Des que va esclatar la guerra a Ucraïna a tothom ens ha cridat l’atenció el fort patriotisme dels civils ucraïnesos que no han dubtat, o això sembla, a prendre les armes per defensar el seu país. Amb molta por, segur, però amb un sentiment d’orgull identitari i amb una valentia que desconec d’on els surt.
Durant aquests dies, no he pogut evitar preguntar-me si jo faria el mateix. Morir o matar per defensar una pàtria, la meva. D’entrada, penso que no. Moriria, i segurament mataria, per defensar els meus, però dubto que el meu coratge i el meu compromís patriòtic siguin tan grans com per respondre com ho han fet els ucraïnesos. Afortunadament, no m’he trobat en aquest atzucac.
No tinc ni idea d’on els ve aquest nacionalisme militant ni com és que han reaccionat tan enèrgicament a la invasió russa, tanmateix puc intuir-ne algunes pistes a través de la seva literatura. Ser ucraïnès, igual que ser de qualsevol altre país de l’òrbita soviètica, és quasi un acte de fe: les seves fronteres s’han mogut reiteradament al llarg de la història a cop d’invasió, de guerra i de cobdícia imperial. Angel Wagenstein (Plovdiv, 1922) és un escriptor i guionista búlgar, autor d’El pentateuc d’Isaac. La novel·la ens explica la vida de Jacob Blumenfeld, un jueu de la regió ucraïnesa de la Galitzia que, sense moure’s de casa, va viure en cinc pàtries (l’imperi Austrohongarès, Àustria, Polònia, el Tercer Reich i l’URSS) i va sobreviure a dues guerres i tres camps de concentració.
Irène Némirovsky va néixer a Kiev l’any 1903, filla d’una família jueva benestant que, per causa de la revolució bolxevic i dels pogroms, va fugir d’Ucraïna per instal·lar-se a París. Allà, la Irène va obtenir un gran prestigi com a escriptora fins que, durant la Segona Guerra Mundial, fou detinguda i traslladada a Auschwitz, on morí el 1942. Les guerres, que van determinar la seva vida, són omnipresents a les seves obres, on registra minuciosament els comportaments humans i les flaqueses morals i sentimentals que la violència extrema i la por provoquen en les persones.
L’any 2015, la periodista Svetlana Aleksiévitx guanyava el Nobel de literatura. Nacionalitzada bielorussa, però nascuda a Ucraïna el 1948, és, potser, l’escriptora que més a fons ha revisat la història de l’antiga Unió Soviètica. En una entrevista, Aleksiévitx afirmava que “per a nosaltres [els nascuts en territoris d’influència russa], tot s’originava en aquell món terrible i enigmàtic [la Segona Guerra Mundial]. El pare de la meva mare va morir al front; l’àvia de Bielorússia va morir de tifus en un destacament de partisans; dels seus tres fills, dos van marxar amb l’exèrcit i van desaparèixer durant els primers mesos de la guerra, i només el petit va tornar a casa. Era el meu pare. Els alemanys van cremar vius a onze familiars més. I el mateix va passar en cada família, sense excepcions. Durant molt de temps, jugar a alemanys i russos va ser un dels jocs favorits dels nens de les aldees”. I afegeix: “Sempre hem estat combatent o preparant-nos per a la guerra. Mai hem viscut d’una altra manera”.
Sembla ser, doncs, que viure per a la guerra és el destí soviètic, si més no de les generacions nascudes a redós dels dos conflictes mundials. Però, què senten els joves? Davant dels mitjans de comunicació internacionals, els ucraïnesos s’han manifestat disposats a donar la vida pel seu veritable país. Són fills, nets i besnéts d’antics combatents, homes i dones; coneixen la seva història, el patiment viscut durant les guerres mundials, el genocidi provocat per la fam vermella de Stalin –que va matar de gana quatre milions d’ucraïnesos–, el despotisme soviètic i l’obsessió imperial de Rússia.
Així, és normal que els autors ucraïnesos contemporanis no s’escapin d’estar marcats per l’experiència de la guerra. Serhiy Zhadán (1974), poeta, novel·lista i traductor, és l’autor de The Orphanage (traduïble com l’Orfenat). L’obra, publicada el 2017, relata el viatge físic i mental d’un mestre de províncies que travessa el front del Donbass, territori ocupat per tropes prorusses des del 2014, per recollir el seu nebot que estudia en un internat.
El mateix conflicte de l’est d’Ucraïna ha marcat fins al moment l’obra d’altres joves escriptores com Kateryna Kalytko (1982), autora de La tierra de lo perdido (2017), o Haska Shyyan (1980), autora de A sus espaldas (2019). La contesa és també el tema central d’Hija (2019), l’òpera prima de la periodista Tamara Horikha-Zernya.
La guerra, d’una manera o altra, sempre ha estat present a les vides dels ucraïnesos i a les de tots els habitants de l’òrbita russa. Sens dubte, aquesta circumstància ha forjat el seu caràcter i la seva literatura. Hi ha moltíssims altres autors, històrics i contemporanis, que en donen fe: Nikolái Gogol (1809-1852), Lev Tolstoi (1828-1910), Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940), Vasili Grossman (1905-1964), o, més recentment, Vasyl Shkliar (1951) o la jove Evgeniya Belorusets (1980), entre molts altres.
Més enllà del que digui Putin, la Unió Soviètica ha quedat enrere, però com escriu Svetlana Aleksiévitx, per a aquests països encara és complex arribar a un consens sobre la idea de pàtria i lluitar contra els conflictes que aquesta complexitat comporta. Estic segura que els joves postsoviètics volen deslliurar-se d’aquest destí fatal que sembla que els marca la vida, que volen fugir del pervers ideal de la mare Rússia. Avui, però, la mare Rússia els bombardeja i ells s’hi tornen com poden. Quanta, quanta guerra… penso, en al·lusió a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda.
Vanessa Rodríguez
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)