.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Subespècie flavirostris, que es reprodueix a Groenlàndia. Primer registre a Catalunya d’aquest taxó. La subespècie nominal (Anser albifrons albifrons) té el bec de color rosat, la flavirostris el bec és de color taronja intens i el plomatge generalment més fosc.
Nidifica i es reprodueix exclusivament a la costa oest de Groenlàndia. Durant els mesos de tardor i hivern, la gran majoria de la població es desplaça cap a les illes britàniques, hivernant principalment a Irlanda i Escòcia.
Les escriptores Gemma Ruiz Palà i Assumpta Montellà i l’escriptor Genís Sinca participaran el pròxim dimarts 1 de desembre, a les 19:00 hores, en la taula rodona Literatura i República, que es celebrarà a la Biblioteca de Viladecans. El debat estarà moderat per Xavier Sánchez, dinamitzador del club de lectura de novel·la històrica de la Biblioteca. Els participants reflexionaran sobre el paper de la literatura en la recuperació de vivències, la divulgació d’històries sovint oblidades i la transmissió de la memòria a les noves generacions.
Aquesta activitat tancarà el cicle de xerrades República, Revolució i Guerra, 1931-1939, que organitzades conjuntament per l’Arxiu Municipal, la Biblioteca i el Museu de Viladecans, tenen com a objectiu fomentar la reflexió ciutadana a l’entorn dels fets crucials de la proclamació de la II República i el seu desenvolupament i com la literatura i els escriptors i escriptores poden ajudar a preservar els records i servar la memòria democràtica.
El programa va començar el passat 20 d’octubre amb la conferència Encara em recordo d’aquell aire fresc. La República a través de la mirada de les escriptores, a càrrec de la historiadora Margarida Casacuberta. La sessió va explorar la manera com les escriptores catalanes van viure i interpretar la Segona República, així com la contribució de les seves veus a la comprensió d’aquell període històric.
La programació va continuar el 3 de novembre amb la xerrada Hem posat les flors. Un projecte d’educació, memòria i teatre. La proposta va abordar els vincles entre les arts escèniques, l’educació i la memòria democràtica i la van portar a terme les professores Betlem Cuesta i Carol Torres i l’alumna Bruna Beltran de l’Institut - Escola Les Vinyes, de Castellbisbal, on actualment s’està excavant una fossa de la Guerra d’Espanya. La repressió franquista centrarà la tercera sessió dimarts 17 de novembre a les 19 hores a Ca n’Amat. L’historiador Manuel Luengo Carrasco presentarà la conferència Viladecanencs als consells de guerra franquistes, que analitzarà la repressió exercida després de la Guerra d’Espanya l’impacte dels processos judicials militars sobre la població local.
Aquest cicle de xerrades complementa l’exposició temporal De les il·lusions a la desfeta. República, Revolució i Guerra a Viladecans (1931-1939) que es pot visitar a Ca n’Amat - Museu de Viladecans fins al 24 de gener de 2027. Aquesta mostra -produïda per l’Arxiu Municipal i el Museu de Viladecans- recupera la memòria dels anys trenta a Viladecans, un intens parèntesi democràtic marcat pel progrés social, les transformacions econòmiques i culturals sota la Segona República, però també per les fortes tensions polítiques i els efectes de la Revolució. I la Guerra Civil.
Així mateix, la Biblioteca ha elaborat una guia de lectura amb obres que s’articulen sobre resistències, revolució, reformes i exili. La guia, juntament amb una exposició dels exemplars recomanats, es troba a la primera planta de l’edifici.
Amb aquestes propostes, s’han apropat diferents mirades sobre la Segona República, la Guerra Civil i la repressió franquista, convidant la ciutadania a reflexionar sobre el coneixement del passat de la ciutat a través de la literatura, el teatre i la recerca històrica i de la importància de vetllar per la recuperació de la memòria democràtica del país.
El Préstec
Rebecca Makkai
Barcelona: Navona, 2026
La Lucy Hull, una jove bibliotecària infantil, coneix l’Ian Drake, un nen de deu anys que es converteix en el seu lector preferit. El problema al qual s’enfronta la Lucy és que el nen necessita la seva complicitat per amagar els llibres de la seva mare, una dona autoritària que li censura les lectures i l’ha apuntat a teràpia de reconversió. Una nit, la Lucy descobreix l’Ian acampat a la biblioteca amb una motxilla plena de queviures i un pla per escapar-se. Sense saber gaire bé com, acaba involucrada en la seva fugida, convençuda que l’ha de protegir de la seva realitat. Així comença un viatge esbojarrat per carretera de Missouri a Vermont, on els acompanyaran un xicot poc oportú i secrets familiars que surten a la llum.
Rebecca Makkai és escriptora, professora del Sierra Nevada College i de la Universitat de Northwestern i directora artística del centre per a escriptors StoryStudio Chicago. És autora de les novel·les The borrower (2011) i The hundred-year house (2014). Els grans optimistes va ser finalista del Premi Pulitzer 2019 i del National Book Award 2018 i va rebre diversos guardons internacionals. A Catalunya, l’obra va guanyar el Premi Llibreter d’Altres Llengües el 2021. També és autora de Vull fer-te algunes preguntes, publicada en català per Edicions del Periscopi.
Un metre quadrat
Llucia Ramis
Barcelona: Editorial Anagrama, 2026
En aquest llibre, a mig camí entre el reportatge literari, les memòries i l’anàlisi periodística, Llucia Ramis aborda el problema de l’habitatge en el nostre país mentre relata la seva pròpia història com a llogatera en els pisos on ha viscut al llarg de les últimes tres dècades. Una crònica íntima i sentimental dels espais i les persones que van conformar diferents etapes de la vida de l’autora i un mapa de la gentrificació progressiva de les ciutats i de les causes i conseqüències de l’encariment del nivell de vida. Guanyador del IV Premi de No Ficció Libros del Asteroide, Un metre quadrat indaga en la importància de la paraula llar en una era en què la precarietat s’ha normalitzat i els nostres barris s’han convertit en un escenari per a turistes i expats. Incisiva i de plena actualitat.
Els alienígenes no són verds
Marco Quadri
Barcelona: Zahorí Books, 2025
Imaginem-nos un món més enllà del nostre planeta Terra, habitat per criatures misterioses i fascinants! Com serien? Al llarg de la història, els humans hem imaginat els extraterrestres de formes molt diferents, reflectint els nostres somnis i la nostra cerca continua en l’ample univers que ens rodeja. A través de l’art, la literatura, el cinema i la cultura popular, continuem explorant i donant forma a les nostres idees sobre la possibilitat d’una vida més enllà de la nostra petita part del cosmos. Que aquest viatge ens inspiri a continuar somiant i explorant els misteris de l’univers! Inclou una plantilla per dibuixar un extraterrestre i explorar la pròpia creativitat!
Biblioteca de Viladecans
És cert que el sistema de recollida de brossa «porta a porta» genera opinions diverses entre la majoria de les persones; sovint s’han enfrontat els objectius ecològics amb molèsties que puguin tenir els veïns. Hem de pensar que ens genera més qualitat de reciclatge. Els percentatges de la recollida selectiva pugen notablement a tots els municipis on ja s’implementa, i els avantatges guanyen de molt als inconvenients.
Per exemple, entre d’altres, els avantatges de tenir més espai a la via pública al poder retirar els contenidors grans, es redueix l’abandonament d’escombraries fora d’hora... En alguns municipis es vincula la taxa d’escombraries a la correcta separació, i es penalitza a qui no recicla. D’inconvenients se’n poden trobar molts i variats: des d’haver de guardar a casa la brossa que no toca, a l’emmagatzematge de cubells dins de pisos petits; potser també queixes per la dificultat que poden tenir les persones amb problemes de mobilitat. Tot i que d’inconvenients n’hi ha, si analitzem on ens portarà el sacrifici de fer-ho bé, val la pena canviar el xip de tota la vida i pujar al carro d’intentar posar el nostre granet de sorra per intentar revertir els nostres costums i poder afrontar aquest desafiament ambiental.
Aquest sistema innovador, en començar crec que hauria de conviure amb l’antic durant un temps raonable, fins que tothom tingui la informació suficient. Estem demanant un canvi d’hàbits i això és complicat. Hi ha d’haver un bon acompanyament en tot el procés per aprendre a fer-ho correctament amb suport per resoldre dubtes. La gestió de la brossa és un dels reptes ambientals i socials més greus que tenim, degut al consumisme i al creixement de les ciutats.
Montse Pastor
El malestar emocional i l’ansietat formen part de l’experiència humana; tothom, en algun moment de la vida, pot sentir preocupació intensa, nervis o una sensació de desbordament emocional. Tot i això, quan aquestes sensacions es fan persistents o interfereixen en el dia a dia, és important aprendre a gestionar-les de manera conscient i saludable. Els Referents de Benestar Emocional i Salut Comunitària (REBEC) de l’Atenció Primària de Viladecans ens proposen estratègies per gestionar aquests estats.
Què són el malestar emocional i l’ansietat?
El malestar emocional és un estat general de patiment psicològic que pot incloure tristesa, irritabilitat, frustració, buidor o cansament mental. Sovint apareix com a resposta a situacions vitals difícils: pèrdues, canvis, conflictes o sobrecàrrega de responsabilitats.
L’ansietat, per altra banda, és una resposta del cos davant d’una amenaça percebuda i té una funció adaptativa: ens prepara per reaccionar. El problema apareix quan aquesta resposta s’activa de manera constant o desproporcionada, sense un perill real immediat i que porta associats símptomes com palpitacions, tensió muscular, dificultat per respirar, pensaments catastrofistes o problemes de son.
Cinc estratègies bàsiques per gestionar el malestar i l’ansietat
T’oferim, ara, cinc estratègies, bàsiques però molt útils, per gestionar aquestes respostes emocionals.
1. Respiració i regulació corporal
El cos i la ment estan profundament connectats: quan l’ansietat s’activa, el sistema nerviós entra en estat d’alerta, i la respiració es torna ràpida i superficial. Practicar una respiració lenta (inspirar pel nas i expirar per la boca, allargant l’expiració) ajuda a activar el sistema nerviós parasimpàtic, responsable de la resposta de calma.
Exemple: una persona que experimenta ansietat abans d’una reunió laboral pot dedicar dos o tres minuts previs a fer respiracions profundes i conscients. Aquesta pràctica no elimina la preocupació, però redueix l’activació fisiològica i facilita una resposta més serena.
2. Tornar al present
L’ansietat sovint està vinculada a anticipacions negatives sobre el futur. Les tècniques d’atenció plena o mindfulness ajuden a desplaçar el focus cap al moment present, reduint la rumiació mental.
Exemple: davant d’un excés de preocupacions recurrents abans d’anar a dormir, una persona pot centrar-se deliberadament en les sensacions corporals (el contacte amb el llit, la respiració, els sons de l’entorn). Aquest ancoratge al present pot disminuir la intensitat dels pensaments intrusius.
3. Revisar el diàleg intern
Els pensaments automàtics influeixen de manera directa en l’estat emocional i en situacions d’ansietat és habitual que apareguin interpretacions extremes o catastrofistes. Identificar-les i qüestionar-les forma part de la forma d’aturar el malestar.
Exemple: una persona que pensa “si m’equivoco, tot sortirà malament” pot reformular aquest pensament per un de més ajustat a la realitat, com ara “puc equivocar-me i, tot i així, gestionar la situació”. Aquest canvi no és ingenu, sinó més funcional.
4. Cuidar les necessitats bàsiques
El benestar emocional es veu fortament condicionat per factors físics. La manca de son, una alimentació irregular o el sedentarisme redueixen la capacitat de regulació emocional.
Exemple: una persona que dorm poques hores de manera sostinguda pot interpretar situacions quotidianes com a més amenaçadores del que realment són.
5. El paper de les relacions i el suport social
El suport social és un factor protector clau davant del malestar emocional. Expressar com ens sentim en un entorn segur contribueix a normalitzar l’experiència emocional i a reduir la sensació de càrrega interna. No sempre és necessari obtenir solucions; sovint, la validació emocional ja té un efecte regulador. L’aïllament, en canvi, pot intensificar el malestar.
Exemple: compartir l’estrès laboral amb una persona de confiança pot ajudar a posar límits, relativitzar exigències excessives o simplement sentir-se comprès.
Si l’ansietat o el malestar emocional són intensos, persistents o limiten la teva vida quotidiana, buscar ajuda professional és un acte de responsabilitat i cura. Al teu Centre d’Atenció Primària (CAP) existeix la figura de la Referent de Benestar Emocional i Salut Comunitària (RBEC), psicòloga general sanitària que duu a terme grups específics per ajudar-te amb la gestió del malestar emocional i per fer front a la simptomatologia que pot provocar l’ansietat. Si creus que et podria ser d’utilitat, només cal que et dirigeixis al teu CAP i ho demanis al/la teu/va metge/ssa de capçalera o infermer/a.
En resum, gestionar el malestar emocional i l’ansietat no implica fer-los desaparèixer, sinó aprendre a conviure-hi d’una manera més amable i conscient. Escoltar les emocions, cuidar el cos, revisar els pensaments i demanar suport quan cal són passos clau cap a un major benestar emocional. El camí no sempre és lineal, però cada petit pas compta.
Referents de Benestar Emocional i Salut Comunitària de Viladecans
No crec en la felicitat com a estat permanent, sinó com a una emoció que sentim en determinats moments brillants. Moments com aquest, en què estic en ple vol cap a una destinació que desitjava fa temps. Per circumstàncies, per diners, per les coses de la vida que, de vegades, ens posa obstacles, no hi havia pogut anar mai. Ara m’esperen unes hores de viatge i jo, encantada.
Quan era més jove, m’agradava estudiar unes escultures característiques del lloc on vaig. Imponents, donen l’esquena al mar: tothom mira cap a l’interior de l’illa, protegint els petits humans -els que l’habiten, que, segur, ja no senten la seva presència constant, i els visitants, que els observen embadalits i no es cansen de fotografiar-los-. Homes i dones, insignificants al costat d’aquestes figures monumentals.
A més del sentiment místic que et provoca la seva grandària, són tot un misteri, encara avui. Com les van poder construir? Com les van transportar fins a la seva ubicació? Hi ha respostes a les preguntes, però... són correctes? Algunes parlen d’éssers extraterrestres, d’altres civilitzacions amb poders especials que van visitar la Terra i que un dia se’n van anar deixant-nos l’empremta del seu pas pel món.
M’agrada pensar que no van ser alienígenes els qui les van esculpir. M’agrada pensar que van ser companys de gènere els que van fer grans esforços, els qui van crear els ulls fixos dels moais de l’illa de Pasqua que tan impactants són davant els qui intenten tornar-los la mirada. Vull pensar que simbolitzen la força de personatges destacats de la societat a qui els seus creadors van desitjar representar. Per honrar-los. Perquè la seva memòria, com la feina dels constructors de les seves imatges, perdurés. Ho van aconseguir. Els moais van ser llargament oblidats, tots van acabar tombats excepte un, es van reconstruir i es van tornar a aixecar. Han sobreviscut alhora i, resistint en la seva immobilitat i la seva grandesa, han lluitat contra el passat i el van vèncer. A la vista està.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
 | ||
|
Hola a tothom, soc mossèn Carles Catasús, el nou servidor de les parròquies de Sant Joan i Santa Maria Magdalena, substituint a Mn. Frederic Esteve que ara és a les parròquies que jo acompanyava al Penedès.
Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1967, el meu viatge pastoral és prou curt. Acabant el seminari vaig fer l’etapa d’aprenentatge pastoral i l’ordenació de capellà a Esparreguera l’ any 1992. El 1994 vaig anar Sant Sadurní d’Anoia de vicari i després del canvi de rector i d’un següent que només hi va estar un any, el 1999 vaig començar com a rector fins ara el 2026. Són molts anys, la major part de la meva vida pastoral. Amb Sant Sadurní, he acompanyat alhora quatre parròquies més del voltant en etapes diverses. Des del 24 d’octubre soc a Viladecans. Quan em pregunten com estic els dic: “Aterrant com els avions!” per la proximitat de l’aeroport. Si, vaig aterrant, coneixent carrers, botigues, persones... i on és el CAP, correus, l’hospital, la biblioteca, les altres esglésies, l’ermita de la Mare de Déu de Sales, l’ajuntament... i a la rectoria destapant caixes, bàsicament de llibres i carpetes, ja que no em cal equipar la casa... Vaig coneixent els altres mossens de la ciutat i especialment el diaca Josep Maria amb el qual convivim a la rectoria.
Ara, i de cara a Nadal, podré conèixer més les entitats, escoles, grups i realitats socials i eclesials de Viladecans. Una època per tenir els ulls ben oberts a la realitat i, des de la fe cristiana, veure com ajudar a viure els valors cristians tant a la parròquia com en l’àmbit civil. Els primers dies que he vingut a Viladecans amb el cotxe m’he servit del GPS per arribar a la rectoria. Ara ja espero poder arribar sense GPS, cosa que voldrà dir que ja em sento més a casa. I això és el que més s’agraeix quan arribes a un lloc desconegut i nou: que t’ajudin a sentir-te com a casa. Sigui jo, sigui la gent que ve de més lluny, d’altres cultures, països i llengües. Sentir-te a casa et permet posar mans a la feina i fer el teu camí amb el altres. I això és el que desitjo per a mi i que m’ajudeu, si voleu, a fer-ho realitat.
Carles Catasú
El 28 d’octubre, l’entitat Arrels Fundació, va presentar l’Informe “Viure al carrer mata”. Després d’haver-lo llegit he pensat que més que comentar-vos l’informe potser és més interessant i clarificador presentar-vos-en fragments que recullen les idees claus del document publicat i que ens permeten fer-nos una fotografia de la situació actual de les persones que viuen i moren als carrers de la ciutat de Barcelona.
L’objectiu d’aquest informe és explicar les limitacions i oferir informació que permeti descriure millor una realitat poc coneguda. En particular, l’estudi vol diferenciar entre persones que continuaven vivint al carrer en el moment de morir i persones que havien accedit a algun tipus d’allotjament, perquè aquesta distinció permet observar contextos de protecció i exposició diferents dins del mateix fenomen del sensellarisme.
Volem evitar que aquestes morts siguin percebudes únicament com una successió de casos individuals, identificant patrons per orientar les polítiques públiques i fomentar la prevenció. Acompanyar, dignificar i recordar permet passar de la memòria individual a una lectura col·lectiva que ajudi a comprendre millor aquestes morts i a fer visibles les condicions en què es produïen.
Les dades recollides entre els anys 2015 i 2025 mostren amb contundència que morir mentre es viu al carrer és l’expressió extrema de la desigualtat, la pobresa, l’exclusió social i el sensellarisme. Durant aquest període, es van registrar 204 persones que van morir mentre vivien al carrer a Barcelona.
En aquest sentit, les persones que dormen al carrer tenen més mortalitat, però també presenten un patró de causes de mort diferent:
1. Les persones que vivien al carrer ens van deixar, de mitjana, als 49 anys: 34 anys abans que el conjunt de la població de Barcelona.
2. Gairebé tres de cada deu defuncions de persones que vivien al carrer són per violència, suïcidi o sobredosi.
3. Una de cada cinc dones que vivien al carrer va morir per sobredosi.
4. Més de la meitat de les morts dels joves són per violència, suïcidi o sobredosi.
5. L’edat mitjana de defunció és 13 anys més elevada entre les persones allotjades que entre les que vivien al carrer: 62 anys davant de 49 anys.
6. Morir al carrer és gairebé 20 vegades més freqüent entre les persones que viuen al ras que entre les allotjades.
7. Les dones moren més joves que els homes.
8. Les persones que viuen al carrer moren durant tot l’any, sense una estacionalitat clara.
- 4 de cada 10 defuncions, doncs, són per causes mèdiques i 3 de cada 10, per causes externes.
- En una quarta part dels casos (25 %) no es coneix la causa de la mort, un percentatge prou significatiu, però el seu desconeixement també diu molt sobre la dificultat d’aconseguir informació fiable de les morts de les persones que vivien a carrer.
- No totes les persones en situació de carrer moren en l’espai públic, però la seva situació residencial en el moment de morir continua sent rellevant per entendre en quines condicions s’ha produït aquesta mort.
- No és el carrer qui mata, sinó les condicions socials i materials associades a viure-hi: exposició continuada a inclemències climàtiques, manca de protecció, violència, dificultat d’accés als serveis, inestabilitat vital i absència d’un espai segur on viure, descansar i recuperar-se. Per tant, “el carrer mata” no s’ha d’entendre com una afirmació literal, sinó com una manera de resumir que la vida al carrer pot amplificar riscos i contribuir a una mortalitat prematura.
La mortalitat de les persones en situació de carrer és una de les expressions més extremes de desigualtat social. Quan una persona mor al carrer, l’atestat policial o forense determina si ha estat una “mort natural” o una “mort violenta”, sense tenir en compte el context social en què aquesta s’ha produït. Una mort pot ser “natural” en termes forenses i, alhora, haver-se produït en unes condicions d’exclusió social extrema que no tenen res de “natural”.
Cap defunció d’una persona en situació de carrer pot ser socialment neutra. La mort d’una persona en situació de carrer té una càrrega social, política i simbòlica molt important perquè evidencia els límits dels sistemes de protecció social. Mostra que la persona ha mort sense que els sistemes d’habitatge, sanitat o serveis socials hagin aconseguit evitar que continués vivint al carrer.
Que el lloc de la mort sigui el carrer vol dir que hem fet tard. Ens interpel·la com a persones i com a societat. Els sistemes de protecció no han arribat o no han estat suficients per evitar que la persona morís en el mateix espai on sobrevivia. Fins i tot en el tram final de la vida, no s’ha pogut garantir un espai protegit, una atenció adequada o unes condicions mínimes de dignitat.
Des d’una perspectiva de política pública, aquests resultats reforcen la necessitat de reduir el temps de permanència al carrer, ampliar l’accés a l’habitatge i a allotjaments estables, reforçar les polítiques de reducció de danys, la prevenció de sobredosis, de victimització i de violència a l’espai públic així com del suïcidi i millora de l’atenció en salut mental.
Disposar d’un allotjament no garanteix per si sol una atenció adequada al final de la vida, però aquests entorns ofereixen potencialment més possibilitats de cura, intimitat, acompanyament i atenció que l’espai públic.
Poder deixar de viure al carrer, per tant, importa. L’objectiu de les polítiques públiques ha de ser garantir habitatge i allotjament estable, adequat i digne, amb el suport social necessari.
L’allotjament no esborra automàticament els efectes acumulats d’anys de sensellarisme, però pot permetre recuperar salut, estabilitat i vincles, reduir exposicions evitables i afrontar el deteriorament i el final de la vida en espais amb més opcions de cura, intimitat i acompanyament.
Propostes per combatre l’alta mortalitat de les persones sense llar
Agustí Martí
Mentre escoltava les declaracions del ministre Óscar Puente, atribuint la causa del greu accident d’Urda a una errada humana m’he recorda’t de quan es va cremar el Liceu, un edifici al qual em sentia molt vinculada, no tant pel gruix del meu compte corrent, sinó per la meva educació sentimental. L’òpera m’encanta i potser no és gaire conegut, però el galliner del Liceu sempre, sobretot durant l’època en què el teatre era privat, ha estat un espai prou barat i molt popular, desproveït d’un glamur que no li feia cap falta i revestit del menyspreu classista que impedia la barreja amb el públic de platea.
I és que ja feia molt de temps que es veia a venir que el Liceu era un teatre de fusta molt vell, amb un risc evident d’incendi. Es va cremar el 31 de gener de 1994, mentre els operaris tornaven a instal·lar el teló antiincendis. L’espurna del lampista va avançar a més velocitat que els extintors. En tota la recerca posterior que es va fer no vaig sentir preguntar mai per què, amb un risc evident d’incendi, es va decidir retirar el teló protector per la instal·lació dels decorats de l’Orfeu de Monteverdi, en una producció dirigida per Jordi Savall. Va ser una producció (esplèndida estèticament) en què l’enorme teló del Liceu es va convertir en un immens mirall. Però el risc que el foc consumís en una representació, no només el teatre sinó també els espectadors, que a mi em sembla evident, va ser ignorat. I mai qüestionat.
Aquells dies també es representava l’òpera Mathis der Maler (Hindemith), un clam anti-nazi, que incloïa una crema de llibres amb foc real enmig de l’escenari. Tampoc no sembla que això inquietés gaire ningú.
 |
| El muntatge que obligà a retirar el telo antiincendis |
Finalment el focus culpabilitzador va assenyalar un soldador, el qual, per sort, va acabar sent exculpat. No es van qüestionar les arriscades decisions artístiques que deurien ser habituals, que van permetre que el teatre funcionés sense tallafocs entre la sala i l’escenari. No es va qüestionar tampoc que no s’haguessin pres altres mesures per protegir el teatre i restaurar-lo evitant riscos. La culpa, del soldador.
Tornant a l’accident d’Urda, a banda de l’evidència de la sobreexplotació de la línia i de la manca de manteniment i d’organització, crec que hauríem de preguntar-nos:
¿L’alta velocitat ha de ser tan alta? A mi em sorprèn que aquest mateix any, el ministre hagués anunciat amb gran alegria la compra de trens que podien anar a 350 quilòmetres per hora, en un context on els responsables tècnics i polítics de Renfe han de saber per força que hi ha moltes mancances. ¿De debò que l’horitzó prioritari ha de ser córrer més, abans que córrer millor?
¿Aquest és el desenvolupament que volem? Fa molts anys, quan es parlava de l’AVE i la seva construcció estava damunt la taula, recordo que ICV (Iniciativa per Catalunya) propugnava més rodalies i menys velocitat. Molts altres partits consideraven que ICV posava pals a les rodes al desenvolupament econòmic. I miraven rodalies amb un cert menyspreu mentre quedaven enlluernats per l’alta velocitat. I durant aquests darrers anys, partits que avui fan escarafalls han impedit amb el seu vot que es fessin determinades inversions a Renfe.
¿L’ètica professional no hauria de fer xisclar agudament els alts càrrecs tècnics quan veuen que es desatenen qüestions bàsiques? Els polítics són agosarats i molta gent es queixa que no saben de què parlen. El cert és que per ser un bon polític cal sentit comú i capacitat d’escoltar i de prendre decisions, no pas conèixer a la perfecció els aspectes tècnics, cosa que no els excusa per fer disbarats. Ells tenen unes responsabilitats, però els tècnics en tenen una altra d’inexcusable pels seus coneixements. Si hi ha mancances que poden arrabassar vides, ¿els professionals i els col·legis professionals no haurien de parlar clar?
És fàcil i raonable criticar la gestió del ministre. En els vuit anys de govern es podrien tenir com a mínim les prioritats clares, cosa que no ha estat així. Però deu ser tan difícil... La política avui més que mai és el ring de la picabaralla, de procurar no aprovar els pressupostos de l’adversari, de no reconèixer-li mai res de bo, d’haver d’entendre’s amb entitats i institucions que posen més traves que no pas ajudes. De la mentida sistemàtica i de l’oportunisme fàcil. Un laberint afegit al laberint que ja és conèixer bé el propi camp d’acció, actuar amb els recursos i personal que es té i no amb els que es voldria, i anar contracorrent dels grans poders quan cal.
Amb tot, si algú us diu que té una solució fàcil, vol dir que ni tan sols ha entès la complexitat del tema. O no?
Mercè Solé
Fa 35 anys que les persones amb discapacitat de Viladecans i dels municipis del voltant tenen un espai on gaudir de l’oci inclusiu, compartir experiències i, sobretot, sentir que formen part d’una comunitat.
Han estat 35 anys de camí, de la mà de voluntaris, famílies i administracions. Un camí que no ha estat sempre fàcil i que, especialment els darrers anys, ha comportat una transformació important: un canvi de mirada i una adaptació constant a les necessitats reals de les persones que formen part de l’entitat i de les que s’hi van incorporant.
Aquest creixement, que ens ha portat a arribar avui als 136 socis, d’entre 6 i 62 anys, també ha fet créixer i diversificar la nostra oferta d’activitats. Perquè les persones canvien, les necessitats evolucionen i ASDIVI vol estar preparada per donar resposta a tothom.
Potser us sorprèn una diferència de 56 anys entre la persona més jove i la més gran. Com ho gestionem? Doncs amb una fórmula que tenim molt clara: a ASDIVI tothom ha de trobar el seu lloc. Organitzem les activitats en grups d’edat i segons les necessitats i els interessos de cada persona. Algunes activitats compten amb el suport i subvenció de l’Ajuntament, altres entitats o subvencions supramunicipals, mentre que d’altres es duen a terme amb serveis professionals contractats.
Actualment, oferim prop de 20 activitats repartides al llarg de la setmana. Cuina, robòtica, informàtica, batucada, ball, teatre, playback, espais emocionals… També esports com el bàsquet, el futbol o la piscina, sense oblidar les colònies i les sortides de cap de setmana: discoteca, activitats culturals i propostes per compartir temps, fer amistats i socialitzar.
El curs passat, a més, ens vam sumar a l’entitat Somriures de Llum, del municipi veí de Sant Climent de Llobregat. Aquesta col·laboració ens va permetre obrir un nou grup per als més petits: els Herois d’ASDIVI. Cada dimarts es troben per treballar la creativitat, gaudir de les activitats i, sobretot, créixer compartint experiències amb altres infants.
Però el creixement d’ASDIVI també ens ha portat a obrir les portes a realitats que sovint queden fora de la mirada tradicional sobre la discapacitat. S’han incorporat a l’entitat joves que potser no encaixen en el perfil de persona amb discapacitat que socialment s’espera trobar en una associació com la nostra. Joves que, per les seves dificultats de socialització o de relació amb l’entorn, han viscut situacions d’aïllament i que ara, a través de projectes com ERROR 404 o Ocell de Foc, comencen a trobar un espai de confiança, de pertinença i de relació entre iguals. Amb la seva implicació, també s’organitzen activitats pròpies de l’entitat i participem en les celebracions i festes d’altres entitats, gestionant barres de begudes i menjar. Són oportunitats per col·laborar, implicar-nos en la vida comunitària i demostrar, amb fets, que som capaços d’organitzar-nos, treballar en equip i assumir responsabilitats.
Perquè ASDIVI és molt més que oci. Treballem perquè la inclusió sigui real i perquè cada persona pugui desenvolupar al màxim la seva autonomia i el seu projecte de vida.
En aquesta línia, tenim una comissió que treballa per fer realitat l’accés a l’habitatge; el projecte Brúixoles, que acompanya els joves en el seu procés d’inserció laboral i els ajuda a trobar oportunitats reals de feina; i el projecte EDUCO en discapacitat, que ja us vam presentar en aquest article. Una iniciativa que impulsa espais de diàleg en què els mateixos joves amb discapacitat expliquen a polítics i professionals de l’Administració què significa per a ells la inclusió i quines barreres encara es troben en el seu dia a dia.
Ens queda molt camí per recórrer. Perquè la inclusió no consisteix només a tenir activitats adaptades o espais on trobar-se. La inclusió real vol dir tenir oportunitats, poder decidir, treballar, viure de manera autònoma i participar activament en la societat.
Les persones amb discapacitat no volen ser només receptores de recursos i ajudes: volen tenir oportunitats per aportar, decidir i construir el seu propi futur. Totes tenen capacitats per desenvolupar una vida independent si disposen dels suports adequats. Poden treballar, cotitzar, contribuir a l’economia i a la societat. Però, per fer-ho, necessiten que deixem de mirar les seves limitacions i comencem a reconèixer les seves capacitats.
Per això, si coneixes alguna empresa o persona que pugui oferir una oportunitat laboral a algun dels nostres joves, parlem-ne! Des d’ASDIVI us podem acompanyar durant tot el procés. Perquè una oportunitat laboral pot ser molt més que una feina: pot ser la porta a una vida amb més autonomia i independència.
Natàlia Morant Garrido
Contacta amb nosaltres: 605 30 36 70.
35 anys canviant mirades.
35 anys obrint camins.
35 anys fent comunitat.
I molts més per continuar avançant.
No estem en un bon moment. Necessitats i problemes de tota mena se’ns posen davant dels ulls i, si som gent raonable i no simplista, sabem que no són fàcils de resoldre. I si mirem al món, el veiem ple de violència i, a més, amb una clara manca de voluntat per part dels poderosos de fer la vida més digna i més fàcil per a tothom. Ara, a final de mes, anirem a votar i procurarem escollir aquells partits que més capaços veiem de tirar endavant les tasques de governar i de fer-nos avançar cap a una vida millor per a tots, però en tot cas, sabem que caldrà esforç, esperit col·lectiu, i desig de fer que el bé comú sigui el criteri bàsic de tota actuació.
Ens aniria molt bé, en aquesta situació, tenir un objectiu conjunt que ens fes sentir formant part d’un projecte que inclogués el major nombre de ciutadans i ciutadanes d’aquest país. N’hi ha un de molt general que segur que compartim totes les persones de bona voluntat, que és el de que tothom pugui viure dignament amb si mateix i amb els altres. Però aniria bé tenir alguna cosa més concreta, més específica. I des d’aquesta revista voldríem dir que aquest objectiu comú podria ser perfectament la promoció de la llengua catalana.
Sí, el català pot servir com a bàlsam que amoroseixi la nostra vida col·lectiva tan complexa. Un objectiu que, evidentment, no pot implantar-se a base d’imposicions. Sinó a base de convèncer el màxim nombre de gent possible que aquesta és una riquesa que tenim, una riquesa que ho és tant per als catalanoparlants com per als que no el parlen, perquè és un a riquesa col·lectiva, del país. L’administració pública és qui ha d’estirar del carro, però tots hem de fer també tot allò que estigui a les nostres mans des del lloc de cadascú.
Estem segurs que la majoria de la població catalana, i els partits que la representen, està disposada a apuntar-se a aquest objectiu. Cal, aleshores, prendre-s’ho de veritat com un objectiu col·lectiu, unitari, i no com un instrument per a batalles polítiques. Sí, posem-nos-hi, i ens farem un favor mutu tots plegats.
Els clubs de lectura de la Biblioteca de Viladecans s’han convertit en un espai de trobada imprescindible per els que volen descobrir noves lectures i compartir les seves impressions. Actualment, l’equipament ofereix un ventall de set clubs de lectura actius: club de narrativa, de novel·la històrica, de lectura feminista, tertúlies dialògiques, club de lectura juvenil, de teatre i còmic club. També en col·laboració amb el Consorci de Normalització Lingüística, es fan el club de lectura fàcil en català i el club narrativa en català de tots els temps. En aquests moments, hi ha places disponibles en el Còmic Club i en el Club de Lectura de Teatre.
El Còmic Club, que ha engegat la seva novena temporada, està adreçat a majors de setze anys, amants del còmic que vulguin llegir, comentar i descobrir noves propostes en aquest format. A més a més, es fan sortides al Còmic Barcelona, a exposicions, a museus i presentacions amb autors com la pròxima trobada amb Jaime Martín autor de Sangre de Barrio, Las guerras silenciosas o Jamás tendré 20 años, entre d’altres. Aquesta sessió amb l’autor serà el 18 de novembre a les 18 hores.
Al llarg d’aquests nou anys, al club s’han llegit títols de tots els gèneres: manga del “Déu del Manga” Osamu Tezuka o de nous mangakas com Inio Asano i Kabi Nagata, superherois com Fábulas de Bill Willingham, còmic nord-americà de tòtems com Chris Ware o Daniel Clowes, còmic europeu modern i trencador com Dulce de Leche de Miguel Vila o El gran vacio de Lea Murawiec, còmic de casa nostra com Cosmonauta de Pep Brocal o Hoops de Genie Espinosa, autors espanyols com Paco Roca, Teresa Valero o Candela Sierra i, fins i tot clàssics com Tintin. Precisament, per celebrar els 50 anys del darrer àlbum d’Hergé, la sessió del Còmic Club del pròxim 21 d’octubre versarà sobre el reporter belga més intrèpid de tots els temps.
El Club de Teatre, per la seva banda, es reuneix el primer dimecres de mes a les 18:45 i es llegeixen una o dues obres i opcionalment es pot anar a veure l’obra al teatre. D’aquesta manera, a més de comentar el text, també es valora i comparteix la posada en escena. Habitualment, són obres que estan en la programació de l’Atrium Viladecans, del Teatre Nacional de Catalunya i les realitzades per l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer de Viladecans. Per les obres que es comenten al club i es fan a l’Atrium, les i els participants tenen un descompte del 25 % en dues entrades, i un 15% també en dues entrades per les del TNC.
Per inscriure’s a qualsevol dels dos clubs amb places disponibles, cal inscripció prèvia. Es pot fer presencialment a la Biblioteca, per telèfon al 937 077 294 o bé per correu electrònic (bviladecans@diba.cat).
Prometeu de mil maneres
Carles Rebassa
Barcelona: Univers, 2026
Prometeu Dolors viu a Palma i fa de cambrer en una cafeteria del centre. El sotrac que és la seva vida s’ha capgirat després de conèixer, en un lloc nocturn de piques, el jove Carles. D’aquell moment ençà, la vida de Prometeu esdevé una lluita per a protegir la pròpia identitat dels amics, els amants, la feina, la ciutat, els assassins, la mort. Prometeu de mil maneres és una novel·la coral que amalgama el desig, la desesperació, la mentida, la lluita de classes, la marginalitat i la necessitat d’amor en una ciutat, Palma, que no se sap regenerar sense destruir-se, com els protagonistes d’aquest llibre. Com un Prometeu encadenat. A l’obra guanyadora del Premi Sant Jordi 2026, Carles Rebassa fa entrar als lectors i lectores en una atmosfera que es va densificant i ens enfronta a una incomoditat subtil que acaba fent pòsit. És també una reflexió sobre com vivim, com ens relacionem i com el llenguatge pot explicar, o deformar, tot això.
Els de Barcelona
Hans-Erich Kaminski
Martorell: Adesiara Editorial, 2025
Després de l’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936, arriben notícies a tot Europa de la resistència contra el cop d’Estat de Franco i de la revolució anarcosindicalista que ha esclatat a Catalunya. Hans-Erich Kaminski, reputat periodista alemany, ve a Barcelona en aquells dies convulsos i, espectador privilegiat de l’avanç de la “revolta catalana”, escriu una crònica tan detallada com impagable dels fets que hi viu amb la seva companya, Anita Karfunkel. Parla amb tothom i entrevista Lluís Companys, Frederica Montseny o Diego Abad de Santillán, entre molts altres prohoms, i ho relata tot amb ploma hàbil: les barricades, el multitudinari enterrament de Durruti, el comunisme llibertari, els tribunals populars, les txeques, la milícia, les fàbriques, el front… I dedica aquest llibre impressionant a tots aquells que mantenen l’esperança que la revolució triomfarà sobre el feixisme que l’envolta.
Un Dia d’estiu
Yeonju Choi
[Barcelona]: Libros del Zorro Rojo, 2026
Després de conquistar milers de lectors amb La història d’en Mo, guanyadora d’una menció especial a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, el gatet ha tornat, aquesta vegada amb un encàrrec: portar uns cargols per reparar el ventilador del seu avi, que viu en una illa propera. Amb un mapa que li ha fet la seva mare i un gran determini, en Mo emprèn el viatge. La calor l’afeixuga, el mapa es fa malbé, i perd el rumb, però amb l’ajuda d’uns nous amics, en Mono i l’Àvia Tortuga, pot tirar endavant. Una història de perseverança, tendresa i petites heroïcitats de cada dia, explicada amb sensibilitat i calidesa. El llibre està adreçat a infants de 7 a 10 anys.
L’any 1977, com passava a Viladecans, els veïns i veïnes de Gavà també es manifestaven per l’ensenyament, per tenir més escoles i amb més qualitat i més professors. Gairebé 50 anys més tard les reivindicacions continuen a tot arreu.
Jaume Muns
