Futur incert

Què està fent ella ara? El seu cor batega tan de pressa que tinc por que esclati. A aquest pas, el que en surt perjudicat soc jo. M’esclatarà a mi! Encara no sap que soc aquí. Què farà quan ho sàpiga, que ja no serà gaire tard? Tinc cor, que bomba més ràpid que el d’ella, però bomba. Tinc una petitíssima columna vertebral i una mica de forma humana. Ja soc algú, i ella ni se n’assabenta. És normal: encara no he fet pausa en el seu sagnat mensual –una cosa raríssima ja que jo soc aquí–, així que no té ni idea que un dia sortiré d’aquest lloc tan còmode. Dia a dia, no tinc altra cosa a fer que xuclar els aliments d’ella a través d’aquest tub, respirar com els peixos, xuclar-me el dit i surar. No tinc clar si vull sortir. Es viu molt bé en aquesta cova humida i calenta!

L’últim cop que aquesta dona madura, que ara és inconscientment la meva mare, va estar amb aquell home que no és el seu marit vaig sentir que jo començava, sense saber com. Vaig ser una cèl·lula i ja soc més que això. Què passarà amb aquell home que ha contribuït a crear-me? M’estimarà? Abandonarà la meva mare? I ella, què dirà a qui hauria de ser el meu pare?

No m’esclatarà el cor, sinó el cap. En una notícia d’un futur informatiu diran que vaig morir, que vaig ser un nadó estrany, ja que va explotar el cap abans de néixer. No! No vull aquest final. Però no puc lluitar contra la incertesa. Què faràs, mama?

No em treguis d’aquí abans d’hora, si us plau, parla de mi ja, assabenta’t que estic viu. Necessito créixer ràpid i donar-te una puntada de peu ben forta. Necessito, mare, que deixis de sagnar d’una vegada.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El pessebre vivent parlat de Viladecans

Va ser l’any 2013 que en Pepito Sabaté va contactar amb mi, i amb una sèrie de persones perquè volia posar en marxar un pessebre vivent a Viladecans, com ja havia tingut la dècada dels 70.

Vàrem fer les primeres reunions a casa seva, on es van anar esvaint els molts dubtes que teníem i perfilant els detalls de com hauria de ser el nostre pessebre; el nom que li posaríem; quants quadres tindria; com es farien els decorats, el vestuari, la infraestructura necessària per dur-lo a terme... i de mica en mica es va anar gestant i donant forma al que es pretenia. Reunions fructíferes amb l’Ajuntament per tirar-ho endavant, i finalment vam presentar els Estatuts a la Generalitat.

Es va acordar que es farien 8 quadres: Anunciació a Maria; Casa de Josep-Edicte; Visita a Elisabet; Buscant Posada; Anunciació als Pastors; Palau d’Herodes; Seguint l’Estel; i el Portal de Betlem.

I ens vam posar a la feina, que va durar una mica més d’un any:

Construir els decorats, pensant en la característica de cada quadre i a càrrec del fuster i membre de la junta Fidel Vázquez amb l’ajut de personal voluntari; pintar-los, va anar a càrrec del pintor Josep Ollé....

Confeccionar el vestuari i els complements (mocadors de cap, cinturons...), es va dur a terme durant dues tardes per setmana amb la sastressa Ana Morata i un grup de dones que a mà o a màquina cosien les robes que aconseguíem de donacions, retalls, cortines, de... però les robes més “fines” es van haver de comprar. El vestuari dels soldats romans també va ser un maldecap: sobretot pels accessoris com cascs, espases, llances... però vam tenir l’ajut dels membres de Caviga, que ho van resoldre d’una forma extraordinària.

Com que volíem que fos un pessebre vivent parlat, és va contactar amb en Josep Lligadas perquè ens fes els diàlegs del diferents quadres, però d’una manera senzilla i entenedora pel públic.

I després d’un any de treball, el desembre del 2014, vam fer les primeres representacions al bosc de Can Ginestar amb dos caps de setmana i amb èxit de públic. Això sí, ens obligava a desmuntar i muntar els decorats cada vegada (un esforç considerable). I allí vam estar fins l’any 2019 que ens vam traslladar als Jardins de Magdalena Modolell, on fem les representacions actualment, normalment del divendres al diumenge de la setmana abans de Nadal.

Quimet Bernat

El món de la pagesia

Jo sóc de família pagesa, com tants altres viladecanencs i viladecanenques. Els meus pares, els meus avis, tots els meus avantpassats coneguts eren pagesos. I jo, de petit i de jovenet, els estius em tocava anar al camp a collir enciams, tomàquets o prunes, i també a ajudar el meu pare i el meu avi a regar o a carregar el gènero per dur-lo a vendre. També anava a vegades amb la meva àvia a vendre al mercat de Santa Caterina, a la zona anomenada de les pageses, i d’aquestes anades en recordo que sortíem de negra nit, que la meva àvia em comprava per esmorzar un xuixo i un cacaolat, i que sentia parlar d’un personatge sinistre, anomenat “el delegat”, que passava de tant en tant i si no tenies els preus ben posats et clavava una multa.

En fi. Explico tot això perquè s’entengui més la solidaritat que sento envers els pagesos, i que se’m reactiva cada cop que hi ha mobilitzacions.  També deu influir en aquesta solidaritat una mena de sentiment d’arrelament ancestral a la terra.

I dit tot això, em permetreu que apunti aquí algunes reflexions, sense pretendre, certament, elaborar un pensament articulat sobre el tema.

Primer. Em sembla lamentable que per fer de pagès calgui fer tants informes i tanta burocràcia. Crec que n’hi ha de dues menes, d’informes. Una del procés de producció per assegurar el compliment de les normes de què i com s’ha de produir, i una altra de cara a rebre subvencions. O potser no és ben bé així. Però en tot cas, sabent com va la vida d’un pagès, aquesta burocràcia és cruel... A més de les dificultats tècniques de molts pagesos per saber fer aquesta mena de coses.

Segon. També em sembla cruel la tranquil·litat amb què s’afronta el problema de les espècies animals que s’han reintroduït per raons de biodiversitat, com ara els ossos i els llops. Vull dir el problema que causen sobretot matant el bestiar o destrossant plantacions. Diuen que ja els pagaran aquests danys. No sé si realment ho fan les administracions, però encara que ho facin, i ho facin bé, i sense voler presentar els pagesos i ramaders com uns romàntics de les seves plantacions i del seu bestiar, em sembla que considerar que el problema és simplement econòmic és no entendre gran cosa del món pagès. Fer créixer el que has sembrat i fer créixer el bestiar inclou una implicació i proximitat personal que, si un animal salvatge t’ho destrossa, fa mal i amarga la vida. I sembla que això no tingui cap importància.

Tercer. M’explicaven una gent del Solsonès que vivien en una masia al mig dels camps que, amb l’argument de preservar el patrimoni i el paisatge, no els deixaven ampliar la casa de cara a fer que el fill gran hi pogués viure tranquil·lament amb la seva família i portar els camps, i que el tal fill se n’havia hagut d’anar a viure a Solsona i des d’allà venir cada dia a treballar. ¿Segur que l’ampliació d’una masia és una cosa tan desastrosa? ¿Segur que la vida pagesa s’ha de dificultar així en nom d’aquestes suposades preservacions? ¿Segur que hem de convertir la vida pagesa en una vida de museu? ¿Obligaran als pagesos a vestir-se amb faixa i barretina?

Quart. La presència de la pagesia i la ramaderia en el territori és essencial. Per preservar-lo, per donar-li vida, per evitar incendis i erosions, per no convertir el país en un erm que reclou la població en les grans zones urbanes... i fins i tot per mantenir la riquesa de la llengua. Però aquesta presència necessita ser facilitada. Bones carreteres, sanitat, caixers per treure diners, internet al màxim... I, a més d’això, llibertat per treballar amb tranquil·litat. Entenc les servituds ecològiques, però fins a un cert punt. Per exemple, declarar uns determinats camps com a zones de protecció de les aus, i impedir el rec a doll perquè faria mal a les tals aus, com han fet aquí al Delta, a mi em sembla una barbaritat. En tot cas, primer calia parlar-ne amb els pagesos i si de cas buscar alternatives que no compliquessin gaire la vida.

Acabo aquí. Els pagesos i pageses fan, també, a més de l’òbviament imprescindible tasca de produir aliments, una acció de preservació mediambiental i ecològica. I el lligam amb la “mare terra” que la pagesia representa jo crec que s’ha de valorar tant com totes les teories ecològiques que es puguin elaborar als despatxos de Barcelona, o de Brussel·les, o d’on sigui. I disculpeu-me els amics ecologistes. És que jo ho veig així... 

Josep Lligadas Vendrell

Fest’Hivern 2026. Diversitat i tradició

El Fest’Hivern ha tornat un any més. En el marc de la Festa Major d’Hivern les entitats han tornat a ser les protagonistes d’aquesta data festiva amb el Fest’Hivern 2026. Un esdeveniment festiu que ha agrupat més de 12 entitats i que malgrat la pluja han realitzat unes quantes activitats. El temps ha obligat a les associacions organitzadores a modificar part del previst i en algun cas, la suspensió d’alguna activitat. 

Tot va començar, el dia 16 de gener, amb el ja tradicional Joc del Coneixes Viladecans? Sis grups mostrant durant dues hores els seus coneixements de la nostra vila i les seves actituds musicals i habilitats físiques.

El dia següent, va començar amb pluja, una pluja que va acompanyar la major part del matí de dissabte i que va obligar a canviar el format de la Cercavila i la ubicació dels Concerts, la trobada d’Agrupaments Escoltes i Esplais i les paradetes d’artesans i pintors. La pluja va portar al Cúbic tot un seguit d’activitats festives.

Tot i una meteorologia complicada, la Cercavila de Festa Major es va reconvertir per mostrar les actuacions de les entitats que hi participaven. Aquesta activitat va tenir uns convidats molt especials, l’Associació Han Tang de Barcelona amb una mostra cultural que fa visible la Comunitat Xinesa en l’aspecte cultural i que a Viladecans té unes 565 persones. Només apropant les persones de diverses procedències i els seus descendents a les nostres activitats i tradicions aconseguirem el seu coneixement i la seva participació. La diversitat és un valor molt positiu per a les comunitats i s’ha de cuidar i potenciar.

L’Associació Han Tang va fer el ritual de pintar els ulls del seu drac, els lleons i altres criatures, i en les quals va participar la Cònsol de la República Popular Xinesa, l’Alcaldessa, membres de la Comunitat Xinesa de Viladecans i membres del Mamut de Viladecans. Un ritual mil·lenari que desperta les criatures i permet el començament de la Festa.

                                

A més d’aquesta singular actuació, vam poder gaudir de castells, música de gralles i percussió, bèsties festives, gegantons, balls de sevillanes acompanyats pels jocs dels agrupaments escoltes i esplais, les paradetes dels artesans i pintors i el fermall final, amb el concert de dos grans grups de música local, Delta River Band i Dogstown Band.

A la tarda, el mal temps va obligar a suspendre l’Espectacle de Foc de la mateixa manera que les Matinades del diumenge matí.

El que sí que va tirar endavant, encara que amb canvi d’ubicació, van ser les sardanes que van tenir lloc a l’Ateneu Can Batllori.

Aquest Fest’Hivern 2026 ha estat possible gràcies al treball en xarxa de les associacions, Castellers de Viladecans, C.C.R. Sierra Norte, Raíces de Andalucía, Diables de Viladecans, Grallers de Viladecans, Sankofa, A.C.A. Zahara de la Sierra, Peña Bética, El Mamut de Viladecans, Cau Sant Joan, A.E. Garbí, Esplai Llumvi, Associació d’Arts i Oficis, Perifèrica i Viladecans Sardanista.

Miguel de la Rubia

En-sul-si-a-da

Ensulsiada: una paraula el significat de la qual anem aprenent per aquesta amarga experiència que enllaça sequera, pluja i una molt pèssima gestió de Renfe i Adif. “Ensulsiada”, segons l’Institut d’Estudis Catalans, significa “Esfondrament de terres, de roques, de parets, etc.” 

L’ensulsiada, en el nostre cas, doncs, no s’aplica només en el sentit literal. S’aplica també en el simbòlic, en la confiança en les institucions. 

Fa anys que es parla de les conseqüències del canvi climàtic. Però continuem alentint la transició energètica i apostant per una ampliació de l’aeroport que no qüestiona el nombre i l’oportunitat dels vols. Fa anys que s’evidencia que Renfe i Adif no treballen com caldria, però el nou model de gestió de Renfe a Catalunya avança molt lentament. Fa anys que es reclamen les inversions promeses. Però no s’executen.

Sorprèn que amb el que els accidents de Gelida i Adamuz han posat en evidència, fa quatre dies el ministre Puente parlés de nous rècords de velocitat. I igualment sorprèn que el manteniment d’autopistes i de vies fos escandalosament nul, cosa que fa dubtar de la seguretat d’altres grans infraestructures.

És fàcil, en tot això, carregar el mort als polítics, que amb les eternes picabaralles semblen viure en un altre món, però que al cap i a la fi són un reflex de les nostres expectatives. El miratge del progrés, de la novetat i de la immediatesa no ens deixa veure la importància de la prevenció. Ens cal dedicar diner públic a garantir la seguretat –cases, transport, subministraments...–, l’educació, la sanitat, la solidaritat... La prevenció, com millor és, més desapercebuda passa, i no la valorem. Però és imprescindible. Ens calen doncs, consensos, respecte mutu, mirades a llarg termini, lleialtat institucional i defugir l’electoralisme. Tota una revolució per al bé comú.

1982: Avinguda del Molí

En aquestes fotografies podem veure el canvi sofert per una de les avingudes principals de la ciutat,  l’Avinguda del Molí ara fa 44 anys.

Al fons d'una de les imatges,  tocant a la carretera de Sant Climent,  podem veure la fàbrica  Maderas Dachs, en l’actualitat un bloc de pisos.

Jaume Muns

Pigarg cuablanc o Àguila marina (Haliaeetus albicilla) - Zona de Can Sabadell, Les Filipines Nord, 28 de desembre de 2025

Femella nascuda el passat mes d'abril en una vall del riu Mosel·la, França. Caiguda del niu, va ser criada en un centre de recuperació de fauna. Alliberada al setembre. És una àguila gran i voluminosa, amb una longitud de 80-90 cm. i una envergadura de 2-2.4 metres.

Es distribueix per Europa central i septentrional. La població més gran a Europa es troba al llarg de la costa de Noruega. Se n'estan fent polèmiques reintroduccions de l'espècie a la resta d'Europa.

Eio Ramon

Nou club de lectura per a infants i joves

Amb l’objectiu d’aprendre, descobrir i compartir lectures, la Biblioteca de Viladecans iniciarà a partir del mes de febrer un nou club de lectura. Aquest espai de trobada literària està adreçat a nenes i nens d’entre 10 i 13 anys i es farà el primer dissabte de mes d’11 a 12 hores del matí a la Sala d’Actes. La proposta inicial és que les i els participants llegeixin el mateix llibre de manera individual i comparteixin les seves impressions i inquietuds sobre allò que els ha suggerit la lectura.

Aquesta activitat es proposa com una oportunitat per promoure la lectura i fomentar l’entusiasme pels llibres en aquesta franja d’edat. A més, el club de lectura vol brindar a joves i infants la possibilitat de tenir un espai de reflexió i debat. Les sessions, de fet, es plantegen com una trobada no només de lectura sinó també de respecte, escolta i de descoberta i gaudi.

Aquest nou club de lectura estarà dinamitzat per Mon Mas, narradora i conductora de clubs a biblioteques públiques i escoles. Aquesta professional, que des de fa anys realitza l’Hora del Conte a la Sala Infantil de la Biblioteca, té una àmplia trajectòria d’ençà que l’any 2006 va decidir dedicar-se professionalment a la creació i la interpretació de contes i va començar a investigar al voltant dels contes de tradició oral i l’àlbum il·lustrat. També va coordinar el projecte Lletres al Mar (club de lectura virtual, Barcelona-Medellín) i és una referent de Barcelona ciutat lectora amb el projecte Lectures explosives en instituts. El 2017 va crear Debat a Bat, un projecte de la XBM (Xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya). Una activitat, desenvolupada també a la Biblioteca de Viladecans, de càpsules d’art, literatura i filosofia per a joves de 12 a 16 anys que té com a objectiu crear un espai de debat, reflexió i creació a partir de l’àlbum il·lustrat.

Per participar en aquest nou club de lectura infantil i juvenil cal inscripció prèvia. Es pot fer presencialment a la Sala Infantil de la Biblioteca, per telèfon al 937 077 294 o bé per correu electrònic (bviladecans@diba.cat).

Aquesta nova proposta se suma així a la resta de clubs de lectura que des de fa anys ja funcionen a la Biblioteca com les Tertúlies Dialògiques, el club de lectura de teatre, de narrativa feminista, de narrativa històrica i el Còmic club. Uns clubs que mensualment reuneixen aficionats de la literatura que volen compartir les seves experiències en les lectures fetes.

Boira

Cunillé, Lluïsa

Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2025

En una ciutat d’algun país de l’Europa de l’est, una dona es troba amb el seu vol cancel·lat per culpa de l’espessa boira que cobreix tota la ciutat. Mentre espera el proper vol, lloga una habitació al pis d’un matrimoni amb moltes ganes de saber qui és aquesta misteriosa viatgera que passarà la nit a casa seva. Fa vint-i-cinc anys que ha caigut el mur de Berlín i els antecedents i les conseqüències d’aquest fet encara són ben presents a les vides de tots tres i d’aquells que els envolten.  Boira és a més de la història dels seus protagonistes, una obra sobre la decadència d’una esperança covada llargament. Una determinada idea d’Europa per construir-se en el mateix moment que cau el mur de Berlín. El text recull com durant aquests vint-i-cinc anys que han passat, tot el potencial d’unes aspiracions d’unió europea comença a entrar en una zona de boires. Els ciutadans que imaginaven una Europa unida i igualitària aniran comprenent que, una vegada més, les utopies socials d’aquest vell continent estan destinades a passar entre els paisatges rere la boira. Boira és l’obra magistral de Lluïsa Cunillé, una de les veus en actiu de major trajectòria de la dramatúrgia catalana contemporània, que explora els límits de la solitud, el desig i la memòria en un paisatge difuminat per la incertesa.

Mala olor

Nadia Hafid

Barcelona: Editorial Finestres, 2025

A la corporació Angle Group tot va rodat. Els objectius s’assoleixen, el pressupost se supera i tant els directius com la resta de treballadors estan contents amb la seva comesa, no hi ha fissures visibles. Però de sobte apareix una mala olor que arriba a tot arreu. De quin departament neix aquesta mala olor? Es pot erradicar? La hipocresia i la falsedat inherents a Angle Group fa que tot recaigui sobre una treballadora concreta. I no és una treballadora qualsevol sinó una de racialitzada. Casualitat? Així comença una història de violència i d’assetjament laboral on Hafid s’atreveix a furgar en l’esquerda d’una gran corporació i el seu suposat engranatge perfecte, metàfora de la societat on vivim. Una societat aparentment diversa que promou l’heterogeneïtat però segueix sent racista de forma sistèmica. Qui és el responsable i, per tant, el culpable que la mala olor es propagui? Una obra, guanyadora del Premi Finestres de Còmic en Català 2024, que mostra la hipocresia del món empresarial.

Que mai no s’acabi

Ximo Abadia

Barcelona: Bindi Books, 2025

Un llibre adreçat a infants de fins a 7 anys que és un cant a la lectura, un homenatge a aquells llibres que no volem que s’acabin mai, a aquests llibres que ens acompanyaran sempre. I, també, un homenatge a la criança, a aquestes vides que s’escriuen com s’escriu un llibre. Una mirada a aquests moments que no volem que s’acabin mai, a aquests moments que ens acompanyaran sempre. Una obra que també és un petita joia il·lustrada i poètica de Ximo Abadia, autor de més d’una vintena de llibres il·lustrats i que ha rebut nombrosos reconeixements. 

Biblioteca de Viladecans

Estrenem any amb la nova Escola de Salut per a la gent gran

Espanya és líder en esperança de vida a la Unió Europea i una de les més altes del món. Per això, cuidar la salut i mantenir un envelliment actiu és essencial. Amb aquest objectiu, la nova Escola de Salut de Viladecans  estrena l’any nou 2026 amb sessions pensades per a persones més grans de 60 anys del municipi.

Aquest projecte, impulsat pels Referents de Salut Comunitària dels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Viladecans amb el suport de l’Ajuntament, va iniciar-se amb una prova pilot el primer trimestre del 2025 i va ser tot un èxit! Ara, la iniciativa creix amb més temes i activitats.

Quan i on?

Les sessions es faran cada dijous, del 22 de gener al 26 de març, de 10 h a 11.30 h, a la Biblioteca del municipi. Seran guiades per professionals sanitaris que compartiran coneixements pràctics i consells per millorar la qualitat de vida.

Temes que no et pots perdre:

22/01 Alimentació

29/01 En moviment!

05/02 Remeis casolans

12/02 Sexualitat

19/02 Emergències domèstiques

26/02 Dolor persistent

05/03 Benestar emocional

12/03 Gestions complexes

19/03 Higiene bucal

26/03 Taller de memòria

Com inscriure’s?

És molt fàcil! Pots fer-ho:

- Presencialment a la Biblioteca

- Per telèfon: 937 077 294

- Per correu electrònic: b.viladecans@diba.cat

No deixis passar aquesta oportunitat! Apunta’t a les sessions que més t’interessin i gaudeix d’un envelliment saludable i actiu.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Jugant sota la llum de la lluna

Et trobes al mig d’una prada, sota la llum de la lluna. No tens pensat anar-te’n a dormir fins que el Sol torni a sortir per l’horitzó. Aquesta rutina la portes fent nit rere nit. Estàs meravellat, absort, hipnotitzat... davant les criatures elementals d’aire, foc, aigua i terra que només són visibles quan la llum del nostre conegut satèl·lit les banya. Estàs a punt per rebre de nou els Mythicals.

Mythicals és un joc de recent adquisició per part meva en el qual dos jugadors s’enfronten cara a cara per dominar el poder dels elements que aquestes criatures desprenen. Les partides tenen una duració de 15 minuts i el joc es recomana per a usuaris amb una edat mínima de 8 anys.

Comences la partida amb dues cartes de criatura cap amunt al davant teu, que han de ser de diferent color. N’hi ha de 4 colors diferents: vermell, lila, verd i blau. De cada un hi ha 12 cartes: 2 uns, 2 dosos, 2 tresos, 2 quatres, 2 cincs i 2 comodins (poden ser un número del 1 al 5). Amb les cartes de criatures has d’intentar tenir a la teva zona de joc:

- Números consecutius d’un mateix color, és a dir, fer escales. Com més llargues siguin, millor.

- Números iguals, però de diferents colors. Com més números iguals tinguis, millor, sempre que siguin de colors diferents.

Fer aquestes dues coses és la forma d’aconseguir fitxes de mestratge durant el teu torn, com veuràs més endavant. Aquestes fitxes són la principal font de punts al final de la partida. Vegem com funciona el teu torn.

En primer lloc, has de robar cartes de criatures obligatòriament. Ho pots fer de dues maneres:

- Robant-les de la baralla que es crea durant la preparació de la partida. Si tries aquesta opció, treu-ne 3 i d’entre aquestes queda’t amb totes les del color que vulguis. La resta les poses a la reserva, on cada color té el seu propi espai. Les cartes de criatures es troben, aquí, dividides per colors i cap amunt.

- Robant de la reserva totes les que hi hagi d’un color. Al començament de la partida, òbviament, la reserva es troba buida.

Un cop has triat una de les dues opcions anteriors, totes les cartes de criatures guanyades les has de posar a la teva zona de joc cap amunt, classificades per colors i si les poses ordenades, millor per tots, ja que és més còmode. No obstant, no pots tenir mai de la vida cartes iguals. Totes les cartes guanyades que tinguis repetides les has de donar al teu rival.

Després de robar cartes de criatures pots, si vols, prendre una fitxa de mestratge de la reserva. Si ho fas, has de descartar del teu davant i cap avall les cartes de criatures requerides per obtenir aquella que desitgis. La fitxa de mestratge obtinguda la poses al teu davant formant una única pila cap amunt, deixant al costat les fitxes de bonificació que tingués a sobre, si en tenia (veure a continuació). La majoria de fitxes de mestratge requereixen per obtenir-les escales de cartes de criatura d’un mateix color, però algunes altres volen d’un mateix número però de diferents colors. Mentre més cartes de criatura descartis en aquesta fase, més valor tindrà la fitxa de mestratge que t’emportaràs. Has de tenir en compte, no obstant, fins a quin punt vols esperar per tenir les cartes desitjades, ja que el teu rival pot avançar-se i llevar-te la fitxa de mestratge que tu vols.

Si has decidit prendre una fitxa de mestratge, pots fer, a més, una de les dues opcions següents:

- Posar una o dues fitxes de bonificació en una fitxa de mestratge de la reserva per incrementar el seu valor en 1 o 2 punts respectivament. Això ho faries si creus que seràs tu la persona que s’emportarà aquesta fitxa de mestratge en torns futurs.

- Bloquejar una fitxa de mestratge de la reserva donant-li la volta per evitar que se li puguin afegir fitxes de bonificació en torns futurs. Això ho faries per fer-li mal al teu rival, ja que la idea és evitar que afegeixi bonificacions en fitxes de mestratge que ben segur s’emportarà i tu no.

La partida s’acaba quan surt la carta de dia de la baralla al robar d’ella cartes de criatura. El jugador que té el torn ha de fer-ho al complet. Fet això, calcula la teva puntuació sumant els punts que et donen totes les fitxes de mestratge que has aconseguit i afegint un punt per cada fitxa de bonificació que tinguis. Guanyes si tens més puntuació que el teu rival.

Cristian Becerra

"El Dado Dorado"

Un dia diferent

Artemisia Gentileschi: Maria Magdalena en èxtasi (1620-1625)

“Clareja un matí més i tot és avui més del mateix”. És l’etern pensament que li ve al cap dia rere dia. Alguna cosa ha de canviar.

Ella viu des de fa deu anys en aquell hospital per a bojos –“sí, per a bojos”– i ja no li dona la gana endolcir més la realitat. Per això serveixen les històries de ficció, les que escriuen els escriptors. “Jo no estic inventant res. Jo estic com un llum, i encara tinc un problema més: no recordo per què”.

Però aquell matí no és com els altres. La carretera porta una visita inesperada. La infermera de torn l’avisa que algú vol veure-la. Ella se sorprèn. Fa temps que ningú no li fa companyia, per saber com està, per cuidar-la una estona algú que no formi part del paisatge hospitalari. S’empolaina involuntàriament en el mirall. Abans fins i tot de saber qui la cerca. Aquest és un dia diferent.

“I més que ho serà”, pensa. La dona que se li presenta és bonica i sembla surar en l’aire. El seu somriure atura el temps. Com si no hi hagués res més important que mirar-la i deixar-la somriure tant com vulgui. “El millor encara ha d’arribar”, diu aquest somriure.

La visitant l’acompanya al sofà i s’asseu al seu costat. 

– Senyora, he vingut a explicar-vos qui sou vós. Sé que sembla que heu oblidat una època del vostre passat i vull ajudar-vos a recordar-la. Havia perdut la vostra pista, però ja us he trobat. Conec el motiu dels vostres trastorns i per què sou aquí. Mai ningú no ho va creure, encara que vós lluitàveu per un somni. Vau ser una dona avançada al vostre temps, atacant gegants sense fixar-vos en que fossin molins, defugint les burles de tothom per perseguir un amor que no estava ben vist. Vau oblidar fins i tot les meves, de burles, i el meu menyspreu. Em dèieu “princesa” i jo em reia a la vostra cara. Em dèieu versos i jo no us escoltava. Em vau estimar des del principi, des d’abans del principi. I al final m’ho vau encomanar. No he deixat d’estimar-vos des de llavors i ja no m’importa res el que digui ningú. Soc vostra.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Algunes reflexions arran del desallotjament del B9 a Badalona

S’han anat comentant un munt de coses, aquests darrers dies, arran del desallotjament de l’assentament il·legal del B9 a Badalona, una qüestió molt complexa que ha posat damunt la taula un munt de temes que reflecteixen bé les tensions que vivim avui al món. Els que de petits llegíem les tires del “Carpanta” poc ens imaginàvem que tornaríem a veure gent dormint sota un pont.

1. La constatació que ja no ens cal dissimular la por i la manca d’empatia per la gent menys afortunada amb arguments més o menys humanitaris (igual com Donald Trump no es pren la molèstia de dir que vol la democràcia per a Veneçuela: afirma que en vol el petroli). La indiferència o el menyspreu ja s’expressen obertament i diria que estan de moda. Igual com anys enrere, a Europa (i no només a Alemanya) el menyspreu als jueus es considerava normal. El govern nazi va mentir, va oficialitzar, va prendre mesures extremes, però en el conjunt europeu molta gent va col·laborar en l’extermini quan va patir l’ocupació. I això que encara no existien les xarxes socials.

2. La manca d’habitatge és extrema i afecta una part molt important de la població, de maneres molt diferents: els joves que no es poden emancipar, els treballadors que no poden pagar-lo bo i tenint feina, les famílies que han de compartir pis amb desconeguts i viuen amuntegadament i sense intimitat, la gent desarrelada que ha de viure al carrer, per raons de salut mental, de solitud, de migració o de desestructuració familiar... Molts homes i cada cop més dones. Difícils de quantificar. Les dades les tenim sobretot per entitats que en fan recompte, com Arrels, o pels equipaments oberts per a persones sense llar. La por i el desinterès de molts ajuntaments fa que mirin cap a una altra banda i que no permetin l’empadronament. 

3. Les administracions públiques temen que si dediquen recursos als sense llar es produirà un efecte crida. Però quan el problema és tan gran, la immobilitat comporta molts altres riscos per als sensellar i per al conjunt de la població:  per donar respostes adequades a la precarietat, convé quantificar-la i conèixer-la, i analitzar-ne causes i conseqüències. I calen planificació i recursos. No empadronar, expulsar o permetre assentaments com el B9 no acaba amb el problema, ben al contrari, provoca conflictes i els amplifica. Les expulsions no son tals, simplement la població es dispersa, per agrupar-se a un altre lloc o per tornar més endavant. Per tant no empadronar pot voler dir tallar l’accés a la sanitat pública, i per tant obrir portes a la irrupció o transmissió de malalties que poden acabar afectant molta gent. 

4. Els assentaments no són espais segurs. Són ghettos molt precaris, amb risc d’incendi o d’esfondrament, o senzillament amb el d’instal·lació de màfies i tràfics diversos. Cal evitar que es facin grans i adequar sortides dignes per a la gent que hi viu.

5. De les persones que vivien al B9, segons dades de Càritas, hi havia gent amb feina -sense contracte- en el mateix entorn badaloní. Expulsar-los els posa en una situació límit, talla els vincles d’una població vulnerable i evidentment no afavoreix el seu arrelament. Fins i tot en el conflicte, hi ha espurnes de vida i d’esperança, que cal potenciar. Els drets humans no són per fer-ne festivals més o menys de color de ros: són per aplicar-los en circumstàncies difícils. 

6. Alguns d’aquests problemes estan relacionats amb la llei d’estrangeria, que és molt i molt contradictòria en la seva aplicació. 

7. No actuar ara amb respostes que afavoreixin que la gent pugui tirar endavant (polítiques d’habitatge a curt, mitjà i llarg termini; permisos de feina; escolarització, aprenentatge de la llengua, tractament de malalties i d’addiccions....) és crear un problema molt més gran i difícil de resoldre en un futur. Això sí, actuar requereix no utilitzar la situació com a projectil polític, escoltar, planificar, consensuar... Res del que, ai, és la política avui. Ens hi juguem molt.

Mercè Solé

La Torre Modolell: un primer pas important

Ja s’ha conclòs el primer pas important en la restauració de la Torre Modolell: s’ha restaurat ja la part que va des de la porta monumental d’entrada cap a l’esquerra, o sigui cap al carrer del Sol. 

Aquesta restauració inclou, per la banda del carrer de Jaume Abril, tot l’espai de l’antiga seu del Sindicat de Pagesos, i que en temps antics, des de mitjan segle XVIII, va ser una fassina, és a dir, una destil·leria on s’hi fabricava aiguardent. D’aquella època se’n conserven alguns elements per a la destil·lació, i sobretot s’hi conserva la magnífica columnata que fa goig de veure. I per la banda del Jardí hi tenim les escales que pugen a la terrassa on hi havia les antigues escoles, amb els balustres (que abans eren de porcellana i ara no, però també fan goig), la font que es veu des de baix, la font que hi ha a dalt, i el paviment.

Tot aquest espai encara no està obert a la visita del públic, però ja s’hi fan actes puntuals: s’hi va fer el Campament Reial els primers dies de gener, el proper divendres 16 a les 20,30  hi tindrà lloc el concurs de Festa Major “Coneixes Viladecans?”, i el diumenge 18, a la 1 del migdia, s’hi celebrarà el Concert d’Any Nou, tal com podeu veure en els anuncis que hi ha en aquesta mateixa revista.

Per més endavant, s’està preparant un projecte museogràfic sobre la vinya i el vi a Viladecans, i encara s’ha de concretar l’ús global que es donarà a tot el conjunt restaurat.

Certament que és per alegrar-se’n, que finalment tinguem a disposició de tots plegats aquest magnífic espai. O sigui que cal donar les gràcies a tots els ho han fet possible. Però ara, certament, no podem deixar de demanar, els viladecanencs i viladecanenques que ens estimem la ciutat, que aquest procés de recuperació del nostre patrimoni no s’aturi. Que no s’aturi la restauració de tota la casa-palau, i que s’engegui ja la restauració del jardí. Viladecans s’ho mereix!

Josep Lligadas Vendrell