dijous, 15 de febrer del 2024

Destí

Al Salvador li agrada tenir-ho sempre tot sota control. És decidit, fort i perfeccionista. El millor és que sol reflexionar força i sap observar amb calma les situacions. Ara el que necessita és arribar a Sidney. “Quin pla que tinc! Sempre espero a l’últim moment i em surt bé. Avui no, a la vista està. Hauré d’agafar el proper vol, demà al matí. Però abans he de buscar allotjament: no em dona la gana dormir a les zones d’espera, i tampoc no puc tornar a l’origen. Si ho faig, demà no seré de tornada aquí a temps per volar una altra vegada, i a la feina em cruixiran”. Amb la decisió presa, el Salvador es disposa a aconseguir el seu vol de demà i el seu hotel per a avui.

S’encamina al taulell de la seva operadora i una sensació estranya ve a assaltar-lo pel camí, just abans d’arribar-hi. Un televisor d’una cafeteria propera centra la seva atenció. Les pulsacions se li han accelerat fins a ser perceptibles, té la boca resseca i no es pot creure el que veu a la pantalla. Se li ennuvolen encara més els ulls i és a punt de caure de genolls per donar les gràcies a algú. Ell, que mai no ha cregut en un ens superior que governi els destins de tots, que escrigui les línies de les nostres vides. Des d’aquest moment el Salvador creu que això ja ha canviat. Des d’aquest mateix minut.

Un avió fet trossos. Ni tan sols sembla un avió. Restes disseminades per tot arreu. Un presentador descriu amb veu accelerada la catàstrofe. Més de dues-centes persones mortes. Encara no se sap la xifra exacta. Trucades, fum, gent corrent, buscant respostes, llums blaves, soroll, caos, por, desconcert… El Salvador s’empassa la saliva. El vol que ha perdut, amb destinació a Sidney, Austràlia, ja no arribarà mai al seu destí.

Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com

Acte sobre Josep Iturrioz, el Manquet

 

El Manquet (1902-1969) va ser el president d’Esquerra Republicana de Viladecans durant la república i la guerra, i després va ser empresonat pel franquisme i condemnat a mort; una pena, però, que li va ser commutada per sis anys i mig a la Model. Quan en va sortir, va tornar a Viladecans i aquí va morir. Li deien el Manquet perquè, quan era jove, treballant en una impremta, una màquina se li va endur quatre dits de la mà dreta, tots llevat del dit gros.

El Manquet era un home eficaç, dur, i bona persona. Va ser la mà dreta de l’alcalde Llorenç Puig i de fet, segons explica tothom, era qui, sobretot durant la guerra, feia funcionar el poble. I jo crec que la cosa més valuosa que es pot dir d’ell és que, en els dies inicials de la guerra, va ser un dels qui més va treballar per evitar morts a Viladecans. Cap ni un no n’hi va haver. Els que van morir, va ser fora del poble, com els Germans Gabrielistes. I després, ja l’any 1938, el Jaume Abril, detingut pel SIM, el Servei d’Informació Militar. A Viladecans, en canvi, el juliol i l’agost de 1936 no va morir ningú. El Manquet es va coordinar amb el Baldiri Miracle, el campaner, que era la persona clau del món catòlic, i miraven d’anar avisant els possibles objectius dels milicians per assegurar que es poguessin escapar. D’aquí en va sortir una bona amistat entre tots dos, l’un roig i l’altre dels anomenats nacionals.

I bé. Tota aquesta introducció és per dir que, per aquelles casualitats de la vida, el llibreter Ricard Caba va llegir, en una entrevista, que Francesc Torres Iturrioz, artista visual i escriptor, que acabava de publicar el llibre La campana hermètica, havia passat part dels estius de la postguerra a Viladecans, a casa d’un avi represaliat pel franquisme. Va identificar fàcilment qui era aquest avi, i a través de l’editorial Univers que havia publicat el llibre, va entrar en contacte amb Francesc Torres, el qual es va mostrar encantat de venir a Viladecans a explicar coses d’aquells estius a la torreta que l’avi s’havia fet al carrer Carles Altés, al final del poble.

I així, tres entitats de la ciutat, Viladecans Punt de Trobada, el Grup Tres Torres i la llibreria Els Nou Rals, vam convocar el passat 18 de gener un acte al Museu de Ca n’Amat, en què van intervenir Francesc Torres i el qui signa aquest article. També hi va col·laborar el Departament de Patrimoni Cultural amb una petita però molt interessant mostra de documents referits a Josep Iturrioz que es troben a l’Arxiu Municipal de Viladecans.

Aquest article no és el lloc per recollir les coses que va explicar el ponent, però sí que podem dir que ens va retratar l’energia del personatge i també com era la vida viladecanenca els anys 50 i 60, quan s’anava construint el barri de la Montserratina i ell va començar a jugar amb aquells nens que tan diferents semblaven.

Francesc Torres ens ha promès escriure per a la nostra revista algunes històries d’aquella època. Les llegirem amb ganes.

I acabo recollint una cosa que es va dir en l’acte i que em permeto demanar que ja seria hora que s’activés. I és que Josep Iturrioz, el Manquet, es mereix un carrer a Viladecans. Tenim carrers dedicats a dos personatges clau d’aquella època: Llorenç Puig i Mariano Sanjuán. El Manquet també va ser-ho, un personatge clau. O sigui que ens falta.

Josep Lligadas

Del Frederica Montseny a una nova residència municipal de gent gran

 

Aquest estiu es van encendre totes les alarmes quan el Centre Sociosanitari Frederica Montseny de Viladecans va reunir les famílies per informar que s’anirien tancant totes les seves places residencials. Algú va pensar que enmig de les vacances seria un bon moment per explicar una notícia així, potser perquè passés desapercebuda. Però com és lògic i natural, de desapercebuda poc o res. I els fets, disten bastant de com s’ha intentat explicar tot plegat. Anem a pams.

El Consorci de Salut i Social de Catalunya -l’ens que gestiona l’equipament- va manifestar el 2023 a la Generalitat la necessitat de traspassar les places residencials cap al règim sociosanitari del Departament de Salut, tenint en compte que la residència està lluny de complir amb els estàndards de qualitat de la normativa actual. La petició passava per tancar paulatinament les places residencials i reubicar-les (les places, no les persones) en altres centres. El Departament de Drets Socials va analitzar la situació i va confirmar que l’edifici incomplia alguns requisits propis d’un centre residencial i, davant la impossibilitat de mantenir oberta la residència a llarg termini amb aquestes condicions, es va acordar una reconversió progressiva en centre sociosanitari i centre de dia, com a referent de l’atenció mèdica intermèdia al Baix Llobregat sud.

El compromís acordat amb la Generalitat establia que en un termini aproximat de tres anys s’anirien tancant les places residencials quan, malauradament, s’anessin produint decessos. En les reunions mantingudes sempre ha quedat clar que cap dels residents actuals haurà de marxar del Frederica. El Departament de Drets Socials també es va comprometre a concertar aquestes places en altres espais, per mantenir la capacitat residencial de Viladecans. Aleshores, quin és el problema i la deslleialtat? Quan algú activa aquest procés en ple mes d’agost i un cop sorgeix neguit social decideix responsabilitzar de la decisió a la Generalitat. Però res més lluny de la realitat.

Per sort, a poc a poc s’ha pogut anar reconduint la situació, i malgrat que encara hi ha qui al Ple municipal intenta embrutar la feina feta espolsant-se responsabilitats de sobre, l’impàs es va encarrilant. Si bé s’ha conclòs que les residències privades que hi ha a Viladecans no poden assumir les places que aniran tancant al Frederica Montseny, el Departament de Drets Socials ajudarà en tot el que estigui a les seves mans per tal de construir una nova residència pública a la ciutat. Així ho va manifestar el conseller Campuzano a l’alcalde Ruiz en una visita recent a l’Ajuntament. Ara bé, cal tenir en compte que el Departament té un marge molt petit per prendre la iniciativa en aquest sentit, la gestió habitual del Departament dificulta la utilització de fons propis per a la construcció de centres residencials, i és una irresponsabilitat intentar convèncer la ciutadania del contrari.

El camí alternatiu bé podria ser el que ha empès per exemple l’Ajuntament del Prat de Llobregat, impulsor d’una futura residència municipal de gent gran que obtindrà places concertades per part de la Generalitat. Fa pocs dies el conseller Campuzano i l’alcalde del Prat Lluís Mijoler van posar la primera pedra. Construir un equipament així comporta una inversió aproximada d’uns 11 milions d’euros. A Viladecans, en canvi, el govern local destinarà 20 milions a la construcció d’un nou bloc d’oficines per ampliar el Parc de Negocis. Com tot a la vida, tot és qüestió de prioritats, però, vista la situació, cal emprendre un canvi de rumb en les polítiques municipals. És urgent i necessari.

Bàrbara Lligadas

Visibilitzar els invisibles

 

La meva intenció era parlar-vos dels equips de voluntariat que fan suport al carrer a les persones sense llar però penso que això seria començar la casa per la teulada. Primer de tot, crec convenient i necessari reflexionar sobre tota una sèrie d’idees, dubtes, prejudicis... que giren al voltant del sensellarisme. Des del convenciment que qui millor ens pot ajudar a fer-ho és la Fundació Arrels, us presento, a continuació, una sèrie de continguts divulgatius molt entenedors que ens ajudaran a no invisibilitzar totes aquelles persones que viuen en els nostres carrers:

“Una persona acaba vivint al carrer perquè la seva situació s’ha anat deteriorant amb el temps. Té a veure amb la suma de moltes causes i en com es gestionenAlgunes depenen de la pròpia persona però altres tenen a veure amb la societat en què vivim: l’atur, el preu de l’habitatge, els moviments migratoris, la rigidesa dels serveis socials i dels mecanismes d’ajut, un divorci, la mort d’una persona estimada, la formació, la salut…”

“L’alcoholisme o el consum de drogues no són l’única causa per arribar a viure al carrer. En moltes ocasions poden ser-ne conseqüència i hi ha casos en què la persona no consumeix res. Persones que coneixem van començar a beure perquè volien evadir-se, deixar de passar fred i no pensar que els podien agredir. Quan vius al carrer, la droga i l’alcohol poden arribar fàcilment; sortir-ne és un esforç enorme i necessites ajuda. El punt de partida hauria de ser entendre que parlem de malalties i no culpar la persona.”

Els motius tenen a veure amb el fet que aquests espais sovint no tenen en compte què vol i necessita la persona. Dormir en un recurs temporal implica compartir l’espai amb molta gent, manca d’intimitat i tranquil·litat i haver de deixar fora els embalums i els animals de companyia. Quan entres a un alberg saps que no és la solució definitiva i que pots tornar al carrer. La solució hauria de ser pisos a preu assequible on la persona pugui viure de manera estable i espais més petits i de proximitat.”

Moltes persones que dormen al carrer han treballat, algunes treballen en l’economia informal i altres tenen una feina normalitzada però els ingressos són molt baixos i no arriben per pagar un allotjament. També hi ha persones que mai podran tornar a treballar perquè la vida al carrer els ha afectat i la seva salut és molt fràgil. I n’hi ha moltes altres que destinen tot el dia a sobreviure i a anar d’un recurs a un altre per poder menjar, dutxar-se, dormir…”

“La carència d’una xarxa de contactes, les dificultats administratives per adquirir documentació, l’idioma i la discriminació pel fet de ser estrangeres implica que moltes persones immigrants es trobin en una situació més fràgil respecte a la resta de la població.”

“A una llar hi ha necessitats bàsiques que tenim cobertes i de les quals sovint no en som conscients. Viure al carrer significa estar més exposat a situacions de conflicte públic i a sancions perquè no tens un lavabo on anar, una dutxa, una cuina, un sofà… tota la teva vida passa al carrer. A més, estàs exposat a patir violència física i verbal.”

Són esquerpes per desconfiança. En la majoria dels casos els han robat, les han agredit i les han vexat, i d’aquí ve el seu rebuig. No se les pot obligar a res i, fins que no es guanya la seva confiança, no comença el procés de recuperació.”

Ningú viu al carrer per decisió pròpia. Un dia et veus dormint al carrer i no saps ben bé què ha passat; hi ha motius personals però també estructurals i que tenen a veure amb la societat en la qual vivim. Perds la confiança en els altres: si estàs al carrer és perquè ningú t’ha sabut ajudar ni tu has sabut demanar ajuda. A vegades hi ha persones que diuen que no volen res; això passa perquè reconstruir la confiança i els lligams costa molt.”

¿Hi ha recursos suficients perquè ningú hagi de viure al carrer? En quins recursos pensem quan fem aquesta afirmació? Menjadors socials? Dutxes? Albergs? Habitatges estables per dormir? Si vius al carrer a Barcelona, per exemple, no pots sopar calent en un menjador social públic i has de destinar moltes hores del dia a desplaçar-te per anar d’un lloc a un altre. Els recursos no estan pensats tenint en compte les necessitats de la persona; alleugen necessitats immediates i temporals però no miren a mig ni llarg termini.”

Una persona que viu o que ha viscut al carrer té capacitat per decidir què fer amb la seva vida i com afrontar els reptes i les dificultats que van sorgint. La seva opinió i el seu dret a decidir sobre la seva pròpia vida no és menys valuós que el punt de vista que pot tenir qualsevol altre ciutadà o professionals de serveis socials. Cal escoltar més.

El procés perquè una persona deixi de viure al carrer és lent perquè s’han de reconstruir lligams i confiança que permetin a la persona fer passos endavant. La situació, però, no se soluciona quan s’entra a viure en un allotjament i arriben reptes importantíssims com millorar l’estat de salut, tenir ingressos suficients, aconseguir una llar estable, ocupar el temps d’una manera útil, etc.”

A Catalunya no sabem exactament quantes persones dormen al carrer ni com es reparteixen pel territori. El problema, però, existeix a altres municipis que necessiten dotar-se de recursos i atendre les persones que dormen al carrer sense que aquestes hagin de marxar a un municipi més gran que les ajudi.”

Finlàndia és el primer país europeu que gairebé ha aconseguit el repte #ningúdormintalcarrer, implementant una estratègia nacional per abordar el sensellarisme i amb solucions que es fixen en l’habitatge estable. A Arrels estem convençuts que a casa nostra també ho podem aconseguir amb polítiques públiques, treball en xarxa i recursos més eficaços.

La immensa majoria té família. El problema és que alguna cosa ha fallat i els vincles familiars s’han trencat.”

Hi ha de tot. Hi ha persones que tenen estudis bàsics, però també n’hi ha que tenen titulacions superiors i negoci propi però ho han perdut tot.”

Deixar el carrer és una opció personal. El primer pas és restablir la confiança amb la persona i això és un procés llarg que pot durar mesos o anys. Un cop assolit, quan la persona decideix deixar de dormir al ras, comença un llarg i feixuc treball de reconstrucció personal.

El dret a l’habitatge digne es recull a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia, però a Catalunya unes 53.000 persones tenen greus problemes d’allotjament, de les quals més de 5.500 viuen al ras. Aconseguir que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i no es pot treure a ningú del carrer per la força. No és un tema policial, sinó d’atenció social i cal respectar les necessitats i els ritmes de les persones.”

Què fer quan veus algú vivint al carrer?

“Bon dia”, “Bona nit”

Saludar és una manera de fer visible la persona. Mira-la sense jutjar-la i ofereix-li un somriure. Hi ha persones que potser fa dies que no han parlat amb ningú. No et frustris si no n’obtens resposta de seguida. Ho pots continuar intentant.

“Com estàs?”

Parla-li amb tranquil·litat i respecte, amb distància per no espantar-la i ajupint-te per tenir la mirada a la mateixa alçada. De vegades, oferir un cafè o una cigarreta és una excusa perfecta per iniciar una conversa i saber com es troba la persona.

“Què necessites?”

Podria ser una manta, un entrepà, una trucada… o simplement una conversa. Pregunta-li què necessita i no t’angoixis si satisfer el que et respongui no està a les teves mans en aquell moment. De vegades, escoltar i oferir companyia és més útil que procurar coses materials.

“Puc fer alguna cosa per ajudar-te?”

Aconseguir que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i tampoc has de carregar amb aquesta responsabilitat. La situació pot millorar si l’orientes cap als recursos on pot trobar ajuda. Pot passar que la persona ja els estigui utilitzant; altres vegades no els coneixen i es tracta d’una informació útil.

***

Després d’un profund procés de reflexió us proposo que obriu espais de diàleg i de debat al vostre entorn més proper. Segur que la vostra mirada ajudarà a visibilitzar moltes persones que fins ara passaven desapercebudes en els vostres trajectes diaris pels carrers.

En la propera revista us parlaré de la vivència d’un equip de voluntaris de suport al carrer a les persones sense llar.

 Agustí Martí Reverter

Maria Comas i les tertúlies en català al Casal de l’Alba-rosa

Reproduïm aquí l’entrevista a la Maria Comas que va sortir publicada el mes passat a la web del Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà.

Des de quan ets voluntària del Voluntariat per la Llengua i per què vas decidir ser-ho?

Anys enrere vaig participar com a voluntària en el Voluntariat per la Llengua i ara he reprès l’activitat perquè m’agrada col·laborar a fer que la gent s’acosti a aquest programa i perdi la por d’expressar-se en català.

Quantes parelles lingüístiques tens?

En el meu cas són tertúlies en català al Casal de Barri de l’Alba-rosa, de Viladecans; ara mateix hi ha un grup de 14 dones aprenentes.

Personalment, què t’aporta fer de voluntària al Voluntariat per la Llengua?

Personalment m’aporta molt, perquè jo també aprenc moltes coses amb les persones amb què col·laboro. En aquestes tertúlies totes adquirim nous coneixements.

En quins altres projectes o entitats col·labores a Viladecans a banda del Voluntariat per la Llengua?

Col·laboro amb l’associació cultural Viladecans Punt de Trobada, amb la revista que es fa en línia; també soc membre de la junta d’aquesta entitat; membre de la coordinadora d’entitats “El Mamut de Viladecans”, on formo part del grup que treu el Mamut al carrer durant la Festa Major de Viladecans, i sortim a fer la mamullada per la Festa Major del 8 de setembre i també en festes de barri. Aquest any passat, per la sequera, no hi va haver mamullada; penseu que, com el nom indica, es tracta que la gent participi en un correaigua fent servir l’aigua de molts bidons que hi ha als carrers del recorregut i és una activitat on tothom queda ben xop.

Quin origen té la mamullada?

L’any 2008 es va trobar a la riera de Sant Llorenç un ullal d’aquest elefant prehistòric. El 2009 es va crear l’entitat “El Mamut de Viladecans”, amb l’objectiu de promocionar aquesta figura com a símbol de la ciutat. El mamut que vam crear ha quedat integrat com a figura del bestiari festiu i ha viatjat fins i tot a França!

Recordes alguna anècdota lingüística divertida que hagi passat durant alguna sessió amb les teves aprenentes?

Algunes vegades les persones pronuncien les paraules com les llegeixen i en dir-les estan comunicant una altra cosa, i això genera un ambient molt divertit.

Per què creus que és important que existeixi el Voluntariat per la Llengua i com animaries algú a participar-hi?

És important la presència del Voluntariat per la Llengua perquè aquest programa dona visibilitat a una mancança social, la de les persones que, per diversos motius, els costa parlar en català.

Animaria tothom a fer-se voluntari o aprenent d’aquest programa perquè és molt gratificant compartir temps ajudant altres persones a apropar-se i aprofundir en aspectes de la nostra llengua.

Vols dir alguna cosa que no t’hàgim preguntat?

Voldria aprofitar per agrair a la Cati l’acompanyament i l’ajut que ens dona per poder fer més dinàmiques aquestes trobades. I a tothom que dinamitzi el Voluntariat per la Llengua, tot organitzant grups de tertúlies i activitats diverses per a voluntaris i aprenents.

No puc més

                                             

No puc més” o “No me da la vida” són expressions que escolto massa sovint al meu voltant. Jo mateixa sento que no tinc prou hores al dia per a fer tot el que haig de fer. I ni de bon tros en tindré prou amb aquesta vida per a fer tot el que vull. I soc afortunada per tenir una feina prou respectuosa amb el meu temps!

El filòsof Byung-Chul Han diu que vivim en l’era de l’esgotament. Volem l’excel·lència a la feina, a casa, ser bons pares i mares, ser persones divertides i felices, llegir i anar al cinema, seguir la sèrie de televisió o el podcast de què tothom parla, cuinar i menjar sa, fer esport i, a sobre, tenir una opinió pròpia de tot. Però és clar, tot això demana un temps i una energia dels quals no disposem.

Ja fa anys que el sociòleg Zigmunt Bauman ens va advertir dels perills de la nostra societat líquida, una època que es caracteritza pel consumisme extrem (també d’experiències) i per la vertiginosa rapidesa amb què se succeeixen els canvis. Aquesta voràgine provoca en els éssers humans un estat d’incertesa permanent i angoixa patològica. No acabem de saber qui som, ens movem per un món laboral inestable, tenim una sobredosi d’informació que no podem gestionar, dubtem del nostre sistema educatiu, les relacions interpersonals són superficials i ens costa moltes hores de teràpia arribar a ser capaços de comprometre’ns de debò. En definitiva, no trobem l’equilibri entre el treball i la vida i ens acompanya una permanent sensació de fracàs.

Què fem malament? Segurament res. El capitalisme ultraliberal ens ha imposat la idea que no ens esforcem prou, que triomfar o no triomfar depèn, exclusivament, de nosaltres mateixos, i que el problema és individual. I des d’aquesta perspectiva elaborem la nostra vida.

Molts caiem en el paradigma de viure el treball com una passió, però en aquesta relació sentimental amb la feina, sovint qui més hi guanya és l’empresari. Fins i tot ens exigim que el temps lliure sigui productiu: ens agradaria aprendre a pintar, però, és clar, els dos matins que tenim lliures els dediquem a anar classes d’anglès, i no de dibuix. I el que és pitjor: eduquem els nostres fills i filles des del marc mental de “la cultura de la productivitat”. Pobrets meus!

Burnout (estar cremat) sembla que és el concepte de moda dels nostres temps, i així ho evidencia el fet que els trastorns de salut mental per ansietat, esgotament, estrès o depressió s’han convertit en un problema estructural de la nostra societat. Ho reflecteix, també, el mercat editorial, ja que no paren de publicar-se assaigs sobre el tema com ara No puedo más: Cómo se convirtieron los Millenials en la generación quemada (Capitán Swing, 2021), Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo (Capitán Swing, 2022) o La feina no t’estimarà (Ara llibres, 2023).

A la lluita titànica contra el canvi climàtic, a les pròximes generacions els deixarem una altra gran batalla per lliurar: la recuperació i democratització del temps. Ja s’ha obert el debat sobre la reducció de la jornada laboral o la setmana de quatre dies. Seria un horitzó real de transformació, de progrés i de futur per a la majoria. No som una societat gandula que no vol treballar, el que volem és treballar millor (no més) per viure, també, millor. El que volem és que el temps deixi de ser un luxe de pocs i es converteixi en un dret de tothom.

Vanessa Rodríguez

Les persones que no es veuen

Publiquem en aquest número un article sobre una de les tasques més invisibles que es duen a terme entre nosaltres i que ajuden a fer que una colla de persones puguin viure millor. És la tasca d’atenció a les persones sense sostre, que viuen al carrer. Són persones que no es veuen, que passem pel seu costat gairebé sense fixar-nos-hi.

En contrast amb aquestes persones, voldríem posar aquí un parell de dades, publicades el passat 15 de gener per Oxfam Intermon. Una: els cinc homes més rics del món han més que duplicat la seva fortuna en els darrers quatre anys. Dues: a Espanya, el 10 per cent de la població concentra més de la meitat de la riquesa de l’estat, mentre que el 50 per cent de les llars, les més pobres, tot just arriben al 7 per cent del total. No consta si en aquest 50 per cent hi entren els que viuen al carrer, però segurament que no per la pràctica impossibilitat de saber-ne dades; si hi entressin, el percentatge segur que seria més baix.

Potser no cal dir res més. És bastant obvi que al nostre sistema capitalista, en els nostres països rics, amb una mica de bona voluntat no li costaria gaire assegurar una vida digna per a tothom, també per a totes aquestes persones que no es veuen. Però no és així, ni anem pel camí que sigui així. Només cal veure el fet que ara, en els nostres països rics, ni tan sols amb un treball més o menys estable un té assegurat arribar a final de mes, per adonar-se de la profundíssima injustícia, i més encara, la profundíssima inhumanitat, d’aquest sistema.

 I resulta que, per a una part dels sectors desemparats, i fins i tot per a alguns sectors cultes i que diuen voler canviar les coses, la solució són, suposadament, els deliris totalitaris i encara més inhumans de l’extrema dreta. Caldrà treballar molt per revertir aquesta situació. I no tenim dret a desentendre’ns. Ni de les transformacions de fons que cal realitzar, ni de les persones concretes que pateixen.

dilluns, 15 de gener del 2024

Josep Iturrioz, el Manquet. La república, la guerra i la postguerra

Centenari Barri de Sales

 La presentació d’aquesta publicació es farà durant la Clausura del Centenari del Barri de Sales. En  aquest acte també s’instal·larà un espai permanent per al record d’aquests 100 anys del barri. Es lliurarà un exemplar de la publicació a tots els assistents i acabarem la celebració amb una copa de cava.

Portada de la publicació sobre el centenari del barri de Sales i que es
presentarà el diumenge 21 de gener, a les 12, a la plaça de la Diversitat deViladecans.


Carnestoltes 1982

 


Al mes de febrer de l’any 1982, l’Associació de Veïns Sant Josep, com altres entitats de la ciutat, van organitzar en el seu barri, una festa popular de disfresses pel Carnestoltes.

Jaume Muns

Sit negre (Emberiza cia) Pineda litoral 10 de desembre de 2023

 

Estat de conservació a Catalunya: Propera a l’amenaça. Resident en ambients muntanyosos. Rar al Delta del LLobregat. Les llistes fosques de la cara són el tret distintiu més característic de l’espècie. El cap, el coll, el clatell i la part superior del pit són de color grisenc, mentre que la resta del cos és de color rovellat.

S’alimenta principalment de llavors de gramínies, brots i fruits diversos. A la primavera i l’estiu també consumeix insectes i invertebrats per alimentar els polls.

No és una espècie amb problemes de conservació importants de moment.

Eio Ramon

Un aniversari festiu 25è. aniversari de la Biblioteca de Viladecans

 


La Biblioteca de Viladecans està de celebració. El 20 de gener d’enguany celebrarà el seu 25è aniversari i, per commemorar aquesta data tan especial, s’ha programat una jornada festiva oberta a tota la ciutadania. La inauguració d’una exposició al vestíbul de la Biblioteca sota el títol 25 anys al servei de la ciutadania serà el tret de sortida per iniciar els actes previstos. La mostra farà un recorregut de l’espai i el servei durant aquests 25 anys amb fotografies de les activitats més destacades, visites d’autores i autors, aparadors o fets més significatius que han conformat la història de la Biblioteca i de la ciutat.

La festa de commemoració, que començarà a partir de les 10.30 hores i conclourà a les 14 hores, es farà al parc de Can Xic, un espai obert on la música, els jocs i les sorpreses seran les protagonistes. Els jocs de fusta prendran el parc durant tot el matí amb l’objectiu d’unir persones de diferents generacions per jugar plegats. Hi haurà jocs per als més menuts de la casa i per als de més edat, jocs de lògica, d’enginy, de sort, de punteria, de pensar, trencaclosques individuals i col·lectius. Així més de 35 jocs, gegants, tradicionals i familiars, transformaran el parc que envolta la Biblioteca en un espai familiar únic.

També els infants podran gaudir del joc Fustes i Fustetes. Aquesta proposta de construcció és una activitat d’oci entretinguda, divertida i visualment molt atractiva. El muntatge consisteix en un tancat amb lones de colors de 25 m2 on els nens i nenes tenen 2.500 fustetes per fer les construccions i figures com castells, vaixells, torres o tot allò que imaginin.

Per animar la jornada festiva, el grup musical La Dona del Sac serà l’encarregat de posar a tothom a jugar, cantar i ballar tot tipus de ritmes i cançons. La banda, creada pels bessons Balsach, és un projecte de música familiar i animació sociocultural i posarà música a la celebració a partir de les 12.30 hores també al parc de Can Xic.

25 anys de servei cultural

La Biblioteca de Viladecans es va inaugurar el matí del 20 de gener de 1999 per dotar a la ciutat d’un equipament que, fins aleshores, no existia com a tal. De fet, va formar part d’un important pla urbanístic de la dècada dels noranta, on es va contemplar un triangle cultural format per la biblioteca, teatre, poliesportiu i cinema al bell mig de la ciutat. L’objectiu era proveir a la localitat d’equipaments bàsics inexistents. Artigues & Sanabria Arquitectes van ser els responsables de l’obra i, fins i tot, van ser finalistes del Premis FAD de Arquitectura, premis que reuneixen les millors expressions del disseny arquitectònic i gràfic duts a terme a Espanya i Portugal. El cost total de l’obra, que va començar l’any 1995, va ser de 267.352.250 pessetes (1.606.819,38 euros) i es va fer una inversió en publicacions de 80 milions de pessetes amb aportacions de l’Ajuntament de Viladecans, la Diputació de Barcelona i la Caixa de Catalunya.

La Biblioteca va començar amb una col·lecció de 25.000 volums i 2.500 cd i vídeos i, com a novetat més esperada, la connexió a internet gratuïta a través dels propis ordinadors del servei. Un fet que va convertir la Biblioteca en un centre de recerca d’informació i oci per tothom. També es va crear el primer Club de Lectura Fàcil per a persones amb capacitats diverses, iniciativa pionera a tot l’Estat.

Durant aquests 25 anys, l’activitat de la Biblioteca ha sigut intensa, sòlida i s’ha anat adaptant als nous usos. Més de 80 escriptors com Jaume Cabré, Teresa Pàmies, Najat El Hashmi, Lolita Boch, Víctor del Árbol, Jesús Carrasco, Lorenzo Silva, Toni Hill, Jenn Diaz, Gemma Ruiz, Jordi Punti i Sebastià Serrano, d’entre altres, han compartit trobades amb les usuàries i usuaris; s’ha programat mensualment L’Hora del Conte per a infants, s’han creat diversos clubs de lectura, s’han ofert tallers de diferents temàtiques i el servei s’ha anat adaptant a les noves necessitats socials i culturals.

Des de llavors també, s’han sumat usuaris fins a arribar a les dades actuals amb 17.121 inscrits i una mitjana de 9.523 visites mensuals a l’equipament, amb una mitjana de 4.500 préstecs mensuals. La col·lecció també ha augmentat considerablement. Actualment, està formada per 52.583 llibres i 127 publicacions periòdiques de temàtica diversa. Els fons es completa amb la col·lecció de la resta de biblioteques de la xarxa amb el servei de préstec interbibliotecari, gratuït i que permet tenir qualsevol llibre d’altres biblioteques en un termini d’uns 7 dies. Mensualment, es reben uns 350 llibres a través d’aquest servei i se’n deixen uns 380.

L’edifici de la Biblioteca també s’ha adaptat a les noves necessitats i ara l’equipament és molt més sostenible, gràcies a la paret vegetal de la façana de Josep Tarradellas i als tancaments i lames de la façana del parc de Can Xic, que permeten un major estalvi energètic i confort climàtic. Per aconseguir aquest mateix fi, també s’han substituït les màquines de climatització.

Molt ha canviat la societat i les possibilitats d’accés a la informació i la cultura durant aquests 25 anys. Malgrat això, la Biblioteca conserva intacta la seva il·lusió i el compromís per acostar a la ciutadania de Viladecans el coneixement i el lleure com eines de canvi i millora de la societat.


Un hogar para Dom

Victoria Amelina

Madrid: Avizor Ediciones, 2023

La història es desenvolupa en el context d’una família russo-ucraïnesa que lluita per adaptar-se al nou món sorgit després de la caiguda de la Unió Soviètica. El protagonista, un gos anomenat Dom, relata amb emoció les dificultats i les alegries d’una família russo-ucraïnesa; amb la seva sensible perspicàcia i el seu olfacte recorre la terrible història d’Ucraïna en el segle XX i permet comprendre millor el que ocorre avui allí.
L’autora ucraïnesa va morir a inicis de juliol després d’haver resultat greument ferida en un bombardeig rus al restaurant a Kramatorsk on es trobava al costat de l’escriptor colombià Héctor Abad Faciolince. Aquesta novel·la va ser l’última que es va traduir abans de la seva mort. La seva extraordinària única obra traduïda al castellà, Un hogar para Dom, il·lustra el poder del seu llegat i la seva inavaluable contribució a la literatura ucraïnesa.
A més de ser escriptora, Victoria Amelina va ser activista i lluitadora pels drets humans. Des de l’inici de la invasió a gran escala a Ucraïna, va treballar incansablement per a investigar els crims del país agressor Rússia. En particular, buscava conscienciar sobre la situació de les dones en temps de guerra, i sobre les amenaces i tortures sofertes per escriptors i artistes. Va relatar sobre els crims de genocidi i violació dels drets fonamentals soferts per la població civil. El seu últim projecte de recerca, titulat War & Justice Diary: Looking at Women Looking at War (trad. Diari de Guerra i Justícia: Mirant a les Dones; Mirant la Guerra), està previst que sigui publicat pòstumament.


El malestar de las ciudades

Jorge Dioni López

Barcelona: Arpa, 2023

Per què marxa la gent de les ciutats? Perquè l’expulsen. Una multitud de factors, des del preu de l’habitatge fins als efectes del turisme, empenyen les persones a abandonar els espais urbans concentrats. A poc a poc, les ciutats es buiden i envelleixen. El cas estrany és que no ho notem, perquè el flux constant de persones ens fa sentir que tot està ple, especialment els centres històrics, reconvertits en parcs temàtics. Les rendes han substituït la producció. La ciutat s’ha convertit en un tauler de Monopoly que expulsa els que no poden pagar. Per què apostar pels habitants de classe mitjana quan l’especulació, el turisme o el consum desaforat en diumenge resulten més profitosos? Les ciutats ja no anhelen construir el futur, busquen rendibilitat. Després de l’èxit del seu primer llibre, La España de las piscinas, Jorge Dioni López se centra en els problemes de la ciutat contemporània i torna a plantejar els efectes ideològics de l’urbanisme. El malestar de les ciudades és una lectura extraordinària, a l’altura de les grans obres de la sociologia urbana.


La finestra indiscreta

Marina Sáez

Barcelona: MTM, 2023

Amb una cama trencada no pots córrer, no pots saltar, no pots escalar. De tan avorrida que està, a la Júlia per fi se li acut una idea: espiar tothom amb els seus prismàtics. Per sort, l’edifici de davant és ple de vida i el dia li passa volant mentre observa l’escola bressol, la perruqueria de la Cris, l’habitació de l’Ares i tantes altres finestres. I tu, amb quins prismàtics mires el món? La finestra indiscreta vol trencar els prejudicis culturalment assignats a nens i nenes perquè limiten les seves possibilitats de desenvolupament personal. Al final del llibre trobaràs una breu guia d’acompanyament sobre gènere i sexualitat.

Quasi 90 anys de pessebres a Viladecans

 

Mostra de diorama de la mostra de pessebres de Viladecans del Nadal de
2020. https://turismebaixllobregat.com. Consulta realitzada el 2 de gener de2024.

No volia deixar passat aquestes festes d’Hivern –de Nadal per als cristians– sense fer una breu nota sobre la participació de viladecanencs en concursos de construcció de pessebres, ara que a la sala d’exposicions de la Torre del Baró s’ha pogut visitar una mostra de pessebres, amb diorames representatius de diverses escenes bíbliques, organitzada per l’Associació de Pessebristes de Viladecans.

Cap al desembre de 1935, la Unió Comarcal del Baix Llobregat de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) va convocar el I Concurs de Pessebres a nivell comarcal. La convocatòria de la FJCC crida els joves fejocistes a muntar pessebres, tot dient que “si no es pot fer un Pessebre artístic, almenys el típic de suro i molsa, ja que cal procurar amb totes les nostres forces que aquesta tradició passi de pares a fills”. I per a impulsar aquesta tradició la FJCC del Baix Llobregat va realitzar una convocatòria de concurs, dividit en dues seccions: la secció A corresponia als pessebres socials, construïts pels fejocistes en el seu estatge social, i la secció B, als individuals “o construïts per fejocistes de la comarca”. Es van concedit el següents premis. Secció A, pessebres socials: 1r premi, Grup Santa Creu de Sant Feliu de Llobregat; 2n premi, Grup Rafael de Casanova de Sant Boi. Hi van prendre part els següents grups: Corbera Alta, Cornellà, L’Hospitalet, Molins de Rei, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Vicenç dels Horts i Viladecans. Secció B, pessebres individuals: 1r premi, Lluís Mirabent, del Grup Rafael de Casanova de Sant Boi; 2n premi, Josep Monmany del Grup de Sant Feliu i Cosme Puig, de Sant Boi i 3r premi, Josep Degà de Sant Feliu i Francesc Piñol, de Viladecans.[1]

Com vegeu fa quasi 90 anys –vuitanta-vuit per ser mes exactes– que alguns dels nostres veïns feien mostres de pessebres per a gaudi dels parroquians de Sant Joan de Viladecans. La mostra de pessebres es va recuperar, el desembre de 2012, al pati i sala d’exposicions de la Torre del Baró.[2]

No saben si també organitzarien la primera cavalcada de Reis com manifestaven que farien els fejocistes de Sant Vicenç dels Horts per aquelles dates, aquí ho deixem...[3]

Manuel Luengo Carrasco


[1]      Flama, divendres, 7 de febrer de 1936, pàg. 2 i 3. Per a conèixer qui eren els fejocistes de Viladecans podeu consultar el meu article “El Grup 67 dels fejocistes de Viladecans, 1931-1936”, publicat al Viladecans Punt de Trobada, núm. 146, de setembre de 2020, pàg. 15-19.

[2]      Breu de la inauguració de la Mostra de Pessebres a la Torre del Baró a Viladecans Punt de Trobada, núm. 72, desembre de 2013, pàg. 6.

[3]      Flama, divendres, 5 d’abril de 1935, pàg. 6.