Festa de la primavera

L’any 1982 es va celebrar al jardí de l’Ajuntament una festa amb jocs per els infants per celebrar l’entrada de la Primavera.

Jaume Muns

Esparver (Accipiter nisus) Espai Natural Remolar-Filipines, 11 de gener de 2014

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Hivernant escàs al Delta. Espècie amb dimorfisme sexual invertit. Les femelles són més corpulentes que els mascles.

El mascle adult té les parts superiors d’un color grisenc força intens, mentre que les inferiors són pàl·lides amb un barrat transversal fi amb un to vermellós que pot ser molt notori, principalment a les galtes i els flancs. La femella té un patró de coloració dominat pels tons marró grisenc al dors. Les regions inferiors blanquinoses, molt finament barrades de marró. S’alimenta d’altres ocells.

Eio Ramon

Una Biblioteca feminista

Per afavorir el pensament crític, la reflexió i el debat, la Biblioteca de Viladecans ha organitzat un ampli programa d’activitats al voltant del 8 de març, Diada Internacional de les Dones. Unes propostes que es desenvoluparan fins a final de mes i que estan adreçades a tots els públics i en diferents formats.

El març feminista va començar amb la trobada Una biblioteca pròpia: les feministes parlem. Un acte, organitzat per les dones del Club de Lectura Feminista, que enguany celebren cinc anys de trobades i lectures compartides. Mitjançant una dinàmica participativa, les i els assistents van reflexionar sobre qüestions com la llibertat i el plaer, les resistències que genera el feminisme, les noves masculinitats i la coeducació i maternitat, entre altres temàtiques. Una sessió enfocada a reflexionar també sobre la importància de la literatura i la cultura com eines de canvi social i personal. 

Una altra de les activitats destacades, en col·laboració amb la llibreria Els Nou Rals, serà la conversa amb l’autora Mudit Grau, ballarina, coreògrafa i escriptora que presentarà el seu llibre Un cel invertit, que aborda el repte de les persones transgènere en un entorn hostil com ho és l’estat africà de Gàmbia. La xerrada literària, a càrrec de Marga Sánchez, serà dimarts, dia 17, a les 18 hores.

L’Anna Pazos, autora de Matar el nervi, i l’Alba Muñoz, de Polilla, també participaran en una conversa sobre literatura i feminismes. Les dues autores conversaran sobre quin motiu les impulsa a escriure i com el feminisme les travessa en aquesta vocació. Conversa que es farà dimarts, 24, a les 19 hores. 

A més, fins al 15 d’abril hi haurà a la Sala d’Actes l’exposició Dones i guerra civil. Una mostra que recull un conjunt de reproduccions de cartells, de la Col·lecció de Joaquim Sitjà, on es destaca la participació de les dones en la Revolució i la Guerra. Aquesta exposició va ser inaugurada per Elvira Altés, periodista, professora de periodisme i investigadora especialitzada en comunicació i gènere.

A la Sala Infantil i adreçat a infants i famílies, hi haurà també una activitat informativa i una hora del conte especial. Es presentarà la guia de contes inclusius Aquí hi ha monstres, una guia que servirà com eina de suport educatiu per formar en els valors d’igualtat i equitat tant a centres educatius com a famílies. Aquesta proposta, organitzada pel departament municipal de Polítiques Feministes, Drets Civils, Salut i Inclusió en col·laboració amb la Biblioteca, estarà dinamitzada per la narradora i actriu Susagna Navó. L’activitat es farà divendres, dia 13 a les 18 hores.

Totes les activitats organitzades al voltant de la Diada Internacional de les Dones són amb entrada lliure fins a completar l’aforament.

La pregunta 7

Jordi Cussà Jordi

Barcelona: Libros del Asteroide, 2025

Richard Flanagan utilitza una peculiar combinació de gèneres per a explorar moments clau de la història del segle XX i de la seva memòria familiar i construir una narració enlluernadora, que ens parla de la incommensurabilitat de l’amor i de quant en les nostres vides depèn dels relats que ens contem o ens expliquem. Un llibre definit per molts com una obra mestra en el qual la literatura ens convida a trobar sentit en un univers incert. Com si fos una reflexió moral, política i existencial, Richard Flanagan publica les memòries que va escriure després d’un diagnòstic erroni de demència que li donava 12 mesos abans del col·lapse cognitiu. El llibre, ja sigui ficció o testimonial, s’anuncia des del títol, un homenatge a Chéjov, per a qui la funció de la literatura no era oferir respostes, sinó únicament fer les preguntes necessàries.

Sembrar palabras: el despertar intelectual de las mujeres 

Ana Santos

Barcelona: Espasa, 2025

Aquest llibre recull la història de més de cinc-cents anys, un llarg període en el qual les dones no van poder accedir a l’educació. Però és també la història d’unes poques dones, privilegiades pel seu naixement, que van poder aprendre a llegir i que van voler escriure, i així ens van anar deixant les seves paraules. Gràcies a aquestes dones es va anar configurant un nou relat en el qual les dones van començar a perdre la por. Al llarg d’aquest temps s’entrellacen els temes que han condicionat el desenvolupament d’una societat igualitària: necessitat d’acceptació, maternitat, culpabilitat, amor romàntic… Tot això en el context de l’evolució social i cultural, que mostra els avanços, però també que allò aconseguit es pot arribar a perdre. L’autora intercala en els diferents períodes històrics les seves vivències, les d’una generació de dones nascudes durant la dictadura franquista i educades per a la submissió, però que va viure esperançada l’arribada de la democràcia i va poder descobrir el significat de la paraula llibertat. Un assaig imprescindible sobre les dones que van fer de la paraula la seva arma més poderosa.

La poma

Marcos Farina

[Espanya]: Limonero, 2025

Un llibre que comença com un tractat botànic, que descriu les característiques bàsiques de la poma, com són les seves fulles i flors o les etapes i floració d’aquest arbre i acaba en una batalla èpica contra pomes rebels. La poma cau a terra al moment de maduració i aquí el llibre canvia totalment. La poma deixarà aquí de ser objecte de descripció i passarà a convertir-se en personatge protagonista, però no pas per les seves propietats sinó per les seves moltes dolenteries! Només al final de la història descobrirem la fórmula per aturar aquesta poma i les seves entremaliadures. L’obra està adreçada al públic infantil més petit.

Biblioteca de Viladecans

Higiene dental: el poder del raspallat, el fil i la pasta de dents, els nostres millors aliats

Cuidar el somriure no és només una qüestió d’estètica: una bona higiene bucal pot prevenir malalties, millorar la digestió i fins i tot protegir el cor.

I encara que ho sentim des de petits, la realitat és que raspallar-se bé, fer servir fil dental i triar la pasta adequada continua sent la fórmula més eficaç per mantenir les dents i les genives sanes.

La salut bucal no depèn de productes cars, sinó de la constància i la tècnica correcta. Amb uns minuts al dia, pots evitar molts problemes i mantenir un somriure fort i saludable.

Raspallat: més important del que sembla

L’American Dental Association (ADA) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomanen raspallarse dues vegades al dia, durant almenys dos minuts. No es tracta de fregar fort, sinó de ferho bé:

- Utilitza un raspall de filaments suaus.

- Col·loca’l en un angle de 45° cap a la geniva.

- Fes moviments curts i circulars.

- No oblidis la llengua: també hi viuen bacteris.

- Canviar el raspall cada tres mesos

El fil dental: l’heroi oblidat

Tot i que moltes persones no en fan ús, el fil dental neteja el que el raspall no pot arribar a eliminar: els espais entre les dents. Si no s’utilitza, els residus d’aliments i bacteris s’acumulen, provocant mal alè, càries i gingivitis. El farem servir abans del raspallat dental.

La pasta de dents: el paper del fluor

El fluor és un mineral natural que reforça l’esmalt i prevé les càries. Per això, les pastes fluorades (entre 1.000 i 1.500 ppm de fluor) són les més recomanades per l’ADA i l’OMS.

Les pastes amb fluor redueixen les càries fins a un 24 % en comparació amb les que no en porten.

Higienistes Viladecans

Fonts consultades:

•American Dental Association (ADA). “Oral Health Topics:

Brushing and Flossing” (2023).

•Organització Mundial de la Salut (OMS). “Oral health”

(2022).

Boomers i Mil·lenistes

Soc una boomer. Cap sorpresa, si em coneixeu. Els boomers vam néixer entre els anys 40 (després de la II Guerra) i els 60. Contràriament al que ens passa avui, era un moment en què es vivia amb molta més forçada austeritat, però amb esperança. I vam viure prosperitat i vam tenir la sort d’estudiar i d’obtenir feines millors que els nostres pares. Probablement amb el miratge que tot es devia al nostre esforç. Ens costa més reconéixer que hi va haver molt d’esforç... però també molta sort. 

Els que vam viure la transició vam veure com el nostre entorn ens transformava per bé. També perquè empenyíem tot el que podíem des de la política, els sindicats, el feminisme, les entitats... Alguns van quedar engolits, cremats i decebuts per la lluita pel poder, per la vida institucional o senzillament per la ideologia, que amb l’argument de les necessitats comunes es cruspia les necessitats emocionals i familiars. Probablement al rerefons hi van haver dos fets gens banals ni desinteressats: l’afany de consum i un individualisme creixent. A banda, és clar, de tots els canvis que han anat arribant a tota velocitat i que han modificat la nostra forma de viure, de relacionar-nos, les nostres prioritats, etc. 

Avui, jubilats en bona part, i força arrecerats econòmicament, ni que sigui amb mínims, contemplem la interrupció generacional de tot allò significatiu per a nosaltres. En algunes de les nostres entitats no trobem relleu i observem que ens costa molt sortir del nostre propi cercle per arribar als més joves o als nouvinguts. El món que hem conegut o que hem contribuït a crear deixa veure les fragilitats (l’amenaça del deteriorament dels serveis públics, l’augment de la desigualtat social, la manca d’habitatge, el racisme creixent), el ritme no s’atura i la bretxa digital ens assetja i ens sentim descol·locats. O si més no, m’hi sento jo. 

Per això em va agradar molt escoltar el retrat que feia una sociòloga de la generació dels mil·lenistes (els nascuts entre 1981 i 1996), també anomenats generació Y (les generacions també se succeeixen i es diferencien entre sí a bon ritme. Jo ja he perdut el compte!). 

Parlava l’Estrella Moreno de les repercussions que tenien en els mil·lenistes el fet de tenir unes condicions laborals i econòmiques molt pitjors que les de la generació anterior. Va definir la globalització neoliberal a partir de la lògica del consum i del rendiment màxim, del col·lapse dels recursos, de l’acceleració vital i de l’emergència mediambiental. Tot plegat genera sentiments de cansament i de por, que provoquen una fugida davant del no-sentit, perquè som en un moment de recerca d’un benestar subjectiu i d’autoconstrucció de les creences, en un clima on l’emotivitat domina el relat. Va parlar de l’afebliment dels vincles relacionals i de la solitud, sobretot en els col·lectius més joves. També del desprestigi de les institucions polítiques, econòmiques, de l’exèrcit i de l’església. I d’una autoexigència exagerada en els rols parentals i en la cura del cos. Tot plegat genera problemes de salut mental, especialment, com passa amb la solitud, entre els més joves. Tot en la mateixa línia de la brillant intervenció del filòsof Byung-Chul Han en la seva acceptació del premi Princesa d’Astúries 2025.

La mirada d’aquesta generació sobre el treball presenta altes expectatives, que contrasten amb una sobrequalificació en les feines que realment troben, cosa que provoca una gran frustració i una alta mobilitat laboral. Entre els més joves es valora especialment el bon ambient laboral, l’impacte social positiu i la possibilitat d’equilibrar la vida laboral i la personal. 

Tot plegat m’ajuda a entendre millor el meu entorn i crec que ofereix algunes pistes sobre la possibilitat de retrobar-nos intergeneracionalment a base de:

Reforçar tot allò que ens ajuda a viure en comunitat: cultura popular, trobades de veïns, vida d’entitats... De forma presencial i participativa.

Posar l’accent en les vinculacions entre les persones: escoltar, conèixer, convidar... en la confiança que la diversitat no és en absolut cap obstacle.

Lluitar conjuntament per allò que és bàsic per a tots. Trobarem maneres conjuntes, segur, encara que no segueixin els patrons als quals estem acostumats. Els uns poden aportar novetat i frescor, els altres podem aportar solidesa.

Connectar-nos amb la natura i al silenci. Dues coses que pacifiquen, no només per la bellesa natural, sinó perquè els ritmes naturals ens fan viure amb naturalitat els cicles vitals i afrontar millor la vida i la mort. Tot ajuda en la recerca de sentit vital. 

Alentir ritmes. Frenar. Promoure la creativitat i l’art. Equilibrar emocions: més desinhibició per als més grans, més contenció en els més joves.

I moltes altres coses que segur que se us acudiran a vosaltres. Us animo a desafiar la compartimentació generacional. Sense por.

Mercè Solé

Totes les veritats sobre la taxa de residus

Davant el malestar que hi ha entre la ciutadania de Viladecans per l’aplicació de la taxa de residus, l’equip de govern municipal, format per PSC i Comuns, s’espolsa la responsabilitat del damunt i culpa Europa, que és qui obliga a aplicar aquesta taxa. Això és realment així? Anem a analitzar-ho. 

Efectivament, hi ha una directiva europea que obliga als estats a legislar sota el principi de “qui contamina paga”. Conseqüentment es va aprovar la Llei 7/2022, que donava tres anys als ajuntaments per disposar d’una taxa que, per una banda, cobrís les despeses de recollida i tractament i, per l’altra, demostrés que s’aplica aquesta correlació entre generació de residus i import de la taxa. 

Desglossem això. El servei de recollida i tractament de residus no és nou, ho és la taxa. De manera que a Viladecans ja pagàvem aquest servei amb els impostos recaptats. Tenim un dels IBI més elevats del país –especialment si el relacionem amb la renda mitjana de la ciutat– i l’equip de govern ho justificava dient que no pagàvem ni taxa de residus ni de clavegueram, perquè tot estava inclòs a l’IBI. Així doncs, per què en haver d’aplicar la nova taxa de residus per obligació legislativa, no s’ha reduït proporcionalment l’IBI? Aquesta era la proposta principal d’ERC Viladecans a les al·legacions que vam presentar a les ordenances fiscals. 

Que la taxa compleixi amb l’objectiu de traslladar la correlació entre generació de residus i import de la taxa tampoc es compleix. El criteri que s’ha adoptat per part de l’Ajuntament és que qui més té més paga, perquè paguem la taxa en funció del valor cadastral, i també es paga si tens plaça de pàrquing o traster. Erroni per partida doble. En primer lloc, perquè tenir una casa amb un valor cadastral gran no té per què voler dir que tinguis més diners. En segon lloc, i més important, perquè aquest no és l’objectiu d’aquesta taxa. Com ja hem dit, aquest tribut pretén fer prendre consciència a la ciutadania del cost que té contaminar amb la generació de residus, fomentant així el reciclatge. Perquè contaminar menys té premi, pagar menys. 

Però què està passant a Viladecans? El contrari, la gent està tan emprenyada que està deixant de reciclar perquè percep que la taxa de residus és injusta i no té cap mena de sentit tal i com s’està aplicant aquí. Perquè quin sentit té que una persona que recicla i que viu sola en un pis amb un valor cadastral elevat pagui més que una família de sis membres on no es recicla perquè viuen en un pis amb menor valor cadastral? 

I el pitjor. L’equip de govern, malgrat que portem anys avisant-los, no ha fet els deures. No ha pres les mesures necessàries per garantir un bon sistema de recollida selectiva. Quan finalment va començar a prendre mesures, van arribar tard i malament. Va intentar aplicar el porta a porta a l’Alba-rosa sense cap informació ni pedagogia, de manera que la ciutadania es va rebel·lar i han fet marxa enrere. Això ha comportat que es modifiqui el contracte de recollida de residus, que costarà 7M€ més els propers anys, de manera que lluny de pagar menys, pagarem més. I fins al 2029 no podran començar a calcular qui recicla més per poder bonificar la taxa de residus. 

Sense oblidar la taxa de residus comercial, on també han decidit aplicar un sistema on prioritzen els metres quadrats del local per davant de la generació real de residus. I ens trobem que de mitjana els locals comercials han vist triplicat el cost de la seva factura sense cap millora de servei i negocis com acadèmies de dansa paguen més de 1.000€ (!) de taxa de residus anuals. 

Què hem fet nosaltres des d’Esquerra durant tots aquests anys? Demanar un estudi per remunicipalitzar el servei de recollida de residus per deixar de dependre d’una multinacional i els seus preus. Proposar que s’apliquessin proves pilot del porta a porta per analitzar pros i contres, de manera que es pogués valorar adequadament on es podia implementar aquest servei. Presentar al·legacions a les ordenances fiscals contra l’aplicació il·lògica que s’ha fet de la taxa de residus. Dur a aprovació una moció per tal de crear una comissió específica per revisar la taxa de residus del 2027, perquè cal saber que malgrat estiguin dient que aplicaran mesures per no pagar tant el 2026, el que hi ha aprovat és que pagarem exactament el mateix que el 2025. 

Per tant, prou excuses. Europa disposa, la llei obliga, i els ajuntaments decideixen com apliquen. I a Viladecans s’ha aplicat sense solta ni volta. Cal replantejar de dalt a baix la implantació de la taxa, perquè sigui justa, i fer els deures perquè realment la gent recicli més. Ja n’hi ha prou d’abonar el camp als discursos populistes que aprofiten aquesta crisi per anar contra les necessàries polítiques de sostenibilitat, per la mala gestió dels qui ens governen.

Bàrbara Lligadas Muñoz

Despullada

Nua a la terrassa (1925), de Tamara Lempicka

Jo. Davant del mirall. A la clara. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-me? Costa, però ho intento.

Persevero. He de fixar els ulls als meus ulls de l’altra banda, al meu rostre reflectit, a cada racó del meu cos, a les meves entreteles, les que no mostro. Ara no soc invisible. Diuen que, als gairebé 50 i més, a les dones ja no se’ns veu. Perdoneu que discrepi.

M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb 25 primaveres. Aleshores tampoc tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants. La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista. I què? Soc capaç de mirar aquesta altra que també soc jo, i aprofundeixo en la seva mirada, que, encara sense compassió, és sincera. Tant que espanta. Però li ho agraeixo. Millor una veritat aclaparadora que cent mentides edulcorades.

Em poso música. Un bolero esquinçat que parla del temps que ha passat i ja no tornarà. I segueixo mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, tenen gust de purificació, de llast que es deixa anar, de descàrrega d’emocions. Són dolces.

Jo soc aquesta. La que em mira a la imatge i la que ha viscut aquests més de 50 anys, quasi 60. No deixo de pensar que segueixo sent aquella nena que somiava un gran futur i estava plena d’il·lusions.

Somric. Ric a riallades. Em reconec: només soc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor d’aquella noia que vaig ser continua intacte. I així ho sento.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La Fassina Arbolí, un nou espai patrimonial per a la ciutat

Obres a l’interior de la sala de les Voltes a l’espai de la Fassina Arbolí.

Fotografia de Manuel Luengo Carrasco. Oficina de Patrimoni Cultural –

Ajuntament de Viladecans

Obres a la fassina, actuant sobre el pati, ja descobert, i la sala del

Teatret, en aquells moments també descoberta. Fixeu-vos l’estructura

d’apuntalament de la font de la primera planta. Fotografia de Manuel

Luengo Carrasco. Oficina de Patrimoni Cultural – Ajuntament de Viladecans

Ja fa uns mesos que es van acabar les obres de restauració de la Fassina Arbolí dins del conjunt arquitectònic de Can Modolell – Casa de la Vila. L’espai que denominem Fassina Arbolí, es el que s’ha conegut amb diverses denominacions al llarg del temps; reculant enrere en els anys aquest local havia estat la seu de la Cooperativa Agrícola de Viladecans, de la Cambra Agrària durant la Transició Democràtica, de la Hermandad de Labradores y Ganaderos durant el Franquisme, i del Sindicat Agrícola de Viladecans durant la II República, entre d’altres denominacions, i està localitzat al carrer de Jaume Abril, núm. 4.

Aquestes obres pretenen ser una primera fase del projecte de restauració integral de Can Modolell – Casa de la Vila, que per la seva amplitud, complexitat i cost econòmic s’han d’abordar necessàriament en diverses fases. La intervenció arquitectònica, de restauració i consolidació, d’aquest espai declarat Bé Cultural d’Interès Local, que ens ha descobert un espai diàfan, ample, d’alt valor arquitectònic, han estat dirigides per l’arquitecta Anna Feu amb el seguiment dels departaments municipals d’Edificació i Obres i de Patrimoni Cultural.

Caldera de l’alambí per a la destil·lació de l’aiguardent. Una

caldera igual es pot veure al museu de la Fassina Balanyà de l’Espluga

de Francolí (Conca de Barberà). Fotografia de Manuel Luengo

Carrasco. Oficina de Patrimoni Cultural – Ajuntament de Viladecans

La intervenció arquitectònica ha tingut diversos fronts: d’una banda s’ha actuat, a planta baixa, els espais de la fassina, recuperant la sala de les Voltes –datada de mitjan segle XVIII– , descobrint el pati interior que fou cobert amb la reforma neogòtica engegada per la Magdalena Modolell l’any 1892 i actuant sobre una tercera sala que havia estat magatzem d’objectes agrícoles durant la propietat dels Modolell. A la planta primera s’ha fet una gran sala que acollirà les sessions del Ple de l’Ajuntament, l’òrgan representatiu municipal. S’han restaurat les façanes que donen al pati interior així com s’han consolidat totes les parets d’aquest pati. També s’ha actuat sobre l’escala interior, que des de la primera planta accedeix als Jardins de Magdalena Modolell, restaurant l’escala i reposant tots els balustres que aquesta havia perdut amb el passat del temps. Les fonts de rocalla, a la planta primera i a l’escala del jardí, també, han estat restaurades. Finalment, i no menor, s’ha consolidat l’escala principal d’accés a la planta noble de Can Modolell –a l’espera de fer-ne una restauració integral– i s’ha instal·lat un ascensor per facilitar l’accessibilitat a l’edifici.

Fins a l’execució de les obres de restauració, a la planta baixa, tot l’espai estava compartimentat i pintat, fet que impedia observar i gaudir de la seva arquitectura –un magnífic espai amb voltes i columnes de pedra vermella de l’Eramprunyà; alhora que, ja des de Patrimoni Cultural, s’havia detectat l’existència d’una caldera de grans dimensions que devia formar part d’un alambí de destil·lació per a la producció d’aiguardents o altres licors. Com que el pati interior estava cobert –i de difícil accés per les deficiències estructurals de l’edifici– no s’havien reconegut els dos pous, que amb la intervenció arqueològica han quedat al descobert. Un pou que recollia les aigües pluvials de l’edifici i un altre de profunditat notable, fet amb maons circulars que ens permeten treballar la hipòtesi que devia ser un pou per accedir a la mina d’aigua, que molt possiblement passava molt a prop. És conegut que un ramal de l’aigua de la mina que venia del molí –localitzat a l’actual plaça de Salvador Allende–, es desviava cap a can Modolell per a abastir-la d’aigua. Aigua que ja devia ser utilitzada per a la fassina i posteriorment per a l’estany que els Modolell van construir arran de la reforma de l’any 1892.

Les obres van anar acompanyades d’una intervenció arqueològica que va posar al descobert, fonamentalment, l’existència d’aquest dos pous, d’una bassa d’aigua al pati, de diversos elements que ens indiquen que al costat de la caldera de l’alambí, hi va haver diversos alambins més petits i la descoberta de tres cups de grans dimensions, a la tercera sala, on es trepitjava el raïm de la verema i decantava el vi fins al seu trasllat a les botes.

Vista de l’escala d’accés als Jardins de Magdalena Modolell una vegada

restaurada. Fotografia de Manuel Luengo Carrasco, Oficina de Patrimoni

Cultural – Ajuntament de Viladecans

A partir dels estudis històrics i arqueològics s’ha pogut determinar que l’edifici de la fassina es va construir a mitjan segle XVIII, i s’hi va instal·lar una activitat artesanal de destil·lació d’aiguardent coincidint amb l’auge que va tenir la vinya i el vi a Catalunya des de mitjan segle XVIII fins a l’arribada de la fil·loxera en el darrer terç del segle XIX. Aquest increment del conreu de la vinya, es va donar sobretot a partir de quan els comerciants catalans van poder exportar directament a les colònies americanes en quedar Catalunya annexionada a la corona castellana a partir de la desfeta del 1714. Els vins i aiguardents, que inicialment s’exportaven a diversos països europeus, amb l’obertura del mercat americà, es van expandir cap a les colònies espanyoles del Carib. Aquesta demanda va possibilitar l’increment de les terres conreades de vinya, que es va donar, pràcticament, a tota Catalunya, fet que també va tenir el seu reflex a Viladecans. Com a testimoni de la importància del conreu de la vinya a la nostra ciutat podem assenyalar que només en les botes i botetes que hi havia en els cellers de can Modolell, cap a l’any 1786 hi cabien uns 4.500 litres de vi o que a l’any 1852, abans de les plagues que van assolar les vinyes catalanes, aquestes ocupaven una tercera part del terme municipal, unes 1.070 mujades o, el que es el mateix. unes 535 Ha aproximadament.

Així, l’edifici de la fassina és el testimoni fefaent de la connexió del Viladecans del segle XVIII amb la Catalunya d’aquell temps, amb la construcció d’una petita fàbrica d’aiguardent que se sumaria a les fassines que per tot el territori català s’anirien construint per abastar la demanda del mercat americà. 

Per què Fassina Arbolí? Perquè, molt possiblement, fou Joan Baptista Arbolí, qui entre 1759 i 1786 va construir la fassina, com a propietari que era del conjunt arquitectònic que avui dia denominem Can Modolell – Casa de la Vila. Ens ha semblat que era just recuperar el nom Arbolí per ampliar l’horitzó de totes aquelles persones que van contribuir a enriquir el passat i la història de la nostra ciutat.

Imatge actual de la sala de les Voltes de la Fassina Arbolí, una vegada

restaurat l’edifici. Fotografia de Manuel Luengo Carrasco. Oficina de

Patrimoni Cultural – Ajuntament de Viladecans

La recuperació arquitectònic de la Fassina Arbolí és un altre element patrimonial d’identitat local que ens vincula al passat agrícola de la nostra població, a les arrels profundes amb el territori i la seva gent, i que posa en valor la importància de la vinya i el vi a la nostra ciutat, des de temps immemorial, però sobretot a mitjans i finals del segle XVIII i a un segle vista del que serà la segona transformació agrícola de la ciutat, amb la irrupció del regadiu, a partir dels pous artesians a les marines de Viladecans. Però aquesta es una altra història. Actualment, des del departament de Patrimoni Cultural s’està treballant en un projecte museogràfic que posi en valor el fet singular de disposar d’un edifici que havia estat dedicat a fassina i vincular-la al creixement econòmic i demogràfic de la Catalunya del segle XVIII. 

Manuel Luengo Carrasco

Reclamem atenció plena per a les persones amb discapacitat

Cada cop més als nostres polítics els preocupa més la imatge i les xarxes socials que la pura gestió. Els artificis per promoure l’acció superen la pròpia acció. Aquesta presència contínua als mitjans fa que inevitablement et preguntis: quan es dediquen realment a gestionar? La percepció és que la prioritat sembla ser la publicitat, més que la millora de les condicions de vida dels ciutadans.

Per què s’han d’invertir tants recursos i esforços en propaganda? La promoció maquilla la pròpia gestió? Si es treballés únicament pel benestar i no tant per la divulgació, s’estalviarien molt temps i recursos. Deixem que la pròpia ciutadania faci d’altaveu. La classe política hauria de donar exemple de mirada profunda i compromesa. I sí, si cal, nedar contracorrent. No es poden deixar arrossegar pel corrent de l’espectacle mediàtic i el like.

I tot això ho dic perquè estic convençuda que només s’empren aquelles estratègies que asseguren vots. Fins i tot, l’ús de la imatge de la discapacitat -això sí, la més amable i tendra- està al servei de l’aparador. La discapacitat que supera segons quins llindars ofèn i no té rèdit electoral. ¿Però no són aquests ciutadans i els seus cuidadors els que necessiten urgentment que s’inverteixin més esforços i recursos?

La meva filla va al centre ocupacional CAVIGA i no us podeu fer càrrec com és de dur veure dia rere dia les famílies superades per les cures del seu familiar. Això sumat a l’embat de la malaltia o la vellesa pròpies, fa insostenible la situació. Quan arriba el dolorós moment en què has de decidir que el teu fill/a o germà/na ha de cercar una altra llar, perquè a la pròpia ja no el poden atendre, es troben amb un altre dol: ni a la seva ciutat, ni al territori més proper hi ha habitatge adaptat per a ell/a.

He hagut de presenciar com es desarrelen i allunyen de llurs comunitats moltes persones amb discapacitat. Els comiats de persones usuàries al centre ocupacional són continus. Cap d’aquestes persones ha pogut optar a viure a prop de la seva família. ¿No hi ha voluntat política de solucionar aquesta qüestió?

Admirem algunes ciutats, com el Prat de Llobregat, on han sabut teixir tota una xarxa de serveis entorn de la discapacitat. El Prat disposa d’un Col·legi d’Educació Especial, Can Rigol; un Centre Ocupacional, El Corriol; una Residència i Centre de Dia, El Tamariu; un Centre Especial de Treball, Fundació Rubricatus... També a Mataró, les persones amb discapacitat tenen cobertes les seves necessitats al llarg de la vida. La Fundació Maresme ofereix un suport molt complet a l’atenció a la discapacitat: Centre Ocupacional, Servei de Formació i Inserció, Llars- Residència...

Si un govern té vocació de servei als ciutadans, busca la fórmula més adient per a donar resposta a les seves necessitats i fer-los la vida més amable. Avui en dia hi ha moltes fórmules per tal que l’administració pugui atendre les persones amb discapacitat quan es fan grans o quan els familiars no se’n poden fer càrrec: totalment pública (entre diverses administracions), privada, combinada...

Al costat del CO CAVIGA hi ha un solar que bé podria oferir-se per construir algun tipus d’habitatge adaptat perquè l’accés al centre fos fàcil i còmode. Fins i tot es podria comptar amb unes places extres que servirien de Respir per a les famílies que encara no han pres una decisió tan definitiva.

No podem permetre que aquestes famílies es trenquin i es dificulti el seu possible retrobament. No ens podem acostumar a presenciar com es desvinculen de cop del seu entorn: companys, amics, veïns, llocs d’oci, metges... No podem permetre que no es vetlli per aquests/es ciutadans/es més fràgils i vulnerables. No podem descuidar aquestes famílies que han patit i pateixen tant per al benestar dels seus. ¿No és just que després de tants anys dedicats a protegir, se’ls protegeixi a ells, ara?

Mercè Ginés

Carnestoltes 2026

Som al número de març i, per tant, toca parlar de Carnestoltes. El Punt de Trobada sempre em demana a mi aquest article, ja que un dels molts barrets que tinc reconeguts és el de sumar-me a la bogeria col·lectiva que representa el Carnestoltes per a totes les que el vivim amb intensitat. I, si m’ho permeteu, aquestes línies les escriuré precisament sota aquest barret particular.

Aquest any, com cada any, la rua de Carnestoltes ha estat una gran festa. Un total de 28 grups, que han sumat prop de 1.800 participants, han omplert els carrers de plomes, purpurina i ganes de passar-ho bé.

Enguany, a més, sumo la meva setzena participació a la rua de Carnestoltes de Viladecans. Durant molts anys ho vaig fer dirigint la comissió des de l’AMPA del Col·legi Sant Gabriel. Fa tres anys, però, l’antiga comissió vam fer un pas al costat per deixar les regnes a noves responsables. Tot i això, he continuat participant a la rua, ara des d’una posició molt més còmoda: seguint indicacions i ajudant només en moments puntuals amb tasques concretes.

Malgrat aquest canvi de rol, les hores dedicades a fer els vestits continuen sent incomptables. Sé que per a molta gent això pot semblar una bogeria difícil d’entendre. Per a mi, en canvi, és una manera de desestressar-me de les altres obligacions del dia a dia. Durant aquests mesos espero amb ganes el moment de poder seure tranquil·lament i anar donant forma a la disfressa de l’any.

Pel que fa a la rua, he de dir que aquests darrers anys l’organització ha introduït alguns canvis. Ara és més flexible davant les necessitats de cada comparsa participant. Es va crear una comissió d’entitats participants des d’on es van fer diverses propostes, algunes de les quals l’Ajuntament ha anat incorporant. En positiu, destacaria la possibilitat d’organitzar l’ordre de sortida segons les necessitats de cada grup, una decisió que ha estat un encert.

També ha estat molt positiu obrir la participació a grups d’amics i consolidar els punts inclusius perquè les persones amb discapacitat disposin d’un espai reservat des d’on poder gaudir de la festa amb comoditat.

Dit això, també vull ser crítica amb el sistema de premis. Personalment, no comparteixo del tot com es distribueixen. S’han eliminat les posicions de primer, segon i tercer premi —suposo que amb la voluntat de reduir la competència— i ara hi ha cinc categories: millor disfressa, més sostenible, millor coreografia, més original i accèssit del jurat. La idea podria ser bona si no fos per la diferència econòmica entre els premis. Des d’aquí proposo que, si realment es vol igualar el reconeixement, també s’igualin les quantitats: que totes les comparses premiades rebin la mateixa dotació.

Un altre aspecte que crec que es podria millorar és la informació de què disposa el jurat sobre l’elaboració de les disfresses. Per algunes de les preguntes que em van fer aquell dia, diria que no s’havien llegit els informes que expliquen com s’han confeccionat… Però potser és cosa meva, que a vegades tendeixo a desconfiar… ;-) Espero que no sigui així i que tota la feina i el temps dedicat a preparar aquests informes siguin d’utilitat.

I com cada any, el Carnestoltes es va acomiadar el Dimecres de Cendra amb l’enterrament de la sardina i la vetlla del rei Carnestoltes. Aquest cop, però, es va haver de fer al carrer, ja que la sala de Can Xic continua tancada fins que es repari el sostre.

A la processó de comiat no hi van faltar els sermons punxants de sempre. Aquest any, amb protagonisme per a la nova taxa de residus i pels esplèndids acabats del nou barri de Llevant…

En definitiva, un any més, les entitats, la gent més esbojarrada de la ciutat, les plomes i els lluentons hem estat protagonistes d’aquesta festa.

I ja estem esperant, amb curiositat, què ens portarà el 2027.

Llarga vida al Carnestoltes de Viladecans!

Natàlia Morant i Garrido

Combatre la desigualtat social

Un del reptes més importants a què s’enfronta la nostra societat és el de la desigualtat social i la seva conseqüència, la pobresa. La tendència és en augment i les dades del 2026 indiquen un possible repunt de l’índex de pobresa. El preu de la vivenda i el cost de l’alimentació i els serveis són alguns dels elements que porten la societat a aquesta situació. A Viladecans, com a exemple, trobem cada cop més gent demanant o vivint al carrer. 

En aquest context, tímides polítiques socials no són capaces d’apaivagar els efectes d’aquest conflicte cronificat. Tímides polítiques, però importants, han estat per exemple aconseguir que s’apugin les jubilacions i pensions a l’índex de preus al consum (IPC) i que han permès garantir en gran part el poder adquisitiu de la nostra població. Les pujades del 2026 han estat amb caràcter general del 2,7% (IPC) per a les pensions contributives i de classes passives, una pujada del 7,07% per a les pensions mínimes, amb màxims de l’11,4% per a les pensions amb cònjuge a càrrec i de viudetat amb càrregues familiars, i l’augment del 11,4% per a pensions no contributives i l’Ingrés Mínim Vital (IMV). 

També és de destacar un increment molt notable del Salari Mínim Interprofessional. El Salari Mínim Interprofessional (SMI) a Espanya ha experimentat un augment històric, superant el 65% de l’increment acumulat des de 2018. Ha passat de 735,90 € mensuals (en 14 pagues) el 2018 a 1.221 € el 2026. Aquesta pujada sostinguda ha perseguit dignificar les rendes més baixes i apropar el salari mínim al 60% del salari mitjà. 

Aquestes mesures són importants, però insuficients per afrontar aquest tsunami al qual ens enfrontem i que requereix responsabilitats dels polítics a l’hora de marcar prioritats, però també de les ciutadanes i ciutadans quan escullen les seves opcions polítiques. Cal ser ambiciosos i responsables per acabar amb aquesta lacra de la desigualtat social.

Futur incert

Què està fent ella ara? El seu cor batega tan de pressa que tinc por que esclati. A aquest pas, el que en surt perjudicat soc jo. M’esclatarà a mi! Encara no sap que soc aquí. Què farà quan ho sàpiga, que ja no serà gaire tard? Tinc cor, que bomba més ràpid que el d’ella, però bomba. Tinc una petitíssima columna vertebral i una mica de forma humana. Ja soc algú, i ella ni se n’assabenta. És normal: encara no he fet pausa en el seu sagnat mensual –una cosa raríssima ja que jo soc aquí–, així que no té ni idea que un dia sortiré d’aquest lloc tan còmode. Dia a dia, no tinc altra cosa a fer que xuclar els aliments d’ella a través d’aquest tub, respirar com els peixos, xuclar-me el dit i surar. No tinc clar si vull sortir. Es viu molt bé en aquesta cova humida i calenta!

L’últim cop que aquesta dona madura, que ara és inconscientment la meva mare, va estar amb aquell home que no és el seu marit vaig sentir que jo començava, sense saber com. Vaig ser una cèl·lula i ja soc més que això. Què passarà amb aquell home que ha contribuït a crear-me? M’estimarà? Abandonarà la meva mare? I ella, què dirà a qui hauria de ser el meu pare?

No m’esclatarà el cor, sinó el cap. En una notícia d’un futur informatiu diran que vaig morir, que vaig ser un nadó estrany, ja que va explotar el cap abans de néixer. No! No vull aquest final. Però no puc lluitar contra la incertesa. Què faràs, mama?

No em treguis d’aquí abans d’hora, si us plau, parla de mi ja, assabenta’t que estic viu. Necessito créixer ràpid i donar-te una puntada de peu ben forta. Necessito, mare, que deixis de sagnar d’una vegada.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El pessebre vivent parlat de Viladecans

Va ser l’any 2013 que en Pepito Sabaté va contactar amb mi, i amb una sèrie de persones perquè volia posar en marxar un pessebre vivent a Viladecans, com ja havia tingut la dècada dels 70.

Vàrem fer les primeres reunions a casa seva, on es van anar esvaint els molts dubtes que teníem i perfilant els detalls de com hauria de ser el nostre pessebre; el nom que li posaríem; quants quadres tindria; com es farien els decorats, el vestuari, la infraestructura necessària per dur-lo a terme... i de mica en mica es va anar gestant i donant forma al que es pretenia. Reunions fructíferes amb l’Ajuntament per tirar-ho endavant, i finalment vam presentar els Estatuts a la Generalitat.

Es va acordar que es farien 8 quadres: Anunciació a Maria; Casa de Josep-Edicte; Visita a Elisabet; Buscant Posada; Anunciació als Pastors; Palau d’Herodes; Seguint l’Estel; i el Portal de Betlem.

I ens vam posar a la feina, que va durar una mica més d’un any:

Construir els decorats, pensant en la característica de cada quadre i a càrrec del fuster i membre de la junta Fidel Vázquez amb l’ajut de personal voluntari; pintar-los, va anar a càrrec del pintor Josep Ollé....

Confeccionar el vestuari i els complements (mocadors de cap, cinturons...), es va dur a terme durant dues tardes per setmana amb la sastressa Ana Morata i un grup de dones que a mà o a màquina cosien les robes que aconseguíem de donacions, retalls, cortines, de... però les robes més “fines” es van haver de comprar. El vestuari dels soldats romans també va ser un maldecap: sobretot pels accessoris com cascs, espases, llances... però vam tenir l’ajut dels membres de Caviga, que ho van resoldre d’una forma extraordinària.

Com que volíem que fos un pessebre vivent parlat, és va contactar amb en Josep Lligadas perquè ens fes els diàlegs del diferents quadres, però d’una manera senzilla i entenedora pel públic.

I després d’un any de treball, el desembre del 2014, vam fer les primeres representacions al bosc de Can Ginestar amb dos caps de setmana i amb èxit de públic. Això sí, ens obligava a desmuntar i muntar els decorats cada vegada (un esforç considerable). I allí vam estar fins l’any 2019 que ens vam traslladar als Jardins de Magdalena Modolell, on fem les representacions actualment, normalment del divendres al diumenge de la setmana abans de Nadal.

Quimet Bernat