Últimes places lliures al Còmic Club i al Club de Teatre

Els clubs de lectura de la Biblioteca de Viladecans s’han convertit en un espai de trobada imprescindible per els que volen descobrir noves lectures i compartir les seves impressions. Actualment, l’equipament ofereix un ventall de set clubs de lectura actius: club de narrativa, de novel·la històrica, de lectura feminista, tertúlies dialògiques, club de lectura juvenil, de teatre i còmic club. També en col·laboració amb el Consorci de Normalització Lingüística, es fan el club de lectura fàcil en català i el club narrativa en català de tots els temps. En aquests moments, hi ha places disponibles en el Còmic Club i en el Club de Lectura de Teatre. 

El Còmic Club, que ha engegat la seva novena temporada, està adreçat a majors de setze anys, amants del còmic que vulguin llegir, comentar i descobrir noves propostes en aquest format. A més a més, es fan sortides al Còmic Barcelona, a exposicions, a museus i presentacions amb autors com la pròxima trobada amb Jaime Martín autor de Sangre de Barrio, Las guerras silenciosas o Jamás tendré 20 años, entre d’altres. Aquesta sessió amb l’autor serà el 18 de novembre a les 18 hores. 

Al llarg d’aquests nou anys, al club s’han llegit títols de tots els gèneres: manga del “Déu del Manga” Osamu Tezuka o de nous mangakas com Inio Asano i Kabi Nagata, superherois com Fábulas de Bill Willingham, còmic nord-americà de tòtems com Chris Ware o Daniel Clowes, còmic europeu modern i trencador com Dulce de Leche de Miguel Vila o El gran vacio de Lea Murawiec, còmic de casa nostra com Cosmonauta de Pep Brocal o Hoops de Genie Espinosa, autors espanyols com Paco Roca, Teresa Valero o Candela Sierra  i, fins i tot clàssics com Tintin. Precisament, per celebrar els 50 anys del darrer àlbum d’Hergé, la sessió del Còmic Club del pròxim 21 d’octubre versarà sobre el reporter belga més intrèpid de tots els temps. 

El Club de Teatre, per la seva banda, es reuneix el primer dimecres de mes a les 18:45 i es llegeixen una o dues obres i opcionalment es pot anar a veure l’obra al teatre. D’aquesta manera, a més de comentar el text, també es valora i comparteix la posada en escena.  Habitualment, són obres que estan en la programació de l’Atrium Viladecans, del Teatre Nacional de Catalunya i les realitzades per l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer de Viladecans.  Per les obres que es comenten al club  i es fan a l’Atrium, les i els participants tenen un descompte del 25 % en dues entrades, i un 15% també en dues entrades per les del TNC.

Per inscriure’s a qualsevol dels dos clubs amb places disponibles, cal inscripció prèvia. Es pot fer presencialment a la Biblioteca, per telèfon al 937 077 294 o bé per correu electrònic (bviladecans@diba.cat).

Prometeu de mil maneres

Carles Rebassa

Barcelona: Univers, 2026

Prometeu Dolors viu a Palma i fa de cambrer en una cafeteria del centre. El sotrac que és la seva vida s’ha capgirat després de conèixer, en un lloc nocturn de piques, el jove Carles. D’aquell moment ençà, la vida de Prometeu esdevé una lluita per a protegir la pròpia identitat dels amics, els amants, la feina, la ciutat, els assassins, la mort. Prometeu de mil maneres és una novel·la coral que amalgama el desig, la desesperació, la mentida, la lluita de classes, la marginalitat i la necessitat d’amor en una ciutat, Palma, que no se sap regenerar sense destruir-se, com els protagonistes d’aquest llibre. Com un Prometeu encadenat. A l’obra guanyadora del Premi Sant Jordi 2026, Carles Rebassa fa entrar als lectors i lectores en una atmosfera que es va densificant i ens enfronta a una incomoditat subtil que acaba fent pòsit. És també una reflexió sobre com vivim, com ens relacionem i com el llenguatge pot explicar, o deformar, tot això.

Els de Barcelona

Hans-Erich Kaminski

Martorell: Adesiara Editorial, 2025

Després de l’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936, arriben notícies a tot Europa de la resistència contra el cop d’Estat de Franco i de la revolució anarcosindicalista que ha esclatat a Catalunya. Hans-Erich Kaminski, reputat periodista alemany, ve a Barcelona en aquells dies convulsos i, espectador privilegiat de l’avanç de la “revolta catalana”, escriu una crònica tan detallada com impagable dels fets que hi viu amb la seva companya, Anita Karfunkel. Parla amb tothom i entrevista Lluís Companys, Frederica Montseny o Diego Abad de Santillán, entre molts altres prohoms, i ho relata tot amb ploma hàbil: les barricades, el multitudinari enterrament de Durruti, el comunisme llibertari, els tribunals populars, les txeques, la milícia, les fàbriques, el front… I dedica aquest llibre impressionant a tots aquells que mantenen l’esperança que la revolució triomfarà sobre el feixisme que l’envolta.

Un Dia d’estiu

Yeonju Choi 

[Barcelona]: Libros del Zorro Rojo, 2026

Després de conquistar milers de lectors amb La història d’en Mo, guanyadora d’una menció especial a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, el gatet ha tornat, aquesta vegada amb un encàrrec: portar uns cargols per reparar el ventilador del seu avi, que viu en una illa propera. Amb un mapa que li ha fet la seva mare i un gran determini, en Mo emprèn el viatge. La calor l’afeixuga, el mapa es fa malbé, i perd el rumb, però amb l’ajuda d’uns nous amics, en Mono i l’Àvia Tortuga, pot tirar endavant. Una història de perseverança, tendresa i petites heroïcitats de cada dia, explicada amb sensibilitat i calidesa. El llibre està adreçat a infants de 7 a 10 anys.

Biblioteca de Viladecans

Gavà 1977, Volem mes escoles

L’any 1977, com passava a Viladecans, els veïns i veïnes de  Gavà també es manifestaven per l’ensenyament, per tenir  més escoles i amb més qualitat i més professors. Gairebé 50 anys més tard  les reivindicacions continuen a tot arreu.  

Jaume Muns

De “Siguiente” a “Següent”

De tant en tant m’he d’anar a fer una anàlisi de sang al CAP Mas Font, que és el que tinc assignat. No és que m’agradi anar-hi, però penso que és una gran sort poder viure en un país on la Sanitat és gratuïta i funciona raonablement bé. Es podrien millorar unes quantes coses, però en tot cas és una gran sort.

I bé, voldria comentar una cosa que em sembla que seria una millora, i que es podria fer sense augmentar gens el pressupost ni haver de modificar cap normativa.

La qüestió és que, un cop les infermeres ens han agafat les dades, ens han donat el paper i els tubs amb els codis de barres i ens han col·locat a la cua, ens toca esperar que ens cridin per entrar a fer-nos l’extracció. I ens criden. I aquí és on, cada cop que hi vaig, penso que la manera de cridar podria ser diferent i millor.

I és que resulta que cada infermera o infermer, quan acaba l’extracció i el pacient a qui està atenent se’n va, alça la veu i diu “¡Siguiente!”, i el primer que li toca a la cua entra perquè el punxin i li treguin la sang. I jo pregunto: ¿No seria més recomanable cridar “Següent” en comptes de “Siguiente”? Sí, jo crec que seria més recomanable. Per què? Doncs perquè forma part d’un acord majoritari entre la població catalana, almenys segons es desprèn dels resultats electorals, donar impuls al català perquè sigui una llengua comuna per a tothom. I ara no ho és. Ara, la llengua majoritària en l’espai públic és la castellana. I més encara en llocs com Viladecans. Per tant, cal fer créixer la presència del català, i més en els espais de l’administració com és un CAP. I aquest petit detall que comento és un dels molts detalls que no costen gens i que, sumats, fan avançar en aquesta recuperació del català tan necessària. A la cua dels que esperen les extraccions, ningú tindrà cap problema de comprensió si en comptes de sentir “¡Siguiente!” sent que criden “Següent!”

Va, amigues i amics del CAP Mas Font, animeu-vos a fer aquest petit però important canvi!

Josep Lligadas Vendrell 

4a. Castanyada Popular de Viladecans

Novament, al vespre-nit del 31 d’octubre, celebrarem la festa de la Castanyada a la Plaça de la Vila. La coral La Lira, els castellers i els sardanistes faran tallers i hi haurà concurs de disfresses. A més també tindrem música en directe i amb DJ.  

El sopar serà de carmanyola o bé és podrà comprar als bars de la zona. Necessitem fer una estimació del nombre de persones que es quedaran al sopar per preveure les taules i cadires que caldran.  Per tant, si penseu quedar-vos a sopar, envieu un correu com més enviat millor a alguna de les entitats organitzadores, per exemple al Grup Tres Torres 

(trestorresviladecans@telefonica.net).

Tots hi sou convidats.

Grup Tres Torres

El paper dels cristians durant la transició al Baix Llobregat

Va ser un encàrrec del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que ha iniciat una recerca, amb testimonis molt diversos, sobre el que va ser la transició a la comarca. I per això mateix va organitzar una taula rodona a Viladecans, a Ca n’Amat, el passat 16 de setembre, sobre el que va ser en aquell moment l’aportació dels cristians. Em van demanar que moderés la taula i que busqués els ponents, tot i que jo vaig viure aquesta època encara molt jove, i a Barcelona, perquè aleshores vivia al barri del Poblenou.

Joan N. Garcia-Nieto

De fet, però, el ressò del Baix Llobregat, ja en aquell moment va arribar molt més enllà de la comarca amb personatges com Joan N. Garcia-Nieto, jesuïta, sindicalista, militant del PSUC, capellà que duia una vida molt senzilla i molt significativa a Cornellà o militants dels moviments de treballadors cristians, com l’ACO (Acció Catòlica Obrera) que van formar part de les primeres llistes democràtiques. Vaig tenir la sort de ser alumna de García Nieto a l’Escola de Treball Social, i de compartir responsabilitats sindicals, a CCOO (Federació d’Assegurances), amb nombrosos cristians. En realitat, en aquesta doble militància, obrera i cristiana, el sentiment obrer el portava de sèrie, en una família treballadora i més aviat menjacapellans. Però quan vaig decidir formar part de l’Església catòlica, va ser l’Església qui em va aportar formació i solidesa en el meu compromís.

Reconec que després dels darrers 40 anys no acabo de saber què està més desprestigiada, si l’Església, que ha perdut molts efectius, o la vida política per no dir, malauradament, la democràcia, que, com tots sabem, no se sosté únicament d’eleccions sinó de participació real i efectiva en tots els àmbits molt més enllà del polític: des de l’interior de les empreses a la cultura popular. En qualsevol cas, a la taula es volgué fer memòria d’un moment en què confluïren dos corrents majoritaris cadascú en el seu camp: el social, sindical, polític i democràtic, que maldaven per la construcció d’un país de justícia, de participació i d’igualtat on tot estava per fer, i el corrent eclesial que compartia anhels democràtics i aspirava també a una renovació de la pròpia institució i sobretot a una fidelitat a l’Evangeli de Jesús per damunt de dogmes i doctrines.  

En la taula participaren quatre persones. A José Luis Atienza, militant del PSUC i d’ICV,  li vaig demanar que ens parlés de la parella Joan Comellas i Antonyita Doñate. Joan Comellas havia estat un dels dirigents a Viladecans, junt amb Jaume Abril, de la Federació de Joves Cristians. Després de la guerra s’afilià a la Falange i formà part del primer consistori franquista. Ell i l’Antonyita, però, molts anys més tard, donaren àmplia cobertura a l’esquerra clandestina (el PSUC i tot grup o grupuscle esquerranós que ho necessités) a finals del franquisme, amb evident risc de les seves persones i béns. L’Antonyita, amb gran escàndol d’uns quants feligresos de la parròquia, va anar a les primeres llistes del PSUC. El testimoni de tots dos encara avui ens porta a preguntar-nos: ¿per què l’Església Catòlica va passar de justificar i donar suport a la dictadura franquista a protegir i animar la transició democràtica, sovint amb posicions molt esquerranes?

Josep M. Domingo, capellà i vicari general del bisbat de Sant Feliu, va tractar de respondre a aquesta pregunta. Part de l’adhesió de l’Església a Franco provenia segurament de l’execució sense judici durant la guerra de múltiples persones simplement pel fet de ser catòliques. A Catalunya, de 5.000 capellans, en van morir assassinats 1.500. Però després la repressió franquista i les conseqüències de la guerra civil van obrir els ulls a molta gent. L’Església catòlica va passar també pel Concili Vaticà II, que la va capgirar de dalt a baix. I l’anhel de justícia i de democràcia es va acabar imposant. Algunes institucions cristianes es van obrir a la lluita antifranquista: Montserrat, la caputxinada, la manifestació de capellans... Amb tot, Domingo va subratllar que malgrat l’intent infructuós del bisbe Joan Carrera, l’Església de Catalunya encara no ha demanat perdó per la seva actitud amb el franquisme. De la mateixa manera que ningú no ha demanat perdó per matar cristians sense cap altra raó que la seva fe. 

Josep M. Rambla, jesuïta, va ser company de comunitat durant disset anys, de Joan Nepomucè García Nieto, veí de Cornellà i fundador de Cristians pel Socialisme, membre de Bandera Roja, el PSUC i Iniciativa per Catalunya, i molt vinculat a Comissions Obreres. També va impulsar entitats com la Coordinadora contra la marginació a Cornellà, Acció Solidària contra l’Atur o la Fundació Utopia. La seva formació com a sociòleg i economista,  el seu innegable compromís amb la classe treballadora, el seu acompanyament de persones i grups sense cap mena de clericalisme el convertiren en un punt de referència. 

Finalment, Núria Jiménez, pedagoga i membre de l’Acció Catòlica Obrera (ACO), va aportar el seu testimoni. La seva trajectòria vital com a cristiana l’ha portat sempre a treballar professionalment amb la població més vulnerable a diferents barris, i també a implicar-se en la política municipal de Sant Just Desvern, on viu, com a regidora. Actualment forma part del Col·lectiu de Dones en l’Església, de Sant Just Solidari i de Càritas, després d’acompanyar durant anys grups de joves cristians. Segurament, va subratllar, el corrent eclesial que li ha anat aportant formació i suport, no és el majoritari avui dins l’Església catòlica, però continua sent important.

Josep M: Domingo, Carme Sanmartí, Núria Jiménez, Mercè Solé, José Luis Atienza,
Manolo González i Josep M. Rambla

Un tastet petit, d’una realitat que va ser molt àmplia. L’Encarnita, segona tinent d’alcalde, de Medi Ambient i Patrimoni Cultural, va recordar mossèn Celestino Bravo, medalla d’or de la ciutat, i molt estimat per la seva actitud solidària sobretot durant la vaga de la Roca. També a Viladecans, el 1969, l’actual abadessa del monestir de Sant Pere de les Puel·les, Esperança Atarés, va promoure una vaga a la Camy, encara recordada, com explicava aquí l’Andreu Comellas. S’agraeix l’oportunitat de fer memòria de tot plegat. 

Mercè Solé

Calàbria petita (Gavia stellata) Platja del Remolar, 17 de febrer de 2018

Hivernant rar al Delta. El bec és prim i lleugerament corbat cap amunt. A l'hivern el cap i el coll son blancs, amb el clatell gris i l'esquena grisa amb petites taques blanques. A l'estiu canvia el plomatge. Aleshores té el cap i els costats del coll de color gris, ratlles al clatell i una característica taca de color vermell fosc al coll. S'alimenta principalment de peixos. En les seves zones de cria de l'àrtic i subàrtic, emet uns cants i laments molt estridents, que sovint s'han descrit com a udols o plors humans, fet que ha alimentat moltes llegendes nòrdiques.

Eio Ramon

La bona tasca d’ASENCAT

Qui som

ASENCAT som voluntàries i voluntaris professionals, empresaris, directius o responsables d’empreses, que podem i volem retornar a la societat l’expertesa i els coneixements que hem pogut acumular.

Assessorem i acompanyem persones, empreses i entitats de Catalunya i ho fem sense ànim de lucre, i el nostre telèfon és el 722 57 44 45.

Què fem

L’expertesa dels i de les sèniors d’ASENCAT és multi-disciplinar, i ens permet atendre necessitats de diferents sectors. Ens movem en diversos àmbits d’actuació:

L’orientació o consultoria de projectes d’emprenedoria.

L’acompanyament i assessorament a petits empresaris i despatxos professionals.

La formació sobre emprenedoria i empresa, amb cursos, seminaris, sessions formatives, conferències o tallers, en col·laboració amb:

institucions privades o públiques de promoció econòmica, ajuntaments o consells comarcals;

centres de formació en matèries empresarials, des d’instituts fins a escoles de negocis;

cambres de comerç, col·legis oficials de professionals, associacions i fundacions.

Com ho fem

El valor d’ASENCAT rau en el fet que l’aportació és fruit de l’experiència dels sèniors que assessoren els projectes, fugint de formalismes però fent servir metodologies contrastades i actualitzades.

Treballem d’una forma propera, pràctica i amb la seguretat que donen els anys d’experiència i les ganes de recolzar-te. Amb les eines de comunicació a distància que calguin per agilitzar les reunions.

Compartim la nostra experiència realitzant cursos i tallers de formació eminentment pràctics orientats a oferir-te solucions pràctiques per a tu.

Acció Social

Però la nostra activitat va més enllà del món de l’emprenedoria i l’empresa. Als sèniors d’ASENCAT també ens preocupen més coses.

Volem trobar temps, fem el possible per trobar-lo, per dedicar-nos a tasques de caire purament social.

En col·laboració amb entitats del Tercer Sector o organismes públics, oferim formació en habilitats personals i competències a persones:

que volen accedir al mercat laboral;

que corren risc de aïllament per edat i solitud;

que tenen altres riscos d’exclusió social;

que estan en processos de reinserció.

Sessions de speed dating

En col·laboració amb entitats del Tercer Sector i amb CIRE, dirigit a persones en situació d’atur, privació de llibertat, discapacitat psíquica o física, actuant com a sol·licitants d’un lloc de treball. Els nostres sèniors actuant en qualitat de cap de recursos humans, o d’empresaris.

L’objectiu de l’activitat és que el “sol·licitant” s’entreni a explicar com es veu ell a si mateix, la capacitat que posseeix de “vendre’s”, com pot entrar en una selecció de personal, i com es podria desenvolupar en una entrevista laboral. Cada “sol·licitant” rep el retorn de la seva explicació d’un dels “empresaris”.

Programa Vincles

Vincles BCN és un servei de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona que combat la solitud no volguda reforçant les relacions socials de les persones grans que se senten soles i millorant-ne el benestar mitjançant les noves tecnologies.

Les persones usuàries poden gestionar les seves relacions socials amb una aplicació senzilla instal·lada en una tauleta o un telèfon intel·ligent. L’app els permet la comunicació entre la persona usuària, la seva família i el seu cercle d’amistats, en format de missatge de text, fotografia i vídeo.

La tasca dels sèniors d’ASENCAT és la d’acompanyar aquestes persones grans en l’aprenentatge d’utilització de la tauleta o el telèfon intel·ligent.

Enric Crusafont

Sense sortida

Peu de foto: Ofèlia (1851-1852), de John Everett Millais.

No pots més. Ho hauràs de fer. No tens altre remei, totes les idees et duen al mateix destí. Has esgotat totes les sortides possibles, has cercat solucions, fins i tot sota les pedres, ho has intentat tot. I la resposta que et dones i que et dona el món és la mateixa una vegada i una altra: “Has d’acabar amb tot plegat”. No hi ha cap llum al final del túnel, ni hi ha cap escletxa per on pugui entrar el sol.

Has de deixar casa teva després de viure-hi tants anys. No existeix la compassió de res ni de ningú. No vols deixar les parets que us han acollit a tu i els teus avantpassats des de sempre. No vols marxar d’aquí no només per aquesta raó, sinó perquè també no tens diners per comprar-te una altra casa ni per hipotecar-te fins al final de la teva vida. Com que estàs en un carrer sense sortida, només se t’acudeix acabar amb tot, deixar de patir. No saps com ho faràs. Ni tan sols si t’atreviràs a fer-ho. 

Això sí, ja has pensat com. No vols que et faci mal, vols acabar els teus dies al llit sense assabentar-te de res. Passar del son a l’altre barri amb les pastilles per dormir, sense adonar-te’n i sense molestar. Això de llançar-te pel balcó està descartat, igual que obrir la clau de pas del gas o tallar-te les venes. Quin enrenou per a tothom! Els culpables de la teva situació són el que et llogava el pis i el banc a qui el va vendre, i a cap dels dos els importa el que et passi. No has tingut la sort que es manifestessin per tu, no has estat capaç de crear una xarxa al teu voltant per no estar sola. Sempre has passat desapercebuda a tot arreu i tampoc has sabut mai com fer-te veure.

Que sí, que sí, que passar a la dimensió desconeguda és el que millor pots fer ara per ara. Has de decidir-te d’una vegada. Deixaràs de donar voltes al mateix per no arribar enlloc. S’acabaran els teus maldecaps per sempre més. Total, ja no tens res a perdre. Ni tens família, ni diners, ni res de res. Ningú et trobarà a faltar. No hi pensis més. Seràs un número més, perdut en aquest món absurd. De demà no passa. 

Patrícia Aliu

Els CAP de Viladecans ja tenen a punt la nova campanya de vacunació contra la grip i la COVID

La campanya de vacunació contra la grip i la COVID començarà per a la població en general el 26 d’octubre, però pels grups de risc, com residències, majors de 80 anys i infants, s’avança al 5 d’octubre. Recorda que vacunar-se és vital per reduir la transmissió d’aquestes malalties i per prevenir-ne les complicacions. Aquí te n’informem.

La tardor marca l’inici de la temporada de circulació dels virus respiratoris i, un any més, el Departament de Salut posa en marxa la campanya de vacunació contra la grip i la COVID amb l’objectiu de protegir les persones més vulnerables i reduir les complicacions associades a aquestes malalties. La campanya de vacunació començarà el 26 d’octubre, tot i que per a certs grups de risc com, per exemple, residències, persones a partir dels 80 anys i infants, l’inici s’avança al 5 d’octubre.

Qui s’ha de vacunar?

Població a qui es recomana la vacunació de la grip:

Persones de 60 anys o més. 

Infants de 6 mesos a 4 anys inclosos. 

Persones de 5 a 59 anys amb condicions de risc (un sistema immunitari dèbil, malalties cròniques, fumadores, etc.). 

Persones institucionalitzades (residències de persones grans, centres per a persones amb discapacitat i altres institucions tancades). 

Embarassades o que han donat a llum en els darrers 6 mesos. 

Infants de 5 a 18 anys que:

reben tractament prolongat amb àcid acetilsalicílic, o presenten condicions de risc, tenen un sistema immunitari dèbil o resideixen en institucions tancades.

Personal de centres i establiments sanitaris i sociosanitaris públics i privats (tant personal sanitari com no sanitari) i estudiants en pràctiques. 

Personal d’oficines de farmàcia. 

Convivents i persones cuidadores de persones d’alt risc. 

Personal essencial. 

Docents. 

Persones amb exposició laboral a animals.

Pel que fa a la COVID, la vacunació està indicada per a:

majors de 60 anys, 

persones de 6 mesos a 59 anys amb condicions de risc, 

persones institucionalitzades,

embarassades, 

personal de centres sanitaris i sociosanitaris 

i convivents/cuidadors de persones vulnerables. 

La prevenció continua sent clau

Més enllà de la vacunació, us recordem la importància de mantenir les mesures bàsiques de prevenció davant les infeccions respiratòries. Entre les recomanacions hi ha tapar-se la boca i el nas amb el colze en tossir o esternudar, rentar-se les mans amb freqüència, utilitzar mascareta en cas de presentar símptomes o d’estar en contacte amb persones de risc, ventilar regularment els espais tancats i evitar compartir objectes personals sense una higiene adequada.

En la majoria dels casos, els símptomes desapareixen en una o dues setmanes, encara que la tos o el cansament poden persistir durant més temps. Tot i això, és important contactar amb el metge o la metgessa de capçalera si:

no milloreu a partir del quart dia 

teniu ofec

sou una persona gran

teniu una malaltia crònica

teniu una malaltia immunosupressora (que inhibeix la resposta del sistema immunitari)

esteu embarassada

es tracta d’un infant menor de sis mesos

Com demanar cita

Per tal de demanar dia i hora per a les vacunes cal sol·licitar-ho a través de La Meva Salut, preferentment, a l’apartat de ‘Cites’, clicant a ‘Cites i consultes d’atenció primària’ i triant l’opció ‘Vacunació’. La cita prèvia també es pot demanar al web de programació citasalut.gencat.cat o bé directament al centre d’atenció primària (CAP) de referència.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Castellers de Viladecans: la millor actuació de la seva història

Els Castellers de Viladecans van viure una jornada històrica a la Bisbal del Penedès. En la seva primera participació al Concurs de Quarts Amunt, els Fluorescents van descarregar el 3de7, el 4de7 i, per primera vegada en la seva història, el 3de7 amb l’agulla, completant així la millor actuació de la trajectòria de la colla.

La cita s’havia preparat durant les darreres setmanes com un dels grans objectius d’aquest segon tram de temporada. La colla havia intensificat el treball d’assaig, tant per consolidar les estructures ja habituals com per incorporar nous castells al repertori. Però el Concurs també s’ha volgut viure més enllà de l’assaig: els Castellers de Viladecans van fer una crida a amics, familiars i veïns perquè els acompanyessin en aquesta primera experiència, convertint el desplaçament a la Bisbal en una jornada compartida amb molta gent de la ciutat.

En primera ronda, els viladecanencs van afrontar el 3de7. El castell va requerir treball, però va mantenir les mides en tot moment fins a descarregar-se. Era el desè 3de7 de la temporada i el quinzè de la història de la colla.

La segona ronda va deixar un 4de7 molt aplomat, completat amb solvència i que suposava el sisè de la temporada i el dotzè de la història dels Castellers de Viladecans.

El gran moment arribaria en tercera ronda. Els Fluorescents portaven per primera vegada a plaça el 3de7 amb l’agulla i aconseguien descarregar-lo amb molta solvència. Una nova estructura de 7 que s’incorpora al repertori de la colla i que, juntament amb el 3de7 i el 4de7, permetia completar la segona tripleta de 7 de la seva història i establir una nova millor actuació.

Amb els tres castells completats, els viladecanencs encara van voler fer un pas més. En quarta i cinquena ronda van afrontar el 7de7, una construcció inèdita per a la colla. En totes dues ocasions es va optar per desmuntar-lo abans de carregar-lo. Tot i no culminar-lo, portar-lo dues vegades a plaça evidencia els nous reptes que ja treballen els Fluorescents.

La jornada es va tancar amb un vano de 5. El pilar central suposava el sisè pilar de 5 de la història de la colla, igualant només aquesta temporada tots els que s’havien descarregat durant els tres anys anteriors.

El Concurs deixa també una xifra que dimensiona el creixement recent dels Castellers de Viladecans: 30 castells de 7 descarregats en només un any i quatre mesos.

La Bisbal ha estat la segona parada del Trambòlic Tour 2026, un segon tram de temporada que els Fluorescents afronten amb nous reptes sobre la taula després d’una jornada que ja forma part de la història de la colla.

Manel Membrilla

L’esperit dels Planning: una salut feminista per a tota la vida

Hi va haver un temps en què entrar en un centre de planificació familiar podia canviar-te la vida. Hi anàvem per saber com evitar un embaràs, però també per entendre el nostre cos, parlar de sexualitat sense vergonya i descobrir que teníem dret a decidir. Aquells centres pensats, reivindicats  i gestionats per dones, ens oferien una cosa que moltes dones no havíem tingut mai: un espai on ser escoltades.

Durant la transició, els grups feministes, les vocalies de dones dels barris i professionals sanitaris compromesos van impulsar els anomenats Plannings. Els primers ajuntaments democràtics van contribuir a fer-los realitat. A Viladecans, la lluita del Grup de Dones i l’acompanyament del primer ajuntament democràtic, van aconseguir que el centre s’inaugurés el 4 de març de 1981, en un pis del Grup Sant Jordi.

Aquesta memòria ens mou a reivindicar una salut pública arrelada als barris i a la vida de les dones treballadores. Els anomenats centres de Planificació familiar, eren una conquesta de les dones, feta des de baix, que convertia una necessitat silenciada en una responsabilitat pública.

La reivindicació anava molt més enllà dels anticonceptius. Defensava el dret al propi cos, l’educació sexual, l’accés a l’avortament i una maternitat lliurement escollida. També defensava el desig i el plaer de les dones. Separar sexualitat i reproducció era una ruptura profunda amb una societat que ens havia educat per ser mares i per callar sobre gairebé tota la resta.

La manera d’atendre també formava part d’aquella transformació. Les consultores, eren  dones vinculades al moviment feminista i veïnal, coneixien la vida dels barris i feien de pont amb les professionals sanitàries. Hi havia conversa, informació, tallers d’autoconeixement i espais per compartir experiències. La proximitat era la manera de treballar i consultar ajudava cada dona a comprendre què li passava i a decidir. 

La incorporació d’aquests serveis al sistema públic va ser un pas necessari per consolidar-ne la cobertura. Però també va suposar una transformació progressiva del sistema d’atenció, la desaparició de les consultores, els canvis en els equips i la pèrdua de pes del projecte feminista original. No va ser un procés igual a tot arreu, però si molt similar. Aquest fet ens planteja una pregunta que continua sent pertinent: hem sabut conservar aquella manera d’escoltar i acompanyar? Diria que no.

El debat ve de lluny. L’any 2001, ja es denunciava al Parlament la reducció del temps de visita i de l’atenció personalitzada després de la integració dels centres. El Govern defensava que s’havien mantingut moltes activitats, però el resultat és la desaparició del model d’atenció que van promoure els centres de Planificació familiar i el moviment feminista.

Avui a moltes localitats està en perill el servei bàsic d’atenció a les dones. En altres els menys, ASSIR preveuen atenció sexual, psicològica, comunitària i a la menopausa, i hi ha equips que la desenvolupen amb compromís. La qüestió és com garantir que aquesta atenció arribi a totes les dones, amb recursos, temps continuïtat, i proximitat..

Cal una cartera de serveis amb mirada feminista que reculli i atengui les necessitats de les dones en les diferents etapes de la vida: des de l’adolescència fins a la vellesa, incloent-hi la menopausa i la postmenopausa. Una cartera que integri la salut física, sexual i emocional, l’educació, la prevenció i l’acompanyament, i que es construeixi amb la participació de les dones.  

Una mirada feminista que ha d’acompanyar-nos durant tota la vida. Tenir un servei en una cartera de prestacions no resol, per si sol, la necessitat de qui no sap on adreçar-se, no troba un espai de confiança o surt de la consulta amb les preguntes sense resposta. Necessitem professionals accessibles, informació entenedora i temps per parlar. També visites i proves quan estiguin indicades, sense demores que comprometin l’atenció. La qualitat s’ha de valorar pel que ajuda a comprendre, prevenir i resoldre.

Recuperar aquesta mirada exigeix compromisos concrets: Cal incorporar les dones i les entitats feministes a l’avaluació dels serveis. Reforçar els equips dels ASSIR i la coordinació amb l’atenció primària; garantir temps de consulta i continuïtat; fer accessible l’orientació sexual a totes les edats; estendre l’acompanyament en la menopausa i la postmenopausa; i donar recursos a l’educació sexual i al treball comunitari. La mateixa llei que va ordenar la integració dels centres ja preveia prevenció, assistència i projecció comunitària.

Els centres de planning ens van ajudar a descobrir que el nostre cos ens pertanyia i que teníem dret a conèixer-lo, a gaudir-ne i a decidir. Recuperar aquell llegat és tornar a posar l’escolta, la proximitat i la capacitat de decidir al centre de la sanitat pública. El nostre cos continua sent nostre a totes les edats. Les dones tenim el dret a ser escoltades, a viure la sexualitat amb llibertat i a rebre una atenció que ens cuidi i ens acompanyi durant tota la vida. 

Encarni Garcia

Membre de la comissió de Plannig del grup de dones de Viladecans

Escoltar abans de respondre

Fa uns dies, en una reunió de barri, una veïna va aixecar la mà i va començar a parlar. No recordo exactament totes les seves paraules, però sí la sensació que em va quedar. No venia a fer un discurs ni a buscar culpables. Només volia explicar què la preocupava.

Va parlar de les voreres, de l’autobús, de la neteja, de l’ombra als parcs. Coses petites, podria pensar algú. Però la vida està feta precisament d’aquestes coses petites.

A vegades, des de la política, tenim la temptació de mirar sempre els grans projectes. Els titulars. Les inauguracions. Les xifres. I és normal, perquè una ciutat també necessita avançar, créixer i transformar-se. Però la realitat és que el dia a dia de les persones no es mesura en grans anuncis. Es mesura en si poden arribar bé a casa, si troben plaça a l’escola bressol, si el CAP respon quan ho necessiten o si poden passejar pel seu barri amb tranquil·litat.

Cada vegada que participo en una reunió veïnal surto amb la mateixa conclusió: la gent coneix molt bé la seva ciutat. Molt millor del que sovint pensem. Coneixen els problemes perquè els viuen cada dia. Saben on falta un banc per seure, on hi ha un pas de vianants insegur o quin espai podria aprofitar-se millor.

Per això crec que escoltar és una de les eines més importants que tenim. I escoltar de veritat no és només prendre notes. És estar disposat a canviar d’opinió, a incorporar idees noves i a reconèixer que ningú té totes les respostes.

Viladecans és una ciutat viva. Una ciutat que ha crescut molt i que continua canviant. Arriben nous veïns, apareixen noves necessitats i també noves oportunitats. Aquest dinamisme és una bona notícia, però també ens obliga a estar atents perquè ningú se senti desconnectat del lloc on viu.

M’agrada pensar que una ciutat no és només un conjunt de carrers i edificis. Una ciutat és la suma de les persones que la fan possible cada dia. Les que treballen, les que cuiden, les que participen en una entitat, les que obren un comerç o les que simplement dediquen una estona a explicar què es podria millorar.

Potser no sempre estarem d’acord. De fet, és normal que sigui així. Però si som capaços d’escoltar-nos amb respecte, ja haurem fet un pas important.

Perquè, al final, les millors ciutats no són les que no tenen problemes. Són les que tenen veïns i veïnes disposats a implicar-se per resoldre’ls.

Ramón Espejo

El cartells del Consorci de Normalització Lingüística

Com cada setembre el Consorci per a la Normalització Lingüística ha penjat per Viladecans els seus cartells anunciant els cursos que tenen programats per a aquest any i les dates per inscriure-s’hi. I com cada setembre, hem pogut veure que els cartells són els mateixos de cada any, molt poc vius i estimulants, i amb un contingut que no pot entendre gaire gent.

Vull deixar clar d’entrada que tant el Consorci per a la Normalització Lingüística com en concret el Servei de Català de Viladecans fan una molt bona feina. Sobre això, cap dubte. Fan un munt de cursos, i fan altres activitats com el Club de lectura fàcil i el Grup de tertúlies en català juntament amb la Biblioteca. O sigui que res a dir. I, certament, si tinguessin més pressupost, més coses podrien fer. Però els cartells amb què publiciten els cursos, són, deixeu-m’ho dir així, manifestament millorables. 

Com he dit abans, per una banda tenen més aviat poca grapa i no conviden gaire a mirar-se’ls. I per una altra, una persona normal difícilment entendrà què són i com són aquests cursos. Veient el cartell, un es preguntarà: quina diferència hi ha entre torn preferent i torn general? què significa Bàsic 1, A1.1, C1 i C2? Jo m’imagino que aquests cursos van adreçats a persones que ho necessiten per a la seva feina, i ja saben què són aquestes sigles. Però per al conjunt de la ciutadania, resulten incomprensibles. 

Suposo que aquí hi juga una mena de sentiment que, com que els cursos són ja prou plens, no cal fer cap més esforç comunicatiu per arribar a més gent. Però esclar, aquest seria un plantejament de tallar-se les ales a un mateix, no? A part que la imatge que dona una publicitat tan poc animosa no és la millor manera de promoure el català com a cosa valuosa i important per a la població catalana...

Els cartells aquests no els dissenya el Servei de Català de Viladecans, sinó el Consorci com a tal. Doncs jo demanaria als amics i amigues del Servei d’aquí Viladecans, que proposin al Consorci dissenyar uns cartells més atractius i més comprensibles. La llengua catalana hi sortirà guanyant, sens dubte!

Josep Lligadas Vendrell