Una obsessió per allò dolç, salat, amarg, picant, molt especiat, àcid. Qualsevol gust, aliment i combinació és el que pensa a tota hora. Suma talles a ulls veients, sense mida ni contenció. Ja no importa el seu aspecte ni agradar-se ella mateixa. Totes dues coses han deixat de ser prioritats. Està sola i grassa. Sense pal·liatius.
Tampoc no vol miralls al seu voltant. Ha eliminat o cobert tots els que hi ha o hi havia a casa. Vol oblidar la seva imatge i ocultar-la al món. Només busca desaparèixer per a ella i els altres.
Els aliments han deixat de ser menjars, han deixat de provocar-li plaer. Només engoleix per oblidar, per escapar de les parets de pell que empresonen, de les reixes que la tanquen a la seva pròpia ment-gàbia. El menjar l’allibera de ser i, alhora, cava la tomba sota quilos i quilos de greix sobrant, que l’asfixien i l’avergonyeixen cada dia un centímetre més dins del cicle tancat i infinit.
Ja no assaboreix, no degusta, no gaudeix. I tot i així, es continua atiant sense reflexionar, sense intentar una sortida del seu túnel imposat i trist. No busca el suport de ningú, no demana l’ajuda que necessita. La seva existència és només un carreró de golosia sense final del qual no sap sortir i on s’enfonsa més i més per minut que transcorre. És la seva forma covarda i criminal de fugir, d’omplir el buit pel qual no entra el sol. Necessita a crits un rescat, una nova il·lusió que la tregui del pou sense escala que ha construït durant mesos de bogeria.
Aquest matí ha pensat a acabar per sempre amb el patiment, amb aquest pas sense sentit pel seu temps. Ha tingut por de fer aquest pas i li ha sonat com a sirena d’alarma química. El cor li ha bategat de pressa. Entre els timbals del pit, ha recordat de sobte una frase que va llegir una vegada. La va escriure Rumi, un poeta persa de segles enrere: “La ferida és el lloc on la llum et penetra… si la deixes”.
Ella és una esquerda de carn viva. Aquestes paraules, un ressò miraculós d’èpoques llunyanes, són la corda que la salva del pou profund. Estaven esperant que el seu cervell les tragués de l’arxiu polsegós i les invoqués. Té clar què ha de fer: ara mateix comença la dieta. Tornarà a estimar-se una altra vegada.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada