Des de l’equip de redacció d’aquesta revista ens han suggerit de parlar en aquest número dels marges de pedra seca que han quedat al descobert arran de l’incendi que, aquest passat mes de juliol, va destruir bona part de la vegetació de la muntanya de Sant Ramon.
Val a dir que això és precisament el que ja haviem decidit, és a dir que amb plena sintonia amb la redacció del Punt de Trobada, dedicarem aquest espai a parlar dels marges que els nostres avantpassats van construïr per guanyar espais de conreu a la serra del Montbaig i Miramar.
Qui encara no els hagi vist es pot acostar, per exemple, al pont que travessa la riera a l’alçada de l’avinguda de la Roureda i en una hora que no hi toqui el sol, o bé en un dia núvol, podrà observar el traç dels marges de llicorella, tot i que, com és lògic, força erosionats pel pas del temps. A on es veuen perfectament és en el puig de la Roqueta de la serra del Montbaig, que és el turó que queda més a prop de la riera. Però si girem la vista cap a l’esquerra, també els veurem al puig Aguilar de la serra de Miramar.
Una altra opció seria enfilar cap amunt el camí de Cal Menut i observar les construccions de prop. Això ens pot servir, a més a més, per agafar una mica més de consciència de com n’és de fràgil la natura i de passada farem una mica d’exercici físic que sempre va bé.
Primer de tot explicarem que les construccions de pedra seca són aquelles que es fan exclusivament amb pedra, sense fer servir cap tipus de material d’unió i utilitzant la mateixa pedra del lloc. Cada constructor tenia el seu estil, però sempre procurava que les pedres encaixessin correctament, ajudat de petites falques i procurant el màxim contacte entre elles.
I això és precisament el que van anar fent els nostres avantpassats. Amb paciència i molt de treball desempedregaven el terreny, amb les pedres construïen els marges que al mateix temps omplien amb la mateixa terra de la muntanya conformant feixes aptes per el cultiu. D’aquesta manera va quedar tota la serra del Montbaig i Miramar plena de marges i feixes (a d’altres llocs en diuen bancals) dedicades exclusivament al cultiu de la vinya, fins que la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX va acabar matant tots els ceps, provocant l’abandonament de la major part d’aquestes terres que van ser colonitzades pels boscos de pi blanc.
Val a dir que el vi que es produïa a Viladecans no era gaire bo. Bé, siguem clars, la realitat és que era molt dolent, o com a mínim això és el que, per tradició oral, ens ha arribat fins als nostres dies. De fet, en els capvespres de Ca n’Amat d’aquest mes de juny passat, els conferenciants ja ens van advertir de la nul·la qualitat del vi que, en època romana, es produia a la nostra contrada.
És de pensar que d’aquest passat vitivinícola de Viladecans, ja no en queda més que algunes premses i cups localitzats en algunes masies del nostre terme com per exemple a Cal Menut. Doncs, sorprenentment, a la muntanya de Sant Ramon han rebrotat alguns ceps d’aquelles vinyes de fa més de cent anys. En Xavier Sánchez de Sant Boi, que es defineix com un apassionat de la seva ciutat i del patrimoni històric, la natura i la fotografia, ha localitzat i fotografiat aquests brots de vinya de la serra del Montbaig. En Xavier, que segurament recordareu per un esplèndid article que ens va oferir en aquesta mateixa revista el passat mes de juny sobre la troballa d’un tram de l’antic Camí Ral a Sant Boi de Llobregat, té publicades aquestes fotografies en el seu blog: http//elmarge.blogspot.com. Una d’elles és la que reproduïm en aquest article.
Us heu parat a pensar com era el paisatge de muntanya en el Viladecans d’aquella època?
Els colors ocres propis de la vinya a la tardor, donaven una imatge radicalment diferent de la que els nostres ulls estan acostumats a contemplar. I els marges de pedra seca, aquí continuen com a testimonis d’aquells paisatges que, avui substituïts per boscos, sembla que estiguem condemnats a veure cremar massa sovint.
El passeig que hem fet per la zona cremada ens ha permès veure marges d’estètica variada, alguns molt ben conservats i seguint la partió entre els termes de Viladecans i Sant Climent; hi hem trobat també el que sembla un mur de desempedregament, és a dir, que amb l’objectiu de deixar la terra neta de pedres, construïen murs amb la llicorella que encara quedava a la feixa.
Però el que ens ha causat més sorpresa, ha estat trobar algunes fites de terme amb la inscripció “Viladecans” tal com podeu veure a la fotografia. De fet, a la zona de Can Tries també s’han trobat fites amb la mateixa estètica que aquestes de Sant Ramon, per tant és problable que seguint la línia de separació dels dos termes encara se’n trobin més. Mirarem d’esbrinar-ho.
Jaume Lligadas Vendrell
Val a dir que això és precisament el que ja haviem decidit, és a dir que amb plena sintonia amb la redacció del Punt de Trobada, dedicarem aquest espai a parlar dels marges que els nostres avantpassats van construïr per guanyar espais de conreu a la serra del Montbaig i Miramar.
Qui encara no els hagi vist es pot acostar, per exemple, al pont que travessa la riera a l’alçada de l’avinguda de la Roureda i en una hora que no hi toqui el sol, o bé en un dia núvol, podrà observar el traç dels marges de llicorella, tot i que, com és lògic, força erosionats pel pas del temps. A on es veuen perfectament és en el puig de la Roqueta de la serra del Montbaig, que és el turó que queda més a prop de la riera. Però si girem la vista cap a l’esquerra, també els veurem al puig Aguilar de la serra de Miramar.
Una altra opció seria enfilar cap amunt el camí de Cal Menut i observar les construccions de prop. Això ens pot servir, a més a més, per agafar una mica més de consciència de com n’és de fràgil la natura i de passada farem una mica d’exercici físic que sempre va bé.
Primer de tot explicarem que les construccions de pedra seca són aquelles que es fan exclusivament amb pedra, sense fer servir cap tipus de material d’unió i utilitzant la mateixa pedra del lloc. Cada constructor tenia el seu estil, però sempre procurava que les pedres encaixessin correctament, ajudat de petites falques i procurant el màxim contacte entre elles.
I això és precisament el que van anar fent els nostres avantpassats. Amb paciència i molt de treball desempedregaven el terreny, amb les pedres construïen els marges que al mateix temps omplien amb la mateixa terra de la muntanya conformant feixes aptes per el cultiu. D’aquesta manera va quedar tota la serra del Montbaig i Miramar plena de marges i feixes (a d’altres llocs en diuen bancals) dedicades exclusivament al cultiu de la vinya, fins que la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX va acabar matant tots els ceps, provocant l’abandonament de la major part d’aquestes terres que van ser colonitzades pels boscos de pi blanc.
Val a dir que el vi que es produïa a Viladecans no era gaire bo. Bé, siguem clars, la realitat és que era molt dolent, o com a mínim això és el que, per tradició oral, ens ha arribat fins als nostres dies. De fet, en els capvespres de Ca n’Amat d’aquest mes de juny passat, els conferenciants ja ens van advertir de la nul·la qualitat del vi que, en època romana, es produia a la nostra contrada.
És de pensar que d’aquest passat vitivinícola de Viladecans, ja no en queda més que algunes premses i cups localitzats en algunes masies del nostre terme com per exemple a Cal Menut. Doncs, sorprenentment, a la muntanya de Sant Ramon han rebrotat alguns ceps d’aquelles vinyes de fa més de cent anys. En Xavier Sánchez de Sant Boi, que es defineix com un apassionat de la seva ciutat i del patrimoni històric, la natura i la fotografia, ha localitzat i fotografiat aquests brots de vinya de la serra del Montbaig. En Xavier, que segurament recordareu per un esplèndid article que ens va oferir en aquesta mateixa revista el passat mes de juny sobre la troballa d’un tram de l’antic Camí Ral a Sant Boi de Llobregat, té publicades aquestes fotografies en el seu blog: http//elmarge.blogspot.com. Una d’elles és la que reproduïm en aquest article.
Us heu parat a pensar com era el paisatge de muntanya en el Viladecans d’aquella època?
Els colors ocres propis de la vinya a la tardor, donaven una imatge radicalment diferent de la que els nostres ulls estan acostumats a contemplar. I els marges de pedra seca, aquí continuen com a testimonis d’aquells paisatges que, avui substituïts per boscos, sembla que estiguem condemnats a veure cremar massa sovint.
El passeig que hem fet per la zona cremada ens ha permès veure marges d’estètica variada, alguns molt ben conservats i seguint la partió entre els termes de Viladecans i Sant Climent; hi hem trobat també el que sembla un mur de desempedregament, és a dir, que amb l’objectiu de deixar la terra neta de pedres, construïen murs amb la llicorella que encara quedava a la feixa.
Però el que ens ha causat més sorpresa, ha estat trobar algunes fites de terme amb la inscripció “Viladecans” tal com podeu veure a la fotografia. De fet, a la zona de Can Tries també s’han trobat fites amb la mateixa estètica que aquestes de Sant Ramon, per tant és problable que seguint la línia de separació dels dos termes encara se’n trobin més. Mirarem d’esbrinar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada