 la multitudinària festa mítica dels comunistes catalans que va celebrar la legalització del PSUC. Fins i tot els noms de platges que no eren de càmpings també tenien propietat privada, els banys Capri i el Tropical.
El Cocodrilo estava a l’altra banda de l’autovia, gairebé enfront de l’actual camí de la Murtra. Era un restaurant amb una pista de ciment per patinar, que s’omplia a l’estiu. Era agradable perquè, envoltat de pins, tenia molta ombra. També tenia uns dels primers minigolfs, de la sostenible mida d’un parc infantil, sense gespa, i amb un curt recorregut de grava i terra arrebossat, pintat de color granat. Al primer pis, al restaurant, de tant en tant, a l’estiu, feien música en directe i es podia ballar.
Era un lloc més familiar que les Panotxes, però sovintejaven les noies estrangeres que anaven a patinar, o a pujar a cavall a una hípica, molt a prop del restaurant. Les rosses a cavall havien entrat a formar part de l’imaginari patri per un anunci del conyac Centenario Terri, i era un espectacle evocador veure galopar sueques entre els pins. Les sueques dels càmpings estaven llavors en procés d’extinció, substituïdes per les més proletàries alemanyes, holandeses i franceses.
Les Panotxes estava darrera el Cocodrilo, al costat dels camps. Era un restaurant de carn a la brasa, amb una arquitectura més de ranxo mexicà que de masia catalana, amb una roda de carro penjada a la paret blanca i un petit bar discoteca, amb un pati com a terrassa a l’exterior.
A les Panotxes el nombre d’espanyols per centímetre quadrat de noia estrangera trencava qualsevol estadística. Les caloroses nits d’estiu de les Panotxes tenien minoritari suor estudiantil, però tenien sobretot suor obrera. Peons industrials, de la construcció, aprenents de lampista, mecànics, mossos de magatzem, el nucli dur dels que anys després serien vaguistes dels que fan vaga, tornaven d’aquell bar a les tres del matí i entraven a treballar a les sis del matí. La seva musculació no era de gimnàs, era de pujar caixes, de tirar de pala, de carrera contra el cronòmetre de la màquina que marcava les peces per hora. Ballaven, es petonejaven, s’enrotllaven, amb noies que estaven de vacances, que tenien horari de vacances, però ells no. Ells no estaven de vacances. Fins i tot lligar era dur, per a la classe obrera.
Però quan acabaven aquelles nits –on el millor començava en sortir del bar, i agafar el camí que portava als camps, malgrat saber que cada centímetre de pell nua seria massacrada brutalment pels mosquits–, quan, sols o en grup, anaven a peu pel llarg camí de tornada, amb el record dels petons als llavis, i l’olor de l’altra als dits, notaven un benestar, del qual només una part era sexe. L’altra era llibertat i autoestima. El món s’havia fet més gran i més lliure.

José Luis Atienza

Què diu l’informe del Departament de Medi Ambient i Habitatge?

Ara fa poc més d’un any, l’equip de govern municipal anunciava per tot arreu el projecte Barça Parc, a la zona del Remolar-Filipines de Viladecans. Fins i tot la festa major d’estiu va anar de blaugrana... Des d’un començament, la plataforma Salvem Oliveretes-SOS Delta ja va veure i denunciar que el que es pretenia era un projecte urbanístic encobert, i que l’únic que pretenia, i pretén, és afavorir interessos privats en un espai protegit.
Com que el butlletí municipal dubto que reculli el contingut del document que el departament de Medi Ambient i Habitatge (gestionat per ICV), i fins i tot que facin pública l’existència de l’informe, aprofitem aquest espai per informar els set arguments més contundents de l’informe, que d’altra banda són molt semblants a les al·legacions que la Plataforma Salvem Oliveretes-SOS Delta va entrar per registre al Departament de Medi Ambient i Habitatge.
L’informe és molt clar assenyalant que es considera que la proposta de la present Modificació puntual del Pla General Metropolità a les Filipines per fer-hi el Barça Parc, promoguda per l’equip de govern, no és compatible amb la preservació dels valors d’aquest entorn…. I això s’argumenta esmentant les característiques principals de la zona i els inconvenients a la seva urbanització:
Urbanisme: el sector està afectat pel Pla Director de l’Aeroport, pel Pla Director del Sistema Costaner i pel Pla d’Espais d’Interès Natural, entre d’altres.
Inundabilitat: la zona pateix un "risc d’inundació extremadament alt" per la seva ubicació (cosa més que evident, és un delta!!)
Aqüífer i cicle de l’aigua: tot el sector que es vol urbanitzar està sobre un aqüífer protegit, el de la Vall Baixa i delta del Llobregat. La construcció afectaria la dinàmica hídrica i la recàrrega de l’aqüífer.
Biodiversitat i connectivitat ecològica: Només el 2% del Delta del Llobregat està protegit ambientalment, i la zona on es proposa fer el Barça Parc està envoltada per espais d’elevadíssim valor natural, per a la fauna, la flora i els hàbitats, d’acord amb les lleis catalanes, espanyoles i europees.
Atmosfera: el sector pateix nivells de contaminació atmosfèrica alts, l’entorn té fonts de contaminació acústica de primer ordre com l’autovia C-31 i l’aeroport del Prat, i els espais protegits són zones de màxima sensibilitat pel que fa a la contaminació lumínica del cel nocturn.
Zones agrícoles: no s‘han tingut en compte els sectors agrícoles d’alt valor productiu del Parc Agrari del Llobregat.
Canvi climàtic: hi ha una contradicció entre els objectius de reducció de gasos d’efecte hivernacle en què treballa i rep diners públics l’ajuntament i les emissions que generaria un projecte com el Barça Parc.
El document, a partir de l’anàlisi dels elements descrits, defineix uns objectius ambientals molt clars que han de condicionar qualsevol alteració d’aquells terrenys, en relació als valors naturals patrimonials, l’ús del sòl, l’afectació als ecosistemes, la prevenció de riscos ambientals, el cicle de l’aigua, la integració paisatgística, laprevenció de la contaminació atmosfèrica, acústica i lumínica, la minimització dels efectes sobre el canvi climàtic i la gestió dels residus. Es formula a continuació una anàlisi de la proposta urbanística plantejada, i s’afirma contundentment que caldria haver considerat l’opció de no construir, o bé de construir el projecte en un altre indret.I finalment el document de Medi Ambient valora la proposta en conjunt identificant les múltiples deficiències del projecte, els impactes ambientals no assumibles, les contradiccions i la necessitat d’analitzar totes les alternatives, per a concloure, com ja s’ha dit, que la proposta presentada no és compatible amb els valors naturals del Delta del Llobregat.
El que és més sorprenent és que a Viladecans tenen responsabilitat de govern els verds (ICV), impulsors del projecte junt amb el PSC, i ha estat precisament el departament de Medi Ambient i Habitatge, gestionat per ICV, qui aturi els peus a la bestiesa insostenible del Barça Parc.
En definitiva, el nostre equip de govern queda en evidència públicament, i demostra un cop més la falta de sensibilitat cap als nostres valors ambientals per excel·lència: la zona litoral, i la falda de Sant Ramon (Oliveretes inclosa). Des de la plataforma Salvem Oliveretes-SOS Delta restem oberts a que les nostres propostes de projectes sostenibles per a la zona siguin escoltats.
Jordi Mazon Bueso

El dijous 30 de setembre al centre cívic Frederic Mompou de Castelldefels es va celebrar un acte organitzat per Cordibaix (federació d’entitats de persones amb discapacitat i/o trastorn mental del Baix Llobregat) que va tenir per tema reflexionar entorn del paper que han d’assumir les associacions per a persones amb discapacitat en l’actualitat i en un futur pròxim.
L’esdeveniment va començar amb la presentació de l’acte per part del Sr. Ascanio de Cordibaix, seguit del regidor de l’àrea de Castelldefels, Sr. Santiago Barona, i de l’Alcalde de Castelldefels, Sr. Joan Sau. A continuació va venir la meva intervenció. Vaig parlar en nom de Pilar Pérez, presidenta d’ADISGA de Gavà; d’Alejandro Zacutti, president d’ASPADEC de Castelldefels i d’ASDIVI de Viladecans. Volíem destacar la tasca social que duem a terme les tres entitats de persones amb discapacitat de la zona i deixar paleses les demandes que fan els familiars d’aquestes persones a l’administració. Tot seguit Sandra Merino, tècnica de Cordibaix, va explicar el paper de l’entitat organitzadora de l’acte. Van acabar aquest torn els tres ajuntaments, representats per les respectives tècniques de l’àrea, van explicar les estratègies desplegades en cadascun dels municipis per tal d’assegurar la integració i la participació plena en la vida de llurs comunitats de les persones amb discapacitat.
La tercera tanda d’exposicions va ser la dels experts, els ponents convidats a l’acte. El Sr. Fernando Pindado, Subdirector de la Direcció General de Participació i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, va fer èmfasi en la participació en la vida política de les associacions, que encara que no ho pretenguem, hem de ser conscients que som artífexs d’accions socials que reverteixen en canvis. El Sr. Pau Vidal, Coordinador de l’Observatori del Tercer Sector, ens va oferir els recursos de la institució que representava. I, per últim, la Sra. Àngela Sánchez, Directora del Postgrau Direcció i Gestió d’ONG de la Fundació Pere Tarrés i Gerent de l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Barcelona, ens va animar a avançar-nos al futur, planificant en conseqüència, a ser més autònoms, a treballar per guanyar la credibilitat i el suport social.
L’acte el van cloure el Sr Ascanio, el Sr Fernando Pindado i la Sra Rosa Boladeras, Presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat. Aquesta va donar un toc poètic a l’acte, comparant la labor de les associacions al bambú: triga set anys a emergir de la terra, després de ser sembrat, i un cop creix, és fort als embats del temps, perquè és flexible. També ens va fer veure que està per venir un temps en què les persones amb discapacitat tinguin el reconeixement ple de la societat, un cop se’ls valori i es vegi que tenen un paper, que són necessaris.
Les entitats volíem deixar clar (no sé si va ser així, per uns problemes tècnics) que les associacions necessitem de l’administració, però que l’administració també ens necessita a nosaltres. Qui millor que nosaltres per gestionar i supervisar els serveis que s’hi donin? No tenim afany de lucre. Tenim un nord molt clar: millorar la qualitat de vida dels afectats i llurs famílies. Fem visibles les dificultats amb què es troben i ens trobem. Creem xarxes d’ajut, construïm teixit social. Coneixem de primera mà les necessitats i neguits dels interessats. Practiquem la democràcia directa i donem veu a les aspiracions d’un col·lectiu que d’altra manera no en tindria.
Vam veure que les representants dels diferents consistoris en prenien nota i espero que serveixi per portar a terme iniciatives mancomunades. La població dels tres municipis no pot veure’s continguda per uns límits que semblin fronteres: hi ha persones que comparteixen a cada ciutat un temps, uns espais, unes feines, uns coneguts... Ciutadans que viuen a Viladecans i treballen a Gavà, com jo mateixa. D’altres que viuen a Gavà i tenen els pares i germans a Viladecans... Als tres municipis ha d’haver-hi prou seny per no ficar barreres i aprofitar que igual que hi ha un Centre Ocupacional que ens aplega a les tres poblacions amb discapacitat, es poden crear equips per practicar qualsevol esport, també podem compartir casals, festes, balls... Cal fer que la diversitat ens uneixi!

Mercè Ginés

Compartir el verano

Es la experiencia de una familia que este verano acogieron una niña saharaui, y lo resumen de la siguiente manera:
"Hola, este verano nos hemos dedicado a ser una familia acogedora para niños de los campamentos saharauis. Fue una decisión compartida con nuestra hija de 9 años, para lo cual ha sido una experiencia muy buena poder comprobar que hay niños que casi no tienen nada y podemos enseñarles y compartir experiencias.
Los primeros días resultaron un poco complicados, hemos compartido el verano con una niña de 10 años, ella era la primera vez que salía del país y no hablaba español. Poco a poco fuimos conociéndonos, cada día era una experiencia nueva comprobar que al tocar un interruptor se encendía la luz, abrir un grifo y salía agua, al anochecer mirábamos por la ventana para ver las calles iluminadas, coches, autobuses… Uno de los momentos más inolvidables fue la primera vez que fuimos a la playa o que vio la piscina, al principio no quería mojarse, le daba miedo, pero con ayuda de mi hija observaba que no pasaba nada y al final de las vacaciones conseguimos que se metiera en el agua incluso hasta conseguimos que se tirara del borde de la piscina. Sólo contemplar la satisfacción de su cara y la sonrisa había valido la pena.
Han sido dos meses muy especiales, hemos dedicado nuestro tiempo a una niña que vive en una situación complicada, su alimentación ha sido un poco mejor y más variada, ha pasado una revisión médica completa. Nuestro deseo sería que el próximo año nos volviera a acompañar".

La situación de Lactalis-Nestlé

Vivimos en una época de crisis donde Gobierno y demás estamentos políticos deciden sobre el futuro de los trabajadores dictando leyes y reformas con las que supuestamente fomentarán el trabajo y las nuevas contrataciones.
Las grandes empresas y multinacionales, como es en este caso Lactalis y Nestlé, se aprovechan de la situación actual para trasladar su producción de Viladecans a Guadalajara y con ella a todos sus trabajadores y aunque ofrecen las mismas condiciones laborales no tienen en cuenta hijos, hipotecas y en resumen nuestra vida familiar.
La sola idea de un traslado es impensable para muchos trabajadores y las empresas son conscientes de ello, con lo que la indemnización que les ofrecen a cambio de quedarse es ridícula.
En definitiva, las empresas son las que ganan más a costa del que menos tiene y disfrazan un cierre en un traslado con lo cual hoy en día en nuestro país realizar estas gestiones es más barato.
Lactalis y Nestlé, dos multinacionales que predican su apoyo a "la vida familiar y la conciliación laboral" han demostrado con el cierre de la fábrica de Viladecans, que lo más importante son los beneficios aunque sea a costa de 180 familias.

Comitè d’Empresa. Lactalis-Nestlé Viladecans

Un viatge diferent

Feia temps que comentàvem entre les voluntàries lingüístiques de Càritas, la importància que per a nosaltres i les nostres alumnes tindria que visitéssim l’entorn marroquí d`on provenen, les seves arrels, és a dir, casa seva.
Era complicat preparar un viatge pel nord d’Àfrica, no era turístic, els poblets on volíem anar no estaven ben comunicats, llogar un cotxe no era aconsellable, autobusos no sabíem si en trobaríem. Tot i així, sis voluntàries vàrem decidir anar-hi. Portàvem adreces de les nostres alumnes però no sabíem ben bé on aniríem. El que teníem clar era que totes ens rebrien a casa seva amb emoció i alegria.
Donat que aquest agost era el mes del Ramadà hi havia una dificultat afegida, molts comerços estaven tancats i tot funcionava al voltant del seu dejuni i de les seves pregàries.
La nostra il·lusió i ganes, va fer superar totes les dificultats que anaven sortint, allotjament, fronteres, idioma, l’acollida que rebíem, les seves expressions emocionades pel moment en veure’ns aparèixer acalorades, de vegades cansades, era extraordinari. No sabien què oferir-nos, tot els semblava poc, ens feien menjar el que preparaven per la nit, elles no podien tastar res fins les set de la tarda, això feia que ens sentíssim incòmodes, però havíem de tastar-ho tot que si no es molestaven, contentes ens presentaven tota la família, orgulloses de tenir a casa seva les seves professores de Viladecans.
En una setmana vàrem connectar amb quatre famílies de poblets diferents, comunicats per autobusos la majoria de vegades ben tronats, l’altre mitjà de transport era el taxi, poc recomanable ja que els preus eren inestables i sovint teníem alguna sorpresa.
La visita als poblets, els seus mercats, carrers i rodalies ha fet que tinguem una visió ben clara de la seva cultura, dels seus orígens, el que deixen enrere per millorar i buscar més qualitat de vida per tota la família. Paguen un preu molt alt, tornar a casa seva és lluny i car, no ho poden fer gaire sovint, deixant enrere part de la família, pares, casa, amics, les seves arrels, tot i així amb moltes ganes estan predisposades a aprendre català i castellà, llengües que els serveixen per a la seva integració a Catalunya.
Ja esperem començar les classes per tornar a abraçar-les, ara a casa nostra, per agrair-los novament el seu acolliment.

Isabel, Sandi, Antonia, Araceli, Josefa i Montse, voluntàries de Càritas

Anar a votar, per què?

El passat 5 d’octubre el Centre Cultural Sant Joan va acollir la taula rodona “Anar a votar, per què?” organitzada per Viladecans Punt de Trobada amb la participació dels cinc grups municipals amb representació al nostre consistori: PSC (Joan Pidelaserra), CiU (Carles Lozano), PP (María José Díaz), ICV-EUiA (David Massana) i ERC (Bàrbara Lligadas). Va ser un acte de ciutadania que va aplegar una seixantena de veïns i veïnes. Donada la proximitat amb els comicis al Parlament català del proper 28 de novembre, varem creure interessant –si no necessari– compartir amb els polítics de la nostra ciutat com pensen fomentar que la gent vagi a votar. Sobretot, tenint en compte l’apatia i el desinterès per la política que regna entre una part molt important de la població.
Després de la introducció de Mercè Solé, que va exercir de moderadora, els membres de cada formació varen exposar els seus arguments i varen intentar respondre a les tres preguntes formulades:
1) Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Catalunya?
Respostes per tots els gustos, o gairebé. N’hi ha que veuen la necessitat de reforçar la participació perquè dels propers comicis en sortirà el nou Govern de la Generalitat que, segons diuen, té importants competències i connotacions a l’hora d’administrar la nostra vida diària. Altres parlen de la importància del “canvi” que veuen venir, que “tots els partits no són iguals” i que fa falta anar a votar per assegurar nous models que ens facin sortir del forat. Altres veuen un escenari molt magre, on l’atur i la crisi fan molt de mal, per això –diuen– no té sentit centrar-se en l’Estatut, sinó dedicar-se a altres prioritats més urgents. Altres veuen necessari implantar un nou sistema econòmic i productiu, constaten que l’interés de molts electors no és el mateix quan es tracta d’escollir el president del govern de l’Estat o el president de la Generalitat, parlen de la necessitat de trobar un encaix de Catalunya dins una Espanya plural. Altres fan una mirada al passat franquista i creuen que per coherència i responsabilitat cal anar a votar, per impedir que s’ensorri més l’Estat del benestar que tant ha costat d’aconseguir.
2) Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Viladecans?
Per uns són importants per a garantir una bona integració de la immigració, per lluitar contra l’atur, per preservar les zones naturals, per canviar de sistema productiu, per replantejar les relacions amb l’Estat espanyol. Per altres per aconseguir més inversions al Parc Agrari del Baix Llobregat, per millorar les carreteres pendents, el transport públic, per renovar l’Hospital... També, diuen uns altres, per incrementar el nombre de quiròfans. Perquè l’Estat del benestar també es construeix des de la Generalitat, perquè calen sortides locals a la crisi global, per recuperar el projecte de metro de la Línia 12 que ha d’unir els municipis costaners del Baix Llobregat amb Barcelona. Per continuar estant a prop de les persones, per aconseguir més llocs de treball i millorar el transport dels veïns que s’han de desplaçar cada dia a Barcelona, per desenvolupar nous sector productius que creïn llocs de treball, per aconseguir el tercer CAP, per ser un sol poble cohesionat...
3) En la teva formació política, què creus que hauríeu de millorar perquè tothom veiés més clarament la importància de l’acció política de cara al bé comú?
En aquest punt, el de l’autocrítica, costa una mica més. Les respostes van des de millorar la comunicació, per fer arribar els missatges del partit d’una forma més directa a la ciutadania, sense el filtre dels mitjans de comunicació, fins a la lluita contra la corrupció, renovar més sovint els candidats, reconèixer que tots hem entrat al joc que ha derivat en la crisi actual, la necessitat de singularitzar les propostes i que estiguin enfocades a trobar solucions, fer participar més a la població en les decissions i discussions, distingir la informació de l’opinió que es barreja molt sovint als mitjans...

* * *

No estem segurs, els organitzadors de l’acte, que es vagi poder transmetre en aquesta taula rodona la importància que l’acció política té per a tots els ciutadans en tant que d’ella en depèn la manera de gestionar moltes coses bàsiques de la nostra vida. Ni tampoc que es vagi donar resposta als molts dubtes i qüestionaments que actualment genera l’actuació dels polítics. Però en tot cas, va esdevenir un espai de trobada, de poder parlar des de diversos punts de vista i des de diverses perspectives de la realitat. I això, creiem, ja és de per si una bona aportació a la vida ciutadana.

Ara que el mamut ja ha arribat

En aquesta primera pàgina del Punt de Trobada n’hem parlat sovint de la Festa Major en general i del Mamut en particular, i potser algun lector pot pensar que en fem un gra massa. Doncs potser sí. Però com que el treball perquè la nostra Festa Major tingui personalitat pròpia, i la concreció d’aquesta voluntat en la creació d’una icona ciutadana que serveixi per agrupar-nos les entitats, per fer coses junts, i per crear un bon ambient col·lectiu a la ciutat, ha estat un dels temes que hem volgut tenir presents des del començament, per això n’hem anat parlant, i per això en parlem ara novament.
I és que ja tenim el Mamut! Aquesta Festa Major, el dia 7, després del pregó i desafiant valentament la pluja, el Mamut va aparèixer a la Plaça de la Vila i tots el vam poder aplaudir, i saludar, i fer-nos-hi fotos…
I més encara. El diumenge dia 12, a la tarda, el Mamut va visitar els carrers de la Vila, i ens va oferir una festa inèdita, on tothom s’ho va passar la mar de bé. Sens dubte que, a partir d’ara, la Mamullada serà un moment clau i esperat de cada any.
I el Mamut segur que ens continuarà oferint possibilitats noves i sorpreses noves. Les entitats que l’hem fet venir, i totes les que s’hi vulguin anar afegint, farem que el Mamut sigui el veí i la veïna de tots, que formi part de la nostra vida, que ens il·lusioni, que ens faci estar junts. I que ens empenyi a tirar endavant, com una tasca col·lectiva, aquest Viladecans del qual ens hem de poder sentir cada cop més orgullosos.

Marges i feixes a la muntanya de Sant Ramon

Des de l’equip de redacció d’aquesta revista ens han suggerit de parlar en aquest número dels marges de pedra seca que han quedat al descobert arran de l’incendi que, aquest passat mes de juliol, va destruir bona part de la vegetació de la muntanya de Sant Ramon.
Val a dir que això és precisament el que ja haviem decidit, és a dir que amb plena sintonia amb la redacció del Punt de Trobada, dedicarem aquest espai a parlar dels marges que els nostres avantpassats van construïr per guanyar espais de conreu a la serra del Montbaig i Miramar.
Qui encara no els hagi vist es pot acostar, per exemple, al pont que travessa la riera a l’alçada de l’avinguda de la Roureda i en una hora que no hi toqui el sol, o bé en un dia núvol, podrà observar el traç dels marges de llicorella, tot i que, com és lògic, força erosionats pel pas del temps. A on es veuen perfectament és en el puig de la Roqueta de la serra del Montbaig, que és el turó que queda més a prop de la riera. Però si girem la vista cap a l’esquerra, també els veurem al puig Aguilar de la serra de Miramar.
Una altra opció seria enfilar cap amunt el camí de Cal Menut i observar les construccions de prop. Això ens pot servir, a més a més, per agafar una mica més de consciència de com n’és de fràgil la natura i de passada farem una mica d’exercici físic que sempre va bé.
Primer de tot explicarem que les construccions de pedra seca són aquelles que es fan exclusivament amb pedra, sense fer servir cap tipus de material d’unió i utilitzant la mateixa pedra del lloc. Cada constructor tenia el seu estil, però sempre procurava que les pedres encaixessin correctament, ajudat de petites falques i procurant el màxim contacte entre elles.
I això és precisament el que van anar fent els nostres avantpassats. Amb paciència i molt de treball desempedregaven el terreny, amb les pedres construïen els marges que al mateix temps omplien amb la mateixa terra de la muntanya conformant feixes aptes per el cultiu. D’aquesta manera va quedar tota la serra del Montbaig i Miramar plena de marges i feixes (a d’altres llocs en diuen bancals) dedicades exclusivament al cultiu de la vinya, fins que la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX va acabar matant tots els ceps, provocant l’abandonament de la major part d’aquestes terres que van ser colonitzades pels boscos de pi blanc.
Val a dir que el vi que es produïa a Viladecans no era gaire bo. Bé, siguem clars, la realitat és que era molt dolent, o com a mínim això és el que, per tradició oral, ens ha arribat fins als nostres dies. De fet, en els capvespres de Ca n’Amat d’aquest mes de juny passat, els conferenciants ja ens van advertir de la nul·la qualitat del vi que, en època romana, es produia a la nostra contrada.
És de pensar que d’aquest passat vitivinícola de Viladecans, ja no en queda més que algunes premses i cups localitzats en algunes masies del nostre terme com per exemple a Cal Menut. Doncs, sorprenentment, a la muntanya de Sant Ramon han rebrotat alguns ceps d’aquelles vinyes de fa més de cent anys. En Xavier Sánchez de Sant Boi, que es defineix com un apassionat de la seva ciutat i del patrimoni històric, la natura i la fotografia, ha localitzat i fotografiat aquests brots de vinya de la serra del Montbaig. En Xavier, que segurament recordareu per un esplèndid article que ens va oferir en aquesta mateixa revista el passat mes de juny sobre la troballa d’un tram de l’antic Camí Ral a Sant Boi de Llobregat, té publicades aquestes fotografies en el seu blog: http//elmarge.blogspot.com. Una d’elles és la que reproduïm en aquest article.
Us heu parat a pensar com era el paisatge de muntanya en el Viladecans d’aquella època?
Els colors ocres propis de la vinya a la tardor, donaven una imatge radicalment diferent de la que els nostres ulls estan acostumats a contemplar. I els marges de pedra seca, aquí continuen com a testimonis d’aquells paisatges que, avui substituïts per boscos, sembla que estiguem condemnats a veure cremar massa sovint.
El passeig que hem fet per la zona cremada ens ha permès veure marges d’estètica variada, alguns molt ben conservats i seguint la partió entre els termes de Viladecans i Sant Climent; hi hem trobat també el que sembla un mur de desempedregament, és a dir, que amb l’objectiu de deixar la terra neta de pedres, construïen murs amb la llicorella que encara quedava a la feixa.
Però el que ens ha causat més sorpresa, ha estat trobar algunes fites de terme amb la inscripció “Viladecans” tal com podeu veure a la fotografia. De fet, a la zona de Can Tries també s’han trobat fites amb la mateixa estètica que aquestes de Sant Ramon, per tant és problable que seguint la línia de separació dels dos termes encara se’n trobin més. Mirarem d’esbrinar-ho.

Jaume Lligadas Vendrell

Manuel Vizcaíno, clandestinitat i coartada

Fer vida secretament o de manera oculta perquè la llei prohibeix determinades activitats és el que s’anomena clandestinitat. Viure així no és cap bicoca sinó més aviat un suplici. Comporta una certa paranoia perquè exigeix un estar alerta de manera permanent cercant perills dins la quotidianitat. Aquests perills es personifiquen en policies-uniformats, agents-secrets, guàrdia-civils, mossos d’esquadra, vigilants-jurats, agutzils, serenos, guardacamps, guardaboscs, confidents, sometents, etc. Fer-se evident, auditiu, o fora de l’estàndard, dins un entorn determinat i prescindir de fer el camaleó, o ser incapaç de mimetitzar una bona dosi de vulgaritat, és fer-se carn de presó. En la contrapart perseguidora, no estar atent a qualsevol indici o signe d’anormalitat equival a restar sempre a la cua de l’escalafó. La confrontació, doncs, va ben servida quan ens les hem de tenir d’amagatotis.
La desfeta del bàndol republicà a la guerra i la repressió posterior va comportar que, durant quaranta anys, tota acció política dissident tingués aquest caràcter clandestí. La virtut de la Constitució del 1978 és que fon el malforjat esperit de la dictadura, i fa més o menys possibles l’expressió, la reunió, l’associació, la manifestació, etc., de manera que molt del que era obligatori, o prohibit, passa a ser per a tota persona un dret. Amb aquests mínims garantits, la lluita per millorar les relacions entre els humans i entre aquests i la natura, relacions amb tendència a oscil·lar entre la selva i el formiguer, queda allunyada de qualsevol patologia paranoica. El concepte de ciutadania, inventat per la Grècia clàssica, i la militància política es normalitzen. La paranoia esdevé llavors patrimoni, quasi bé en exclusiva, dels qui tenen deliris de grandesa o dels qui tenen por els prenguin la cadira.
Una de les mesures de seguretat imprescindibles per fer qualsevol acció clandestina era o és la coartada. Sovint, aquesta no és altra cosa que la mentida necessària per fer front als interrogatoris i aconseguir l’exculpació. Vegem-ne un cas de Viladecans.
L’any 1961, unes octavetes llençades al portal d’entrada de la fàbrica Roca, al carrer Sant Josep, a les escales de l’església parroquial de Sant Joan i per extensió al jardí de la rectoria, feren palès que el PSUC havia brotat a Viladecans. De resultes d’això, onze homes foren condemnats a presó en Consell de Guerra i purgaren la malifeta a la Model i a no sé quins penals. L’ autor material de l’acció de la parròquia i rectoria fou Manuel Vizcaíno Morales. A ell no el detingueren perquè cap dels detinguts el va “cantar”. Ni per aquesta ni per cap altra acció mai va ser engabiat.
En Vizcaino explica el fet aíxí:
“Un dia d’hivern l’Antonio Garrido es presentà a casa, al carrer Girona, amb un paquet i em digué: Esto es para ser lanzado delante de la iglesia. S’havien de fer diverses escampades de fulls reclamant l’Amnistia a diferents llocs de poble. En Garrido era el contacte que ens duia el material i ens asignava el lloc menys compromès per cadascú. Jo treballava a la Roca, per tant em fou assignada l’església parroquial. Suposo que ell, treballador de la La Seda del Prat, va ser qui féu la tirada al pont de la riera de Sant Llorenç i a la porta de can Roca.
Continuo. La meva dona em va acompanyar, jo no ho volia. Amorosament però inconscientment em volgué acompanyar per saber del cert que no “l’enganyava”, recriminant-me de passada, com sempre va fer, les meves accions i la meva militància comunista pels perills i malviure que comportaven o ens podien comportar.
Agafàrem la bossa amb els fulls i de matinada, ben a les fosques, sortírem al carrer. Ho havíem de fer abans de missa primera a les set. Després de baixar per Doctor Reig fins la plaça de Les Palmeres, just abans de la cantonada de Sant Isidre vàrem topar de front amb el sereno Joan Navarro, el dels bigotis.
Buenos días, ¿a dónde van ustedes tan de mañana y con este frio?, ens digué amb tota naturalitat.
Pues mire usted, voy a casa de mi compañero de trabajo en Roca que vive en la calle San José a decirle que hoy no podré acudir a la faena y necesitará de alguien que me sustituya…. Hoy teníamos una tarea especial y le llevo el material para que la pueda hacer con otro... Me encuentro fatal… Es por esto que me acompaña mi mujer..., no sea que vaya a peor…, li responguérem, aturant-nos davant el mig barrament del pas.
Pues sí que hace mala cara, sí. Y usted tambien, señora. Lo que deben hacer de buena mañana es ir a ver a doctor Creixell, ens contestà deixant-nos passar.
Tiene razón. Es lo que yo le digo. Está claro, así lo haremos, respongué ella, i continuàrem caminant per giravoltar Jaume Abril perdent de vista el vigilant nocturn.
Arribats a la cantonada del carrer Sant Josep amb Escoda que era on vivia el company que m’havia d’ajudar, de qui ja no recordo el nom, la Francisca, ja més tranquil·la, se’n tornà cap a casa i nosaltres preparàrem el com fer l’acció fins que fou l’hora.
La sotragada de l’encarament amb el sereno ens duu a alleugerir, amb neguit, el pas fins a les escales de la parròquia. Fem voleiar a una i altra punta dels graons els fulls ciclostilats. L’aire ens havia d’ajudar a fer l’escampadissa pel Raval. De retirada, però, com que a la bossa encara n’hi queden de papers, l’arravatament me’ls fa llençar de qualsevol manera, i van a parar al jardí tancat de la Rectoria. A continuació fugida… A la cruïlla del carrer del Sol última llambregada, abans de separar-nos, buscant qui ens hagués pogut veure. Constatem que ningú. El company tira cap avall i jo cap amunt a buscar Serrajòrdia. Acalorat malgrat el fred giro per Doctor Reig i ben aviat torno a ser al carrer Girona. Després de mirar novament enrere per si algú més m’havia vist, entro esbufegant a casa. S’ha acabat per avui. La meva dona, la Francisca Pinar, m’ho retreu… però no massa”.
Fins aquí doncs, tot quasi bé perfecte. Coartada, acompanyament rondinaire però amorós, mimetització sobrevinguda, retirada en ziga-zaga cantonejant, i últim cop d’ull abans d’entrar a casa. Però… unes setmanes després es detenia i engarjolava una dotzena de persones. Algunes d’elles per dos anys.
Alguna cosa havia fallat.
Mai no es va saber del cert. Però veient quins varen ser els detinguts, quins els interrogatoris, quines les imputacions i quines les sentències, la gent acabà considerant que si no havia estat cap dels pocs agents de l’autoritat presents a Viladecans, és que es devia haver topat amb una Autoritat de lletra grossa. D’autoritat amb majúscula, majúscula, a Viladecans només hi havia la de mossèn Ramon. El PSUC arribà doncs a la conclusió que el Sr. Rector es degué prendre com a provocació el llançament d’octavetes al seu jardí demanant l’amnistia. “A mi amb ximpleries”. A mi, capellà castrense a la guerra i capellà a les vacances del ministre de l’Interior el tinent-general Camilo Alonso Vega –es pensa que deguè pensar–. Fins el Governador Civil, es deia, hauria adoptat la “posición de firmes” escoltant la delació.
En Vizcaíno, explica ben poc i a ben poques persones aquests i altres fets… per això us els explico jo. Evidentment, va prendre nota de quines podien ser les reaccions a determinades accions. Va continuar, però, la seva militància fent seva aquella dita de Baltasar Gracián: “El que juega a juego descubierto tiene riesgo de perder”. Somatitzà prudència i clandestinitat fins a l’extrem que després de la legalització dels partits, al cap de disset anys, va continuar amb el mateix tarannà, el mateix que continua tenint ara a cinquanta d’aquells fets. Així doncs, amb aquesta discreció, s’ocupà durant tretze anys de la feina més ingrata i fosca que, feta honradament, hi ha a qualsevol organització: les finances; al PSUC de primer i al PCC després. Tingueu del cert que si encara estigués actiu, dificilment li podrieu aplicar a ell la dretana frase de “tots els polítics són iguals” pel que fa a fotre mà al calaix; encara que també és cert que el calaix acostumava a estar bastant buit.
Per altra banda, aquest home nascut a Félix (Almeria) el 1929, que a la fi dels anys quaranta feia totxanes a la bòbila d’en Ramells de bracet amb el que acabà essent alcalde de la vila i empresari-amo de la fàbrica Norma, en Galindo, com a obrer fou capdavanter de les mogudes a aquesta mateixa fàbrica. Hi havia entrat després de deixar la Roca per por d’agafar la silicosi, i li tocà protagonitzar la trista liquidació de l’empresa en el marc de la crisi industrial de la fi dels anys setanta.
Amb aquest relat d’en Vizcaino ens podem fer càrrec del poc que hi havia entre anar a possar-se a mans del Doctor Creixell o caure a les mans dels Germans Creix. El senyor de la Regadora t’allargava la vida a base d’arròs-amb-oli i aigua de Vichy, els amos del Trull de Via Laietana te l’escurçaven a patacades-fent-pupa.
Si el sereno va ser prou bona persona, o prou sòmines a l’hora de veure o no veure res anormal, a les cinc de la matinada, en una parella amorosa però una mica a la grenya per gelosia i por, no se sap. Però, veient el que succeí unes setmanes després, a Viladecans, aquell any 1961, més d’un va aprendre que n’eren d’importants les coartades quan es viu en clandestinitat i com era d’important ensumar, intuir i detectar perills per poder salvar la pell.

Andreu Comellas

Les puntaires de Viladecans

Definir què és una puntaire avui en dia potser és innecessari, ja que en quasi totes les poblacions de Catalunya gairebé un dia a l’any se celebra una trobada d’aquestes artesanes del boixet. Fins i tot, en poblacions com Sant Climent, Viladecans, Gavà, Arenys... no sols en fan en diades importants del poble sinó que també organitzen trobades de grups per poder compartir i intercanviar tècniques i coneixements, i, sobretot, per passar una bona estona junts.
Viladecans sortosament és un poble amb una extraordinària afició a aquesta important artesania del boixet. Coexisteixen tres associacions, i fins i tot hi han uns cinc grups més que estan dintre d’altres associacions, cosa que representa un col·lectiu de més de 300 puntaires aproximadament.
Una d’aquestes associacions s’anomena Puntaires de la Vall de Cans, i encara que no és molt nombrosa, sí que compta amb uns membres molt inquiets i voluntariosos. Va néixer el 2001 i es va constituir com a associació dos anys més tard, i no cal dir que es senten ben orgulloses del seu lema: “Treballar i tirar del fil”. La seu de l’entitat és el casal d’associacions Pablo Picasso.
Si primer varen aprendre a fer puntes, ben aviat es varen plantejar nous objectius: “Hem d’investigar sobre aquesta artesania –deien sovint entre elles– i també cal saber el paper que el boixet ha tingut en la nostra societat de Viladecans”.
En la trobada nacional de puntaires Viladecans 2008, varen descobrir que Viladecans formava part d’un grup de pobles del Baix Llobregat que treballaven una tècnica de “blonda” que nomes la feien ells, i era coneguda com “la blonda o punta negra”. Aquesta tècnica tan especial, consistia en fer servir fil de seda negra, molt prim i brillant; de manera que el resultat era espectacular. Aquelles puntaires del Baix Llobregat elaboraven així unes peces úniques i molt admirades per tothom. Sovint, la propietària que feia un encàrrec, comprava el patró i el fil de seda perquè la puntaire li treballés la punta. Avui, però, és molt difícil trobar patrons i blondes de punta negra.
Però de segur que aquest grup, les Puntaires de la Vall de Cans, aconseguiran trobar-ne, perquè s’han proposat que Viladecans recuperi, treballi, i investigui aquesta tècnica de “blonda o punta negra”, confiant que també l’Ajuntament hi contribuirà. I així, amb l’esforç de tots es recuperarà una artesania de l’art del boixet, que fou pròpia i genuïna d’aquesta població.
També per aquest any 2010, aquestes puntaires tan emprenedores s’han proposat estudiar com i de quina manera, la “sostenibilitat” podia incorporar-se a l’art de la punta al coi-xí. I val a dir que d’alguna manera varen demostrar que aquest era un repte assolible, en presentar a la IX Mostra d’Entitats celebrada aquest any amb motiu de la Fira de Sant Isidre, un gran mural de 3m per 3m, que reproduïa natura viva i vida de mar, tot ell elaborat amb material reciclat i dedicat a la vila de Viladecans. Va ser amb l’esforç constant de totes aquestes treballadores de la punta al coixí, que desprès de més de vuit mesos de feina, presentaven finalment un treball, aquest preciós mural, que obria nous horitzons a aquesta artesania. Es poden sentir, doncs, ben orgulloses les Puntaires de la Vall de Cans, les quals ja preparen la celebració del Mil·lenari que tindrà lloc a la seva ciutat de Viladecans i que a no dubtar serà tot un èxit.
Cal fer arribar la nostra felicitació a aquestes puntaires per la seva important activitat, a la vegada que el nostre compromís de cercar i lliurar-los els patrons i puntes de “blonda negra” que puguem trobar i que tan ufanosament elles desitgen.

Carme Reguant

Martinet menut o gomet (Ixobrychus minutus)

Reserva Natural Remolar-Filipines 06/06/2010

Fan 27 - 58 cm de llargària, amb un pes de 100-200 g, essent per tant els més petits ardeids. El plomatge pot ser des de crema fins a bru i negre, sovint amb un disseny a ratlles verticals que els confonen entre les canyes. Viuen en canyars i praderies empantanegades, amb una distribució gairebé mundial. Són aus solitàries, que s’alimenten sobretot de peixos, principalment de dia.

Font Wapedia. Eio Ramon

Dimarts vinent, parlem de política

Vivim temps complicats: una crisi que afecta la qualitat de vida de moltíssimes persones, una pèrdua de confiança en les institucions, potser una manca de referents clars en el model de societat que ens agradaria. Afirmacions com "la política no serveix per res" o "tots els polítics són iguals" sembla que tenen èxit.

Però la política, més enllà de la percepció que en tinguem, continua regulant les nostres condicions de vida, els nostres espais públics, els nostres recursos. I, malgrat els tòpics i els dèficits dels partits, molta gent hi treballa desinteressadament per la simple voluntat de millorar el nostre món. El resultat a les eleccions del Parlament de Catalunya tindrà efectes també sobre nosaltres. Més val, doncs, que ens ajudem mútuament a pensar-hi. Amb sentit crític, només faltaria!

Per això us convidem a la taula rodona que tindrà lloc el proper dimarts 5 d'octubre a les 7 del vespre al Centre Cultural Sant Joan (Pare Artigas, 2). Hi hem convidat representants dels grups municipals de Viladecans. Hi prendran part:

• Joan Pidelaserra (PSC)
• Carles Lozano (CiU)
• María José Díaz (PP)
• David Massana (ICV-EUiA)
• Bàrbara LLigadas (ERC)

Us hi esperem!