Segur que tots i totes tenim grans desitjos d’acabar amb l’emergència climàtica. Segur que sense prendre mesures des de la política no serà possible. Però segur, també, que nosaltres podem contribuir-hi amb les petites (o no tan petites) coses que tenim a l’abast. Us en proposem unes quantes a cada número.
Ecosolidaritat: unes quantes propostes
-Reduir el consum d’aigua i evitar-ne la contaminació.
-Instal·lar dispositius per reduir el cabal d’aigua (aixetes, wàters, dutxes...).
-Revisar periòdicament les instal·lacions i reparar les petites pèrdues.
-Recollir l’aigua de pluja i/o aigües grises i fer-la servir pel wc, regar...
-Usar reg gota a gota i usar programadors per regar de bon matí o al vespre.
-No emprar productes químics nocius pel medi per netejar ni per desembussar.
-Evitar abocar objectes, olis, pintures, lleixiu... als lavabos i wc.
Conversió ecològica
L’any 2015 el papa Francesc va sorprendre propis i estranys amb la publicació de l’encíclica Laudato si’, un document adreçat no només als cristians catòlics, sinó a la humanitat sencera, perquè certament la sensibilitat per la natura i la consciència que la manera depredadora amb què vivim porta a la desigualtat i a la destrucció són un patrimoni compartit per moltes altres tradicions ètiques i religioses, encara que tots plegats, vinguem d’on vinguem, sovint pensem una cosa i actuem fent la contrària. Sobretot si ens trobem immersos en aquesta lògica del consum sense fre i de l’economicisme capitalista que sempre està disposat a exhaurir sense contemplacions els recursos naturals, sense tenir-ne en compte les conseqüències, i que ens assetja contínuament.
El text ve a ser una gran glossa de la pregària de Francesc d’Assís, aquell gran personatge que va fer de la natura, la pobresa i la pau la seva forma de viure Déu i que va iniciar el seu camí quedant-se literalment en pilota picada davant el Papa, com a signe de renúncia al seu status –que el tenia– i als seus bens. De l’encíclica val la pena destacar-ne dues coses: en primer lloc, el fet que s’entén a la primera, perquè fa servir un llenguatge molt comprensible per a tothom. Hi ha un capítol especialment dedicat a les arrels bíbliques del tema i, en la resta, unes quantes referències a la tradició cristiana. Si no és que a algú el tema cristià li causi especialment urticària, el seu plantejament és ben interessant per a tothom. L’altra cosa a destacar és el lligam causa-efecte entre la manca de respecte a la natura i la desigualtat social, plantejada en termes de justícia social.
A tall de resum, us transcric tretze propostes, crec que assumibles, elaborades per Joan Carrera, un altre jesuïta, metge, teòleg i professor d’Esade, que podeu trobar desenvolupades aquí. L’encíclica sencera podeu llegir-la en aquest enllaç en català i en aquest altre en castellà. Certament l’epidèmia en què estem immersos reforça aquestes conclusions:
1. Ser capaços de viure sàviament i de pensar en profunditat, una qualitat que s’oposaria al sorollós món digital, al pensament superficial, atès que la veritable saviesa no s’aconsegueix amb la simple acumulació d’informació.
2. Ampliar a les futures generacions el concepte de proïsme que trobem en la «regla d’or» de les grans tradicions religioses. Aquesta ampliació ens faria adonar que les nostres accions (i les nostres omissions) tenen conseqüències en el futur, ja que poden hipotecar la vida dels nostres descendents.
3. Considerar que allò que fem i que té un impacte sobre la natura pugui ser universalitzable. Cal que ens preguntem, doncs, què passaria si tota la humanitat actués com fem nosaltres: si tothom consumís com nosaltres, si tothom viatgés com nosaltres…
 |
Taller d’ikebana,
un art japonès que combina natura i espiritualitat |
4. Apostar per un creixement que no sigui voraç i irresponsable, i per tant, redefinir el concepte de progrés. Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no condueixi a un món millor i a una qualitat de vida integralment superior no es pot considerar progrés.
5. Prendre consciència del valor de la interdependència, del fet que l’espècie humana depèn de les altres espècies en tant que la comunió entre els éssers vius és fonamental. Malauradament, no hem après a viure el que som com a do dels altres –siguin persones, animals o plantes–, i quan ens hi relacionem, sovint els tractem com a mers objectes.
6. Viure i entendre la nostra vida com a do, com a regal. Aquest do ens obliga a tenir-ne cura, i a tenir cura també de la vida dels altres, sobretot d’aquells que són més vulnerables. El que hem rebut gratuïtament també ho donem gratuïtament als altres.
7. Aprendre a apreciar les diferents dimensions de la felicitat, que no es poden reduir al fet de tenir o posseir. El nostre estil de vida està marcat per un accentuat individualisme, una manera de viure fragmentada i atomitzada.
8. Deixar-se guiar pel principi de precaució, recollit en la Declaració de Rio (1992), segons el qual davant de la possibilitat de danys greus i irreversibles, no cal tenir una certesa absoluta per a prendre mesures.
9. Unir estretament la qüestió social i l’ecològica. A més, l’encíclica entén la dimensió del respecte a la diversitat cultural com a part d’aquesta noció de justícia complexa, ja que són els més pobres i les minories culturals els qui pateixen més la problemàtica ecològica. També fa una crítica de l’homogeneïtzació de les cultures: «La desaparició d’una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal» [núm. 145].
10. Recuperar una certa sacralitat de la natura que formaria part de les cosmovisions menys antropocèntriques; per exemple, acostaments a la realitat des d’alguns corrents filosòfics i religiosos, com el budisme, l’hinduisme, les tradicions ameríndies i el taoisme, que trenquen amb la marcada dualitat subjecte/objecte típica de la mentalitat occidental.
11. Retornar a la simplicitat i a la capacitat de gaudir amb poc, que ens permet aturar-nos a valorar allò petit, agrair les possibilitats que ofereix la vida sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no tenim.
12. Remarcar el valor dels petits gestos quotidians. L’encíclica afirma que «una ecologia integral també és feta de simples gestos quotidians en què trenquem la lògica de la violència, de l’aprofitament, de l’egoisme» [núm. 230].
13. Valorar el descans, la dimensió celebrativa de la vida, una dimensió receptiva i gratuïta que és una mica diferent de simplement no fer.
Mercè Solé
.jpg)
