Feia temps que comentàvem entre les voluntàries lingüístiques de Càritas, la importància que per a nosaltres i les nostres alumnes tindria que visitéssim l’entorn marroquí d`on provenen, les seves arrels, és a dir, casa seva.
Era complicat preparar un viatge pel nord d’Àfrica, no era turístic, els poblets on volíem anar no estaven ben comunicats, llogar un cotxe no era aconsellable, autobusos no sabíem si en trobaríem. Tot i així, sis voluntàries vàrem decidir anar-hi. Portàvem adreces de les nostres alumnes però no sabíem ben bé on aniríem. El que teníem clar era que totes ens rebrien a casa seva amb emoció i alegria.
Donat que aquest agost era el mes del Ramadà hi havia una dificultat afegida, molts comerços estaven tancats i tot funcionava al voltant del seu dejuni i de les seves pregàries.
La nostra il·lusió i ganes, va fer superar totes les dificultats que anaven sortint, allotjament, fronteres, idioma, l’acollida que rebíem, les seves expressions emocionades pel moment en veure’ns aparèixer acalorades, de vegades cansades, era extraordinari. No sabien què oferir-nos, tot els semblava poc, ens feien menjar el que preparaven per la nit, elles no podien tastar res fins les set de la tarda, això feia que ens sentíssim incòmodes, però havíem de tastar-ho tot que si no es molestaven, contentes ens presentaven tota la família, orgulloses de tenir a casa seva les seves professores de Viladecans.
En una setmana vàrem connectar amb quatre famílies de poblets diferents, comunicats per autobusos la majoria de vegades ben tronats, l’altre mitjà de transport era el taxi, poc recomanable ja que els preus eren inestables i sovint teníem alguna sorpresa.
La visita als poblets, els seus mercats, carrers i rodalies ha fet que tinguem una visió ben clara de la seva cultura, dels seus orígens, el que deixen enrere per millorar i buscar més qualitat de vida per tota la família. Paguen un preu molt alt, tornar a casa seva és lluny i car, no ho poden fer gaire sovint, deixant enrere part de la família, pares, casa, amics, les seves arrels, tot i així amb moltes ganes estan predisposades a aprendre català i castellà, llengües que els serveixen per a la seva integració a Catalunya.
Ja esperem començar les classes per tornar a abraçar-les, ara a casa nostra, per agrair-los novament el seu acolliment.
Era complicat preparar un viatge pel nord d’Àfrica, no era turístic, els poblets on volíem anar no estaven ben comunicats, llogar un cotxe no era aconsellable, autobusos no sabíem si en trobaríem. Tot i així, sis voluntàries vàrem decidir anar-hi. Portàvem adreces de les nostres alumnes però no sabíem ben bé on aniríem. El que teníem clar era que totes ens rebrien a casa seva amb emoció i alegria.
Donat que aquest agost era el mes del Ramadà hi havia una dificultat afegida, molts comerços estaven tancats i tot funcionava al voltant del seu dejuni i de les seves pregàries.
La nostra il·lusió i ganes, va fer superar totes les dificultats que anaven sortint, allotjament, fronteres, idioma, l’acollida que rebíem, les seves expressions emocionades pel moment en veure’ns aparèixer acalorades, de vegades cansades, era extraordinari. No sabien què oferir-nos, tot els semblava poc, ens feien menjar el que preparaven per la nit, elles no podien tastar res fins les set de la tarda, això feia que ens sentíssim incòmodes, però havíem de tastar-ho tot que si no es molestaven, contentes ens presentaven tota la família, orgulloses de tenir a casa seva les seves professores de Viladecans.
En una setmana vàrem connectar amb quatre famílies de poblets diferents, comunicats per autobusos la majoria de vegades ben tronats, l’altre mitjà de transport era el taxi, poc recomanable ja que els preus eren inestables i sovint teníem alguna sorpresa.
La visita als poblets, els seus mercats, carrers i rodalies ha fet que tinguem una visió ben clara de la seva cultura, dels seus orígens, el que deixen enrere per millorar i buscar més qualitat de vida per tota la família. Paguen un preu molt alt, tornar a casa seva és lluny i car, no ho poden fer gaire sovint, deixant enrere part de la família, pares, casa, amics, les seves arrels, tot i així amb moltes ganes estan predisposades a aprendre català i castellà, llengües que els serveixen per a la seva integració a Catalunya.
Ja esperem començar les classes per tornar a abraçar-les, ara a casa nostra, per agrair-los novament el seu acolliment.
Isabel, Sandi, Antonia, Araceli, Josefa i Montse, voluntàries de Càritas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada