Futur incert

Què està fent ella ara? El seu cor batega tan de pressa que tinc por que esclati. A aquest pas, el que en surt perjudicat soc jo. M’esclatarà a mi! Encara no sap que soc aquí. Què farà quan ho sàpiga, que ja no serà gaire tard? Tinc cor, que bomba més ràpid que el d’ella, però bomba. Tinc una petitíssima columna vertebral i una mica de forma humana. Ja soc algú, i ella ni se n’assabenta. És normal: encara no he fet pausa en el seu sagnat mensual –una cosa raríssima ja que jo soc aquí–, així que no té ni idea que un dia sortiré d’aquest lloc tan còmode. Dia a dia, no tinc altra cosa a fer que xuclar els aliments d’ella a través d’aquest tub, respirar com els peixos, xuclar-me el dit i surar. No tinc clar si vull sortir. Es viu molt bé en aquesta cova humida i calenta!

L’últim cop que aquesta dona madura, que ara és inconscientment la meva mare, va estar amb aquell home que no és el seu marit vaig sentir que jo començava, sense saber com. Vaig ser una cèl·lula i ja soc més que això. Què passarà amb aquell home que ha contribuït a crear-me? M’estimarà? Abandonarà la meva mare? I ella, què dirà a qui hauria de ser el meu pare?

No m’esclatarà el cor, sinó el cap. En una notícia d’un futur informatiu diran que vaig morir, que vaig ser un nadó estrany, ja que va explotar el cap abans de néixer. No! No vull aquest final. Però no puc lluitar contra la incertesa. Què faràs, mama?

No em treguis d’aquí abans d’hora, si us plau, parla de mi ja, assabenta’t que estic viu. Necessito créixer ràpid i donar-te una puntada de peu ben forta. Necessito, mare, que deixis de sagnar d’una vegada.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El pessebre vivent parlat de Viladecans

Va ser l’any 2013 que en Pepito Sabaté va contactar amb mi, i amb una sèrie de persones perquè volia posar en marxar un pessebre vivent a Viladecans, com ja havia tingut la dècada dels 70.

Vàrem fer les primeres reunions a casa seva, on es van anar esvaint els molts dubtes que teníem i perfilant els detalls de com hauria de ser el nostre pessebre; el nom que li posaríem; quants quadres tindria; com es farien els decorats, el vestuari, la infraestructura necessària per dur-lo a terme... i de mica en mica es va anar gestant i donant forma al que es pretenia. Reunions fructíferes amb l’Ajuntament per tirar-ho endavant, i finalment vam presentar els Estatuts a la Generalitat.

Es va acordar que es farien 8 quadres: Anunciació a Maria; Casa de Josep-Edicte; Visita a Elisabet; Buscant Posada; Anunciació als Pastors; Palau d’Herodes; Seguint l’Estel; i el Portal de Betlem.

I ens vam posar a la feina, que va durar una mica més d’un any:

Construir els decorats, pensant en la característica de cada quadre i a càrrec del fuster i membre de la junta Fidel Vázquez amb l’ajut de personal voluntari; pintar-los, va anar a càrrec del pintor Josep Ollé....

Confeccionar el vestuari i els complements (mocadors de cap, cinturons...), es va dur a terme durant dues tardes per setmana amb la sastressa Ana Morata i un grup de dones que a mà o a màquina cosien les robes que aconseguíem de donacions, retalls, cortines, de... però les robes més “fines” es van haver de comprar. El vestuari dels soldats romans també va ser un maldecap: sobretot pels accessoris com cascs, espases, llances... però vam tenir l’ajut dels membres de Caviga, que ho van resoldre d’una forma extraordinària.

Com que volíem que fos un pessebre vivent parlat, és va contactar amb en Josep Lligadas perquè ens fes els diàlegs del diferents quadres, però d’una manera senzilla i entenedora pel públic.

I després d’un any de treball, el desembre del 2014, vam fer les primeres representacions al bosc de Can Ginestar amb dos caps de setmana i amb èxit de públic. Això sí, ens obligava a desmuntar i muntar els decorats cada vegada (un esforç considerable). I allí vam estar fins l’any 2019 que ens vam traslladar als Jardins de Magdalena Modolell, on fem les representacions actualment, normalment del divendres al diumenge de la setmana abans de Nadal.

Quimet Bernat

El món de la pagesia

Jo sóc de família pagesa, com tants altres viladecanencs i viladecanenques. Els meus pares, els meus avis, tots els meus avantpassats coneguts eren pagesos. I jo, de petit i de jovenet, els estius em tocava anar al camp a collir enciams, tomàquets o prunes, i també a ajudar el meu pare i el meu avi a regar o a carregar el gènero per dur-lo a vendre. També anava a vegades amb la meva àvia a vendre al mercat de Santa Caterina, a la zona anomenada de les pageses, i d’aquestes anades en recordo que sortíem de negra nit, que la meva àvia em comprava per esmorzar un xuixo i un cacaolat, i que sentia parlar d’un personatge sinistre, anomenat “el delegat”, que passava de tant en tant i si no tenies els preus ben posats et clavava una multa.

En fi. Explico tot això perquè s’entengui més la solidaritat que sento envers els pagesos, i que se’m reactiva cada cop que hi ha mobilitzacions.  També deu influir en aquesta solidaritat una mena de sentiment d’arrelament ancestral a la terra.

I dit tot això, em permetreu que apunti aquí algunes reflexions, sense pretendre, certament, elaborar un pensament articulat sobre el tema.

Primer. Em sembla lamentable que per fer de pagès calgui fer tants informes i tanta burocràcia. Crec que n’hi ha de dues menes, d’informes. Una del procés de producció per assegurar el compliment de les normes de què i com s’ha de produir, i una altra de cara a rebre subvencions. O potser no és ben bé així. Però en tot cas, sabent com va la vida d’un pagès, aquesta burocràcia és cruel... A més de les dificultats tècniques de molts pagesos per saber fer aquesta mena de coses.

Segon. També em sembla cruel la tranquil·litat amb què s’afronta el problema de les espècies animals que s’han reintroduït per raons de biodiversitat, com ara els ossos i els llops. Vull dir el problema que causen sobretot matant el bestiar o destrossant plantacions. Diuen que ja els pagaran aquests danys. No sé si realment ho fan les administracions, però encara que ho facin, i ho facin bé, i sense voler presentar els pagesos i ramaders com uns romàntics de les seves plantacions i del seu bestiar, em sembla que considerar que el problema és simplement econòmic és no entendre gran cosa del món pagès. Fer créixer el que has sembrat i fer créixer el bestiar inclou una implicació i proximitat personal que, si un animal salvatge t’ho destrossa, fa mal i amarga la vida. I sembla que això no tingui cap importància.

Tercer. M’explicaven una gent del Solsonès que vivien en una masia al mig dels camps que, amb l’argument de preservar el patrimoni i el paisatge, no els deixaven ampliar la casa de cara a fer que el fill gran hi pogués viure tranquil·lament amb la seva família i portar els camps, i que el tal fill se n’havia hagut d’anar a viure a Solsona i des d’allà venir cada dia a treballar. ¿Segur que l’ampliació d’una masia és una cosa tan desastrosa? ¿Segur que la vida pagesa s’ha de dificultar així en nom d’aquestes suposades preservacions? ¿Segur que hem de convertir la vida pagesa en una vida de museu? ¿Obligaran als pagesos a vestir-se amb faixa i barretina?

Quart. La presència de la pagesia i la ramaderia en el territori és essencial. Per preservar-lo, per donar-li vida, per evitar incendis i erosions, per no convertir el país en un erm que reclou la població en les grans zones urbanes... i fins i tot per mantenir la riquesa de la llengua. Però aquesta presència necessita ser facilitada. Bones carreteres, sanitat, caixers per treure diners, internet al màxim... I, a més d’això, llibertat per treballar amb tranquil·litat. Entenc les servituds ecològiques, però fins a un cert punt. Per exemple, declarar uns determinats camps com a zones de protecció de les aus, i impedir el rec a doll perquè faria mal a les tals aus, com han fet aquí al Delta, a mi em sembla una barbaritat. En tot cas, primer calia parlar-ne amb els pagesos i si de cas buscar alternatives que no compliquessin gaire la vida.

Acabo aquí. Els pagesos i pageses fan, també, a més de l’òbviament imprescindible tasca de produir aliments, una acció de preservació mediambiental i ecològica. I el lligam amb la “mare terra” que la pagesia representa jo crec que s’ha de valorar tant com totes les teories ecològiques que es puguin elaborar als despatxos de Barcelona, o de Brussel·les, o d’on sigui. I disculpeu-me els amics ecologistes. És que jo ho veig així... 

Josep Lligadas Vendrell

Fest’Hivern 2026. Diversitat i tradició

El Fest’Hivern ha tornat un any més. En el marc de la Festa Major d’Hivern les entitats han tornat a ser les protagonistes d’aquesta data festiva amb el Fest’Hivern 2026. Un esdeveniment festiu que ha agrupat més de 12 entitats i que malgrat la pluja han realitzat unes quantes activitats. El temps ha obligat a les associacions organitzadores a modificar part del previst i en algun cas, la suspensió d’alguna activitat. 

Tot va començar, el dia 16 de gener, amb el ja tradicional Joc del Coneixes Viladecans? Sis grups mostrant durant dues hores els seus coneixements de la nostra vila i les seves actituds musicals i habilitats físiques.

El dia següent, va començar amb pluja, una pluja que va acompanyar la major part del matí de dissabte i que va obligar a canviar el format de la Cercavila i la ubicació dels Concerts, la trobada d’Agrupaments Escoltes i Esplais i les paradetes d’artesans i pintors. La pluja va portar al Cúbic tot un seguit d’activitats festives.

Tot i una meteorologia complicada, la Cercavila de Festa Major es va reconvertir per mostrar les actuacions de les entitats que hi participaven. Aquesta activitat va tenir uns convidats molt especials, l’Associació Han Tang de Barcelona amb una mostra cultural que fa visible la Comunitat Xinesa en l’aspecte cultural i que a Viladecans té unes 565 persones. Només apropant les persones de diverses procedències i els seus descendents a les nostres activitats i tradicions aconseguirem el seu coneixement i la seva participació. La diversitat és un valor molt positiu per a les comunitats i s’ha de cuidar i potenciar.

L’Associació Han Tang va fer el ritual de pintar els ulls del seu drac, els lleons i altres criatures, i en les quals va participar la Cònsol de la República Popular Xinesa, l’Alcaldessa, membres de la Comunitat Xinesa de Viladecans i membres del Mamut de Viladecans. Un ritual mil·lenari que desperta les criatures i permet el començament de la Festa.

                                

A més d’aquesta singular actuació, vam poder gaudir de castells, música de gralles i percussió, bèsties festives, gegantons, balls de sevillanes acompanyats pels jocs dels agrupaments escoltes i esplais, les paradetes dels artesans i pintors i el fermall final, amb el concert de dos grans grups de música local, Delta River Band i Dogstown Band.

A la tarda, el mal temps va obligar a suspendre l’Espectacle de Foc de la mateixa manera que les Matinades del diumenge matí.

El que sí que va tirar endavant, encara que amb canvi d’ubicació, van ser les sardanes que van tenir lloc a l’Ateneu Can Batllori.

Aquest Fest’Hivern 2026 ha estat possible gràcies al treball en xarxa de les associacions, Castellers de Viladecans, C.C.R. Sierra Norte, Raíces de Andalucía, Diables de Viladecans, Grallers de Viladecans, Sankofa, A.C.A. Zahara de la Sierra, Peña Bética, El Mamut de Viladecans, Cau Sant Joan, A.E. Garbí, Esplai Llumvi, Associació d’Arts i Oficis, Perifèrica i Viladecans Sardanista.

Miguel de la Rubia

En-sul-si-a-da

Ensulsiada: una paraula el significat de la qual anem aprenent per aquesta amarga experiència que enllaça sequera, pluja i una molt pèssima gestió de Renfe i Adif. “Ensulsiada”, segons l’Institut d’Estudis Catalans, significa “Esfondrament de terres, de roques, de parets, etc.” 

L’ensulsiada, en el nostre cas, doncs, no s’aplica només en el sentit literal. S’aplica també en el simbòlic, en la confiança en les institucions. 

Fa anys que es parla de les conseqüències del canvi climàtic. Però continuem alentint la transició energètica i apostant per una ampliació de l’aeroport que no qüestiona el nombre i l’oportunitat dels vols. Fa anys que s’evidencia que Renfe i Adif no treballen com caldria, però el nou model de gestió de Renfe a Catalunya avança molt lentament. Fa anys que es reclamen les inversions promeses. Però no s’executen.

Sorprèn que amb el que els accidents de Gelida i Adamuz han posat en evidència, fa quatre dies el ministre Puente parlés de nous rècords de velocitat. I igualment sorprèn que el manteniment d’autopistes i de vies fos escandalosament nul, cosa que fa dubtar de la seguretat d’altres grans infraestructures.

És fàcil, en tot això, carregar el mort als polítics, que amb les eternes picabaralles semblen viure en un altre món, però que al cap i a la fi són un reflex de les nostres expectatives. El miratge del progrés, de la novetat i de la immediatesa no ens deixa veure la importància de la prevenció. Ens cal dedicar diner públic a garantir la seguretat –cases, transport, subministraments...–, l’educació, la sanitat, la solidaritat... La prevenció, com millor és, més desapercebuda passa, i no la valorem. Però és imprescindible. Ens calen doncs, consensos, respecte mutu, mirades a llarg termini, lleialtat institucional i defugir l’electoralisme. Tota una revolució per al bé comú.

Camp de futbol al 1985

A la zona on actualment es troba el centre comercial Carrefour amb uns camps mig abandonats es va fer, mig improvisat, un camp de futbol. A la fotografia de la nevada de l’any 1983 podem veure al fons la fàbrica Derivan .

Jaume Muns

Cargolet (Troglodytes troglodytes) Espai Natural del Remolar-Filipines, 5 de gener de 2014

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Escàs al Delta. De dimensions molt reduïdes, 10cm. i un pes de 10 grams. Tot marronós, més vermellós a la part superior i més clar al pit i ventre, unes ratlles alternades de clar i fosc a la vora de les ales i un discret puntejat al ventre. El bec és fi i una mica corbat. Sobre l’ull presenta una marcada cella de color crema. És una espècie estrictament insectívora.

Prefereix zones amb vegetació molt densa, habitualment en zones humides. Es pot confondre amb el Rossinyol bord (Punt de Trobada 133). El nom científic “Troglodytes” significa “cavernícola”, i fa referència al costum de passar la nit, caçar o fer-se el niu a les cavitats que troba.

Eio Ramon

Busquem receptores i receptors de lectura en veu alta per al projecte Veus Amigues

Les persones que viuen soles, les que estan hospitalitzades i també els infants o adolescents amb malalties de llarga durada són els destinataris finals del projecte Veus Amigues, una proposta que vol impulsar un servei de lectura en veu alta per telèfon. Aquest programa en el qual participa la Biblioteca de Viladecans, és un projecte impulsat per la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona amb la col·laboració de l’entitat Cultura Oberta. Cultura Oberta és una entitat dedicada a la recerca-acció de les connexions de les arts i la cultura amb la salut i el benestar de les persones. Així, Veus Amigues neix amb l’objectiu d’engegar una nova eina per promoure el benestar emocional i social de les persones, a través d’una xarxa de voluntariat lector cívic i de proximitat. La lectura en veu alta afavoreix l’empatia, la capacitat d’escoltar i les connexions humanes, generant moments significatius de companyia i interacció.

El projecte es desenvoluparà en quatre fases. Va començar l’últim trimestre del 2025 amb la captació de 10 persones voluntàries a través d’una crida feta per la Biblioteca per continuar amb la seva formació a través de Cultura Oberta que va proporcionar els recursos, les eines i els experts en mediació lectora per preparar els voluntaris. En la fase actual la Biblioteca de Viladecans ha establert vincles amb serveis socials municipals i entitats sanitàries de la ciutat per trobar entre la gent gran o amb poca mobilitat o entre aquelles persones que poden patir solitud no desitjada, persones beneficiàries de les lectures per telèfon. Es per això que des de la Biblioteca de Viladecans també es fa una crida oberta a totes les persones que vulguin escoltar una Veu Amiga i compartir i rebre una lectura en veu alta per telèfon. Es volen connectar els voluntaris i les persones receptores per així aconseguir que el projecte sigui una realitat.

Per poder participar com a receptora o receptor de les lectures, cal posar-se en contacte amb la Biblioteca (per telèfon al 937 077 294 o bé per correu electrònic: bviladecans@diba.cat) i disposar d’entre deu i vint minuts setmanals durant tres mesos, que és el temps inicial del projecte, malgrat que es pot continuar si les dues parts ho desitgen així. La lectura que realitzarà el voluntariat es farà via telefònica i seran les parelles (voluntari o voluntària i receptor) qui determini l’horari.

Un cop passats tres mesos de lectures i connexió entre voluntariat i receptors, es farà la valoració del projecte amb l’aportació de les experiències i aprenentatges tant de les persones que escolten com dels voluntaris.

Amb aquest nou servei, la Biblioteca de Viladecans reafirma la seva voluntat de ser no només un centre de recursos culturals, sinó un espai compromès amb la inclusió, l’acompanyament i la qualitat de vida de totes les persones de la ciutat. 

......

La serp

Cussà, Jordi

Barcelona: Comanegra, 2024

En el lapse que va entre la fundació dels dos grans temples que grecs i romans van deixar a Catalunya (un a Empúries, l’altre a Tarragona), i per sobre de les peripècies d’emperadors i xarlatans, hi ha un formiguer de vides anònimes que empenyen una civilització sempre amenaçada i sempre en construcció. En mans de Jordi Cussà, Hanníbal pot sucumbir als encants d’un aprenent de poeta, i un aprenent de poeta pot esdevenir el descobridor d’un nou món. Considerada per l’autor com la seva millor obra, La serp és l’encadenament d’històries d’una família que, al llarg de nou segles, les viu de tots els colors i malda per no quedar liquidada pel fanatisme de les religions i la tirania dels imperis. La Serp, la primera part del seu projecte novel·lístic més ambiciós, La Trilogia de la Civilització, que continua amb El Cíclop i culmina amb Les muses.

El Segrest de l’habitatge: per què és tan difícil tenir casa, i com això pot trencar la societat

Palomera, Jaime

Barcelona: Pòrtic, 2025

Viure a les nostres ciutats és com jugar una partida de Monopoly manipulada: uns quants acumulen propietats mentre la majoria lluita per no quedar-se fora. El resultat? Una societat cada cop més desigual, on heretar o no pot marcar el teu destí. En aquest assaig breu, àgil i fonamentat en anys de recerca, Jaime Palomera desmunta un per un els mites que envolten el mercat de l’habitatge. A partir de casos d’èxit com Viena o Singapur, mostra per què els preus no deixaran de pujar i com només canvis estructurals poden evitar que barris i pobles es converteixin en feus privats al servei d’uns quants privilegiats. Un llibre que no només desentranya les arrels d’una crisi que afecta milions de persones, sinó que també explica com el mercat ja està intervingut, però a favor del rendisme. Una crida a l’acció, a repensar les polítiques actuals i a tornar a l’habitatge la seva condició de dret fonamental.

Finnelis. Joc de taula

Barcelona: Institut d’Estudis Financers i editorial Kidnelis, 2025 

Un joc de taula sobre finances domèstiques per conscienciar els més petits i petites de casa sobre el valor dels productes i serveis i la importància de fer un consum responsable i raonat. Finnelis es dirigeix, principalment, a nenes i nens de primària, de 7 anys en endavant, però a partir d’aquesta edat, qualsevol és bona per reflexionar sobre els diversos aspectes que s’introdueixen al joc i que formen part de la vida quotidiana dels adults .

Casella a casella, els participants aprendran conceptes bàsics relacionats amb les despeses quotidianes d’una família que els portaran a reflexionar sobre el valor dels diners i la importància de no deixar-se emportar per l’atzar o els capricis, atès que els nostres recursos són limitats i cal qüestionar-nos des de petits qualsevol decisió que pugui posar en risc el nostre benestar. Així faran front a diverses factures comunes a la majoria de les llars, simulant la vida real, i han d’assumir la responsabilitat de cobrir tots els pagaments amb els recursos de què es disposa. Al joc apareixen conceptes de consum responsable i consciència social, a fi de despertar l’esperit crític dels petites i petites i ajudar-los a comprendre la importància d’administrar amb seny els seus diners.

Biblioteca de Viladecans

Murals que connecten memòria i cultura a Viladecans

Hi ha museus que han estat pensats per ser recorreguts en silenci i altres que bateguen amb la ciutat. Són espais on a més de conservar el passat, passen coses, es generen relats i s’activa la cultura en present. Ca n’Amat – Museu de Viladecans és avui una mostra clara del que és un museu viu: un lloc que explica, emociona, et motiva i actua com a motor cultural de la ciutat.

Els nous murals artístics de la Masoveria i del Patí del Present de Ca n’Amat formen part del projecte museogràfic Viladecans al Vuit-cents. No es tracta d’una decoració, ni un gest puntual, és una aposta decidida per treure el museu a l’espai públic, per fer que la història local es vegi, s’entengui i s’integri en la vida quotidiana. 

Aquestes pintures són la mostra de com una art de tan urbà i actual com són els murals, poden explicar com vivien els veïns i veïnes de la ciutat durant el segle XIX i els inicis del XX. I ho fan des d’una lògica molt clara: explicant la història des de baix, des de la vida quotidiana, des del treball i l’esforç d’una comunitat, l’agrària, que va anar configurant el territori i la identitat local. 

Al Pati del Present, el mural esta format per dues imatges que parlen entre si. D’una banda, la imatge dels camps de secà, treballats amb arada romana i tracció animal. La imatge reflecteix una economia basada en el cereal i en un ritme de vida marcat per la terra i les estacions. És el Viladecans que durant generacions va viure de l’esforç col·lectiu i del coneixement transmès de pares a fills. Al seu costat, la imatge del pou que simbolitza l’arribada de l’ aigua i el pas al regadiu. Un canvi tècnic però, sobretot, un canvi social i econòmic, que va permetre a la pagesia viure millor i a la ciutat fer un salt endavant. Els murals expliquen aquest procés sense necessitat de llargues explicacions: n’hi ha prou de mirar-los per entendre-ho.

                               

La façana de la Masoveria, al carrer de les Sitges, ens porta a la verema, amb homes i dones treballant junts al camp, recupera la memòria d’un cultiu que va marcar el paisatge i l’economia de Viladecans durant segles.

Aquest mural s’acompanya de les bases de premses de vi i d’oli instal·lades a Ca n’Amat, que connecten directament amb la Fassina Arbolí de Can Modolell. D’aquesta manera, el patrimoni arquitectònic i la creació artística contemporània es barregen amb diferents llenguatges per explicar una mateixa història.

Els murals són obra de Roc Blackblock, un artista molt reconegut pel seu treball vinculat a la memòria i al patrimoni. La seva mirada fuig de la nostàlgia fàcil i aposta per una representació respectuosa, rigorosa i comprensible per a tots els públics. A més, el projecte s’integra a Murs de Bitàcola, una iniciativa que connecta Viladecans amb altres experiències de memòria mural d’arreu del país, situant la història local dins d’un relat col·lectiu més ampli.

En un moment en què tot sembla efímer i accelerat, convertir un museu en un espai viu és una decisió cultural i política de primer ordre. Apostar per murals que expliquen d’on venim és apostar per una ciutadania més conscient, més arrelada i més crítica. A Ca n’Amat, els murs no només decoren: parlen, expliquen i construeixen identitat. Quan la memòria i l’art ocupen els murs, deixen de ser un fet distant per convertir-se en experiència propera i compartida. I quan un museu aconsegueix això, deixa de ser només un museu per convertir-se en un autèntic motor cultural de ciutat.

Encarni Garcia

Compra sa: petits gestos, gran benestar

Fer una compra conscient és una de les eines més potents per cuidar la salut. El que posem al carretó determina, en gran mesura, el que menjarem durant la setmana. Tot i així, és fàcil deixar-se portar per la publicitat, els descomptes o els productes “desitjables” que criden l’atenció. Per això, planificar i saber què buscar pot marcar una gran diferència.

A continuació, et compartim alguns consells senzills i pràctics per fer una compra saludable, equilibrada i adaptada al teu dia a dia:

• Fes una llista prèvia: dedicar uns minuts a organitzar els menjars de la setmana i fer una llista t’ajudarà a evitar compres impulsives i a assegurar que tens tots els aliments necessaris. A més, et permet controlar millor la despesa i reduir el malbaratament alimentari.

• Prioritza aliments frescos: comença sempre pel passadís de fruites i verdures. Aquests aliments haurien de ser la base de la compra. Opta per opcions de temporada, que solen ser més econòmiques, més saboroses i amb millor perfil nutricional. Hortalisses variades, fruites fresques i amanides llestes poden facilitar-te molt la setmana.

• Tria fonts de proteïna de qualitat: inclou ous, llegums, tofu, peix i carns blanques segons les teves preferències alimentàries. Les llegums, a més de ser nutritives, són econòmiques i molt versàtils. Si vas just de temps, pots optar per versions cuites en pot, només cal esbandir-les i ja estan llestes.

• Aposta pels cereals integrals: l’arròs integral, la pasta integral, la civada i el pa integral ofereixen més fibra i sacietat que els refinats. Incorporar-los al teu menú setmanal ajudarà a regular la gana, millorar el trànsit intestinal i mantenir nivells d’energia més estables.

• Llegeix les etiquetes amb ull crític: molts productes “fitness”, “light” o “baix en sucre” poden contenir edulcorants, greixos afegits o llargs llistats d’ingredients. La norma general és senzilla: com menys ingredients, millor. Prioritza productes amb llistes curtes i ingredients que coneguis.

• Limita els ultraprocessats: galetes, snacks, brioixeria i plats preparats solen ser rics en sucres, sal i greixos de mala qualitat. Pots tenir-ne algun per ocasions puntuals, però intenta que no siguin la base de la compra. Omplir el carretó amb aliments reals et facilitarà seguir una alimentació saludable sense esforç.

• Revisa les ofertes amb criteri: els descomptes poden ser interessants, però només si es tracta d’aliments que realment consumeixes. Comprar un pack de dolços perquè “està en oferta” acostuma a acabar en consums més elevats i poc planificats.

• No vagis a comprar amb gana: sembla un detall menor, però marca la diferència. Quan anem amb gana, acostumem a omplir el carretó amb aliments més calòrics i menys saludables.

• Tingues sempre un “fons d’armari saludable”: pot incloure conserves de peix, tomàquet triturat, llegums, fruits secs, oli d’oliva verge extra, espècies i alguns congelats com verdures o fruita. Aquests bàsics et permeten improvisar àpats equilibrats en qualsevol moment.

Fer una compra saludable no és complicat: només cal organització, informació i una mica de pràctica. A mesura que integris aquests hàbits, es tornarà un procés natural i molt més ràpid. Recorda: cuidar-te comença al carretó.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Més de vint anys a Caviga

En Jordi com a Quixot amb Caviga al Teatre al Carrer.

¿Chapa o pintura? (Más allá de la Mancha)

El document d’admissió porta data de maig del 2005. Va ser un moment important en la vida d’en Jordi: entrava al Centre Ocupacional Caviga, que feia poc temps que havia iniciat el seu camí a Viladecans.

En Jordi tenia aleshores 40 anys. Estava bé i vivia amb els seus pares una vida de jubilat que no es corresponia gaire amb la seva edat i possibilitats. Però des que va tancar un antic taller que hi havia hagut al carrer Pare Artigas, en Jordi va deixar de participar en cap activitat fora de casa, per una indicació temporal -que es va convertir en crònica- de la seva psicòloga.

Però en Jordi és inquiet i volia treballar. De fet ell aspirava a fer de múixer: conduir trineus de gossos li semblava un horitzó plausible. No sé si a Viladecans o al Pirineu. Però plausible o no, va ser un magnífic pretext per moure’ns. I per això vam començar a buscar possibilitats de taller o de feina. I després d’obtenir la valoració de la Generalitat i de fer mil entrevistes i estar inscrit a unes quantes llistes d’espera, Caviga va obrir a Viladecans. 

Quan el van admetre, les expectatives familiars eren més aviat baixes: Aguantaria? S’hi avorriria? Què hi podria fer? Poc ens esperàvem el tomb que va fer en Jordi, i amb ell tots nosaltres.

La vida a Caviga va obrir un ventall de realitats que cap de nosaltres no imaginava. En Jordi va fer amics més enllà de l’entorn familiar. En Jordi esperava amb il·lusió anar al taller. En Jordi va canalitzar les seves dots d’actor (magnífic Quixot!) i va guanyar algun premi per la seva participació en un curt de cinema. En Jordi va aprendre nocions d’informàtica. En Jordi va poder escriure els seus neguits i les seves històries (que a casa li vam publicar aprofitant el confinament). En Jordi es va enamorar i desenamorar. Va aprendre a fer servir el transport públic (tot i que a casa no ho vèiem gaire clar). Va conèixer esports que no havia practicat mai. L’estada a Caviga el va portar a participar més i millor a l’esplai, a anar de vacances amb la Fundació Acell, a estudiar música amb en Ramon Muro. I moltes coses més. 

També, ell i nosaltres, vam rebre bona atenció i acompanyament quan les coses no han anat tan bé: quan en Jordi ha requerit més atenció, quan ha estat malalt, quan ha passat dificultats, quan s’ha sentit angoixat. Quan ha calgut prendre decisions. Quan ha necessitat altres professionals, i un llarg etcètera.

El balanç no pot ser millor. Els seus educadors han fet meravelles (gràcies, Angie, i Maite, i Juan Diego, i Susana... i Isabel, Laura... tots). Però ha arribat l’hora de marxar. Perquè en Jordi ara necessita una atenció més especialitzada.

De fet potser no la necessitaria tant si en l’àmbit territorial de Caviga (Viladecans, Gavà, Castelldefels) hi hagués un equipament residencial que li pogués donar resposta. Però no existeix. No hi ha cap centre de cap mena per a persones amb discapacitat. I per tant ben aviat s’instal·larà a la Torre de Claramunt, en un centre que actua com a residència i com a taller ocupacional. No dubtem que estarà molt ben atès, però no deixa de ser temerari desarrelar les persones vulnerables de la família, els amics, el taller, l’esplai.

Tanco aquest escrit amb dues consideracions:

• El personal que treballa a Caviga és excel·lent. Les seves condicions laborals no ho són. Fa anys que estan en lluita per millorar-les. Mereixen ser reconeguts. Sense la seva feina la vida de les persones amb discapacitat seria molt més dura.

• Al capdamunt de l’avinguda de la Torre Roja hi ha un gran cartell que anuncia la construcció d’habitatges dotacionals, és a dir accessibles per a persones especialment vulnerables. La plantada del cartell va ser el primer signe de construcció al nou barri d’Oliveretes. El barri ja pràcticament està enllestit. I el solar del cartell continua buit. Fins quan?

Gràcies, Caviga. Formes part del bo i millor de les nostres vides!

Mercè Solé

Veus vives

S’ha inaugurat a l’Ateneu de les Arts l’exposició de fotografies del projecte de barri “Veus Vives”, Barris vius, memòria dels veïns i veïnes de Can Sellarès i Poblat Roca. Recomano que us llegiu i mireu el llibret que s’ha editat, on hi ha la història d’esforç i dignitat d’aquests barris construïts pel veïnat que per la seva proximitat han compartit història i transformació. 

La immigració provinent d’altres pobles de l’estat va ser una de les més importants de Catalunya, creixement lligat a la dinàmica de les empreses que buscaven mà d’obra immigrant. El testimoni real de nombroses veïnes i veïns fa que la vida d’aquests anys no caigui en l’oblit: persones nascudes al barri o que hi viuen des del principi expliquen com era la seva vida, el dia a dia, com es van anar integrant diferents ètnies que hi conviuen buscant tots una vida digna. Tots aquests testimonis tenen un valor incalculable que no podem oblidar, la memòria històrica dels que encara són aquí és com un tresor que hem de cuidar com joies molt valuoses. 

El meu agraïment a tots els que han fet possible aquest treball (gens fácil) de posar en valor aquestes històries personals i col·lectives del Poblat Roca i Can Sellarès que ens permeten recordar uns inicis difícils per a tothom. Lliçons de vida amb una solidaritat exemplar.

Montse Pastor

1982: Avinguda del Molí

En aquestes fotografies podem veure el canvi sofert per una de les avingudes principals de la ciutat,  l’Avinguda del Molí ara fa 44 anys.

Al fons d'una de les imatges,  tocant a la carretera de Sant Climent,  podem veure la fàbrica  Maderas Dachs, en l’actualitat un bloc de pisos.

Jaume Muns