No som dones despistades

Ser mare no és una obligació ni el destí natural de cap dona. Ser mare és una elecció i, per tant, un privilegi que neix de la llibertat. Voler ser mare als quaranta… és una altra cosa.

Darrere de cada mare hi ha una motivació, pròpia o aliena, i darrere de les no-mares també. Com tantes altres dones, durant més anys dels recomanats vaig habitar el territori de les no-mares sabent que el temps per prendre la Gran Decisió corria en contra. Però què havia de fer? Tenir un fill quan realment no sabia si el volia? I és que a les dones d’ara ens ha tocat viure una època força torbadora. Per una banda, ens han educat per tenir opcions. Hem estudiat, viatjat, treballem, vivim soles, en parella, tornem a viure soles. Decidim qui som i com vivim. Aquesta llibertat és una conquesta feminista de les nostres mares i no hi renunciarem. Per altra banda, vivim un moment de sublimació de la maternitat (i també la paternitat) mai vist anteriorment. La realització personal a través de la família. L’exaltació de la maternitat com una forma més de revolució feminista. Semblen interessos contradictoris, i formalment ho són, perquè de nou, el temps ens juga en contra. Però no tenim dret a voler-ho tot?

I amb aquest embolic al cap, desfullant la margarida del “vull o no vull”, et plantes quasi als quaranta i decideixes que sí, que ara, i no abans, és el moment de tenir un fill. Però llavors el teu cos et diu que no, que haver-ho volgut abans, i la ginecòloga li dona la raó. Ep, un moment! Ja sé que en tinc quaranta. No sóc una dona despistada que m’he adormit sobre els llorers. Simplement, no he tingut un fill quan no l’he volgut tenir o amb qui no he volgut tenir-lo. Això hauria de parlar en favor meu, no? Però com diu la meva admirada escriptora Silvia Nanclares, “l’edat dels ovaris no atén a conquestes feministes”.

Com jo, milions de dones i de parelles que tenen dificultats per tenir fills –i no sempre per culpa de l’edat– transiten un llarg camí per aconseguir-ho. Queden atrapades en un estat intermedi entre el “volem ser pares” i l’“estem embarassats”, un impàs vital que pot durar mesos o anys, molts anys, o que fins i tot pot no arribar a ser mai. És, a més, una batalla silenciosa contra el desig, les expectatives, la frustració, la vergonya i la por que no succeeixi. 

Com jo, aquests milions de dones i de parelles entren en contacte amb el món de la reproducció assistida, amb les proves mèdiques, les probabilitats d’èxit –que sempre són menys que les probabilitats de fracàs–, amb les ecografies, les injeccions, les bates blanques. Canvien l’ideal romàntic de la concepció per una transferència en un quiròfan. Per no parlar dels diners, que fa lleig.

Ser mare és una elecció i, per tant, jo ho he estat quan he tingut ganes d’estimar, de cuidar i d’acompanyar. Quan he volgut que algú depengui de mi i que la meva vida estigui lligada, per sempre, a una altra persona. Agraeixo infinitament a la ciència la possibilitat que m’ha donat de ser-ho, però també hauria pogut no passar.

Sense entrar en els motius que porten les dones a retardar la maternitat, el cert és que els ritmes socials i els ritmes biològics sonen desacompassats i qui té les de guanyar és la biologia. De veritat no podem fer res per minimitzar l’impacte d’aquest desajust? Sí que podem. Podem millorar l’educació sexual i reproductiva tant a les escoles com en l’àmbit sanitari. Sabem més sobre com no quedar-nos embarassades que sobre com funciona la concepció. No fallem a les revisions ginecològiques anuals, però mai ens demanen analítiques per controlar la nostra reserva ovàrica ni ens expliquen que la fertilitat comença a caure en picat als trenta-cinc anys, i no als quaranta. Alguna vegada us han comentat, en una visita rutinària, la possibilitat de vitrificar els òvuls? Segurament no. I per cert, com és que a hores d’ara encara no tenim ginecòlogues de capçalera, a la sanitat pública?

No, les dones que som mares als quaranta no som dones despistades ni ens hem adormit en els llorers. 

Vanessa Rodríguez