Tot llegint la columna de Fernando Ónega a La Vanguardia del 20-09-08 vaig quedar bocabadat: es tracta del fet que una inspectora d’hisenda pel sol fet de ser funcionària ha rebut un préstec per comprar-se la casa, sense més aval que ser funcionària, mentre que a la resta de ciutadans i ciutadanes d’aquest país se’ls demana multitud de garanties a part de tenir un salari.
Com és possible que demanem un món més just quan hi ha persones que tenen uns avantatges respecte les altres per tan sols pertànyer a un determinat col·lectiu? Com és possible que mentre la major part dels treballadors i treballadores estan sotmesos a la angoixa de perdre el seu lloc de treball hi hagi gent que viu tranquil·lament sense preocupar-se gens ni mica per aquesta circumstància? Com és possible que, mentre la major part dels treballadors i treballadores d’aquest país estan sotmesos a la pressió de donar resultats positius de la seva gestió dins l’empresa on treballen, hi hagi gran quantitat de gent –no dic tota, afortunadament– a la qual això els rellisca? Com és possible que, mentre la gran majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país han d’anar a la sanitat pública o, si vol un servei més diligent (no dic millor) i ràpid, hagin de pagar-se una mútua privada, hi hagi una gran part d’aquest col·lectiu privilegiat que gaudeixi –directament– dels serveis d’una mútua privada? Com és possible que hi hagi un col·lectiu que pugui gaudir d’aquests, diguem-ne, avantatges respecte dels altres treballadors i treballadores?
Alguns podran dir que han estudiat força i han hagut de fer i aprovar unes difícils oposicions. És a dir, que el sol fet d’estudiar uns quants dies o mesos o anys ja dóna dret a tenir aquesta sèrie d’avantatges que la resta no tenen? És que la resta de ciutadans i ciutadanes no fan oposicions cada dia per tal de demostrar davant dels gestors de la seva empresa que estan al dia amb tot allò que suposi un avanç en el coneixement de les coses? Mentre uns tenen l’obligació d’avançar dia a dia demostrant que són vàlids, diligents i que aporten nous coneixements a les empreses, a uns altres ja els val el sol fet de fer una oposició per demostrar la seva vàlua per tota la vida? És això just?
Ja és hora que des dels poders públics es facin totes aquelles tasques necessàries per evitar aquestes desigualtats; només així, començant ben a prop nostre, podrem aconseguir un món més just i digne per a tothom.
Com és possible que demanem un món més just quan hi ha persones que tenen uns avantatges respecte les altres per tan sols pertànyer a un determinat col·lectiu? Com és possible que mentre la major part dels treballadors i treballadores estan sotmesos a la angoixa de perdre el seu lloc de treball hi hagi gent que viu tranquil·lament sense preocupar-se gens ni mica per aquesta circumstància? Com és possible que, mentre la major part dels treballadors i treballadores d’aquest país estan sotmesos a la pressió de donar resultats positius de la seva gestió dins l’empresa on treballen, hi hagi gran quantitat de gent –no dic tota, afortunadament– a la qual això els rellisca? Com és possible que, mentre la gran majoria de ciutadans i ciutadanes d’aquest país han d’anar a la sanitat pública o, si vol un servei més diligent (no dic millor) i ràpid, hagin de pagar-se una mútua privada, hi hagi una gran part d’aquest col·lectiu privilegiat que gaudeixi –directament– dels serveis d’una mútua privada? Com és possible que hi hagi un col·lectiu que pugui gaudir d’aquests, diguem-ne, avantatges respecte dels altres treballadors i treballadores?
Alguns podran dir que han estudiat força i han hagut de fer i aprovar unes difícils oposicions. És a dir, que el sol fet d’estudiar uns quants dies o mesos o anys ja dóna dret a tenir aquesta sèrie d’avantatges que la resta no tenen? És que la resta de ciutadans i ciutadanes no fan oposicions cada dia per tal de demostrar davant dels gestors de la seva empresa que estan al dia amb tot allò que suposi un avanç en el coneixement de les coses? Mentre uns tenen l’obligació d’avançar dia a dia demostrant que són vàlids, diligents i que aporten nous coneixements a les empreses, a uns altres ja els val el sol fet de fer una oposició per demostrar la seva vàlua per tota la vida? És això just?
Ja és hora que des dels poders públics es facin totes aquelles tasques necessàries per evitar aquestes desigualtats; només així, començant ben a prop nostre, podrem aconseguir un món més just i digne per a tothom.
Eduard Mondragón Condeminas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada