dimecres, 15 de juliol de 2020

Maderas Dachs, 1988


Entre els carrers Salvador Baroné, Sant Marià, avinguda del Molí i Ctra. de Sant Climent, on actualment s’ha creat una nova plaça, eixamplant les voreres i amb nous habitatges, va existir a partir de l’any 1945, la fàbrica coneguda com de Les Panes. Més endavant es va instal·lar el magatzem de Maderas Dachs. En les fotografies de l’any 1988 es pot apreciar els voltants del magatzem que va formar part del paisatge urbà de la nostra ciutat. Al llarg d’aquests anys es va fer una transformació important, ja que el nou projecte significa una millora urbana de tot l’entorn immediat i en el conjunt del barri de La Riera. 

Jaume Muns

Sant Joan de Viladecans 75 anys, 750 anys

La parròquia de Sant Joan de Viladecans es prepara per celebrar dos aniversaris significatius, que són, també, història de la ciutat.

El primer serà aquest any mateix, el dia de la Festa Major, el 8 de setembre. Aquest dia de l’any 1945, o sigui de fa 75 anys, es va inaugurar la nova església parroquial reconstruïda després de la guerra. De fet, el que es va inaugurar van ser les parets i la teulada, ja que quedava encara molta cosa per fer. Però amb les parets i la teulada ja es podia començar a dir-hi missa i a fer-hi tots els actes propis d’una parròquia.

I el segon aniversari anirà molt més enrere. Serà d’aquí dos anys, i llavors farà 750 anys que tenim el primer document conegut en què s’esmenta l’existència d’una capella dedicada a Sant Joan en aquell petit poble que érem llavors. El document és de l’abril de 1272, i forma part d’un recull de “les costums e les usanses e drets” del senyor del castell de l’Eramprunyà. Aquesta capella es trobava a la cantonada de l’actual plaça de la Vila amb l’actual carrer de Jaume Abril, davant de la Torre Modolell, i va existir fins al segle XVIII, quan es va construir l’església parroquial en el lloc on és ara.

Una part de la història de Viladecans que va bé de recordar.

Josep Lligadas Vendrell 

En la mort de Josep Gusi Zaidin i els 75 anys del Club Beisbol Viladecans

L’any 1945, sis anys després de la fi de la Guerra Civil (1939), Viladecans tenia menys habitants que abans de començar-la, només 3.800. 

Era un poble de pagesos, sobretot, en el qual els grans propietaris eren forasters barcelonins. La fàbrica de “Levadura Prensada”, la “Cia. Roca Radiadores” (de Gavà) i el tèxtil de “Can Dubler” (de Sant Boi), acollien el gruix principal dels obrers de la vila, en molts casos petits pagesos als quals els camps no els donaven el suficient per sobreviure (perquè de sobreviure es tractava en aquells anys) i s’havien de guanyar les garrofes a jornal. Els menestrals, botiguers i del sector serveis eren ben pocs. 

A dos kilòmetres de Gavà, a tres de Sant Climent, a cinc de Sant Boi i a set del Prat i Castelldefels, Viladecans era l’únic poble sense estació de tren del Pla del Llobregat i això mateix ja diu el què, pel que fa a aïllament.

La llarga tradició de cant coral de la Vila, vinculada als Cors de Clavé i afincada a la “Fraternitat” del carrer Sant Josep, havia quedat suspesa i clausurada amb la victòria franquista; de la mateixa manera que la “revolució” de 1936 s’havia cruspit l’activitat esportiva i cultural d’una potent “Federació de Joves Cristians de Catalunya” que durant la República havia pres volada. El franquisme tampoc autoritzava activitats fora de les seves mires, llevat que es canalitzessin a través de la Falange o l’Acció Catòlica, amb l’handicap que el que hauria pogut liderar aquesta segona opció havia estat assassinat durant la Guerra. 

Per no tenir, ni església ni camp de futbol tenia Viladecans. L’església i el centre parroquial havien estat cremats i ensorrats, i al camp on es jugava federadament a futbol abans de la guerra, un capità de la Marina hi havia plantat la seva torre usurpadora al bell mig. Ni oci, doncs. Només el negoci de sobreviure. A qui li quedava una estoneta, després de dotze hores de feina, i a més havia complert amb l’obligació d’anar a repicar totxanes o traginar carretades de sorra de la riera per la construcció de Sant Joan, no tenia altra cosa i lloc per a fer, que la partideta de cartes a un dels bars de la Carretera i la Plaça.

L’Ajuntament, des de 1940, només donava i havia donat prioritat, fora de les coses rutinàries, a l’aixecament d’una nova església, suportat en un minso i ridícul pressupost. 

Però en començar aquell estiu de 1945 succeïren dues coses ben importants per a la gent de Viladecans: l’edifici de l’església finalment cobria aigües i, d’altra banda, els aliats, conquerint Berlin, acabaven amb el nazisme. 

I el jovent no-missaire, aquell estiu, digué: Prou! Ja n’hi ha prou d’aquesta guisa!! I feren, encara que no ho sembli, un significatiu pas de pardal opositor.

Els obrers cantaires, aprofitant l’avinentesa de por i inseguretat del règim, decidiren tirar pel dret i recuperar la tradició dels Cors de Clavé i de les Societats Corals Nova Catalunya de Morera, i constituïren la Societat Coral “La Lira”, anant més enllà de la tradició obligada de la cantada de Caramelles limitades al diumenge de Pasqua. 

Els altres joves no-missaires, que feia anys que no jugaven a altra cosa que al mus, al contru, al remigio i al truc, decidiren plantar-se davant l’alcalde Marieges i exigir-li una instal·lació esportiva. L’any abans ja ho havien provat demanant-li un camp de futbol. Aprofitant que, per llei, tot poble de més de 3.000 habitants havia de tenir com a mínim un terreny per poder jugar organitzadament a futbol, si a més no, l’amenaçaren amb demanar audiència al Governador Civil, o a Madrid si calia, per explicar la situació d’incompliment.

L’alcalde afluixà. Ell havia cobert objectius envers l’Església i la situació internacional d’Espanya li trontollava prou. Els donà la raó i s’ocupà de permutar no sé ben bé què, per fer municipal un terreny a tocar del torrent Ballester, la torre de Los Naranjos i de la bassa de Can Pastera. L’única condició que demanà al jovent és que s’ho condicionessin ells mateixos.

Un dels membres de la comissió per reclamar, negociar i dur finalment a terme el compromís amb l’Ajuntament fou en Josep Gusi Zaidin. Fill de pagesos, estudiava a l’Escola Industrial de Barcelona. Allà, a Barcelona, havia fet amistat amb Josep Poquet, jugador de beisbol del Club Júpiter del Poblenou. El jovent es fixà la Festa Major com a fita inaugural del nou camp.

Per fer-ho més sonat, en Gusi plantejà la possibilitat de jugar-hi també un partit de beisbol a més a més del partit de futbol. I més d’un de dos i de tres dels que somniaven que després de Berlin i Roma els americans entrarien per Port Bou i Irún en direcció a Barcelona i Madrid, s’hi abonaren joiosament dient: Estarem a punt per donar-los la benvinguda!.

Arrencant garrofers sobrants, aplanant el terra, traient pedres i llençant-les de terra estant al límits del tros assignat, o estomacant-les amb un tronc d’aquells mateixos garrofers, amb el mateix objectiu d’allunyar-les, feren les pràctiques mínimes per poder jugar. Així com de jugar a futbol tothom en sap, de tirar pedres, l’un al cap d’un altre, en aquells temps, també déu n’hi do. Però de les complicades regles del beisbol, entre en Poquet i en Gusi se les hagueren de compondre per explicar-les i practicar-les abans del gran dia.

La Festa Major de 1945 d’aquell poble de 3.800 habitants, com podeu suposar, fou de les que passen a la història. El 8 de setembre quedà inaugurada la nova església parroquial de Sant Joan amb un ofici solemne que l’abarrotà mentre al nou camp d’esports (esplanada en descampat) s’hi jugà un partit de futbol entre no sé ben bé qui, i un de beisbol entre l’equip de Viladecans format per en Josep Gusi i el Júpiter del Poblenou. Per primera volta es jugava a beisbol fora de Barcelona ciutat. Guanyà el Júpiter com no podia ser d’altra manera i diuen els testimonis que s’hi aplegaren més de mil persones al voltant de les ratlles del diamant i del rectangle de joc... i compartiren les mateixes samarretes tant els jugadors del futbol com els del beisbol. Altrament, els no-missaires de la coral “La Lira” donaren el seu primer concert, i les ballaruques de l’envelat foren d’allò més.

De llavors ençà, a Viladecans sempre s’hi ha cantat i s’ha jugat a beisbol de manera organitzada i federada en tant que el futbol no aconseguia la continuïtat necessària. Viladecans doncs, fou el primer poble fora de les capitals, Barcelona i Madrid, on es jugava el més típicament nord-americà dels esports, el beisbol, i encara dura. Viladecans ha estat subseu olímpica l’any 1992, la ciutat-vila fou posada aleshores al mapa i li posaren un baixador de tren gràcies al beisbol... Ahh!, i al nostre “field of dreams” particular s’hi ha pogut veure fins i tot un partit USA-Cuba, l’any 1997, que ni Sant Ramon hauria pogut imaginar, amb victòria de Cuba, és clar.

Doncs, això. El pare de la criatura se’ns ha mort. Però si contempleu quin és el llegat que ha deixat a les 66.000 ànimes d’ara a Viladecans, partint d’una idea innocent de necessitat i festa, no caldrà que us digui res més d’en Josep Gusi Zaidin, tot un pagès que volia deixar de ser-ho o ser-ho de millor manera. Al cel sigui.

Xerrant de pares i criatures, deixeu-me acabar aconsellant-vos que feu l’experiència de “fer guant” i passar-vos la bola durant una bona estona amb el vostre fill o amb el millor amic. Tindreu poques experiències tan plaents i agradables com aquesta en la vostra vida, i si l’heu tingut, repreneu-la i repetiu-la tant com pugueu, ves. Aquest seria em sembla a mi el més profund matís dels llegats d’en Gusi, el d’un joc d’amistat compromesa amb l’altre i al servei de tots. Enguany, la cosa viladecanenca fa 75 anys. Felicitats.

Per tot plegat us he adjuntat aquest evocador fotograma de la pel·lícula “Camp de Somnis” (Field of Dreams) on es veuen els mítics jugadors del Chicago White-Sox sortint al terreny de joc, afablement, d’entre els misteriosos canyissos del camp de blat de moro que l’envolta.


La tieta Eulàlia

La tieta Eulàlia sempre havia sigut una dona molt especial. D´això ningú no en tenia cap mena de dubte, però la familia no es posava mai d´acord a l’hora d´assenyalar correctament l´origen d´aquestes pecularietats tan marcades.

Que si els bombardejos de la guerra civil, com la Teresa, que si una anèmia a la postguerra, que si un ensurt, que si això, que si allò altre, no hi havia manera, el cas era fer bullir l´olla.

El cert és que havia estat així tota la vida i, tot d´un plegat, es planta ella a l´esplendorosa edat de vuitanta-tres anys i decideix casar-se amb l´Enric, un senyor català de Barcelona d´origen murcià, com nosaltres, que havia treballat molts anys a la empresa de cerveses Moritz i, si fa no fa, de la mateixa edat que ella. Vés tu per on!

La tieta i l´Enric eren companys de residència geriàtrica, havien fet migues i es van voler casar. I ho van voler fer com Déu mana, per l´Església, com s´havia fet tota la vida!

Però aquell triat i esperat dia hi va haver alguns problemes insospitats.

EL capellà havia tingut overbooking d´enterraments i no arribava. Aquest va ser un d´ells. De tot un seguit, només n’explicarem els més rellevants.

La tieta, que ja hem dit que era molt especial però no hem especificat en què, treia fum pels queixals: 

– Quin capellà, quin capellà! Si ho sé no em caso, l´Església és una màfia podrida!!

Maldava i maldava ella ferotgement fins que va aparèixer de cop la figura relluent del capellà Ernest, alt i fornit, que arribava a corre-cuita, suat i amb un subtil ennuec de paraula degut a l´ansietat que li produïa la pressa.

– Quin capellà més guapot, quin capellà més guapot!!

S´exclamava la tieta en un canvi radical de criteri o discurs, o digues-li com vulguis però amb una actitud molt reconeixible per tots perquè ja hi estàvem prou avesats.

Un cop assegudets als bancs de l´esglèsia, esperàvem el sublim moment de l´aparició dels nuvis i també el moment màgic de la marxa nupcial.

Però resulta que l´organista no va poder venir per malaltia, per un abscés sobtat.

Així doncs, amics i amigues, vaig haver de ser jo qui, en un rampell garcianià, impredictible, m´adrecés molt solemnement als assistents i els digués amb el to de veu adient a la categoria que es mereixia l´acte que no teníem organista i que la música de Mendelssohn l´hauríem de fer nosaltres mateixos amb la boca, però que no es preocupessin perquè jo els faria, amb molt de gust, de director d´orquestra arrampellat ballugant els braços a tort i a dret com si no hi hagués món. Així va ser.

Antoni Garcia Iranzo


TAN SOLS UN COLOR

 Ets el meu preferit, el to de la meva vida, un dels primaris al costat dels teus companys. També secundari, però no pas per a mi. El protagonista del meu còmode i bonic vestit de flors. Fred i poètic, arrel de cianosi i cianur. De l’heràldic atzur, eres verd o un matís del blau per als japonesos de fa dos segles. A la paleta del meu pare eres lapislàtzuli d’en Marco Polo, blau de Prússia, marí, celeste, cobalt, elèctric. A la mà de la meva mare eres safir; a la meva, l’aiguamarina en el dit anular després d’acabar el batxillerat: una recompensa que sempre serà record.

Per als meus companys de professió i per a mi, entre impremtes i impressores, tu, cian, ets un dels reis. Als feliços i prodigiosos anys vuitanta els ordinadors van abandonar el color únic i vam poder veure pantalles que ja no eren verdes. I no t’ho creuràs, però hi ha persones que no et perceben, són cegues a tu.

No hi ha data exacta de quan vas sorgir. Representes tranquil·litat i estàs associat amb la infinitat i el que és diví. El ressò del teu nom travessa els segles. Se sap que la paraula que et designa ve de l’àrab lazward, que anomenava el lapislàtzuli del pare, una pedra preciosa molt costosa de color blavós. Aquest vocable es va formar a partir del llatí lapis (pedra) i lazuli, genitiu del llatí medieval lazulum, evolucionat a la seva vegada de l’àrab clàssic lāzaward, i aquest de laāvard o lažvard, el nom persa de la joia, que ve del sànscrit rājāvarta, ‘rinxol de rei’. En llatí medieval existeix també la paraula azurium i, d’ella, atzur.

Ets mar, ets cel, ets escut del meu sant irlandès, i antigues cases d’armes de reis de França et deien blau rei. Ets romàntic, tirant a verd, ets turquesa, vens d’ultramar, ets acer, ets el color de les muntanyes d’Islàndia. Ets reflex dels ulls de la meva jove, que es tornen verds, grisos, bruns, segons la llum, i són el mirall estimat on es mira cada dia el meu fill. On també em miro jo.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El virus abans del virus o la síndrome de Cassandra

Aquests dies de confinament m’he animat a escoltar un munt de conferències del youtube. I m’he adonat amb estupefacció que el tema d’aquest paràsit impertinent, agosarat i mortal per a tantes persones i tantes economies, era una qüestió profetitzada i anunciada com a risc una vegada i una altra. Que els precedents són molt recents i que també autors de renom (com Harari o Mendonça) en parlen a llibres que jo havia llegit sense parar cap atenció sobre el tema. Videos i llibres m’han fet pensar en la profetessa Cassandra, una filla del rei troià Príam, que estava condemnada a predir sempre la veritat i a que ningú no la cregués mai. La mitologia grega en sabia molt de la vida, ja es veu, i de la nostra capacitat d’escoltar poc o gens. La tropa no hem estat prou atents al tema i no hem sabut valorar el risc, però em sorprèn que la sanitat pública amb els indicis que hi ha arribat a haver, l’afrontessin tant en calces, encara que, en el primer dels videos que us recomano, ja observareu que hi ha un excessiu optimisme sobre la capacitat del sistema sanitari per fer front a una epidèmia com la que patim. Es constaten, però, les retallades en el sistema i en la recerca (30%!). I la diferència entre els virus de rics (Occident) i els virus de pobres (Àfrica).

En tot cas, per si teniu curiositat, us deixo amb l’enllaç de dues conferències que m’han semblat particularment interessants.

Una, organitzada per la Fundación Juan March, sobre els virus. Es va fer el 2015 arran dels brots d’Évola i portava el títol de Los virus del nuevo milenio, amb Luis Enjuanes i José Ramon Arribas.

L’altra, és una provocadora i suggerent conferència de Juan Luis Arsuaga, per a l’Associació de Parkinson de Burgos, també del 2015, en la qual planteja l’afectació per virus no com una malaltia, sinó com una lluita, glups, d’espècies.

Mercè Solé

Els meus trenta-dos cognoms catalans

La gent de cal Lligadas, batent a l’era

He aconseguit completar la llista dels meus trenta-dos primers cognoms. O sigui: els meus dos cognoms, els dos segons cognoms dels meus pares, els quatre segons cognoms dels meus avis, els vuit segons cognoms dels meus besavis, i els setze segons cognoms dels meus rebesavis. I la llista és aquesta:

Lligadas, Vendrell, Vendrell, Balletbò, Molins, Sardà, Faura, Riera, Mateu, Vilà, Campmany, Badell, Pau, Olivé, Montmany, Panyella, Vidal, Mitjavila, Montmany, Carbó, Pau, Anglada, Salabert, Mateu, Pau, Montmany, Quintana, Riba, Sangés, Fosta, Vidal, Fité.

Com veieu, tots trenta-dos cognoms són catalans. De fet, el cognom Faura és d’origen occità, dels immigrants que van venir a Catalunya als segles XVI i XVII, però es pot considerar perfectament assimilat. I el cognom Quintana és un llinatge tant català com castellà, i suposo que en aquest cas és català. En fi, “puresa de sang” total. Molt més que els famosos “vuit cognoms” que exhibeixen les pel·lícules. I ara estic mirant d’arribar als seixanta-quatre cognoms, afegint als anteriors els trenta-dos segons cognoms dels meus quadravis, i en tinc cinquanta-nou, tots també catalans. Els cinc que falten, però, no sé pas si els arribaré a trobar.

Els portadors d’aquests trenta-dos cognoms són, en total, trenta persones (el pare i la mare, quatre avis, vuit besavis i setze rebesavis) i d’elles vint-i-cinc són nascudes a Viladecans, tres a Torrelles de Llobregat, una a Gavà i una altra a Sant Sadurní d’Anoia. I tots, que jo sàpiga, eren pagesos: bracers, arrendataris o propietaris, o potser també una mica de cada, segons com anaven les coses. Sembla que un d’ells, Anton Sardà, suposo que sense deixar de fer de pagès, es va fer càrrec, durant un any i mig, del primer estanc que hi va haver a la població. Els meus germans i jo hem trencat la continuïtat pagesa.

No em sé imaginar gaire com vivien, cap a l’any 1900, o cap a l’any 1850, tots aquests avantpassats meus. Per aquelles èpoques, Viladecans i els altres pobles del delta, tan propers a Barcelona, eren profundament rurals. Tan rurals com poguessin ser-ho, posem per cas, els pobles de la Garrotxa.

Com a exemple de la vida de llavors, us explico la història de dos besavis, Roc Balletbò Montmany i Mercè Riera Panyella. Roc Balletbò, l’avi Roc, és qui l’any 1890 va comprar, a base de préstecs, la casa on jo vaig néixer, una casa que a partir de llavors seria coneguda com Cal Roquet. Doncs bé, l’avi Roc es va casar tres vegades. La primera dona es va morir de tuberculosi al cap de set anys de casats, la segona, d’hemorràgia digestiva al cap de dos mesos de casats, i la tercera, en canvi, el va sobreviure i va morir l’any 1961, als 85 anys. L’avi Roc, que es veu que era un home molt fort i tirant a imprudent, quan tenia 41 anys, el 1904, va pretendre dominar el cavall d’un veí que s’havia encabritat, i el cavall li va mossegar la mà i l’avantbraç, i els hi van haver d’amputar. I anys després, el 1928, quan tornava de portar el gènero a vendre i dormia al carro amb les cames penjant –els pagesos com ell havien de fer de tot, dormien poc, i aprofitaven aquests trajectes per fer-ho, ja que els cavalls sabien perfectament per on havien d’anar–, en un sotrac a la riera del Fonollar va caure a terra i la roda del carro li va passar per sobre la cama, i també la hi van haver d’amputar. La seva dona, la Mercè Riera, la iaia, també estava feta a les situacions complicades: nascuda a Torrelles, als nou anys va haver de marxar de casa per posar-se a treballar de minyona en una casa de Barcelona, ja que la família s’havia arruïnat per causa de la fil·loxera. Però tot i així, els meus besavis van aconseguir sortir-se’n prou bé, de tot plegat. Era molt resistent, la gent d’abans.

No totes les històries devien ser tan dures, certament, però Déu n’hi do. Jo, quan penso en els meus avantpassats em ve de seguida al cap aquella magnífica cançó de Raimon, “Jo vinc d’un silenci”. Els meus avantpassats, sens dubte, formen part de les “classes subalternes” de Catalunya, aquestes “que viuen i moren en l’anominat, que en frases solemnes no han cregut mai”. Aquestes que són “gent sense místics ni grans capitans”. Els meus orígens, la meva identitat, són aquestes classes subalternes. Per això sempre m’ha resultat tan incomprensible que, quan Raimon cantava la cançó i arribava a aquella frase que diu que “qui perd els orígens perd la identitat”, la gent es posés a aplaudir amb gran entusiasme nacionalista. L’origen i la identitat a què es refereix Raimon no és la nació, són les classes subalternes.

A mi, com espero que li passi a tothom, em fa gràcia la meva història personal i familiar, bàsicament perquè és la meva. Per això, doncs, i no per cap mena d’orgull patriòtic, em fa gràcia que els meus trenta-dos primers cognoms siguin catalans, i que probablement els seixanta-quatre també ho siguin. I m’agrada molt la llengua que aquests avantpassats parlaven i que m’han fet arribar a mi, i que he mirat de cultivar i promoure tant com he pogut i sabut. Me la sento molt meva, aquesta terra. Vivint-la des de la banda de les classes subalternes, això sí. 

1. Natividad Guerra, Manuel Luengo i José Luis Salas, La lucha cotiduana por la vida: Viladecans 1800-1843, Ajuntament de Viladecans 1984, pàg. 29.

Josep Lligadas Vendrell

L’empadronament a Viladecans i com no deixar ningú enrere

Durant l’inici del confinament, la davallada d’activitat laboral i disposar de temps lliure em van permetre participar de forma molt activa en la campanya catalana i estatal de #Regularitzacióxtotes que demana la regularització de totes les persones migrants en situació irregular que es troben a l’Estat espanyol.

De les primeres i més bàsiques reclamacions dintre d’aquesta campanya és el dret dels ciutadans i l‘obligació dels Ajuntaments a empadronar tothom que viu als pobles i ciutats, donat que constitueix el primer pas per a la regularització administrativa de les persones migrades, així com també un requisit imprescindible per l’exercici de drets tan bàsics com l’assistència sanitària, l’accés a l’escolarització i les ajudes de serveis socials.

El 2 de maig es va publicar al BOE la Resolució de 29 d’abril per la qual es dicten instruccions tècniques als ajuntaments sobre la gestió del padró municipal. A la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Viladecans del 13 de maig se’n feien càrrec. Ja existien resolucions anteriors amb directrius clares als ajuntaments sobre aquest tema, però aquesta última reforçava les anteriors, recordant que és obligació legal dels ajuntaments recollir al padró, com a eina estadística reflex de la realitat, TOTES les veïnes del municipi, independentment de la seva situació administrativa o jurídica en relació a la vivenda que habiten. 

Com a regidora d’ERC Viladecans a l’Ajuntament de Viladecans, vaig reunir-me amb les responsables de govern i els vaig fer arribar les següents incongruències que, en relació al padró, contenia el web municipal:

Es limita la documentació d’identificació del sol·licitant a DNI, NIE i passaport. La resolució de 2 de maig admet la identificació amb nombrosa documentació, incloent-hi fotocòpies, com la cèdula d’inscripció, el títol de viatge, la sol·licitud de protecció internacional, etc.

Per acreditar l’adreça de residència s’admet només escriptura de propietat, rebut d’IBI, contracte de lloguer o rebut de subministrament. No es preveu l’empadronament mitjançant mitjans extraordinaris d’acreditació del domicili, ni la possibilitat d’empadronament sense domicili fix per a persones sense llar o que viuen a infravivendes.

Constava com a no procedent el silenci administratiu. Aquesta informació era del tot incorrecta i no ajustada a dret, ja que el silenci administratiu en el tràmit d’alta del padró és positiu. Per sort, ja han rectificat aquesta errada.

Sobta veure una web municipal tan deficient pel que fa a la transparència i voluntat de servir a tota la ciutadania en un consistori de gairebé 70.000 habitants, un pressupost anual de 67,2M € i 37 anys d’experiència continuada a govern per part del PSC Viladecans. Ara bé, les responsables de l’Ajuntament, en una actitud a la qual ja ens tenen acostumades d’orgull i satisfacció, em van assegurar que a Viladecans no es deixava a ningú sense padró i que els serveis socials de la ciutat eren d’enveja.

Moltes vegades la vida t’il·lustra millor que les paraules. Unes setmanes més tard vaig conèixer personalment un mínim de quatre persones que viuen en barraques a la nostra ciutat, sense empadronar ni atenció per part de Serveis Socials. Em vaig encarregar personalment que la regidora del PSC del districte anotés el telèfon d’un d’ells perquè el poguessin contactar els professionals de serveis socials. D’això fa ja més d’un mes i encara esperen la trucada…

En definitiva, un tràmit tan senzill i a la vegada tan important hauria de ser la bandera impecable de qualsevol Ajuntament que de veritat no volgués deixar ningú enrere en la multicrisi en la que entrem arrel del COVID19. Però no pateixin, els estarem vigilant per assegurar-nos que no s’obliden de ningú.

Judit Moreno Alonso

juditmalonso@gmail.com

Can Sellarès com a símptoma

El passat Ple municipal de juny els dos socis de govern (PSC i Comuns) van aprovar de forma provisional el “Pla de Millora Urbana” (PMU) de Can Sellarès amb els vots en contra de tota l’oposició i el rebuig d’una part important de veïnes i veïns de Gavà i Viladecans articulats a través de la plataforma Salvem Can Sellarès o entitats culturals com el Grup Tres Torres. Elles com nosaltres, el grup municipal d’ERC, considerem que estem davant d’un autèntic despropòsit, una cortina de fum de bones paraules i bones intencions que amaga el de sempre, l’obsessió de l’actual equip de govern pel totxo. 

En aquest cas, 238 habitatges distribuïts en set blocs de tres a nou plantes que encaixonaran per sempre la masia històrica, precisament declarada Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) pel mateix equip de govern fa una mica més d’un any. Curiós si més no. A més, el Pla reduirà ostensiblement l’espai obert i els metres quadrats d’equipaments que hi ha actualment a la frontera entre els dos termes municipals. Un autèntic pulmó enmig del contínuum urbà que uneix Viladecans amb Gavà pels barris de Ponent en terrenys gairebé 100% públics i que ara es volen privatitzar en bona part. 

El govern local justifica el PMU per la necessitat d’habitatge social. Des del grup republicà ens preguntem si realment cal trinxar Can Sellarès per construir pisos de protecció, sobretot tenint en compte que ens esperen 5.700 (!) pisos nous entre el Pla de Llevant (2.900), el Polígon Centre (1.200) i el molt proper sector Roca (1.600). Si tanta falta fa créixer en habitatge social per què no aprofiten aquests tres projectes urbanístics actualment damunt la taula? A alguns se’ls veu el llautó. 

Ens diuen que necessitem habitatge social, però saben que el problema de l’accés a l’habitatge no se soluciona construint més. A nivell municipal no solucionarem aquest repte. Podrem donar cops de mà, acompanyar, gestionar per impedir situacions de crisi, desnonaments, però construir per descomptat que no és la solució.

La ciutadania a Can Sellarès no demana més pisos. No demana un bloc de 9 plantes. El que demana és que arreglin el barri, que el dinamitzin, que no se sentin deixats de la mà de déu. Que no deixin degradar les instal·lacions i l’espai públic per després tirar-ho tot a terra com va passar amb les piscines Masgrau o el Poliesportiu Municipal del Centre. Can Palmer no necessita més pisos, necessita regeneració, necessita respirar i en comptes de començar per arreglar el barri comencen com sempre, construint nous habitatges. Viladecans necessita biblioteques, espais esportius, zones verdes, una bona planificació de la mobilitat.

Perquè si actualment les instal·lacions i els serveis ja estan saturats, ¿ què farem amb tota la població que vindrà a viure en aquests milers de pisos nous que volen construir? Perquè enlloc apareixen les instal·lacions i els serveis necessaris per compensar aquest increment demogràfic. Continuarem tenint carència d’equipaments i, aleshores, què farem? Continuarem construint? Construirem fins a dalt de tot de Sant Ramon? Construirem al Parc Agrari? És un peix que es mossega la cua i un model de ciutat a les nostres antípodes. 

Aquest Pla varen començar a treballar-lo el 2007 amb el Pla de Barris i varen compartir-lo amb les entitats veïnals el 2013, però l’han estat modificant i ara està lluny del que s’havia acordat. A banda que la realitat evoluciona i aleshores encara s’havien de concretar els tres projectes urbanístics citats anteriorment i que comportaran un creixement molt important tant de pisos com de població. Creixem dins d’una carcassa que s’està quedant cada vegada més petita. 

Després d’aquest primer capítol al Ple de juny, des d’ERC Viladecans incidirem davant el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat perquè la Comissió Territorial d’Urbanisme freni o modifiqui substancialment el projecte que pretén imposar el govern de Carles Ruiz. Pel patrimoni, per la qualitat de vida de les veïnes i els veïns, per mantenir espais oberts enmig de dues grans ciutats... Salvem Can Sellarès! 

Bàrbara Lligadas

La maternitat

Aquesta foto immensa del Jaume Muns presa a la terrassa de casa sembla el primer dia de la creació, on el futur és un teló borrós, com aquesta façana de fons que es desdibuixa com si no acabés d’existir. Què és la maternitat? Aquesta imatge. Les dues benjamines salten, en un ballet d’ales esteses, reclamant la formiga de cada dia. La naturalesa vola feliç quan nosaltres, confinats, no sortim al carrer. Han estat de festa com si tinguessin vacances. “Tornarán las oscuras golondrinas en tu balcón los nidos a colgar” va escriure Gustavo Adolfo Bécquer. Segueixen necessitant els nostres balcons. Encara tornen cada any als seus vells nius de fang, aquest vitalment bell pegot d’algunes façanes. És cert que les orenetes caguen i això embruta. No tant com nosaltres, que tenim el planeta fet un desastre per terra, mar i aire, liquidant espècies com liquiden enemics en el cinema. 

Vuit mil quilòmetres fan per arribar a casa, no per passar el cap de setmana ni per anar-se’n de vacances, sinó per tenir descendència. A vegades les troben destruïdes, han de construir-les de nou. Però tal com diu la Bíblia que es necessita fang per fer el home, també es necessita fang per fer el niu de les orenetes. I a l’asfalt no hi ha fang. A la ciutat gairebé no hi ha terra a la vista, com si tinguéssim vergonya de la terra que ens dóna vida, que ens alimenta com l’oreneta a les seves petites orenetes. Pensem, que aquests ocells que posen perquè els fotografiï el Jaume, són naturals de Viladecans. Són filles del poble.

Ser mare no és cap ganga. La mare es treu el pa de la boca per alimentar els seus fills, i això es repeteix en la natura una i altra vegada. És com si la vida no es fiés de la masculinitat, desconfiant dels mascles per les coses importants del viure. Estan per barallar-se, per competir, per ser més guapos, però a l’hora de la veritat, quan es tracta de sobreviure com a espècie, ocorren constantment petits miracles com aquest. La maternitat. Repartir i ajudar. Criar.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Recercans 2020

Òmnium Cultural i el Grup Tres Torres de Viladecans han convocat aquest any 2020, el premi Recercans al millor treball de recerca sobre temes de Viladecans realitzats per estudiants dels instituts de la nostre ciutat.

A l’inici del curs 2019-2020, les dues entitats, van oferir a tots els instituts de secundària de Viladecans poder presentar els treballs de recerca del seu alumnat per optar al premi, dotat amb 300,00 €.

Persones de reconeguda vàlua acadèmica i sense vinculació amb cap de les dues entitats, han constituït el jurat que ha avaluat els treballs presentats i n’han confeccionat un informe que acompanya el seu veredicte.

El dimecres 17 de juny de 2020 es van reunir, via telemàtica, els representants legals de totes dues entitats per considerar i donar fe dels informes del jurat. Un cop vistos els arguments i atenent els comentaris expressats en els informes, es va constatar, d’una banda, la coincidència de criteri pel que fa a la qualitat dels treballs presentats i, d’altra banda, l’empat a l’hora de triar a qui s’havia d’atorgar el premi.

En conseqüència, la comissió encarregada de concedir el premi, després d’una intensa deliberació i respectant la decisió pressa pel jurat, va acordar concedir el premi ex-aequo als dos treballs següents:

El futur de l’agricultura al Delta del Llobregat, de Roser Albert Feliu.

Viladecans a l’època franquista, de Cristina Martínez Marieges

Aquesta resolució consta a l’acta de la reunió del dimecres 17 de juny de 2020 i així ho posem en coneixement de tota persona interessada.

La platja en temps de Covid

La platja de Viladecans és, sens dubte, una de les millors platges de tot el litoral català. Les nostres, són unes platges de gran valor natural i un magnífic espai per a gaudir del mar i la natura sempre, però encara més, en aquests temps difícils de pandèmia i de potsconfinament que ens toca viure. 

Igual que les persones estem en la feina d’adaptar-nos a les noves formes de relació social que ens imposa el coronavirus, la nostra platja també s’ha hagut d’adaptar a les condicions que imposa “la nova normalitat” i ho ha hagut de fer després d’haver patit les agressions del temporal Glòria i altres grans temporals que ens han fet perdre bous i esquelles. En els últims anys, el canvi climàtic ha contribuït a incrementar el nombre i la força dels temporals sent realment importants els que hem patit aquest any. El temporal Glòria al seu pas s’ha endut una quantitat tan important de sorra que la platja de Cal Francès i la del Remolar han quedat sense sorra seca on poder estirar la tovallola, fet que ens ha obligat a tancar l’accés de les platges des de l’espai natural. 

Des de la finalització de les obres del port de Barcelona estem patint l’erosió i la pèrdua de sorra a les platges i la regressió del litoral que afecta a totes les platges des del Prat a les Botigues de Sitges és realment preocupant. La regressió del litoral és un problema estructural que sobrepassa la capacitat d’actuació dels Ajuntaments, i que per la seva dimensió i complexitat requereix una solució conjunta i integrada que ha de ser articulada pel Ministeri de Transició Ecològica que és qui en té la competència, i que juntament amb la Generalitat de Catalunya són els que han de vetllar perquè s’apliquin les mesures per a reduir l’impacte que les infraestructures del Pla Delta van provocar sobre el territori i que no han solucionat les compensacions ambientals previstes. Perquè cal donar resposta als impactes reals que ha patit el territori fa temps que reclamem que es revisin i es modifiquin mesures actuals i s’elabori un Pla d’estabilització de tota la costa deltaica. 

El Covid19 ens ha obligat a introduir canvis importants en la temporada de platja. El primer ha estat el calendari de la feina per posar la platja a punt. Com hem comprovat durant els mesos de confinament, quan baixa la pressió humana i la tranquil·litat torna a la zona litoral, les espècies busquen els seus hàbitats. Així ho va fer una parella de corriol petit, una espècie d’ocell protegida que va posar el niu al bell mig de l’aparcament de la Murtra. Per propiciar un final feliç de la niuada els agents rurals van precintar l’aparcament, i així enmig d’una gran expectació vint-i-cinc dies després van trencar l’ou els tres pollets, que en sortir, de manera immediata van abandonar l’aparcament i van marxar cap a la platja

El Covid també ens ha dut més mesures sanitàries i de control de la platja. Primer de tot, garantir les condicions sanitàries i reduir al màxim el risc de contagi. En aquest sentit seguint el criteri d’ocupació per persona i la distancia de seguretat entre grups hem fitxat un aforament màxim de 4.240. També s’ha habilitat l’accés pel camí de la pineda per a vianants i ciclistes i s’han ordenat els circuits d’entrada i de sortida a la zona de sorra i bany. No cal dir que, tant des de l’AMB com des de l’Ajuntament, s’han incrementat els serveis de neteja i desinfecció per tal de garantir la màxima seguretat sanitària.

També hi ha el servei de vigilància i socorrisme de la platja que estarà operatiu del 15 de juny al 15 de setembre amb un equip de cinc persones. També, i de manera complementària a la tasca que fa la policia local, hem contractat un equip de sis informadors que en dos torns de treball des de les 8 del matí a les 9 del vespre assessoraran a les persones usuàries de la platja i controlaran l’aforament de manera que es doni compliment a la nova normativa de funcionament de la platja en aquesta temporada tan especial 

La platja de Viladecans serà aquest estiu, com ho ha estat sempre, un magnífic espai d’oci i lleure per a la ciutadania amb tots els serveis actius per garantir l’ús d’una platja segura i que al mateix temps conserva la biodiversitat de l’ecosistema dunar i el paisatge que fan que la nostra platja sigui un espai de gran bellesa on gaudir del mar i la natura.

Encarni Garcia

Bones herbes

Porcs senglars passejant per l’avinguda Roureda, merles cantant escandalosament des dels arbres urbans i les baranes dels balcons, bandades de coloms trencant l’aire en un rerefons silenciós... El confinament ha aturat durant setmanes bona part de la nostra activitat habitual pels carrers de Viladecans, cosa que ha fet que la fauna urbana i periurbana s’hagi manifestat sense por. 

Les herbes, que són sempre bones i mai males, també ho han fet, sense timidesa a l’hora de manifestar-se d’una forma com mai per tota la ciutat. Als escocells, a les voreres, als parcs i jardins, han estat, i són, ben visibles. Una combinació perfecta ha fet que surtin per tot arreu: una primavera molt plujosa, un reducció dels equips tècnics destinats habitualment a la gestió de les herbes que s’han dedicat exclusivament a la desinfecció de l’espai públic, al mobiliari urbà i als contenidors, i el fet que des de fa un any no fem servir herbicida a la via pública, sinó que les seguem, és la causa d’aquest increment de verd per la ciutat. 

Arran d’aquest fet, voldria exposar aquí algunes reflexions al voltant de les herbes que creixen per la ciutat. Viladecans té uns 18.000 arbres urbans, i aproximadament uns 12.000 escocells. Si cada escocell fa al voltant d’1 m2 de superfície, podem afirmar que Viladecans té uns 12.000 m2 de finestres sobre el paviment dels carrers per on la natura vol sobresortir, per on reneix de sota l’asfalt i el paviment. És un gran espai perquè la natura aflori. 

Les herbes d’aquests escocells són beneficioses per a molts aspectes: 

Augmenten la zona d’alimentació i refugi dels enemics naturals de les plagues, de manera que ajuden a controlar les plagues de forma natural (control biològic de plagues). D’aquesta forma evitem ruixar amb productes fitosanitaris, reduint els possibles riscos i els efectes que tenen en la salut de les persones i del medi ambient. Fa ja gairebé quatre anys que en alguns parcs i places enjardinades no s’hi tiren herbicides. 

Fomenten la biodiversitat urbana, amb tots els beneficis que això representa per al medi urbà i la salut de les persones. 

Protegeix l’arbre que acull l’escocell, ja que la diversitat d’insectes l’ajuden a combatre les plagues i millorar el trosset de terra on està plantat. 

Contribueixen a tenir una atmosfera menys contaminada, ja que en estar situades a peu d’asfalt i a l’altura del tub d’escapament dels cotxes, capturen i absorbeixen alguns dels gasos i les partícules fines que s’emeten per aquests tubs.

Donen verdor al gris de les voreres i al paviment dels carrers, contribuint a una renaturalització urbana.

És una contribució més a absorbir CO2, un dels gasos d’efecte hivernacle, que el fixen a mesura que creixen. 

L’estètica no hauria de prevaldre sobre els beneficis en la salut i el medi ambient. L’estètica és una qualitat subjectiva, mentre que els beneficis d’una biodiversitat urbana, és un fet objectiu i mesurable, en la salut i la qualitat de l’aire de la ciutat, segons es desprèn de multitud d’articles científics publicats en revistes científiques indexades. Caldrà aprendre a gestionar les herbes, però en cap cas hem de tornar a aquella època en que l’herbicida les eliminava per complet, tant a elles com a la biodiversitat que ara alberguen. 

Jordi Mazon