No fa gaire vaig participar en una taula rodona sobre temes d’ecologia. Un dels participants, Joan Salabert, persona molt lligada a diverses entitats de defensa del territori va fer servir una imatge que em sembla molt interessant de la nostra actitud respecte als recursos naturals.
Deia que fins ara hem actuat com aquells cowboys de les pel·lícules de l’oest, que travessen paratges immensos, s’estableixen en terres fèrtils i senzillament, a mesura que la seva família o les seves necessitats van creixent, s’apropien de tot el que els fa falta. Evidentment, a cops de testosterona, tenint en compte només la seva necessitat i no les dels seus veïns o les dels seus antics usufructuaris, i com si el territori fos infinit i no hi hagués límits. Consti que això també ha generat diversos westerns que plantejaven les tensions entre ramaders i agricultors.
Però avui, deia Joan Salabert, més aviat hauríem de viure com a astronautes: en molt poc espai, molt conscients de la nostra fragilitat i de fer servir només allò que necessitem perquè en el nostre viatge vital no ens podem permetre malbaratar res: l’aire, l’aigua, l’energia, els aliments són béns preuats i a compartir.
De fet, els límits del nostre món ja fa temps que han estat assolits i ja hem anat travessant unes quantes línies vermelles. Si continuem amagant el cap sota l’ala, senzillament la nostra nau arribarà buida o es desintegrarà. Les maniobres d’acaparament d’alguns dels navegants no aconseguiran deturar, només endarrerir, el seu propi naufragi. Perquè a la nau hi anem tots. Sense excepció.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada