dijous, 15 d’abril de 2021

Llegir: nostàlgia? llibertat!

Sembla que de mica en mica la potència de la imatge va desplaçant la solidesa de la lletra. Potser hem substituït els decimonònics fulletons en paper per les sèries, ja no de televisió, sinó d’internet. Potser ens resulta més fàcil i atractiu comunicar-nos amb familiars i amics amb emoticones i imatges que no pas amb paraules. Potser el plaer d’embrutar-nos les mans amb la tinta dels diaris se substitueix per aquest anar saltant, en el mòbil, d’un article a un altre, a cop de dit, aprofitant sobretot la gratuïtat del moment (una gratuïtat en vies d’acabar-se, per cert)

Però és una magnífica notícia constatar que, durant el confinament, s’han venut molts llibres. I potser a més a més de ser comprats han estat llegits. Llegits sense pressa, deixant anar la imaginació per situar-nos en les escenes descrites, prenent-ne nota, contrastant continguts, comentant-ne passatges amb els amics, o, guglejant per acabar d’entendre aquell concepte o aquella paraula, o per recordar qui és aquell personatge públic o aquell esdeveniment que ens sona però que no acabem de situar. I tot això sense subscripcions. Sense electricitat. Sense avaries. Portant a passejar els llibres dins la bossa o dins el tren. O traient-los la pols i ordenant-los quan, tossuts, sobreïxen l’espai que els tenim reservat.

Potser el de menys és el format dels llibres, al cap i a la fi tant el paper com el lector electrònic no són més que mitjans per transmetre paraules. Però des d’aquí reivindiquem la lentitud que generen, l’esforç de visualització interna, el plaer de triar i de fullejar, d’anotar, de compartir i de fer recordar... Perquè són el substrat del pensament savi i contrastat, de la consciència, de la llibertat i de la creativitat... Per fer-nos lliures i millors.

Bona diada de Sant Jordi!

dilluns, 15 de març de 2021

Atracament a Viladecans



Sobre les 10 del matí del 27 de març de 1982, es produí l’atracament del Banc Central del carrer del Sol de Viladecans, cantonada amb el carrer de Rere l’Església.

L’atracament va ser efectuat per dos homes armats, i amb l’enfrontament a trets amb la policia nacional va resultar morta una persona i un policia ferit. Els atracadors es van fer forts a l’interior del banc però un d’ells va poder fugir a l’apoderar-se d’un cotxe i l’altre va ser detingut. 

Jaume Muns

Tallarol gros (Sylvia borin) Parc Agrari del Baix Llobregat, 11 d’octubre de 2014


Estat de conservació a Catalunya: preocupació menor. Ocell sense uns trets distintius realment identificatius, el seu aspecte general és força uniforme. El ventre és de color bru pàl·lid i el dors marró-grisenc. Entorn del seu coll destaca lleugerament un discret collaret més grisós. 

El cap arrodonit i el bec curt i gruixut. Un fi anell orbital envolta l'ull. S'alimenta bàsicament d'insectes, a la tardor complementa la seva alimentació amb fruits silvestres. És habitual veure'ls menjant figues madures. No es considera una espècie amenaçada. 

Eio Ramon

Llum i ombra

Aquesta és una foto amb què Jaume Muns ens porta a casa la visió d’una de les pintures que alberga el museu de l’Hermitage a Sant Petersburg, ciutat a la qual la Revolució d’Octubre li havia canviat el nom pel de Leningrad. La foto intenta vèncer les mans que intenten encaixar “El tocador de llaüt” a la pantalla del mòbil i aconsegueix fer-nos arribar la imatge de la pintura, tan clara, si no més, que aquelles fotos d’aquelles enciclopèdies dels grans museus, que algun venedor ens va fer comprar a terminis per al moble de casa. 

L’autor és Michelangelo Caravaggio, el pintor de la llum i l’ombra, del clarobscur. Va ser el primer pintor que va utilitzar en les seves obres a la gent del carrer, gent gran, prostitutes, nens de carrer, borratxos, captaires. Les persones que ell freqüentava, pecadors i pecadores que probablement anirien a l’infern, les va convertir en figures de l’Antic i del Nou Testament, en madones, en sants, en herois i heroïnes bíbliques. Mai pintava a l’aire lliure, sempre pintava al seu estudi, perquè necessitava les ombres perquè brillés més intensa la llum. En el seu estudi tenia una lluerna i en tots els seus quadres la llum ve de dalt, il·lumina i fa ombres en els cossos i en els rostres.

Si mirem les mans, són de dona, si mirem el pit és un home. Si li mirem a la cara, és com un àngel, sense sexe, segons com dona, segons com home. El coll ample té un gest masculí. Porta les ungles pintades, curosament retallades i està tocant les cordes. Està cantant, la cara lleument inclinada fa el gest de cantar, els ulls semblen emocionats, donar sentiment al cant que surt dels llavis lleugerament entreoberts. És una cançó d’amor, la partitura és oberta a la taula, l’arc del violí descansa a la pàgina de l’esquerra perquè el quadern no es tanqui. Es poden llegir les paraules “Voi sapete ch’io v’amo”, “Saps que t’estimo”. A la dreta les flors, a la taula peres, figues i maduixes. Les peres semblen tocades, la pell tacada, com la taula. Ell pintava les peres perjudicades, les ungles brutes, els peus bruts dels seus models. 

Caravaggio va irrompre a la pintura com un elefant en una terrisseria perquè pintava les coses tal com eren. En el seu llenç “Mort de la Verge” va pintar a Maria com una morta de veritat, amb els peus inflats. L’italià Vicente Carducho, pintor de la cort espanyola deia que “és l’anticrist de la pintura perquè en comptes de utilitzar-la com a vehicle d’expressió d’altes idees, capaç de reformar els defectes de la naturalesa, se cenyia a aquesta imitant el natural.” Caravaggio va tenir la llum al seu art però l’ombra a la seva vida, molt més fosca que clara.

Ens queda la llum del seu clarobscur en la pantalla de l’ordinador, de la pintura encara viva d’aquest “El tocador de llaut”. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Un dia de primavera

Els infants deixaven de somiar. Els talons de les mares picaven als paviments enrajolats, i l’olor del guisat elaborat amb flors penetrava per les escletxes de totes les finestres. Encara que ventós, era un dia de primavera.

Les roselles pintaven de taquetes vermelles els amples prats verds. Ningú no tenia ganes de ficar-se a casa. Venia de gust vagar pel carrer més llarg del poble, ensopegant a cada pas amb els veïns, les famílies, els amics.

La tarda s’allargava, i refrescava tard o d’hora, quan el sol decidia caure i endinsar-se en el mar del port. Res no s’assemblava a aquella hora fugissera, que s’apropava tenyida de roig, com les roselles.

El cel tenia un i mil colors, des del groc al blau, passant per l’ocre i el gris. Era la festa dels núvols i de la llum. I, de cop, tota aquella lluentor desapareixia. Només la lluna era la mestressa, la reina, en aquell instant. Els petits eren cridats a tornar a casa. Calia sopar i descansar, recollir-se en els braços de la nit per ressuscitar demà, com el sol del nou dia.

Era bonic viure al meu poble i és difícil oblidar-lo. Tampoc no vull. Les seves olors, els seus sabors, els seus sons, la seva gent, els seus boscos eren la sal de cada jornada. I la roda tornava la jornada següent. Sempre.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Barraques de pedra seca

Ja feia uns quants anys que al Grup Tres Torres ens rondava pel cap la necessitat de recuperar les construccions de pedra seca del nostre terme, com fan des de fa temps els nostres veïns de Sant Climent, Begues, Gavà i Sant Boi. Tots sabem que el nostre territori de muntanya és més aviat petit, malauradament cada cop ho és més, i en consequència són poques les barraques de vinya que hi ha. Fins el moment n’hem localitzat un total de nou, tres a Miramar i sis a Sant Ramon/Montbaig, totes ensorrades excepte una que vam trobar gairebé sencera. 

A la web http://wikipedra.catpaisatge.net/ hi podeu consultar les barraques de Viladecans sobre un mapa que conté gairebé 20.000 construccions de pedra seca d’arreu del país amb la ubicació corresponent, fotografies i les característiques de cada una d’elles.

Doncs bé, de cara a aprendre i ser competents en l’ancestral tècnica de construcció en pedra seca, ara fa just un any vam establir un acord de col·laboració amb els amics de Memòria i Vida de Sant Climent. Aquesta entitat climentona té un centenar de barraques localitzades en el seu terme i més d’una vintena de restaurades. Amb ells vam arribar a fer quatre jornades de pràctiques i aprenentatge fins que la pandèmia ho va aturar tot.

Passat l’estiu, en la mesura que ens permetien els protocols marcats per les autoritats sanitàries, vam començar amb les feines de neteja i desbrossament a la barraca de Cal Griveta. Aquesta barraca està situada al Puig de la Roqueta, per sota de l’ermita de Sant Ramon i a tocar de la partió amb Sant Climent. És l’única barraca que ens hem trobat gairebé sencera, únicament presentava un forat a la coberta i per tant relativament senzilla de restaurar. Un cop restaurats els marges ensulsiats de l’entorn, ens vam centrar en la restauració de la coberta de la barraca i d’alguns petits desperfectes que presentava en el seu conjunt. 

La Barraca de Cal Griveta, com totes les del nostre terme, està construida amb pedra llicorella (niconella en la pronúncia local) dominant en tot el territori de muntanya de Viladecans. És més aviat petita, de planta circular, portal de llinda plana i falsa volta a la coberta. La técnica de la falsa volta consisteix en anar aproximant filades circulars a partir d’on arrenca la coberta, de manera que de mica en mica s’aconssegueix anar tancant el cercle fins el cobriment final amb una llosa. Per evitar la tendència de l’estructura de caure cap a l’interior, es carrega la part exterior amb prou contrapès per tal d’aconsseguir la seva estabilitat. 

Pels vols de la Puríssima vam concloure la restauració de la nostra primera barraca. Tan aviat com les dificultats sanitàries remetin, organitzarem una visita i un acte públic d’inauguració de la barraca restaurada de Cal Griveta.

Mentrestant hem continuat amb els treballs de restauració de les nostres construccions de pedra seca. Passat festes, vam iniciar la reconstrucció de la Barraca de Cal Mitjà situada al camí de Cal Menut, al vessant nord del torrent anomenat, també, de Cal Menut. Aquesta barraca la vam trobar completament ensorrada, la qual cosa ens ha obligat a desmuntar-la gairebé sencera i començar la seva reconstrucció de cap i de nou. Per qüestions tècniques hem hagut de reduir el perímetre de l’estructura, això ens ha permès de conservar a la porta un muntant de la construcció original. A hores d’ara ja hem col·locat la llinda de la porta i ben aviat iniciarem la construcció de la coberta.

Jaume Lligadas Vendrell

Més sobre la bòbila Ramells

Hi ha gent que sap fer fotos i gent que no. Entre els que no, sens dubte que m’hi incloc jo, que vaig fer les fotos de la xemeneia de la bòbila Ramells que publicàvem en el número anterior d’aquesta revista. Entre els que sí, hi ha el Jaume Muns, que és l’autor de les fotos que podeu veure en aquesta pàgina: la de la bòbila com era abans, i, sobretot, la de la xemeneia supervivent que allà continua, una foto que, diu l’autor, la va fer jugant-s’hi el físic.

En tot cas, repetim el que dèiem en el número anterior: cal preservar aquesta xemeneia! 

Josep Lligadas Vendrell

Viladecans contra la crisi climàtica

 Segur que tots i totes tenim grans desitjos d’acabar amb l’emergència climàtica. Segur que sense prendre mesures des de la política no serà possible. Però segur, també, que nosaltres podem contribuir-hi amb les petites (o no tan petites) coses que tenim a l’abast. Us en proposem unes quantes a cada número.

Ecosolidaritat: unes quantes propostes

-Reduir el consum d’aigua i evitar-ne la contaminació.

-Instal·lar dispositius per reduir el cabal d’aigua (aixetes, wàters, dutxes...).

-Revisar periòdicament les instal·lacions i reparar les petites pèrdues.

-Recollir l’aigua de pluja i/o aigües grises i fer-la servir pel wc, regar...

-Usar reg gota a gota i usar programadors per regar de bon matí o al vespre.

-No emprar productes químics nocius pel medi per netejar ni per desembussar.

-Evitar abocar objectes, olis, pintures, lleixiu... als lavabos i wc.


Conversió ecològica

L’any 2015 el papa Francesc va sorprendre propis i estranys amb la publicació de l’encíclica Laudato si’, un document adreçat no només als cristians catòlics, sinó a la humanitat sencera, perquè certament la sensibilitat per la natura i la consciència que la manera depredadora amb què vivim porta a la desigualtat i a la destrucció són un patrimoni compartit per moltes altres tradicions ètiques i religioses, encara que tots plegats, vinguem d’on vinguem, sovint pensem una cosa i actuem fent la contrària. Sobretot si ens trobem immersos en aquesta lògica del consum sense fre i de l’economicisme capitalista que sempre està disposat a exhaurir sense contemplacions els recursos naturals, sense tenir-ne en compte les conseqüències, i que ens assetja contínuament.

El text ve a ser una gran glossa de la pregària de Francesc d’Assís, aquell gran personatge que va fer de la natura, la pobresa i la pau la seva forma de viure Déu i que va iniciar el seu camí quedant-se literalment en pilota picada davant el Papa, com a signe de renúncia al seu status –que el tenia– i als seus bens. De l’encíclica val la pena destacar-ne dues coses: en primer lloc, el fet que s’entén a la primera, perquè fa servir un llenguatge molt comprensible per a tothom. Hi ha un capítol especialment dedicat a les arrels bíbliques del tema i, en la resta, unes quantes referències a la tradició cristiana. Si no és que a algú el tema cristià li causi especialment urticària, el seu plantejament és ben interessant per a tothom. L’altra cosa a destacar és el lligam causa-efecte entre la manca de respecte a la natura i la desigualtat social, plantejada en termes de justícia social.

A tall de resum, us transcric tretze propostes, crec que assumibles, elaborades per Joan Carrera, un altre jesuïta, metge, teòleg i professor d’Esade, que podeu trobar desenvolupades aquí. L’encíclica sencera podeu llegir-la en aquest enllaç en català i en aquest altre en castellà. Certament l’epidèmia en què estem immersos reforça aquestes conclusions:

1. Ser capaços de viure sàviament i de pensar en profunditat, una qualitat que s’oposaria al sorollós món digital, al pensament superficial, atès que la veritable saviesa no s’aconsegueix amb la simple acumulació d’informació. 

2. Ampliar a les futures generacions el concepte de proïsme que trobem en la «regla d’or» de les grans tradicions religioses. Aquesta ampliació ens faria adonar que les nostres accions (i les nostres omissions) tenen conseqüències en el futur, ja que poden hipotecar la vida dels nostres descendents.

3. Considerar que allò que fem i que té un impacte sobre la natura pugui ser universalitzable. Cal que ens preguntem, doncs, què passaria si tota la humanitat actués com fem nosaltres: si tothom consumís com nosaltres, si tothom viatgés com nosaltres…

Taller d’ikebana,
un art japonès que combina natura i espiritualitat

4. Apostar per un creixement que no sigui voraç i irresponsable, i per tant, redefinir el concepte de progrés. Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no condueixi a un món millor i a una qualitat de vida integralment superior no es pot considerar progrés.

5. Prendre consciència del valor de la interdependència, del fet que l’espècie humana depèn de les altres espècies en tant que la comunió entre els éssers vius és fonamental. Malauradament, no hem après a viure el que som com a do dels altres –siguin persones, animals o plantes–, i quan ens hi relacionem, sovint els tractem com a mers objectes. 

6. Viure i entendre la nostra vida com a do, com a regal. Aquest do ens obliga a tenir-ne cura, i a tenir cura també de la vida dels altres, sobretot d’aquells que són més vulnerables. El que hem rebut gratuïtament també ho donem gratuïtament als altres.

7. Aprendre a apreciar les diferents dimensions de la felicitat, que no es poden reduir al fet de tenir o posseir. El nostre estil de vida està marcat per un accentuat individualisme, una manera de viure fragmentada i atomitzada.

8. Deixar-se guiar pel principi de precaució, recollit en la Declaració de Rio (1992), segons el qual davant de la possibilitat de danys greus i irreversibles, no cal tenir una certesa absoluta per a prendre mesures.

9. Unir estretament la qüestió social i l’ecològica. A més, l’encíclica entén la dimensió del respecte a la diversitat cultural com a part d’aquesta noció de justícia complexa, ja que són els més pobres i les minories culturals els qui pateixen més la problemàtica ecològica. També fa una crítica de l’homogeneïtzació de les cultures: «La desaparició d’una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal» [núm. 145].

10. Recuperar una certa sacralitat de la natura que formaria part de les cosmovisions menys antropocèntriques; per exemple, acostaments a la realitat des d’alguns corrents filosòfics i religiosos, com el budisme, l’hinduisme, les tradicions ameríndies i el taoisme, que trenquen amb la marcada dualitat subjecte/objecte típica de la mentalitat occidental.

11. Retornar a la simplicitat i a la capacitat de gaudir amb poc, que ens permet aturar-nos a valorar allò petit, agrair les possibilitats que ofereix la vida sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no tenim.

12. Remarcar el valor dels petits gestos quotidians. L’encíclica afirma que «una ecologia integral també és feta de simples gestos quotidians en què trenquem la lògica de la violència, de l’aprofitament, de l’egoisme» [núm. 230].

13. Valorar el descans, la dimensió celebrativa de la vida, una dimensió receptiva i gratuïta que és una mica diferent de simplement no fer.

Mercè Solé

8 de març


Il·lustració: Montserrat Cabo

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal

Viladecans, capital sanitària

 

L’Hospital de Viladecans és el centre hospitalari de referència per als municipis de Castelldefels, Viladecans, Gavà, Begues i Sant Climent de Llobregat, amb una població de més de 185.000 persones. El centre excel·leix en cirurgia major ambulatòria, preoperatori online, integració d’especialitats i triatge d’urgències avançat, entre d’altres, i ha rebut diversos premis. El centre està acreditat com a hospital general bàsic d’aguts i pertany a la Gerència Territorial Metropolitana Sud de l’ICS, juntament amb l’Hospital de Bellvitge i la Direcció d’Atenció Primària Costa de Ponent. 

Com és sabut, actualment les obres d’ampliació i millora de l’Hospital de Viladecans que impulsa el Departament de Salut de la Generalitat estan a ple rendiment després que el 2018 s’adjudiqués un projecte que permetrà triplicar la superfície actual del centre hospitalari, augmentar-ne la capacitat resolutiva i aconseguir millores en el confort dels pacients i professionals. Les obres van començar el 16 de juliol de 2018 i es preveu que la primera fase (la construcció del nou edifici, a l’avinguda del Mil·lenari) estigui enllestida durant aquest 2021.

Si fins ara Viladecans exercia una centralitat en termes hospitalaris en tot el que representa el seu àmbit d’influència per als municipis adscrits a l’Hospital (185.000 habitants), resulta una evidència que aquesta capitalitat s’accentuarà gràcies a les obres d’ampliació i millora en curs. Aquesta realitat representa una oportunitat en termes d’especialització de l’economia local i de creixement en serveis hospitalaris o vinculats que la ciutat ha de saber aprofitar i explotar. Sobretot, tenint en compte que es tracta d’un àmbit amb futur assegurat i amb un model productiu de valor afegit i de llocs de treball de qualitat. I això s’ha de poder gestionar amb un model de governança acordat i participatiu, amb estratègies i projectes compartits per planificar, i afrontar, els reptes de futur de manera eficient i eficaç.

Viladecans s’ha guanyat per mèrits propis, després de lluites veïnals compartides, del compromís dels professionals sanitaris i de les diverses institucions involucrades, aquesta capitalitat i centralitat en l’atenció hospitalària al sud del Baix Llobregat i ens correspon, com a Ajuntament, posar les màximes facilitats per incrementar i explotar aquest protagonisme al màxim, en benefici de les veïnes i dels veïns i del progrés econòmic de la ciutat.

Amb aquest objectiu, des del grup d’ERC vam presentar una moció a l’Ajuntament de Viladecans que va ser consensuada i aprovada amb l’equip de govern (PSC i Comuns) durant el Ple municipal de febrer. De manera que demanarem al Departament de Salut que impulsi vies de col·laboració que reforcin i ampliïn la vocació de Viladecans com a ciutat hospitalària de referència en el seu àmbit territorial, perquè pugui acollir i ampliar en el futur serveis relacionats amb el sector sanitari. 

En el marc de la concertació dels projectes a desenvolupar, també estudiarem la disponibilitat de terrenys propers a l’Hospital de Viladecans per planificar i reservar la possible ubicació de serveis, empreses i/o equipaments relacionats amb l’àmbit de la salut. Continuarem impulsant a través del Centre de Promoció Econòmica Can Calderon i amb la participació del Consell Econòmic i Social de Viladecans les accions per promoure l’economia circular i l’estratègia per explorar i prioritzar possibles mesures necessàries que reforcin els punts forts i les oportunitats de Viladecans com a ciutat de referència en l’àmbit de la salut. 

A més a més, estudiarem la viabilitat i les oportunitats de constituir un espai de governança compartit que impulsi l’hospital, la seva millora contínua i la seva consolidació, amb la participació directa dels municipis implicats. 

Aquesta moció, per tant, no té res a veure amb la gestió del propi hospital, sinó amb les oportunitats que cal aprofitar fruit de la seva ampliació. I de com cal treballar aquestes oportunitats de manera conjunta tant amb el Departament de Salut com amb els municipis de la població que resta coberta per l’hospital. 

Des d’ERC tenim clar que no podem sortir d’aquesta crisi com ho van intentar fer de la del 2008, és a dir, a base de salvar bancs, incrementar desigualtats i fer créixer vulnerabilitats socials. De la crisi causada per la pandèmia n’hem de sortir salvant a la ciutadania i reconstruint una societat basada en noves oportunitats, és a dir, creant llocs de treball de qualitat. I això és el que hem impulsat amb aquesta moció per impulsar Viladecans com a ciutat de referència en l’àmbit de la salut.

Bàrbara Lligadas

De Puig Antich a Carrasco i Formiguera

L´altre dia vaig tenir l´honor, el patidor honor, de participar com a cantant en un homenatge a Salvador Puig Antich.

Hi vaig anar confiat, tranquil i content.

Un lleuger esglai em va recórrer per dins quan algú em va notificar la presència de dues de les germanes del Salvador. Era inevitable esverar-se una mica…

Però el neguit constant de la feina ben feta va fer centrar tota la meva atenció únicament en la qualitat final que l´acte mereixia.

Va ser magnífic, emotiu, ben organitzat i amb molt poques errades. Al final de l´homenatge vàrem poder conversar de manera distesa però sentida amb les germanes Puig.

La conversa em va proporcionar una forta sensació de viatge a través de la història.

Ambivalent. Crua i dolça alhora. Magnífica però terrible també.

Una sensació només comparable a la que vaig tenir a Argentona, crec recordar que era el poble, fa un munt anys conversant amb Fina Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera. Una dona d´avançada edat. Molt eixerida i activa.

Aquella agradable vetllada la senyora Fina m´explicava fil per randa la nit que els alemanys van bombardejar el vaixell en el qual fugien de la península.

Tot i que ella era petita aquests records perduren per sempre.

Evidentment mostrava una passió molt forta envers son pare.

És claríssim que Puig Antich i Carrasco i Formiguera són figures políticament antagòniques.

Però cal reconèixer que totes dues persones no deixen de ser víctimes de l´odi i que, inexorablement, ja formen part de la història.

I de la meva particular també.

P.D. Per cert, encara ara, no deixo de sorprendre´m quan la senyora Fina definia son pare com a cristià i socialment d´esquerres, aquesta darrera descripció la repetia sovint!

Antoni Garcia Iranzo


Anónimo era mujer

 

¿Existe una literatura femenina? Me niego a entrar en esta polémica, puede que algunos temas interesen más a las mujeres, como puede interesar más un asunto u otro según la edad o el momento que vivimos, para mí entrar en este juego es menospreciar el trabajo de muchas escritoras, existe la buena o la mala literatura y si hasta ahora no ha habido escritoras es porque como ya es por todos conocido la mujer a lo largo de la historia ha sido considerada un ser inferior, una menor de edad, cuyo principal papel era el de esposa y madre. El tiempo ha borrado sistemáticamente el nombre de todas aquellas que dejaron su impronta en todos los campos del saber y del arte, se ha ido rescatando el nombre de todas aquellas que se atrevieron a cultivar otros ámbitos, en el científico donde podemos nombrar a Ada Lovelace, la primera programadora de la historia; en un mundo tan masculino como el guerrero sobresale Boudica, la reina de los icenos que se rebeló contra los romanos. Si hablamos de pintura, el nombre de las artistas que han sido borradas y olvidadas es escalofriante, quién recuerda a Sofonisba Anguissola o de Käthe Kollwitz, me vienen a la mente el chiste (con muy poca gracia, por cierto) en el que al preguntar por el nombre de alguna pintora y no saber nombrar apenas el de Frida Kahlo el listo de turno respondía “es que las mujeres no pintan nada”… 

Dejando los chascarrillos y la pintura, en el mundo de las letras ocurre lo mismo, basta mirar la lista de premios literarios para apreciar la escasa presencia femenina, el Nobel de literatura ha premiado desde sus inicios a dieciséis mujeres frente a ciento un hombres. La invisibilidad de las mujeres se ha visto amparada en el pseudónimo, estrategia que muchas escritoras se vieron obligadas a utilizar para poder ver publicadas sus obras o bajo el nombre de su marido, al parecer El Gran Gatsby le debe más a Zelda Fitzgerald que a su esposo F. Scott Fitzgerald.

Si hacemos un recorrido histórico empezando por la Edad Media pocos ejemplos encontramos de escritura femenina, Leonor Lopes o las cartas de Eloisa. La mujer aparece para engrandecer la figura masculina, tanto en la épica y sobre todo en la lírica trovadoresca el cortejo será una manera de suavizar el mundo masculino, la mujer es un objeto, una propiedad. Recordemos que el gran dilema de la época era si las mujeres tenían alma o no, no es una cuestión baladí, de la respuesta se podía extraer la relación con ella, si no tenía alma, era como un animal, por tanto, se la podía apalear, comprar…

Siglos más tarde, en el XVI y XVII encontramos la presencia de la mejicana Sor Juana Inés de la Cruz o Santa Teresa de Jesús, de la primera fueron las palabras: «Hombres necios que acusáis a la mujer, sin razón, sin ver que sois la ocasión de lo mismo que culpáis». Curiosamente ambas religiosas, una mujer gozaba de más libertad en un convento que bajo la custodia de un marido o un hermano, si tenían tendencias intelectuales podían desarrollarlas más fácilmente en la paz de una celda, sin la carga de los hijos y de la casa. 

No es hasta el siglo XIX cuando la mujer entra por la puerta grande en la literatura, pero muy limitadas por la presencia de sus maridos o bajo pseudónimos. Empezaremos por Mary Shelley, considerada como una de las precursoras del relato de ciencia ficción, autora de Frankenstein o el moderno Prometeo su obra y su personalidad merecerían un capítulo aparte, aunque siempre bajo la sombra de su marido, a quien debe su apellido. Jane Austen vio rechazada su obra Orgullo y prejuicio por ser de una mujer, tuvo que publicarla posteriormente y siempre firmaba como “una dama” sin poner su nombre. Las hermanas Brönte (Anne, Emily y Charlotte) firmaban sus libros con los nombres de Acton, Ellis y Currer Bell, de otra forma no hubieron publicado sus obras. Cecilia Böhl de Faber firmó como Fernán Caballero su novela La Gaviota o Caterina Albert, la autora de Solitud es conocida por el seudónimo de Víctor Català. También Mary Ann Evans tuvo que echar mano a un nombre falso para poder ver impresa su obra, el de George Eliot. Lo mismo tuvo que hacer Louise May Alcott, la autora de Mujercitas, que firmó algunos libros con el nombre de A.M. Barnard. El esconder el nombre femenino llega hasta nuestros días, la autora de Harry Potter ocultó su nombre, Joanna, bajo las siglas J.K. para poner luego su apellido Rowling. Como decía Virginia Woolf “para la mayor parte de la historia, Anónimo era mujer”. 

Cabría destacar que es también en el siglo XIX y bajo la corriente realista cuando entra en escena la mujer como protagonista de muchas de las grandes novelas de la época, Emma Bovary, Ana Ozores o Anna Karenina, aparece una nueva imagen de mujer, oprimida y aniquilada que se refugia en un mundo de fantasía literario y se deja llevar por sus impulsos y sus pasiones. Aunque presentados desde la pluma masculina, comienza una reflexión sobre el papel de la mujer más allá del hogar y la familia. 

Y al llegar al siglo XX, ya no es factible hablar de la literatura de mujer, los nombres de autoras es inabarcable, imposible nombrar alguna sin dejar de lado el nombre de otras autoras más destacable en todos los géneros: novela, poesía, teatro; hasta todos los subgéneros: novela histórica, policíaca… Actualmente la mujer no tiene que esconder su inteligencia dentro de su casa y puede escribir sin complejos. Tampoco quiero olvidar las dificultades que sigue teniendo la mujer en países o culturas en las que todavía se la considera un ser inferior. Sí me gustaría acabar echando mano de mi experiencia como lectora, lo que destacaría es que cuando elijo una lectura no me fijo en si es un autor o una autora, la calidad literaria o el tema es lo que me lleva a la elección y al repasar mis lecturas me sorprende que muchas de mis elecciones son de autoras, y me da igual y esto es para mí lo auténtico y lo mejor que puede pasar con nuestro trabajo, que se nos valore por el trabajo en sí. Queda mucho trabajo por delante pero al igual que otros ámbitos el camino ha sido largo y seguramente queda todavía mucho por recorrer pero no cabe duda que las mujeres no tienen que pelear por demostrar su inteligencia. Solo es necesario leerlas. 

Virginia Woolf

Margot Rubio Morón

Europa demana més protecció per al Delta del Llobregat

Les zones humides del Delta del Llobregat acullen gran varietat de sistemes i hàbitats que configuren un dels ecosistemes més rics i diversos biològicament de Catalunya. Situats al bell mig de l’àrea metropolitana on vivim el 80% de la població catalana, els Espais Naturals suporten la pressió de les dinàmiques urbanes de les ciutats properes i, sobretot, pateixen els impactes de les grans infraestructures del Pla Delta que posen en risc la preservació i el seu futur d’aquesta reserva de la biodiversitat. 

Cal recordar que aquests espais de reconegut valor ecològic i paisatgístic estan blindats per la màxima figura de protecció de la Xarxa Natura 2000 i que compten amb el reconeixement de la Unió Europea. És per això que té especial rellevància l’obertura del procediment d’infracció en què la Unió Europea demana a Espanya que adopti mesures addicionals per gestionar i protegir els espais naturals del Delta del Llobregat i per evitar que la Xarxa Natura 2000 es continuï deteriorant com a conseqüència de les obres d’ampliació de les grans infraestructures com el port i l’aeroport. 

El Pla Delta del 1994 va néixer amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats de creixement del port i l’aeroport i al mateix temps garantir la conservació dels espais naturals del Delta. Sobre el paper, els impactes que es produirien havien de ser compensats i corregits de manera que es garantissin els valors de la Xarxa Natura 2000. El Pla Delta, però, ha patit les conseqüències d’un pecat original, que no és un altre que no haver fet l’estudi d’impacte ambiental global destinat a avaluar la suma dels impactes dels diferents projectes del Pla sobre el medi. En lloc d’això, es van fer estudis parcials amb mesures que no han estat suficients, ni a vegades adequades, per mitigar i corregir els efectes i que han donat com resultat el deteriorament del Delta, tal i com va denunciar l’entitat ecologista DEPANA l’any 2012. 

A més del descens de les poblacions d’ocells i de la reducció de superfície d’hàbitats de les espècies protegides que assenyala Europa, hem vist com s’han incrementat els problemes de desguàs del Delta amb una afectació important a la zona agrícola. Coneixem les dificultats de les llacunes litorals per mantenir la seva biodiversitat ja que no reben ni la qualitat ni la quantitat d’aigua adequades, i a més estem patint un increment en la regressió del litoral que necessita la revisió de les mesures de correcció d’impacte que són del tot ineficaces.

És important que la Comissió Europea en la seva demanda reconegui la urgència i demani l’aplicació de mesures addicionals per abordar el deteriorament del delta del Llobregat i insti les autoritats competents a fer-ho. La Unió Europea també demana l’aprovació i aplicació del Pla de Protecció de les àrees naturals i el paisatge del delta del Llobregat i recomana l’ampliació de les Zones d’Especial Protecció per a les aus, la definició d’una zonificació i un règim d’usos adequats a les necessitats dels hàbitats i poblacions presents.

Un altre element sobre el qual es demana solució es l’aparcament de taxis que AENA va instal·lar en la Xarxa Natura 2000. En concret, la Comissió Europea demana que es faci una anàlisi a fons de l’impacte que l’aparcament té sobre la integritat del lloc i per a la connectivitat ecològica, fet que podria suposar la seva demolició i restauració com a part del corredor ecològic. De fet, AENA ha de donar compliment a dues sentències judicials en relació a les activitats d’aparcament i rentat de vehicles i un Pans&Food que l’obliga a tancar l’activitat i a restaurar l’entorn per recuperar els valors naturals. 

Aquest requeriment de la Comissió Europea obre noves oportunitats per corregir els impactes, aplicar nous instruments de planificació per garantir un territori més equilibrat, amb una activitat econòmica diversificada i uns espais naturals que recuperin la seva biodiversitat. Per això que no podem mirar cap a un altre costat i és imprescindible que les autoritats competents actuïn i ho facin de manera integrada. Potser aquesta sigui l’última oportunitat per als nostres Espais Naturals i no podem tornar a cometre el mateix error. Des del territori hem d’exigir que, a més de donar compliment a tot el que reclama la Comissió Europa, es faci una avaluació de l’impacte ambiental acumulat i dels efectes que han produït l’aeroport i el port sobre el territori i així saber què s’ha de corregir i quines mesures s’han d’introduir per complementar les que ja s’estan aplicant. No podem perdre temps i ara tenim l’oportunitat de sumar, amb Europa, a favor dels valors naturals del delta del Llobregat i del nostre territori. 

Encarni Garcia