Trinitat Farré i Gili

Al número 197 de la revista Punt de Trobada surt un article de la Trinitat Farré publicat a la revista Canigó, el dia 1 de gener de 1982 (núm. 744) parlant del seu exili a França fugint del feixisme i a on va conèixer a Picasso.

A l’exili conegué la que fou la seva parella, Joan Masgrau i Marcet, que el 1979 fou elegit primer alcalde de Viladecans després de la dictadura.

A les fotografies la podem veure saludant el president Tarradellas i la seva dona Antònia Macià; al primer ple del primer ajuntament democràtic amb l’Antònia Doñate i la Maria Closas; i finalment amb el seu marit, Joan Masgrau.

Jaume Muns

Boscarla dels joncs (Acrocephalus schoenobaenus). Espai Natural Remolar-Filipines, 29 de març de 2015.

Migrador escàs al Delta. Ocell estival a Europa central i del nord, que viatja a l'Àfrica subsahariana a l'hivern. Esquena i ales marrons amb marcades ratlles fosques. La part inferior pàl·lida. Cella de color pàl·lid molt distintiva i visible. Tots dos sexes són iguals.

Té una dieta principalment insectívora. Es pot confondre amb la Boscarla mostatxuda (Punt de Trobada 95). Les seves amenaces principals són la pèrdua d'aiguamolls on menja, el canvi climàtic que fa el desert del Sàhara més gran, i la destrucció dels canyissars on viu.

Eio Ramon

La Biblioteca amplia el seu horari per a oferir-se com a refugi climàtic.

La Biblioteca de Viladecans s’ha sumat aquest estiu a la xarxa de refugis climàtics de la localitat per oferir a la ciutadania un espai climatitzat per fer front a les altes temperatures. Aquesta incorporació suposa, com a novetat, l’ampliació de l’horari de l’equipament que obre de dilluns a dijous de 10 a 20 hores, de manera ininterrompuda, i divendres de 9 a 14.30 hores. Aquest horari, que va començar el passat 22 de juny i es mantindrà fins al 10 de setembre, oferirà el servei bibliotecari durant totes les hores d’obertura. Com és habitual, la Biblioteca no tancarà en tot l’estiu, excepte els caps de setmana. 

Amb aquesta mesura, la Biblioteca proporciona durant els moments més càlids del dia confort tèrmic i descans en un espai tranquil. També ofereix aigua filtrada, ja que s’instal·laran als lavabos noves aixetes amb filtres per reduir el clor, l’olor, els sediments, l’òxid i altres metalls pesants de l’aigua. L’objectiu és que usuàries i usuaris omplin les seves ampolles i es mantinguin hidratats davant les altes temperatures.

Les persones que gaudeixin de l’espai de la Biblioteca com a refugi climàtic podran omplir una enquesta per conèixer la seva opinió sobre les condicions de l’equipament, els motius per al seu ús i les necessitats o problemes detectats per tal de fer-hi front en noves campanyes. Aquesta enquesta, que serà anònima, es pot fer mitjançant un codi QR penjat a la Biblioteca o directament als taulells d’informació.

La Biblioteca s’uneix com a refugi climàtic interior als de l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, el Casal de Barri La Unión i el Casal de barri de Montserratina, juntament amb els exteriors al bosc de Can Ginestar, els jardins de Magdalena Modolell, els parcs de Can Guardiola, de la Torre-roja i del Torrent Ballester, les places d’Europa i de Tete Montoliu, la rambla Modolell i la piscina descoberta de Pòdium Viladecans. Tant l’espai de la Biblioteca com la resta de refugis climàtics són un recurs per a tota la població, en especial per a persones grans, infants, embarassades i persones amb malalties cròniques que no tenen condicions adequades de climatització a casa.

Els tretze refugis de Viladecans, als quals s’ha sumat la Biblioteca, formen part de la Xarxa metropolitana de refugis climàtics, integrada per 35 municipis i gestionada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), que ha apostat per la consolidació d’espais interns i externs adequats per intentar pal·liar els efectes negatius que les onades de calor tenen sobre les persones.

Sales d’espera

Neus Canyelles

Barcelona: Editorial Empúries, 2026

Neus Canyelles té predilecció pels fets quotidians, als quals dirigeix una mirada personal, lúcida, irònica i secretament dolorosa. A Sales d’espera, un recull de disset nous contes que abracen la concreció del seu món, hi trobem el refugi familiar i els personatges inadaptats que tan bé retrata, però també les rutines socials incomprensibles, el món atzarós de psicòlegs i psiquiatres, la crueltat gratuïta i l’absurd. Tot amb aquell estil net i precís, amb l’humor a flor de llavi. Les sales d’espera abracen tot un món; poden ser habitacions tancades o espais oberts, però també situacions i moments en què les coses que no entenem o no ens agraden poden canviar i millorar. Canyelles, per tant, dedica un llibre sencer a consagrar l’experiència d’un temps diferent, lluny de l’aldarull, de les presses pròpies dels campions que busquen conquerir amb grandiloqüència rècords cada cop més estratosfèrics. Es tracta d’intentar, a poc a poc, desitjar menys coses.

El pensamiento heterosexual y otros ensayos

Monique Wittig

Barcelona: Paidós, 2024

El pensamiento heterosexual de Monique Wittig, activista lesbiana i feminista, és una obra referent de la teoria queer, que va revolucionar el camp dels estudis feministes des de la seva publicació a l’any 1992. A través de nou assajos, Monique Wittig proposa enfocar des d’una perspectiva de gènere totes aquelles qüestions fonamentals per a la construcció de la ideologia del món modern: l’ordre social, la lluita de classes, les estructures de poder o el llenguatge. A la seva obra, Wittig rebutja l’heterosexualitat com una orientació o pràctica sexual i la presenta com un règim polític fonamentat en la submissió i apropiació de les dones. L’autora defensa que la dona és una persona social, política i ideològica que pot escapar de l’heteronormativitat. El pensament heterosexual és una obra clàssica del pensament feminista i avui dia continua sent indispensable per a aprofundir en els estudis de gènere. 

El jardín de las medusas

Paola Vitale

Madrid: Nórdica, 2025

Les meduses són misterioses, acoloreixen de reflexos les aigües dels oceans més profunds, els ports i les platges. Són transparents, de colors encesos i brillants: taronja intens, rosa, violeta. A vegades són grans com cometes, i altres tan petites que es confonen entre les gotes d’aigua salada. Viuen per tot arreu, des de l’Àrtic fins als oceans tropicals i les aigües costaneres i les profunditats marines. Aquest llibre és una immersió fascinant pel món de les meduses, que són considerades les espècies animals més antigues, que han sobreviscut a totes les catàstrofes i canvis succeïts al planeta Terra.

Biblioteca de Viladecans

El treball social sanitari per a pediatria. Un recurs de Viladecans, ubicat al CAP Montbaig, al servei de les famílies.

 

Quan pensem en l’atenció pediàtrica, sovint ens venen al cap revisions, vacunes o malalties comunes de la infància. Però la salut d’un infant no depèn només del seu estat físic. El seu benestar també està íntimament relacionat amb com viu, amb qui conviu, com s’organitza la família i quins recursos té al seu abast. 

Per això, a Viladecans disposem de la figura del treball social sanitari, ubicada al CAP Montbaig, que forma part de la línia pediàtrica del municipi i que contribueix a valorar i acompanyar tots aquells aspectes socials que poden influir en la salut dels infants. 

Què és el treball social sanitari? 

El treball social sanitari forma part del sistema públic de salut i té com a funció identificar i abordar els factors socials, familiars i de l’entorn que poden influir en la salut d’una persona. 

En pediatria, això significa posar atenció a les rutines del dia a dia, la convivència, la conciliació familiar, els canvis vitals i els recursos disponibles, elements que sovint tenen un impacte directe en el creixement i el benestar dels nens i nenes. 

És una figura complementària a la medicina i a la infermeria i permet oferir una atenció integral, tal com promou el model d’atenció primària del Departament de Salut.

Quines funcions té el/la treballadora social en pediatria? 

A la línia pediàtrica de Viladecans, el treball social sanitari desenvolupa funcions com: 

-Valorar la situació social i familiar 

Mitjançant el diagnòstic social sanitari, s’analitzen aquells elements del dia a dia familiar que poden influir en la salut de l’infant. 

-Detectar situacions de vulnerabilitat 

Com ara canvis familiars importants, sobrecàrrega de cures, dificultats de conciliació, manca de suport, o situacions econòmiques que poden repercutir en la salut i benestar del menor. 

-Orientar i acompanyar les famílies 

Oferint suport, pautes i informació sobre recursos, rutines, organització familiar i eines per afrontar moments de canvi. 

-Coordinar amb escoles i altres serveis quan es necessita 

Per garantir una resposta coherent i ajustada a les necessitats de cada infant. 

-Facilitar l’accés a recursos i prestacions 

Com ajuts, serveis municipals, activitats per a infants o programes de suport, sempre que tinguin relació directa amb la salut i el benestar del menor (diferenciant així la funció del treball social sanitari respecte als Serveis Socials Bàsics de l’Ajuntament). 

Quan pot ser útil demanar visita amb treball social sanitari? 

Les famílies poden sol·licitar visita en situacions com: 

-Canvis familiars importants (separacions, reorganització de cures, mudances) que poden influir en l’adaptació o benestar del menor. 

-Dificultats de conciliació que afecten la criança o la disponibilitat dels adults. 

-Dubtes sobre rutines, límits o organització del dia a dia quan aquests aspectes impacten en l’ordre, el descans o la seguretat de l’infant. 

-Preocupacions sobre com un canvi o situació familiar pot afectar el nen o nena, i es necessita orientació. 

-Situacions socioeconòmiques que, directament o indirectament, generen tensió i poden repercutir en la salut del menor. 

Sempre des de la perspectiva sanitària i quan aquestes circumstàncies tenen o poden tenir relació amb el benestar i la salut de l’infant. 

La visita es pot demanar mitjançant La Meva Salut, al taulell del CAP o a proposta de pediatria, infermeria o altres professionals de l’equip. 

Un recurs per cuidar el benestar integral dels infants 

El treball social sanitari aporta una mirada que complementa la clínica i ajuda a entendre tot allò que envolta els infants i que pot influir en la seva salut, encara que no aparegui en una revisió mèdica. 

A Viladecans, el CAP Montbaig vol ser un espai on les famílies se sentin escoltades i acompanyades, també en els aspectes socials que formen part de la seva vida quotidiana. 

La salut dels infants depèn tant del seu cos com del seu entorn. Per això el treball social sanitari és una peça essencial dins de l’atenció pediàtrica: dona suport, orienta, acompanya i ajuda les famílies a posar ordre, calma i recursos en el seu dia a dia. 

I, tant en pediatria com en adults, és un servei proper, accessible i sovint poc conegut —però que pot marcar una gran diferència en el benestar de les persones. 

I també per a adults: un servei present a tots els CAP 

Tot i que aquest article se centra en pediatria, és important recordar que els adults també disposen d’un professional de treball social sanitari al seu CAP de referència. 

Aquest servei: 

-Valora situacions socials que poden afectar la salut (cura de familiars, autonomia, habitatge, solitud no desitjada…). 

-Acompanya en moments de vulnerabilitat o canvi vital. 

-Facilita l’accés a recursos socials, comunitaris i de suport. 

-Treballa conjuntament amb medicina, infermeria, fisioterapeuta, nutricionista, referent de benestar social comunitari... entre d’altres professionals amb l’objectiu d’oferir una atenció integral. 

Així doncs, el treball social sanitari és un recurs a l’abast de tota la població i està disponible per a qualsevol persona que ho necessiti.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Edatisme? Burocràcia? Alguna cosa no funciona en les administracions públiques

Reconec que ha estat una de les meves obsessions: fer bondat en els tràmits burocràtics quan he tingut alguna responsabilitat en una entitat. Vull dir que entenc força la necessitat d’estar al dia en els papers i en general mai no m’ha costat gaire fer de secretària, perquè he treballat molts anys com a administrativa i perquè, diguem-ho tot, els temes informàtics més aviat m’agraden. No rebríeu aquesta revista si això no fos així.

En aquests moments, però, aquesta predisposició a fer papers s’ha rovellat crec que definitivament i va sent substituïda per un gran sentiment d’indignació. Escric això arran d’un parell de notificacions que he rebut de la Generalitat, adreçades a dues entitats de les quals formo part. M’ha estat impossible accedir-hi i m’ha estat igualment impossible aconseguir un assessorament eficaç per fer-ho. No us atabalaré explicant-vos fil per randa el procés que he seguit, però sí que vull compartir amb vosaltres el que vaig observant des de fa molt de temps, i que crec que les administracions públiques –totes– haurien de corregir. 

1. El llenguatge administratiu, tant si és en català com en castellà, tendeix a ser indesxifrable per al comú dels mortals. Entenc que convé deixar clars alguns termes legals, però si s’expliquessin bé, amb amabilitat, claredat i una certa lògica seria d’agrair. La sensació és que fins i tot quan et concedeixen un ajut ho fan amb cara de prunes agres.

2. Tenir present la globalitat de les situacions complexes és imprescindible. A casa hem rebut cartes en relació a la dependència en què et diuen que deixen de prestar un servei i no t’expliquen que te’n prestaran un altre que el substituirà, que també depèn d’ells. Si ens estalviem ensurts i angoixes, molt millor.

3. Unificar criteris dins dels departaments d’una mateixa conselleria no estaria gens malament. Si demanes revisar diversos aspectes d’una discapacitat, per exemple, et trobes que cada departament demana requisits diferents per a una finalitat molt semblant. Què tal si ho resolguéssim amb un únic expedient vàlid per a tots els departaments de la Conselleria?

4. Demanar informes fins a l’infinit no és eficaç. Hi ha una certa tendència a demanar informes de tot i més. Això vol dir mobilitzar ciutadans i famílies, i molts professionals que ja van estressats de per si mateixos. Costa demanar-los, elaborar-los, recollir-los... i costa llegir-los, com reconeixen els receptors de tant d’informe. Aquí menys seria més.

5. Es tendeix a menysprear la informació directa dels ciutadans afectats. Quan estudiava, em van fer llegir un llibre dels que impacten: Professions inhabilitants, d’Ivan Illich, en el qual l’autor remarcava que algunes professions tendeixen a fer activitats que la gent podria fer perfectament sola o amb poc ajut. Hi penso cada vegada que veig que en alguns expedients només admeten la informació si arriba avalada per un professional. Però molt sovint el professional es limita a transcriure allò que l’interessat o la família li explica. ¿Per què no fer una declaració jurada explicant determinades situacions sobre tu mateix o sobre el familiar a qui ajudes? Després el professional de torn ja ho contrastarà i avaluarà. 

6. Que tinguis escasses habilitats digitals no t’ha d’inhabilitar de facto. Al Punt de Trobada ho hem dit unes quantes vegades: obligar les entitats a una signatura digital del president és o bé inhabilitar bons presidents l’únic defecte dels quals és no aclarir-se amb internet o bé incitar a la trampa en l’ús de certificats digitals. Negar-ho és no voler veure la realitat. 

7. Forma part de la dignitat de les persones ser reconegudes en els tràmits presencials en representació d’un col·lectiu. Encallar-se aquí pot obrir una bretxa entre les entitats i les administracions públiques. És el cas del Punt de Trobada. Hem optat per fer una mena d’objecció administrativa i hem deixat de presentar documentació si no podem fer-ho presencialment.

8. Som persones que volem parlar amb persones i no amb màquines. Els xats, suports i telèfons d’ajut tant de les administracions públiques com de les grans corporacions no sempre ajuden. Quan tens una pregunta que no s’ajusta a les previsions dels algoritmes no trobes cap resposta. La realitat sempre s’escapa per les costures. No és possible preveure-ho tot: una persona que atengui el telèfon, que sigui bona coneixedora d’allò que té entre mans, val més que mil màquines sofisticades. 

Pot ser un tema d’edatisme o d’exclusió digital. No ho sé. Segurament entre els més joves això serà menys problemàtic. Però la digitalització no és només un problema d’edat, també ho és de classe: necessites molts recursos per aclarir-te a l’hora de fer tràmits: bons dispositius, bona formació, bon servei de telefonia. 

Farem mil cursets i campanyes contra l’edatisme, parlarem d’una salut mental en crisi per la pressió amb què vivim. Però, i si milloràvem la comunicació entre nosaltres? 

Mercè Solé

De l’error a la victòria

Al·legoria de la victòria, de Louis Le Nain

Vas ser poderosa, plena de màgia i de llum. Creies que tenies l’infinit a les teves mans i que eres capaç de tot. Que tot estava per descobrir i que series tu qui ho descobriries.

Et va semblar que el teu camí vessava de flors i que, només aixecant la mà, tothom et seguiria. L’orgull t’estava esperant, ocult entre les ombres dels teus ulls. Unes ombres que vas crear tu mateixa deixant-te portar per una excessiva autoconfiança. Dins de tu, ja hi era el mal, ja et sotjaven les pors.

No vas ser capaç d’adonar-te del que anava a succeir-te. Et vas esfondrar com un edifici en el terratrèmol, pagada de tu mateixa, i el poder que podies haver tingut s’estava esfumant dins la boira.

Vas començar a dubtar de tu, a deixar de creure que eres aquella dona poderosa del principi.

Et vas enfonsar, vas caure. Només tu pots superar-ho ara.

No escoltis la teva mala consciència. Aixeca’t i lluita contra les cadenes. Segueix el sender, persevera i sentiràs la victòria.

Jo vaig ser on tu ets ara. Tan sols m’has de fer cas.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Vols impulsar grups de conversa en català?

La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) fa una crida a persones voluntàries del Baix Llobregat disposades a guiar grups de conversa en català per a persones que no parlen la llengua o que encara no la poden fer servir amb fluïdesa. L’objectiu és ampliar el programa Xerrem al territori, una iniciativa de conversa setmanal, oberta i gratuïta que facilita l’aprenentatge oral del català i contribueix a reforçar-ne l’ús social. 

La CAL recorda que cada vegada hi ha més persones que volen aprendre català, però que l’oferta formativa i els espais de pràctica sovint no són suficients ni prou accessibles. En aquest context, els grups de conversa són una eina útil i propera per crear oportunitats reals d’ús de la llengua, afavorir la cohesió social i incorporar nous parlants. 

“Si et preocupa el futur del català, ajuda’ns a multiplicar-ne els parlants”, és la crida que fa l’entitat a totes aquelles persones que vulguin dedicar una estona a la setmana a acompanyar nous parlants en un entorn acollidor i informal. 

Una proposta consolidada després de 18 anys 

El programa Xerrem promou grups de conversa en català guiats per persones voluntàries, amb una metodologia pròpia, testada i perfeccionada al llarg de 18 anys. Les sessions es fan en grup, amb materials adaptats als diferents nivells de coneixement de la llengua, i tenen com a objectiu principal millorar la competència oral bàsica dels participants. 

Més enllà de l’aprenentatge lingüístic, el projecte també fomenta la cohesió social, el diàleg intercultural, el coneixement i l’estima del país, l’apoderament personal de les persones participants i l’enfortiment de les entitats i equipaments que acullen els grups. 

Crida al voluntariat 

La CAL fa una crida a les persones que vulguin contribuir activament a l’aprenentatge del català i a la cohesió social de la comarca perquè s’animin a fer de voluntàries en un grup Xerrem. No cal ser docent: el projecte ofereix metodologia, materials i acompanyament perquè qualsevol persona amb ganes de fer créixer l’ús del català pugui ajudar a crear nous espais de conversa. 

Les persones interessades a participar-hi com a voluntàries, o bé les entitats i equipaments que vulguin acollir un grup Xerrem, poden posar-se en contacte amb la CAL per rebre més informació, a xerrem@cal.cat 

Núria Carbó Ràfols 

Els Castellers de Viladecans completen la primera clàssica de 7

Fotos a càrrec de @santiagoestruchmanjon

Els Castellers de Viladecans han protagonitzat el primer cap de setmana de juliol una de les actuacions més destacades de la seva trajectòria en el marc de les Festes de l’Antic Barri de la Bolera de Caldes de Montbui, on han completat la primera clàssica de 7 de la història de la colla. La diada s’ha celebrat juntament amb els Escaldats de Caldes de Montbui, els Laietans de Gramenet i els Castellers de Castellar del Vallès.

L’actuació ha començat amb un pilar de dol, seguit de dos pilars de 4 simultanis d’entrada.

A primera ronda, els Fluorescents han descarregat un 4de7, recuperant amb solvència una de les seves estructures de referència. 

A continuació han completat un 3de7, el setè de la temporada, consolidant un castell que s’ha convertit en un dels pilars del repertori de la colla aquest 2026.

A tercera ronda, els Castellers de Viladecans han iniciat el 4de7 amb agulla, que ha quedat en intent desmuntat. Lluny de renunciar als seus objectius, la colla ha optat per completar la diada descarregant un 2de6 a la ronda de repetició, el segon de la temporada, culminant així la seva primera clàssica de 7.

La jornada s’ha completat amb la descàrrega del cinquè pilar de 5 de la temporada, abans de tancar l’actuació amb dos pilars de 4 simultanis de sortida.

Aquesta actuació permet als Castellers de Viladecans assolir diverses fites destacades: sumar 10 castells de 7 en el que portem de temporada, signar la segona millor diada de la seva història i completar la millor actuació aconseguida mai fora de casa.

Amb aquesta actuació, els Castellers de Viladecans refermen el bon moment esportiu que travessen i encaren les properes cites del calendari amb l’objectiu de continuar consolidant els castells de set pisos i desenvolupant noves estructures de futur.

Manel Membrilla

El Tour de França passa per Viladecans

El darrer 5 de juliol, a Viladecans es va viure en directe un esport que no es juga amb pilota i que sovint no és tan reconegut ni seguit com l’esport rei, el futbol. Aquest esport, el ciclisme, de vegades no suficientment reconegut pot ser, és, un dels esports més durs.

Tot i així, aquesta vegada Catalunya i Viladecans es vestien de groc per rebre un gran esdeveniment esportiu internacional, el “Tour de France”.

Barcelona ha estat “le Grand Depart Barcelone 2026”. L’inici de la prestigiosa cursa ciclista francesa ha començat a Catalunya amb les primeres etapes entre les quals una ha travessat la nostra població.

I el diumenge dia 5 va recórrer uns sis kilòmetres de la nostra població arribant a una meta volant davant del Carrefour del costat de l’empresa Roca.

Pel camí, s’ha trobat amb els Mamuts de Viladecans que han mamullat intensament els veïns i veïnes que esperaven el pas del Tour. Quina refescada més bona amb aquesta onada de calor. Amb ells, s’han mostrat més elements de la cultura popular deViladecans, els gegants i Cadefoc de diables de Viladecans i, fins i tot, un castell aixecat pels Castellers de Viladecans.

A Viladecans, el ciclisme està agafant empenta amb el pas i arribada d’esdeveniments esportius ciclistes com el fi d’etapa de la “Volta” a Catalunya o el pas de la “Vuelta”, però també perquè tenim a la nostra vila ciclistes de primer nivell com és el Sergio Garrote, guanyador de nombroses curses.

Un esdeveniment que ha estat tot un èxit d’organització i de participació dels veïns i veïnes.

El final del pas del Tour per la nostra vila ha estat molt dolç. Amb unes postres ofertes per l’Ajuntament i elaborades per quatre pastisseries: Santacreu, Forn de la Plaça, Raqueliciosa i Dulces Inma.

El regust no podia ser millor, unes grans postres per un gran esdeveniment.

Miguel de la Rubia

Estrenar pis i estrenar barri

La Sònia Montes i en Jaume Brunet han estat dels primers veïns que s’han instal·lat al nou barri de Llevant, un barri que popularment rep el nom d’Oliveretes, encara que els experts mantenen que aquesta denominació no acaba de ser correcta. 

Panoràmica des de la terrassa de la Sònia i en Jaume

A mi m’agrada. Em recorda la llarguíssima polèmica que ha envoltat la construcció d’un barri que ha fet uns quants viatges d’anada i tornada en reivindicacions, planificacions i un llarg etcètera de canvis. Això també és història: d’anhels i models de ciutat i interès per conservar la natura i l’accés a Sant Ramon, un espai emblemàtic no només per a Viladecans, sinó per a Sant Climent i Sant Boi. Skyline identitari i talaia del delta. 

La Sònia i en Jaume em reben molt amablement i de forma immediata la mirada se’n va cap al paisatge: el seu balcó dona a la muntanya i ja no tindrà cap edifici que els tapi la visió de la silueta de l’ermita ni dels garrofers plens de vida. 

Com ha estat la decisió de venir a Viladecans?

Nosaltres hem voltat força. La Sònia és d’Hospitalet i jo de Sant Cugat. Vam anar a viure junts a Castelldefels i allà va néixer el nostre fill, que vam escolaritzar a Gavà. I ara buscàvem un espai més definitiu i més còmode. Vam saber que a Viladecans es feia obra nova i, tot i que no coneixem gens la ciutat ni hi tenim cap lligam, ens vam decidir a instal·lar-nos aquí. 

En Jaume i la Sònia, a la terrassa

Propietat o lloguer?

Propietat. El pis té uns noranta metres útils, distribuïts en tres habitacions. I ja has vist la terrassa, que és molt gran, amb molt bona visió. A Castelldefels vivíem en un apartament molt petit, de platja, reformat. Quan hem pogut, hem fet el pas per millorar. Pel que hem anat veient era molt difícil trobar un pis d’aquesta qualitat a Castelldefels: inaccessible per a nosaltres. 

Traslladar-los a Viladecans també ens permet, de moment, mantenir el nostre fill a la mateixa escola on sempre ha anat. 

El vau comprar sobre plànol?

Sí, a l’octubre farà quatre anys. I a l’agost passat ens van donar les claus. 

Alguns dels nous pisos del barri han presentat problemes molt greus de construcció, tot i no ser precisament barats.

No és el nostre cas. Ara ja fa un any que hi vivim. Hem tingut alguns petits problemes que s’han pogut resoldre. El fet que siguem una comunitat de veïns relativament petita també ho porta tot a una dimensió més humana. D’altra banda jo em dedico a fer de comercial justament de materials de construcció i en aquest sentit no tinc queixa ni dels acabats ni dels materials.

M’heu dit que no coneixíeu Viladecans. A Castelldefels preníeu part d’alguna entitat que us interessés?

No, de fet nosaltres tots dos, per sort o per desgràcia, treballem moltes hores. La Sònia és comptable i jo comercial. Tant en un lloc com en un altre, fem vida al barri durant el cap de setmana i venim a dormir, però la vida la fem fora i al voltant de l’escola del Quim. Arribem a casa a quarts de vuit del vespre i tenim el temps just de preparar les coses per l’endemà. 

Algú us ha fet alguna mena de benvinguda a la ciutat?

[Riuen] Res. Ens hem instal·lat i ja està. Per a nosaltres va ser una festa quan el notari ens va donar les claus. No ens hem plantejat res més. La veritat és que prou feina hem tingut per venir i el primer que hem de fer és conèixer els veïns més immediats, que formen la nostra comunitat.

No em puc estar de pensar que les entitats farien bé d’oferir als nous veïns les nostres activitats i de facilitar-los una volteta pels llocs més emblemàtics. 

Ja comença a veure’s vida al barri. Molts pisos ja estan ocupats, i no només al nostre bloc. El nostre fill també ha començat alguna extraescolar a Viladecans.

La Sònia és la presidenta -provisional, encara- de la comunitat de veïns. 

Reconec que ara comencen a sortir petits problemes de convivència, que anem afrontant bé, de moment amb prou èxit. Com avisar que no es poden llençar segons quines coses pels desaigües. Tots tenim interès a mantenir els pisos en bones condicions i a evitar-nos arranjaments innecessaris.

I amb l’entorn, què tal?

Bé, això encara està arrencant. Creiem que creixeran les botigues de primera necessitat (alimentació, farmàcia...), i també les cafeteries. No hi patim gaire. Primer arriben les vivendes i després el comerç. Som conscients que per aquí segurament no passarà l’eix comercial, però les distàncies a Viladecans són relativament curtes i els equipaments funcionen. Hem hagut d’anar a l’hospital i ens han atès molt bé. Tenim l’ambulatori a tocar.

I el transport públic?

De moment no tenim queixa, encara que ens desplacem molt en cotxe, cadascun en el seu. 

Els busos arriben aquí dalt?

Doncs no, hem de baixar a la carretera, però ho tenim a dos minuts caminant de baixada. Tot i que la tornada sempre fa mandra. 

Com està anant, doncs, la immersió en un lloc nou?

Doncs francament bé. A poc a poc, perquè per a nosaltres són molts canvis. Ens hem fet a la idea que encara que no et fa falta anar a parar a Barcelona. Aquí tens teatres, centres comercials, botigues de proximitat... Som conscients que els nostres pisos canvien l’entorn i que això no sempre és benvingut per tothom, però és llei de vida. 

Això sí, hem vist que el que sí que tenim a prop i a punt és el cementiri...

Veig que no els falta humor i m’animo a fer-los la darrera pregunta: tot, tot funciona bé? I la Sònia, com a bona responsable de la comunitat respon immediatament:

Aquí hi ha un problema, que és el del quarto de les escombraries. Una moda que s’ha inventat l’ajuntament amb tot això del Viladecans green leaf. Els contenidors de les escombraries no són al carrer, sinó dins de la comunitat de veïns, cosa que obliga a una neteja constant per evitar olors i paràsits. Però és que a més a més, els contenidors són de propietat municipal i ens els fan netejar a nosaltres. A banda que el soroll que es genera en buidar-los és considerable.

Ja hem tingut algunes entrevistes amb l’Ajuntament queixant-nos que paguem els mateixos impostos que tothom. Estem lluitant perquè l’Ajuntament se’n faci càrrec, des de l’Associació de Veïns del barri de Llevant.

Hi ha gent que es queixa de moltes coses, però nosaltres pensem que la convivència exigeix paciència mútua i que esdevé una gran riquesa. 

Doncs res més. M’acomiado de la Sònia, en Jaume i en Quim i me’n vaig pensant que el proper pas és posar-se en contacte amb l’Associació de Veïns del barri. Ho faré.

Mercè Solé

Coses que ens agradaria que passessin

Ara que fa tanta calor, i que tenim el cervell una mica desendollat, ens permetem des d’aquesta revista dir unes quantes coses que ens agradaria que es poguessin fer realitat. Algunes toquen als qui tenen responsabilitats específiques, i altres ens toquen a cadascú de nosaltres. Per exemple:

Que els amos del món, o sigui Trump, Putin, Netanyahu, Elon Musk, Bezos i companyia, descobreixin que és més gratificant buscar el bé de la gent que anar exhibint el seu ego insuportable.

Que Europa sigui capaç d’exercir una funció de recuperació dels valors democràtics, per als nostres països i per als altres llocs del món.

Que a Espanya, i a Catalunya, el to polític abandoni la crispació i passi a ser més propi de persones que volen treballar per al bé comú.

Que els immigrants que hi ha entre nosaltres tinguin tot allò que necessiten per viure amb pau i esperança de futur.

Que a Viladecans es treballi a fons perquè ningú no hagi de dormir al carrer o en llocs sense condicions.

Que es creï a la nostra ciutat un grup de treball per promoure una major presència i coneixement de la llengua catalana.

Que siguem capaços de tractar-nos els uns als altres amb més amabilitat en tota ocasió.

Aquesta llista podria continuar inacabablement, com és obvi. I a més, sembla la carta als Reis. Però ens ha agradat acabar el curs amb aquesta llista de desigs, que cadascú de vosaltres podeu allargar. Que tingueu un bon estiu i fins al setembre! 

Inauguració del servei de Telègrafs a Viladecans.

Per Sant Isidre de 1981 va ser inaugurat el nou servei de Telègrafs. Fins aquella data per posar un telegrama ens havíem de desplaçar a Barcelona o Castelldefels, però el creixement de la població i les comunicacions feia del tot necessari aquest servei.

La instal·lació del telègraf  va  suposar un gran pas endavant per millorar les comunicacions dels veïns i veïnes de  Viladecans. A les fotografies, entre d’altres, l’Alcalde Joan Masgrau i el cap del servei de Correus d’aquells  moments.  

Com passa el temps amb la tecnologia!!

Jaume Muns

Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) Espai Natural Remolar-Filipines, 10 de maig de 2015

Estival i nidificant comú. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Viu en zones humides amb força vegetació. 

És un petit ocell, 13 cm de longitud, de tons ocres uniformes. Té el dors de color marró i les parts inferiors són de tons ocres pàl·lids. El bec és força llarg i fi. Tots dos sexes són similars. És un ocell insectívor.

Tot i no estar amenaçada, l'alteració del seu hàbitat podria afectar l'espècie.

Eio Ramon