El cartells del Consorci de Normalització Lingüística

Com cada setembre el Consorci per a la Normalització Lingüística ha penjat per Viladecans els seus cartells anunciant els cursos que tenen programats per a aquest any i les dates per inscriure-s’hi. I com cada setembre, hem pogut veure que els cartells són els mateixos de cada any, molt poc vius i estimulants, i amb un contingut que no pot entendre gaire gent.

Vull deixar clar d’entrada que tant el Consorci per a la Normalització Lingüística com en concret el Servei de Català de Viladecans fan una molt bona feina. Sobre això, cap dubte. Fan un munt de cursos, i fan altres activitats com el Club de lectura fàcil i el Grup de tertúlies en català juntament amb la Biblioteca. O sigui que res a dir. I, certament, si tinguessin més pressupost, més coses podrien fer. Però els cartells amb què publiciten els cursos, són, deixeu-m’ho dir així, manifestament millorables. 

Com he dit abans, per una banda tenen més aviat poca grapa i no conviden gaire a mirar-se’ls. I per una altra, una persona normal difícilment entendrà què són i com són aquests cursos. Veient el cartell, un es preguntarà: quina diferència hi ha entre torn preferent i torn general? què significa Bàsic 1, A1.1, C1 i C2? Jo m’imagino que aquests cursos van adreçats a persones que ho necessiten per a la seva feina, i ja saben què són aquestes sigles. Però per al conjunt de la ciutadania, resulten incomprensibles. 

Suposo que aquí hi juga una mena de sentiment que, com que els cursos són ja prou plens, no cal fer cap més esforç comunicatiu per arribar a més gent. Però esclar, aquest seria un plantejament de tallar-se les ales a un mateix, no? A part que la imatge que dona una publicitat tan poc animosa no és la millor manera de promoure el català com a cosa valuosa i important per a la població catalana...

Els cartells aquests no els dissenya el Servei de Català de Viladecans, sinó el Consorci com a tal. Doncs jo demanaria als amics i amigues del Servei d’aquí Viladecans, que proposin al Consorci dissenyar uns cartells més atractius i més comprensibles. La llengua catalana hi sortirà guanyant, sens dubte!

Josep Lligadas Vendrell

Setè aniversari de Sankofa: amb ritme!

Aquest 2026 fa sis anys que vam començar aquest projecte tan especial que és l’Associació Percussió Sankofa de Viladecans. Set anys plens de música, bon ambient, energia i moltes ganes de fer poble a través de la percussió. I ho volem celebrar com millor sabem: omplint els carrers de ritme i alegria!

Per això, el dissabte 10 d’octubre vam organitzar amb molta il·lusió la 3a. Trobada Sons de Vila, una gran festa de la percussió per compartir amb tota la ciutat aquest aniversari tan significatiu per a nosaltres.

La cercavila començà a les 18 h. a la Rambla Modolell, passà per la plaça de la Vila i acabà al parc de Can Xic. Ens van acompanyar colles amigues com el Mamut de Viladecans, Cerbatuka, Minituka, i Batukats d’Ala de Sant Boi, que van fer tremolar els carrers amb els seus sons potents i vibrants.

En acabar, ens vam trobar a Can Batllori per compartir un pica-pica obert a tothom, un moment de trobada, celebració i bon ambient. I per a qui encara tenia ganes de festa, a les 21 h., el grup Los Remembers ens va fer ballar amb un concert gratuït que va posar el punt final a una jornada plena d’emocions.

Però... qui som, Sankofa?

Som una associació inclusiva, diversa i oberta a tothom que tingui ganes de gaudir de la percussió. Formem part activa de la vida cultural de Viladecans, participant en moltes de les activitats i festes del poble amb la nostra batucada. Ens agrada fer música, però sobretot ens agrada fer comunitat.

Ens trobem cada dissabte, d’11 a 13 h., a Can Batllori, per assajar i compartir estones plenes de ritme, aprenentatge i bon rotllo. No cal experiència prèvia: només ganes de participar i passar-ho bé!

Aquest aniversari és també una manera de donar les gràcies a totes les persones i entitats que ens han acompanyat durant aquest camí. En especial, volem agrair als comerços locals i l’Ajuntament de Viladecans, que han col·laborat perquè aquesta celebració fos possible.

Si voleu saber-ne més o us agradaria sumar-vos al projecte, podeu contactar amb nosaltres els dissabte a Can Batllori o a través de la nostra web i de les nostres xarxes socials: Facebook, Instagram i Tik Tok.

Us convidem a unir-vos a nosaltres, a descobrir la força de la percussió i a viure, com fem nosaltres, el ritme en comunitat. Fem sonar Viladecans!

Som poble, soc ciutat, sons de Vila!

Juan de Dios Ruzafa Pon

Coses d’adolescents”

Coses d’adolescents” és el títol de l’obra de teatre que el 12 i 13 de setembre passat es va presentar al “Sentru” per part de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer.

Feia temps que no tenia tantes ganes d’anar a teatre com en aquesta ocasió: una obra escrita i interpretada per vuit adolescents (Ariadna Ginjaume, Laia Umbert, Clàudia Romero, Martina Mazón, Claudia Carballo, Èlia Romero, Laura López i Berta Romero).  I dirigida amb encert per Andreu Lligadas. ¿Per què tant d’interès?

Doncs bàsicament perquè sovint penso que la distància entre una boomer com servidora i els joves no és només una bretxa generacional, sinó que probablement a hores d’ara ens trobem en una dimensió paral·lela. No tant per mala voluntat d’uns i altres, sinó perquè cada cop vivim més compartimentats. I si no tens fills, com és el cas, ni et relaciones amb joves (en la major part d’associacions on soc els joves no hi posen els peus), es fa molt difícil dialogar i entendre’s. Per tant jo veig aquesta obra com un pont que em permet observar la vida en la bombolla adolescent, i fer-ho convidada per elles mateixes i per tant sense la sensació de xafardejar o d’envair allò que no toca. Moltes gràcies, doncs, per aquest plantejament, i moltes gràcies també per una producció molt i molt ben feta.

L’acció de l’obra transcorre en un bar, hàbitat de totes les generacions (ja tenim alguna cosa en comú!!!) i comença amb un monòleg... al vàter. Un altre espai no sé si compartit, però gosaria dir que el desig de privacitat i la inspiració que comporta també és de les coses que es transmet de generació en generació. I donava mooolt de joc escènic. S’agraeix el diccionari per a “boomers” que s’incloïa en el programa. 

La primera “cosa d’adolescent” que vaig captar, i potser la que més em va impactar, és el dolor d’un dels personatges per haver de prendre massa aviat decisions que afecten el seu futur: què estudiar, què fer a la vida... quan encara no s’ha desvetllat aquella mena d’instint i de desig que et fa triar, amb encert o desencert, el camí que vols emprendre. Em va fer pensar en el contrast. Quan jo tenia l’edat d’aquest personatge, em queixava del contrari: hi havia uns límits que m’encaminaven a un futur i que jo desitjava trencar. Els límits d’haver de treballar sí o sí i d’haver de limitar l’estudi a una part del dia o de voler estudiar coses que pràcticament encara no existien. O els inevitables límits econòmics que condicionaven o impedien plaers i decisions. Amb 16 anys això em semblava insofrible, però avui agraeixo haver disposat de feina, relativament en bones condicions, i per tant haver caminat cap a una autonomia econòmica, molt modesta, però molt millor del que seria avui. D’haver pogut estudiar i treballar simultàniament. I també de venir de cultura austera. La major part d’andròmines per les que avui sospirem tots plegats de fet ni tan sols existien. 

Em va fer pensar que els límits de vegades actuen com a caminadors per avançar o com a barreres per trencar, però són orientadors en el sentit que indiquen cap on anar, a favor o en contra. Realment un univers on el ventall d’oferta sigui molt ampli és també un maldecap, per excés i no per defecte. 

Il·lustració: Montserrat Cabo

La segona “cosa d’adolescent” és la manca de sentit. Bé, això no es formula així a l’obra, però crec que hi és de fons en forma d’habitar un món mancat d’esperança i amb negres núvols de futur. A mi em va tocar viure el final del franquisme i la transició a la democràcia. Tot era optimisme (banyat en una gran ingenuïtat), i en molts sentits tot animava. Amb els seus defectes: una certa supèrbia (finalment sembla que he entès allò de l’hybris de què parlaven els clàssics grecs) que feia pensar que ens menjaríem el món com si nosaltres i els nostres projectes fóssim perfectes; un desequilibri entre la vida personal i el compromís ideològic que tendia a trinxar les persones; el menyspreu per la tradició, els costums i la transcendència (sobretot la religiosa) i la gran contradicció d’admetre en canvi, submissament, el consumisme compulsiu i l’individualisme. Els fruits jo crec que han estat una gran millora de les condicions de vida i la paradoxa és que no sembla que això ens hagi fet, per si sol, millors persones ni més solidaris.

També la identitat sexual, en forma de recerca o en forma de diversitat, és una altra de les diferències que afloraven en la representació. Sembla que els joves també es troben amb més prejudicis dels que voldrien, fins i tot dins de si mateixos. Jo recordo el meu canvi de percepció respecte a l’homosexualitat. No va ser tant passar del rebuig a l’acceptació, sinó fer-me conscient de què significava una vida sencera en la clandestinitat, i la lluita pel reconeixement dels drets dels homosexuals. Avui, però, em desconcerta molt la proliferació d’etiquetes de gènere (cal?) i em fa sentir molt descol·locada la demanda del trànsit de gènere quan comporta cirurgia i grans dosis de medicació encara que intento mirar-m’ho amb el màxim de respecte. 

Les relacions amb el gènere masculí que surten a l’obra no semblaven gaire airoses. Més aviat arribaven recobertes de toxicitat. En el meu record, he de dir que la relació de parella i el matrimoni tampoc no em semblaven gaire atractius: jo volia ser una dona autònoma i no dependre de ningú, ni econòmicament ni emocionalment. Reconec que els 30 anys que porto casada em porten a valorar força l’invent. Això sí: sense dependències.

Les incerteses dels joves davant la vida em van fer pensar en les meves pròpies, d’incerteses davant la mort. Ara que aviat en faré 70 em pregunto sovint, amb més curiositat que angoixa: ¿Com seran els darrers anys de vida? ¿Com moriré? ¿Qui tindrà cura de nosaltres quan ja no puguem fer-ho nosaltres mateixos? ¿Hi haurà recursos públics suficients? ¿Com portaré la marxa, que ja ha començat, dels amics que traspassen el llindar de la mort? ¿Perdré el cap? Si el món va malament, ¿seré capaç de ser prou solidària i lluitadora? El temps dirà.

Gràcies, noies.

Mercè Solé

Segrestats pel llenguatge de l’odi

L’odi que fa temps que es cova en molts mitjans de comunicació, i que sobretot l’extrema dreta promou, s’estén com una taca d’oli. Molts partits polítics substitueixen projectes i arguments per insults, mentides, calúmnies i desconfiança. El diàleg i el consens es veuen com una feblesa i s’oblida que la política no funciona a cops de rampell, sinó que les decisions són lentes i sovint desagraïdes. Esgota que ningú mai no reconegui res de positiu en el seu oponent ni res de negatiu en el propi camp. I que acceptar o refusar un mateix projecte depèn més de si s’està al govern o a l’oposició que de la qualitat del projecte en si mateix. 

Les reivindicacions, sovint carregades de raó, tampoc no s’escapen d’aquestes dinàmiques: resoldre els greus problemes de l’educació, de la salut, del transport públic, dels serveis socials, de l’habitatge demana mirada llarga i amplitud de mires, creativitat, molta escolta, molt de diàleg i un mínim de consens. És urgent i imprescindible posar-s’hi, però això no significa que les solucions siguin senzilles ni immediates ni que depenguin únicament de decisions polítiques. L’exigència no pot abandonar el diàleg i cal distingir entre l’emergència i la millora sòlida a llarg termini.

Les xarxes socials ens diuen allò que volem sentir, i cada cop menteixen més. Resulten tèrboles i opaques, amb evidències de manipulació política. Busquen caps de turc, que solen ser els pobres i els migrants, i banalitzen lluites com el feminisme o els drets del col·lectiu LGTBIQ+. La distància entre l’agressió verbal i la violència pura i dura es va escurçant. La maldat gratuïta guanya punts. Tot plegat en un context convuls i en una grandíssima desigualtat social i uns canvis que afecten i molt la nostra vida quotidiana. Des del clima fins a la Intel·ligència Artificial.

Des d’aquí proposem crear espais presencials de diàleg des de la discrepància, mantenir la confiança en les persones i el sentit solidari i acollidor, treballar per al bé comú, participar de la vida de partits, sindicats i entitats, cultivar el silenci, apropar-se a la natura i mantenir l’esperit crític. És feina de tots. Contracorrent? Sí, i?

Eclipsi solar 2015 i 2026

Eclipsi parcial solar del 2015 fotografiat des de Sant Ramon en una sortida programada per l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans.

Eclipsi solar total del 2026 fotografiat des de l’outlet de Viladecans.

Jaume Muns

Rossinyol comú (Luscinia megarhynchos). Parc Agrari del Delta del Llobregat, 2 de maig de 2021

Estival comú al Delta. Estat de conservació a Catalunya; Preocupació menor. Té el dors i les ales de color marró uniforme. Les parts inferiors són de color blanc crema. Els mascles i les femelles són molt similars a simple vista.

Destaca per tenir un cant potent, tant de dia com de nit, molt variat, melodiós i ple de notes aflautades i xiulets. És principalment insectívor, tot i que a la tardor pot consumir petits fruits.

Famós des de l’antiguitat pel seu cant melodiós, és el símbol universal del romanticisme, la malenconia i la inspiració artística a la literatura clàssica i occidental.

Eio Ramon

El premi Delta es presenta a la Biblioteca

L’autora guanyadora del darrer Premi Delta de narrativa escrita per dones, Carolina Cabrera Galán, presentarà la seva obra, Donde caerse muerta, el pròxim 29 de setembre a les 18 hores a la Sala d’Actes de la Biblioteca. La novel·la, que versa sobre migració, exclusió social, demència o l’abús de poder, va imposar-se a gairebé mig centenar d’obres procedents no només de Catalunya sinó també d’altres punts de l’Estat i de països com Colòmbia, Argentina, Alemanya i Bèlgica. Aquesta última edició del certamen, que va tenir com a ciutat amfitriona Esplugues de Llobregat, ha reafirmat el seu l’objectiu de visibilitzar les dones en la literatura i donar veu a noves autores.

Donde caerse muerta analitza, critica i mostra, mitjançant la ficció, les conseqüències del colonialisme a través de quatre personatges protagonistes, que viuen atrapats en un caos existencial d’incertesa constant. La seva capacitat de resiliència i de decisió són els fils conductors d’una obra que té com a escenari secundari la pèrdua dels éssers estimats, dels béns materials i de la pròpia identitat. L’autora a més de presentar la seva obra, comentarà com ha estat el procés creatiu i contestarà totes aquelles preguntes que facin les lectores i lectors. 

El Premi Literari Delta és un treball en xarxa del Consell comarcal i 18 ajuntaments del Baix Llobregat, entre els quals es troba Viladecans. De fet, la ciutat va acollir la 12a edició, que va guanyar Maria Pilar Simó amb la seva novel·la coral Temps i Cendres. La viladecanenca Eva M. Garrigosa, va guanyar 11a edició amb la seva obra L’abocador. 

La finalitat del certamen és fomentar la creació literària de les dones reivindicant la seva mirada i pensament com a claus per transformar la societat, donant-los així un reconeixement públic. A través d’aquest concurs es pretén encoratjar les dones a desenvolupar els seus potencials creatius a través de l’escriptura i promoure així la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la literatura.

L’acte del 29 de setembre ha estat organitzat per l’Ajuntament de Viladecans mitjançant el departament de Polítiques Feministes i la Biblioteca de Viladecans.

Aquest serà el nostre pou

Marc Artigau i Queralt

Barcelona: Editorial Empúries, 2026

El mal pot adoptar les aparences més diverses i, fins i tot, mostrar-se quotidià i familiar, de vegades, com en els contes d’Aquest serà el nostre pou, mereixedor del premi Mercè Rodoreda 2025. Una celebració infantil més aviat inquietant, una llar d’avis poc acollidora i una neta venjativa, una parella obsessionada amb els veïns del davant, la relació entre un home que ha caigut en un pou i el seu —diguem-ne— salvador, la intranquil·litat d’uns jubilats que gaudeixen d’un bon pis i un accidentat que espera l’ambulància un temps desmesuradament llarg són algunes de les històries amb què Marc Artigau ens submergeix en aquest mal fosc però insòlitament proper, a través d’un gran sentit de l’espectacle narratiu. Del realisme al fantàstic, de l’humor soterrat a la violència vívida, íntims o expansius, amb un toc d’absurd o grotescament versemblants, els seus contes són mecanismes de seducció.

Escépticos: los filósofos de la mirada atenta

Ignacio Pajón Leyra

Madrid: Alianza Editorial, 2026

El nostre temps reclama escepticisme. La noció de veritat ha entrat en crisi, els canvis se succeeixen a ritme trepidant i massa veus s’alcen amb arguments incompatibles entre si. Vivim una època capaç de desconcertar-nos i desitjosa de dogmatitzar-nos. Davant d’això, res no sembla més necessari que adoptar una actitud crítica. Ignacio Pajón ens convida a aprendre dels grans mestres del dubte que ens van precedir: els escèptics grecs. Un corrent filosòfic que ho va qüestionar tot, sense doctrines, suspenent el judici i abstenint-se d’afirmacions categòriques. El seu llegat pot aportar-nos això que tant necessitem avui: capacitat crítica i tranquil·litat per a orientar-nos en un present saturat d›incertesa. Ignacio Pajón Leyra és filòsof, assagista, traductor i professor de filosofia antiga a la Universitat Complutense de Madrid.

Sexe: un viatge a través de la història 

Elin Hägg

[Barcelona]: Takatuka, 2025

A través d’un viatge cronològic per diferents moments de la història d’Occident, aquest llibre, escrit i il·lustrat per l’etnòloga sueca Elin Hägg, pretén mostrar com certs conceptes i actituds que avui considerem normals pel que fa al sexe són, en realitat, el resultat de milers d’anys de pensaments, sentiments, esperances i lluites. L’obra ofereix una mirada didàctica, clara i divertida sobre com ha evolucionat la sexualitat a Occident al llarg dels segles, trencant el mite que les generacions passades eren completament puritanes. El text, que fa un recorregut des dels primers éssers humans fins a l’actualitat, convida a reflexionar sobre com pensaven i estimaven els nostres avantpassats i es repassen curiositats com els mites i símbols, el control i la repressió, l’alliberament i la diversitat, entre altres qüestions relacionades amb el sexe. El llibre està adreçat a infants a partir de 12 anys.

Biblioteca de Viladecans

La fisioteràpia respiratòria, una eina molt útil per potenciar la capacitat d’acció de les persones.

La fisioteràpia respiratòria és un conjunt de tècniques i exercicis destinats a millorar la funció pulmonar i el treball dels músculs que intervenen en la respiració. En els darrers anys, gràcies a nombrosos estudis, se sap que no només ajuda a mobilitzar la mucositat o a alleujar símptomes, sinó que també incrementa la capacitat funcional de les persones, especialment quan es combina amb exercici físic ben pautat. 

En què consisteix realment?

Tot i que molta gent imagina només massatges o tècniques manuals, la fisioteràpia respiratòria actual es basa sobretot en entrenar el sistema respiratori, de la mateixa manera que entrenem cames o braços. Inclou:

Exercicis de control ventilatori: aprendre a utilitzar adequadament el diafragma i la musculatura toràcica.

Tècniques per mobilitzar secrecions, com espiracions lentes, drenatge autogen o dispositius oscil·latoris.

Exercici físic terapèutic, considerat avui la pedra angular del tractament en malalties respiratòries cròniques.

L’evidència científica més recent és clara: l’exercici regular adaptat –caminar a ritme moderat, entrenament de força i treball de resistència– millora la funció pulmonar, la tolerància a l’esforç i la qualitat de vida més que qualsevol tècnica aïllada. Per això, cada vegada s’integra abans i en més tipus de pacients.

Per a qui és útil?

- Persones amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) o amb asma: l’exercici millora l’eficiència de la musculatura respiratòria i redueix la fatiga associada a esforços quotidians.

- Pacients després d’infeccions respiratòries com pneumònia o COVID-19: ajuda a recuperar la capacitat física i a reduir seqüeles.

- Infants amb mucositat persistent, especialment en èpoques de canvis estacionals.

- Persones grans, que necessiten mantenir força, mobilitat toràcica i un bon rendiment físic general.

- Persones actives o esportistes, que poden beneficiar-se d’un entrenament específic dels músculs respiratoris per millorar la seva condició física.

Beneficis demostrats

- Facilita l’eliminació de mucositat.

- Redueix la fatiga en les activitats del dia a dia.

- Augmenta la capacitat funcional i la resistència a l’esforç.

- Disminueix el risc de complicacions després d’infeccions respiratòries.

- Potencia la força de la musculatura respiratòria quan s’incorpora entrenament específic.

Quan cal plantejar-la?

Si després d’una infecció notes menys capacitat física, si hi ha mucositat persistent o si convius amb una malaltia respiratòria crònica i vols mantenir-te actiu, la fisioteràpia respiratòria basada en exercici pot ser una eina molt útil. Un fisioterapeuta pot valorar el teu cas i dissenyar un programa progressiu, segur i adaptat al teu nivell.

L’arribada del setembre –mes de refredats, al·lèrgies tardanes i tornada a les rutines– és un bon moment per enfortir el nostre sistema respiratori mitjançant hàbits i exercici que han demostrat ser eficaços i accessibles per a gairebé tothom.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

RECORDA EL SO DE LA CIGALA A L’ESTIU

Boscos de cigales (1950-1959), de Charles Ephraim Burchfield

Quan creguis que la teva vida no té sentit, 

o que no en té gaire,

si penses que et manca un propòsit,

recorda el so de la cigala a l’estiu.

Tornaràs de cop a la infantesa

i a aquell sentiment de comptar amb tot el temps per endavant.

Retornaràs a l’esperança en un futur

ple d’aventures i d’emocions.

Recorda el so de les cigales a l’estiu. 

Constant i estrident, dura poc temps, 

però conté tota una història al darrere.

Aquestes companyes de les altes temperatures neixen òrfenes

però encaren la vida sense pensar-hi gaire.

Elles viuen ocultes sota terra 

i poden arribar a fer-ho fins a disset anys.

Protegides dels seus depredadors,

no surten a la llum fins que arriba l’hora.

Quan és el moment deixen el seu cau fosc

i pugen als arbres a començar l’escàndol.

S’atreveixen perquè és llei de vida 

i altres cigales les han de substituir.

Busquen parella amb el seu cant de timbal. 

És un cant d’amor, han de crear noves vides. 

Cigales (s. XIX), de Mariano Fortuny y Marsal

No s’ho pensen dues vegades 

perquè és el que toca de fer. 

És el seu pla i el de tota la seva espècie.

Deixen darrere el fruit de l’amor, 

els que viuran després d’elles,

i moren al cap de pocs dies 

amb el seu deure complert. 

La història recomençarà

i mai no ens faltarà la seva música.

Recorda la seva melodia

i el teu pas per la vida es renovarà.

Com el so de totes les cigales a l’estiu.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Canvi de rector a Sant Joan de Viladecans.

Ja s’havia anat dient, i tothom ho sabia, però quan mossèn Fredi Esteve va comentar a la missa que se n’anava de Viladecans, unes quantes dones grans de les que es posen a les primeres files no es van poder estar de dir en veu alta: “Però si ja estem bé!”. Em sembla que aquest deu ser el millor comentari, i també el millor elogi, que es pot fer amb motiu de la marxa de mossèn Fredi, després d’estar onze anys com a rector de Santa Maria Magdalena i set com a rector de Sant Joan...

El cas és que aquest 8 de setembre, a més de celebrar la Festa Major, hem celebrat el seu comiat. Per qüestions organitzatives, no se n’anirà immediatament, sinó que es preveu que s’estarà aquí fins a la segona quinzena d’octubre, quan vindrà ja el que serà el nou rector de les dues parròquies, Carles Catasús, rector fins ara de Sant Sadurní d’Anoia, que és, d’altra banda, la parròquia on anirà mossèn Fredi. 

A la celebració de comiat, tant el Lluís Gonzalo com el Josep Caba, que van parlar com a representants de la parròquia, com també l’alcaldessa Olga Morales, que va parlar en nom de l’Ajuntament, van ressaltar la feina tranquil·la i constant del rector que se’n va, així com el seu caràcter amable i atent, i la seva vocació de facilitar les coses. Una molt bona descripció, sens dubte. Cal desitjar-li que, en el nou lloc on anirà, pugui trobar-se igual de bé de com s’ha trobat aquí.

El rector d’una parròquia, actualment, i gràcies a Déu, no té ja el paper d’autoritat oficial que tenia no fa pas tant de temps. Però sí que té un pes important en la vida d’una població com la nostra, en tant que encapçala un grup notable de gent que forma aquesta entitat de dos mil anys d’història que s’anomena l’Església i que aplega una comunitat que comparteix una determinada manera de caminar en el món, amb desitjos d’aportar valors que puguin ajudar a viure amb més humanitat. I per tant, si un rector ho fa bé, farà que no només la comunitat dels cristians, sinó també tota la societat, vagin millor. El que ara se’n va, crec que es pot dir que ho ha fet remarcablement bé. O sigui que cal agrair-l’hi.

En tot cas, cal dir que el canvi de mossèn Fredi per mossèn Carles té lloc perquè el bisbe ha cregut que hi havia motius de bon funcionament diocesà per fer-lo. I tot i que sap greu, crec que podem estar segurs que el nou rector seguirà una línia semblant i podrem estar-ne també contents.

Josep Lligadas Vendrell

Exposició: 11 de setembre de 1976. Tàctiques de llibertat.

El Museu de Sant Boi presenta l’exposició 11 de setembre de 1976. Tàctiques de llibertat, una proposta que commemora el cinquantenari de la històrica Diada de 1976, quan Sant Boi de Llobregat es va convertir en l’escenari de la primera gran mobilització nacional després de la dictadura franquista. Aquella jornada, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, milers de persones van ocupar l’espai públic per reivindicar la recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes.

La Mostra, comissariada per la investigadora i comissària Antonella Medici, ofereix una lectura que combina història, memòria i experiència col·lectiva a través d’una àmplia selecció de fotografies, documents i materials audiovisuals procedents de diversos arxius catalans. Entre les peces destacades hi ha fotografies de Pilar Aymerich, Brangulí, Jaume i Anton Muns i Fèlix Tomàs Guix, com també el film inèdit 11 de setembre de 1976, de Julián Inglada, conservat a la Filmoteca de Catalunya.

L’exposició incorpora un àmbit dedicat a la construcció de la memòria democràtica, amb l’obra original Onze de setembre 1976 d’Antoni Tàpies, conservada al Fons Municipal d’Art de Sant Boi; una selecció documental dels dibuixos preparatoris de l’artista; fotografies de Martí Gasull i el documental Mirades d’una Diada històrica, de Xavier Sánchez, realitzat expressament per a aquesta exposició.

Més enllà del relat polític, la proposta posa l’accent en els gestos quotidians, les formes de participació i les petites accions col·lectives que van fer possible aquella jornada. Inspirada en el pensament de Michel de Certeau, l’exposició reivindica aquestes “tàctiques” quotidianes com a formes de resistència i de construcció democràtica, mostrant que la història també s’escriu a partir de les experiències compartides i dels petits gestos que transformen l’espai públic.

Una proposta per recordar i reflexionar sobre la força de la mobilització ciutadana i la construcció de la memòria col·lectiva.

La visita a l’exposició està programada del 8 de setembre de 2026 al 9 de maig de 2027 i es pot visitar al Museu de Sant Boi, situat al carrer de l’Hospital, 9. Els horaris d’obertura són de dimarts a divendres de 17 a 20 h, dissabtes d’11 a 14 h i de 17 a 20 h, així com diumenges d’11 a 14 h.

Museu de Sant Boi de Llobregat

Treballar als inferns

Quan va arribar a Viladecans des de la llunyana Amèrica Llatina va trobar feina de seguida. En un restaurant que portaven uns paisans. Sense papers, és clar, perquè va arribar i no hi havia manera de regularitzar la seva situació, encara que tingués feina. 

Ella és una dona amb molta experiència laboral, que havia portat algun negoci propi, bona cuinera, excel·lent cuidadora, amb iniciativa, persona responsable i de confiança. La seva primera feina va ser a la cuina d’un bar: jornada de més de 12 hores, cap reconeixement laboral i cap dret, perquè no hi ha drets laborals si no tens permís de treball.

Eixerida com és va trobar una altra feina. Al principi bé, però al cap d’un parell de setmanes la situació va derivar novament cap a l’explotació: feia d’encarregada en un restaurant. Cuinava i s’ocupava de tota la logística. No se li reconeixia la categoria, cobrava poc i es veia obligada a fer un munt d’hores extres sense compensació. Va arribar la regularització. La propietària del local va remugar i es va resistir tant com va poder, però finalment van presentar papers. Permís obtingut, però la propietària, que de fet amb prou feines posava els peus al negoci, pretenia fer un contracte per una jornada i una categoria molt menor a la real. La meva amiga la va engegar. Nova recerca.

Tercera feina. En un altre restaurant de la comarca. Promesa de sou raonable, que mai no es va fer realitat. Jornada partida, que ocupava tot el dia. Un sol dia festiu a la setmana. Cuina infernal, a temperatures altíssimes, sense cap mena de refrigeració. Entrar i sortir contínuament del congelador. Un congelador que obligava a desplaçar pesos considerables per accedir al material de cuina. Els estris de cuina se’ls havien de portar els treballadors. Tracte despectiu per part de la direcció. Personal atemorit. Algun desmai dels companys en horari laboral.

Nou canvi. Aquest cop a una fàbrica. Sembla que de moment les condicions laborals són molt més estables i favorables. Tampoc, m’imagino, per tirar coets, però com a mínim els riscos laborals són menors, els horaris permeten tenir vida pròpia i la meva amiga se sent tractada com una persona. 

Tota aquesta experiència em fa arribar a algunes conclusions:

No m’estranya que hi hagi dificultats per trobar treballadors en el món de la restauració. Qui voldria treballar en aquests horaris i condicions? Ho fa només qui no té més remei per tenir un plat a taula.

La irregularitat administrativa no afavoreix en absolut el pas d’aquestes pràctiques fraudulentes a unes condicions dignes. En aquest sentit la regularització ha estat molt i molt necessària. Sense drets es fa mol difícil denunciar abusos.

El món sindical sembla absent d’aquestes realitats: és importantíssim ser-hi i recordar que els treballadors només poden canviar aquestes pèssimes condicions organitzant-se col·lectivament.

Les inspeccions de treball semblen totalment absents. Malament per als treballadors i sospitós respecte a la qualitat dels aliments servits. 

La dignitat de les nostres condicions laborals està molt lligada a la dels treballadors nouvinguts. De fet, és una única realitat que ens compromet a tots.

Mercè Solé

Calor, calor i Festa Major

Un any més ha arribat la nostra Festa Major, però aquest any ha vingut acompanyada amb temperatures tan altes que s’han batut rècords. Davant d’aquest escenari s’ha portat a terme la Mamullada2026 i ha estat espectacular. Possiblement, la Mamullada més multitudinària de la història del Mamut de Viladecans. Aquest any en el qual el Mamut fa setze anys i la Mamuteta ha fet deu anys han tingut en la seva festa gran la participació de diferents bèsties catalanes. Hi han participat la Draca de Mataró, la Carpa Juanita i el Porró de Vilanova i la Geltrú, el Bojum de Rubí i el Gall de la Pobla de Montornés. També, ha estat acompanyada pels grups de percussió Sankofa i Sonaquetomba que ha posat ritme al ball de les i els participants. Totes les colles vingudes han destacat el caire festiu i participatiu de la festa i la gran quantitat de gent que hi participa. El bany que han protagonitzat les bèsties, els “pixats de mamuts 0.0”, repartits pel grup d’amics de l’Esplai Llumvi i els pixats amb “gràcia”, han estat molt agraïts pels participants que han acompanyat la comitiva des de la plaça de la Vila fins a la Plaça Constitució on s’ha finalitzat amb una gran festa d’escuma.

Una gran Mamullada, però també la cultura popular ha destacat per una renovada Espavilada-Comença la Festa Major en la qual han participat Diables, Grallers, Sankofa, Castellers i els Mamuts i que ha acabat amb l’encesa d’un “xupinazo” per part de l’alcaldessa Olga Morales i un referent de la cultura popular de Viladecans, en Joan Nieto.

Després d’aquest “xupinazo” s’han succeït moltes activitats en les quals la cultura popular ha estat present de forma important: Correfocs, Cercavila del Mocador, Trobada castellera, Matinades, Sardanes…

Les activitats festives populars i participatives fan entendre la importància de les entitats de cultura popular, lleure, esportives, etc.

La ciutadania ha de ser protagonista de la festa, no un simple espectador.

Ara, acabada aquesta ja ens queda una mica més a prop la pròxima Festa Major que serà la d’hivern el gener del 2027.

Miguel de la Rubia