diumenge, 15 de febrer del 2015

Els caps de setmana, rugby a la K11

Cap al final dels anys 70, els caps de setmana, els afeccionats al rugby i a la fotografia, de Barcelona i Baix Llobregat, acudíem a la carretera que discorre de l’antiga de Valencia a l’autovia, l’anomenada K11, per veure i fotografiar els partits enmig dels camps agrícoles.




Un parell de camps de rugby  convivien amb els camps conreats pels pagesos i els canyissars que  feien de paravent. Els partits tenien lloc a camps d’herba natural que creix per aquests indrets  i que, quan plovia, es convertien en un espectacle de jugadors enfangats.



Concretament aquestes fotografies són fetes l’any 1978.

Jaume Muns

Josep Mazón Hernández, el pitxer (2)

 Abandonada la innocència i la fantasia epifànica, només la curiositat i el saber-se gairebé un home feia del jugar arriscadament l’aprenentatge necessari per aspirar a desfer-se dels jous. Érem a la fi dels anys cinquanta.

Així entraven a classe els canuts amb veces. I així, amb una plantofada i vint voltes a l’era camp de bàsquet, en sortien els transgressors dels límits quan eren sorpresos jugant fora de l’estona del “recreo” o quan, amb perfídia, disparaven un gra d’arròs al clatell del frare ensotanat que escrivia a la pissarra la frase de cal·ligrafia a fer.

En Josep Mazón, era un dels habituals a tenir que ajuntar les puntes dels cinc dits de la mà per rebre un fiblant i sec cop de regle, o esquivar un esborrador llençat amb fúria des de la taula magistral. La repressió de trapelleries sintonitzava amb el que totdéu hauria de rebre, dels “estamentos oficiales”, arribat a la majoria d’edat. Aquest rebre cops de regle era l’essència educativa dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. De fet, de ben petit, el cap d’en Josep Mazón ja havia servit perquè el senyor frare esmicolés un dels cartells de fullola que, penjats a la paret, duien estampades les primeres vocals i els ma, me, mi, mo, mu a aprendre. Més d’una vegada els pares d’en Josep foren citats al col·legi per rebre l’avís de “mala conducta” que hauria pogut comportar l’expulsió del fill. 

Josep Mazón

Durant les vacances, sobretot les de l’estiu, o les tardes dels dijous, les basses de reg dels camps i els valls plens de granotes eren l’objecte de conquesta i el desig a satisfer de molts nens. L’amo de la bassa esdevenia llavors l’enemic a esquivar, si et volies banyar, i el guarda-camps l’antagonista obstinat a fer que ningú entrés sense raó allà on fos. Abans no s’arribava o es tornava de la caminada fins a mar, si la cosa anava bé, s’acabava berenant dels arbres abocats damunt d’un vall o a la vora del camí, fossin prunells, figues o magranes. Si no sortia bé, et podies endur un parell de calbots del guarda-camps o passar-les molt morades, com el dia que en Josep Mazón tornant de jugar a veure qui aconseguia el rusc de vespes més gran, tornà tan desfigurat, per múltiples picades, que ni me’l coneixien a ca seva. En aquell temps no hi havia ni CAP ni ambulatori per encarar mals, així que en arribar, me li aplicaren, directament, lleixiu a les inflamacions...

Fugir del tedi, a falta de mitjans i entreteniments com els que ara es tenen, volia dir aventurar-se.  Aventurar-se era, a vegades, jugar-s’hi la pell i, jugar-se-la, podia ser un anar a buscar musclos a Garraf, per exemple. M’explicà son germà Vicenç com en Josep temptà el diable a la Falconera de Vallcarca. L’única manera d’arribar on el principal riu subterrani del massís desemboca a la mar, és escalant o nedant. Allà, la confluència d’aigües hi feia els millors musclos. Després de fer el trajecte d’anada capbussant-se i surant, ràpidament, en Josep tingué omplert un sac de cinc quilos. La feinada era tornar a la platja. Duent el sac ple no tenia manera d’avançar.  I mentre son germà hi deixava els pulmons cridant que –per favor!– abandonés la càrrega, ell els deixava bracejant estona i més estona. Se’n sortí; però aquell partit el nostre pitxer el perdé. La mar es quedà els musclos i li parlà clarament dels límits.

Una altra frontera que en Josep Mazón conegué just abans d’entrar a l’adolescència, fou el que experimentà el dia que a la seva trepa, irresponsablement, no se li ocorregué altra cosa que entrar a banyar-se a una de les poquíssimes cases de Viladecans amb piscina, en concret, a una torreta de la carretera de Sant Climent. Alertada la Guàrdia Civil per un veí, els enxampà mentre es banyaven i quan, a més a més, alguns d’ells entraven per la finestra a tafanejar l’interior de l’habitacle. Sort que no havien pres res. Els Civils se’ls endugueren a tots a l’Ajuntament. Els deixaren anar, sí, però l’alcalde Joan Miarnau féu cridar el pare. I aquest tornà a sentir paraules molt gruixudes com les que havia sentit mesellament, de la mateixa persona, vint anys abans, acabada la guerra. El pare d’en Josep només era capaç d’al·legar que, tot plegat, sols era una criaturada de nois de dotze anys. Els crits de l’autoritat acabaren amb amenaça de tancar el fill en un reformatori la següent vegada de ser-li presentat per la Guàrdia Civil.

No és que l’amenaça el fes passar a la clandestinitat, però als 14 anys, ja una mica més sedentari i assentat, havent llegit en un diccionari que la pólvora és una barreja de salnitre, sofre i carbó, i només calia saber-ne la proporció exacta de cada element, sobre la base de l’experimentació, no parà de fer provatures fins trobar-ne la fórmula. Els materials eren fàcils d’obtenir; fins i tot el clorur potàssic el trobaves a les farmàcies en “pastilletes” per llepar, no sé si per a la tensió arterial o per a afinar la gola, en unes capsetes de píndoles semblants a les  “juanola”. 

Una de les que m’explicà el seu germà Vicenç, el Síndic, fou aquesta: “Un dia, ell i un altre, ompliren amb pólvora una pilota de beisbol buidada del fil de llana que l’envolta, junyint-la amb la bombeta d’una llanterna a la qual li van trencar el bulb amb molta cura per no fer malbé el filament.  La pilota i la bombeta connectada a dos cables i ben embolicada amb esparadrap, formant un conjunt ben sòlid, fou treta a la vorera del carrer mentre els altres dos extrems dels cables lligats a la pila de petaca de la mateixa llanterna quedaven a l’interior de l’habitació. Vigilant que no passés cap veí, es donà l’ordre de connexió... L’explosió va ser tant forta que l’edifici tremolà i trencà els vidres de la finestra. La mare es va espantar que no us ho imagineu. El veïnat del carrer sortí per veure què havia passat i els de la botiga Mercurio creien que havia esclatat una bombona de gas butà... “ Tot un èxit. Ningú prengué mal i els danys només foren propis. Se salvà del reformatori. Però en tornar del camp a la Verdera, on feia hores, el pare li deixà ben clar el què i el càstig...”

De feia anys, en Joan Llinares, el seu barber i del barri, a la vista dels traus al cap amb els quals mensualment es presentava a tallar els cabells, li venia fent la prèdica de la conveniència de jugar a beisbol, als solars buits, en comptes de batallar continuadament contra els galifardeus de Bertran i Musitu i els de la resta del món. Acabà fent-li cas, però sense desatendre mai les seves personals confrontacions. De batalletes vivencials, tantes com volguéssiu, com les de tants altres nois de l’època, ara bé,  les atribuïdes a Josep Mazón sempre foren molt especials. Com la de la vegada que l’estàtua del nen lector –monument a Àngela Roca– que hi havia al capdamunt de la Rambla i ara s’està a la Biblioteca, aparegué, un matí, coronat amb una carabassa mig buida, talment com una gorra de cop. O la de coronar l’estàtua de José Antonio amb una boina plena de fems i bassa. No cal massa imaginació per entrellucar els regalims, en ser-li treta...

Escola d’aprenents de la Siemens. El de la dreta és Jordi Amat, i el segon Josep Mazón.
Tots dos van ser presidents del Club de Beisbol Viladecans. 

Continuo per altres viaranys. 

Després de descobrir la pólvora i acabar la “bàsica” al Modolell, entrà a l’escola d’aprenents de la Siemens de Cornellà per formar-se professionalment com a matricer-ajustador. Hi excel·lí. Era un manetes, en Josep. De manera que a finals de l’any 1968, tenint encara dinou anys, li proposaren de participar en un concurs provincial de matriceria dels que organitzava el “Ministerio del Trabajo”. S’hi presentà i el guanyà. Passà llavors al d’àmbit regional que abastava: Cataluña, Aragón, Levante y Baleares, i també el guanyà. I, com aquell qui res, guanyà el “Nacional” davant altres quaranta especialistes d’arreu de l’Estat. 

Fruit de tots els triomfs, hi hagué dues recepcions a l’Ajuntament. Una primera, als pares i a ell –fins els vint-i-u no s’era major d’edat– en què l’alcalde, Joan Miarnau, els notificava que en Josep seria rebut pel “Caudillo”. En ella el senyor batlle preguntà al pare: Aquest, és aquell xicot que havia tingut un incident amb la Guàrdia Civil?, i el pare respongué: Sí. Aquest, és aquell al qual vostè volia enviar a un reformatori. 

A la segona, per celebrar-ho amb “un vino de honor” i entregar-li el diploma enviat per Franco, l’alcalde no hi va ser. Presidí l’acte l’alcalde accidental, i no en sé la raó del perquè. El diari Solidaridad Nacional (la Soli) del 29 de març, en un llarg article-entrevista al protagonista  ho deia així:   

“Tuvo lugar en el salón de actos del Ayuntamiento, con asistencia de nuestras primeras autoridades presididas por el alcalde accidental don Clemente Torras Vendrell, el homenaje al joven vecino de esta localidad José Mazón Hernández, con motivo de haber sido galardonado con el primer premio nacional de matricería, el cual le fue entregado por Su Excelencia el Jefe del Estado en audiencia especial concedida por tal motivo.

A los salones de actos llegó el joven José Mazón Hernández, un joven de 20 años de edad, acompañado por sus padres, los cuales iban rebosantes de ese orgullo que tenemos los padres que no se puede disimular cuando de nuestros hijos se trata...

Sense solució de continuïtat li tocà representar Espanya en el concurs internacional. Fou a Brussel·les. Ell hi anà amb un peu de rei i paper i llapis. El guanyador però, fou el representant del Japó, armat, ja, amb eines tecnològicament superiors a les hispàniques. (Continuarà)

Andreu Comellas

L’informe del metge Jornet del 1910. Una proposta d’eradicació del paludisme a Viladecans (2)

En la primera dècada del segle XX, moment en què el metge local, Francesc de Paula Jornet i Juncadella, va redactar el seu informe, el panorama demogràfic de Viladecans era força desolador. L’any 1900, per exemple, a la vila s’hi comptaven un total de 1.194 habitants, força menys que en els anys immediatament anteriors. No eren gaires veïns si es comparen amb la majoria de municipis del delta del Llobregat. Aquell any el campanar de l’antiga església de sant Joan havia tocat a morts trenta-sis cops; altrament, només havia pogut anunciar al veïnat el naixement de vint-i-vuit nadons. Més defuncions que naixements i només nou matrimonis registrats. Un saldo negatiu que es tornaria a repetir en els anys 1904 i 1906. Vist això no és difícil demostrar l’existència d’un poble sense gaire vitalisme demogràfic durant la primera dècada del segle, i això es confirma amb la relació d’habitants a Viladecans per l’any 1910. 1.240 veïns, per aquell any, cosa que es traduïa un feble increment de només cinquanta veïns en deu anys. La perspectiva vital de la vila era poc optimista i així ho continuaria sent fins a la dècada dels anys 20 i 30, moment de l’arribada de la immigració dita “dels murcians”. Un nou contingent de població nouvinguda que ajudaria a rejovenir la nostra població.

En aquells anys d’inicis de segle, el viladecanenc creixia amb gran temor davant l’espai que habitava. Una població poc dinàmica i tancada en si mateixa hauria de viure aquells anys amb la por del que s’hi sent feble; relacionant-se desconfiadament amb el medi que l’envoltava. El veïnatge tenia un bon grapat de motius per sentir-se així; motivacions encapçalades per les condicions econòmiques d’un món agrari generalment poc agraït i, en aquella època, immersa en els efectes devastadors de la plaga de la fil·loxera. 

A la misèria material generalitzada s’havien d’unir, a més, les calamitats naturals provocades per les reiterades tempestes que produïen els lògics aiguats i les rierades que afectaven persones, ramats i conreus. Les torrentades no eren noves, però en anys de carestia i de recursos migrats havien d’oferir efectes encara més dramàtics. L’any 1901 i 1907 hi hagueren aiguats que produïren el negament general dels camps deltaics. El primer, que tingué com a conseqüència el desbordament de les rieres de la contrada i del riu Llobregat, provocà la formació de campanyes sensibilitzadores a diversos diaris de la ciutat de Barcelona, les quals aconseguiren mobilitzar voluntaris i recursos amb l’objectiu de apaivagar els efectes d’aquella i de futures catàstrofes; el segon provocà la formació de subscripcions i la creació de juntes municipals d’auxili, amb la finalitat de desviar la llera del riu.

Tots els condicionants naturals i materials no haurien d’ajudar gens a la creació d’una visió optimista vers al temps que havia tocat viure als vilatans. La inseguretat d’una comunitat afeblida els faria observar amb temor la visió del seu propi futur. Psicològicament, la por a la mort devia ser molt certa. Internament, el vilatà havia de patir amb angoixa tot tipus d’indici de malaltia, sobretot si aquesta podia ser epidèmica. A inicis de segle, el perill del còlera, el tifus, la tuberculosi i especialment el paludisme encara eren massa propers. Persones fisiològicament afeblides en èpoques d’escassetat havien de produir indefectiblement individus psicològicament temorosos davant de la mort. És en aquest context on cal situar convenientment l’informe del metge Jornet, de l’any 1910, avaluador del perill d’aparició de nous focus de paludisme a certes zones de la Marina de Viladecans. 

Sobre el terreny, l’avaluació del metge era clara. Deia el seu dictamen: “Els sistemes de drenatge que s’han efectuat [a Marina] són gairebé tots d’iniciativa privada, tot obrint valls, i amb les terres que d’elles s’extreu s’ha aixecat el nivell del terreny dels conreus. [Això no obstant] els canals principals o corredores que han de promoure i procurar l’evacuació de les aigües s’obstrueixen amb facilitat creixent en els seus fons vegetals que impedeixen el curs d’aquelles”. D’igual forma s’assenyalava que “El conreu és el secà [malgrat] que es va estenent la construcció de sínies i pous artesians, convertint-se en regadiu alguna que altra porció de terreny, extraient a la superfície l’aigua subterrània” I finalment afirmava que “les aigües de les lleres procedents de les muntanyes properes van a parar a les rieres i corredores del terme, en especial a la de la riera de Sant Llorenç, torrent del Palmer, la corredora de Piteres [Pi-tort], riera de Sant Climent i corredora Roja [Bullidor], les lleres torrencials de les quals contribueixen a augmentar la insalubritat de la zona, ja que no tenen secció suficient per a donar pas a les aigües que aquelles porten en èpoques de grans avingudes per trobar-se en part obstruïdes per la vegetació que creix en el seu fons, pels terratinents que les obstrueixen per poder passar d’una peça de terra a la veïna, o en part pels aficionats a la pesca”.

De totes formes, el màxim valor de l’informe del metge va ser el d’enumerar els diversos focus de paludisme més importants del terme. Eren els següents, en data de l’any 1910: terrenys de la Casa Alta, propietat de Baltasar Fargas; els terrenys de can Sabadell de Jaume Casanovas; els terrenys de les Filipines propietat de la Mercè Pratmarsó; els terrenys dels Reguerons de l’hisendat Enric de Viala, els Llanassos dels propietaris Joaquim Carreras i Joan Candó; part de la terra de can Seguí de Josep Pons; part dels camps de les Sorrilles i les Xauxes del propietari Josep Pinós i part dels terrenys dels Censats i del Serral-Llarg que estaven en mans de diversos propietaris. 

I no content amb això, el metge superava la fase de diagnosi i acabava el seu informe amb el capítol de suggeriments de millora de la salubritat dels terrenys prèviament enumerats; opcions que de fet, replicaven els arguments que amb anterioritat havia exposat l’enginyer barceloní Pere Garcia i Faria en el seu estudi titulat Proyecto de rectificación y Saneamiento del Delta del Llobregat, de l’any 1890. En opinió de l’enginyer i del metge, les solucions havien de passar per l’assecament dels terrenys, l’aixecament artificial del nivell a partir de l’aportació de sorra de les platges, el drenatge al mar de maresmes i aiguamolls, la construcció de més valls i corredores i neteja de les existents, la construcció d’un canal de circumval·lació per tal d’evitar l’acumulació de les aigües al delta que procedien de terrenys superiors, la plantació d’eucaliptus, pins i altres arbres i, finalment, el desviament i rectificació del curs del riu Llobregat. 

El metge acabava l’estudi amb aquestes paraules: “(...) Exposada i comprovada [queda] la ineludible i urgent necessitat d’emprendre el sanejament d’aquest terme municipal de Viladecans, a tot el que uneix, el subscrit, la seva conformitat facultativa d’urgent necessitat.” L’informe, un cop redactat, va ser lliurat a l’ajuntament del poble. Així es va poder iniciar una tramitació administrativa que com ja veurem seria de difícil i breu aplicació.

Xavier Calderé i Bel


1.  AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Cens de població de l’any 1900.

2.  L’any 1900, El Prat de Llobregat sumava 2.804 veïns; Sant Boi, 5.301 i Gavà, 2.804. Tan sols Sant Climent amb 984 habitants i Castelldefels amb 289, tenien a inicis de segle menys població que Viladecans. 

3. Arxiu del Registre Civil de Viladecans, Llibres de naixements i defuncions. En els documents consultats s’hi poden veure les causes de les defuncions, encara que aquestes dades no han estat explicitades per al present article. Les causes de les morts també s’hi poden llegir, per la mateixa època, en els Llibres d’Òbits de la parròquia de Sant Joan. Una mostra d’aquestes dades, extretes dels llibres parroquials, han estat recollides per Jaume Lligadas en l’article “De què morien els viladecanencs ara fa cent anys” publicat a Viladecans Punt de Trobada, núm.53, març de 2012.

4.  AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Padró Municipal d’Habitants de l’any 1910.

5.  Articles als diaris La Veu de Catalunya d’1 d’octubre de 1901 i La Publicidad, de 21 d’octubre del mateix any.

6.  AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans. Informe de l’estat sanitari de la població redactat pel metge Francesc de P. Jornet, el 21 de juliol de 1910. Curiós és el qualificatiu d’aficionats als veïns que obstruïen voluntàriament les valls del terme per pescar anguiles. Molt segurament, aquests aficionats eren veïns que intentaven complementar una dieta quotidiana més aviat migrada. Aquest tècnica de pesca anomenada amb el terme “eixugar un vall” ha estat explicada per Manel Sunyer en el seu llibre El veïnat de la meva infantesa, publicat pel departament de Patrimoni Cultural de l’ajuntament de Viladecans, 2004, pàg. 108.

7. Per a més informació de la majoria d’aquests propietaris, consulteu l’article de Manuel Luengo “L’estructura de la propietat agrària en el Viladecans de la dècada de 1930”, comunicació presentada a la 5a Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà. La pagesia ahir i avui a l’Eramprunyà, 17 de novembre de 2012, Sant Climent de Llobregat, edició digital de +1000. Històries de Sant Climent, pàg. 76-86.

8. Pere Garcia i Faria (Barcelona, 1858-1927). Arquitecte i enginyer. De 1893 a 1896 va estar al capdavant dels Servei de Sanejament de l’ajuntament de Barcelona. Es dóna la coincidència que el seu germà Carles va arribar a posseir una casa de Viladecans –cal Garcia Faria-, concretament al sud-oest de cal Xim-xim. La casa seria enderrocada cap a mitjan del segle XX, a conseqüència del creixement de les naus industrials de la fàbrica Roca-Radiadores. 

Oca de galta blanca (Branta leucopsis)

 Remolar-Filipines 24/01/2015. 4a. citació al Delta del Llobregat.


És freqüent al Nord d’Europa, fins a Groenlàndia. Ocell de la família dels anàtids, de plomatge gris cendrós amb les parts inferiors blanques, a l’hivern sol emigrar als països temperats, domesticable, i del qual s’aprofita la carn, el fetge i les plomes.

Eio Ramon

El Museu de Viladecans

El Museu de Viladecans ja ha començat a caminar. El dissabte 24 de gener es va inaugurar, i ara ja es pot visitar cada dia a la tarda, excepte el dilluns que és tancat. El dissabte és obert matí i tarda, i el diumenge només al matí.

Inauguració del Museu. Parla la neboda d’Eulàlia Amat, que és qui va cedir l’edifici a la ciutat. (Fotografia: Jaume Muns)

Ha començat a caminar, i té força camí per fer, perquè el pressupost és el que és, i de moment només s’ha pogut posar a punt la planta baixa. Però tot i així, val la pena tenir-lo ja en marxa, i val la pena anar-lo a visitar. El forn, els cups, el corró o les fites que es poden veure a l’entrada; després, la primera sala amb estris i i objectes de tota mena, representatius de la vida viladecanenca sobretot del darrer segle; la segona, amb un recull de peces significatives del nostre patrimoni històric; i la tercera, amb tot d’estris antics de cuina: tot plegat, una invitació a entretenir-se peça per peça, i a recordar coses viscudes o bé a conèixer coses desconegudes. I tot això, acompanyat a més d’audiovisuals que ajuden a conèixer més aquesta història nostra.

Vitrina de la sala segona. A la dreta, l’Orant de Sales; a l’esquerra, l’ullal del mamut.
(Fotografia: Jaume Muns)

De tot el que s’exposa en el museu, crec que cal ressaltar sobretot dues peces, que són sens dubte les més rellevants: per una banda, l’ullal de mamut trobat a Can Guardiola, que ens porta cap a la història més antiga d’aquestes terres i que a més ha donat peu a un dels elements festius de més força que tenim actualment, el Mamut de Viladecans; i per una altra, l’Orant de Sales, una figura que mereix ser mirada i remirada per la seva bellesa i delicadesa, i que a mi em té el cor robat. Llàstima que ara, per òbvies raons d’espai, hagin d’estar totes dues en una vitrina de la segona sala, amb altres objectes. Espero que, així que s’aconsegueixi tenir més sales a punt, puguin estar cada una en una vitrina pròpia, i l’Orant, a més, amb un fons de color que la ressalti. I si es pogués fer abans, millor. Totes dues peces hi guanyarien molt, i es destacaria molt més el seu valor.


Sala primera: objectes de la vida viladecanenca. (Fotografia: Jaume Muns)


Sigui com sigui, el que segur que cal és felicitar-nos –i felicitar els qui han treballat per fer-lo possible– per l’obertura del Museu, visitar-lo, i treure’n tot el profit possible.

Josep Lligadas Vendrell

Repensem Viladecans

 

Surts al carrer i tot està potes enlaire. Carrers que històricament se n’ha reivindicat la seva millora per fi s’arreglen. Parcs infantils que són revisats arreu del municipi. Museus que s’inauguren. Poliesportius que s’enllesteixen. I em pregunto... cal esperar al darrer mig any abans de les eleccions d’un mandat de quatre anys per a fer tot això? I també... això és l’únic que demanem a un Ajuntament, que ens arregli els esvorancs del carrer?

Gestionar una administració pública ha de ser molt més que això, perquè sinó, els nostres ajuntaments podrien prescindir dels polítics i convertir-se en una tecnocràcia. Malauradament, sembla que així és en alguns casos. Hi ha ajuntaments que en lloc de governs locals semblen empreses immobiliàries. Construir sembla el seu únic objectiu. 

Per a mi, en canvi, governar ha de ser un equilibri entre preparació i ideologia, entre capacitats i valors. Governar una ciutat vol dir tenir un model de ciutat, és a dir, proposar un model de ciutat. Però sempre escoltant la ciutadania i passant comptes amb ella. Cal ser transparent amb la gestió, que tot allò que administra l’ens públic sigui redactat amb llums i taquígrafs. Per això cal canviar les coses, per això cal que Viladecans no resti al marge de tot el que s’està movent arreu del país. 


Nosaltres volem entrar a l’Ajuntament amb tota la força que sigui possible per ajudar en aquest canvi, per evitar les especulacions amb el nostre territori municipal, per garantir que s’escolta a la gent, per construir un model de ciutat diferent, més diversa, més dinàmica, més viva. Però això no ho podrem fer sols, necessitem que ens ajudeu, necessitem que us feu escoltar. 

Per això us demanem que voteu el que voteu, ens ajudeu a repensar Viladecans. Que ens feu arribar com veieu la ciutat i quines propostes voleu que siguin tingudes en compte a través del nostre portal www.repensemviladecans.cat, o usant l’etiqueta #RepensemViladecans a les xarxes socials per fer-nos arribar idees o fer-nos notar allò que no està bé.  

Bàrbara Lligadas

Les entitats, termòmetre de la participació democràtica

Ni que ho haguéssim fet expressament: el 22 de gener el Punt de Trobada vam organitzar una taula rodona sobre la participació a les entitats, on es van expressar molts reptes de la vida associativa. I el 3 de febrer, la Sònia convocava les entitats a una xerrada informativa sobre les noves obligacions fiscals de totes les entitats, en la qual es posà en relleu la valoració que el PP fa de la tasca associativa i el menyspreu amb què són tractats els ciutadans que hi dediquen temps i esforços. 

Anem a pams. Vam convocar una taula rodona sobre el tema perquè ens semblava que la vida associativa és una peça clau de la cohesió social, un lloc d’aprenentatge bàsic de la vida democràtica, no sempre prou valorada ni prou aprofitada. Potser perquè en la nostra progressiva transformació de ciutadans a clients, tendim a fer ús dels serveis que presten les associacions, però en canvi ens costa molt més fer-nos-en coresponsables.  

Per parlar-ne vam demanar la seva col·laboració a persones amb experiència associativa diversa. Des de la Sònia Rodríguez, tècnica del Departament de Cultura i Comunitat de l’Ajuntament de Viladecans, que coneix de primera mà les virtuts i els vicis de les entitats de la nostra ciutat, a la Lluïsa Capdevila, sempre col·laboradora des de qualsevol de les entitats de què forma part (ara és a la recent formada Junta Local de l’Associació Espanyola contra el Càncer). Ho vam demanar també a en Francesc Arnau, de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja i a David González, membre d’un moviment nou –i eficaç– com és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Les intervencions, ben preparades, van anar posant en relleu diversos aspectes de la vida associativa. Tant és així que us les oferirem com a dossier en el proper número, pel seu interès. A tall de pinzellada, cal subratllar el sentiment general que les associacions, per la seva proximitat a la gent, pel seu sentit crític i per la seva agilitat de funcionament són un bon esperó i complement a l’Estat de Benestar. L’època de bonança, però, ha afeblit el moviment associatiu. Hem vist créixer drets i benestar... i simultàniament hem oblidat que aquests drets i aquest benestar no són espontanis, sinó fruit d’una lluita llarga i dura.

El problema ve quan les associacions es fan massa depenents de subvencions, cosa que sol venir acompanyada d’una pèrdua del sentit crític amb qui les concedeix. O quan es promou tant la prestació de serveis que s’obliden els objectius fundacionals. És el cas, es deia, d’algunes associacions de veïns que viuen d’esquena als problemes dels ciutadans. Aquest potser ha estat un dels motius del sorgiment de la PAH, capaç de mobilitzar i, deia en David, de “canviar el relat”, és a dir, de canviar la visió inicial, vergonyant, de les persones que es veien desnonades i que se sentien culpables de la seva situació. La PAH ha aportat una dimensió col·lectiva, i ha ajudat a anar a les causes del problema. A banda, és clar, d’aconseguir aturar un munt de desnonaments i de col·locar l’abús bancari en l’agenda política.

Un altre tema que es va tractar va ser el de la gestió de les entitats. Acord general en les dificultats per dur a terme tasques que requereixen una certa qualificació i en les dificultats per trobar relleu. També és cert, com deia una de les participants, que també en la vida associativa repercuteixen, especialment amb la desregulació de les condicions laborals, les dificultats per conciliar la vida laboral i familiar. Es van defensar diversos models d’entitat: des dels assemblearis als més estructurats, però va quedar clar que tots necessiten ciutadans menys individualistes, més implicació i més constància. 

Per acabar voldria comentar l’ensurt que ens hem endut les entitats amb la llei del 27/2014 de 27 de novembre del PP, que ens obliga a totes, sigui quin sigui el nostre volum i pressupost, a pagar l’impost de societats. Una cosa que ens complica molt l’existència, no tant pel que s’hagi de pagar (servidora sóc partidària de pagar els impostos que toca i a més és probable que en la mena d’entitats en què em moc, l’import fos insignificant) sinó perquè ens aboca a una gestió molt i molt complicada pels nostres coneixements i dedicació, i que exigeix l’assessorament d’una gestoria i això sí que val diners. Sembla que finalment, gràcies una gestió del grup de CiU això potser tiri enrere (som en el camp de les promeses, encara). Per cert, ¿i la resta de partits? ¿que no és una cosa prou important?

Mercè Solé

PREGÀRIA LAICA (Just abans de Carnestoltes)

SENYORA dels llibres, de les aventures dels sentits, de les emocions i de la bellesa...

QUE ELS MEUS ULLS vegin el cel blau, la cara dels qui estimo, els escriptors que segueixo, els intèrprets que millor em fan viure una altra vida,  i també els paisatges i llocs benvolguts que em donen serenor...

QUE LA MEVA ÀNIMA senti el poder dels pirates antics, heroics, fascinants, amb rostre de dolents però sempre molt humans...


QUE EL MEU COR rebi els pensaments, les idees i l’amor dels altres, que sempre poden ensenyar-me alguna cosa més per anar avançant cada dia...

QUE ELS MEUS PENSAMENTS s’enriqueixin d’amistat,  de coratge per no tenir pors, de les paraules velles i les paraules noves que transmetem als qui ens llegeixen...

QUE ELS MEUS SILENCIS estiguin tan plens que no calguin les paraules i amb una sola mirada puguin dir-ho tot...


QUE LES MEVES ACCIONS no perjudiquin ningú i, si ho fan, mai no hagi estat una intenció buscada.

SENYORA dels boscos, el mar i la música, dels balls i els somriures, de les imatges que ens porten records...

VULL VIURE per ser feliç i aportar alguna cosa bona als qui m’envolten...


CAMINAR amb el cap ben alt sempre i que res no representi un obstacle, sinó tot el contrari: una crida a seguir progressant i, així,

SENTIR que, potser, puc, humilment, deixar una estela rere meu, una empremta a la sorra, un somriure en uns llavis...

QUE, quan jo ja no sigui, serveixin per a una petita conversa sobre mi i una càlida abraçada dins del cor d’un altre.

AMÉN! 


NOTA: Mai no havia pensat en escriure una pregària però, en una pràctica del Taller de Diari Creatiu de l’Ajuntament de Viladecans, impartit per la coordinadora Mònica Cano a la Biblioteca de Viladecans l’any passat, em vaig adonar que era possible. Potser com tot el que ens proposem.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Un terrible atemptat contra la llibertat i contra l’Islam

 

El terrible atemptat contra Charlie Hebdo, ha aconseguit donar un altre cop mortal a una ja maltractada, des de fa temps, “Llibertat d’expressió”. Innombrables periodistes han caigut a tots els continents per explicar allò que veien o pensaven. Aquesta vegada, la justificació han estat unes caricatures de Mahoma però és que no serveixen justificacions quan pretenen prendre la vida, amenaçar les llibertats o dia a dia serveixen per portar a una voràgine de violència en una bona part del món.

Podríem dir, que amb aquest atac, ha estat atacada tota la societat però, d’una manera o altra, després de les víctimes físiques els grans perjudicats han estat els musulmans que han patit i pateixen les fosques mirades d’una part de la societat europea que no ha entès que una religió o una ideologia, per si soles, no són dolentes sempre que no vagin en contra dels drets humans o de la dignitat de les persones. Els agressors han estat uns personatges que lluny de fer cap favor a l‘Islam i als musulmans, que tant reivindiquen, li han fet un dany incalculable. Fan augmentar l’islamofòbia i donen ales a aquells que volen aprofitar qualsevol succés per carregar-se la convivència amb ciutadans i ciutadanes de diferents àmbits culturals o religiosos.

Aquest acte demostra un cop més que els atacs contra la llibertat i concretament, contra la premsa, l’han dut a terme tot tipus de “soldats” en suposades “lluites santes” per defensar qüestions religioses, polítiques, nacionals. Anteposar els símbols a la raó genera extremistes de tot tipus que poden mutilar les llibertats de tothom.


Quan els mitjans d’expressió d’alguns sectors de les societats són les armes, ens hauria de fer pensar en el per què dels innombrables conflictes militars que dia rere dia apareixen arreu i el comerç d’armes dels nostres països amb l’exterior (segons el diari digital Público (20/1/2015) a l’Estat Espanyol, les exportacions d’armes es van doblar de 2012 a 2013 i s’han multiplicat per 10 des de 2004; a més, el Govern de l‘Estat ha permès a la indústria subministrar armament a zones de conflicte i països que violen els drets humans, encara que la llei ho prohibeix).

La ignorància, la intolerància i la incultura són una llavor i la violència una forma d’expressió en un món en el qual veiem com les noves guerres, en alguns casos, ja no són el mateix que sempre i ara pretenen ser una guerra difusa on el camp de batalla són els nostres carrers i la nostra vida diària.

Però el mateix que a França i altres llocs, la llibertat d’expressió, ha estat ja afusellada. Veiem com surten veus dels mandataris del nostre Estat que pretenen tenir el monopoli de la defensa de la Llibertat mentre impulsen lleis “mordassa”, segresten publicacions o fins i tot tanquen diaris. Pretenen en molts casos anteposar la “defensa de les seves llibertats” a la llibertat d’expressió.

I la reflexió ens porta a preguntar-nos: Estan amenaçades les llibertats en el món en què vivim?

Miguel de la Rubia

Sis anys després, una satisfacció notable

Per la Festa Major d’hivern del 2009, ara fa sis anys, des d’aquesta revista vam convocar una taula rodona amb els representants de tots els grups municipals de l’Ajuntament, que duia per títol “Per una Festa Major amb personalitat”. Va ser, com algú comentava a la sortida, un fet força insòlit: els representants dels grups polítics de la vila, reunits fora de les èpoques electorals, per parlar de temes ciutadans més enllà de l’àmbit oficial i institucional, i per parlar-ne no només entre ells, sinó amb tota la gent que va voler participar-hi.

Doncs bé, d’aquell fet més o menys insòlit, en va arrencar una dinàmica ciutadana que ha aconseguit que, efectivament, la nostra Festa Major –que són dues: la d’estiu de la Mare de Déu de Sales i la d’hivern de Sant Sebastià– tingui realment més personalitat. Una dinàmica ciutadana que –com ha de ser– no la van muntar els grups polítics que aquell dia van participar a la taula rodona, sinó que aquella taula rodona va ser com una crida pública que diverses entitats van saber recollir i donar-li forma, amb el Mamut de Viladecans com a element clau de tot plegat. I això, a més, no ha afectat tan sols a la Festa Major: també als altres moments festius que tenen lloc a la ciutat o en els seus barris. 

Ara hem celebrat la Festa Major d’hivern. I podem dir que, cada cop més, aquesta celebració que hauria pogut quedar enterrada definitivament sobretot arran de la supressió del caràcter festiu del dia 20 de gener, està agafant una vitalitat considerable, de la qual n’és el signe més visible la Nit de Festa Major, que va començar com a Nit del Mamut i que ara és ja un moment de participació plural i diversa. Sí, en podem estar satisfets.

Algunes paraules estranyes: quelcom, ambdós, àdhuc

 Per parlar en català (i en qualsevol altra llengua), més val anar a buscar les formes naturals i habituals que hem après de la parla quotidiana, que no pas anar a rebuscar paraules no habituals. Hi ha qui pensa que fent servir paraules inusuals la nostra parla és més rica o més culta. I no, el que és és més estranya. I a vegades, a sobre, en el cas del català, resulta que ens fa perdre les formes naturals d’expressar-nos per convertir la parla en un calc, una traducció literal, del castellà. Pompeu Fabra, que és qui va crear la normativa actual de la llengua catalana, li tenia molta mania, a aquesta manera de fer. Aquí us poso tres exemples d’això que estic dient.


Quelcom. “Quelcom” és, certament, una paraula catalana ben antiga, però que ha desaparegut del llenguatge popular. Però, com que tots sabem que és la traducció de la paraula castellana algo, molta gent la fa servir a tort i a dret. I no. La manera natural de dir, en català, el concepte castellà algo és, segons els casos, “una cosa”, “alguna cosa” o “una mica”. Per exemple: “Hi ha una cosa que et vull dir” (Hay algo que te quiero decir); “Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla” (Aquí hay algo que no funciona); “Està una mica brut” (Está algo sucio).

Ambdós. També és una paraula antiga, que equival al castellà ambos, però que actualment no forma part del llenguatge habitual, sinó que la manera normal de dir-ho és  “tots dos”. Fixem-nos també que la forma “els dos”, que a vegades també es diu, no és correcta.

Àdhuc. La tercera paraula, com les altres dues, és igualment antiga, i igualment està fora d’ús. Equival al castellà incluso, però la manera natural de dir aquest concepte és amb l’expressió “fins i tot”. 

Josep Lligadas Vendrell

La rehabilitació de la façana de la Torre Modolell.

Les bastides ja tapen la façana de la Torre Modolell, cosa que vol dir que ja s’hi està treballant a fons. Esperem poder veure aviat la façana en tot el seu esplendor, i que la rehabilitació no s’aturi i continuï a dins.  



Fotografia: Jaume Lligadas Vendrell

Encadenats

 És un món en blanc i negre que ja té més de trenta set anys. És a la plaça del Mercat, abans de la plaça Europa, un dia de mercadillu. Tampoc hi és encara l’oficina de la caixa d’estalvis amb les parets de vidre sovint empaperades per la PAH en aquests temps de fotografia en color i desnonaments. Al fons, darrera la multitud de senyores amb la bossa, s’intueixen les parades, més enllà dels fanals de globus blancs. Era octubre. Un fred octubre delatat pels barrets de llana dels nens, pels abrics de les dones, per les bufandes i samarretes de coll alt dels encadenats. 

Ha passat el temps, el mercadillu ha desaparegut, els joves ja no són joves i algú se’ns n’ha anat per sempre, sense forces ni ganes d’esperar el seu torn, però la foto podria ser d’ahir mateix, d’avui mateix i molt ens temem que de demà mateix, de demà passat i de l’altre. Queremos trabajar, no sembla una frase d’un àlbum de mals records sinó del telenotícies d’aquest migdia. Queremos rabajar, diu un cartell de cartró clavat al tronc d’un pi que hi ha al darrera.  Li falta la t de trabajar, tapada pel rostre seriós del jove que mira a la càmera amb la mà lligada amb cadenat a la llarga cadena de l’atur juvenil; tan llarga que no hi cap a la foto i recorre els trenta-set anys per seguir encadenant-nos i robant-nos el futur. Una cadena que és un incansable flautista d’Hamelin que se’ns emporta els millors anys dels nostres joves a ofegar-se al riu de la desesperança.  


“Del joven parado surge la delincuencia” titula el cartró manuscrit lligat a la tanca baixa. A finals dels setanta el nou fenomen de l’atur juvenil era l’entrada a la delinqüència o a l’infern disfressat de paradís de la xeringa.  Macarra de ceñido pantalón, pandillero tatuado y suburbial, hijo de la derrota y el alcohol, sobrino del dolor, primo hermano de la necesidad. Tuviste por escuela una prisión, por maestra una mesa de billar, te lo montas de guapo y de matón, cantava Sabina. Aquest no era el cas d’aquells joves de mans i dits gelats que es clouen en un puny. Les seves temptacions no eren els cotxes robats o els tirones de bolso. Eren les altres.

Eren indignats, trenta-tres anys abans que la indignació ocupés les primeres planes. El jove primer estreny la cadena i al rostre hi ha una expressió pensativa i ambigua entre la ràbia, la indignació i la tristesa cabrejada. 

Són les onze i vint de fa trenta-vuit anys al rellotge de cadena d’acer inoxidable. Sembla avui.  Han passat molts anys, moltes reformes laborals miraculoses, però les cadenes no s’han trencat. Han canviat de mans. Amenacen amb ser irrompibles.

Foto: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

M’han arreglat el carrer!

En el primer número d’aquesta revista, que va aparèixer el juny del 2007, un servidor feia un article queixant-me de l’estat lamentable del meu carrer, que és el carrer del Pare Artigas en el seu tram més antic, el que va del carrer de Sant Joan al carrer de la Mare de Déu de Sales. 


Doncs bé. Finalment, ens l’han arreglat, i n’estem molt satisfets. S’ha tret la filera d’aparcament que hi havia, s’han eixamplat les voreres, la calçada i la vorera estan a la mateixa alçada, i fa goig passar-hi. Els veïns, quan ens trobem pel carrer, comentem la gran millora que això ha significat per a la nostra qualitat de vida. 

A més, on hi ha la cruïlla amb el Corraló (oficialment anomenat “Passatge Estret”), s’hi han posat uns seients cúbics de pedra, que permeten descansar una mica, i que seran especialment útils per a la gent gran. L’únic inconvenient és que són de mida adequada per a la gent no gaire alta, mentre que la gent gran que sigui alta, si s’hi asseu li costarà força aixecar-se; potser estaria bé fer-ne uns de més alts i uns altres de més baixos.

Però vaja, que estem molt satisfets.

Josep Lligadas Vendrell

La lluita contra la pobresa infantil, una prioritat

Viladecans no és una excepció. En aquests anys de crisi, la pobresa ha augmentat a la nostra ciutat. L’atur ha castigat moltes famílies on un o dos dels seus membres han perdut la feina i fins i tot hi ha famílies on s’han acabat les prestacions. I això sabem que en una casa es tradueix en no poder cobrir ni el més bàsic: omplir la nevera, pagar la hipoteca, el lloguer, la llum, l’aigua... si pagues una cosa no pots pagar l’altra. 

Això és pobresa i les grans víctimes d’aquesta situació són els nens i nenes.

Als serveis socials de l’Ajuntament de Viladecans, hem passat d’atendre 9.400 persones fa quatre anys, a atendre’n, actualment, 13.300 amb els mateixos recursos humans. Hem mantingut serveis per a infants en risc i les seves famílies sense la subvenció de la Generalitat, com és el cas del Centre Materno-Infantil. Hem augmentat les beques menjador de l’Ajuntament per intentar compensar les retallades i que els nostres nens i nenes tinguin garantit un àpat complet al dia. També hem incrementat els ajuts per a material escolar i hem incorporat berenars als centres oberts, que atenen a 80 infants i joves en risc. Les escoles estan en permanent contacte amb els serveis socials per posarnos en coneixement qualsevol sospita d’insufient alimentació, risc pel menor o maltracte i s’activen les accions coordinades i ajuts corresponents.

Davant el greu problema de l’habitatge, hem aturat desnonaments mitjançant la renegociació i mediació per deutes d’hipoteca o lloguer i hem fet convenis per a obtenir pisos de lloguer social mentre el PIRMI era retallat per CiU. Any rere any hem augmentat els ajuts a famílies per a deutes de lloguer, subministres, etc. Però ha estat insuficient, la llista d’espera de famílies que han de passar el mes amb 426 euros i necessiten una vivenda social, no deixa d’augmentar. És el moment de multar els bancs que no cedeixin els seus pisos buits a preu social. 

Però ni l’Estat ni la Generalitat ens ho posen fàcil per lluitar contra la pobresa infantil; cada cop deixen els ajuntaments amb menys recursos i menys competències, i això fa que la gent tingui menys drets i disposi de menys ajudes. Els governs autonòmic i central han fet, doncs, que la crisi s’hagi traduït en més desigualtat. Tot i que hi ha ajuntaments i organitzacions que ho intentem compensar: cada cop els pobres són més pobres i els rics són més rics.


Afortunadament, però, Viladecans és una ciutat solidària.

Gràcies a la tasca dels municipis i d’organitzacions com Càritas, Creu Roja o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, s’està intentant crear un dic de contenció davant les conseqüències de la crisi i de les retallades. Per ajudar la gent a omplir la nevera, evitar que se’ls talli la llum o l’aigua o evitar que facin fora de casa seva famílies i la seva canalla.

Malgrat les limitacions econòmiques i de competències, des dels Serveis Socials hem posat tota la nostra voluntat i esforç per a millorar la vida de la gent de Viladecans. El nostre objectiu, que cap nen ni cap nena d’aquesta ciutat passi necessitats. Lluitarem per aconseguir-ho.

Idoia Baixench