El sistema alimentari

Si vols saber què és un «sistema alimentari», observa el teu plat amb menjar. Selecciona cada ingredient i comença a imaginar on va créixer, com es va alimentar, ja sigui a la terra o a l’aigua si es tracta de peix. Imagina’t que aquest aliment s’ha capturat, criat o collit. Tot això requereix molta feina. Imagina’t també l’esforç que suposa portar-lo des del seu punt d’origen fins al teu plat: el transport, el processament i l’envasat, l’entrega a la botiga i, finalment, al consumidor (o algú en nom seu), que el compra i se l’emporta a casa. Al llarg d’aquest viatge es prenen moltes decisions, i totes es fan pensant en els gustos del comprador, ja sigui responent-hi com a comerciants honestos o manipulant-los. 

En conjunt, aquestes decisions sobre cada aliment que ens arriba al plat es denominen «sistemes alimentaris». La vida humana en depèn. Es podria pensar que la fam és el resultat de la pèrdua d’una collita o de la manca d’aliments, però sovint hi ha molt menjar disponible en temps d’una crisi de fam, el que no hi ha són diners per adquirir-ne. La manera més senzilla d’explicar la cadena alimentària és dividir-la en quatre etapes:

Producció i emmagatzematge. Els agricultors conreen, cullen i elaboren els aliments. Cada productor ha de complir les normes de qualitat locals i internacionals. Això pot incloure la forma, el color i/o la grandària. Un vegada collit, el producte es renta i es prepara. Alguns productes es cullen encara que no estiguin madurs, perquè maduren en entorns estrictament controlats durant la resta del seu viatge fins a les nostres taules.

Processament. Els aliments processats passen per una planta de transformació –inclosos pastissos, sopes, productes carnis, lactis, refrescos, pa, amanida, cereals, mantega, formatge, aperitius, barres de xocolata i patates fregides, per exemple–. Els aliments són envasats per assegurar-ne la conservació, afavorir-ne la higiene i tenir un bon aspecte a la botiga. No tot el processament dels aliments és dolent; n’hi ha que necessiten ser processats per poder ser comestibles i segurs, com ara la llet o l’oli.

Distribució i vendes. Els aliments viatgen, normalment amb vaixell. La distància que recorren els aliments, del productor al consumidor, es denomina «milla alimentària». Aquesta unitat s’utilitza per a valorar l’empremta mediambiental de la producció d’aliments, l’anomenada «empremta alimentària».

Consum. És l’última etapa de la cadena de subministrament d’aliments, al llarg de la qual hi ha més processament i molts més residus.

Des de la segona meitat del segle xix, el sistema alimentari s’ha vist fortament afectat pel fenomen de la globalització. En temps més recents, els grans majoristes i les cadenes de supermercats han augmentat la competència. La relació entre els agricultors i els consumidors és cada vegada més complexa perquè el sistema compta amb diferents intermediaris i els petits agricultors han quedat relegats.

Les pèrdues i el malbaratament d’aliments es produeixen al llarg de tota la cadena de valor agrícola i en totes les etapes, de la granja a la taula.

Als països en desenvolupament, la pèrdua més important s’esdevé a la part de producció primària i l’emmagatzemament, mentre que als països desenvolupats es produeix en els punts de consum final. Cal tenir en compte que gran part dels aliments que es consumeixen als països desenvolupats s’han produït als països en desenvolupament. Això significa que es pot acumular molt malbaratament als dos extrems.

Als països en via de desenvolupament, les pèrdues són degudes sobretot al fet que les tecnologies de recol·lecció i postrecol·lecció sovint són insuficients o obsoletes; les instal·lacions no són adequades per a l’emmagatzemament, el transport, la transformació i la refrigeració. La situació no es veu afavorida pel fet que els preus pagats als agricultors en aquests països són tan baixos que no poden invertir en tecnologia.

Mentrestant, als països desenvolupats, els aliments ens esperen al prestatge del supermercat, i sempre tenen bon aspecte. Els qui ens els venen diran que han estat seleccionats pensant en els gustos del consumidor. No assenyalen que aquests gustos poden ser manipulats ni ens diuen que els consumidors tenim responsabilitats. Una resposta eficaç al balafiament d’aliments requerirà canvis en la manera en què valorem i consumim els aliments.

Hi ha molts factors culturals i socials en joc, i no sempre segueixen la racionalitat econòmica o ecològica. Hem de millorar les nostres habilitats de planificar, comprar i consumir aliments, així com canviar els punts de vista sobre el que considerem «bon» menjar (en l’actualitat es descarten aliments perfectament comestibles perquè la grandària, el color o la forma es consideren desagradables per al consumidor). Val la pena recordar que el 78% del malbaratament d’aliments té lloc abans que posem els peus al supermercat. Per tant, si ens fixem en els residus que produïm a casa, gairebé quatre vegades aquesta quantitat ja s’ha produït en un altre lloc!

L’empremta de carboni de tots aquests residus alimentaris és gran. D’altra banda, hi ha diferents tipus de residus alimentaris que emeten també diferents tipus de gasos d’efecte hivernacle. Les diverses contribucions percentuals produïdes pels aliments han de ser mesurades, per tant, en termes de pèrdues totals i de la seva empremta de carboni. La carn, per exemple, només representa el 4% dels residus alimentaris en volum/pes, però significa el 21% de l’empremta de carboni.

També val la pena analitzar on es produeixen les diferents emissions –per exemple, en la producció agrícola, l’emmagatzematge, la transformació, la distribució o el consum–. Els percentatges de pèrdua de pes respecte al total no es correlacionen directament amb els percentatges d’empremta de carboni. Hi ha etapes, com el consum, que són molt més intensives en emissions d’alguns aliments que d’altres.

Aquestes dades bàsiques mostren la rellevància crucial del malbaratament d’aliments en el desafiament

de l’escalfament global. Per desgràcia, si no es prenen mesures, els estudis preveuen que el 2050 l’empremta de carboni dels residus alimentaris podria arribar a duplicar-se.

Extret del llibret El malbaratament dels aliments, de José Carlos Romero i Jaume Tatay (Coord.) publicat per Cristianisme i Justícia.