divendres, 15 de juliol del 2016

Escombraries al freàtic.



Pels voltants dels anys 70, a la zona agrícola de Sant Boi, Viladecans i Gavà, es va aprofitar l’extracció d’àrids per reomplir els  forats que anaven quedant amb tota mena de residus, entre ells, part de les escombraries de Barcelona, malmetent les primeres aigües del freàtic  i reomplint la capa superior amb deixalles d’obres i terres no permeables, dificultant el cultiu posterior per la no filtració de les aigües.
He estat testimoni que quan  es feia un pou artesiá (tub de ferro clavat al terra) i degut als gasos creats per les escombraries, al soldar els tubs es produïen explosions pels gasos acumulats al subsòl, cosa que encara passa avui en dia  després de tants anys transcorreguts.




Jaume Muns


Falcó mostatxut (Falco subbuteo) Espai Natural Remolar-Filipines, 31 de maig de 2015

És migratori però també nidifica als Països Catalans. Caça ocells menuts i insectes. Avançada la primavera és habitual de veure'ls caçant libèl·lules sobre les llacunes del Remolar. Cria a Euràsia i hiverna a Àfrica. El falcó mostatxut és un rapinyaire protegit per la legislació nacional i internacional.  Com la resta de rapinyaires, té una important funció a la natura, mantenint les poblacions d’altres animals més petits i prolífics, dels quals s’alimenten. 

Eio Ramon

Menjar de la mà

La vida ens envolta, amb la tossuderia del resistir és vèncer que va fer famosa Negrín amb més voluntat que encert. Obedients a les Sagrades Escriptures hem crescut i ens hem multiplicat, hem dominat les aus del cel,  els peixos del mar i els éssers que s’arrosseguen per la terra, hem sotmès les verdes pastures i els arbres, degradats aquests a una única funció, fer-nos ombra, rebaixades aquelles a decorar els carrers durs i ressecs com una catifa rapada addicta als aspersors. A les ciutats som els reis de la creació i on hi havia un prat, una  arbreda o un descampat per on saltaven els esquirols, picotejaven els pardals o niaven les caderneres,  ara hi som nosaltres. Hem arribat per quedar-nos mentre el cos aguanti, amb els nostres pisos, els nostres cotxes, els nostres animals exòtics que hem comprat a la botiga de la cantonada, el nostre asfalt, les nostres voreres, els nostres plàstics, els nostres papers, les nostres fàbriques, els nostres grans magatzems on tenim el món a l’abast de la nostra mà i les verdures tallades dins de bosses de plàstic, a punt per menjar.

Aquesta bella fotografia, no deixa de ser una imatge trista. La civilització que abans compartia el seu espai amb la natura, on la infància era un territori on es  vivia en companyia de sargantanes, peixos, granotes, ocells, nius, arbres fruiters i  papallones, ara ha agafat al·lèrgia al pol·len i somia viure en una smart city ​​asèptica com un quiròfan, on el mòbil és la llàntia d’Aladí. Els pardals que abans fugien davant la nostra presència ara han de fer cua i agitar les ales per menjar de la nostra mà. Sempre hem tingut un especial plaer en el fet que els ocells s’alimentin en la nostra mà. El dubte està en si estendre la mà és un detall de solidaritat de donar de menjar a qui no té o una mostra d’autoritat, perquè quan creix la fam augmenta la dependència.

Donem una oportunitat a l’esperança.  Aquesta mà alçada cap al cel podria ser un gest d’humilitat, perdoneu que no sabem el que fem, un gest d’hospitalitat per trobar un nou equilibri entre nosaltres, el pa que mengem i els éssers vius que ens envolten. Un nou pacte entre la ciutat i la biodiversitat. 

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

De cowboys a astronautes

No fa gaire vaig participar en una taula rodona sobre temes d’ecologia. Un dels participants, Joan Salabert, persona molt lligada a diverses entitats de defensa del territori va fer servir una imatge que em sembla molt interessant de la nostra actitud respecte als recursos naturals.

Deia que fins ara hem actuat com aquells cowboys de les pel·lícules de l’oest, que travessen paratges immensos, s’estableixen en terres fèrtils i senzillament, a mesura que la seva família o les seves necessitats van creixent, s’apropien de tot el que els fa falta. Evidentment, a cops de testosterona,  tenint en compte només la seva necessitat i no les dels seus veïns o les dels seus antics usufructuaris, i com si el territori fos infinit i no hi hagués límits. Consti que això també ha generat diversos westerns que plantejaven les tensions entre ramaders i agricultors. 

Però avui, deia Joan Salabert, més aviat hauríem de viure com a astronautes: en molt poc espai, molt conscients de la nostra fragilitat i de fer servir només allò que necessitem perquè en el nostre viatge vital no ens podem permetre malbaratar res: l’aire, l’aigua, l’energia, els aliments són béns preuats i a compartir.

De fet, els límits del nostre món ja fa temps que han estat assolits i ja hem anat travessant unes quantes línies vermelles. Si continuem amagant el cap sota l’ala, senzillament la nostra nau arribarà buida o es desintegrarà. Les maniobres d’acaparament d’alguns dels navegants no aconseguiran deturar, només endarrerir, el seu propi naufragi. Perquè a la nau hi anem tots. Sense excepció.

Mercè Solé

Anàlisi, pròtesi... anàlisis, pròtesis...

La nostra estimada TV3, a més de fer una constant propaganda del procés independentista, no estaria gens malament que fes també una cosa que és fonamental per al nostre futur com a nació: la preservació de la llengua catalana i el seu ús correcte. A TV3 es passen el dia criticant els entrebancs que ens posa Madrid per al foment del català, i en canvi, d’una cosa que està totalment a les seves mans, no sembla que se’n preocupin gaire. 

Em fixaré en un exemple que es repeteix una i una altra vegada. En català, la paraula “anàlisi” és femenina i no porta essa al final. En castellà, en canvi, és masculina i acaba amb essa. Això els ho deuen haver dit molt als locutors. Però llavors, no s’adonen que això val per al singular, no per al plural. En plural, com en totes les paraules catalanes, s’hi afegeix una essa. I és diu, per tant, “les anàlisis”. Però com que no s’adonen d’això, en comptes de dir “les anàlisis” diuen “les anàlisi”, que és un disbarat. I el mateix, per exemple, amb la paraula “pròtesi”. En singular és “la pròtesi”, però en plural és “les pròtesis”, no “les pròtesi”. 

A TV3, si s’hi fixessin més i treballessin més el tema de la llengua, farien un gran servei al país. Per exemple: ¿no podrien tenir algú dedicat a veure els programes, anotar les errades dels locutors i locutores i després comentar-les-hi?

Josep Lligadas Vendrell

El dit i la lluna

“Quan el dit assenyala la lluna,

l’idiota només veu el dit, i no la lluna”,

diu un proverbi oriental.

I bé: sóc l’idiota

que mira el dit i no la lluna,

perquè estimo el dit, la mà, el cos, la companyia

que m’assenyala la lluna.

I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat,

seguiria mirant el dit més que no pas

allò que m’assenyala,

i tot em semblaria bell.

Perquè estimo la veu que em diu “mira la lluna”,

més que no pas la lluna.

I voldria que el dit fos etern i l’amor fos etern,

i estigués ben a prop meu per dir-me

“mira la fi del món, la fi dels segles, mira”

I enllà del dit veuria, per primer cop, alguna cosa:

l’eternitat, l’última mesura de l’amor.

David Jou

55 comerços de Viladecans se sumen a la campanya del Voluntariat per la llengua

El Servei Local de Català de Viladecans ha dut a terme, com cada any, una campanya als establiments comercials de Viladecans perquè s’adhereixin al Voluntariat per la llengua. 

I com hi col·laboren aquests establiments? Doncs, és ben habitual que la gent que es llença a provar-se parlant en català, que ho faci en comerços on no els coneixen.  I  com que és tan freqüent  que tothom de seguida canviï al castellà en sentir un accent diferent o una mica de dificultat, es demana als comerciants el compromís de no canviar de llengua amb les persones que s’identifiquin com a aprenents, perquè puguin practicar-lo.  

Per identificar els establiments que s’hi han adherit, trobareu als aparadors dels comerços el logotip de la campanya del Voluntariat. I a més a més, disposen de cartells informatius sobre el Voluntariat per la llengua per col·laborar en la difusió del programa, amb el telèfon i l’adreça de contacte per a les persones interessades a inscriure-s’hi, com a voluntaris o com a aprenents (www.vxl.cat; Servei Local de Català de Viladecans, tel. 93 659 33 28).  

Totes les persones inscrites al Voluntariat rebran la llista dels comerços on podran practicar una conversa en català, per si s’animen a provar-ho. I, a més, aquests establiments sortiran al web del Voluntariat per la llengua amb tots els establiments adherits a tot Catalunya. 

La campanya és permanentment oberta a ampliar el nombre d’establiments adherits i de moment ja en sumen 55. Així que a partir d’ara, quan veieu aquest logotip, ja ho sabeu, sempre hi ha una primera vegada.

Adela Climent

Un més del cent

Ja som al 101, el número dels dàlmates, i durant els cent números anteriors han passat moltes coses a la nostra ciutat i d’algunes, la nostra publicació i Associació hi ha tingut molt a veure.

La boja idea, d’en Josep i la Mercè, d’impulsar un nou mitjà de comunicació a Viladecans facilitant la connexió de gent diversa que ens havíem conegut entorn del Consell de Convivència, potser no va ser tan boja. Era l‘idea de donar la paraula a aquells i aquelles que volien dir alguna cosa a Viladecans però també d’encetar debats sobre temes importants de la nostra ciutat.

Aquest espai que representava i representa Viladecans Punt de Trobada ha permés la publicació, fins ara, de cent números, però  també hem fet presentació de llibres i debats de comerç, associacionisme, eleccions i festes populars entre d’altres.

D’aquest últim, un debat amb els grups polítics del nostre Ajuntament sobre les festes de Viladecans, va posar en comú unes quantes associacions que van posar en marxa la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans.

Durant aquests “cent” hem tingut la sort de no estar sols i hem estat acompanyats d’un bon grapat d’amics i amigues que amb les seves opinions, les seves fotos o el seu temps han ajudat a arribat fins aquí. Però, també d’associacions que han demostrat que entre tots podem fer un Viladecans millor.

Ara, continuem per arribar a una altra fita que serà al juny de l‘any que ve, que seran els 10 anys de naixement del Viladecans Punt de Trobada i continuarem posant el nostre granet de sorra per fer que Viladecans continuï sent un veritable punt de trobada.

Miguel de la Rubia

Plaques que falten

1. Quan un va al Museu de Viladecans, a Ca n’Amat, i el troba tancat, no té manera de saber quin és l’horari d’aquest important equipament. I si és obert i vol saber els horaris per a una visita posterior, ha d’entrar a preguntar-ho. Falta, doncs, una placa a fora que digui quan tenim el museu obert. Les coses, a més de fer-les i tenir-les, cal que les publicitem, que n’afavorim l’ús. Si no, sembla que no ens creiem que el Museu és una cosa que val la pena.

2. Aviat farà dos anys que el Ple Municipal va aprovar de donar el nom de “Jardins de Magdalena Modolell” al jardí de l’Ajuntament, popularment conegut com a Parc dels Ocellets i que fins llavors duia el nom oficial de Jardins de Can Modolell. Però aquest acord municipal no ha pres encara forma visible, i les dues plaques que hi ha encara porten el nom antic. Realment, no deu ser tan car canviar dues plaques! I veure que una cosa tan senzilla com aquesta no es duu a terme s’afegeix a la sensació general que tot el que afecta al jardí no interessa gens als nostres governants.

Josep Lligadas Vendrell 

Viladecans ja no vota socialista?

 En Comú Podem i Ciutadans han guanyat les tres últimes eleccions.

Es trenca l’hegemonia del PSC iniciada el 1982, que només havia amenaçat CiU el 2010.

Des que les primeres eleccions democràtiques van mostrar l’existència d’un cinturó roig en què les forces d’esquerres dominaven clarament, Viladecans es va convertir  en una ciutat en què el Partit dels Socialistes es mostrava imbatible; tant els afins com els adversaris hem tingut la sensació que la base electoral socialista a Viladecans els assegurava prou vots com per ser sempre els vencedors.

Dues històriques i antigues victòries del PSUC (municipals de 1979 amb l’alcalde Masgrau i catalanes de 1980) van precedir la llarguíssima hegemonia socialista: des de les eleccions de Felipe González de 1982 fins a les municipals de maig de 2015 van guanyar a Viladecans en 34 eleccions consecutives  (15 d’ells superant el 50 per cent del vots). Es diu ràpid: 33 anys d’hegemonia, amb els seus punts àlgids en el 67,7% de Felipe “por el cambio” (1982) i els 19.376 vots per Zapatero el 2004 (després de l’11-M). Els altres partits anaven alternant-se en la segona posició, sempre a molta distància; qui més s’hi va acostar va ser la Convergència d’Artur Mas quan derrota el tripartit l’any 2010 (7.127 vots de CiU a Viladecans, a només 118 del PSC).

Però la substitució de la vella política per la nova política ha arribat també a Viladecans. Les municipals de maig de 2015 donaven la tercera victòria consecutiva a Carles Ruiz, però entraven quatre formacions noves a l’Ajuntament. 

El caràcter plebiscitari de les eleccions catalanes de setembre passat van mostrar una concentració del vot unionista en Ciutadans, que s’erigia en força guanyadora a Viladecans, amb 2.386 vots més que el PSC; era la primera derrota socialista des de 1980.

Però la victòria de Ciutadans va ser excepcional (C’s  ja ha perdut la meitat dels vots); en les eleccions generals de 2015 i la seva repetició el passat 26-J els viladecanencs han donat el seu vot a En Comú Podem, una opció situada més a l’esquerra que aglutina Podemos, Barcelona en Comú i la sempre present Iniciativa per Catalunya. Dels 11.580 vots dels comuns el desembre passat (una xifra que només havia assolit el PSC anteriorment), es van perdre 1.335 vots al juny, deixant en qüestió la solidesa de la coalició d’Ada Colau.

El futur està per escriure. ¿Mantindrà el PSC el domini de l’Ajuntament, que té des de 1983, gràcies a la seva gestió, o li passarà factura la investigació judicial en curs? ¿Es consolidarà En Comú Podem  com a força guanyadora, més enllà d’unes eleccions generals? ¿Pot tornar a recollir Ciutadans el vot espanyolista i ser alternativa a nivell local? ¿On està el límit del vot independentista, en els 8.374 vots de Junts per Sí i les CUP el 27-S?

Vots en totes les eleccions a Viladecans

Una cosa sembla segura: les victòries aclaparadores, del 67,6% (PSC 1982), no tornaran.

Carles Lozano

Podeu ampliar les dades a www.historiaelectoral.com/mviladecans.html 

Carta a ‘Podemos’ Madrid, La Arganzuela, 27 junio 2016. A las y los dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros: 

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual,  entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisis de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p. e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

Desigualtats

 

La nit del 26-J em vaig quedar perplex, d’una banda, i emprenyat, d’una altra. Sobretot pels resultats del meu entorn, urbà i polític. Miro de col·laborar amb la gent que porta el procés de regeneració del moviment veïnal del districte madrileny de ‘La Araganzuela’.  N’admiro tant la generositat com la joventut. Des d’una òptica política, són de “Unidos – Podemos”, adjectiu i verb que m’estimulen. Quan, l’esmentada nit del 26-J, me’ls vaig trobar desfets, moltes i molts plorant,  no vaig poder dormir prou bé. I l’endemà els enviava una carta. (Per si a algú li interessa, la trobareu a la pàgina següent). Els venia a dir: “¿I esteu fotuts perquè només  -¡!- tenim 71 diputats? Jo, que a la meva vida política, havia treballat en un Parlament on els meus mai no eren més de deu, i això que compto els ‘jefes’,  que sempre estaven fora de l’hemicicle per poder conspirar radiofònicament...  Els recomanava que llegissin deu articles de la Constitució: del 70 al 80. Veurien les moltes coses que pot fer un grup, i més tan ben peixat com aquest,  sense haver de travessar les fronteres tan arnades de la dita Carta Magna.

Per dins, però, vivia amb l’angúnia generada per un seguit d’articles de la revista ‘Carrer 140’, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, sobre les  ‘desigualtats’. Qui ocupa un càrrec públic ha de jurar o prometre complir i fer complir la... Constitució i/o l’Estatut.  Voldria poder fer ús d’un polígraf solvent per detectar qui, de veritat, s’havia llegit  aquests textos, quan afirmava (i jurava, o prometia) que els faria complir.   ¿Per què no clavem, amb lletres grans, a la porta de totes les institucions públiques l’article 14 de la tan ‘elogiada’ Constitució que diu:

“Article 14. Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra circumstància personal o social”.

¿No tindria sentit instal·lar, al costat i a la porta esmentada, un equip d’advocats i d’informadors solvents que poguessin rebre les queixes sobre els incompliments, que puguin haver patit, pel que fa aquest article?  ¿No seria aquest el gran homenatge a la Constitució que totes i tots, diputades i diputats electes, juraran (o prometran)  que ho faran tot per fer-la efectiva? ¿No hi podríem afegir, per fidelitat constitucional, l’article 47?

“Article 47. Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions  necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...

No tindria sentit instal·lar, al costat de la porta, un col·lectiu de juristes que pugui ‘encausar?’ els poders públics, si comproven que no han estat diligents en l’acompliment d’aquest  mandat parlamentari?

No insisteixo. Però sí que dic que, com la perspectiva és que no hi haurà govern de majoria absoluta,  les diputades i els diputats que ara passen a representar-nos, de lleó a lleó, al Congrés dels Diputats ens hauran de dir com defensen els nostres drets... ep!, sempre en nom de la Constitució, que tan poc valoren els nostres representants polítics quan obliden allò que diu l’article 1.2:  ‘La sobirania nacional resideix en el poble...”

Ignasi Riera (Madrid)

Estiu


Fins al moment present, els incendis ens estan respectant. I això és sens dubte un magnífic auguri per a l’estiu en què ja estem ficats de ple. En canvi, els passatgers de Vueling s’han hagut d’enfrontar a la cara més desconsiderada i irresponsable del capitalisme, que no és altra que l’ambició deixada anar sense cap fre ni control.

L’estiu, en què tot sembla que s’aturi, pot ser un moment propici per aturar-nos també cadascú de nosaltres i mirar el que passa al nostre voltant. 

Per exemple, en la línia del que hem dit sobre els incendis, pot ser una bona ocasió perquè, alhora que la majoria podem disfrutar de la natura més que la resta de l’any, pensem una mica més en tot el que caldria fer perquè el nostre planeta, la nostra casa comuna, estigui més ben preservat. I això passa tant per les accions individuals de reciclatge, reutilització i moderació en el consum, com per les lluites socials i polítiques (a les quals tots podem contribuir, ni que sigui només creant opinió) davant el canvi climàtic o davant el desinterès dels governants per mantenir amb vida els llocs rurals.

I per exemple, en la línia del que hem dit sobre Vueling, pot ser una bona ocasió per fixar-nos més en com els qui governen el món ens tracten a tots plegats, i fer-nos una idea més clara de quines actituds hem de tenir i quines actituds hem de transmetre. Ajudant, per exemple, a fer que la gent no s’equivoqui d’enemic i es cregui que els immigrants i refugiats ens trauran el pa de la boca. No, els que ens treuen el pa de la boca són els que es fan rics a les nostres costelles.

Així doncs, bon estiu a tothom! Aquesta revista, com sempre, farà vacances a l’agost. I al setembre tornarem per convocar-vos a la celebració que hem previst pel nostre número 100.