La tardor de l’any 1988, a causa de les grans pluges i la sortida de la riera, provocaren fortes inundacions a una colla de locals i pàrkings del grup de vivendes del Grup Sant Jordi.
Els veïns i veïnes i els bombers van haver de treballar moltes hores per treure tota l’aigua acumulada.
Jaume Muns
.jpg)
Família Motacillidae, escàs al Delta. Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Ocell esvelt i amb un plomatge uniforme color sorra. El pit blanc ocraci, de vegades amb unes poques llistes estretes i tènues als costats. La cella és gran i visiblement més pàl·lida.
Insectívor. S’alimenta fonamentalment d’insectes i larves. Normalment es troba alimentant-se a terra en hàbitats oberts, dunes de sorra, pastures seques. Com sempre, la modificació del territori per part dels humans, representa l’amenaça més gran per a l’espècie.
Eio Ramon
La Jugateca s’ha convertit ja en un clàssic de les activitats de la Biblioteca de Viladecans. Des de desembre de 2021, les persones aficionades als jocs de taula i rol poden compartir una estona lúdica i distreta participant en les diferents propostes dels jocs seleccionats. L’associació viladecandenca El Dado Dorado és l’encarregada de fer la tria dels jocs i dinamitzar aquesta activitat, que es fa un dissabte al mes de 10.30 a 13.30 hores i està adreçada a totes les edats. Les persones interessades poden escollir el joc que vulguin i els col·laboradors de El Dado Dorado els ensenyen com s’hi juga. D’aquesta manera es creen diferents taules amb jugadors de diverses edats que gaudeixen d’aquesta estona d’oci deixant de banda els jocs digitals.
El col·lectiu El Dado Dorado, que té la seva seu al Casal de la Monserratina, aporta una part dels jocs per a totes les edats a partir de dos anys, així com la seva experiència gestionant actes amb aquest tipus de dinàmiques i, sobretot, la seva passió pels jocs, les estratègies, l’atzar, la destresa, la memòria i la creativitat. L’associació participa també en tornejos i esdeveniments dins i fora de la localitat. Es pot consultar la seva activitat i informació al blog https://stegyland.blogspot.com/
La Biblioteca també contribueix en aquesta activitat amb els jocs de taula que té disponibles i que es poden agafar en préstec. Aquest servei de préstec funciona des de fa uns mesos per ampliar l’oferta que s’ofereix per al públic familiar. Catán, Carcassone, Dixit, Dobble, Speed Cups, Super Rhino són alguns títols dels 18 jocs de diferents tipologies, temàtiques i dificultat. Per poder-los agafar en préstec només cal tenir el carnet de la Biblioteca i complir amb una senzilla normativa. Així, els infants i adults interessats es poden emportar un joc per carnet durant trenta dies i sempre es presta amb una bossa de tela per tal que estigui protegit. Quan es retorna, s’ha de fer amb la bossa i es recomana fer-ho al taulell i no a la bústia. Abans de retornar-lo s’ha de comprovar que hi ha totes les peces, taulers i instruccions del joc dins la caixa perquè després aquest joc pugui ser prestat a altres usuaris. Així mateix, s’ha fet una guia que recull tots els jocs de taula disponibles amb informació destacada, com a quina edat està adreçat, el nombre de jugadors, la tipologia i el temps mínim per jugar que requereix el joc.
Des de la Biblioteca es vol ampliar l’oferta de jocs de taula anualment perquè aquesta sempre estigui actualitzada i els usuaris es trobin es trobin amb una col·lecció amplia, variada i en bon estat.
Les següents sessions de la Jugateca durant el primer trimestre estan previstes pels dies 14 de gener, 25 de febrer i 25 de març a l’Aula de Música de l’Institut Josep Mestres i Busquets (Ferran i Clua, 19), ubicació temporal de la Biblioteca.
ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS
Dissabte 14 de gener de 10,30 a 13,30h. Jugateca d’hivern. T’agraden els jocs de taula? En vols conèixer de nous i saber com s’hi juga? Tindrem uns 20 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per nens i nenes de més de 5 anys. Cal inscripció prèvia
ACTIVITATS ADULTS
Divendres 20 de gener, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: El patiment. És necessari el patiment? Quin és l’origen del patiment? Com tracten el patiment les diverses filosofies i religions? Dinamitzador: Toni Cano.
TALLERS AMB CONTINUÏTAT (sense places lliures)
Divendres 27 de gener i 10 de febrer, 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.
CLUBS DE LECTURA (places lliures al Còmic Club i al Club de lectura de Teatre)
Dimarts 17, 24 de gener i 7 i 14 de febrer, 18h. Tertúlies dialògiques. Llegim: “El Quijote” de Miguel de Cervantes. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
Dimecres 18 de gener, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “Piel de hombre” de Hubert i Zanzim. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
Divendres 20 de gener, 18.30h: Book Club. Comentarem: “Red bird” de Mary Oliver. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.
Dijous 25 de gener, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: “Las malas” de Camila Sosa Villada. Dinamitzadora: Esther Benito. Lloc: Aula de Música INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
Dijous 2 de febrer, 19h. Club de lectura de Teatre. Comentarem: “La trena” de Laetitia Colombiani i presentem: “Animal, negre tristesa” de Anja Hilling i “Quan ens haguem torturat prou” de Martin Crimp. Dinamitzador: Joan Viñals. Lloc: Aula de Música INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
Dimecres 8 de febrer, 18,30h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “Delicioso suicidio en grupo” de Arto Paasilinna. Dinamitzadora: Elena Cejas. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
Dimecres 15 de febrer, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “Padrines: cròniques de maternitat i criança d’una generació silenciada” de AA.VV. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.
Las herederas
Cruz, Aixa de la
Barcelona: Alfaguara, 2022
Per l’autora de l’exitosa novel·la Cambiar de idea, Premi Librotea i Premi Euskadi 2020, Aixa de la Cruz narra en aquesta obra els diferents punts de vista des dels quals quatre netes afronten el retorn a la casa del poble, que han heretat després del suïcidi de l’àvia. Quatre dones joves i un llegat comú per desxifrar: una casa o una maledicció que corre en els gens? Aquest és un llibre en el qual la dona és principi i final de tot, des de la maternitat, la relació amb la família, la pressió laboral, la impossibilitat de conciliar, fins a la por visceral a la bogeria, estigma familiar de les protagonistes. Però sobretot és un llibre ple d’agilitat i talent, amb una minuciositat en la descripció dels sentiments amb els quals tothom, homes i dones, ens podem sentir reconeguts.
La gentrificación es inevitable y otras mentiras
Kern, Leslie
Manresa: Bellaterra Edicions, [2022]
Leslie Kern, autora de Ciutat feminista, viatja a Toronto, Nova York, Londres, París i San Francisco i escodrinya el mite i les mentides que envolten una de les majors crisis urbanes del nostre temps. Observada per primera vegada en la dècada de 1950 a Londres i teoritzada per destacats pensadors, la gentrificació constitueix un devastador procés de desplaçament que ara es pot trobar en moltes de les nostres ciutats i barris. Darrere de l’estudi de ioga, el mercat de productes ecològics i el saló de tatuatges, és un fenomen que afecta les comunitats més vulnerables. Kern proposa una mirada interseccional a la crisi que busca revelar la violència basada en la classe, la raça, el gènere i la sexualitat. Sosté que la gentrificació no és natural, sinó que és una continuació del projecte colonial que va treure als nadius de la seva terra i que, avui, es manifesta en l’augment dels lloguers i els desallotjaments, la transformació de les àrees comercials, l’augment de la vigilància i el trencament de les comunitats.
El Monstre supercapgròs
Walliams, David
Barcelona : Montena, 2022
Walliams ha creat el monstre més horrible de tots els temps! Una nova i increïble història del conegut autor de novel·la per a infants que assegura als lectors més joves aventura i diversió. A l’escola dels protagonistes, les classes són avorridíssimes, el menjar és horrible i els professors són terrorífics, però això no és el pitjor: sembla que algú ha utilitzat la màquina de monstrificació i ha creat un monstre supercapgròs. Podria ser el final pel alumnat, però per a la Trapella no hi ha res impossible. Haurà de lluitar contra aquella criatura terrorífica per aconseguir salvar l’escola de les mans del monstre supercapgròs.
En la meva feina com a treballadora social, ja fa un munt d’anys, vaig haver d’atendre, junt amb els meus companys, una colla de famílies que requerien l’atenció d’una llarga llista de professionals. Una mirada des de fora permetia focalitzar els problemes, fer propostes, ajudar les persones a extreure els seus propis recursos, sovint poc coneguts, per anar endavant. Els professionals ens reuníem per coordinar-nos, reflexionàvem del dret i del revés sobre les famílies i intentàvem remar plegats en la mateixa direcció. Tot molt guai i respectuós, o, si més no, així ho vivíem.
Ara em trobo asseguda a l’altra banda de la taula, en l’atenció al meu cunyat Jordi, del qual us he parlat sovint i que, a banda de ser una persona encantadora, pateix una discapacitat psíquica amb un polsim de malaltia mental i requereix força recursos de tota mena. Crec que el nombre de professionals diversos que hi intervenen formaria per si sol una bona assemblea.
La recent incorporació d’en Jordi a una llar-residència l’ha descol·locat i el procés de dol en marxar de casa li ha fet aflorar una irritació agressiva que ha comportat discussions agres entre nosaltres i que també a mi m’ha fet sortir reaccions que m’avergonyeixen. Total, en Josep i jo hem estat convocats per alguns d’aquests professionals per tal d’estudiar què calia fer. Sentir-me a l’altra banda de la taula no m’està sent gaire agradable i he descobert, amb sorpresa, que ho visc amb molta incomoditat. D’entrada, perquè et sents despullada davant de tercers, perquè, és clar, surt tot allò que tens consciència de no haver fet bé i tot allò que forma part de la teva intimitat: el que has dit o fet, la dinàmica de relacions familiars, el difícil equilibri entre dedicar temps a en Jordi i dedicar-lo a les coses que em ve de gust fer... Per no parlar que hi ha coses que senzillament no tinc gaire clares i no sé què cal fer.
Al dolor que comporta equivocar-te o ser massa agressiva, s’hi afegeix la por a sentir-te jutjada. S’hi afegeix que no tots els professionals pensen el mateix i que hi ha diversos punts de vista també institucionals. Estic aprenent que no és possible agradar ni complaure tothom i que sovint cal acceptar i viure en pau que els altres et considerin una mala cunyada o una qüestionable cuidadora. Perquè ens entenguem: hi ha qui considera que hauríem de portar en Jordi al metge molt més sovint del que ho fem per cada cosa petita que li passa. Nosaltres prioritzem, perquè no acabaríem mai. Triem sobre quines afeccions intervenim i sobre quines apliquem remeis casolans. En Jordi, que capta bé aquestes discordances ens expressa sovint que no el tractem com caldria. Hi ha qui considera també que ell hauria d’implicar-se més en algunes tasques de la llar, per ser més independent. Jo més aviat intento treure’m de sobre la feina de casa tan ràpidament com puc... sense en Jordi. Perquè fer-ho amb ell em reclamaria molt de temps que m’estimo més dedicar a coses que m’interessen més. I així una llarga llista. Hi ha també familiars que són amb ells a totes hores, veuen totes les funcions de Nadal i tots els festivals del món en què intervenen els seus nois. Nosaltres triem, en funció de la importància que ens sembla que allò té per a en Jordi i de la resta de tasques que hem de fer. No sempre hi som. En cert sentit és una lluita entre el seu espai i el nostre, que s’ha d’equilibrar. De vegades cal que l’altre ocupi el centre de la teva vida, però crec ben de cor, que tu també has de viure, i no només per entretenir-te, sinó per fer altres serveis.
Bé, he de reconèixer que aquesta por als professionals s’ha convertit en la majoria de casos, en un suport ben rebut per part nostra. No importa despullar-se: com en una platja nudista observem que tots els cossos són semblants en l’essencial i que les obesitats i les arrugues no tenen cap importància. Importa, això sí, sentir-se acollit i enfortit per iniciar rutes que semblen costerudes o incertes. No estem sols.
Mercè Solé
Si vols saber què és un «sistema alimentari», observa el teu plat amb menjar. Selecciona cada ingredient i comença a imaginar on va créixer, com es va alimentar, ja sigui a la terra o a l’aigua si es tracta de peix. Imagina’t que aquest aliment s’ha capturat, criat o collit. Tot això requereix molta feina. Imagina’t també l’esforç que suposa portar-lo des del seu punt d’origen fins al teu plat: el transport, el processament i l’envasat, l’entrega a la botiga i, finalment, al consumidor (o algú en nom seu), que el compra i se l’emporta a casa. Al llarg d’aquest viatge es prenen moltes decisions, i totes es fan pensant en els gustos del comprador, ja sigui responent-hi com a comerciants honestos o manipulant-los.
En conjunt, aquestes decisions sobre cada aliment que ens arriba al plat es denominen «sistemes alimentaris». La vida humana en depèn. Es podria pensar que la fam és el resultat de la pèrdua d’una collita o de la manca d’aliments, però sovint hi ha molt menjar disponible en temps d’una crisi de fam, el que no hi ha són diners per adquirir-ne. La manera més senzilla d’explicar la cadena alimentària és dividir-la en quatre etapes:
Producció i emmagatzematge. Els agricultors conreen, cullen i elaboren els aliments. Cada productor ha de complir les normes de qualitat locals i internacionals. Això pot incloure la forma, el color i/o la grandària. Un vegada collit, el producte es renta i es prepara. Alguns productes es cullen encara que no estiguin madurs, perquè maduren en entorns estrictament controlats durant la resta del seu viatge fins a les nostres taules.
Processament. Els aliments processats passen per una planta de transformació –inclosos pastissos, sopes, productes carnis, lactis, refrescos, pa, amanida, cereals, mantega, formatge, aperitius, barres de xocolata i patates fregides, per exemple–. Els aliments són envasats per assegurar-ne la conservació, afavorir-ne la higiene i tenir un bon aspecte a la botiga. No tot el processament dels aliments és dolent; n’hi ha que necessiten ser processats per poder ser comestibles i segurs, com ara la llet o l’oli.
Distribució i vendes. Els aliments viatgen, normalment amb vaixell. La distància que recorren els aliments, del productor al consumidor, es denomina «milla alimentària». Aquesta unitat s’utilitza per a valorar l’empremta mediambiental de la producció d’aliments, l’anomenada «empremta alimentària».
Consum. És l’última etapa de la cadena de subministrament d’aliments, al llarg de la qual hi ha més processament i molts més residus.
Des de la segona meitat del segle xix, el sistema alimentari s’ha vist fortament afectat pel fenomen de la globalització. En temps més recents, els grans majoristes i les cadenes de supermercats han augmentat la competència. La relació entre els agricultors i els consumidors és cada vegada més complexa perquè el sistema compta amb diferents intermediaris i els petits agricultors han quedat relegats.
Les pèrdues i el malbaratament d’aliments es produeixen al llarg de tota la cadena de valor agrícola i en totes les etapes, de la granja a la taula.
Als països en desenvolupament, la pèrdua més important s’esdevé a la part de producció primària i l’emmagatzemament, mentre que als països desenvolupats es produeix en els punts de consum final. Cal tenir en compte que gran part dels aliments que es consumeixen als països desenvolupats s’han produït als països en desenvolupament. Això significa que es pot acumular molt malbaratament als dos extrems.
Als països en via de desenvolupament, les pèrdues són degudes sobretot al fet que les tecnologies de recol·lecció i postrecol·lecció sovint són insuficients o obsoletes; les instal·lacions no són adequades per a l’emmagatzemament, el transport, la transformació i la refrigeració. La situació no es veu afavorida pel fet que els preus pagats als agricultors en aquests països són tan baixos que no poden invertir en tecnologia.
Mentrestant, als països desenvolupats, els aliments ens esperen al prestatge del supermercat, i sempre tenen bon aspecte. Els qui ens els venen diran que han estat seleccionats pensant en els gustos del consumidor. No assenyalen que aquests gustos poden ser manipulats ni ens diuen que els consumidors tenim responsabilitats. Una resposta eficaç al balafiament d’aliments requerirà canvis en la manera en què valorem i consumim els aliments.
Hi ha molts factors culturals i socials en joc, i no sempre segueixen la racionalitat econòmica o ecològica. Hem de millorar les nostres habilitats de planificar, comprar i consumir aliments, així com canviar els punts de vista sobre el que considerem «bon» menjar (en l’actualitat es descarten aliments perfectament comestibles perquè la grandària, el color o la forma es consideren desagradables per al consumidor). Val la pena recordar que el 78% del malbaratament d’aliments té lloc abans que posem els peus al supermercat. Per tant, si ens fixem en els residus que produïm a casa, gairebé quatre vegades aquesta quantitat ja s’ha produït en un altre lloc!
L’empremta de carboni de tots aquests residus alimentaris és gran. D’altra banda, hi ha diferents tipus de residus alimentaris que emeten també diferents tipus de gasos d’efecte hivernacle. Les diverses contribucions percentuals produïdes pels aliments han de ser mesurades, per tant, en termes de pèrdues totals i de la seva empremta de carboni. La carn, per exemple, només representa el 4% dels residus alimentaris en volum/pes, però significa el 21% de l’empremta de carboni.
També val la pena analitzar on es produeixen les diferents emissions –per exemple, en la producció agrícola, l’emmagatzematge, la transformació, la distribució o el consum–. Els percentatges de pèrdua de pes respecte al total no es correlacionen directament amb els percentatges d’empremta de carboni. Hi ha etapes, com el consum, que són molt més intensives en emissions d’alguns aliments que d’altres.
Aquestes dades bàsiques mostren la rellevància crucial del malbaratament d’aliments en el desafiament
de l’escalfament global. Per desgràcia, si no es prenen mesures, els estudis preveuen que el 2050 l’empremta de carboni dels residus alimentaris podria arribar a duplicar-se.
Extret del llibret El malbaratament dels aliments, de José Carlos Romero i Jaume Tatay (Coord.) publicat per Cristianisme i Justícia.
Una obsessió per allò dolç, salat, amarg, picant, molt especiat, àcid. Qualsevol gust, aliment i combinació és el que pensa a tota hora. Suma talles a ulls veients, sense mida ni contenció. Ja no importa el seu aspecte ni agradar-se ella mateixa. Totes dues coses han deixat de ser prioritats. Està sola i grassa. Sense pal·liatius.
Tampoc no vol miralls al seu voltant. Ha eliminat o cobert tots els que hi ha o hi havia a casa. Vol oblidar la seva imatge i ocultar-la al món. Només busca desaparèixer per a ella i els altres.
Els aliments han deixat de ser menjars, han deixat de provocar-li plaer. Només engoleix per oblidar, per escapar de les parets de pell que empresonen, de les reixes que la tanquen a la seva pròpia ment-gàbia. El menjar l’allibera de ser i, alhora, cava la tomba sota quilos i quilos de greix sobrant, que l’asfixien i l’avergonyeixen cada dia un centímetre més dins del cicle tancat i infinit.
Ja no assaboreix, no degusta, no gaudeix. I tot i així, es continua atiant sense reflexionar, sense intentar una sortida del seu túnel imposat i trist. No busca el suport de ningú, no demana l’ajuda que necessita. La seva existència és només un carreró de golosia sense final del qual no sap sortir i on s’enfonsa més i més per minut que transcorre. És la seva forma covarda i criminal de fugir, d’omplir el buit pel qual no entra el sol. Necessita a crits un rescat, una nova il·lusió que la tregui del pou sense escala que ha construït durant mesos de bogeria.
Aquest matí ha pensat a acabar per sempre amb el patiment, amb aquest pas sense sentit pel seu temps. Ha tingut por de fer aquest pas i li ha sonat com a sirena d’alarma química. El cor li ha bategat de pressa. Entre els timbals del pit, ha recordat de sobte una frase que va llegir una vegada. La va escriure Rumi, un poeta persa de segles enrere: “La ferida és el lloc on la llum et penetra… si la deixes”.
Ella és una esquerda de carn viva. Aquestes paraules, un ressò miraculós d’èpoques llunyanes, són la corda que la salva del pou profund. Estaven esperant que el seu cervell les tragués de l’arxiu polsegós i les invoqués. Té clar què ha de fer: ara mateix comença la dieta. Tornarà a estimar-se una altra vegada.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
A Catalunya, un de cada quatre infants té un nivell lector baix o mitjà-baix quan finalitza l’educació primària, cosa que compromet negativament el seu rendiment acadèmic i és la porta del fracàs escolar. Els infants amb un baix nivell de comprensió lectora, tot i saber llegir i fer-ho amb fluïdesa, presenten dificultats per interpretar causes i conseqüències en una història, distingir la informació rellevant a una taula, gràfic o imatge, i integrar tota la informació d’un text per argumentar la seva importància, entre d’altres.
Viladecans és capdavantera en iniciatives que impulsen l’èxit educatiu. La ciutat és un dels 150 municipis de Catalunya que implementa el programa LECXIT, promogut per la Fundació Bofill, i que té per objectiu incrementar l’èxit educatiu dels infants a través de la millora de la comprensió lectora.
En l’actualitat, el programa compta amb una xarxa de quasi 300 espais LECXIT a 150 municipis on més de 1.900 persones voluntàries acompanyen setmanalment un infant per a fer de la lectura una experiència divertida i apassionant. Els voluntaris i voluntàries són la peça fonamental que fan possible que més d’un miler de nens i nenes tinguin un company lector: LECXIT funciona a través de sessions individualitzades d’acompanyament lector d’una hora a la setmana (en horari extraescolar) entre un infant i una persona voluntària.
Després de més de 10 anys de trajectòria, aquest gener LECXIT inicia un nou repte: l’avaluació d’impacte del programa a través de la incorporació de 500 nous infants participants de tot Catalunya, 10 dels quals de Viladecans. És per això que el programa busca 10 persones voluntàries a la ciutat, compromeses amb la lectura, que de gener a maig vulguin dedicar una hora setmanal a un infant.
Per ser voluntari o voluntària LECXIT no cal experiència prèvia: només compromís, passió per la lectura i ganes de ser part d’un canvi. Clica aquí per fer-te voluntari lector!
Més informació:
Fundació Bofill
Comunicació Projecte
Suport Educatiu
609.91.78.68
hola@suporteducatiu.org
No ens enganyem, l’ampliació de les zones Zepa del Delta del Llobregat no és producte de la voluntat política de la Generalitat, que és qui té la competència en la gestió dels espais naturals i de la Xarxa Natura 2000 i la responsabilitat d’aturar la pèrdua de biodiversitat i d’habitats de flora i fauna de les zones humides del Delta.
Ha estat la Unió Europea qui, valorant la situació crítica d’aquests espais naturals i l’incompliment de diverses directives europees de conservació d’aus i d’hàbitats de flora, va emetre al febrer de 2021 una Carta d’Emplaçament al Govern d’Espanya. En aquesta carta es posa de manifest la infracció per incompliment, la necessitat d’evitar el deteriorament dels hàbitats naturals i dels hàbitats de les espècies d’aus i l’obligació d’avaluar adequadament les repercussions que tenen sobre els espais determinades instal·lacions associades a l’aeroport. També recull l’obligació d’aplicar totes les mesures compensatòries adoptades per protegir la coherència global de la Xarxa Natura 2000 de les afectacions negatives de l’ampliació de l’aeroport i, finalment, la modificació dels límits de la zona ZEPA ES0000146 Delta del Llobregat amb referència a la delimitació actualitzada de la IBA ES140. Arran d’aquests fets i per donar compliment a la demanda de la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya ha elaborat una proposta d’ampliació de les zones ZEPA que fins fa pocs dies ha estat exposada a informació pública.
Els espais naturals del Delta, ni es troben aïllats, ni són una ratlla sobre un paper en blanc, sinó que compateixen territori amb els espais agrícoles, ciutats i grans infraestructures que esmicolen i tensionen el territori. Tots dos, espais agrícoles i naturals, són espais oberts amb diferents usos que de manera indivisible, es troben situats al bell mig de l’àrea metropolitana on vivim el 80% de la població de Catalunya.
Per als Comuns de Viladecans defensar els espais naturals és defensar els espais agrícoles. Que les que defensem els espais naturals, estem en contra dels espais agrícoles, és un mantra més que es repeteix massa sovint.
Siguem realistes. El problema amb els espais agraris no han estat els espais naturals, ni les que els defensem, sinó la manca d’instruments de gestió, de governança i d’inversions que garanteixi la viabilitat econòmica de l’agricultura i la conservació d’hàbitats i de la biodiversitat en els espais naturals.
Cal acabar amb la dicotomia espais naturals o espais agrícoles, perquè és impossible la supervivència dels uns sense els altres i viceversa. Tots dos tenen una extraordinària importància en si mateixos pel gran capitat natural que aporten els serveis ecosistèmics a la nostra vida, ens doten d’aliments, i benestar físic i emocional .
Estic convençuda que el futur dels espais agrícoles i naturals està lligat. Són espais que no podem continuar degradant ni depredant, els necessitem per a viure i mantenir l’equilibri social, econòmic i ambiental. En un territori com el Delta també, per què no dir-ho, els agents econòmics interessats en el territori juguen un paper important. Dígase Eurovegas, dígase ampliació de l’aeroport, o altres propostes que ja hem conegut o que vindran, diuen defensarmolt el parc agrari, però que ningú no s’enganyi. Els mateixos que estan en contra dels espais naturals, estan en contra del espais agrícoles i al parc agrari i als espais naturals, volen fer de tot, menys plantar-hi tomàquets.
La gent de Viladecans en Comú apostem pels espais oberts del Delta i defensem una proposta que reculli la visió integrada dels espais oberts naturals i agrícoles. Potser ens trobem davant de l’última oportunitat per confluir la mirada política amb una visió estratègica global i conjunta en què tots dos espais es parlin i es recullin les necessitats, s’aprofitin els reptes i les oportunitats i poder donar solucions al conjunt del territori i als seus agents.
Encarna García
M’agrada fer el pessebre. I, després, m’agrada aturar-me de tant en tant a mirar-lo, allà al sotaescala, que és on el tenim.
El pessebre de casa no és un pessebre amb muntanyes construïdes de guix, ni amb aigua corrent, ni amb figures que es mouen, ni amb reproduccions d’edificis coneguts, ni amb altres coses així. És un pessebre dels de tota la vida, molt clàssic. És fet amb unes quantes pedres grosses, uns quants suros, terra de jardí, molsa artificial, paper de plata per al riu... Sobre el riu, perquè dels reis i els pastors puguin travessar-lo, un parell de ponts fets amb tronquets i clauets pel meu pare quan els fills érem petits, i que conservem com una relíquia. Les figures són regals mutus que ens anàvem fent la meva dona i jo els primers temps d’estar junts. I també conservem una casa de suro i una dona amb un pa, que provenen del pessebre dels meus pares, o potser dels meus avis, no ho sé.
M’agrada fer-lo perquè em permet desenvolupar un camp de la creativitat que no acostumo a desenvolupar en cap altra ocasió: la creativitat de muntar i modelar coses físiques, materials.
I m’agrada mirar-lo per tres motius. El primer és el fet d’entretenir-me en una activitat que permet anar més enllà de les coses útils, necessàries, importants, les coses que ens empenyen a totes hores, i que em porta, per això mateix, un sentiment de pau, de goig tranquil, de deixar-se portar. El segon és perquè em fa recordar una història de senzillesa, de pobresa acompanyada d’estimació, de persones sense èxit, o de persones que, encara que tinguin èxit (el cas dels Reis d’Orient), saben sortir a buscar una criatura que els han dit que valia la pena de ser buscada i que ves a saber si no serà una presa de pèl. I el tercer motiu –que ja no és universal, sinó que només funciona per als cristians–, és perquè posa a casa la memòria del naixement enmig nostre d’aquell que reconeixem com a presència de Déu i com a camí d’una vida plenament humana.
Visca el pessebre!
Josep Lligadas Vendrell
Després de les festes nadalenques, i una Cavalcada dels Reis d’Orient amb una marcada participació de elements de cultura popular de Viladecans, torna en el mes de gener la Festa Major d’Hivern.
En aquest context, entitats i associacions tornen a posar-se d’acord per portar a terme el Fest’Hivern 2023.
Entorn del dia 20 de gener, dia de Sant Sebastià, la Festa Major d’Hivern pren vida i genera un seguit d’activitats festives.
Aquest any programem de nou el Coneixes Viladecans??, aquell concurs que tracta de jugar i aprendre cosetes de la nostra Vila. Les qüestions sobre Viladecans (Natura, Geografia, Història i Personatges de la nostra Vila) s’alternen amb jocs d’habilitat o de música, etc. El joc tindrà lloc en Can Xic, el dia 20 de gener, a partir de les 20h.
En aquesta edició els grups participants podran ser d’entre quatre i deu membres majors de 16 anys. Si hi voleu participar i encara queden places, podeu fer un correu de reserva de grup a mamutviladecans@gmail.com. Es poden guanyar interessants premis.
El dia següent, dissabte 21 de gener, estem tornant a preparar diferents activitats. Entre elles, es preveu fer una plantada de l’imaginari popular (Gegantons, Cadefoc, Mamuts…) a la plaça Constitució a partir de les 10h. A la plaça s’hi aniran incorporant els diferents grups (Grallers, Castellers, Sankofa, Raíces de Andalucía i agrupaments escoltes) per començar a les 11h una Cercavila de Festa Major que baixarà pel carrer Dr. Reig, Plaça de les Palmeres i carrer Jaume Abril fins a la Plaça de la Vila. Aquest any tornarà a acompanyar la cercavila amb la seva música i espectacle la gran Bandarra Street Orkestra.
A la Plaça de la Vila, hi haurà al dematí un mercat de paradetes de diferents mostres d’art de l’Associació d’Arts i Oficis, i a partir de les 13h, un cop arribi la Cercavila, tindrà lloc el Concert-Vermut que organitza Rudemon i que comptarà amb un grup de música local.
Els darrers anys, la Festa Major d’Hivern és més viva que mai i s’ha convertit en un referent de treball en xarxa de les entitats de cultura popular de la nostra Vila.
Acabem l’any 2022 de manera semblant al de l’any passat a nivell de mobilitat. La crisi econòmica ha quedat tapada per la guerra d’Ucraïna, la sequera i la plaguèmia. Estem en un moment d’impàs i les solucions més sostenibles queden en un segon pla, per no dir l’últim. La prova és que el butlletí de Mobilitat que edita la Generalitat cada mes porta els temes de la bicicleta al final de tot, si és que n’hi ha. Per no parlar del mal costum de les administracions públiques d’anar fent pedaços en infraestructures, o dels dissenys de despatx que augmenten la complexitat de la circulació. Encara més, es fan un rentat de cara amb el maquillatge de la sostenibilitat mentre els ajuntaments s’encarreguen d’edificar i cimentar els espais verds de les ciutats.
La realitat és que les eines i la feina continuaran estant en mans dels usuaris de la bicicleta. Malgrat els entrebancs, no ens queda més remei que pedalar per avançar. Potser explorar llocs nous, trobar camins i anar fent xarxa. Un exemple serien les connexions entre el Baix Llobregat i el Vallès. Aquí el transport motoritzat és el rei, les autopistes es connecten sense cap problema. Pel que fa als trens, tenim obres en marxa que fan sortir els trens de la Renfe des de Castellbisbal, però la connexió amb els FGC del Vallès és vol solucionar d’aquí a vuit anys vista connectant les línies per Barcelona. Una volta que reduiria el temps de viatge en només vint minuts. I això semblarà la Línia L9 del Metro.
Què me’n dieu dels autobusos que connecten les dues comarques? Són línies fantasma que operen sota mínims per justificar la concessió de la Generalitat. Ni la que surt de Molins de Rei ni la de Sant Vicenç dels Horts per anar a Terrassa. Fins i tot, dubtem també del paper que fa una entitat com l’AMB. Una gestió desastrosa, per la qual fins i tot entitats com Fem Vallès han demanat millores, i potser algun intercanviador a l’Hospital General. Però les inversions del Ministerio en la Renfe es centren en Barcelona, i deixen de banda les estacions de l’extraradi. Els accessos a peu o en bicicleta presenten deficiències que posen en risc als vianants.
Per sort, encara trobem companys que fan el paper d’exploradors enmig de la jungla d’asfalt. Fugint del trànsit motoritzat encara poden trobar camins i pistes que ens permetin arribar als diferents pobles. I ens ensenyen als altres ciclistes per on podem passar, i en quins llocs hem de vigilar, sigui per l’estat del terreny, o pels encreuaments perillosos amb les carreteres. Malgrat els polígons que es troben al costat de les carreteres, i que representen un perill per la manca d’indicacions i l’activitat dels camions, som capaços d’arribar al nostre destí. Sí, hem pogut connectar el Baix Llobregat amb el Vallès. Però encara ens cal molt més perquè la gent tingui el dret de circular com ho fan a Centreeuropa. Tant parlar aquí de mobilitat, tanmateix tot va en funció dels interessos de dalt, i no pas dels ciutadans. Ja ho sabeu, ningú us regalarà res, si no són els Reis Mags. La resta ens tocarà pedalar. Les recompenses les trobareu pel camí, això ja us ho puc dir.
Sergi Turiella
Associació Bicibaix
Fa temps que sentim a dir que l’Ajuntament pensa restaurar la Torre Modolell, sense que això acabi mai de concretar-se. I igualment el Jardí de Magdalena Modolell –o Parc dels Ocellets–, que també està totalment aturat. I mentrestant, tant l’un com l’altre es van degradant, com passa sempre amb les coses en les quals no s’hi fa res.
De fet, es va dir que al llarg d’aquest any que ara hem acabat, s’iniciaria la restauració de la casa-palau començant per la planta baixa. I no, no s’ha fet res. Ara diu que aviat es començarà a restaurar l’escala monumental. I ho sentim dir amb ganes que sigui veritat, però sense creure’ns-ho gaire, vista la quantitat d’incompliments que el projecte ha patit. Tant de bo que realment es comenci.
Costa molt d’entendre, tanta desídia municipal. Costa molt d’entendre que s’hagi deixat degradar un edifici tan emblemàtic com aquest, fins al punt que no sigui possible pujar al segon pis perquè amenaça ruïna i el sostre ha d’estar apuntalat perquè no caigui. I costa molt d’entendre que s’hagi deixat degradar un jardí ple de possibilitats i que ara, en alguns dels seus espais, sembla un descampat.
