dimecres, 13 de febrer de 2008

Riqueses històriques i riqueses associatives


Ho comentava una persona jove que no fa gaire ha vingut a viure a Viladecans: “Aquest poble és una font de sorpreses. Et penses que és un ciutat-dormitori, en què com a màxim et trobaràs alguns edificis moderns més o menys agradables i carrers nous més o menys ben urbanitzats, i en canvi, si passeges pel poble, et pots trobar amb racons inesperats, cases carregades d’història, que et fan aturar per disfrutar mirant-les”. I afegia la pregunta: “Però, oi que tot plegat no està gaire ben cuidat ni promocionat?”.
El nostre nou conciutadà tenia tota la raó. De fet, no és el primer cop que ho diem en aquesta primera pàgina. Però creiem que val la pena tornar-hi. Perquè Viadecans té molta riquesa històrica amagada, que caldria cuidar més i fer conèixer més. I, juntament amb aquesta riquesa històrica, té també una altra riquesa igualment valuosa: una xarxa d’entitats que, sense fer gaire soroll, fan que la gent s’agrupi, organitzi activitats, es trobi bé junta, creï vida col·lectiva.
Per això, perquè aquestes dues coses són importants, al Punt de Trobada hem decidit començar dues seccions fixes. Una, per anar presentant sistemàticament llocs i espais de la ciutat que val la pena conèixer i disfrutar. I una altra, per anar presentant entitats i associacions que ajuden a afermar la cohesió i l’esperit col·lectiu.
Val la pena que augmenti la sensibilitat de tots, tant de l’administració pública com de la ciutadania, envers el manteniment i valoració de les riqueses històriques i culturals que tenim, i envers les riqueses associatives de tot tipus que també tenim. Per un Viladecans millor per a tots els qui hi vivim.

El nostre escut


“Conèixer allò que tenim davant de nosaltres, a la nostra vida ordinària, és la principal saviesa”. John Milton

Aquesta dita amb què encapçalem aquesta pàgina podria resumir un dels plantejaments que ens hem fet des del Viladecans Punt de Trobada. És per això que a partir d’avui us convidem a participar amb nosaltres per fer d’aquesta revista una font de difusió del nostre patrimoni.
En aquest número començarem per un dels nostres símbols més identificatius, i potser desconegut per a molts conciutadans. L’escut.
Des de fa segles l’escut ha esdevingut una forma de representació gràfica d’allò que vol representar, cap a l’exterior, un col·lectiu. Els escuts formen part de la nostra vida, molts de nosaltres ens sentim identificats per alguns d’aquests símbols, i segur que coneixem bé els dels nostres equips de futbol, associacions culturals, marques comercials… Molts productes han arribat a esdevenir un èxit gràcies al seu escut.
La ciència que estudía els escuts és coneguda com Heràldica, i és la que des de fa temps s’encarrega d’establir les normes i definir cadascun dels elements d’un escut. Cal saber que per a certs estaments, entre ells els municipis, no hi ha una total llibertat a l’hora de realitzar un escut heràldic. S’han de regir per una sèrie de cànons a l’hora d’incloure un tipus o altre de corona, donar-li una forma concreta…
Igual que fan moltes ciències, l’Heràldica tendeix a descriure els seus objectes d’estudi d’una forma quasi intel·ligible. Per exemple, l’escut de Viladecans es definiria de la següent manera:
Escut caironat de sinople, un agnus dei d’argent contornat i reguardant, nimbat d’or, portant la banderola de gules amb una creu plena d’argent i l’asta creuada d’or. Per timbre, una corona mural de ciutat.
De forma clara i catalana, seguint l’ordre de la descripció voldria dir, aproximadament: Escut en forma de rombe de color verd, un anyell (símbol de sant Joan Baptista, antic patró de la vila, ja al segle XIII) caminant cap a la dreta mirant enrere (dibuixat així per diferenciar-lo d’altres escuts municipals que inclouen aquest element) amb un cercle d’or representant una aureola (que és una manera d’indicar que es tracta d’un sant). Porta una bandera petita allargada i estreta, acabada en dues puntes pintada de color vermell amb una creu blanca (també símbol tradicional de sant Joan Baptista) i amb la punta de la llança amb una creu daurada. Damunt de l’escut apareix la corona pròpia de les ciutats, que Viladecans ostenta des que va rebre aquest títol, i representa una muralla en forma circular, de la qual només veiem la part de davant i que tindria deu portes (se’n veuen cinc) i vuit torres (també se’n veuen cinc) unides per un mur que inclou una garita a la part superior entre les torres.
L’anyell apareix com a escut de Viladecans des de meitat del segle XIX. Abans, l’escut era una imatge de sant Joan Baptista de cos sencer.
Víctor Martínez

La coral de la gent gran


La Coral de la Gent Gran, de la Fundació La Caixa, va ser fundada fa 23 anys, quan l’Agustí Vila era president de l’Esplai que funcionava al carrer Sant Climent nº 16. L’Agustí, amb molta il.lusió, ja que li agradava la música, va animar uns quants homes i dones, entre ells el Baldiri Vilà, el Ramon Gràcia, el Manolo Cabistany, l’Esteve Formosa, el Pere Artigas, la Carme Casadó, la Teresita Pascual, l’Encarnació Santacruz, etc.
Van buscar un director, i va ser una noia, Carolina Segarra, que no va durar gaire ja que aviat va marxar amb una beca a l’estranger. Després va venir una religiosa de la Sagrada Família, Amàlia Mur, que també va marxar aviat a Roma. A continuació el director va ser el Ramon Gràcia, que va ser l’ànima de la Coral, per la seva entrega i entusiasme. En aquells temps és quan vàrem ser més colla, 25 dones i uns 12 homes, i cantàvem a quatre veus. També va venir l’Agustí, un inoblidable mestre que ens el vàrem estimar molt, i va morir jove. En aquells anys vàrem aprendre moltes cançons, quasi totes en català, i vàrem fer força sortides, a Saint-Herblain, Tarragona, Barcelona, Terrassa, l’Hospìtalet, el Prat..., la majoria de vegades als Casals de la Gent Gran. També vam participar en alguns concursos.
A Viladecans sempre cantem, per Nadal, a l’església de Sant Joan, i per la Festa Major, a l’aire lliure. També hem cantat al Centre Cultural Sant Joan, a l’Esplai Sant Jordi, a l’església de Santa Maria Magdalena, i en altres locals. Tenim un repertori d’unes cinquanta cançons, de Nadal, havaneres, sardanes, populars catalanes i castellanes, i tenim un himne molt maco dels jubilats, que es diu “Cant d’Elogi”.
Actualment estem passant una crisi de cantaires. Uns han passat a millor vida, altres estan malalts o són bastant vells. Esperem que aquesta crisi sigui passatgera, i que podrem tirar endavant amb l’entrada a la Coral de nous membres, especialment homes, que són els que fan falta.
Tenim un mestre jove, des de fa uns quatre anys, que es diu Jordi Curé, que és el director del Cor de la catedral de Barcelona. És molt bon mestre i amb molta paciència, ja que tots cantem sense “solfa”, i en necessita molta.
A partir dels 60 anys, els que els agradi la música que vinguin a la nostra Coral, que els esperem amb els braços oberts. La nostra adreça és: Fundació La Caixa, carrer Llevat nº 2, telèfon 93 637 65 04.
Antònia Doñate

Dues propostes més de govern, fàcils i barates, i una de cara però necessària

1. Fer uns programes a l’Àtrium amb cara i ulls. Sóc una defensora de l’Àtrium, encara que ens hagi costat molts diners i encara que, suposo, sigui deficitari. Em sembla que la cultura costa esforç, també econòmic, i em sembla que és una bona cosa apropar a Viladecans i a la seva comarca un equipament cultural de primera classe. Dit això, sempre em sorprèn que els programes de mà siguin tan escanyolits i aportin en general tan poca informació sobre l’espectacle que hi anem a veure. Un exemple: Vaig anar al concert de Nadal de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Hi havia força gent, molta de la qual no semblava gaire acostumada a anar a concerts. De fet algun dels meus veïns de butaca es va quedar ben parat veient la diversitat d’instruments de l’orquestra. Al programa de mà hi havia tan sols una indicació del nom de l’obra i del nom de l’autor. Cap explicació o introducció sobre el tipus de música que anàvem a escoltar. Ni cap correcció quan l’orquestra va tocar les peces previstes… en un ordre diferent o quan va substituir-les per unes altres. Segurament molta gent no es deu llegir els programes, però estaria bé aprofitar tota ocasió per fer pedagogia. De fet tampoc no cal fer uns programes llarguíssims i caríssims a tot color, sinó quatre ratlles que orientin bé sobre l’obra, el seu context, el seu autor… Que ens ajudin a conèixer i estimar més la cultura.
2. Obrir la possibilitat de proposar noms per als carrers que es van obrint a la ciutat. En d’altres poblacions com Mataró, hi ha comissions de treball que fan propostes al Ple Municipal, sobre els noms dels carrers. No sé amb quins criteris estan triats els membres d’aquestes comissions, suposo que deu ser gent amb una certa inquietud cultural, però en qualsevol cas estan oberts a rebre suggeriments. M’ho fa pensar el fet que es van obrint nous carrers a Viladecans, amb tant de creixement, i que els noms que porten (Ciència, Tecnologia, Progrés…) els trobo força ensopits. A mi potser m’agraden més els noms de les persones. Penso que estaria bé dedicar un carrer a l’immigrant bolivià Max Muth Arriaza, que vivia a Viladecans, al carrer del Sol, i que fa tres anys va morir cremat després d’ajudar a sortir cinc dones d’un restaurant a Cornellà (nota per a Duran Lleida: no sé què pensen aquestes dones sobre el fet que a Catalunya, segons ell, ja no hi caben els immigrants). O a Victòria dels Àngels, cantant d’una qualitat extraordinària, d’origen senzill i gran difusora de la música catalana. No sé. Estaria bé obrir el ventall d’idees, oi?
3. Instaurar un nou bus “llançadora” que porti directament a l’estació dels Ferrocarrils Catalans a Sant Boi, ara que funcionen cada cinc minuts, com el metro. Perquè el 96 passa pel centre de Sant Boi i dóna una certa volta. Però uns quants busos que unissin el centre de Castelldefels, Gavà i Viladecans (o almenys de Viladecans) directament amb l’estació no estarien gens malament.

Mercè Solé

Donar valor al vot en blanc afavoreix la participació

Recentment s’està parlant molt del desengany dels ciutadans respecte als polítics i a la política en general. Segons les últimes enquestes fetes a 2000 persones pel BBVA, els ciutadans col·loquen als polítics en l’últim lloc de l’escala de confiança, per darrere d’altres col·lectius com poden ser el de funcionaris, empresaris etc.. Això és molt greu ja que ells són els que determinen, amb les seves decisions, el nostre futur i el dels nostres fills. Si a més de la desconfiança hi afegim el “passotisme”, l’apatia, el pensar que les coses ja estan bé com estan o que el meu vot no servirà de res perquè és en blanc, el resultat no pot ser més clar i decebedor: augment de l’abstenció.
Si fem nostres tots aquests sentiments i fem possible que el sacrifici que representa anar a votar per a tot aquest col·lectiu de ciutadans no sigui en va, s’aconseguirà l’objectiu que pretenem, és a dir, disminuir l’abstenció
Crec que per tal d’aconseguir aquest objectiu hem de donar sentit al vot en blanc, de tal forma que incideixi directament en el resultat final de les eleccions. [Si consulteu la revista en format pdf trobareu un exemple pràctic que considera el vot en blanc com una candidatura més i calcular la seva repercussió, que permetria castigar les candidatures hegemòniques en benefici de les minoritàries. Nota de la redacció].
Aquests resultats obligarien a aquelles candidatures, que es consideren quasi intocables, a treballar per tal d’evitar situacions com la que aquí s’ha donat. Algún partit o polític seria insensible davant aquests resultats?
Quin partit polític amb pes -responsabilitat- social seria tan suïcida com per no fer res davant d’aquesta situació? Seran “passotes” els possibles abstencionistes quan comprovin que els VEB poden capgirar el resultat de les eleccions?
Crec que els resultats –aplicant aquesta proposta- provocarien grans efectes sobre el comportament dels nostres polítics davant les necessitats de la societat i que l’abstenció traduïda en un VEB de càstig aconseguiria que la seva sensibilitat envers el seus electors fos més creïble, honesta i molt més marcada a mesura que el partit o partits amb més implantació social tinguessin més a perdre.
Per tant, ¿no val la pena promoure propostes perquè el VEB sigui un vot d’acció positiva i de càstig a la vegada?
Eduard Mondragón Condeminas

Por la gracia de Dios


Hace ya unos años, podíamos leer en las monedas que utilizábamos: “Por la gracia de Dios”. De nuevo un gobernante podría serlo, en parte, por la misma causa. Al menos, eso es lo que pretende la Conferencia Episcopal Española cuando opta decididamente por orientar el voto hacia una opción ideológica determinada. Y esa orientación, no es otra que hacia la derecha que representan, hoy por hoy, los mandatarios de la Iglesia Católica y los sectores más rancios del PP (de Rajoy, Acebes o Zaplana).
Cuando dicen los obispos que ellos no hacen política, mienten como bellacos, pues han intentado por uno y otro lado intervenir en debates como la enseñanza, la familia, el aborto o de cómo hemos de vivir o morir. Estos debates donde se deben de hacer, es en el Parlamento que para eso se vota y no con injerencias de la Iglesia y si no que recuerden aquello de “Al Cesar lo que es del Cesar y a Dios lo que es de Dios”. A estas alturas, ya estamos hartos y sabemos lo que queremos, no nos hace falta un angelito, de aquellos que salen encima del hombro en las películas, para que nos vaya diciendo en todo momento lo que está bien o lo que está mal.
Pero, si algo está realmente mal es que se siga manteniendo la financiación de la Iglesia Católica con acuerdos de hace más de 30 años, en los que se le reconocen unos derechos económicos que no se le reconocen a ninguna otra asociación.
Se tendría que recordar que estamos en un estado aconfesional y que la igualdad entre la ciudadanía es un principio que ha de regir la vida política.
Miguel de la Rubia

Els joves

Un altre cop Viladecans ha estat notícia en tots els mitjans de comunicació per un incident amb un jove concretament a la zona industrial, a la sortida d’un after hours, en un control dels mossos d’esquadra.
Què més ha de passar perquè es preguin mesures d’una vegada? Per què jo, com a contribuent, he de pagar (a través dels meus impostos) perquè es controli aquests joves irresponsables? Cal més educació. I no pot ser que hàgim de veure el nom de Viladecans una setmana sí i una altra també en fets com aquests.
Hem d’oferir als nostres joves altres alternatives per divertir-se el cap de setmana. El que no pot ser és que alguns joves per passar-ho bé posin en perill la seva integritat física i la d’altres, per anar amb excés d’alcohol o drogats. Per sort és una minoria, perquè en general tenim una joventut estupenda.
Maria Comas

Ara ja no tenim excusa


Des del 17 de gener fins al 24 de febrer tota la ciutadania podem visitar, a la Torre del Baró, l’exposició Els nostres arxius. La nostra memòria, que fa palesa la importància que els arxius tenen per conservar i donar a conèixer la memòria col·lectiva; com constitueixen una eina de suport a la gestió i a la transparència administrativa; mostra també les tècniques emprades en la conservació i tractament dels documents i com han anat canviant en el temps els suports de la informació. A més ens podem endur una còpia d’alguns documents curiosos: un plànol del Viladecans de 1835, una factura, del ferrer de la plaça, del 1937 i una acta del ple municipal del 14 d’abril de 1979, data en la qual es va constituir el primer ajuntament democràtic després del franquisme.
A la singularitat de l’espai on es realitza hi hem d’afegir una novetat que fa una mica especial aquesta exposició: el nou horari de visita. És el primer cop que les exposicions a la Torre Baró es poden visitar, també, el cap de setmana: dissabtes i diumenges de 11 a 14 h. Ens alegrem que finalment s’hagi escoltat i atès la sol·licitud que des de diferents col·lectius s’havia fet al respecte. Aquesta ampliació de l’horari facilitarà l’accés d’un major nombre de persones a les diferents exposicions que regularment s’hi realitzen i esperem, a més, que aquesta iniciativa i d’altres que es puguin dur a terme serveixin per potenciar i revitalitzar el Barri Antic.
Aprofitem-nos, doncs, d’aquest nou horari.
Vicenç Castelló i M. Victòria Herrero

Tres en un


Aquest és el “resguar” que em van donar el dia u d’aquest mes quan vaig anar a fer-me una “analisis” a l’ambulatori de dalt. Sembla impossible que en un escrit tan curt puguin aplegar-se tres (3) faltes d’ortografia: “resguard” és amb de final, i “anàlisi” és amb accent i sense essa final. L’ortografia de la Conselleria de Sanitat no brilla per la seva salut precisament.
MS

Una metàfora de la realitat



... o això sembla, ja que aquests obstacles han quedat permanentment així després de les obres. Serà un nou llenguatge filosòfico-poètic?

14ª caravana solidària

Vol ser una haima oberta a totes les persones que creuen que la solidaritat i la cooperació, son necesàries per tal de contribuir a un món millor.
Vol ser una haima oberta per a aquells que creuen en la justícia i que val la pena recolzar la causa d’un poble que ja en fa 32 que viu refugiat esperant que la comunitat internacional faci efectiu el seu dret a l’autodeterminació.
És un projecte amb una recollida popular, en les diferents ciutats i pobles de Catalunya de productes com gel, xampú i sabó, que compta amb el recolzament de la Delegació del Front Polisario a Catalunya, i que a Viladecans podeu fe aportacions al Casal d’Associacions Auditori Pau Picasso, o al carrer Àngel Guimerá, 3.
També dir que l’1 de març a las 18,00 hores passarem un documental en el Casal d’Associacions Pau Picasso titulat La puerta del Sáhara.
El documental ha rebut el premi a la millor aportació historiogràfica en el festival Memorimage, per la seva aportació al millor coneixement d’un episodi recent del passat històric espanyol que es tendeix a oblidar o emmascarar. El documental estableix clarament la relació colonial espanyola amb el Sàhara i la seva responsabilitat en una situació actual complexa i de difícil solució. Aquest documental és un homenatge als molts espanyols que van entregar al Sàhara els seus millors anys, i al poble sahrauí que, lluitant contra la indiferència i l’oblit, espera recuperar la seva terra.
També us convidem a visitar l’exposició Sàhara libre, sobre la vida en els campaments sahrauis, des del 21 de febrer fins al 3 de març.
Us esperem a tots. Gràcies.
Rosa Mercader

Les antigues escoles


Recordo, perquè així m’ho va explicar la meva mare, com va ser el meu primer contacte amb l’escola. Jo tenia 3 anys i anava amb la mare quan portava les meves germanes a l’escola. Aleshores el “Parvulitos” era a Can Modolell i s’hi accedia per les escales que donen al Jardí de l’Ajuntament. Cada dia jo tornava plorant a casa perquè m’hi volia quedar. Un bon dia, la Mercè, la mestra, tot i que jo no tenia l’edat, li va proposar a la mare que m’hi quedés i des d’aleshores, vaig estar-m’hi tot el curs. Passat dos cursos van fer un nou “Parvulitos” a l’escola Àngela Roca i ens varen traslladar a tots.Mai més no he pogut entrar al pati de les antigues escoles perquè van posar una cadena a la porta de ferro, van deixar que es malmetessin les escales que hi duien, i van permetre que deixés de brollar l’aigua de la font.Ara, m’he assabentat que l’Ajuntament vol fer una reforma a Can Modolell i, entre els projectes que han circulat, sembla que tot aquell conjunt corre perill definitiu. Allà també, recordo, es guardaven els gegants i els capgrossos, i les disfresses del pessebre vivent.No és tant pel seu valor sentimental (que també), sinó perquè es l’únic edifici de Viladecans que, malgrat tot, s’ha conservat en el temps. Em sap greu que, després de haver viscut unes quantes reformes aconseguint integrar i conservar la torre de guaita del segle XIV, tota la valuosa construcció modernista de l’arquitecte José Azemar, i encara al final, el campanar amb el rellotge de l’antiga església, ara vulguin fer la primera reforma per destruir en comptes d’afegir.Les antigues escoles, el pati i les escales poden integrar-se molt bé com a pas entre l’edifici nou i l’antic, ja que es pot fer passadís per dintre i per sobre de l’edifici (com ja existeix) i pel pati. A més, dins l’edifici hi caben algunes de les oficines que hi volen ubicar en el nou projecte o aprofitar alguna sala per desar, com es feia antigament, els gegants.El pati, penso que seria un lloc agradable a l’estiu per les llargues esperes que sovint ens veiem obligats a suportar el ciutadans quan anem a fer gestions a l’Ajuntament. També seria un racó bonic per a les nits d’estiu on fer espectacles de petit format o xerrades a l’aire lliure. A més a més, crec que mantenir aquest conjunt pot servir perquè les parelles que es casen a Viladecans, tant a l’Ajuntament com, per proximitat, a l’església de Sant Joan, tinguessin un lloc per fer-se les fotos del casament. El pati, les escales i la façana de les escoles, juntament amb alguns racons (que ja parlarem d’això un altre dia) del jardí podrien oferir aquest servei, que actualment no tenim a Viladecans. I qui sap, potser animaríem a molts i moltes a casar-se aquí, i potser fins i tot es posaria de moda llançar el ram de núvia (o nuvi) des de les escales del jardí.És evident que mantenir o no tot aquest conjunt, barreja d’estils arquitectònics, es basa en la voluntat de combinar els elements antics amb els moderns que es puguin afegir. Josep Azemar ho va aconseguir. També avui podem fer quelcom semblant sense haver de malmetre l’obra ja existent i de la qual tots podem enorgullir-nos.Josep Mumany

PAM!!! som titelles a la seva voluntat!


El passat 22 d’octubre de 2007, la Plataforma Salvem Oliveretes va presentar tres instàncies al registre de l’ajuntament de Viladecans, amb els números 15947, 15949 i 15951, i dirigides a l’àrea de Planificació Territorial, per demanar informació i documentació sobreel Pla deLlevant que vol construir un nou barri de 2577 habitatges a la falda de la muntanya de Sant Ramoni encara no hem rebut cap resposta.Davant l’incompliment de la llei de procediment administratiu que estipula, en el seu article nº 42.3, un màxim de tres mesos per a respondre qualsevol consulta administrativa, vam voler denunciar-ho en el ple de l’ajuntament del passat dijous 24 de gener, com tenim dret a fer segons l’article nº 20 del Reglament de Participació Ciutadana (RPC), i ens van denegar la intervenció, citant l’article 13 del mateix reglament que ens dóna el dret a dirigir-nos als canals establerts per a rebre la informació i fer arribar les nostres queixes, els mateixos dret i mecanismes que hem fet servir i que ens han negat al no contestar-nos les instàncies en el termini que marca la llei. Un peix que es mossega la cua i que ens fa sentir com titelles a la seva voluntat.Tantes medalles es van posar i molts reconeixements van rebre per fomentar la participació ciutadana quan el 2003 l’ajuntament va aprovar el RPC. I resulta que quan vols utilitzar-lo, no només et posen entrebancs i incompleixen el que el reglament disposa, sinó que, fins i tot, hi ha articles com el nº 46, que demana per presentar mocions populars al ple del ajuntament, tan sols, un 1 % de signatures del cens electoral de Viladecans, i es veu que és obsolet i queda sense efecte, per l’existència d’una llei superior que en demana el 10 %. (estareu amb mi que no és el mateix recollir 500 signatures que 5.000) Ens venen la moto de la democràcia participativa, quan el que realment volen i creuen és la democràcia representativa, que els dóna dret durant quatre anys a fer i desfer tot marejant-nos com a titelles, això si, escenifiquen amb un gran desplegament mediàtic, la consulta ‘participativa’ del PAM, que ens volen fer creure que la nostra opinió influirà en el futur de Viladecans, quan només és una pantomima que recull totes les seves propostes electorals tot demanant-nos que els hi assenyalem les que creiem més importants, i així podran dir que la ciutadania ha participat.Tot i així, visca la democràcia participativa! Ho continuarem intentant...Ricard Caba i Calbet

Els petits canvis són poderosos


Línies d’alta tensió sense soterrar, escassetat d’arbrat i vegetació autòctona, proliferació de polígons industrials disseminats, urbanització desmesurada i creixent, multitud de carreteres i vies de comunicació que trinxen el territori, grans centres comercials allunyats dels nuclis habitats, saturació de pancartes i valles publicitàries que trenquen l’harmonia amb l’entorn natural... Aquesta ben bé podria ser la diagnosi del terme municipal de Viladecans (i per extensió del Baix Sud) si féssim una radiografia, una revisió completa del seu estat de salut. Amb tota probabilitat la doctora o el doctor ens advertiria que la situació és preocupant, que tenim una malaltia greu anomenada “degradació del territori”. Es tracta d’una afectació massa comuna a tot Catalunya, però especialment agressiva a les zones que envolten la capital. Per desgràcia l’extraradi de les grans ciutats s’ha d’empassar sempre els inconvenients de la capitalitat i molt poques vegades gaudeix dels seus avantatges.El pitjor, però, és l’actitud encegada i l’obsessió malaltissa de promotors, empresaris, multinacionals, grups de pressió, determinats polítics sense miraments i propietaris de terrenys per “fer crèixer l’economia”. Hem d’entendre que parlem de l’economia de les seves butxaques, perquè moltes de les iniciatives immobiliàries o industrials que s’estan promovent (bàsicament logístiques o de serveis i, per tant, amb molt poc valor afegit) casen molt bé amb el clàssic “pa per avui i gana per demà”. Només cal fer un cop d’ull al nostre voltant per comprovar com, sin prisa pero sin pausa, s’està ocupant el sòl agrícola i forestal que encara ens queda, clarament amenaçat per projectes faraònics d’habitatges, fins i tot de barris sencers, de polígons, de carreteres... És el que molts anomenen “progrés”, basat en un model que es regeix pel creixement infinit.En un moment en què comença a ser assumit per la ciutadania, com a mínim per gran part dels governants del món, la proximitat d’un canvi climàtic gairebé irreversible i de conseqüències imprevisibles, hem de pensar en global i actuar localment. Hem d’aprendre a renunciar a privilegis dels quals gaudim des de fa temps i que fomenten un ús irresponsable de les fonts d’energia, dels recursos naturals o de l’aigua, un bé cada vegada més escàs i que cal saber administrar.Proposo que comencem per deixar el cotxe a casa, per anar més a peu, per utilitzar més el transport públic, malgrat que de vegades els nostres administradors ens ho posin ben difícil. Plantegem-nos si són realment econòmics els mal anomenats vols barats, doncs hauríem d’afegir al cost dels bitllets els greus perjudicis que causen les emissions de diòxid de carboni dels avions al medi ambient, en forma d’escalfament del planeta. En definitiva, fem cas a l’enyorat capità Enciam: “Els petits canvis són poderosos!”Josep Ginjaume

La Casa Cusí, bessona de Can Modolell




El mes de gener passat, els que signem aquest article, vàrem visitar la Casa Cusí de Figueres. Ens va rebre molt amablement el senyor Carles Cusí i Cusí, industrial figuerenc jubilat i fins fa poc membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos.La casa Cusí ubicada a la Rambla de Figueres és fruit del projecte que al 1894 va realitzar l’arquitecte Josep Azemar Pont per encàrrec de l’empresari, banquer i polític monàrquic Carles Cusí de Miquelet, avi de l’actual propietari. Reflecteix el tarannà dels qui la conceberen i alhora, com tants d’altres edificis que han sobreviscut al pas del temps, ha estat testimoni de canvis socials i polítics de diferents èpoques. D’estil modernista reprodueix els trets d’una casa-palau neogòtica. El seu emprenedor i inquiet propietari, sempre amatent a les novetats industrials i tècniques, va incorporar a la seva vivenda els nous sistemes d’il.luminació –l’electricitat– i va “experimentar” amb nous mètodes de climatització –calefacció per aire calent que es difonia per la casa a través d’un sistema de reixetes al terra, visibles encara avui dia, així com l’intent, no reixit, de refrigeració mitjançant l’ús de barres de gel que en fondre’s haurien d’haver refredat l’aire. Confiscada durant la República, en acabar la Guerra Civil no fou immediatament retornada a la família Cusí que va haver de lluitar i pledejar per recuperar-ne la propietat. Menystinguda i deteriorada pels usos que d’ella es feren en aquest període –tot i l’existència d’una magnífica xemeneia, es va arribar a encendre un foc a terra al damunt del parquet d’un dels salons–, va anar recuperant de mica en mica la seva esplendor. El mobiliari, la decoració de les parets, els terres de rajola hidràulica originals, el jardí, conserven i mostren un tros de la història de la nostra gent i el nostre país. Pel que fa a la façana de l’edifici, com a Can Modolell, s’utilitzà pedra de la zona per emmarcar portes i finestres combinat amb un estucat d’imitació de pedra. Al número de desembre de Puntde Trobada ja vam publicar-ne la foto. A la façana interior, també com a Can Modolell, hi predomina la utilització de l’estuc d’imitació de pedra, amb una escala d’accés al jardí que ens recorda la del nostre jardí municipal. Des de l’exterior s’accedeix al pati central on una escala monumental condueix a la planta noble amb les estances distribuïdes al seu entorn. Només cal veure les dues fotos que il·lustren aquest article per adonar-se de la gran semblança amb Can Modolell.L’arquitecte Azemar, utilitzà en tots dos edificis elements decoratius i materials característics del modernisme com per exemple la teula vidriada, el ferro forjat, l’estucat d’imitació de pedra, la decoració vegetal, enteixinats de fusta, vitralls i la rajola hidràulica.En propers articles en aquesta revista, anirem descrivint els elements de la Casa Cusí que coincideixen i que ens recorden el nostre edifici de l’Ajuntament.M. Victòria Herrero Garcia i Jaume Lligadas Vendrell