dimecres, 15 de desembre del 2021

Skyline 1981


Aquestes imatges testimonien una petita part dels canvis produïts a la nostra ciutat en els darrers 40 anys.

Les vistes de l’entrada a Viladecans, des del pont del tren de la carretera de la Vila, amb l’ajuntament i l’església de Sant Joan al fons, són de l’any 1981. 

Jaume Muns

Rascletó (Porzana parva) Espai Natural Remolar-Filipines, 21 de novembre de 2021

Escàs però regular en migració. Habita en els canyissars d'Euràsia i Àfrica. Les zones dorsals són d'una tonalitat marró olivàcia, amb estries clares. El bec és de color verd fosc amb una taca vermellosa a la base. Els dits de les potes són força llargs per desplaçar-se entre la vegetació flotant. S'alimenta d'invertebrats. La degradació del seu hàbitat natural, pèrdua de massa vegetal i contaminació de les aigües, són la principal amenaça de l'espècie. 

Eio Ramon

El canvi climàtic segons Greenpeace

 - Ones de calor, fenòmens meteorològics extrems, espècies invasores o intensificació de malalties. Així es manifesta el canvi climàtic.

- La temperatura mitjana mundial ha augmentat 1 ºC entre 1880 i 2017. 

- El nivell mitjà de la mar a nivell mundial ha pujat 19 centímetres entre 1901 i 2010.

- El 90 % de l’extensió de glaceres a Espanya ha desaparegut en l’últim segle.


Aquesta informació l’hem extret de la plana web de Greenpeace. Per pensar... i actuar amb determinació. 

Persones amb discapacitat: estrenem llei

Participants en unes vacances organitzades
per la Federació Acell

Doncs sí. Des del 3 de setembre passat les persones que pateixen discapacitats que puguin dificultar la seva autonomia s’acolliran a una nova llei d’àmbit estatal, la 8/21, que de fet planteja una nova mirada sobre la diversitat funcional. Potser la novetat més rellevant de la llei és que acaba amb el concepte mateix d’incapacitació, és a dir, sigui quina sigui la causa i la importància d’aquestes discapacitats, ningú ja no podrà ser desposseït de la seva capacitat jurídica, encara que sí que podrà comptar amb l’assistència necessària i adequada segons les seves circumstàncies. I en qualsevol cas, la llei preveu la necessitat que tota persona amb discapacitat sigui informada i prengui, en la mesura que això sigui possible, les decisions que consideri més convenients a les seves preferències.

La tutela desapareix i és substituïda per la figura d’una persona assistent que pot funcionar de fet, que es pot establir davant de notari o que pot ser designada per un jutge. Les funcions d’aquest assistent dependran de les circumstàncies personals de les persones amb discapacitat: capacitat de comprensió, de gestió, salut, formació, i un llarguíssim etcètera.

S’intenta així flexibilitzar el sistema, desjudicialitzar el procés (fins ara farragós i més aviat poca-solta) i garantir que es mantinguin tant com sigui possible els drets ciutadans de tothom i la protecció de les persones més vulnerables. Sens dubte és una bona cosa. 

Sorgeixen, però, alguns problemes. El primer és que si bé la llei ja és d’aplicació, a Catalunya (i potser no només a Catalunya) regeix un codi civil que no contempla exactament les mateixes figures que a la llei 8/21 i per tant caldrà esperar una adaptació de les lleis catalanes, per la via formal o per la via de la pràctica. El segon problema, un clàssic, és que no és habitual que l’entrada en vigor d’una nova llei vingui acompanyada de mesures i pressupostos que facilitin, per exemple, que els jutges puguin revisar tots els expedients d’incapacitat actius i dur a terme totes les accions que la llei els pressuposa. A banda, és clar, de la formació de notaris i de possibles assistents. No és gens senzill entrevistar les persones amb discapacitat, avaluar-les i prendre decisions si no es compta amb el suport professional adient. 

Per a algunes famílies tot plegat pot ser una bona clatellada econòmica, a més. Perquè són situacions que, encara que no es judicialitzin necessàriament, requereixen un bon suport legal i perquè totes les que ja han fet processos d’incapacitació tenen un any per revisar l’expedient i adequar-lo a la nova llei, cosa que si no fan ells, els jutges poden fer en els propers tres anys (dubto molt que tinguin temps i recursos per fer-ho). A banda que la llei té una concepció dinàmica del concepte de discapacitat i exigeix revisar-la cada x anys, a diferència de l’actual incapacitació, que si no es diu el contrari, no té data de caducitat.

Fa molts i molts anys que aquesta llei es desitjava. Ja la tenim i és una clara millora si més no conceptual. Ara faltarà, com en el cas de la llei de dependència, que es despleguin els recursos necessaris perquè pugui aplicar-se correctament, i perquè les persones amb discapacitat que estan soles o que no compten amb prou recursos, siguin ben protegides. 

En aquest sentit crec que convindrà que les associacions de familiars de persones amb discapacitat es posin les piles per observar com s’aplica, quines dificultats sorgeixen i per facilitar uns tràmits complexos als qui ho necessitin. Se’ns ha girat feina.

Mercè Solé

NèMESI

La Medusa de Luciano Garbati

Va haver quelcom que a l’Elisa li va cridar l’atenció un dia de manera poderosa entre el marasme d’impactes de les xarxes socials. El post, que semblava ressaltar entre tots com si fos fluorescent o de neó, deia que una dona deixava petites escultures creades per ella mateixa en llocs diferents cada cop. L’apunt afegia que l’artista acostumava a fer-ho en bancs de carrers recòndits de Barcelona, i això va atreure l’Elisa encara més. Sense perdre ni un minut, va anotar en el quadern que sempre l’acompanyava el pròxim punt on una obra de bronze de l’escultora misteriosa estaria situada. Era misteriosa per a l’Elisa no només per la idea que aquella dona havia tingut. Normalment es deixen llibres en buits d’arbres, ampits, també en bancs, però mai escultures. Misteriosa li semblava també pel sobrenom que feia servir: Nèmesi.

El lloc en qüestió, aquest cop, era un banc d’un passatge amagat proper al Tibidabo. La Nèmesi indicava fins i tot l’hora des de la qual es podia trobar l’escultura en el lloc convingut. L’Elisa es va aferrar al volant amb unes ganes immenses d’arribar al seu destí. Va arribar-hi, va aparcar on va poder i, en sortir del cotxe, ja va veure de lluny l’obra, menuda i esperant-la. Refulgia amb la llum del sol meravellós d’aquell dia. L’Elisa va seure i va veure una nota sota l’escultura, una figura femenina amb faccions de fúria. La cal·ligrafia li resultava coneguda: “Tenia molts desitjos de saber de tu i no se m’acudia de quina manera trobar-te, posat que has canviat tota la teva vida i et vas allunyar de mi sense dir ni paraula. Ara pots veure que no et deslliuraràs tan fàcilment de mi. Deixa anar l’escultura i mira cap endavant”.

L’Elisa es va espantar, però va mirar. La Mariana, un antic amor, d’un altre temps, d’una altra vida, l’observava amb els seus ulls brillants color de maragda. 

Que tingueu un Bon Nadal i un feliç Any Nou ple de sorpreses i somnis per realitzar!

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Nadia Gulham, l’escriptora activista

Vaig conèixer la Nadia Ghulam a la biblioteca de Viladecans. Comentàvem El secret del meu turbant dins del Club de Lectura. Al final de les explicacions i respostes a les nombroses preguntes que li vàrem fer, m’hi vaig atansar per comprar-li el llibre, alhora que li preguntava si vindria a comentar-lo al Club de Lectura Medionenc. Em va donar les seves dades i desde aquell moment vaig adonar-me que és una persona senzilla, compromesa i lluitadora pels drets de les persones però més pels de la seva terra, l’Afganistan.

La Nadia Ghulam va néixer a Kabul, Afganistan, el 4 de juny de 1985. Durant deu anys es va fer passar pel seu germà difunt per tal d’evadir les rígides prohibicions del règim talibà contra les dones. Anys més tard, narrà aquesta experiència per mitjà de la novel·la El secret del meu turbant, que escrigué juntament amb Agnès Rotger i que li valgué el Premi Prudenci Bertrana de novel·la 2010.

L’any 1991, durant la guerra civil afganesa, resultà malferida quan la casa de la família Ghulam va ser destruïda per una bomba. Sortí de l’hospital, sis mesos i catorze operacions després, amb cicatrius al rostre, que la van marcar per a la resta de la vida. En aquells moments els talibans havien aconseguit el control del país i, arran de la guerra, la seva família ho havia perdut tot. El seu germà havia mort i el pare es trobava en un estat precari de salut i ni ella ni les seves germanes o la mare podien treballar pel fet de ser dones. En aquest moment, a l’edat d’onze anys, decidí canviar d’identitat i fer-se passar pel seu germà Zelmai per poder treballar i alimentar la seva família. 

El 2006, gràcies l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), arriba a Badalona, ciutat on viu actualment amb els seus pares adoptius. Es troba implicada en diferents iniciatives per tal d’ajudar el seu país, a més d’aprendre català, informàtica, integració social i matèries que tenen a veure amb la qualitat del treball de les ONG. 

A més d’El secret del meu turbant, ha escrit Contes que em van curar (2014), amb Joan Soler, i La primera estrella del vespre (2016). 

Actualment ha creat una ONG, “Ponts per la pau”, i recull diners per llogar cases o pisos a Kabul on les nenes acompanyades per les mares van a l’escola clandestinament. Representa que hi van de visita.

Quan parlem amb ella ens explica que a Kabul no hi ha electricitat i és molt difícil tenir crèdit per poder trucar. “Les botigues han tancat i no poden recarregar. No funciona com aquí que a final de mes paguem les nostres factures, però tot i això la meva família s’organitza com pot per estar connectats i parlar amb mi. Necessito poder parlar amb ells i saber que estan bé”. 

“La vida allà no era fàcil en el moment de marxar i la meva arribada a Catalunya tampoc no ho va ser. Vaig viure moltes injustícies i discriminacions. Estic molt agraïda al poble català i la seva societat civil per acollir-me, però jo dels governs no n’espero res. A l’Afganistan la vida mai ha deixat de ser difícil, però ara serà una mica pitjor. Estarà maquillat per un costat, però la violència seguirà o fins i tot augmentarà”. 

“Sento molta impotència perquè és molt injust. Des que vaig arribar a Catalunya no he parat d’advertir de la situació del meu país i ningú escoltava. Ara em truquen els mitjans, però on eren quan demanava que m’escoltessin? A més, ara tothom parla del meu país, però és contradictori, per exemple, amb l’intent de repatriar els nens de Ceuta al Marroc. Per mi és molt dolorós veure-ho, perquè si han vingut aquí no és per gust. Com els nois afganesos desesperats per pujar a un avió, aquests nens s’han jugat la vida al mar per buscar un futur millor. És la desesperació, això no ho farien si estiguessin bé a casa seva. No són ximples, són persones supervivents que amb molt d’esforç han arribat aquí. És molt injust”.

Gràcies, Nadia, per la teva lluita i compromís amb els drets humans.

Montse Pastor

Sonia Martín, canalitzant solidaritat

Dilluns al matí, al local de la Creu Roja de Viladecans, tot bull d’activitat: voluntaris (homes i dones), gent gran, grups de treball... Uns locals modestos i molt ben aprofitats ofereixen un gran magatzem per a aliments i joguines, espais per al treball de grups, i taules amb ordinadors. La Sonia, referent tècnica de la Creu Roja a la nostra ciutat, em rep amb un somriure en un petit despatx.

Bon dia, Sonia, què vol dir això de referent tècnica? Quina feina fas a l’entitat?

Yo estoy aquí desde el año 2013. Soy psicopedagoga, aunque he ido completando mi formación con cursos de liderazgo y de gestión para desempeñar mejor mi trabajo. Cruz Roja se sostiene sobre dos patas: por una parte los referentes técnicos en el ámbito sobre todo social, educativo y sanitario; y por otra parte el equipo de voluntariado, y el equipo de dirección, el comité local elegido por los socios, que también son personal voluntario. En realidad Cruz Roja es una entidad internacional, con sede estatal, catalana, provincial y local. 

Quanta gent moveu?

Solo en Viladecans contamos con unos 1.300 socios aproximadamente, que apoyan nuestras causas y que permiten con su aportación económica y voluntaria la consecución de los proyectos. Estamos contratadas habitualmente entre tres y cuatro personas, y contamos con un centenar de voluntarios. 

1300 socios en Viladecans es un porcentaje muy alto…

Sí. En 2020 éramos 1.302, ahora hemos crecido un poquito. Los socios son nuestra principal fuente de financiación con sus cuotas, aunque sean modestas. El importe mínimo es de 16 € anual, lo que está al alcance de mucha gente. Existe también la posibilidad de contar con socios empresarios, que a veces no solo hacen aportaciones económicas, sino que facilitan productos en especie o determinados servicios. No obstante, ahí nos queda un largo camino por recorrer.

También se hace anualmente la lotería del oro y se piden subvenciones a diversas administraciones públicas. Las subvenciones de los ayuntamientos lógicamente se destinan a la correspondiente localidad; el resto se distribuye según los proyectos y necesidades de cada oficina. 

¿Qué proyectos tenéis en Viladecans?

Para bien o para mal, tocamos muchas teclas, y eso no significa que todas estén igual de afinadas. Hay proyectos con una dimensión mucho más importante que otros. Intentamos siempre poner a la persona en el centro y ver qué patas de esta familia o de esta persona hay que acompañar o reforzar.

La “pata” más importante es cubrir las necesidades básicas de alimentación, higiene, empleo… 

Dedicamos mucho esfuerzo también a la Gent Gran, que necesita de mucho acompañamiento. Tenemos dos grupos en los que trabajamos el tema cognitivo, la socialización, la habilidad, la creatividad. Es una manera de mejorar la salud tanto física como emocional y de mantener una vida activa. Se trata de personas con un nivel alto de vulnerabilidad bien porque están solas, bien porque tienen pensiones muy reducidas. Contamos con una partida presupuestaria para determinadas ayudas: unas gafas, un audífono, pequeñas reparaciones en el domicilio, eliminar barreras arquitectónicas. Es un proyecto muy chulo, financiado en gran parte por el IRPF.

A qué otra población atendéis?

Tenemos un proyecto de éxito educativo, con niños de primaria. Reforzamos los conocimientos que se adquieren en la escuela, pero también valores, competencias básicas, socialización, hábitos…Es un proyecto que contiene buenas dosis de prevención.

El proyecto tal vez más visible en el territorio es el Banco de Alimentos. Con él atendemos a 280 familias mensuales distintas. Intentamos cubrir dignamente la alimentación más básica y la higiene. Y lo hacemos en coordinación con los Servicios Sociales y con otras entidades, como Càritas. Ocuparnos de la alimentación nos permite detectar otras necesidades, como la de acompañamiento y la de búsqueda de empleo. En cualquier caso, nuestro apoyo refuerza siempre el plan de trabajo que la familia haya establecido con Servicios Sociales. Intentamos que la ayuda a las familias se distribuya con la mayor dignidad posible y que contenga productos de calidad. Por eso nos encargamos de comprar lo necesario para garantizar una alimentación sana y suficiente. Lo ideal, sin embargo, sería facilitar tarjetas monedero para que las familias compren lo que consideren oportuno. Se ha ensayado con la covid y nos gustaría que en el futuro ese fuera el camino.

Déu n’hi do!

A mí lo que más me gusta es que canalizamos la solidaridad de Viladecans. A veces la gente no sabe muy bien cómo gestionar un gesto solidario, y nosotros le ofrecemos nuestra colaboración. Por ejemplo, el gremio de hostelería ha dado unos menús solidarios y nos hemos encargado de distribuirlos. 

Otro aspecto a destacar es la formación: para nuestro voluntariado y para otras personas, en cuestiones muy diversas entre las que se cuenta la salud (primeros auxilios, alimentación sana, etc.). Durante la pandemia hemos repartido mascarillas, gel…

No es una gran necesidad en nuestro municipio, pero colaboramos en la atención de los “sense sostre” que aparecen en Viladecans de forma itinerante. En realidad lo que convendría es poder ofrecer una vivienda, pero está fuera de nuestro alcance.

La cuestión de búsqueda de empleo solemos derivarla a nuestra oficina de Castelldefels, para la que este programa es prioritario por lo que cuenta con recursos de acompañamiento y de formación.

Atendemos también a personas refugiadas, que nos llegan cuando han pasado la primera fase de acogida y se instalan en el municipio. Cruz Roja les acompaña y gestiona las ayudas que reciben. Les ayudamos a conocer la ciudad, a escolarizar a los niños, a buscar empleo, a obtener la tarjeta sanitaria.

Ara comenceu la campanya de recollida de joguines, oi?

Es un clásico. Ya estamos empezando a trabajar en ello. Intentamos hacer pedagogía en la recolección de juguetes para repartir juguetes nuevos, juguetes no sexistas y juguetes no bélicos. Parte de los juguetes son donaciones de particulares. Otra parte significativa los compramos, asesorados por jugueterías. Queremos satisfacer en la medida de lo posible la ilusión de los niños, y entendemos que jugar es uno de los derechos humanos. Procuramos promover también juegos de mesa y colaborativos, además de ofrecer libros. Lo hacemos con cariño y de forma muy personalizada. 

No aceptamos juguetes usados por diversas razones: es un día especial y a todos nos gusta recibir algo nuevo por Reyes. Días hay a lo largo del año para reutilizar productos. Aparte de esto hay razones de seguridad: los juguetes llevan piezas pequeñas que si están rotas pueden causar accidentes. 

En la campaña nos coordinamos con servicios sociales a la hora de detectar a las familias. Se les asigna un día para la recogida de los paquetes que se les destinarán en función de su composición. Hacerlo con tiempo permite que los padres lo complementen y lo preparen a su gusto. Si consiguiéramos acabar la campaña antes de Navidad haríamos posible que según el criterio de cada familia los niños recibieran sus regalos por Navidad o por Reyes, pero lo cierto es que siempre andamos con prisas. 

M’acomiado, una mica impressionada pel volum i diversitat d’ajuts de la Creu Roja, contenta d’haver conegut millor aquesta entitat que compta amb la confiança de tantíssima gent.

Mercè Solé

Retrobament amb la cultura popular

Després d’una llarga temporada sense poder tenir contacte amb el carrer, el retrobament amb els carrers i la ciutadania està més a prop. La Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans vol posar-se en marxa i ha començat a preparar noves sortides i està preparant amb diverses entitats el que serà el proper Fest’Hivern2022 en el marc de la Festa Major d’Hivern 2022.

Aviat, realitzarà una Cercavila que pretén ser aquella Cercavila de la Festa Major d’Hivern que vam haver de suspendre per la covid. Aquesta sortida ajornada serà una activitat en la qual en Vilamut i la Mamuteta recorreran amb una txaranga diversos carrers i places per visitar alguns dels seus col·.laboradors. 

Després, si tot va bé, els podrem veure (Vilamut i Mamuteta) a la Cavalcada de Reis 2022. De nou, la Mamuteta farà la recollida dels xumets dels més petits.

I ja per la Festa Major d’Hivern, en aquests moments, la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans juntament amb altres entitats (Diables de Viladecans, Castellers, Agrupaments Escoltes, Associació Arts i Oficis i Rudemon entre d’altres) estan treballant el Fest’Hivern 2022. 

I començen a proposar activitats com la realització del ja interessant concurs Coneixes Viladecans?? pel 21 de gener, a les 20h, i la Cercavila de Festa Major, la Trobada d’Agrupaments Escoltes, les paradetes dels Artistes i Pintors de l’Associació d’Arts i Oficis, i el Concert-Vermut de Rudemon el 22 de gener. 

Coneixes Viladecans?? és aquel concurs sobre qüestions de Viladecans (Natura, Geografia, Història i Personatges de la nostra Vila), jocs d’habilitat o de música, etc. Aquesta propera edició els grups participants podran ser d’entre quatre i deu membres majors de 16 anys. Si hi voleu participar, heu de fer un correu a mamutviladecans@gmail.com abans del 10 de gener.

La Cercavila està prevista pel 22 de gener a partir de les 11h i es preveu que surti des de la Plaça Constitució fins a la Plaça Europa, on l’esperaran les paradetes de l’Associació d’Arts i Oficis i el Concert-Vermut de Rudemon. En la Cercavila està previst que hi participin el Cadefoc, Vilamut i Mamuteta, Gegantons, Gegants, Castellers i altres entitats viladecanenques. La música i l’espectacle estarà a càrrec de la super banda Bandarra Street Orkestra. 

Bé, la ciutadania haurem de fer els deures per superar aquesta pandèmia (vacunacions, mesures de prevenció, etc.) i si el temps i la pandèmia ho permet, aviat la cultura popular tornarà a trobar-se amb la gent als carrers de Viladecans.

Miguel de la Rubia

Masos i torres a Viladecans durant l’Edat Mitjana

El passat 13 de novembre es va celebrar a Begues la XIV Trobada de Centres d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà. En aquesta ocasió vam presentar-hi una ponència titulada “Masos i torres a Viladecans durant l’Edat Mitjana”. L’objectiu del treball que hi vam presentar era, precisament, aportar una visió sobre els llocs i les formes de viure de Viladecans a l’Edat Mitjana. La vida pagesa girava al voltant del mas, que hem d’entendre com a unitat d’explotació pagesa, formada per una casa més les seves dependències annexes, però, al mateix temps, com una unitat familiar, una unitat jurídica, una unitat fiscal i també com una unitat d’extracció de rendes senyorials.

En el document del 29 d’abril de 1011 en què apareix citat per primera vegada el topònim que posteriorment esdevindrà Viladecans es fa esment d’un lloc anomenat Cans. Aquesta menció devia fer referència a un petit nucli de població situat al voltant de l’edifici que actualment coneixem com la Torre del Baró i al llarg de la via pública que unia Sant Boi de Llobregat, Viladecans i Gavà, i arribava fins a la Sentiu i Castelldefels. Les primeres restes de la Torre del Baró s’han de datar pels volts de l’any mil i corresponen a les primeres filades de cimentació de petites cabanes o coberts. De fet, no va ser fins al segle XII quan es va aixecar una edificació més complexa i més gran que funcionaria probablement com a element d’atracció de la població. Ben a prop d’aquesta torre, es construiria la capella de Sant Joan.

Un segon nucli estaria situat, també seguint la via pública, a Sales. Referent a aquest lloc, la documentació ens parla d’un mas, de l’hort comtal de Sales i també de la capella, que degué ser construïda vers el segle XII. La població també va créixer tímidament en direcció a Sant Climent de Llobregat, seguint el camí que unia les dues poblacions. 

A prop de Can Tries, també documentem un assentament altmedieval, al qual estarien associades unes sitges i també un forn. Aquest lloc d’hàbitat estava situat al costat del camí que unia Sant Climent de Llobregat i Gavà, és a dir, unia el camí ral i el camí de la costa, pel coll de can Bori i la riera de Sant Llorenç o de les Canals. És just en aquest indret on, posteriorment, entre els segles XII i XIII, s’edificaria l’ermita, de construcció senzilla, de Sant Llorenç de les Canals.

Aquest seria el panorama de l’actual municipi de Viladecans fins al segle XIII, moment en què comencem a detectar un increment dels masos i, per tant, també de la població. Hem pogut situar alguns dels masos medievals, alguns dels quals encara perviuen en l’actualitat. A la zona muntanyosa, hi havia el mas Cocons o Esbert, el mas de la Verdera, que amb el temps va esdevenir Can Sala/Cal Menut, el mas Prats (mas Ratés), el mas Rossell (Can Preses) o bé el mas Vidal. Al pla, hem pogut identificar el mas Ros, que en època més moderna serà conegut com a Can Sellarès, el mas Vilar (Can Guardiola), el mas de Pere Esbert (can Tries), el mas Ribalta, que estava situat prop de la capella de Sant Joan, el mas Sabadó situat a les Eres, el mas Viader o també conegut com a mas Domingo, situat prop de la riera de Sant Climent de Llobregat, el mas Font, el mas Ferrer, etc. D’altres masos que no hem pogut localitzar geogràficament són el mas Rella, que era propietat dels Marc, o el mas Palau o bé el mas de Sales.

No sabem ben bé com eren aquests masos, però gràcies als estudis arqueològics realitzats en d’altres indrets del nostre país, sabem que els més senzills consistien en un habitatge d’una sola planta, formada generalment per dos àmbits contigus, però incomunicats, que estaven destinats un per a les persones i l’altre per als animals. Els masos més benestants, construïts per picapedrers i mestres de cases, solien ser de planta quadrada o lleugerament rectangular i constaven d’un sol cos. La planta baixa constituïa l’espai destinat als animals. La planta o plantes superiors es reservaven per a l’habitatge, amb una sala, una cuina i alguna cambra annexa. Sens dubte, la vida pagesa girava al voltant del mas, que podem definir com la unitat bàsica d’organització del territori, però no podem oblidar que també va servir, dins del context feudal, com una forma d’enquadrament social. 

Mireia Comas Via

L’associacionisme i els canvis generacionals

Un dels problemes més greus que pateixen actualment les entitats i associacions de la ciutat es aconseguir garantir el canvi generacional, sobretot, en les juntes de direcció. Cal ser conscient que la tendència demogràfica, a mitjà termini, és l’augment de la l’esperança de vida i el conseqüent procés d’envelliment de la població, la qual cosa ens situa en el marc en què una vellesa més sana i amb noves inquietuds, que no renuncia a sentir-se útil, és qui estarà més disposada a continuar la tasca de dinamització de les entitats socials, culturals i tradicionals. Tot i així, no podem permetre que algunes associacions desapareguin per manca d’aquests relleus generacionals que aportin noves propostes. A més, no podem consentir que aquestes activitats siguin dirigides des de les administracions, cal seguir treballant i fent propostes des de la societat, de manera popular i assembleària, per garantir la pluralitat, la diversitat i la igualtat social, fugint de dogmatismes o d’interessos polítics o econòmics.

No podem parlar d’un únic perfil pel que fa a la definició actual de les persones joves, ens trobem amb un ventall molt divers de realitats que fan complicat analitzar les raons per les quals senten poca motivació a l’hora d’assumir responsabilitats en àmbits socials i tradicionals, però sí que podem analitzar aspectes socials que han canviat en relació a altres generacions anteriors més actives en aquests afers. Per exemple, l’actual desinterès per la política, l’atur i la precarietat laboral, les enormes dificultats d’emancipació i les noves tendències d’oci en xarxa. Tot això fa molt difícil trobar l’encaix entre la participació voluntària i la resta d’activitats quotidianes, com ara el temps dedicat als estudis, la feina (o a buscar-la) i la família. 

Malgrat tot es detecta un canvi en els darrers anys. Mentre que en el 2006 el joves preferien les activitats programades que no els impliquessin cap tipus d’organització o responsabilitats, en l’actualitat, el 2021, la percepció és que hi ha menys interès per activitats organitzades a favor d’un tipus d’oci més lliure, espontani i auto-organitzat. Això ens obre una escletxa que hem de saber aprofitar per atraure’ls a aportar noves propostes i a integrar-les en les associacions.

Cal que els joves tinguin una imatge del món associatiu com a part del seu oci i de les seves relacions socials, un espai on puguin desenvolupar les seves inquietuds, solidàries, socials, culturals i tradicionals de manera amena i no com una imposició o una feina afegida sinó com un espai de festa i solidaritat. 

Cal que les associacions s’obrin a rebre noves propostes, dotar-se d’eines des d’on poder mostrar, amb molta claredat, el objectius pels quals es van formar i quines tasques desenvolupen. Una bona eina són les normatives internes de funcionament on les persones nouvingudes pugui incorporar-se amb rapidesa a la manera de treballar del grup i se sentin reconegudes. Cal crear espais de comunicació interna i externa, on socis i voluntaris se sentin atesos i valorats i on les seves propostes siguin debatudes i aprovades. Cal democratitzar les entitats, que deixin de ser espais tancats o dogmàtics, abandonar els personalismes i obligar al canvi de junta cada cert temps; cal portar una gestió econòmica impecable i transparent, exigint de les administracions els suports necessaris per garantir la pluralitat sense caure en servilismes. Cal crear nous espais de col·laboració, comunicació amb altres entitats per compartir recursos i inquietuds i fugir de la competitivitat per cercar espais solidaris i de col·laboració mútua. 

Com ja he exposat al començament, no existeixen fórmules màgiques, però sí que cal que des de dins de les associacions es treballi per intentar apropar als joves al món associatiu.

Josep Mumany

La classe obrera, a Viladecans, l’any 1917

L’any 1917 a Viladecans no hi havia cap indústria. Tota la població treballava de pagès i amb el bestiar, llevat, és clar, dels botiguers i altres feines per l’estil. Però tot i així, aquell any, en diversos documents, es parla dels obrers i de la classe obrera. ¿I com és això? 

Ara ho explico. Aquell any 1917 va ser destituït del seu càrrec de rector de Viladecans Andreu Samaranch, que portava vint anys al poble. Era un personatge molt treballador, incansable, però al mateix temps integrista fins al moll de l’os, a més d’intemperant, polèmic, aficionat a barallar-se amb tothom qui no combregués amb els seus plantejaments, que es concretaven en una defensa aferrissada del que ell considerava els drets de l’Església i en una voluntat d’implantar la fe catòlica fos com fos. Entre els drets de l’Església, segons ell, hi havia el de tenir l’última paraula sobre qualsevol qüestió. Tenia una notable colla d’addictes, però el clima a Viladecans, per la seva manera de fer, s’havia tornat irrespirable. I el bisbat va decidir treure’l.

El cas és que, en els seus vint anys al poble, amb la seva immensa capacitat de treball, i amb el suport de la hisendada Magdalena Modolell, Samaranch havia tirat endavant una colla de projectes que realment eren un bon servei, entre els quals destaquen el Patronat Obrer, que era un Centre d’esbarjo i en el qual també s’hi feien classes d’adults, la Caixa Rural, que concedia préstecs als pagesos sense gaires possibles, i la Cooperativa, una cooperativa de consum a preus baixos.

El 3 de juny de 1917, poques setmanes després de la seva destitució, els seus sectors afins li van muntar un homenatge, en el qual es va repartir un full en què entre altres coses es glossaven les institucions que el ja exrector havia creat. I així eren descrites dues d’aquestes institucions:

“La Caixa Rural, facilitant medis per a la sembra i recolecció dels fruits dels petits pagesos, a la vegada que’ls redimia de l’usura, els hi retornava sa llibertat d’acció i independencia, comprenent també dita Caixa les seccions d’Estalvis i Pensions.

La Cooperativa, son incalculables els beneficis que ha produit dins sa modestia: els obrers poden adquirir a preus modics i sens competencia, tots els articles de primera necesitat. En els tems actuals en que s’han encarit de tal modo els queviures, la clase obrera ha pogut comprar-los a preus prudencials”.

Tota aquesta història està magníficament explicada en el llibre de Jaume Lligadas Vendrell titulat Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell i publicat pel Grup Tres Torres l’any 2011, un llibre, per cert, altament recomanable. 

Doncs bé. De tot això, el que pretenc és només que ens fixem en un detall de llenguatge. Ja he dit al començament que en aquell 1917 a Viladecans no hi havia cap indústria i tothom treballava de pagès. Doncs si és així, ¿qui són els “obrers” que surten en aquest escrit? ¿Qui és, la “classe obrera” de què aquí es parla? Doncs els obrers, aquí, són, evidentment, els pagesos que viuen del seu treball i que no tenen cap coixí de recursos més enllà d’aquest treball, incloent-hi els pagesos que tenen terres que treballen ells i que els donen per anar fent si no passa cap desgràcia. I la classe obrera és el conjunt de les persones que viuen del seu treball sense cap altre coixí que els pugui sostenir.

Ara, en el nostre llenguatge, un obrer evoca més aviat una persona que està en una cadena de muntatge, va vestit amb una granota i duu les mans brutes de greix. Una imatge amb qui poca gent s’identifica. Però fa cent anys, i en un ambient en què d’obrers d’aquests no n’hi havia ni un, es parla d’obrers i, més encara, de classe obrera, i això no produeix cap grinyol. Com tampoc no el produeix el nom de Patronat Obrer, al qual, com és obvi, només hi anaven pagesos.

El llenguatge és incontrolable, i la paraula obrer en aquest sentit ampli que aquí comentem possiblement és irrecuperable. Però no puc negar que a mi m’agradaria que es pogués recuperar per significar això: els homes i dones que viuen del seu treball i no tenen cap altre coixí que els sostingui. I recuperar l’expressió de classe obrera per referir-se al conjunt d’aquesta gent. 

Josep Lligadas Vendrell

No som dones despistades

Ser mare no és una obligació ni el destí natural de cap dona. Ser mare és una elecció i, per tant, un privilegi que neix de la llibertat. Voler ser mare als quaranta… és una altra cosa.

Darrere de cada mare hi ha una motivació, pròpia o aliena, i darrere de les no-mares també. Com tantes altres dones, durant més anys dels recomanats vaig habitar el territori de les no-mares sabent que el temps per prendre la Gran Decisió corria en contra. Però què havia de fer? Tenir un fill quan realment no sabia si el volia? I és que a les dones d’ara ens ha tocat viure una època força torbadora. Per una banda, ens han educat per tenir opcions. Hem estudiat, viatjat, treballem, vivim soles, en parella, tornem a viure soles. Decidim qui som i com vivim. Aquesta llibertat és una conquesta feminista de les nostres mares i no hi renunciarem. Per altra banda, vivim un moment de sublimació de la maternitat (i també la paternitat) mai vist anteriorment. La realització personal a través de la família. L’exaltació de la maternitat com una forma més de revolució feminista. Semblen interessos contradictoris, i formalment ho són, perquè de nou, el temps ens juga en contra. Però no tenim dret a voler-ho tot?

I amb aquest embolic al cap, desfullant la margarida del “vull o no vull”, et plantes quasi als quaranta i decideixes que sí, que ara, i no abans, és el moment de tenir un fill. Però llavors el teu cos et diu que no, que haver-ho volgut abans, i la ginecòloga li dona la raó. Ep, un moment! Ja sé que en tinc quaranta. No sóc una dona despistada que m’he adormit sobre els llorers. Simplement, no he tingut un fill quan no l’he volgut tenir o amb qui no he volgut tenir-lo. Això hauria de parlar en favor meu, no? Però com diu la meva admirada escriptora Silvia Nanclares, “l’edat dels ovaris no atén a conquestes feministes”.

Com jo, milions de dones i de parelles que tenen dificultats per tenir fills –i no sempre per culpa de l’edat– transiten un llarg camí per aconseguir-ho. Queden atrapades en un estat intermedi entre el “volem ser pares” i l’“estem embarassats”, un impàs vital que pot durar mesos o anys, molts anys, o que fins i tot pot no arribar a ser mai. És, a més, una batalla silenciosa contra el desig, les expectatives, la frustració, la vergonya i la por que no succeeixi. 

Com jo, aquests milions de dones i de parelles entren en contacte amb el món de la reproducció assistida, amb les proves mèdiques, les probabilitats d’èxit –que sempre són menys que les probabilitats de fracàs–, amb les ecografies, les injeccions, les bates blanques. Canvien l’ideal romàntic de la concepció per una transferència en un quiròfan. Per no parlar dels diners, que fa lleig.

Ser mare és una elecció i, per tant, jo ho he estat quan he tingut ganes d’estimar, de cuidar i d’acompanyar. Quan he volgut que algú depengui de mi i que la meva vida estigui lligada, per sempre, a una altra persona. Agraeixo infinitament a la ciència la possibilitat que m’ha donat de ser-ho, però també hauria pogut no passar.

Sense entrar en els motius que porten les dones a retardar la maternitat, el cert és que els ritmes socials i els ritmes biològics sonen desacompassats i qui té les de guanyar és la biologia. De veritat no podem fer res per minimitzar l’impacte d’aquest desajust? Sí que podem. Podem millorar l’educació sexual i reproductiva tant a les escoles com en l’àmbit sanitari. Sabem més sobre com no quedar-nos embarassades que sobre com funciona la concepció. No fallem a les revisions ginecològiques anuals, però mai ens demanen analítiques per controlar la nostra reserva ovàrica ni ens expliquen que la fertilitat comença a caure en picat als trenta-cinc anys, i no als quaranta. Alguna vegada us han comentat, en una visita rutinària, la possibilitat de vitrificar els òvuls? Segurament no. I per cert, com és que a hores d’ara encara no tenim ginecòlogues de capçalera, a la sanitat pública?

No, les dones que som mares als quaranta no som dones despistades ni ens hem adormit en els llorers. 

Vanessa Rodríguez

Edatisme i bretxa digital

L’edatisme és el terme que s’utilitza quan s’estereotipa i prejutja a les persones per la seva edat. Aquest terme apareix l’any 1968 utilitzat pel gerontòleg nord-americà Robert N. Butler.

Aquest terme és extens en el seu significat, i es pot aplicar a qualsevol edat, però sovint el relacionem amb les persones més grans. És un altre dels termes que més està sonant darrerament a causa de la crisi pandèmica.

I és que l’edatisme acompanyat de la bretxa digital que ha posat sobre la taula la pandèmia, ha fet accelerar la necessitat d’oferir acompanyament a moltes persones que s’estan desconnectant (mai millor dit) per no tenir competències digitals.

El cas més escandalós, diria, és el de les entitats bancàries. Han aprofitat el context de la pandèmia per retallar en personal i oficines. S’han limitat els horaris d’atenció per finestreta, cobren comissions per realitzar operacions presencials, obligant els clients a fer les operacions pel caixer automàtic o per internet i molts no en saben i altres, tot i saber-ne, prefereixen l’atenció personalitzada a què tenen tot el dret per si els sorgeixen dubtes, per exemple.

El Consell de les Persones Consumidores, òrgan consultiu adscrit a l’Agència Catalana del Consum i que aplega més d’una trentena d’entitats i associacions de defensa dels consumidors a Catalunya, apel·la a les entitats bancàries perquè facilitin atenció presencial durant tot l’horari als clients més vulnerables. Són innumerables les entitats i associacions que estan denunciant aquesta situació arreu del país.

A Viladecans, encara que tenim presència d’oficines d’entitats bancàries, n’hi ha moltes que han tancat, concentrant l’atenció en pocs punts de la ciutat, cosa que encara allarga més les esperes per l’atenció.

El Ple de l’Ajuntament de Viladecans ha recollit un prec d’ERC on s’insta a les entitats bancàries que facilitin una atenció presencial personalitzada als clients durant tot l’horari i en totes les oficines obertes a les persones que ho necessitin, i que facilitin una atenció i un accés més segurs i confortables a aquests col·lectius. Que adaptin els caixers automàtics per fer-los accessibles a totes les persones, d’acord amb la normativa d’accessibilitat, de supressió de barreres arquitectòniques i no-discriminació de les persones amb discapacitats, i des del municipi oferir formació pel que fa al funcionament i l’ús de les plataformes digitals i els caixers automàtics als col·lectius d’especial protecció, com ara la gent gran en els casals d’avis.

Així que si et trobes amb aquesta situació de bretxa digital, busca ajuda al teu casal de referència. Aprofita les formacions i l’acompanyament que des del municipi han acceptat oferir.

Esperem que els responsables d’aquesta situació posin fil a l’agulla i deixin de discriminar es seus clients, els ajudin i els respectin les seves necessitats.

Natàlia Morant

Vandalisme a Viladecans

Tal com s’explicava en un article del darrer número del Punt de Trobada, el passat 17 d’octubre el Grup Tres Torres va convocar la ciutadania per a la inauguració de les tres barraques de pedra seca que s’havien reconstruït en els darrers mesos a la falda de Sant Ramon. Molta gent, unes 150 persones, va respondre a la convocatòria, i va ser una magnífica celebració del valor que té per a tots plegats el nostre patrimoni històric i cultural.

Però vet aquí que, pocs dies després, una de les tres barraques, la de Cal Mitjà, va patir una agressió per part d’uns desconeguts, que van destrossar les rajoles que s’hi havien col·locat amb el nom de la barraca i un vers, a més d’un pal indicador en què es demanava respecte per l’entorn

Certament que no va ser un a agressió casual, d’algú que passava per allà i li va agafar un rampell, sinó que, tal com es va dur a terme, sembla clar que va ser una agressió premeditada i volguda, que mostra clares ganes de destruir i de fer mal als qui han dut a terme la reconstrucció i han treballat per convertir aquell petit espai de la nostra muntanya en un lloc agradable i valuós, i de fer mal també a tots els qui tenim ganes que Viladecans sigui una ciutat on cada cop faci més goig viure-hi.

Des d’aquesta revista no podem fer-hi gran cosa davant d’aquestes mostres de vandalisme, més enllà d’expressar la nostra indignació i repugnància. Però sí que voldríem demanar a tothom de fer tots els esforços possibles, personals, col·lectius i dels nostres governants, per crear, a tots nivells, el màxim clima de civisme i respecte. I, alhora, voldríem animar i animar-nos a treballar per donar el màxim valor a les nostres riqueses culturals, que són moltes i poden ser moltes més.

dilluns, 15 de novembre del 2021

Aplecs i excursions. Un viatge per la història de l’ermita de Bruguers.

Excursionistes a la roca Foradada
cap als anys 20 del segle XX. AMG.

Restes de l’ermita primitiva cap el 1965. AMG

Per als qui vivim als antics dominis de la baronia d’Eramprunyà, els paisatges que envolten l’ermita de Bruguers són un lloc tradicional d’esbarjo. Qui no ha enfilat mai el camí del castell, berenat a la Font del Ferro o s’ha fet una fotografia sobre la roca Foradada? A finals del segle XIX, però, l’atractiu d’aquest paratge va transcendir l’àmbit local i va esdevenir una ruta clàssica —i molt romàntica— per a l’excursionisme català. Us proposem un ràpid viatge en el temps per conèixer l’origen d’aquesta ermita, compartida per tants, i el vincle que uneix espiritualitat, territori, paisatge i nació.

L’origen del culte i de l’ermita

L’ermita de Bruguers no sempre ha estat dedicada a aquesta Mare de Déu. De fet, apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa Maria Magdalena, i era coneguda com l’ermita del Sitjar.

Com totes les troballes, la de Bruguers també té un mite fundacional que es remunta a finals del segle XII. Un pastor va rebre un senyal del cel que el guiava cap a una cova de molt difícil accés, a tocar del castell d’Eramprunya. Allà hi va trobar una Verge i allà s’hi va construir un primer oratori, del qual encara en queden restes força visibles.

Passat el fervor dels primers anys, les dificultats per accedir a la capella primitiva van fer minvar les ganes dels fidels de pujar-hi i, a poc a poc, el culte es va anar abandonant. És per aquest motiu que el 15 de juny del 1509 es va decidir baixar en solemne processó la Mare de Déu a l’ermita del Sitjar, més accessible, i celebrar-ho amb una autèntica festa popular, on hi participaren més de 500 veïns de Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent. Des de llavors les quatre parròquies, més la de Viladecans a partir del segle XVIII, recorden l’episodi amb processons i aplecs anuals.

La descoberta del paratge de Bruguers i els primers excursionistes

Aixoplugat per la Renaixença, el 1891 neix el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) amb el propòsit de recórrer el territori a la recerca d’un passat mil·lenari, i preservar-ne la cultura, la llengua i el patrimoni arquitectònic i paisatgístic.

L’arribada del tren a Gavà el 1881, la singularitat de l’entorn natural i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell de l’Eramprunyà, van fer que aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als excursionistes catalans de finals del segle XIX.

El primer testimoni d’una sortida a les nostres contrades el trobem el 1877, quan membres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques —precedent del CEC— passen per Gavà i queden sobtats per la bellesa del paratge del castell d’Eramprunyà. Un any més tard, hi tornen per documentar-lo gràficament i incloure’l a l’Album Pintoresch-Monumental de Catalunya, publicat entre el 1878 i 1879. Gràcies a aquesta publicitat, l’entorn de l’ermita i del castell es donen a conèixer al gran públic i entren a formar part de les rutes clàssiques de l’excursionisme català.

L’aplec i l’excursionisme al segle XX

Aplec nacionalista de 1934. AMG

Un aplec dels anys 70. AMG

Durant els anys vint i trenta, a diaris com La Vanguardia hi trobem referències constants a sortides i excursions a Bruguers; el fotògraf Lucien Roisin inclou l’ermita i el castell en la seva col·lecció de postals i moviments polítics com les Joventuts d’Estat Català hi celebren diverses trobades.

La Guerra Civil suposa la interrupció de l’aplec, que no es recupera fins al 1944, en plena dictadura franquista i sota la influència del nacionalcatolicisme. El creixement industrial de Gavà i de Viladecans atreu milers de persones de fora, que troben en l’aplec un espai de festa i de cohesió social. Això, sumat a la popularització del cotxe durant els anys seixanta i l’obertura de restaurants a la zona, consoliden l’ermita com un lloc de casaments, celebracions i turisme de cap de setmana.

A diferència del que passa a la dècada anterior, els anys setanta suposen l’inici del declivi del culte a l’ermita. Les alternatives d’oci són diverses i moltes famílies opten per marxar fora per Setmana Santa, mentre que els joves troben altres espais per relacionar-se. Per tot plegat, la participació en els aplecs davalla notablement durant els anys vuitanta i noranta, fins al punt que se’n qüestiona la continuïtat.

L’ermita en l’actualitat

Durant més de cinc-cents anys, les poblacions de Gavà, Sant Climent, Begues, Castelldefels i Viladecans han freqüentat Bruguers per celebrar-hi romiatges o simplement per passar-hi un dia de lleure en família. L’excursionisme l’ha donat a conèixer a la resta del país i n’ha amplificat els usos. 

En l’actualitat, la devoció col·lectiva a la Mare de Déu de Bruguers està en clar retrocés, però els aplecs perduren com un element de la tradició festiva comuna que cal protegir. Els caps de setmana l’ermita rep la visita de fidels, excursionistes, esportistes i turistes d’arreu del territori; però sobretot, conserva l’estima i el sentiment de pertinença dels habitants de l’antiga baronia d’Eramprunyà.

Vanessa Rodríguez


1. Resum de la comunicació “L’ermita de Bruguers. Entre la devoció i l’excursionisme” presentada per Vanessa Rodríguez (CHC - Arxiu Municipal) a la IX Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Viladecans, 12 de novembre de 2016

El pas que ha de fer el PSOE: de la concessió a la convicció

En una cala del Maresme, entre Calella i Sant Pol, hi ha una pintada que diu: “Estimem la terra, odiem les fronteres”. Un bon lema. Utopia per utopia, m’agrada molt més, i em sembla molt més factible i molt més fructuosa la d’una Espanya que funcioni i en la qual Catalunya hi càpiga bé, que no pas la d’una Catalunya independent, que, veient com va tot, crec que seria un país d’ànima molt esquifida i en què, a més, el procés d’independència provocaria una gran destrossa en molts àmbits. 

De cara a aconseguir la meva utopia, però, hi ha moltes barreres que cal superar. I una d’elles és l’actitud del PSOE. I és que el PSOE encara no s’ha decidit a de fer el pas mental que el capacitaria per obrir realment el camí d’una estructura territorial espanyola que funcioni. I aquest pas mental és el de creure que realment la diversitat dels territoris que formen Espanya és una riquesa i no una nosa, i per tant, que aquesta diversitat s’ha d’integrar plenament en totes les decisions que prengui el govern de l’Estat.

I la pena és que això no és així. Que la pluralitat de les Espanyes és vista i viscuda pels polítics espanyols, majoritàriament, com una nosa, malgrat totes les proclames en sentit contrari que es fan de tant en tant. ¿I llavors què passa? Doncs que tot avanç en l’autogovern de Catalunya i en la potenciació de la llengua i la cultura catalanes és entès i viscut no com una cosa bona que fa millorar Espanya, sinó com una cosa que seria millor que no s’hagués hagut de fer però que no hi ha més remei que fer-la per apaivagar els catalans independentistes i per obtenir, eventualment, els seus vots. O sigui que es fa com una concessió, i no com a resultat d’una convicció. Per això passa, per exemple, el que ha passat en el congrés del PSOE del setembre passat: que la referència a l’objectiu federal apareix en el document final per una esmena del PSC, perquè en el document inicial no hi era. ¿I per què no hi era? Doncs perquè al PSOE no li surt de dins, no n’està convençut, i només ho accepta perquè no té més remei. Més o menys com va passar amb la llei de l’audiovisual, un tema que potser ara, amb les negociacions dels pressupostos, s’encarrilarà.

Jo no soc independentista, com he dit prou vegades. Però sí que vull, com a català, un nivell d’autogovern més sòlid i més clar, i una voluntat decidida del govern espanyol de potenciar la llengua i la cultura catalanes. I ho vull perquè m’estimo aquesta terra i totes les seves riqueses, i perquè crec que Espanya hi sortiria guanyant molt si les reconeixia també com un patrimoni col·lectiu que enriqueix a tothom i fa avançar el conjunt del país. O sigui que m’empipa molt veure la manca de convicció del PSOE, i m’empipa encara més que per al PSOE els catalans no independentistes se suposa que no tenim cap interès en el desenvolupament social, cultural i polític de Catalunya. Que els passos que fan són només per la pressió independentista, no per l’interès del conjunt dels catalans i dels espanyols, com hauria de ser. I a sobre sense adonar-se que així no aturaran l’independentisme, perquè l’independentisme considera les tals concessions com a victòries i com a passos nous que ha aconseguit fer enfront d’Espanya i cap a la independència. En canvi, si pensessin una mica, els avanços en l’autogovern i en la potenciació de la llengua els podrien presentar com a part d’un projecte volgut i convençut per vertebrar Espanya i consolidar-la de cara el futur.

Jo no sé de què deuen parlar Miquel Iceta i Salvador Illa quan es troben amb Pedro Sánchez. Però em sembla que farien un gran servei al país –entenent per país tant Catalunya com tot Espanya– si aconseguissin convèncer d’això Pedro Sánchez. I que a partir d’aquí el PSOE s’animés a fer una campanya pedagògica valenta, ben pensada, seriosa, sense subterfugis, explicant aquesta qüestió tant als seus propis militants com al conjunt de la població. La campanya que s’hauria d’haver fet en els primers anys de la democràcia i que lamentablement no es va fer.

Josep Lligadas Vendrell


La Rambla

La Rambla de Viladecans és un dels espais urbans amb una major significació ciutadana en el municipi. 

L’evolució que ha experimentat la ciutat, els canvis que s’han produït en la mobilitat, i els canvis socials i d’hàbits d’oci i de consum de la població han fet que la Rambla hagi perdut aquest paper significatiu que ara volem recuperar.

La urbanització que ha arribat fins als nostres dies data dels anys 80 i fruit d’aquestes circumstàncies es fa necessària la seva renovació. 

Durant el primer semestre de l’any 2021, i amb l’objectiu de dinamitzar i iniciar els treballs de remodelació de la Rambla de manera participativa es van desenvolupar 8 accions pilot que van anar treballant el que volem que sigui la Rambla un cop estigui reformada.

Les accions pilot ens ha permès trobar solucions a limitacions que es van detectar al 2017 i que els ciutadans i ciutadanes de Viladecans experimenten en el seu dia a dia. Així podem parlar d’una major diversificació d’usos en l’espai públic, millorar el verd i el mobiliari, l’accessibilitat i la mobilitat i dinamitzar l’activitat econòmica. Entre les diferents accions pilot destaco que hem celebrat Sant Jordi a la Rambla amb l’objectiu d’atreure i testar activitats de la ciutat a la Rambla, hem vermutejat a la Rambla per tal de fomentar el comerç i promocionar la restauració de la Rambla i també hem portat la Fira de Sant Isidre a la Rambla i altres fires i mercats. 

A la vessant més comunitària hem realitzat activitats i jocs infantils per recuperar l’espai públic pels infants, hem posat en comú la memòria històrica de la Rambla organitzant passejades i portant imatges antigues al carrer i hem fet tallers col·laboratius per crear xarxa i participació…

Finalment, pel que fa a la vessant més física, hem fet accions per reflexionar sobre la pacificació de l’espai públic i la millora de la connectivitat. Hem fet un exercici de reapropiació de l’espai públic utilitzant mobiliari divers per pensar altres maneres d’estar a la Rambla i hem identificat quins són els referents de la Rambla que ens orientin en quin és el carácter que ha de tenir la futura Rambla de Viladecans. 

El resultat d’aquestes accions ens ha permès elaborar unes estratègies d’actuació en els àmbit comunitari, econòmic i físic per anar implementant en els propers mesos en aquest procés de transformació de la Rambla. També ens ha permès disposar d’un avantprojecte d’urbanització a partir del qual engegar ara la redacció del projecte executiu. 

És clar que després d’arrencar el “Ramblegem”, Viladecans vol una Rambla en què es potenciï l’activitat econòmica, que sigui un espai per a la cultura de proximitat, un espai lúdic, comunitari i un espai de recuperació de la memòria. També ha de ser un espai de governança i de sociabilitat, per passejar i passar una bona estona. Per últim, en aquest escenari de transició climàtica, ha de ser un espai més verd i acollidor, més habitable i sostenible. 

Actualment estem en una etapa de treball conjunt i immersos de ple en la redacció del projecte executiu que ens permeti començar la reforma física l’any vinent. L’execució de les obres estará dividida en diverses fases degut a la complexitat i pressupost de l’obra.

Alhora, es comencen a implementar aquestes estratègies donant continuïtat al grup de treball anomenat “Amics i Amigues de la Rambla”, que lideren aquest procés tant important per a la nostra ciutat.

Richard Calle

Francesc Ronda, memòria visual d’Àfrica

Quan passeges pel carrer del Sol i fas un cop d’ull a l’aparador de l’Òptica Ronda, a més a més d’ulleres, probablement veuràs algun o altre projecte solidari : des de campanyes per als sense sostre de la Fundació Arrels, a la venda de productes solidaris dels nois i noies amb diversitat funcional de Caviga, o a l’exposició de les mascaretes cosides per l’Associació contra el Càncer de la nostra ciutat. Tots tres germans -la Cecília, la Sabina i en Francesc- solen posar-se a tret davant de tota iniciativa altruista. Parlem avui amb en Francesc, optometrista, que els anys 2016 i 2017 va prendre part en un projecte de la Fundació Etnia Barcelona cofinançat per l’Ajuntament de Viladecans al Senegal. 

Com vas conèixer aquest projecte?

 A través de l’Ajuntament de Viladecans, que va adreçar-se a tots els professionals del sector per presentar la tasca que es proposaven junt amb la Fundació Etnia. Etnia és una marca d’ulleres que opera a Barcelona i que desenvolupa un bon grapat d’iniciatives solidàries.

De fet el primer que ens van proposar va ser atendre nens d’entorns desafavorits a Viladecans per tal que poguessin comptar amb les ulleres que necessitaven. El programa es deia “Et mirem als ulls” i s’ha dut a terme en diversos barris de Catalunya. Vam fer-ho durant un any. Després ens van dir que volien traslladar això mateix a l’Àfrica i ens van oferir la possibilitat d’anar a una regió rural del Senegal, allunyada de qualsevol servei mèdic. Vaig anar, doncs, a Dialakoto, a un poble que es deia Dar Salam.

Hi vas anar tu sol?

No, vam anar-hi també amb una altra optometrista de l’hospital de Viladecans. Allà vam revisar la visió a 150 adults i a més de 400 nens i nenes, molts dels quals necessitaven -i van obtenir gratuïtament- ulleres. 

L’expedició viladecanenca a Dar Salam

Sovint s’ha fet publicitat de projectes solidaris amb muntures usades. És el cas? 

No, la Fundació Etnia va aportar material nou de trinca per als nens. De fet era un pla per a tres anys, crec. Jo hi vaig ser dos d’aquests anys. Es volia millorar la salut “visual” dels nens, fent prevenció i alhora millorant el rendiment escolar. És complicat, però, perquè les condicions en què viuen aquestes famílies dificulta que els nens portin les ulleres permanentment i que aquestes es conservin en un estat òptim.

Què et va impressionar més de la teva estada?

L’impacte és important, ja des que baixes de l’avió, perquè és una forma de vida molt diferent de la nostra. Em va cridar molt l’atenció la manca d’aigua, per exemple. Això aquí és inimaginable: no teníem aigua corrent, ens dutxàvem amb l’aigua extreta del pou. L’aigua és valuosa i difícil d’obtenir. Molts nens no disposaven de calçat. Les seves prioritats són molt diferents i molt més bàsiques que les nostres.

Aquestes condicions d’higiene, d’alimentació, de vida, tenen conseqüències per a la seva visió?

En els infants no m’ho sembla. En els adults vam trobar molta gent amb cataractes. Aquí les cataractes s’operen sense esperar que siguin totalment madures. Es treuen quan provoquen dificultats de visió. Allà això ara com ara és impossible, per tant hi ha moltes persones adultes pràcticament cegues per un problema que entre nosaltres no hi és. 

La Fundació Etnia no s’ho ha plantejat?

De fet hi ha unes quantes ONG dedicades a això, encara que no poden donar a l’abast. S’intenta, però, que l’atenció mèdica en general vagi millorant. El segon any que hi vaig anar, l’Ajuntament de Viladecans va promoure la millora d’un centre d’atenció mèdica, molt precari fins aleshores. Cal tenir present que a Dar Salam, per exemple, la distància fins a l’hospital més proper és de 80 quilòmetres i que només una part molt petita de la població disposa de cotxe. Alguns van en moto i altres en bici, però la majoria es mou a peu.

Un altre aspecte interessant és que la Fundació Etnia està promovent que l’ajut que nosaltres vam prestar s’organitzi ara a partir d’un grup de dones que han rebut la formació adequada. D’aquesta manera es potencia el paper de la dona i s’atén la població.

La primera òptica senegalesa gestionada per
 dones, iniciativa de la Fundació Etnia

Tot plegat que t’ha aportat?

El que més m’ha cridat l’atenció és que vaig veure que a Dar Salam no necessiten gaire per ser feliços. Ho hem sentit a dir mil vegades, aquí, i no hi donem importància. Però quan ets al Senegal t’adones que malgrat les mancances que viuen sempre estan bé i t’ho donen tot. Et tracten fantàsticament i sempre somriuen. Nosaltres ens queixem de moltes coses i potser amb raó, però allà tenen altres problemes. Vaig aprendre molt.

Hi tornaràs?

M’agradaria. La Covid ha dificultat anar-hi i actualment no puc participar en l’expedició que surt aquest novembre per qüestions laborals. Però no descarto tornar-hi.

Mercè Solé

Trobada d’estudis: La llar a Eramprunyà

 

Aquest proper dissabte, dia 13 de novembre, tindrà lloc a Begues, al Teatre Goula, la XIV Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà, amb el tema “La llar a Eramprunyà: llocs i formes de viure abans del segle XX”. Començarà a les 8,30 del matí i acabarà a les 14,30, i després tindrà lloc un dinar per als qui s’hi hagin inscrit.

Per part de Viladecans hi haurà dues intervencions: “Masos i terres a Viladecans durant l’Edat Mitjana”, a càrrec de Mireia Comas, del Grup Tres Torres, i “Les cases de Viladecans en el darrer terç del segle XIX”, a càrrec d’Antònia Altamirano i Xavier Calderé, del Departament de Patrimoni Cultural.

Per a més informació: centredestudisbeguetans@gmail.com 

Josep Lligadas Vendrell

Inauguració i recorregut guiat per les barraques de vinya restaurades

Fotografia: Jaume Muns

Finalment, un cop completada tant la restauració com el condicionament de l’entorn, el passat diumenge 17 d’octubre vam poder fer la inauguració, com calia, de les barraques de Cal Griveta, Cal Mitjà i de Pere Baqués. 

Tots els integrants del Grup de Pedra seca del Grup Tres Torres en teníem moltes ganes i la il·lusió amb que vam preparar-ho tot va quedar a bastament satisfeta. La convocatòria va ser un èxit, tant pel nombre d’assistents, 150 persones, com per l’acollida i felicitacions que vam rebre per la feina feta. 

Com ja sabeu, vam organitzar dos grups. Els qui estaven més en forma van pujar per la banda de Sant Climent i la resta ho van fer des de Viladecans pel camí de la Verdera. 

Fotografia: Tomàs Caroz

La pujada des de Sant Climent comença per un antic camí de carro, com mostren les empremtes deixades per les rodes a les pedres; segueix pel damunt d’un magnífic mur de desempedregament que, inicialment, marca la separació entre propietats i acaba, ja convertit en el camí de cornisa que separa els termes de Viladecans i Sant Climent, en el tram final del camí de la Verdera que du de Viladecans a l’ermita de Sant Ramon. A mitja pujada, vam fer una aturada per veure la barraca de Cal Griveta. A l’entrada del corriol que porta a aquesta barraca vam veure una fita que hi ha, trencada i, al final del camí de cornisa, una altra, aquesta sencera; ambdues marquen la separació entre els termes de Viladecans i Sant Climent.

Un cop arribats al camí de la Verdera vam baixar fins a trobar-nos amb el grup que pujava des de Viladecans, per aquest mateix camí, en el punt on el passat setembre havíem col·locat les rajoles amb dites de Sant Ramon. Tots plegats vam seguir fins la barraca de Pere Baqués, on vam fer els imprescindibles agraïments a tothom que ha col·laborat d’una o altra manera a la recuperació d’aquest patrimoni popular: els propietaris de les finques on són les barraques, el Grup de Pedra Seca, els Amics de la poesia de la llibreria Els Nou Rals i, a tots els qui ens van acompanyar aquell matí. A més, en Jaume Lligades, va fer una explicació sobre la construcció en pedra seca, en general, i sobre les tres barraques que estàvem inaugurant, en particular. 

Per acabar, ens vam adreçar a la barraca de Cal Mitjà. A l’inici del camí que du a la barraca vam veure el marge que, expressament, havíem deixat a mig fer per poder mostrar els diferents estadis de construcció d’aquest element tan característic dels camps de vinya situats en terrenys com aquests de la muntanya del Montbaig. A Cal Mitjà, vam penjar una trentena de fotografies que mostraven el procés de restauració de totes tres barraques, l’estat com les vam trobar i el resultat final després de la nostra intervenció. Una mica de cava i unes patates fregides van acompanyar la cloenda de l’acte en un ambient plenament festiu.

Vicky Herrero Garcia

Fotografia: Rosa Piñol

* El dia 17 d’octubre celebràvem amb gran alegria la inauguració de les barraques; dissabte 6 de novembre, lamentàvem l’agressió que ha patit la barraca de Cal Mitjà –han destrossat les rajoles amb el nom i el vers que havíem col·locat, a més del rètol on demanàvem respecte per l’entorn. Tanmateix, seguirem recuperant aquest patrimoni amb la mateixa il·lusió i ganes que fins ara. 

L’ermita com a instrument musical

Vaig tenir ocasió d’assistir a una de les sessions del “Taller de música medieval” que es fan durant aquest trimestre a l’ermita de Sales. L’experiència em va sembla esplèndida.

Jo ja havia tingut la sort d’escoltar la Laura de Castellet, musicoarqueòloga i una veritable especialista en aquella altra dona polifacètica que va ser, al segle XI, Hildegarda de Bingen. Per tant no em van estranyar gens ni les seves qualitats pedagògiques, ni la diversitat d’instruments que domina ni la seva habilitat per fer-nos participar activament en la música.

La seva intervenció va tenir dues parts: una, a fora de l’ermita, en relació a la música popular. Ens va ensenyar un munt d’instruments senzills, d’arrel antiquíssima, fets d’elements naturals d’origen vegetal i animal, que han arribat fins a nosaltres i que continuen vigents, potser ara d’una manera més sofisticada.

Una segona part va tenir lloc ja dins de l’ermita, que té una acústica particularment acurada després que les beguines o deodates –aquelles dones de pregària que van embellir tant l’ermita en època medieval– hi fessin col·locar dues olles estratègicament situades. La música aquí es va convertir en litúrgica, com s’esqueia: nova sonoritat. La pròpia ermita, ens deia la Laura, actuava com a instrument, com a caixa de ressonància. Vam tenir ocasió d’escoltar música d’Hildegarda de Bingen (a la qual tinc una notable simpatia) i de contribuir a enriquir els harmònics de l’audició, i encara hi va afegir una altra mena de música culta: la de trobadors, o més ben dit, de trobadores.

Va ser mitja hora molt ben aprofitada!

Encara hi sou a temps: el taller es repeteix els diumenges 14 de novembre i el 12 de desembre a les 12 del migdia, i cal inscriure’s prèviament a patrimonicultural@viladecans.cat o bé al 937 077 290. No us ho perdeu!

Mercè Solé