Populisme de dretes i esquerres

 

Sovint es parla de com les xarxes socials han canviat la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn i els missatges que rebem. Mentre fem scroll, terme que descriu el moviment vertical del nostre dit a la pantalla a una aplicació mòbil, ens apareixen multitud de continguts: des de notícies contrastades, si les publiquen mitjans de comunicació fiables, a fotografies de gent que seguim; vídeos generats per intel·ligència artificial, o reels de dirigents polítics. És a dir, vídeos curts, generalment fins noranta segons de durada, que permeten usar efectes i eines d’edició per augmentar l’abast i la interacció amb el públic.

Aquesta forma de comunicar permet que el missatge arribi als teus seguidors de forma ràpida, constant i intermitent, com si es tractés d’un flash continu. Així, la persona que rep el contingut és bombardejada amb eslògans, consignes i simplificacions de temes complexos. La qüestió, per tant, és clara: ¿quin marge hi ha perquè el receptor pugui discernir del que és real respecte al que és opinió? Aquesta estratègia ja està essent utilitzada per formacions populistes d’extrema dreta, amb el president actual dels EUA al capdavant, per canviar el marc mental de l’electorat i alterar els temes de debat en la societat.

A Viladecans les formacions polítiques a l’oposició també se sumen a l’onada reaccionària per treure rèdit electoral, per tant tot s’hi val per tal de contaminar el debat. El passat mes de desembre el govern format per PSC i Viladecans En Comú (Comuns) portava a aprovació del Ple un pla local d’habitatge que, per primer cop, aposta per l’habitatge protegit i dotacional, preveient que aquests suposin més del 41% del parc total d’habitatge d’aquí a 2044. El document també preveu incrementar els ajuts de pagament del lloguer a famílies vulnerables, així com dissenyar una prova pilot pionera d’habitatge públic per a persones joves, entre d’altres. Polítiques útils i necessàries a la nostra ciutat. El pla inicial també incloïa l’elaboració d’un estudi per limitar i impedir la implantació de nous habitatges d’ús turístic, els quals suposen en l’actualitat, a Viladecans, únicament el 0,09% del parc total d’habitatge.

Al mes de febrer els Comuns també vam presentar una moció per millorar l’estabilitat financera de les famílies que viuen de lloguer a Viladecans: vam aconseguir aprovar mesures a l’àmbit municipal per frenar l’especulació, incrementant els mitjans jurídico-tècnics per reforçar el compliment dels topalls que marca el RD llei 01/2025, de 28 de gener, i ajudar a detectar el frau de llei. A més d’instar al govern de l’Estat a aprovar la pròrroga dels contractes de lloguer que vencen el desembre de 2027, decret que en l’actualitat es troba pendent de convalidació al Congrés, el qual necessita el vot favorable de Junts.

Malgrat el ferm compromís del nostre grup amb la defensa d’un habitatge digne i assequible per a la classe treballadora, determinats grups a l’oposició estan engegant una campanya de desprestigi a xarxes, dient barbaritats com que el govern no respecta la propietat privada, que es criminalitza els propietaris o, fins i tot, que estem a favor dels pisos turístics!

Deia Julio Anguita que l’educació havia de fer possible que la gent fos capaç de fer una anàlisi complexa de la realitat. I a partir d’aquesta anàlisi elaborar les conclusions i fer les propostes pertinents. La simplificació dels missatges està portant a una radicalització del discurs i a una contaminació del debat públic, perquè el relat fals guanyi davant dels fets. Encara em toca recordar el recent reel de la candidata d’ERC a Barcelona, Elisenda Alamany, comprant la teoria racista de la ultradreta de la ‘gran substitució’, quan la relacionava amb la desaparició del comerç tradicional a la ciutat.

Perquè, a vegades, un vídeo de noranta segons pot sortir molt car.

Sergi Abaijon

Els 50 anys del diari “Avui”

L’exposició sobre els “50 anys de l’Avui. Des del 1976, notícies, llengua i país”, té lloc al Palau Robert de Barcelona des del 24 de febrer fins al 24 de maig de 2026. 

La mostra documenta el llarg procés de gestació del diari durant dècades, amb totes les traves que es van trobar els impulsors del projecte per part de l’administració franquista, recelosa d’un projecte periodístic en llengua catalana. La documentació inèdita que s’exposa dona un valor afegit i d’interès històric i periodístic a l’exposició. El seu origen és l’Archivo General de la Administración, on es conserva el voluminós expedient del procés de gestació del diari i on s’hi ha fet una tasca de recerca documental. Per explicar el naixement del diari es disposa també d’un material cinematogràfic inèdit que es va enregistrar a la redacció de l’AVUI la matinada del 23 d’abril de 1976. 

El fet actual sobre el qual també gravita l’exposició és la situació d’emergència lingüística actual, fet que enllaça amb les adversitats que també travessava l’idioma fa cinquanta anys, després de quatre dècades de persecució i substitució lingüística. En aquell moment, el català necessitava eines de supervivència com ara un diari; ara, necessita mecanismes que facilitin, promoguin i enforteixin en el seu ús social. 

L’exposició, el contingut de la qual han preparat els periodistes Carles Sabaté, Jordi Panyella i Toni Brosa, vol constatar el compromís de la societat que hi va haver el 1976 per fer possible un diari en català en un context de dificultat, com una de les eines essencials que necessita avui la llengua, perquè més enllà de les polítiques de suport de l’administració, sense un compromís actiu de la ciutadania la llengua catalana es veurà seriosament amenaçada.

Carles Sabaté

De taronja amarga a ciutat dolça

La sostenibilitat pot semblar una paraula llunyana, gairebé abstracta, però en realitat comença amb coses molt senzilles. Per exemple: què fem amb les taronges que cauen dels arbres als nostres carrers? Durant anys, la resposta ha estat: res. Queien de l’arbre, es feien malbé, embrutaven els carrers i es perdien. Pot semblar un detall menor, però és un exemple clar de malbaratament alimentari.

La taula del pacte pel clima de Viladecans ha fet un gir de mirada amb una acció tan simple com transformadora: l’espigolada urbana de tarongers amargs. Una pràctica tradicional adaptada a la ciutat que, més enllà de recollir fruita, posa sobre la taula una pregunta clau: com gestionem els recursos que ja tenim a la ciutat?

Per explicar-ho fàcil: l’espigolada consisteix a recuperar aliments que no s’han aprofitat. En lloc de llençar, reutilitzem. En comptes de perdre, transformem. Aquesta mirada connecta amb un concepte cada cop més present: l’economia circular. És a dir, evitar el malbaratament, donar una segona vida als materials i convertir el que abans era un residu en un recurs.

En entorns urbans, això vol dir mirar els arbres dels carrers no només com a elements decoratius, sinó com a fonts de recursos. En el cas de les taronges amargues, hi ha un element clau que cal entendre: no són fruita per menjar directament, però sí que es poden transformar. Per exemple, en melmelada, i aquí apareix un concepte important: Allò que semblava un residu és ara un recurs amb valor ambiental, social i educatiu.

Però la força del projecte de Viladecans no és només el què, sinó el com.

La tercera edició de l’espigolada, celebrada aquest mes de març al barri de Sales, ha consolidat la iniciativa com una activitat ja arrelada al calendari local. Més de 150 persones, entre alumnat, entitats, veïnat i famílies, van participar a la jornada, recollint i recuperant prop de 1.200 quilos de taronges.

Les xifres són rellevants, però no expliquen tota la història. El valor real està en el procés. En la participació sostinguda de la ciutadania. En la implicació de centres educatius a través d’activitats d’aprenentatge-servei, i en la col·laboració amb l’entitat Espigoladors, que és qui garanteix que la fruita recollida es transformi i no es perdi.

És aquí on la iniciativa adquireix un caràcter pedagògic. Perquè l’espigolada no només recull fruita: genera consciència. Mostra, de manera pràctica, què vol dir sostenibilitat. I ho fa des d’una experiència directa, especialment significativa per als més joves.

En un context en què sovint es parla de canvi climàtic en termes abstractes, accions com aquesta tenen la capacitat de traduir grans conceptes en gestos concrets. La participació intergeneracional, infants, joves, adults i grans, reforça la dimensió comunitària, creant espais de relació i col·laboració que van més enllà de l’activitat puntual.

No és només una jornada. És una manera de fer ciutat.

A Viladecans aposten per l’aprofitament alimentari urbà com a eina de sostenibilitat i cohesió social. Entenem que la gestió dels recursos no comença només en grans infraestructures, sinó també en el dia a dia, i en aquest sentit, la lliçó és clara. Allò que cau a terra no ha de ser necessàriament un final. Pot ser un inici. Un inici cap a una ciutat més conscient, més responsable i més connectada amb el seu entorn. Perquè, al cap i a la fi, la sostenibilitat no sempre passa per grans projectes. Sovint comença amb gestos senzills. Amb canvis de mirada i amb la capacitat col·lectiva de convertir una taronja amarga en una dolça oportunitat, que després podem regalar en ocasions especials a qui ens visita, les entitats, o la nostra gent.

Encarni Garcia

8 de març, Dia Internacional de la Dona

El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, és festa oficial reconeguda per l’ONU, i en ella commemorem la lluita històrica de les dones per la igualtat, la participació social i els drets laborals. És un dia de reivindicació, reflexió i mobilització contra la desigualtat de gènere, la bretxa salarial i la violència. 

Per això a Viladecans la nostre estimada Sandra va organitzar un taller coreogràfic al parc de la Marina. Més de 200 persones, majoritàriament dones, vàrem participar en l’acte, que va ser emotiu i ple d’orgull. Cada persona portava un cartell dient al món com ens sentim i qui som. Gràcies per fer-ho possible, Sandra. Com sempre que organitzes projectes t’hi esforces al màxim i el resultat és espectacular. Rep el reconeixement i gratitud de totes les dones i homes que vàrem tenir la sort de ser-hi.

Montse Pastor

Tenir cura de les persones

Porto un curs mogudet, de malalties i hospitalitzacions de persones molt properes. Quan et passa això la sensació és de moure’s en una altra dimensió. Canvien les prioritats, i sobretot si has de fer gaire vida d’acompanyant d’hospital, tot d’una et trobes que han canviat les rutines, les feines diàries i, si a més a més es tracta de malalties de gravetat, es remouen angoixes i emocions i aviat apareix l’esgotament.

En el món de la constant innovació tecnològica, de l’eficàcia immediata, del consum compulsiu, tenir cura de les persones grans o malaltes és una feina poc valorada, potser perquè tradicionalment sempre ha estat feina “de dones”, tot i que avui, sortosament, comença a ser més compartida i comptem amb més recursos. Enguany he estat temptada d’escriure una oda a la rentadora o uns goigs dels bolquers. Em costa imaginar com deuria ser la vida de tantes dones quan tot s’havia de rentar a mà.

Però aquesta és una de les feines que, si t’hi poses, t’acaba transformant. En primer lloc, t’ajuda a comunicar-te millor, d’una forma molt més autèntica. Et posa en contacte amb la realitat més íntima de les persones, amb la seva afectivitat, amb les seves pors, amb les seves alegries, amb les coses que més en el fons estimen... Amb les seves i amb les teves. I d’una manera que no sempre pot expressar-se en paraules: el gest afectuós, el contacte físic... La relació canvia per enriquir-se.

En segon lloc, experimentes que perds el control de la teva vida. Res de nou per a qui té fills. Jo no en tinc i passo pel miratge de controlar la meva vida. Quan després de la jornada laboral (o la de jubilada, que també omple l’agenda!), la de fora i de la de dins de casa, et disposes a reposar, potser et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la quan estàs cansada, o acompanyar-la a l’hospital en una hora intempestiva. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en una certa frustració, on tu ja no ets el centre.

En tercer lloc, aprens a tenir paciència i a ser comprensiva. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer el sord davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir. De vegades amb la duresa d’entomar l’agressivitat o la completa desorientació de l’altre. 

En quart lloc, pot ser –com és el cas– que siguis una cuidadora insegura i maldestra, que no té gaire clar què ha de fer a cada moment, o a qui costa vèncer la por, el fàstic o el cansament. Rebem formació per a moltes coses. Per tenir cura dels altres, no és habitual.

Tot plegat equival a moltes sessions de teràpia. I és gratis. És com un mirall. T’ajuda a entendre i a entendre’t. Quan això ho abordes a certa edat, no pots evitar de preguntar-te: Qui et cuidarà? Respondrà encara l’Estat del Benestar? Quan i com moriré?

Són feines de proximitat, de servei, de gratuïtat, d’estimació. Els homes i dones que ho fan, però, necessiten reconeixement i suport econòmic, social i familiar. I la gent gran o malalta necessita sentir que no són pas una nosa, ben al contrari, sinó que aquesta mútua relació ens retorna al nucli essencial de la persona, ens ajuda a plantejar-nos el sentit de la vida. Estem acostumats a menystenir la dependència, quan de fet com a mínim al principi i al final de les nostres vides, necessitem dels altres i som extraordinàriament vulnerables.

Us recomano que, si en teniu ocasió, aprofiteu aquesta mena d’experiències. Pot ser un aprenentatge dur, però molt profitós.

Mercè Solé

En mans dels senyors de la guerra

Cap on ens estan portant? Fa por, mirar el que estan fent els que es consideren els amos del món, els que es creuen amb dret a destruir el que sigui en funció d’uns interessos en què es barreja de tot: tenir un món organitzat al servei de la seva voluntat geopolítica, enriquir-se personalment i enriquir els qui els envolten, satisfer els seus egos desbocats, disfrutar castigant els qui se’ls oposen i els qui no els adulen suficientment... Són poderosos, senten el plaer de fer-se obeir encara que manin bestieses, i no semblen tenir dintre seu cap bri de compassió.

Trump, Netanyahu, Putin... s’exhibeixen sense por i sense pudor. Han aconseguit ressuscitar formes de fer i de plantejar les relacions entre dels éssers humans que semblava que afortunadament ja havíem superat. O que potser no les havíem superat però que ningú no gosava exhibir descaradament. Els poderosos manaven, sí, i sabien imposar la seva voluntat quan els convenia, però no organitzaven aquestes destrosses ni cultivaven amb tant de deler, i a la vista de tothom, les seves pulsions més primitives.

La civilització, la capacitat humana de conviure dignament, està fent, en els moments actuals, una impressionant marxa enrere. 

I a nosaltres, què ens toca fer davant d’aquest panorama? Doncs, primer de tot, no normalitzar-ho, no pensar que això és el que hi ha i acostumar-nos-hi. Després, protestar per tots els mitjans que puguem, des de les converses amb els amics a les manifestacions que puguin organitzar-se. Després, intentar actuar amb criteris de pau i de diàleg en totes les ocasions. Després, mirar bé a qui votem. Després, si tenim fills o nets, mirar de fer-los entendre la importància de tenir les idees clares en aquest tema. I així successivament: que cadascú continuï la seva llista.

Festa de la primavera

L’any 1982 es va celebrar al jardí de l’Ajuntament una festa amb jocs per els infants per celebrar l’entrada de la Primavera.

Jaume Muns

Esparver (Accipiter nisus) Espai Natural Remolar-Filipines, 11 de gener de 2014

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Hivernant escàs al Delta. Espècie amb dimorfisme sexual invertit. Les femelles són més corpulentes que els mascles.

El mascle adult té les parts superiors d’un color grisenc força intens, mentre que les inferiors són pàl·lides amb un barrat transversal fi amb un to vermellós que pot ser molt notori, principalment a les galtes i els flancs. La femella té un patró de coloració dominat pels tons marró grisenc al dors. Les regions inferiors blanquinoses, molt finament barrades de marró. S’alimenta d’altres ocells.

Eio Ramon

Una Biblioteca feminista

Per afavorir el pensament crític, la reflexió i el debat, la Biblioteca de Viladecans ha organitzat un ampli programa d’activitats al voltant del 8 de març, Diada Internacional de les Dones. Unes propostes que es desenvoluparan fins a final de mes i que estan adreçades a tots els públics i en diferents formats.

El març feminista va començar amb la trobada Una biblioteca pròpia: les feministes parlem. Un acte, organitzat per les dones del Club de Lectura Feminista, que enguany celebren cinc anys de trobades i lectures compartides. Mitjançant una dinàmica participativa, les i els assistents van reflexionar sobre qüestions com la llibertat i el plaer, les resistències que genera el feminisme, les noves masculinitats i la coeducació i maternitat, entre altres temàtiques. Una sessió enfocada a reflexionar també sobre la importància de la literatura i la cultura com eines de canvi social i personal. 

Una altra de les activitats destacades, en col·laboració amb la llibreria Els Nou Rals, serà la conversa amb l’autora Mudit Grau, ballarina, coreògrafa i escriptora que presentarà el seu llibre Un cel invertit, que aborda el repte de les persones transgènere en un entorn hostil com ho és l’estat africà de Gàmbia. La xerrada literària, a càrrec de Marga Sánchez, serà dimarts, dia 17, a les 18 hores.

L’Anna Pazos, autora de Matar el nervi, i l’Alba Muñoz, de Polilla, també participaran en una conversa sobre literatura i feminismes. Les dues autores conversaran sobre quin motiu les impulsa a escriure i com el feminisme les travessa en aquesta vocació. Conversa que es farà dimarts, 24, a les 19 hores. 

A més, fins al 15 d’abril hi haurà a la Sala d’Actes l’exposició Dones i guerra civil. Una mostra que recull un conjunt de reproduccions de cartells, de la Col·lecció de Joaquim Sitjà, on es destaca la participació de les dones en la Revolució i la Guerra. Aquesta exposició va ser inaugurada per Elvira Altés, periodista, professora de periodisme i investigadora especialitzada en comunicació i gènere.

A la Sala Infantil i adreçat a infants i famílies, hi haurà també una activitat informativa i una hora del conte especial. Es presentarà la guia de contes inclusius Aquí hi ha monstres, una guia que servirà com eina de suport educatiu per formar en els valors d’igualtat i equitat tant a centres educatius com a famílies. Aquesta proposta, organitzada pel departament municipal de Polítiques Feministes, Drets Civils, Salut i Inclusió en col·laboració amb la Biblioteca, estarà dinamitzada per la narradora i actriu Susagna Navó. L’activitat es farà divendres, dia 13 a les 18 hores.

Totes les activitats organitzades al voltant de la Diada Internacional de les Dones són amb entrada lliure fins a completar l’aforament.

La pregunta 7

Jordi Cussà Jordi

Barcelona: Libros del Asteroide, 2025

Richard Flanagan utilitza una peculiar combinació de gèneres per a explorar moments clau de la història del segle XX i de la seva memòria familiar i construir una narració enlluernadora, que ens parla de la incommensurabilitat de l’amor i de quant en les nostres vides depèn dels relats que ens contem o ens expliquem. Un llibre definit per molts com una obra mestra en el qual la literatura ens convida a trobar sentit en un univers incert. Com si fos una reflexió moral, política i existencial, Richard Flanagan publica les memòries que va escriure després d’un diagnòstic erroni de demència que li donava 12 mesos abans del col·lapse cognitiu. El llibre, ja sigui ficció o testimonial, s’anuncia des del títol, un homenatge a Chéjov, per a qui la funció de la literatura no era oferir respostes, sinó únicament fer les preguntes necessàries.

Sembrar palabras: el despertar intelectual de las mujeres 

Ana Santos

Barcelona: Espasa, 2025

Aquest llibre recull la història de més de cinc-cents anys, un llarg període en el qual les dones no van poder accedir a l’educació. Però és també la història d’unes poques dones, privilegiades pel seu naixement, que van poder aprendre a llegir i que van voler escriure, i així ens van anar deixant les seves paraules. Gràcies a aquestes dones es va anar configurant un nou relat en el qual les dones van començar a perdre la por. Al llarg d’aquest temps s’entrellacen els temes que han condicionat el desenvolupament d’una societat igualitària: necessitat d’acceptació, maternitat, culpabilitat, amor romàntic… Tot això en el context de l’evolució social i cultural, que mostra els avanços, però també que allò aconseguit es pot arribar a perdre. L’autora intercala en els diferents períodes històrics les seves vivències, les d’una generació de dones nascudes durant la dictadura franquista i educades per a la submissió, però que va viure esperançada l’arribada de la democràcia i va poder descobrir el significat de la paraula llibertat. Un assaig imprescindible sobre les dones que van fer de la paraula la seva arma més poderosa.

La poma

Marcos Farina

[Espanya]: Limonero, 2025

Un llibre que comença com un tractat botànic, que descriu les característiques bàsiques de la poma, com són les seves fulles i flors o les etapes i floració d’aquest arbre i acaba en una batalla èpica contra pomes rebels. La poma cau a terra al moment de maduració i aquí el llibre canvia totalment. La poma deixarà aquí de ser objecte de descripció i passarà a convertir-se en personatge protagonista, però no pas per les seves propietats sinó per les seves moltes dolenteries! Només al final de la història descobrirem la fórmula per aturar aquesta poma i les seves entremaliadures. L’obra està adreçada al públic infantil més petit.

Biblioteca de Viladecans

Higiene dental: el poder del raspallat, el fil i la pasta de dents, els nostres millors aliats

Cuidar el somriure no és només una qüestió d’estètica: una bona higiene bucal pot prevenir malalties, millorar la digestió i fins i tot protegir el cor.

I encara que ho sentim des de petits, la realitat és que raspallar-se bé, fer servir fil dental i triar la pasta adequada continua sent la fórmula més eficaç per mantenir les dents i les genives sanes.

La salut bucal no depèn de productes cars, sinó de la constància i la tècnica correcta. Amb uns minuts al dia, pots evitar molts problemes i mantenir un somriure fort i saludable.

Raspallat: més important del que sembla

L’American Dental Association (ADA) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomanen raspallarse dues vegades al dia, durant almenys dos minuts. No es tracta de fregar fort, sinó de ferho bé:

- Utilitza un raspall de filaments suaus.

- Col·loca’l en un angle de 45° cap a la geniva.

- Fes moviments curts i circulars.

- No oblidis la llengua: també hi viuen bacteris.

- Canviar el raspall cada tres mesos

El fil dental: l’heroi oblidat

Tot i que moltes persones no en fan ús, el fil dental neteja el que el raspall no pot arribar a eliminar: els espais entre les dents. Si no s’utilitza, els residus d’aliments i bacteris s’acumulen, provocant mal alè, càries i gingivitis. El farem servir abans del raspallat dental.

La pasta de dents: el paper del fluor

El fluor és un mineral natural que reforça l’esmalt i prevé les càries. Per això, les pastes fluorades (entre 1.000 i 1.500 ppm de fluor) són les més recomanades per l’ADA i l’OMS.

Les pastes amb fluor redueixen les càries fins a un 24 % en comparació amb les que no en porten.

Higienistes Viladecans

Fonts consultades:

•American Dental Association (ADA). “Oral Health Topics:

Brushing and Flossing” (2023).

•Organització Mundial de la Salut (OMS). “Oral health”

(2022).

Boomers i Mil·lenistes

Soc una boomer. Cap sorpresa, si em coneixeu. Els boomers vam néixer entre els anys 40 (després de la II Guerra) i els 60. Contràriament al que ens passa avui, era un moment en què es vivia amb molta més forçada austeritat, però amb esperança. I vam viure prosperitat i vam tenir la sort d’estudiar i d’obtenir feines millors que els nostres pares. Probablement amb el miratge que tot es devia al nostre esforç. Ens costa més reconéixer que hi va haver molt d’esforç... però també molta sort. 

Els que vam viure la transició vam veure com el nostre entorn ens transformava per bé. També perquè empenyíem tot el que podíem des de la política, els sindicats, el feminisme, les entitats... Alguns van quedar engolits, cremats i decebuts per la lluita pel poder, per la vida institucional o senzillament per la ideologia, que amb l’argument de les necessitats comunes es cruspia les necessitats emocionals i familiars. Probablement al rerefons hi van haver dos fets gens banals ni desinteressats: l’afany de consum i un individualisme creixent. A banda, és clar, de tots els canvis que han anat arribant a tota velocitat i que han modificat la nostra forma de viure, de relacionar-nos, les nostres prioritats, etc. 

Avui, jubilats en bona part, i força arrecerats econòmicament, ni que sigui amb mínims, contemplem la interrupció generacional de tot allò significatiu per a nosaltres. En algunes de les nostres entitats no trobem relleu i observem que ens costa molt sortir del nostre propi cercle per arribar als més joves o als nouvinguts. El món que hem conegut o que hem contribuït a crear deixa veure les fragilitats (l’amenaça del deteriorament dels serveis públics, l’augment de la desigualtat social, la manca d’habitatge, el racisme creixent), el ritme no s’atura i la bretxa digital ens assetja i ens sentim descol·locats. O si més no, m’hi sento jo. 

Per això em va agradar molt escoltar el retrat que feia una sociòloga de la generació dels mil·lenistes (els nascuts entre 1981 i 1996), també anomenats generació Y (les generacions també se succeeixen i es diferencien entre sí a bon ritme. Jo ja he perdut el compte!). 

Parlava l’Estrella Moreno de les repercussions que tenien en els mil·lenistes el fet de tenir unes condicions laborals i econòmiques molt pitjors que les de la generació anterior. Va definir la globalització neoliberal a partir de la lògica del consum i del rendiment màxim, del col·lapse dels recursos, de l’acceleració vital i de l’emergència mediambiental. Tot plegat genera sentiments de cansament i de por, que provoquen una fugida davant del no-sentit, perquè som en un moment de recerca d’un benestar subjectiu i d’autoconstrucció de les creences, en un clima on l’emotivitat domina el relat. Va parlar de l’afebliment dels vincles relacionals i de la solitud, sobretot en els col·lectius més joves. També del desprestigi de les institucions polítiques, econòmiques, de l’exèrcit i de l’església. I d’una autoexigència exagerada en els rols parentals i en la cura del cos. Tot plegat genera problemes de salut mental, especialment, com passa amb la solitud, entre els més joves. Tot en la mateixa línia de la brillant intervenció del filòsof Byung-Chul Han en la seva acceptació del premi Princesa d’Astúries 2025.

La mirada d’aquesta generació sobre el treball presenta altes expectatives, que contrasten amb una sobrequalificació en les feines que realment troben, cosa que provoca una gran frustració i una alta mobilitat laboral. Entre els més joves es valora especialment el bon ambient laboral, l’impacte social positiu i la possibilitat d’equilibrar la vida laboral i la personal. 

Tot plegat m’ajuda a entendre millor el meu entorn i crec que ofereix algunes pistes sobre la possibilitat de retrobar-nos intergeneracionalment a base de:

Reforçar tot allò que ens ajuda a viure en comunitat: cultura popular, trobades de veïns, vida d’entitats... De forma presencial i participativa.

Posar l’accent en les vinculacions entre les persones: escoltar, conèixer, convidar... en la confiança que la diversitat no és en absolut cap obstacle.

Lluitar conjuntament per allò que és bàsic per a tots. Trobarem maneres conjuntes, segur, encara que no segueixin els patrons als quals estem acostumats. Els uns poden aportar novetat i frescor, els altres podem aportar solidesa.

Connectar-nos amb la natura i al silenci. Dues coses que pacifiquen, no només per la bellesa natural, sinó perquè els ritmes naturals ens fan viure amb naturalitat els cicles vitals i afrontar millor la vida i la mort. Tot ajuda en la recerca de sentit vital. 

Alentir ritmes. Frenar. Promoure la creativitat i l’art. Equilibrar emocions: més desinhibició per als més grans, més contenció en els més joves.

I moltes altres coses que segur que se us acudiran a vosaltres. Us animo a desafiar la compartimentació generacional. Sense por.

Mercè Solé

Totes les veritats sobre la taxa de residus

Davant el malestar que hi ha entre la ciutadania de Viladecans per l’aplicació de la taxa de residus, l’equip de govern municipal, format per PSC i Comuns, s’espolsa la responsabilitat del damunt i culpa Europa, que és qui obliga a aplicar aquesta taxa. Això és realment així? Anem a analitzar-ho. 

Efectivament, hi ha una directiva europea que obliga als estats a legislar sota el principi de “qui contamina paga”. Conseqüentment es va aprovar la Llei 7/2022, que donava tres anys als ajuntaments per disposar d’una taxa que, per una banda, cobrís les despeses de recollida i tractament i, per l’altra, demostrés que s’aplica aquesta correlació entre generació de residus i import de la taxa. 

Desglossem això. El servei de recollida i tractament de residus no és nou, ho és la taxa. De manera que a Viladecans ja pagàvem aquest servei amb els impostos recaptats. Tenim un dels IBI més elevats del país –especialment si el relacionem amb la renda mitjana de la ciutat– i l’equip de govern ho justificava dient que no pagàvem ni taxa de residus ni de clavegueram, perquè tot estava inclòs a l’IBI. Així doncs, per què en haver d’aplicar la nova taxa de residus per obligació legislativa, no s’ha reduït proporcionalment l’IBI? Aquesta era la proposta principal d’ERC Viladecans a les al·legacions que vam presentar a les ordenances fiscals. 

Que la taxa compleixi amb l’objectiu de traslladar la correlació entre generació de residus i import de la taxa tampoc es compleix. El criteri que s’ha adoptat per part de l’Ajuntament és que qui més té més paga, perquè paguem la taxa en funció del valor cadastral, i també es paga si tens plaça de pàrquing o traster. Erroni per partida doble. En primer lloc, perquè tenir una casa amb un valor cadastral gran no té per què voler dir que tinguis més diners. En segon lloc, i més important, perquè aquest no és l’objectiu d’aquesta taxa. Com ja hem dit, aquest tribut pretén fer prendre consciència a la ciutadania del cost que té contaminar amb la generació de residus, fomentant així el reciclatge. Perquè contaminar menys té premi, pagar menys. 

Però què està passant a Viladecans? El contrari, la gent està tan emprenyada que està deixant de reciclar perquè percep que la taxa de residus és injusta i no té cap mena de sentit tal i com s’està aplicant aquí. Perquè quin sentit té que una persona que recicla i que viu sola en un pis amb un valor cadastral elevat pagui més que una família de sis membres on no es recicla perquè viuen en un pis amb menor valor cadastral? 

I el pitjor. L’equip de govern, malgrat que portem anys avisant-los, no ha fet els deures. No ha pres les mesures necessàries per garantir un bon sistema de recollida selectiva. Quan finalment va començar a prendre mesures, van arribar tard i malament. Va intentar aplicar el porta a porta a l’Alba-rosa sense cap informació ni pedagogia, de manera que la ciutadania es va rebel·lar i han fet marxa enrere. Això ha comportat que es modifiqui el contracte de recollida de residus, que costarà 7M€ més els propers anys, de manera que lluny de pagar menys, pagarem més. I fins al 2029 no podran començar a calcular qui recicla més per poder bonificar la taxa de residus. 

Sense oblidar la taxa de residus comercial, on també han decidit aplicar un sistema on prioritzen els metres quadrats del local per davant de la generació real de residus. I ens trobem que de mitjana els locals comercials han vist triplicat el cost de la seva factura sense cap millora de servei i negocis com acadèmies de dansa paguen més de 1.000€ (!) de taxa de residus anuals. 

Què hem fet nosaltres des d’Esquerra durant tots aquests anys? Demanar un estudi per remunicipalitzar el servei de recollida de residus per deixar de dependre d’una multinacional i els seus preus. Proposar que s’apliquessin proves pilot del porta a porta per analitzar pros i contres, de manera que es pogués valorar adequadament on es podia implementar aquest servei. Presentar al·legacions a les ordenances fiscals contra l’aplicació il·lògica que s’ha fet de la taxa de residus. Dur a aprovació una moció per tal de crear una comissió específica per revisar la taxa de residus del 2027, perquè cal saber que malgrat estiguin dient que aplicaran mesures per no pagar tant el 2026, el que hi ha aprovat és que pagarem exactament el mateix que el 2025. 

Per tant, prou excuses. Europa disposa, la llei obliga, i els ajuntaments decideixen com apliquen. I a Viladecans s’ha aplicat sense solta ni volta. Cal replantejar de dalt a baix la implantació de la taxa, perquè sigui justa, i fer els deures perquè realment la gent recicli més. Ja n’hi ha prou d’abonar el camp als discursos populistes que aprofiten aquesta crisi per anar contra les necessàries polítiques de sostenibilitat, per la mala gestió dels qui ens governen.

Bàrbara Lligadas Muñoz

Despullada

Nua a la terrassa (1925), de Tamara Lempicka

Jo. Davant del mirall. A la clara. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-me? Costa, però ho intento.

Persevero. He de fixar els ulls als meus ulls de l’altra banda, al meu rostre reflectit, a cada racó del meu cos, a les meves entreteles, les que no mostro. Ara no soc invisible. Diuen que, als gairebé 50 i més, a les dones ja no se’ns veu. Perdoneu que discrepi.

M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb 25 primaveres. Aleshores tampoc tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants. La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista. I què? Soc capaç de mirar aquesta altra que també soc jo, i aprofundeixo en la seva mirada, que, encara sense compassió, és sincera. Tant que espanta. Però li ho agraeixo. Millor una veritat aclaparadora que cent mentides edulcorades.

Em poso música. Un bolero esquinçat que parla del temps que ha passat i ja no tornarà. I segueixo mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, tenen gust de purificació, de llast que es deixa anar, de descàrrega d’emocions. Són dolces.

Jo soc aquesta. La que em mira a la imatge i la que ha viscut aquests més de 50 anys, quasi 60. No deixo de pensar que segueixo sent aquella nena que somiava un gran futur i estava plena d’il·lusions.

Somric. Ric a riallades. Em reconec: només soc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor d’aquella noia que vaig ser continua intacte. I així ho sento.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com