Persones amb discapacitat: estrenem llei

Participants en unes vacances organitzades
per la Federació Acell

Doncs sí. Des del 3 de setembre passat les persones que pateixen discapacitats que puguin dificultar la seva autonomia s’acolliran a una nova llei d’àmbit estatal, la 8/21, que de fet planteja una nova mirada sobre la diversitat funcional. Potser la novetat més rellevant de la llei és que acaba amb el concepte mateix d’incapacitació, és a dir, sigui quina sigui la causa i la importància d’aquestes discapacitats, ningú ja no podrà ser desposseït de la seva capacitat jurídica, encara que sí que podrà comptar amb l’assistència necessària i adequada segons les seves circumstàncies. I en qualsevol cas, la llei preveu la necessitat que tota persona amb discapacitat sigui informada i prengui, en la mesura que això sigui possible, les decisions que consideri més convenients a les seves preferències.

La tutela desapareix i és substituïda per la figura d’una persona assistent que pot funcionar de fet, que es pot establir davant de notari o que pot ser designada per un jutge. Les funcions d’aquest assistent dependran de les circumstàncies personals de les persones amb discapacitat: capacitat de comprensió, de gestió, salut, formació, i un llarguíssim etcètera.

S’intenta així flexibilitzar el sistema, desjudicialitzar el procés (fins ara farragós i més aviat poca-solta) i garantir que es mantinguin tant com sigui possible els drets ciutadans de tothom i la protecció de les persones més vulnerables. Sens dubte és una bona cosa. 

Sorgeixen, però, alguns problemes. El primer és que si bé la llei ja és d’aplicació, a Catalunya (i potser no només a Catalunya) regeix un codi civil que no contempla exactament les mateixes figures que a la llei 8/21 i per tant caldrà esperar una adaptació de les lleis catalanes, per la via formal o per la via de la pràctica. El segon problema, un clàssic, és que no és habitual que l’entrada en vigor d’una nova llei vingui acompanyada de mesures i pressupostos que facilitin, per exemple, que els jutges puguin revisar tots els expedients d’incapacitat actius i dur a terme totes les accions que la llei els pressuposa. A banda, és clar, de la formació de notaris i de possibles assistents. No és gens senzill entrevistar les persones amb discapacitat, avaluar-les i prendre decisions si no es compta amb el suport professional adient. 

Per a algunes famílies tot plegat pot ser una bona clatellada econòmica, a més. Perquè són situacions que, encara que no es judicialitzin necessàriament, requereixen un bon suport legal i perquè totes les que ja han fet processos d’incapacitació tenen un any per revisar l’expedient i adequar-lo a la nova llei, cosa que si no fan ells, els jutges poden fer en els propers tres anys (dubto molt que tinguin temps i recursos per fer-ho). A banda que la llei té una concepció dinàmica del concepte de discapacitat i exigeix revisar-la cada x anys, a diferència de l’actual incapacitació, que si no es diu el contrari, no té data de caducitat.

Fa molts i molts anys que aquesta llei es desitjava. Ja la tenim i és una clara millora si més no conceptual. Ara faltarà, com en el cas de la llei de dependència, que es despleguin els recursos necessaris perquè pugui aplicar-se correctament, i perquè les persones amb discapacitat que estan soles o que no compten amb prou recursos, siguin ben protegides. 

En aquest sentit crec que convindrà que les associacions de familiars de persones amb discapacitat es posin les piles per observar com s’aplica, quines dificultats sorgeixen i per facilitar uns tràmits complexos als qui ho necessitin. Se’ns ha girat feina.

Mercè Solé