dimarts, 11 de novembre del 2008

Un model que s'enfonsa

La tempesta ja convertida en huracà no passa i la pluja de notícies ens van sorprenent dia rere dia. Però, tornant de la meteorologia al dia a dia, veiem que el que ha estat per a alguns el sistema econòmic i polític menys dolent, en aquests moments és un sistema tocat.
Aquest model està fallant i aquesta vegada possiblement no es tracti només d’un reajustament del sistema mateix. Un model inspirat en l’egoisme i el guany sense escrúpols. Un model voraç i depredador està portant les economies personals, locals i globals per un camí desconcertant.
L’especulació en les finances i en la vivenda durant anys al nostre país junt amb una conjuntura internacional com la que vivim, ens ha portat a una situació molt greu. N’hi ha hagut uns quants que s’han inflat de guanyar diners, sobretot banquers i especuladors de l’habitatge (bastants constructors i negociants immobiliaris). Però, a la vegada que aquests guanyaven sense parar, uns altres es veien cordats a unes hipoteques impossibles de pagar. Tenim l’economia tocada, però no només la financera, també la productiva, i veiem com les empreses, aprofitant el moment, deslocalitzen la seva producció i la llista d’aturats augmenta dia rere dia.
Ara, aquells poders públics als quals no els anava gens malament aquest model, veuen com tot cau com si fos un castell de cartes, i es preocupen d’anar a socórrer aquells que tant havien guanyat, mentre que, per una altra banda, volen fer reformes d’acomiadament dels treballadors.
A Viladecans, no hem viscut fora d’aquest model, i en pocs anys hem vist créixer de forma exagerada la quantitat d’edificis de vivendes i el seu preu. Això semblava que no tenia límit. Un clar exemple d’aquest tipus de model l’hem vist néixer i créixer sobretot per sobre de l’estació del tren amb aquelles gegantines torres de vivendes amb preus també gegants, que ara estan portant el mateix camí que les economies actuals.
Tot això tindrà a la llarga o a la curta una repercussió sobre les nostres vides i possiblement tornarem a ser nosaltres una vegada més els que paguem els plats trencats. Sigui o no sigui així, almenys, durant i després d’aquest episodi, hauríem de reflexionar sobre el món on vivim i el que volem deixar als nostres fills.

El cas Roca


La factoria Roca Radiadors ubicada als municipis de Gavà i Viladecans, on molts homes d’aquestes poblacions hi han treballat i encara hi treballen, ha causat silicosi des que es va posar en marxa fins fa pocs anys. La silicosi és una malaltia degenerativa dels pulmons produïda per diversos tipus de pols. Han sigut molts els treballadors que han patit aquesta malaltia i que els ha causat la mort. Molts d’ells ni tan sols la tenien reconeguda com a malaltia laboral, ja que afecta d’una manera progressiva i la majoria es varen morir quan ja estaven jubilats.
Aquesta situació ha sigut molt greu a la nostra comarca, i mai ningú no s’ha preocupat d’aquest fet. Què han fet els sindicats davant d’aquests casos? Què han fet els metges de l’Hospital que els visitaven? Ni tan sols se’ls informava que era una malaltia laboral reconeguda ni els drets que això implicava.
Tampoc no es coneixen estadístiques de quantes persones han estat víctimes de la malaltia. Penso que es podria fer alguna cosa en aquest sentit si hi hagués prou persones interessades en fer-ho. I jo hi estic. Si tu també hi estàs, pots posar-te en contacte amb mi al telèfon 650.94.42.49 (Anna).
Aquests dies es parla de fer una estadística de les tonyines que varen desaparèixer a la Mediterrània per una determinada malaltia. No tinc res contra les tonyines, ans al contrari, però no és més trist que dels treballadors de Roca que varen deixar la vida per la seva família ni tan sols se n’hagi parlat ?
Anna Besora i Torradeflot

Sobre els contenidors d'escombraries


Cada dia, de forma rutinària, agafem les bosses d’escombraries, dues o tres prèviament seleccionades, anem cap als contenidors situats al carrer i aboquem al seu interior les escombraries cadascuna al lloc que els correspon.
Bé, doncs aquest gest tan habitual i intranscendent per a la major part de la població no ho és gens per al col·lectiu de la gent gran que, donades les seves limitacions físiques, tenen greus dificultats per dur a terme, amb tota normalitat, aquest deure ciutadà.
Aquesta problemàtica es dóna on hi ha els contenidors verds, amb tapa a gran alçada i amb pedal per poder-los obrir. Les persones grans fan veritables equilibris per tal de poder abocar les escombraries, ja que s’han d’aguantar amb una sola cama pel fet d’enlairar l’altra per tal d’obrir la tapa. Si a més porten el bastó per poder mantenir l’equilibri, ja em direu...
Aquests contenidors constitueixen encara, avui dia, la major part del sistema de captació d’escombraries de Viladecans. Per tot això, demano a tots aquells que tenen alguna responsabilitat en aquesta qüestió que tinguin una major sensibilitat cap a aquest col·lectiu que per raons òbvies mereixen un tracte especial i, apel·lant a aquest sentiment, facin tots els esforços necessaris per tal d’eradicar la totalitat d’aquests contenidors i els facin substituir per d’altres adaptats tal i com ja s’ha fet en alguns barris de Viladecans.
A part de facilitar aquesta tasca a la gent gran millorarem, també, les condicions higièniques, estètiques i urbanístiques de les àrees on s’implantin aquests nous contenidors, amb el consegüent reconeixement d’aquest esforç per part de la resta dels ciutadans i ciutadanes de Viladecans.
Eduard Mondragón Condeminas

Festes de Nadal en temps de crisi


Aquest any poden ser unes festes diferents, al meu parer potser millors. El consumisme frenètic que es crea en aquests dies penso que no ho serà tant.
Els que no estaran contents seran els nens i nenes, si els han de retallar –tant el cagatió com el Pare Noel com els Reis– la quantitat de joguines i regals que fins ara rebien. Potser sigui el moment d’explicar-los, a una certa edat, que no es pot estirar més el braç que la màniga, amb tot el que aquesta frase significa.
Han de saber quan les coses canvien i adaptar-los a la situació. Per sort, aquesta última generació no coneixen el que són les privacions, però també han d’aprendre que sense tantes coses materials poden ser feliços.
Educar-los en els valors humans, que siguin més tolerants: aquesta pot ser la millor inversió que podem fer de cara a un millor futur per a la humanitat.
Maria Comas Oriol

La crisi, des de Càritas de Viladecans


No fa gaire Locàlia es va interessar per com vivíem des de Càritas de Viladecans tot això de la crisi. Vaig pensar que benvingut reportatge, però que potser era una mica prematur. Perquè parlem molt de la crisi, però em semblava que els efectes no es notarien d’una manera immediata: el còctel d’atur, hipoteques impagades, lloguers endarrerits, deutes, pensava jo que segurament es notaria més d’aquí uns mesos, quan les famílies ja no puguin fer de coixí, quan la cadena d’empreses “tocades” s’hagi eixamplat com una taca d’oli.
Doncs bé, ja veig que no em guanyaria pas la vida com a sibil·la, perquè m’he equivocat de mig a mig. No sé què passarà més endavant, però de moment a Càritas ho hem notat de ple.
En primer lloc, pel col·lapse dels Serveis Socials: dos mesos de llista d’espera quan demanes hora.
En segon lloc, per la realitat que ens arriba: moltes més demandes d’aliments, moltes més demandes de feina, moltes més demandes de pagament de rebuts d’aigua i de llum.
En tercer lloc, per la disminució de donatius i pel retard de les administracions a pagar les subvencions, de tal manera que si continuem amb l’increment de despesa i la manca d’ingressos ens veurem impossibilitats de donar resposta a una població que es troba en situació molt vulnerable.
Hem notat el retorn de molta gent. En els darrers anys, les persones que ateníem eren bàsicament situacions molt cronificades –algunes famílies a la frontera de la marginació, jubilats amb pensions sota mínims–, persones estrangeres recentment arribades i encara no situades. La gent que no tenia impediments legals per treballar, anava fent, potser en precari, però amb força autonomia. Avui tornen, perquè han perdut la feina. Tornem a atendre famílies treballadores amb pocs recursos.
De les persones demandants de feina, nosaltres ateníem les que no poden anar enlloc més perquè sense papers no poden obtenir un contracte de treball. Ara ve molta gent amb permís de residència i de treball que acaba de perdre la feina. L’increment és notable. I el que nosaltres els podem oferir no és gens adequat, perquè no és bo que, qui té alternatives legals, incrementi el gruix de l’economia submergida.
En un mes i mig hem gastat tant en subministraments com en els set mesos anteriors. ¿Per quan les famílies tindran garantit un subministrament mínim d’aigua i de llum? Aquesta hauria de ser una mesura a adoptar si es vol garantir els drets dels infants i de les persones amb dependència.
Amb aquest panorama, necessitem efectius: més diners i més persones voluntàries. Més diners per fer front, des de la solidaritat, a les necessitats socials que van sorgint. Molta gent està afectada per la crisi, però encara som molts més els qui comptem amb feina fixa i habitatge segur. Faríem bé de tenir present la gent que no arriba a fi de mes, amb un donatiu o fent-vos socis de Càritas amb la quota que vosaltres mateixos considereu oportuna.Hem de ser tan exigents com calgui amb les administracions públiques, però això no treu que nosaltres no puguem col·laborar-hi d’alguna manera. Si hi esteu interessats, podeu escriure a caritas@viladecans.net o bé fer algun ingrés al compte 2100 0280 16 0200126714 de Càritas de Viladecans. Tot ajut serà benvingut.
I necessitem també més persones que puguin donar-nos un cop de mà en les classes de català i de castellà per a persones estrangeres: fent alfabetització, però també ajudant-nos a mantenir converses per practicar la llengua o tenint cura dels nadons mentre les seves mares són a classe. És una feina gratificant de veritat. Podeu trucar al 936301166 (Aurora).

Mercè Solé

Un descampat oblidat



Les fotos que acompanyen aquest article són les del descampat de sota casa, a l’interior de l’illa de cases formada pels carrers del Sol, Sant Isidre, Jaume Abril i Pi i Margall. Més o menys, la història ha anat així:
Des de fa 29 anys l’Ajuntament va dient que té previst netejar el descampat i fer-hi una plaça. Només l’ha netejat dues vegades en tot aquest temps, i la neteja va ser passar-hi una màquina. Dues vegades hi han hagut d’intervenir els bombers, perquè el foc agafava els arbres i feia por que arribés als pisos.
Al principi ens varen dir que una part proporcional del terreny era de cada finca, després semblava que no era així. Quan els interessa és una cosa, quan no els interessa n’és una altra.
Els veïns varen cedir a l’Ajuntament la seva part de terreny a canvi del compromís, per part de l’Ajuntament, de mantenir net el terreny a l’espera de fer-hi la plaça.
En un moment donat, l’Ajuntament va dir que hi faria un MacDonalds, i per aquí no vam passar. Es va sortir al carrer en pla de protesta i es va aconseguir que no ho fessin, però ja mai més l’Ajuntament s’ha preocupat de mantenir net el terreny.
Es fa el que ells volen o res, i per fer-hi segons què, més val que continuï tot com està. No volem cap construcció al mig dels pisos, i tampoc una plaça pública on es pugui fer xivarri i ens faci la guitza tant de dia com de nit.
Elisa Anton

Desigualtats


Tot llegint la columna de Fernando Ónega a La Vanguardia del 20-09-08 vaig quedar bocabadat: es tracta del fet que una inspectora d’hisenda pel sol fet de ser funcionària ha rebut un préstec per comprar-se la casa, sense més aval que ser funcionària, mentre que a la resta de ciutadans i ciutadanes d’aquest país se’ls demana multitud de garanties a part de tenir un salari.
Com és possible que demanem un món més just quan hi ha persones que tenen uns avantatges respecte les altres per tan sols pertànyer a un determinat col·lectiu? Com és possible que mentre la major part dels treballadors i treballadores estan sotmesos a la angoixa de perdre el seu lloc de treball hi hagi gent que viu tranquil·lament sense preocupar-se gens ni mica per aquesta circumstància? Com és possible que, mentre la major part dels treballadors i treballadores d’aquest país estan sotmesos a la pressió de donar resultats positius de la seva gestió dins l’empresa on treballen, hi hagi gran quantitat de gent –no dic tota, afortunadament– a la qual això els rellisca? Com és possible que, mentre la gran majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país han d’anar a la sanitat pública o, si vol un servei més diligent (no dic millor) i ràpid, hagin de pagar-se una mútua privada, hi hagi una gran part d’aquest col·lectiu privilegiat que gaudeixi –directament– dels serveis d’una mútua privada? Com és possible que hi hagi un col·lectiu que pugui gaudir d’aquests, diguem-ne, avantatges respecte dels altres treballadors i treballadores?
Alguns podran dir que han estudiat força i han hagut de fer i aprovar unes difícils oposicions. És a dir, que el sol fet d’estudiar uns quants dies o mesos o anys ja dóna dret a tenir aquesta sèrie d’avantatges que la resta no tenen? És que la resta de ciutadans i ciutadanes no fan oposicions cada dia per tal de demostrar davant dels gestors de la seva empresa que estan al dia amb tot allò que suposi un avanç en el coneixement de les coses? Mentre uns tenen l’obligació d’avançar dia a dia demostrant que són vàlids, diligents i que aporten nous coneixements a les empreses, a uns altres ja els val el sol fet de fer una oposició per demostrar la seva vàlua per tota la vida? És això just?
Ja és hora que des dels poders públics es facin totes aquelles tasques necessàries per evitar aquestes desigualtats; només així, començant ben a prop nostre, podrem aconseguir un món més just i digne per a tothom.
Eduard Mondragón Condeminas

És possible la pau?


El passat dia 21 de setembre es va celebrar el Dia Internacional per la Pau. Aquest és un dia per recordar i fer present que, encara que el concepte de seguretat que ara es té s’ha anat obrint als aspectes no militars, encara hi ha conflictes armats al nostre món que, per desgràcia, representen un aspecte clau de la seguretat humana.
El sistema de seguretat col·lectiva creat per la carta de Nacions Unides el 1945 i articulat al voltant de paràmetres basats en principis com el de prohibició de l’ús de la força (art. 2), es va desactivar després que la Guerra Freda fes impossible la seva aplicació i es generés un conjunt d’efectes perjudicials per al manteniment de la pau i la seguretat internacionals. Van començar a proliferar els conflictes armats i el món va ser testimoni d’una cursa d’armaments sense precedents (armes nuclears, químiques i biològiques). Donat el fort impacte que la Guerra Freda va tenir en el sistema de seguretat col·lectiva i en la justificació de l’ús de la força, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va anar ampliant el concepte d’amenaça a la pau i seguretat internacionals. Però, tot i que aquest fet va comportar prendre noves mesures per fer-hi front i sigui el Consell de Seguretat qui ha de donar l’autorització per a l’ús de la força, controlar operacions militars, etc, continua havent-hi casos en els quals estats i organitzacions regionals utilitzen la força sense aquesta autorització, com va ser el cas de Kosovo per part de l’OTAN o d’Afganistan i Iraq per part dels Estats Units.
Vist aquest panorama encara ens fem la pregunta: és possible la pau? i no tenim una resposta que ens ho asseguri. Però sí que podem fer més evident i posar de manifest el tarannà pacifista de la major part de la població, així com treballar per promoure el foment d’aquesta pau que tots volem.
Catalunya té un dens historial pacifista que s’estén al llarg de tot el segle XX amb moments valuosos de vivències pacifistes com per exemple l’activisme del Moviment Internacional Catòlic per la Pau com a reintroductor del pacifisme a Catalunya, la Marxa de la Llibertat, que es va dur a terme l’estiu de 1976 o també els actes alternatius al Dia de les Forces Armades, que es van portar a terme a Barcelona l’any 2000, com a protesta contra tals manifestacions bèl·liques. Tot i així ens queda molta feina per fer dins el compromís pacifista pel futur: hem de posar els esforços en treballar per cercar la informació més veraç respecte a qüestions relacionades amb la guerra i les forces armades, en estructurar el pacifisme amb una dimensió més oberta per evitar que l’anomenat “xoc de cultures/religions” sigui justificant perquè s’obrin conflictes bèl·lics, en denunciar l’excessiva despesa militar i comerç d’armes, amb el consegüent increment de la industria d’armament a casa nostra i, en definitiva, hem de parar atenció i formar part de tots aquells actes, per petits que siguin, que ajudin a fer que la nostra societat mantingui el seu tarannà pacifista.
Des del departament de Convivència i Cohesió social volem continuar contribuint a fer que es mantingui el compromís per la pau, i per aquest motiu, en commemoració d’aquest dia 21 de setembre, vam aportar activitats que mostren aquest compromís com ara espectacles infantils de Pallassos Sense Fronteres (Una escola de nassos) a la Festa Major o la xerrada-debat sobre el conflicte Israel-Palestina on van intervenir membres d’associacions pacifistes compromesos com ara Francesc Tobau de la Plataforma “Aturem la Guerra”, Aritz Garcia voluntari de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina i Adriana Sabater, brigadista de l’associació Catalana per la Pau.
Amb aquests i d’altres actes, així com la col·laboració amb entitats que mostren el seu tarannà pacifista, continuarem contribuint amb el nostre gra de sorra a promoure el foment de la pau i a fer que la resposta a la nostra pregunta sigui: Sí, és possible!
Pepi Venegas

Qui dissenya Viladecans?


El disseny i la planificació de creixement de Viladecans, com tots els municipis de l’àrea metropolitana, sempre ha vingut condicionat per ens públics i privats de fora. Els nostres polítics no són els qui planifiquen el territori, tot i que són els culpables per deixar-ho fer.
Ara el nostre equip de govern presenta un Pla Local d’Habitatge per a Viladecans, extret d’un estudi de la diputació de Barcelona, que diu que Viladecans necessita 5.000 habitatges nous, en un moment de crisi immobiliària, potser per fer pujar la moral al sector, això sí, amb plans parcials als quals només hi tenen accés les grans immobiliàries i constructores que han canviat Viladecans, a pitjor, els darrers anys. Com per exemple Sacresa (la de les deu torres de Vilamarina), La Colonial (que va fer el barri de Can Preciós i que promourà el sector de Can Torrents), Mas Vilanova (que va fer Can Guardiola, i que pertany al Grup Vertix, i que acaba d’associar-se amb Emrey, constructora d’Enric Reyna, president l’associació de Promotors i Constructors) o Proinosa (la del Parc de negocis i que acaba de comprar, a l’empresa Unión Derivan que marxa de Viladecans, una finca a tocar de la carretera C-245, just on l’equip de govern té en projecte una megareconversió urbanística on hi tenen cabuda uns 675 habitatges, hotels i zona comercial, i que necessitarà una requalificació perquè actualment està qualificada com a (22a) Zona Industrial). I ja veurem qui acabarà construint el nou barri d’Oliveretes. Com veieu, la informació es ven a amics o al màxim postor.
Tot i així, per escenificar que fan les coses políticament correctes, els nostres polítics s’omplen la boca parlant de participació ciutadana creient que la participació es tracta que el poble parli i digui el que vulgui, que ells ja faran. Però el que realment cal és que es pensi, es debati i es proposi, però això els fa molt de por... pànic jo diria.
Segons diu el Pacte Nacional per l’Habitatge de Catalunya 2007-2016, els ajuntaments, mitjançant els plans locals d’habitatge, les memòries socials o instruments equivalents, determinaran les necessitats actuals i potencials d’habitatge amb protecció oficial de les poblacions respectives. I es comprometen a impulsar la constitució de taules locals d’habitatge, en col·laboració amb les associacions veïnals, per tal de garantir la participació ciutadana en la discussió dels plans locals d’habitatge o en la consulta dels informes consultius dels nous desenvolupaments per habitatge.
Per tot això, que ara se’ns presenti i es digui que s’obre un període participatiu del pla local d’habitatge de Viladecans fa riure, quan ja es presenta amb un estudi supramunicipal al darrera, de discutible veracitat, que l’avala, i que difícilment farà que ningú ho canviï... ni tan sols fent servir la taula local d’habitatge que no sabem si s’atreviran a crear.
Algú començarà a ser políticament incorrecte per començar a canviar les coses?
Ricard Caba

Una grande obra: Inmigrandes


Un dels darrers divendres Àtrium ens va oferir un gran espectacle a la sala petita, la gran obra “Inmigrandes” de l’artista d’origen argentí Pepe Garamendy.
Una obra que començava amb un joc de l’artista amb el públic, fent una mirada crítica a la utilització exagerada dels telèfons mòbils, i que va continuar abordant el que suggeria el nom de l’obra: la immigració.
Ens va delectar durant una hora i mitjà amb el seu monòleg, fent paròdia de la hipocresia de la societat espanyola davant de la inmigració d’avui en dia. En ell sortien frases com “Jo no sóc racista, però...” i ja us podeu imaginar el racisme que amaga el però; parlava de nous veïns a la comunitat, i en un to irònic deia: “Que us pensàveu que seria la Jennifer López?”, etc...
Va fer una repassada als diferents grups de nous veïns: els marroquins, els llatins, els de l’Europa del Est, els xinesos, etc., sempre amb una actuació que provocava una riallada continuada.
Per últim va demanar un fort aplaudiment, però no va ser gaire ampli degut el reduït nombre de persones que érem a la sala. Crec que la gent s’hauria de plantejar que els espectacles bons no només es fan a la sala gran, i des de aquí animar a Àtrium a continuar oferint aquest tipus d’espectacles.
Mª Carmen Castellano

15a. Caravana Solidaria


La Asociación Viladecans pel Sàhara estamos preparando la caravana para los campamentos de refugiados saharauis de Tindouf en el Sáhara. Es un proyecto solidario que tiene como objetico básico hacer una campaña participativa dirigida a todos los ciudadanos de Cataluña. Será de gel, champú y sobre todo pastillas de jabón, tan necesarios para una buena higiene.
Una vez empaquetados los productos y cargados al camión se llevan a un almacén central y desde allí al puerto con destino a los campamentos.
Este es un proyecto gestionado a nivel de Cataluña (Asociación Catalana de Amigos del Pueblo Saharaui, ACAPS), que cuenta con el soporte de la Delegación del Frente Polisario en Cataluña.
Todas las personas que quieran colaborar pueden llevar uno o más de estos productos al Auditorio Pablo Picasso.
Rosa Mercader

Els climentons recuperen una talla policromada de Sant LLorenç


Anys enrere, el carrer de les Canals era el nom que rebia l’actual carrer de Jaume Abril. Els viladecanencs seguien aquest camí per anar fins el lloc de les canals, on es trobava l’ermita de Sant Llorenç, situada a la confluència dels termes de Viladecans, Gavà i Sant Climent, a tocar de la riera del mateix nom.
A la banda de Viladecans es troba la masia de Can Tries, avui “restaurant Can Feral”, documentada al segle XVI i aleshores propietat de Pere Sbert. L’actual nom de la masia ens ve de Joseph Trias, que en va ser propietari al segle XVIII.
Darrere de Can Tries, en terme de Sant Climent, encara avui es poden observar les restes de l’ermita de Sant Llorenç de les Canals, que trobem documentada al segle XIV.
A la Visita pastoral de 1508, hi consta la presència d’un ermità que hi vivia i en tenia cura, i també l’obligació del rector de Sant Climent de celebrar-hi un ofici cantat el 10 d’agost, dia de Sant Llorenç. El 1773, el bisbe Josep Climent en prohibeix el culte, a causa del seu estat lamentable: “Per quant la Hermita de San Llorenç està molt derrocada e indecent, tant en lo material de ses parets com en lo formal de son altar (…) manam al Curat desta parroquia que no celebre la santa missa fins a tant no sia adobada la dita Hermita y son altar”. Pocs anys després, a la Visita de 1787, l’ermita ja es troba altre cop en condicions de celebrar-hi missa, en aquesta mateixa Visita hi consta que pertany al comú i que aquest la cedirà a un particular. L’ultima constància que tenim de l’existència de l’ermita és de la Visita pastoral de l’any 1818. Després d’aquest any es devia iniciar un procés d’abandonament i ruïna fins a la seva desaparició. Tota aquesta informació la trobem ampliament recollida en el llibre Les arrels històriques de Viladecans de Josep Eixarch.
De l’ermita de Sant Llorenç, es van conservar les columnes que avui es troben a l’entrada de la masia de Can Tries; en una d’elles hi ha un petit gravat que simbolitza les graelles de Sant Llorenç. També en aquesta mateixa masia es va conservar el retaule de fusta policromada en forma de tríptic i amb una imatge del Sant, que es trobava a l’ermita desde el segle XVI. Actualment, el retaule es donava per perdut, feia ja uns quants anys que no se’n sabia res, fins aquest estiu que els actuals propietaris de Can Tries van localitzar la imatge amb la fornícula i n’han fet donació al poble de Sant Climent. La resta del retaule que representava escenes del martiri del Sant, malauradament, segueix perdut.
Els climentons Jaume Vendrell i Roser Pausas, en fan la següent descripció:
“Pel que fa a la seva antiguitat, tenim registrat que l’any 1508, l’església està en força mal estat i que el retaule és fet de nou. Sense poder assegurar que es tracta del mateix altar de què parla el document d’aquesta data, les característiques de la imatge que ens ha arribat responen clarament a les característiques de la talla religiosa popular catalana del XVI.
La talla policromada de Sant Llorenç, de 95 cm. d’alçada, apareix articulada i turgent i en podem apreciar l’estructura anatòmica del cos. El drapejat i els plecs de la túnica són suaus i versemblants. Les proporcions són harmonioses. La imatge presenta una actitud d’espontaneïtat i la roba que la vesteix s’adorna de motius florals i vegetals de coloració natural, tot buscant un imatge real. Una corona daurada retoca el cap de la figura, que amb la seva mà dreta aguanta la graella, símbol del martiri del Sant.
La imatge apareix encabida en una fornícula de fusta, també policromada i embellida amb dues figures de querubins en les cantonades superiors”.
Jaume Lligadas Vendrell

Tres coses que l'Ajuntament faria bé de reclamar


O sigui, tres coses que caldria arreglar i que, tot i que afecten als ciutadans i ciutadanes de Viladecans, em sembla que no són de competència municipal. Però, encara que no ho siguin, estaria bé que l’Ajuntament instés a qui correspongui perquè ho arreglin. Perquè tots plegats estaríem millor. Són coses no pas complicades, o sigui que si es volgués, es podrien resoldre fàcilment.
1. Indicar l’entrada de l’autopista. Quan un surt de Viladecans pel carrer Segle XXI amb intenció d’entrar a l’autopista, si no s’ho sap bé, és molt fàcil que es passi el trencall per on ha de tombar per agafar-la. Servidor té com a referent la nau de Marcelo Vilá per saber quan ha de tombar. Però seria molt més senzill per a tothom si hi hagués un indicador que digués “Autopista C-32”, o qualsevol altra indicació similar. El carrer Segle XXI és un lloc de pas important, i segurament que ho serà més en el futur. Doncs estaria bé senyalitzar-lo adequadament.
2. Posar un rètol al tanatori. Quan un passa pel davant del tanatori de Cornellà, s’adona de seguida que allò és, efectivament, un tanatori. Un gran rètol a la façana ho indica. En canvi, el tanatori de Viladecans, Gavà i Castelldefels s’ha d’endevinar per la senyalització de la carretera i per la forma de l’edifici. Sobretot per a la gent que no hi ha estat mai i hi va per primer cop, aquell edifici perdut enmig d’una zona mig descampada i sense cap indicació visible, crea desconcert i fa que aquells moments ja de per si complicats ho siguin més. Ens cal un rètol ben visible a la façana del nostre tanatori.
3. Assegurar que la megafonia de l’estació funcioni bé. Quan es donen avisos per megafonia a l’estació de Renfe de Viladecans, la majoria de vegades no s’entenen. El so és massa baix, i no gens nítid. A l’època dels constants retards provocats per les obres de l’AVE, normalment la megafonia funcionava bé. Però ara ja fa temps que no. Per sort, com que actualment no hi ha gaires problemes de retards i coses així, els usuaris no patim gaire per aquesta deficiència. Però no costaria gens mirar què passa i arreglar-ho. Que som a l’any 2008, i a vegades encara tenim funcionaments propis del segle XIX!
Josep Lligadas Vendrell

Taula rodona pel voluntariat


Amb la finalitat de promoure el voluntariat, els valors sobre els quals es fonamenta i d’oferir la possibilitat de participació activa del ciutadà en aquest tema, el passat dia 16 de setembre el Departament de Convivència i Cohesió Social de l’Ajuntament de Viladecans va convidar a participar d’una taula rodona a representants d’associacions i entitats de Viladecans que tenen contemplada i porten a terme una tasca de voluntariat.
La taula rodona es va portar a terme dins el marc de l’exposició de l’Associació Internacional de Voluntariat (AIV) denominada Expoval; una exposició que ens aporta eines de sensibilització respecte el món del Voluntariat Social, difon valors i dóna a conèixer experiències i exemples de persones que han viscut, de forma destacada, els valors fonamentals de la nostra societat i han contribuït a millorar-la. Ubicada a la sala d’exposicions de la Biblioteca municipal, la jornada va tenir com a convidats, a més dels representants de les entitats i associacions, dos representants de la AIV, la Sra. Irene Montferrer i el President de la Associació, Sr. Lluís Martí i Bosch.
La Sra. Irene Montferrer va obrir l’acte amb una primera presentació amb la qual ens va mostrar el món del voluntariat i els valors que representa, ens va presentar la AIV i la raó de ser de la exposició Expoval.
Després d’aquesta primera intervenció es va portar a terme les intervencions de les persones convidades en representació de les diferents entitats i associacions. Així, moderats pel Sr. Lluís Martí i Bosch, van formar part de la taula el Sr. Diego Fernandez de Fundación Espejo, la Sra. Montserrat Pastor i la Sra. Cloti Garcia de Caritas, el Sr. Alfonso López d’Amnistia Internacional, i el Sr. Álvaro Sabater de l’Associació de Pensionistes i Jubilats.
Cadascun dels representants de les entitats van poder donar a conèixer trets respecte el funcionament de la seva organització, dels problemes que es troben com a voluntaris i de les mancances que queden per cobrir, així com dels aspectes positius que fan que la seva tasca sigui gratificant i necessària per a la ciutadania.
Aquesta taula rodona va ser una de les activitats programades amb la intenció de reactivar la reflexió respecte els “valors” a la societat i ajudar a promoure el món del voluntariat mitjançant l’exemple de persones que fan tasques com a voluntaris a la nostra ciutat. Va ser una bona oportunitat per apropar a tothom l’associacionisme del municipi i convidar a participar-hi de forma activa.
Pepi Venegas

Casal Can Pastera



Des de feia anys que es reclamava un local per a la gent gran a l’anomenat Poblat Roca. Fins i tot l’any 1991 es va presentar a l’Ajuntament un escrit firmat per nou associacions de veïns amb el segell de cada una d’elles reivindicant el local.
Finalment, el mes de gener de 2005, l’Ajuntament va demanar als veïns del Poblat Roca si ens podíem fer càrrec de posar-lo en funcionament, i ho vam acceptar amb la condició que la Junta provisional s’hauria de formar amb membres de les associacions del barri de Ponent, o sigui Hispanitat, Can Palmer, Congrés, Can Batllori, Polígon Hospital i Moré del Castillo, i amb el compromís que en deu o com a màxim dotze mesos, es faria una assemblea general per elegir una Junta per part de tots els socis.
El dia 18 de juny va tenir lloc la inauguració, presidida per l’alcalde Jaume Montfort, i a partir d’aquell moment es van iniciar les gestions per fer activitats, que a poc a poc han anat augmentant.
Les primeres activitats van començar el mes de setembre del mateix any, amb la gimnàstica, ioga, balls de saló, ball per a la gent gran que es fa tots els dissabtes de les 17,30 a les 20 hores, i també jocs de taula, dòmino, cartes, escacs i parxís. Poc despres es van iniciar també les excursions, i actualment hi ha també dos grups de fer ganxet, pràctiques de català parlat, sessions de memòria, alfabetització, i tots els divendres un entretingut bingo de les 17 a les 19 hores. Fem dues festes populars, que són la revetlla de Sant Joan i la nit de Cap d’Any, que comença després de menjar el raïm a casa. En el mes de maig es fa l’assemblea general ordinària i dia del soci, amb un bon pica-pica. També hi ha perruqueria que va començar el 2006.
També es fan actes de convivència entre el col.legi Doctor Fleming i els socis i sòcies del Casal, amb ball entre els avis i els nens i nenes, i també xocolatades i castanyades. Està previst de continuar col.laborant i augmentar aquestes activitats.
També s’han fet xerrades-col.loqui amb els mossos d’esquadra sobre temes de prevenció i seguretat ciutadana. I també al llarg de l’any es fan diverses xerrades amb els professionals del CAP 1 de Viladecans, amb diversos temes segons les estacions. Aquest any s’ha posat la vacuna de la grip durant dos dies.
El Casal Can Pastera té actualment 612 socis. I he de dir en nom de la Junta que estem satisfets del treball que estem fent, i amb ganes de continuar-lo millorant i augmentant.
Jaume Cullerés

Els nostres veïns: Sant Climent de Llobregat


Situat entre les rieres de Les Comes, del Querol i Salom, i entre les muntanyes de Sant Ramon, Pedres Blanques, Costa Fustera, Coll de la Creu i el Padró, Sant Climent de Llobregat és el nostre veí més petit, possiblement el més desconegut i sens dubte tan interessant com la resta. I sobretot, per a nosaltres viladecanencs, és el nostre origen: Viladecans va formar part del seu municipi i de la seva parròquia fins al segle XVIII, que no és poc.
Sant Climent té una història mil·lenària molt vinculada a un dels seus edificis més representatius, l’església. Construida al segle X (1058), encara manté part del campanar originari. Testimoni del pas del temps i de l’evolució de la vila, pot presumir de ser l’únic d’estil romànic que es conserva a la comarca. La resta de l’edifici ha estat sotmès a diferents remodelacions, la darrera important al segle XVIII. L’edifici està construït en bona part amb lloses i carreus de llicorella, material molt utilitzat en tota la zona. L’estructura, tot i les reformes, s’ha anat conservant. Està formada per una sola nau coberta amb arc de mig punt i capelles laterals entre els contraforts.
Alhora, al costat de la sagristia s’hi troba un peculiar Museu d’Eines de Pagès on ens podem apropar a les tradicions i estil de vida rural que durant molts segles han estat presents en el dia a dia dels seus habitants.
A Sant Climent no es pot parlar del món pagès sense fer esment del seu producte més representatiu: la cirera. La seva qualitat la diferència de la resta de cireres i el seu prestigi l’ha dut a ser un referent dintre del sector agrícola. Es per això molt recomanable visitar la seva Festa de les Cireres, celebrada el primer cap de semana de juny. Allà s’hi exposen diferents varietats de la fruita perquè tothom les pugui assaborir.
Des de la nostra revista us recomanem una visita pels seus carrers, on gaudireu d’espais on el temps sembla haver-se aturat per deixar-nos contemplar racons tan interessants com el carrer Maimó. Cal destacar-hi sobretot el casal de Can Pinet, conegut antigament com Cal Viscarri. Es fàcil de reconèixer-lo ja que les seves estances formen un pont damunt del mateix carrer, que uneix les dues parts de la finca.
Tal i com passa a la nostra vila, podem també realizar un recorregut per diferents masos, situats tant al centre del poble com als voltants. Alguns d’ells, d’origen medieval, conserven molt bé la fisonomia típica de les cases de pagès d’aquesta zona.
L’escut de Sant Climent representa una àncora d’or sota una corona que atorga a la vila la categoría de poble. Son diferents els significats que té l’àncora dintre els escuts heràldics. Un d’ells fa referència a un antic reconeixement donat als habitants d’un lloc per haver realitzat un bé a la comunitat.
Víctor J. Martínez

Maria Bernades, la senyora Maria


Maria Bernades Guardiola va néixer a Tàrrega el 3 de juliol de l’any 1900, filla de Jaume Bernades Virgili i Antònia Guardiola Castellà, que es casaren a Tàrrega el dia 2 de setembre de 1899.
La Maria era la gran de sis germans. Als quinze anys fou enviada a casa d’uns rics fabricants de Sabadell com a dama de companyia i allà, un dia, va tenir una revelació que marcaria el seu futur: va somniar que havia de ser llevadora. Dit i fet, als vints any es trasllada a Barcelona per realitzar a l’Hospital Clínic els estudis de la que seria la seva professió durant gairebé cinquanta anys. Va finalitzar els estudis d’obstetrícia l’any 1924 com a primera de la seva promoció.
La intenció de Maria Bernades era quedar-se a viure a Barcelona, però per això necessitava una feina com a llevadora al Clínic. El 1926, i mentre esperava la vacant ja que totes les places eren cobertes, una persona l’informà que a Viladecans hi havia feina de llevadora perquè s’esperava que el poble creixés molt a partir d’aleshores. Fou així com la Maria, després de fer un viatge a Viladecans acceptà i es va presentar a les oposicions per optar a la plaça. Sempre podria agafar l’autobús i fer un tomb fins a Barcelona, va pensar.
Va buscar casa de lloguer i en va trobar una en condicions al carrer de les Sitges, una de les cases de cal Ramonet, davant de l’actual poliesportiu. La casa que havia llogat era una casa petita i senzilla, però l’aiguat de Sant Ramon de 1926 va fer que la riera de Sant Climent es desbordés i moltes cases al voltant de la riera van quedat negades i plenes de fang. Des del 31 d’agost fins que la Maria va tornar a Viladecans el fang es va solidificar, i això va fer que la Maria pensés que la casa que havia llogat no tenia rajoles al terra –segurament no totes les cases dels primers anys del segle XX estaven enrajolades– i que tan bon punt fos possible, si la feina anava bé, es canviaria a una altra casa amb millors condicions. Amb el temps i a força d’escombrar va descobrir les rajoles.
La Maria va començar a treballar a Viladecans com a titular de la plaça de llevadora el dia 21 de desembre de 1926. A primers de gener de 1927 va ajudar a néixer al carrer del Raval el primer viladecanenc dels molts que ajudaria a venir al món. Precisament aquesta primera feina la va fer molt a prop d’on havia viscut el que després seria el seu marit, l’Isidre Solina i Bosch (1883-1980), viladecanenc de soca-rel.
El festeig amb l’Isidre no va ser fàcil, ja que la Maria era una dona que vivia sola i a més no tenia família a Viladecans. En aquella època no era ben vist que una dona amb les seves circums-tàncies mantingués una relació formal amb un pretendent. Per solucionar-ho calia trobar un lloc i persones de confiança del poble que fossin ben vistes. La Maria va demanar permís a la gent de Cal Pinet –lloc on anys després hi va haver el bar Ramblas– per tal de poder parlar amb l’Isidre, quan la feina ho permetia.
L’Isidre feia anys que juntament amb el seu pare Bernat i la seva germana Maria s’havien traslladat des del carrer de la Poca Farina a l’altre costat de la riera, a tocar de la masia de Can Cargol. En aquest lloc hi van construir vivenda pròpia i una fusteria que bàsicament dedicaven a la construcció de carros. Abans de casar-se van fer construir la primera planta de la vivenda per anar a viure la parella. L’Isidre i la Maria es van casar el dia 19 de gener de 1928, i van tenir una filla, la Maria Teresa.
Segurament Viladecans no era un poble gaire encisador aquells anys, ja que el pare de la Maria, en Jaume Bernades, va comentar el primer cop que va venir, que “si mai em perdia que no em busquessin a Viladecans”. Ell era de Tàrrega i és de suposar que la diferència entre les dues poblacions era abismal (seria interessant conèixer l’opinió d’un targarí a l’actualitat).
La Maria tingué ocasió de demostrar la seva fermesa de caràcter més d’un cop davant de situacions difícils, com una vegada que el futur pare la va amenaçar de mort si li passava alguna cosa a la criatura, a la qual cosa respongué enviant-lo a la cuina a bullir aigua.
No li agradava caminar i només un cop havia sortit d’excursió, quan era jove, amb una colla del seu poble que es feia dir “Encara que plogui”, lema que anunciaven amb una pancarta que sempre portaven a les seves sortides. La Maria es va cansar tant que mai més va voler tornar a fer excursions. Ella sempre deia que “a cavall” anava a tot arreu, caminant enlloc. Quan era cridada per fer la seva feina, ella sempre hi arribava mitjançant algun transport, normalment amb taxi, però quan era impossible anar-hi així, aleshores el transport podia ser a sobre del carro de pagès a tocar dels fems o de la càrrega del camp o a braços del futur pare si hi havia un pas difícil.
Durant molts anys la Maria, la “senyora Maria” com tothom la coneixeria amb el temps, va ser l’única llevadora del poble. Quan va arribar a Viladecans el desembre de 1926, van néixer 36 criatures, però l’any següent quasi es dobla la xifra amb 60 nous viladecanencs. L’índex de població de Viladecans va començar a créixer enormement per aquelles dates mercès a l’arribada de la immigració del llevant espanyol als anys vint. Al 1920, hi havia 1.551 habitants, el 1929 ja érem 2.178, l’any 1930 quasi 3.000 i al 1940 vam arribar a 3.803.
D’anècdotes no n’hi van mancar al llarg de la seva vida laboral. La senyora Maria es va jubilar als 69 anys amb la satisfacció d’haver complert el seu somni: ser llevadora. Va morir el 10 de desembre de l’any 2000 amb 100 anys al poble que la va acollir professionalment l’any 1926 i on va sempre ben rebuda. L’any 2003, el consistori de Viladecans decideix posar el nom de Maria Bernades Guardiola al CAP del Pla dels Màrtirs del Setge de 1714 en memòria de la seva persona i de la seva tasca a la població.
Vicenç Castelló Solina