En aquestes fotografies podem veure el canvi sofert per una de les avingudes principals de la ciutat, l’Avinguda del Molí ara fa 44 anys.
Al fons d'una de les imatges, tocant a la carretera de Sant Climent, podem veure la fàbrica Maderas Dachs, en l’actualitat un bloc de pisos.
Jaume Muns
.jpg)
Femella nascuda el passat mes d'abril en una vall del riu Mosel·la, França. Caiguda del niu, va ser criada en un centre de recuperació de fauna. Alliberada al setembre. És una àguila gran i voluminosa, amb una longitud de 80-90 cm. i una envergadura de 2-2.4 metres.
Es distribueix per Europa central i septentrional. La població més gran a Europa es troba al llarg de la costa de Noruega. Se n'estan fent polèmiques reintroduccions de l'espècie a la resta d'Europa.
Amb l’objectiu d’aprendre, descobrir i compartir lectures, la Biblioteca de Viladecans iniciarà a partir del mes de febrer un nou club de lectura. Aquest espai de trobada literària està adreçat a nenes i nens d’entre 10 i 13 anys i es farà el primer dissabte de mes d’11 a 12 hores del matí a la Sala d’Actes. La proposta inicial és que les i els participants llegeixin el mateix llibre de manera individual i comparteixin les seves impressions i inquietuds sobre allò que els ha suggerit la lectura.
Aquesta activitat es proposa com una oportunitat per promoure la lectura i fomentar l’entusiasme pels llibres en aquesta franja d’edat. A més, el club de lectura vol brindar a joves i infants la possibilitat de tenir un espai de reflexió i debat. Les sessions, de fet, es plantegen com una trobada no només de lectura sinó també de respecte, escolta i de descoberta i gaudi.
Aquest nou club de lectura estarà dinamitzat per Mon Mas, narradora i conductora de clubs a biblioteques públiques i escoles. Aquesta professional, que des de fa anys realitza l’Hora del Conte a la Sala Infantil de la Biblioteca, té una àmplia trajectòria d’ençà que l’any 2006 va decidir dedicar-se professionalment a la creació i la interpretació de contes i va començar a investigar al voltant dels contes de tradició oral i l’àlbum il·lustrat. També va coordinar el projecte Lletres al Mar (club de lectura virtual, Barcelona-Medellín) i és una referent de Barcelona ciutat lectora amb el projecte Lectures explosives en instituts. El 2017 va crear Debat a Bat, un projecte de la XBM (Xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya). Una activitat, desenvolupada també a la Biblioteca de Viladecans, de càpsules d’art, literatura i filosofia per a joves de 12 a 16 anys que té com a objectiu crear un espai de debat, reflexió i creació a partir de l’àlbum il·lustrat.
Per participar en aquest nou club de lectura infantil i juvenil cal inscripció prèvia. Es pot fer presencialment a la Sala Infantil de la Biblioteca, per telèfon al 937 077 294 o bé per correu electrònic (bviladecans@diba.cat).
Aquesta nova proposta se suma així a la resta de clubs de lectura que des de fa anys ja funcionen a la Biblioteca com les Tertúlies Dialògiques, el club de lectura de teatre, de narrativa feminista, de narrativa històrica i el Còmic club. Uns clubs que mensualment reuneixen aficionats de la literatura que volen compartir les seves experiències en les lectures fetes.
Boira
Cunillé, Lluïsa
Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2025
En una ciutat d’algun país de l’Europa de l’est, una dona es troba amb el seu vol cancel·lat per culpa de l’espessa boira que cobreix tota la ciutat. Mentre espera el proper vol, lloga una habitació al pis d’un matrimoni amb moltes ganes de saber qui és aquesta misteriosa viatgera que passarà la nit a casa seva. Fa vint-i-cinc anys que ha caigut el mur de Berlín i els antecedents i les conseqüències d’aquest fet encara són ben presents a les vides de tots tres i d’aquells que els envolten. Boira és a més de la història dels seus protagonistes, una obra sobre la decadència d’una esperança covada llargament. Una determinada idea d’Europa per construir-se en el mateix moment que cau el mur de Berlín. El text recull com durant aquests vint-i-cinc anys que han passat, tot el potencial d’unes aspiracions d’unió europea comença a entrar en una zona de boires. Els ciutadans que imaginaven una Europa unida i igualitària aniran comprenent que, una vegada més, les utopies socials d’aquest vell continent estan destinades a passar entre els paisatges rere la boira. Boira és l’obra magistral de Lluïsa Cunillé, una de les veus en actiu de major trajectòria de la dramatúrgia catalana contemporània, que explora els límits de la solitud, el desig i la memòria en un paisatge difuminat per la incertesa.
Mala olor
Nadia Hafid
Barcelona: Editorial Finestres, 2025
A la corporació Angle Group tot va rodat. Els objectius s’assoleixen, el pressupost se supera i tant els directius com la resta de treballadors estan contents amb la seva comesa, no hi ha fissures visibles. Però de sobte apareix una mala olor que arriba a tot arreu. De quin departament neix aquesta mala olor? Es pot erradicar? La hipocresia i la falsedat inherents a Angle Group fa que tot recaigui sobre una treballadora concreta. I no és una treballadora qualsevol sinó una de racialitzada. Casualitat? Així comença una història de violència i d’assetjament laboral on Hafid s’atreveix a furgar en l’esquerda d’una gran corporació i el seu suposat engranatge perfecte, metàfora de la societat on vivim. Una societat aparentment diversa que promou l’heterogeneïtat però segueix sent racista de forma sistèmica. Qui és el responsable i, per tant, el culpable que la mala olor es propagui? Una obra, guanyadora del Premi Finestres de Còmic en Català 2024, que mostra la hipocresia del món empresarial.
Que mai no s’acabi
Ximo Abadia
Barcelona: Bindi Books, 2025
Un llibre adreçat a infants de fins a 7 anys que és un cant a la lectura, un homenatge a aquells llibres que no volem que s’acabin mai, a aquests llibres que ens acompanyaran sempre. I, també, un homenatge a la criança, a aquestes vides que s’escriuen com s’escriu un llibre. Una mirada a aquests moments que no volem que s’acabin mai, a aquests moments que ens acompanyaran sempre. Una obra que també és un petita joia il·lustrada i poètica de Ximo Abadia, autor de més d’una vintena de llibres il·lustrats i que ha rebut nombrosos reconeixements.
Biblioteca de Viladecans
Espanya és líder en esperança de vida a la Unió Europea i una de les més altes del món. Per això, cuidar la salut i mantenir un envelliment actiu és essencial. Amb aquest objectiu, la nova Escola de Salut de Viladecans estrena l’any nou 2026 amb sessions pensades per a persones més grans de 60 anys del municipi.
Aquest projecte, impulsat pels Referents de Salut Comunitària dels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Viladecans amb el suport de l’Ajuntament, va iniciar-se amb una prova pilot el primer trimestre del 2025 i va ser tot un èxit! Ara, la iniciativa creix amb més temes i activitats.
Quan i on?
Les sessions es faran cada dijous, del 22 de gener al 26 de març, de 10 h a 11.30 h, a la Biblioteca del municipi. Seran guiades per professionals sanitaris que compartiran coneixements pràctics i consells per millorar la qualitat de vida.
Temes que no et pots perdre:
22/01 Alimentació
29/01 En moviment!
05/02 Remeis casolans
12/02 Sexualitat
19/02 Emergències domèstiques
26/02 Dolor persistent
05/03 Benestar emocional
12/03 Gestions complexes
19/03 Higiene bucal
26/03 Taller de memòria
Com inscriure’s?
És molt fàcil! Pots fer-ho:
- Presencialment a la Biblioteca
- Per telèfon: 937 077 294
- Per correu electrònic: b.viladecans@diba.cat
No deixis passar aquesta oportunitat! Apunta’t a les sessions que més t’interessin i gaudeix d’un envelliment saludable i actiu.
Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud
Et trobes al mig d’una prada, sota la llum de la lluna. No tens pensat anar-te’n a dormir fins que el Sol torni a sortir per l’horitzó. Aquesta rutina la portes fent nit rere nit. Estàs meravellat, absort, hipnotitzat... davant les criatures elementals d’aire, foc, aigua i terra que només són visibles quan la llum del nostre conegut satèl·lit les banya. Estàs a punt per rebre de nou els Mythicals.
Mythicals és un joc de recent adquisició per part meva en el qual dos jugadors s’enfronten cara a cara per dominar el poder dels elements que aquestes criatures desprenen. Les partides tenen una duració de 15 minuts i el joc es recomana per a usuaris amb una edat mínima de 8 anys.
Comences la partida amb dues cartes de criatura cap amunt al davant teu, que han de ser de diferent color. N’hi ha de 4 colors diferents: vermell, lila, verd i blau. De cada un hi ha 12 cartes: 2 uns, 2 dosos, 2 tresos, 2 quatres, 2 cincs i 2 comodins (poden ser un número del 1 al 5). Amb les cartes de criatures has d’intentar tenir a la teva zona de joc:
- Números consecutius d’un mateix color, és a dir, fer escales. Com més llargues siguin, millor.
- Números iguals, però de diferents colors. Com més números iguals tinguis, millor, sempre que siguin de colors diferents.
Fer aquestes dues coses és la forma d’aconseguir fitxes de mestratge durant el teu torn, com veuràs més endavant. Aquestes fitxes són la principal font de punts al final de la partida. Vegem com funciona el teu torn.
En primer lloc, has de robar cartes de criatures obligatòriament. Ho pots fer de dues maneres:
- Robant-les de la baralla que es crea durant la preparació de la partida. Si tries aquesta opció, treu-ne 3 i d’entre aquestes queda’t amb totes les del color que vulguis. La resta les poses a la reserva, on cada color té el seu propi espai. Les cartes de criatures es troben, aquí, dividides per colors i cap amunt.
- Robant de la reserva totes les que hi hagi d’un color. Al començament de la partida, òbviament, la reserva es troba buida.
Un cop has triat una de les dues opcions anteriors, totes les cartes de criatures guanyades les has de posar a la teva zona de joc cap amunt, classificades per colors i si les poses ordenades, millor per tots, ja que és més còmode. No obstant, no pots tenir mai de la vida cartes iguals. Totes les cartes guanyades que tinguis repetides les has de donar al teu rival.
Després de robar cartes de criatures pots, si vols, prendre una fitxa de mestratge de la reserva. Si ho fas, has de descartar del teu davant i cap avall les cartes de criatures requerides per obtenir aquella que desitgis. La fitxa de mestratge obtinguda la poses al teu davant formant una única pila cap amunt, deixant al costat les fitxes de bonificació que tingués a sobre, si en tenia (veure a continuació). La majoria de fitxes de mestratge requereixen per obtenir-les escales de cartes de criatura d’un mateix color, però algunes altres volen d’un mateix número però de diferents colors. Mentre més cartes de criatura descartis en aquesta fase, més valor tindrà la fitxa de mestratge que t’emportaràs. Has de tenir en compte, no obstant, fins a quin punt vols esperar per tenir les cartes desitjades, ja que el teu rival pot avançar-se i llevar-te la fitxa de mestratge que tu vols.
Si has decidit prendre una fitxa de mestratge, pots fer, a més, una de les dues opcions següents:
- Posar una o dues fitxes de bonificació en una fitxa de mestratge de la reserva per incrementar el seu valor en 1 o 2 punts respectivament. Això ho faries si creus que seràs tu la persona que s’emportarà aquesta fitxa de mestratge en torns futurs.
- Bloquejar una fitxa de mestratge de la reserva donant-li la volta per evitar que se li puguin afegir fitxes de bonificació en torns futurs. Això ho faries per fer-li mal al teu rival, ja que la idea és evitar que afegeixi bonificacions en fitxes de mestratge que ben segur s’emportarà i tu no.
La partida s’acaba quan surt la carta de dia de la baralla al robar d’ella cartes de criatura. El jugador que té el torn ha de fer-ho al complet. Fet això, calcula la teva puntuació sumant els punts que et donen totes les fitxes de mestratge que has aconseguit i afegint un punt per cada fitxa de bonificació que tinguis. Guanyes si tens més puntuació que el teu rival.
 |
Artemisia Gentileschi: Maria Magdalena en èxtasi (1620-1625) |
“Clareja un matí més i tot és avui més del mateix”. És l’etern pensament que li ve al cap dia rere dia. Alguna cosa ha de canviar.
Ella viu des de fa deu anys en aquell hospital per a bojos –“sí, per a bojos”– i ja no li dona la gana endolcir més la realitat. Per això serveixen les històries de ficció, les que escriuen els escriptors. “Jo no estic inventant res. Jo estic com un llum, i encara tinc un problema més: no recordo per què”.
Però aquell matí no és com els altres. La carretera porta una visita inesperada. La infermera de torn l’avisa que algú vol veure-la. Ella se sorprèn. Fa temps que ningú no li fa companyia, per saber com està, per cuidar-la una estona algú que no formi part del paisatge hospitalari. S’empolaina involuntàriament en el mirall. Abans fins i tot de saber qui la cerca. Aquest és un dia diferent.
“I més que ho serà”, pensa. La dona que se li presenta és bonica i sembla surar en l’aire. El seu somriure atura el temps. Com si no hi hagués res més important que mirar-la i deixar-la somriure tant com vulgui. “El millor encara ha d’arribar”, diu aquest somriure.
La visitant l’acompanya al sofà i s’asseu al seu costat.
– Senyora, he vingut a explicar-vos qui sou vós. Sé que sembla que heu oblidat una època del vostre passat i vull ajudar-vos a recordar-la. Havia perdut la vostra pista, però ja us he trobat. Conec el motiu dels vostres trastorns i per què sou aquí. Mai ningú no ho va creure, encara que vós lluitàveu per un somni. Vau ser una dona avançada al vostre temps, atacant gegants sense fixar-vos en que fossin molins, defugint les burles de tothom per perseguir un amor que no estava ben vist. Vau oblidar fins i tot les meves, de burles, i el meu menyspreu. Em dèieu “princesa” i jo em reia a la vostra cara. Em dèieu versos i jo no us escoltava. Em vau estimar des del principi, des d’abans del principi. I al final m’ho vau encomanar. No he deixat d’estimar-vos des de llavors i ja no m’importa res el que digui ningú. Soc vostra.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
S’han anat comentant un munt de coses, aquests darrers dies, arran del desallotjament de l’assentament il·legal del B9 a Badalona, una qüestió molt complexa que ha posat damunt la taula un munt de temes que reflecteixen bé les tensions que vivim avui al món. Els que de petits llegíem les tires del “Carpanta” poc ens imaginàvem que tornaríem a veure gent dormint sota un pont.
1. La constatació que ja no ens cal dissimular la por i la manca d’empatia per la gent menys afortunada amb arguments més o menys humanitaris (igual com Donald Trump no es pren la molèstia de dir que vol la democràcia per a Veneçuela: afirma que en vol el petroli). La indiferència o el menyspreu ja s’expressen obertament i diria que estan de moda. Igual com anys enrere, a Europa (i no només a Alemanya) el menyspreu als jueus es considerava normal. El govern nazi va mentir, va oficialitzar, va prendre mesures extremes, però en el conjunt europeu molta gent va col·laborar en l’extermini quan va patir l’ocupació. I això que encara no existien les xarxes socials.
2. La manca d’habitatge és extrema i afecta una part molt important de la població, de maneres molt diferents: els joves que no es poden emancipar, els treballadors que no poden pagar-lo bo i tenint feina, les famílies que han de compartir pis amb desconeguts i viuen amuntegadament i sense intimitat, la gent desarrelada que ha de viure al carrer, per raons de salut mental, de solitud, de migració o de desestructuració familiar... Molts homes i cada cop més dones. Difícils de quantificar. Les dades les tenim sobretot per entitats que en fan recompte, com Arrels, o pels equipaments oberts per a persones sense llar. La por i el desinterès de molts ajuntaments fa que mirin cap a una altra banda i que no permetin l’empadronament.
3. Les administracions públiques temen que si dediquen recursos als sense llar es produirà un efecte crida. Però quan el problema és tan gran, la immobilitat comporta molts altres riscos per als sensellar i per al conjunt de la població: per donar respostes adequades a la precarietat, convé quantificar-la i conèixer-la, i analitzar-ne causes i conseqüències. I calen planificació i recursos. No empadronar, expulsar o permetre assentaments com el B9 no acaba amb el problema, ben al contrari, provoca conflictes i els amplifica. Les expulsions no son tals, simplement la població es dispersa, per agrupar-se a un altre lloc o per tornar més endavant. Per tant no empadronar pot voler dir tallar l’accés a la sanitat pública, i per tant obrir portes a la irrupció o transmissió de malalties que poden acabar afectant molta gent.
4. Els assentaments no són espais segurs. Són ghettos molt precaris, amb risc d’incendi o d’esfondrament, o senzillament amb el d’instal·lació de màfies i tràfics diversos. Cal evitar que es facin grans i adequar sortides dignes per a la gent que hi viu.
5. De les persones que vivien al B9, segons dades de Càritas, hi havia gent amb feina -sense contracte- en el mateix entorn badaloní. Expulsar-los els posa en una situació límit, talla els vincles d’una població vulnerable i evidentment no afavoreix el seu arrelament. Fins i tot en el conflicte, hi ha espurnes de vida i d’esperança, que cal potenciar. Els drets humans no són per fer-ne festivals més o menys de color de ros: són per aplicar-los en circumstàncies difícils.
6. Alguns d’aquests problemes estan relacionats amb la llei d’estrangeria, que és molt i molt contradictòria en la seva aplicació.
7. No actuar ara amb respostes que afavoreixin que la gent pugui tirar endavant (polítiques d’habitatge a curt, mitjà i llarg termini; permisos de feina; escolarització, aprenentatge de la llengua, tractament de malalties i d’addiccions....) és crear un problema molt més gran i difícil de resoldre en un futur. Això sí, actuar requereix no utilitzar la situació com a projectil polític, escoltar, planificar, consensuar... Res del que, ai, és la política avui. Ens hi juguem molt.
Mercè Solé
Ja s’ha conclòs el primer pas important en la restauració de la Torre Modolell: s’ha restaurat ja la part que va des de la porta monumental d’entrada cap a l’esquerra, o sigui cap al carrer del Sol.
Aquesta restauració inclou, per la banda del carrer de Jaume Abril, tot l’espai de l’antiga seu del Sindicat de Pagesos, i que en temps antics, des de mitjan segle XVIII, va ser una fassina, és a dir, una destil·leria on s’hi fabricava aiguardent. D’aquella època se’n conserven alguns elements per a la destil·lació, i sobretot s’hi conserva la magnífica columnata que fa goig de veure. I per la banda del Jardí hi tenim les escales que pugen a la terrassa on hi havia les antigues escoles, amb els balustres (que abans eren de porcellana i ara no, però també fan goig), la font que es veu des de baix, la font que hi ha a dalt, i el paviment.
Tot aquest espai encara no està obert a la visita del públic, però ja s’hi fan actes puntuals: s’hi va fer el Campament Reial els primers dies de gener, el proper divendres 16 a les 20,30 hi tindrà lloc el concurs de Festa Major “Coneixes Viladecans?”, i el diumenge 18, a la 1 del migdia, s’hi celebrarà el Concert d’Any Nou, tal com podeu veure en els anuncis que hi ha en aquesta mateixa revista.
Per més endavant, s’està preparant un projecte museogràfic sobre la vinya i el vi a Viladecans, i encara s’ha de concretar l’ús global que es donarà a tot el conjunt restaurat.
Certament que és per alegrar-se’n, que finalment tinguem a disposició de tots plegats aquest magnífic espai. O sigui que cal donar les gràcies a tots els ho han fet possible. Però ara, certament, no podem deixar de demanar, els viladecanencs i viladecanenques que ens estimem la ciutat, que aquest procés de recuperació del nostre patrimoni no s’aturi. Que no s’aturi la restauració de tota la casa-palau, i que s’engegui ja la restauració del jardí. Viladecans s’ho mereix!
Josep Lligadas Vendrell
Es torna a activar, o almenys es torna a parlar des de les administracions públiques, del metro del Delta. Un ramal dels Ferrocarrils de la Generalitat que, des de Sant Boi, doni servei a Viladecans, Gavà i Castelldefels. Doncs vinga, som-hi, comencem avui mateix el procés!
Des de l’any 2004 que sentim a parlar del projecte. D’aquest, i d’algun altre sistema d’enllaç ferroviari. Mentrestant, ha millorat la comunicació amb Barcelona amb el fet que ara tots els trens parin a Viladecans. I igualment, ha millorat la connexió amb autobús mitjançant la nova línia M5 fins al tren i el metro de Cornellà.
Aquestes millores, però, funcionen amb notables deficiències. I, en tot cas, és obvi que amb això no n’hi ha prou. Perquè la població de tota aquesta zona va creixent, i més que creixerà. I si ja ara és difícil anar a Barcelona, més ho serà en el futur. Per tant, ja és hora de fer un decidit pas endavant i iniciar la construcció d’aquest enllaç amb els Ferrocarrils de la Generalitat, que té a més l’avantatge que, com que ja se n’ha parlat altres cops, ja hi ha uns quants estudis fets que ens estalviarem d’haver de fer ara.
Però cal posar-s’hi de seguida. Perquè, si ens hi posem ara mateix, ¿quants anys trigarem a tenir-lo fet? Nosaltres no ho sabem, però els tècnics corresponents sí que ho saben, i saben que són uns quants. Doncs benvolgut president dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, senyor Carles Ruiz, antic alcalde de Viladecans, que tot aquest panorama se’l coneix bé: sisplau, activi ja el metro del Delta!
A les imatges dels voltants de l’Hospital de Viladecans dels anys 1982-88 i actuals, de l’any 2025, podem observar la gran transformació esdevinguda a l’entorn i com també es fa palesa a la resta de la nostra ciutat.
.jpg)
Migrador i hivernant molt comú. D’aspecte poc cridaner amb colors molt discrets i amb hàbits terrestres i gregaris.El dors és marró, una mica verdós, amb estries fosques. El ventre és de color blanc, molt ratllat i els flancs ataronjats.Les potes són marró clar i als dits destaca l’ungla del dit posterior que és molt llarga. S’alimenta d’insectes i llavors. Tots dos sexes són iguals. No es considera amenaçada.
S’apropen les festes d’Hivern i des de la Biblioteca de Viladecans es celebren aquestes dates amb activitats, tallers i el tradicional sorteig del lot cultural entre les usuàries i usuaris del servei.
Les butlletes ja es reparteixen des de fa unes setmanes entre aquelles persones que agafen llibres i publicacions en préstec. Per participar, un cop fet el préstec, s’ha d’omplir la butlleta amb el número del carnet de la Biblioteca (el codi de barres de la part de darrere), nom i cognoms, telèfon i el correu electrònic. Després s’ha d’introduir aquesta butlleta a l’urna habilitada al taulell de préstec, situat al vestíbul.
El sorteig es farà un cop passades les festes amb la tria a l’atzar d’una de les butlletes i es transmetrà en directe a través de la xarxa social Instagram de la Biblioteca. Aquest sorteig cultural, que s’ha convertit en un clàssic de la Biblioteca per aquestes dates, vol premiar tots aquells usuaris i usuàries que utilitzen el servei i participen de l’activitat de la Biblioteca durant tot l’any. El lot cultural està format per llibres infantils i d’adults de narrativa i coneixements i té a més diverses novetats literàries destacades d’aquest 2025.
A més del sorteig per celebrar aquestes festes, hi haurà una hora del conte especial. La narradora Mon Mas farà una sessió nadalenca en la qual convidarà als infants de més de tres anys a entrar a Tívoli, on els personatges de Hans Christian Andersen es reuneixen en un parc d’atraccions: un laberint de plomes i miralls, la sirena al tren de la bruixa i una muntanya de pèsols. La sessió serà a la Sala Infantil, dijous dia 18 de desembre a les 18 hores.
També pel públic infantil està prevista, amb col·laboració amb el departament municipal d’Educació, l’activitat del Planetari (dilluns 22 i 29 de desembre de 15.30 a 20 hores) per a infants de més de cinc anys. Les inscripcions s’han de realitzar a partir del dia 12 a les 18 hores a través d’un codi QR que es pot trobar a l’agenda de la Biblioteca, a les xarxes socials i a la web de l’Ajuntament.
A més la Biblioteca acollirà, com és habitual en aquetes dates, les aules d’estudi, que començaran el dia 9 de desembre i finalitzaran el 30 de gener. Els horaris previstos són dilluns de 15:30 a 23 hores (només tardes) i de dimarts a diumenges de 10 a 14 hores i de 15:30 a 23 hores. El servei d’aules d’estudi romandrà tancat els dies 25-26 de desembre i l’1, 5 i 6 de gener.
Una cançó de pluja
Joan-Lluís Lluís
Barcelona: Club Editor, 2025
La protagonista d’Una cançó de pluja es diu Ella-Calla i és l’única de nou orangutans que aconsegueix fugir del vaixell on els han empresonat. Així comença un periple per tornar al seu bosc nadiu a l’illa de Borneo. L’acompanyen els records dels companys d’espècie, fantasmes bondadosos. I entre la llum elèctrica dels pobles i la remor de les màquines, és una mitologia ancestral que es desplega sota els auspicis de dues divinitats: la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans… Fins que, al cor de la selva, el viatge d’Ella-Calla topa amb l’horror. Una història commovedora, potent, que no decau, i ben escrita. Narració curta, amb capítols breus que presenta el viatge com a fórmula narrativa, un clàssic que freqüenta l’escriptor nord-català. En aquest cas, Ítaca és la selva de Borneo, però no és cap rei qui vol tornar a casa sinó un simi, femella, que té la dissort de creuar-se amb humans. Després de guanyar l’Òmnium amb Junil a les terres dels bàrbars, Joan-Lluís Lluís torna amb una nova faula moderna.
L’Intercanvi
L. Karol
Barcelona: Bindi Books, 2025
L’escola organitza un intercanvi escolar i la família Caputxeta envia la seva filla a casa de la família Llop, i a l’inrevés. La cosa té com a resultat una estada espaterrant amb moments molt especials, perquè allò que ens sembla estrany i espantós, quan ho vivim, fins i tot ens pot agradar. Una novel·la epistolar que, a través de personatges tan populars com la Caputxeta i el Llop, planteja el tema de la diversitat cultural des d’una visió plena d’humor. El conte, adreçat a infants d’entre 7 i 10 anys, va rebre el premi francès Prix Nord Isère Jeunes Lecteurs el 2023.
Toda la belleza del mundo: una historia sobre el arte, la vida y la pérdida
Patrick Bringley
Barcelona: Paidós, 2024
Centrat en l’inici del seva glamurosa carrera al The New Yorker, l’autor d’aquesta obra, Patrick Bringley, mai va imaginar que acabaria sent un dels vigilants del Museu Metropolità d’Art de Nova York. Tot va canviar quan al seu germà li van diagnosticar un càncer terminal, moment en el qual va sentir la imperiosa necessitat d’allunyar-se de la bullícia quotidiana. Així, va deixar el setmanal i va buscar consol en el lloc més bell que coneixia. Per a la seva sorpresa, aquest refugi es va convertir en la seva segona llar durant una dècada. El seguim mentre custodia delicats tresors des d’Egipte fins a Roma, passeja pels laberints sota les galeries, desgasta nou parells de sabates i es meravella davant les belles obres de les quals ha de tenir cura. Bringley entra en el museu com un fantasma, silenciós i gairebé invisible, però aviat troba la seva veu i la seva tribu: les obres d’art i els seus creadors, i la vívida subcultura dels vigilants del museu —un magnífic mosaic d’artistes, músics, operaris incondicionals, immigrants, bromistes i somiadors—. Conforme s’enforteixen els seus vincles amb els seus col·legues i amb l’art, arriba a comprendre l’afortunat que és de viure entre les parets d’aquest petit univers que tant s’assembla a les millors facetes del nostre món, al qual torna amb gratitud de manera gradual.
Quan defenses l’opinió que convindria regularitzar la migració, fer realitat els seus drets i destinar recursos a l’acollida, el més normal és que t’acusin d’ingènua, de “woke” o de bonista. I segurament tenen raó. No visc la presència dels nouvinguts que arriben de l’estranger com una amenaça ni em són competència respecte a res. I per tant no tinc motius per aplicar lleis draconianes als nouvinguts.
De fet, entenc perfectament algunes pors, perquè també les sento de vegades. La primera vegada va ser viatjant en la Renfe en un trajecte del Maresme. Tots els meus companys de vagó eren negres i parlaven llengües que jo no només no entenia, sinó que no identificava amb res conegut. Em vaig sentir inicialment intimidada, tot i que no hi va haver cap motiu d’alarma. Recordo també la impressió que em va fer contemplar una fotografia dels nens cantors de Viena (Wiener Sängerknaben), la quinta essència de l’imperi austrohongarès, amb cares orientals o mooolt morenes. No he tornat a veure aquella foto, però certament la proporció de nens que ja no eren rossets i blanquets era gran i em va fer adonar de com canviava la població. Inevitablement ho vaig viure com una pèrdua, jo, a qui els símbols nacionals austríacs ni em van ni em venen.
També avui molta gent viu la migració com una amenaça al català. Però la globalització en si mateixa, amb o sense immigrants, porta a la uniformització lingüística i cultural i no hi ha receptes fàcils per defensar les minories. Perquè com sabem bé els catalans, les llengües no arrelen per decret, sinó per seducció.
Jo, en qualsevol cas, puc sentir i entendre moltes pors. Algunes són raonables, d’altres no ho són gens. No estic exempta de prejudicis, com tothom.
Amb tot, hi ha algunes coses que penso que poden ajudar:
La consciència que allò que percebem no sempre és objectiu. D’això no costa gaire adonar-se’n per poc autocrítics que siguem. Hem de saber que hi ha qui atia la por (aquesta por a l’estranger i moltes altres) per raons polítiques. És possible destriar el gra de la palla, equilibrar emocions i actuar amb sentit comú. I mirar d’evitar la perversa polarització que promouen alguns partits polítics.
La consciència també que vivim en una potent centrifugadora que produeix molts canvis socials. Alguns canvis, que vivim com a pèrdua o com a amenaça, són deguts a la mobilitat humana, però la majoria no. Mengem, ens entretenim, ens relacionem i ens comuniquem de forma molt diferent a com ho fèiem abans. La diversitat del nostre entorn és només una d’aquestes novetats.
La desigualtat social, la manca d’habitatge, i la precarietat laboral i econòmica són tendència universal amb o sense migració. Molts depredadors, com s’ha mostrat recentment als hospitals de Madrid, assetgen l’Estat del Benestar. No són els nouvinguts els qui són la més gran amenaça per als serveis públics: és la rapinya capitalista. L’Estat del Benestar no es pot deixar en mans privades i l’hem de defensar dia a dia.
La Llei d’Estrangeria és confusa, complexa i plena de contradiccions. Provoca que molts migrants qualificats no puguin fer la seva feina... ni cap feina durant anys. Això té conseqüències molt negatives: enterboleix el procés d’integració, impulsa l’economia submergida, promou la competència deslleial i fa caure a la baixa els salaris, causa el sorgiment de màfies que aprofiten les innombrables esquerdes de la llei, impedeix la cotització a Hisenda i a la Seguretat Social, i un llarg etcètera. Però la llei no la fan les persones nouvingudes. La fem nosaltres. Perquè, qui no coneix algú que tindria feina amb contracte i no pot aconseguir el permís de treball de cap manera?
A Espanya, malgrat totes les dificultats, la llei és més garantista per a la mà d’obra estrangera que en els nostres països veïns. Però els restrictius criteris europeus es van imposant. Em pregunto què en traurem de potenciar un futur amb una gran borsa de persones en situació irregular, assistides per màfies, esporuguides, en situació de precarietat, sense haver cotitzat i sense drets a pensió. No ho viurem sense un greu conflicte social. Com passa a França i a tants llocs.
Acostumar-nos als canvis no és senzill. En qualsevol cas, el bé comú no es pot construir des de la por i la repressió. I creure en el potencial solidari de la gent a partir de la confiança mútua ha estat un signe identitari de la classe obrera. Doncs això. Tots, totes som treballadors.
Mercè Solé
