Concentració de pagesos davant la Torre Roja

Els pagesos del Baix Llobregat  ens hem mobilitzat contra el projecte Eurovegas  en defensa de la nostra  terra,  com tantes altres vegades  en el passat. Aquí podeu  veure  imatges de la concentració organitzada per la Unió de Pagesos davant de la Torre Roja l’any 1978.

Jaume Muns

Una història d’immigrants: la família Castelló

Dues generacions de descendents directes de Paulí Castelló i Encarnación Peirats

La Vall d´Uixó es un poble de la província de Castelló, molt ben situat entre la plana i la muntanya. A la plana es cultivaven tarongers, i a la muntanya, oliveres. Allà hi vivia, fa cent anys, la família formada per Vicenç Castelló i Úrsula Segarra (parenta llunyana dels Segarra del calçat), amb nou fills: Vicenç, Úrsula, Maria Rosa, Carmen, Teresa, Paulí, Rosario, Manuel i  Dolors.

En aquella època la familia Segarra començava a comercialitzar a gran escala tota mena de calçat. Era l’única indústria que donava feina, per emportar-se a fer a casa, a la major part  del poble. Els homes fent soles d´espardenyes i les dones cosint els complements.  

Les necessitats eren molt grans, i per això tots els membres de la família havien de contribuir al sosteniment de la casa. Des de jovenets, als 10 o 12 anys, als nens els posaven a filar, és a dir, a transformar les fulles del cànem en fils de diferents calibres per fer després les soles de les espardenyes. La feina consistia en anar donant voltes a una gran roda de fusta, a la qual hi adjuntaven el cànem per fer el fil. A les nenes, les situaven en cases  per fer de minyones, o de “passejadores”, per cuidar nens petits, a fi que les seves mares poguessin dedicar-se a altres afers Els joves que podien treballar a la fàbrica, es consideraven  privilegiats. A l´escola, ni pensar-hi. No és gens estrany que la joventut volgués fugir del poble.

Corria l´any 1917 i la guerra de l’Àfrica s´emportava bona part de la joventut que no havien pogut pagar la “quota” de la lleva coresponent. Un d´ells va ser en Manuel, el més jove de la família Castelló, el qual al poc temps va ser ferit greument, i  hospitalitzat a Melilla.                                                                                                                     

Durant l´estada a l´hospital va conèixer companys de Catalunya, que li comentaven com es vivia per Barcelona… hi havia molta feina a causa de la propera Exposició Internacional de 1929, i es guanyava molt més que per la Vall.

En Manuel, no s’ho pensa, i així que és llicenciat, marxa cap a Barcelona i entra a treballar a les pedreres de Montcada. Una vegada aposentat crida el seu germà Paulí, que en aquells temps ja s´havia casat amb Encarnación Peirats, i junts treballen a la cantera. És un treball molt dur, però recullen diners i els envien a la família de la Vall, fins que en Manuel troba un treball millor a Mollet del Vallès, i en Paulí marxa cap a Viladecans, on feineja un parent llunyà, conegut com el Morret,  que cerca feina dels pagesos i l’ofereix als  joves de la Vall. És feina ben pagada, i allotjament immediat. Però la feina sovint és dura: per exemple, anar a “vallejar”, és a dir, a mantenir els valls i refer-los si cal. Ell farà els tractes amb els pagesos, cobrarà, i pagarà als joves vallencs. I se’n quedarà, això sí, la corresponent comissió.

L´allotjament, situat a l’actual carrer de l’Antiga Riera, número 10, cantonada amb Passatge de la Unió, consistia en un cobert d´uralita i unes quantes màrfegues de fulles de panotxes de blat de moro per dormir. Com que ell coneixia Viladecans millor que ningú, trobava cases que necesitaven rellogats, i hi anava introduint els nouvinguts. D’aquesta forma en Paulí va anar a viure a una casa del carrer de la Poca Farina. Va anar a la Vall a buscar a la seva esposa, i al fill que ja tenia, i s´acomoden tots tres a Viladecans, en condicions molt precàries, però junts. Som al 1924, i el 1925 neix el segon fill, en Paulinet.

En aquells temps, els sogres d’en Paulí, és a dir, els pares de la seva esposa Encarnación, que es diuen Vicenç i Encarnación, decideixen també venir a Viladecans, i s´allotgen a casa d´una parenta que viu al carrer Balletbó, número 20. I allà se’n van també en Paulí, l’Encarnación i els fills. 

La il·lusió de tots plegats, però, és tenir vivenda pròpia. I comencen a contactar amb el Sr. Quimet, procurador del Sr. Feliu, que estava fent  la urbanització del que seria  el Barri de Sales. Els agraden els primers solars del que seria carrer de Bertran i Musitu. Els sogres es queden els números 2 i 4, i en Paulí el 6. El pagament es faria mitjançant entregues mensuals de 0.25 pessetes.

Mentrestant, però, com que en el carrer de Balletbó s´hi  troben molt estrets, en Paulí fa tractes amb un senyor de Barcelona que té un solar al carrer d’Escoda on hi ha una caseta en què hi guarden les eines i trastos. I el senyor li permet anar-hi a viure a canvi de mantenir el solar en condicions. 

A la casa del costat hi viu la família Masana, vinguda de Sallent i que els fills treballen a la Roca. Són el Ramon i el Domingo. I per aquesta coneixença, en Paulí també hi entra a treballar. La feina és dura, i a més complementa la jornada treballant al camp. Collir, regar, carregar o descarregar el carro de les verdures… Ho fa per ca l’Amirall, cal Calic o cal Rosendo. L`Almirall pare li cedeix un trosset de terra, al costat del carrer del Prat, perquè el cultivi pel seu compte, a la vegada  que vigila que la canalla de la barriada no entri al seus conreus. Tot servia per anar pagant el material, per començar a fer-se la casa.

Per fer-se-la, varen contactar amb l´Aragonès, paleta i propietari de la botiga-taverna situada en el número 9 del mateix carrer. Amb aquest paleta, ajudat per ell mateix, els sogres, el cunyat, i la dona, van anar pujant les parets, i cobrint la primera fase que consistia senzillament en les quatre parets, dues habitacions, i un menjador a una banda, i un passadís cap a l’eixida on hi havia una comuna. El terra sense enrajolar, una cortina separava l´habitació del passadís, i es cuinava a l´exterior. Entre en Paulí i el seu cunyat, varen fer un pou de 12 metres de profunditat. A l’estiu l´aigua era molt fresca, i la mare posava el vi i la fruita en fresc per dinar. I en canvi a ple hivern era més calenta, i els matins abans d´anar a l’escola ens rentàvem a la galleda directament per aprofitar l’escalfor.                                                 

A poc a poc anava invertint a la casa tot el que podia i cada vegada es feia més habitable… També van fer un cobert a l’exterior per cuinar, adaptant el pati per posar-hi aviram, conills, ànecs, coloms… per el consum de casa. En Paulí feia personalment les gàbies, els colomars, les separacions del bestiar.

L’aigua per beure i per cuinar havien d’anar a buscar-la a la “Font del Moro” a la cruïlla del carrer de Bertran i Musitu amb Balmes, que aleshores es deia Pau Claris. Era el punt de trobada de la mainada per jugar a bales, a la gepa, cavall fort, a futbol… i les nenes, a corda, a quatre cantons i a cuit i amagar.

A les cases es feia una vida molt austera, tot era bo per estalviar un cèntim. I l’Encarnació, com la resta de mestresses de casa emigrants, es multiplicava per ajudar a l’administració familiar. El repartir una arengada per a dos era normal. Si al vespre es feia foc a la llar, no calia encendre el llum, perquè amb la flama n’hi havia prou. De carn, només es menjava de la que es criava a l’eixida i sols en diades assenyalades.

Passa el temps, al barri ja han anat arribant famílies de tot Espanya.  De l’Aragó els Montclús, els Pérez, els Martí; d´Alacant els Pardo, els Berga, els Saval, els Montolio; de Múrcia  els Martínez, els Hernández, els Cazorla; d`Extremadura els Trigueros, els Gerona, els Tena… tots ells, animats d’un esperit de superació, amb moltes ganes de treballar per recollir un petit capital i fer-s’hi l’aixopluc de per vida. Els més joves, alternen entre ells i el natius de les poques cases existents, com eren els Via, els Gusi, els Domènech, els Balaguer, els Solina, els Vall-llosada...

Els sogres, a la fi, també han acabat de construír la seva casa de plata i pis, en un total de quatre vivendes. Era la casa mes complerta del carrer. Tenia una bomba per abastir d´aigua les quatre vivendes! Qui ho havia de dir! Era fantàstic! Feia no més de 10 anys que estava fent i portant llenya per als forns de coure el pa de la Vall i ara es trobava a Viladecans, treballant fix a la fàbrica Roca  i propietari d’una casa amb quatre vivendes. 

I com aquesta familia d’emigrants, les altres que van anar arribant feien el mateix. En el poble hi van trobar el que els feia falta, treball per guanyarse la vida i formar una familia. I el poble va trobar en ells la mà d’obra necessària per tirar endavant els diversos proyectes agrícoles, comercials i industrials. Tots plegats ho han fet tot, i tots  hi han sortit guanyadors.   

Paulí Castelló Peirats

Buramànding Kinte (2ªpart)

Ni vuit dies, ni vuit setmanes. La Creu Roja es va fer l’orni i passaren vuit mesos  abans que un funcionari del Consolat Britànic s’avingués a endur-se’l aprofitant un viatge a Anglaterra, quan la primera ministra Margaret Tatcher tornà a obrir l’aixeta migratòria. Rhodèsia ja era definitivament Zimbabwe, i en Buramànding havia aconseguit, per insistència, ser admès al curs preuniversitari de Cambridge. Durant tot aquest temps, treballà al camp amb el pare i germans del regidor. Fruit d’aquest treball, i de només gastar els diners que guanyava en segells de cartes adreçades a totes les universitats i institucions educatives d’Anglaterra demanant informació per accedir-hi, aconseguí estalviar més de cent mil pessetes, equivalents aleshores a unes cinc-centes lliures, que li anaren d’allò més bé quan arribà a la fi del seu viatge. El fet d’estar de pas, esperant a marxar en qualsevol moment, o com aquell qui diu “a quarts de deu del matí del dimecres de la setmana vinent” no el motivà a aprendre les llengües autòctones. Tot i així, finalment xampurrejava paraules i frases en català i en castellà.

El seu exquisit comportament feia que sovint el convidessin a anar a donar el volt. Ara l’un ara l’altre, els germans i amics, s’enduien en Kunta, que és com acabà essent anomenat, al Camp Nou, al Montseny, a Montserrat o de manera més quotidiana i propera al Manassas, aquella tasca que hi havia al carrer de la Poca Farina. Llibres en anglès que li deixaren i els discs de Bob Marley i de Peter Tosh, col·leccionats pel seu amfitrió, ompliren les estones d’oci i espera a casa. Aquesta llarga espera acabà finalment a primers de març de l’any 1980.

Una encaixada de mans al portal del Consolat Britànic a l’avinguda Diagonal de Barcelona, una abraçada i un desitjar-se sort, foren el comiat entre aquelles dues persones, ara ja amigues, que havien conviscut respectuosament, tot i que amb la petita i tèrbola sospita de que una mentida, segurament necessària per sobreviure, quedava pendent d’esvair.

Passaren, dos, tres i quatre mesos, i en Buramànding no escrivia... Als dinars familiars de diumenge, el no saber-ne res donava peu a fer conjectures, de tant en tant, qualsevol cosa:

–Deu haver mort,  deia l’un.

–...De fred, tot i la roba que li vàrem donar per passar l’hivern, deia l’altre.

–...O de fam. O malalt!  afegia un tercer.

–Vés a saber si els anglesos no l’han repatriat... 

–Està clar que ha de ser per alguna raó de força major. Va deixar ben dit que escriuria. 

–A mi em sabrà greu perquè si perdem la relació i no escriu, mai no sabrem tota la veritat sobre la seva persona i el seu viatge.

–Això mateix. Ni tan sols si de debò es deia Kinte, ni si travessà el desert del Kalahari, ni si era mandinga, ni si passà com si res per Angola havent-hi lleons i guerra.

Tots havien estat disposats a entendre i a acceptar una possible mentida,  nascuda de la relació amb un guàrdia desgraciat que el detenia perquè el dia abans havia vist Raices i li feia gràcia ser-ne el protagonista. Però també tots constataven que els hauria agradat saber-ne la plena veritat.

–Tant se val, deien. Fins que el temps ens l’esborri de la memòria, tots podrem recordar amb un somriure un noi de 18 anys de pell com el carbó, que va arribar a Viladecans fent camí vers el seu somni, tot fugint de la dissort, que es feia dir Buramànding Kinte i que es va estar vuit mesos a casa entre nosaltres, de la manera més digna i exquisida d’imaginar.

Cinc anys després, a l’abril del 85, quan l’oblit ja havia arraconat l’espera, el carter passava, per sota la porta, una carta plegada en forma de tríptic de color blau. Per una cara, duia escrita l’adreça de Viladecans amb el segell i un “Air Mail” imprès. Per l’altra, figurava el remitent damunt d’un mapa de Malawi, aquell país de l’Àfrica.

–Carta del Kunta, mare!  Carta del Kunta!  cridava, entrant a casa, un dels germans del regidor en llegir el nom del remitent i d’on venia.

–De qui dius? I, d’on?

–D’en Buramànding, mare, d’en Buramànding. Que ha ressuscitat a un país de l’Àfrica  que li diuen  Malawi!

Estava viu, doncs. Explicava que era enginyer elèctric per Cambridge i que feia de professor a la Universitat de Blanthire. Justificava el seu silenci i agraïa la mai oblidada hospitalitat, preguntava per tothom i anunciava una propera visita. Es reprenia així la relació i començava la correspondència.

La segona carta, va arribar en menys d’un mes. En ella explicava amb detalls el que havia estat la seva vida des d’aquell dia que pujà al cotxe del funcionari britànic a la Diagonal. Parlava dels durs anys d’aïllament i d’estudi a Cambridge, de la nova vida a Bulawayo i com havia esdevingut professor a la Universitat de Blanthire, al país veí. Justificava el seu llarg silenci per l’entossudiment a centrar-se en els llibres i poder sortir-se’n. Recordava tothom de l’any 79, i enviava una salutació per a tots, un per un. Anunciava que s’havia casat amb una noia anomenada Matu Sise de Zimbabwe i que esperaven un fill, i que si era nen li posaria el nom del regidor o el de la seva mare si era nena. Era tot agraïment.

–... Without your initial help, I would have been a rascal and eventually resort to criminalism. Thank God you acted promptly for humanity sake irrespective of colour and kinship.  (Sense la teva ajuda inicial, hauria acabat essent un bergant i, més tard o més d’hora, recorrent a la delinqüència. Gràcies a Déu que vas obrar immediatament per raons humanitàries al marge del color i de l’afinitat).

Aquesta carta havia estat escrita a la fi del curs universitari a Blanthire, a Malawi. No deixava cap altra adreça i com que havien començat les vacances, s’aturà el carteig. Així doncs, tot quedava novament a l’espera de la seva iniciativa.

Una tercera carta va arribar des de Trípoli, la capital de Líbia, a començaments de l’any 1986.  No duia remitent. Només deia que era allà treballant en la construcció d’una nova central elèctrica aprofitant les vacances, i que en molt poques setmanes, quan anés camí d’Alemanya a ampliar estudis, passaria per Viladecans a saludar tothom i xerrar de tot.

Una setmana després d’arribar aquesta carta, el president Ronald Reagan dels Estats Units feia bombardejar els palaus del president Gaddafi a Trípoli i més d’una, de dues i de tres centrals elèctriques, en resposta a un atemptat prefabricat deu dies abans a la discoteca La Belle, al Berlín occidental. Moria un fill del president i força altra gent. A partir d’aquí, novament silenci. Res més se n’ha sabut. I, passats tants anys, aquest silenci ja només pot ser de mort.

Acaba aquí la història d’en Buramànding Kinte. Un dels predecessors dels 30.000 subsaharians que volien saltar les tanques a Melilla, l’octubre de l’any 2005. De continuar com fins ara les coses a l’Àfrica, les hauran saltades altres 30.000 abans d’adonar-nos-en. Perquè com us deia en començar,  parques i genets apocalíptics senyoregen llurs països. És així fins al punt que els avui descendents dels qui aconseguiren no ser esclavitzats al segles XVIII i XIX arrisquen la vida, amb la pretensió de millorar-la, esclavitzant-se voluntàriament. I per arrodonir la cruel paradoxa, l’Occident, que assolí la hegemonia planetària fonamentant-se en aquell esclavatge desllorigador i tan responsable del que avui passa, ara els diu que no. Això sí, li dol un poquet assabentar-se a l’hora de sopar mirant la tele, que molts hagin pogut esdevenir carn de peix i que d’altres el vent i la sorra els hagi fet llavor de duna.  

I tot i que us podria haver arreglat el final, inventant-me que potser en Kunta es va electrocutar, sense voler, tocant un fil que no tocava o que potser va creure que el desert de Líbia era més petit que el del Kalahari i s’hi va perdre, o que potser el van prendre per espia i que després de les bombes en Gaddafi el feu estronxar amb una simitarra, o que potser un virus maligne dels blancs se’l menjà a ell que no ho era... això ja seria donar-vos gat per llebre i contar-vos un conte quan el relat d’avui és una història viladecanenca que a ningú li va agradar donar per acabada. 

Així que ja ho veieu: ni viatge ni ampliació d’estudis ni retrobament d’amics ni res relatiu a la Matu o al seu fill... Tot trencat per un indesitjat silenci. Mai no sabrem del cert què li va passar al bonàs d’en Buramànding, o fins a quin punt la seva història era certa. Mai no sabrem, fil per randa, allò que va passar des que va trobar-se els pares degollats a Bulawayo fins ser detingut per un guàrdia carcamal de Viladecans, ni la raó de les cicatrius als seus braços, ni si de debò era mandinga, ni la certesa plena del seu nom. Però una cosa sí que ha de quedar clara a tothom i així convertida en axioma: els que ara volten pel Gurugú, són buramàndings esperant el dret que se’ls nega. Tots ells són tan dignes de ser feliços, com qualsevol altre que per necessitat arribi i s’estigui a Barcelona o a Tombuctú, i tots ells tenen históries dignes de ser conegudes.

Us l’he explicada tal com va ser. I aquesta amistat estroncada, és un record tan acontentador com entristidor de la gent que va conèixer en Buramànding, però molt especialment d’aquell regidor de Viladecans de l’any 1979 que l’acollí, a ca seva, al marge del color i de l’afinitat.

Andreu Comellas

El centenari oblidat. 1909, l’Electra arriba a Viladecans

Detall d’una postal on s’hi detecta una de les primeres làmpades de l’enllumenat públic al poble. Estava situada a la plaça de la Vila, davant de la reixa d’entrada de la Torre del Baró. La imatge pot ser datada el mateix 1909 o a inicis de la dècada dels anys deu. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans)

Retrat del terratinent Artur Costa i Martí. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Detall de la façana de la fàbrica gavanenca La Electra del Llobregat. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Quan l’alcalde Josep Presas va donar per acabat el Ple Municipal del dijous 18 de febrer de l’any 1909, molt segurament confiava, reconfortat, que amb aquella sessió Viladecans assoliria una fita sense precedents. I és que en aquell Ple el batlle va informar al conjunt dels regidors de l’acord verbal que havia tancat amb el propietari benestant barceloní resident a Gavà, Artur Costa i Martí, relatiu al subministrament de fluid elèctric a Viladecans, dependències de l’Ajuntament i jutjat. L’acord estipulava que l’empresa de l’hisendat proporcionaria 45 làmpades de 10 bugies cadascuna als carrers del poble i que l’import del servei es fixaria en 1.500 pessetes anuals, tot obligant a la companyia subministradora a instal·lar la línia, el transformador i les derivacions del corrent elèctric, allà per on estimés més convenient. Per la part del consistori, l’alcalde es comprometia que l’ajuntament no imposaria cap gravamen ni arbitri en el decurs dels vint anys propers, durant els quals el municipi s’obligava a utilitzar només el fluid subministrat per la fàbrica de Gavà, fossin qui fossin els seus propietaris. Els regidors van subscriure per unanimitat el conveni verbal acordat entre l’alcalde i el senyor Costa; si bé tots van coincidir que s’havia de formalitzar per escrit amb el concurs de l’alcalde, el regidor síndic i dos regidors més, amb l’interès que el nou servei pogués facilitar la creació de noves indústries que derivessin en l’engrandiment i els desenvolupament dels interessos del veïnatge.

Fins aleshores, els veïns i veïnes del poble s’il·luminaven de nit, a les cases, amb quinqués de petroli, llums d’oli i palmatòries. Al mateix temps, eren ja força coneguts els llums de gas presents als fanals dels carrers de les ciutats, tot i que no tenim constància que a Viladecans hi haguessin fanals de gas ni, per tant, cap fanaler que se n’ocupés, a cavall dels segles XIX i XX. De totes formes, l’arribada per aquelles mateixes dates del gas d’acetilè a les llars ­–l’anomenat llum de carburo– assoliria un grau important de popularitat atès el preu raonable d’un combustible que permetia il·luminar tota una estança durant hores. D’altra banda, la invenció, per part de l’austríac Karl Auer, d’un nou 

metxer –la coneguda popularment a Catalunya com a camiseta Auer– milloraria la incandescència de la il·luminació de gas, cosa que aportà noves perspectives a les possibilitats del llum domèstic. Imaginem-nos, doncs, les diverses estances de les cases i masies de Viladecans d’inicis de segle XX il·luminades amb llums de carbur per a les sales i amb palmatòries o quinqués de petroli per a les altres cambres.

Això no obstant, res era semblant a allò que podia oferir el llum elèctric: l’energia generalment anomenada aleshores amb el terme d’electra. No només millorava la il·luminació domèstica sinó que també esdevenia força motriu per a una indústria que es preparava per viure una segona revolució industrial, al marge de les existències de carbó o la presència propera de recursos hidràulics. Qui més qui menys era conscient de la importància d’adaptar-se als nous canvis tecnològics si hom volia millorar l’economia i el confort de la població.

S’ha de creure que al Viladecans del 1909 tothom era ben conscient dels beneficis de disposar de llum elèctric. A Sant Boi de Llobregat, per exemple, l’electra havia arribat l’any 1894, quan l’enginyer de camins Aleix Parés i Valls va construir una planta productora d’energia elèctrica que va entrar en funcionament per la Festa Major de 1895, amb l’encesa de quatre arcs voltaics i d’un potent reflector dirigit l’església parroquial. A Gavà, com ja s’ha pogut intuir en aquest mateix article, el promotor del subministrament elèctric va ser el propietari Artur Costa qui, ja als inicis del mateix any 1909, buscava amb afany clients potencials tant en aquest municipi com en altres veïns de la rodalia, com fou el cas de Viladecans. Buscava l’oferta necessària que atorgaria viabilitat a la seva empresa anomenada La Electra del Llobregat la qual hauria de rebre la concessió del subministrament elèctric, tant de Gavà com de Viladecans.

La fàbrica de fer llum d’Artur Costa estava situada a Gavà al darrere de la torre residencial d’aquest terratinent. Concretament en la casa coneguda com Villa Carmen, que pocs anys més tard seria el centre de l’establiment d’oci conegut com American Lake. I des d’aquest punt van començar a proliferar pals i fils que es van anar estenent pel poble veí, tot arribant a Viladecans, cap a finals de maig del mateix any 1909. 

Això no obstant, el senyor Costa –en desconeixem els motius– ràpidament es vengué l’empresa a l’industrial Lluís Huguet i Furriol. Sigui com sigui, a partir d’aleshores Lluís Huguet esdevingué, durant tota la dècada dels anys deu i dels anys vint del segle passat, l’home que tingué cura del subministrament del llum elèctric a Viladecans i a Gavà. Un subministrament, sigui dit de passada, que es mostraria aviat insuficient a conseqüència d’una demanda energètica que a poc a poc va anar creixent de forma sostinguda. En el nostre poble, per exemple, un informe generat des de la comissió de Foment de l’ajuntament, datat cap al mes de febrer de 1918, criticava severament l’acord establert entre l’alcalde Josep Presas i el terratinent Artur Costa, amb el consegüent acord de Ple Municipal del febrer de 1909. La crítica se centrava en la manca d’informació pública prèvia i transparència en la tramitació, així com en la falta d’observança dels coneixements tècnics previs imprescindibles per a la posada en marxa del servei. En qualsevol cas, el gran problema radicava en el fet que encara no s’havia subscrit cap acord per escrit entre l’ajuntament de Viladecans i l’empresa concessionària; un acord formal que hauria d’haver resolt qüestions tècniques bàsiques com era qui es faria càrrec del recanvi i de la neteja de les bombetes, de si seria possible modificar la potència contractada de les 10 bugies per cadascuna d’elles o sobre qui determinava l’encesa i l’apagament de l’enllumenat públic en funció de les hores de llum solar al llarg de l’any. 

La comissió de Foment concloïa que l’acord municipal del 18 de febrer de 1909 era totalment nul de ple dret i, per tant, revocable, encara que excusava a l’alcalde Josep Presas per haver actuat de bona fe “en l’afany que sentia de no deixar escapar una millora que efectivament revestia una importància per a la població”. Sigui com sigui, sembla que les conclusions de la comissió de Foment van servir per millorar les condicions del subministrament de l’enllumenat públic que rebria Viladecans. Així, les làmpades van passar a ser de 25 bugies en comptes de 10, les hores d’encesa i apagament de l’enllumenat es van establir segons les hores de sortida i posta del sol que determinava anualment el calendari publicat per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, de la mateixa forma que s’acordava que l’empresa subministradora correria amb les despeses de l’augment del nombre de làmpades, a mesura que el creixement urbanístic del poble així ho requerís.

Amb aquestes condicions continuà, durant uns anys més La Electra del Llobregat subministrant llum elèctric a Viladecans. Això no obstant, el 16 de setembre de 1924 la fàbrica de llum de Gavà fou venuda a Fuerzas y Riegos del Ebro S.A.; companyia que esdevingué la concessionària exclusiva de l’enllumenat públic de Viladecans, a partir del 16 de març de l’any 1929. 

Xavier Calderé i Bel

Esparver cendrós (Circus pygargus)

De la família dels falcònids. Fa 40-46 cm de llargada total i 97-115 cm d'envergadura alar. S'alimenta de petits vertebrats i insectes grossos. Migrador parcial. Habita als aiguamolls i als boscos humits.
Amb dades actuals, al Principat n'hi ha 70 parelles i a la resta d'Europa entre 35.000 i 65.000 parelles. El seu estat de conservació al Principat és en perill mentre que a Europa es considera que és segur.
Font: Viquipèdia.

Eio Ramon

El Concili Vaticà II, una caixa de sorpreses

Acabem de començar un enfilall de celebracions dels 50 anys del Concili Vaticà II. Tota la vida n’he sentit a parlar, però jo mai no hi havia parat gaire atenció. Quan es va celebrar, jo era encara molt petita i a casa, que érem cristians sense cap convenciment, només per l’obligació del nacionalcatolicisme, l’esdeveniment no va desvetllar cap interès. Únicament hi havia una simpatia general per Joan XXIII, el “papa bo”. 

De més gran, i ja cristiana per voluntat pròpia,  la sensació sempre ha estat que el Concili va obrir unes expectatives sobre el funcionament de l’Església que després no s’han acomplert gaire. I jo de fet els documents del Concili tampoc no me’ls havia llegit, perquè en principi estic més aviat decebuda de documents eclesiàstics amb grans paraules i pocs fets i desconfio sistemàticament de tot allò que escriu la jerarquia.

Doncs ara que es torna a parlar del Concili i que m’hi he aproximat amb uns altres ulls, m’he quedat molt sorpresa. En primer lloc, per com va anar. Una Església encarcarada, prepotent, poderosa, és convocada per un papa que havien escollit per vell i amb voluntat que fos “de transició” (és a dir, que durés poc i no molestés gaire) per a revisar no pas la doctrina sinó la fidelitat de la institució al missatge de Jesús. La notícia va agradar tant a la cúria que ni tan sols va ser portada de l’Osservatore romano. Van intentar que passés desapercebuda.

L’aparell prepara ponències i mil-i-un documents farragosos per continuar afirmant el de sempre. L’organització preveu delegats i comissions de treball ja pactats i pastelejats per endavant. Hi podem reconèixer els mateixos tics de molts congressos i assemblees polítiques i sindicals. Primera sorpresa, en l’acte d’inauguració, el papa fa un discurs absolutament en direcció contrària dels documents preparats. Segona sorpresa, la gent aclama el papa a la plaça de sant Pere aquella nit, i en lloc de parlar de coses obtuses  des de les randes, les capes i les mitres, el papa té paraules senzilles, casolanes, fraternes, amables per a tothom (si no el coneixeu, no us perdeu el “discurs de la lluna”, que podeu trobar a internet molt fàcilment). 

I tercer, primera sessió del Concili: els bisbes han de votar les comissions de treball i els seus responsables. I uns quants es neguen a votar res sense conèixer-se millor. El resultat de tot plegat: els documents inicials acaben a la paperera, els teòlegs anteriorment represaliats o mal vistos fan lliurement les seves aportacions. I el Concili comença a adquirir el caràcter que li volia donar Joan 

XXIII: col·legial entre els bisbes (no jeràrquic des del Papa), “de la vida” i no de la doctrina (amb això de l’aggiornamento, o sigui del posar al dia una fe que havia desaparegut sota la norma), obert als cristians no catòlics, escoltant les veus del món d’una forma confiada, respectuós amb les altres religions, compromès en el món de la política i de la societat. Retorn a l’evangeli (no només s’autoritza, sinó que es promou que els cristians llegeixin la Bíblia, abans segrestada pels homes que s’autoanomenen savis), ús de les llengües vernacles, reconeixement que l’Església no té Déu en exclusiva, sinó que Déu és a tot al món, allà on vol ser..., reconeixement del paper dels laics... En fi, una veritable revolució.

Després el sector carca ha continuat pressionant de tal manera que s’han fet passes enrere i moltes coses no s’han arribat a aplicar, però el canvi va ser substancial.   A part que el món ha girat a gran velocitat aquests anys i ara convindria encara posar-se molt més al dia. 

Avui vivim moments en què la democràcia està en crisi i sembla que els partits polítics no estan disposats a moure fitxa. Ens convindria molt una mena de concili laic: com fer que la democràcia ho sigui realment? Quines coses han de desaparèixer? Què cal canviar dels mecanismes del partit? Com podem promoure la participació? Em direu que això ja ho ha fet el 15-M i és veritat. Però la gràcia del Concili és que qui es va interrogar va ser qui tenia el poder i per tant va afavorir realment molts canvis. Tant de bo totes les institucions es replantegessin així la seva funció (i tant de bo els carques de torn no poguessin posar-hi, com ha passat dins l’Església, tants pals a les rodes).

Mercè Solé

Sobre el futur de Catalunya

Es fa difícil, ara, dir que no ets independentista. La sensació ara és que tothom ho és. I que els qui no ho són prefereixen no dir-ho. Sembla que sigui una obvietat, que qualsevol català que s’estimi el seu país ha de voler la independència. Una suma de factors sentimentals, polítics, culturals i econòmics empenyen en aquesta direcció, amb la inestimable ajuda de les inacabables ximpleries amb què ens obsequien des de Madrid (sí, que quedi clar: estic a favor del sistema educatiu català de totes totes, i el ministre Wert em sembla un impresentable; i que quedi també clar: em sembla immoral que els accessos al port que havia de fer Foment estiguin aturats, amb el gravíssim perjudici que això significa no només per a l’economia catalana sinó també per a l’espanyola), i amb l’ajuda també de la molta literatura èpica que es posa en marxa des d’aquí.

Jo, amb tot el que he viscut i visc, i amb els sentiments que experimento, i amb la reflexió política, cultural i econòmica que puc fer, arribo a la conclusió que no surten els comptes. Que tot sumat, la independència no és una bona idea. Ja em perdonareu, ja sé que no és això el que ara es porta, però continuo apuntant-me a lluitar per construir una Espanya diferent. Crec que, per complicat que sigui, és més útil que la lluita independentista. Sense oblidar, diguem-ho tot, que la independència és un objectiu encara més complicat…

Veig que, afortunadament, va sortint gent que intenta dir coses semblants a això que un servidor acabo de dir. A mi m’agradaria que es poguessin fer debats sobre aquest tema, sense gaire èpica i amb molta reflexió sobre la taula, tant a nivell polític, com cultural, com econòmic, com també sentimental. Però no sé si això és possible, i menys en aquesta època electoral. Però crec que ens aniria molt bé. No ho sé, potser després de les eleccions es podria intentar...

I una darrera cosa. Durant l’última Eurocopa, vaig anar pel barri de la Montserratina diverses vegades, i els balcons eren plens de banderes espanyoles. En aquest suposat procés cap a la independència, això, ¿com es gestionaria?

Josep Lligadas Vendrell

Crisi

La realitat en què ens trobem és molt dura. Ens quedem astorats veient com un grup de veïns pateix el flagell de la manca de feina i de l’esgotament de les prestacions de l’atur, o ciutadans que havien posat esperança en el miratge del capitalisme popular, esperonat pel sector financer que feia del crèdit un nou mannà inesgotable.

Veiem moltes persones que han dedicat la seva vida a treballar i que havien confiat, ara que ja havien arribat a edat de jubilar-se, en un sistema de benestar que els prometia  serveis  eficaços i universals per encarar amb tranquil·litat l’últim tram de la seva vida.

No reaccionem davant les agressions que patim els assalariats, els autònoms, els petits comerciants i emprenedors, amb pujades d’impostos que ens posen en risc les il·lusions, no ja de millorar, sinó de mantenir la qualitat de vida aconseguida amb molt d’esforç.

Ens fan pagar una festa en la qual la majoria hi hem estat de convidats de pedra, mentre que una minoria que l’han fruït a mans plenes, ara amb les butxaques folrades ens culpabilitzen a tots dels excessos comesos.

Ja està bé de que ens diguin uns desconeguts (mercats) el que cal fer amb els diners públics, això ho hauríem de decidir tots plegats. Els nostres representants, els polítics que hem escollit, amb un mandat molt clar: fer possible la convivència entre persones que pensem diferent  i tenir cura  del que és de tots, amb un objectiu igualment clar:  que se’n beneficiï la majoria.

La responsabilitat dels polítics que hem elegit és doncs liderar aquest procés sense vacil·lacions i deixant enrere tots els vicis adquirits en l’època en què els alts impostos del totxo donaven per fer serveis molts d’ells pensats més en la carrera dins el partit que en les necessitats reals del ciutadans.

No és l’hora d’amagar-se i veure si escampa la tempesta, no és el moment de dir que primer cal clarificar la situació, i molt menys de lamentar-se pel grau de desafecció de la població amb la política. 

El que cal ara és posar en discussió pública idees i esperances de futur, cal que els polítics facin la seva feina, que no s’amaguin i estiguin disposats a cremar-se si és el cas, parlant clar, exposant els camins que s’han d’obrir, entre aquest bosc de mentides i mitges veritats.

La política de no moure’s esperant a veure si escampa, esperant que l’adversari cometi l’error, només pot dur a una situació de paràlisi, que escombrarà a aquells que la practiquin i potser obrirà camí a opcions populistes que destrossaran la feble cohesió social que avui encara existeix.

Cal parlar molt clar als ciutadans i encarar la situació enfrontant-se amb qui només vol mantenir una situació que ens porta  al conflicte.

Els partits polítics que majoritàriament han obtingut la representació dels ciutadans, tant a nivell nacional com local, han d’assumir aquesta responsabilitat, sense amagar-se darrere de conflictes administratius de competències. Parlem de fer Política, que cal fer memòria, és  el sistema de resoldre els problemes que comporta la convivència. Si estem d’acord que ara tenim un problema i que no anem bé, cal que els polítics facin la seva feina o que obrin pas a d’altres que sí que la volen fer.

Joan Pidelaserra i Monmany

La por

La por és una eina fonamental del nostre instint de supervivència. Gràcies a la por, davant de situacions que desconeixem som previnguts, ens aturem i reflexionem. Com a éssers humans tenim l’instint elemental de sobreviure i fer sobreviure la nostra espècie, per això necessitem la por, per tal de no cometre errors que podrien acabar amb les nostres vides. 

Ara bé, la por també és l’argument de qui no té arguments per convèncer. La por és la feblesa d’aquells que no han pogut o no han volgut informar-se, d’aquells que han estat víctimes de la desinformació programada. La por és l’eina d’aquells que no volen que les coses canviïn. 

Estem vivint un moment històric i només la por pot aturar-ne el procés. El poble de Catalunya ha madurat i ha pres consciència que només nosaltres som responsables del nostre destí, aquesta és la grandesa de la democràcia. El dia 11 de setembre vàrem sortir massivament al carrer, el món ho va veure i només els analfabets democràtics i/o els miops polítics ho van ignorar. Però a poc a poc s’han adonat que no va ser una batzegada, sinó que va ser una mostra de quelcom que a poc a poc va prenent forma. És per això que, davant la incapacitat per convèncer amb xifres o arguments, han començat a fer onejar la bandera de la por. Una bandera que sempre tenen llesta per a prestar-los servei. 

Davant d’això només puc recomanar una cosa, com deia al principi, la por no ens ha de bloquejar, la por ens ha de servir per aturar-nos i reflexionar. La tasca de totes les persones que tenim clar que la por no pot ser mai fonament de res hem d’emprendre la difícil tasca de combatre-ho donant arguments. Hem de donar eines perquè tothom pugui decidir de forma realment lliure què vol. I ho hem de fer de forma civilitzada i amb il·lusió, tal i com ho vàrem demostrar la nostra històrica Diada. 

Bàrbara Lligadas

Jo no hi vaig ser

El passat 11 de setembre, Diada de Catalunya,  jo no vaig ser a la que van anomenar, i no ho discuteixo, “possiblement la més gran manifestació de la història de Catalunya”. Jo que sóc defensor del dret a decidir del poble de Catalunya i del dret d’autodeterminació. I puc estar equivocat, però no vaig anar a la manifestació pels motius que ara us explicaré.

• Crec que va ser una manifestació instrumentalitzada pel Govern de Catalunya i en especial per un partit, Convegència i Unió, aprofitant per un costat el sentiment identitari d’una part de la població de Catalunya i per l’altra amagant la seva responsabilitat en l’actual estat dels serveis públics a Catalunya.
• Crec que la cobertura per la televisió pública i la convocatòria des del diferents mitjans públics depenents del Govern de Catalunya feia presagiar la intenció del partit al Govern. ¿Per què en cap convocatòria en defensa dels drets laborals o socials dels i de les catalanes hi ha hagut una influència tan gran dels mitjans per fer exitosa una convocatòria? 
• Crec que el Dèficit Fiscal, si no es modifiquen les polítiques de austeritat, és tan sols una part del problema i de cap manera el Pacte Fiscal és la totalitat de la solució.  A Catalunya hi ha dèficit fiscal, però també hi ha una política fiscal que no contribueix, amb l’eliminació d’impostos, com el de succesions a les rendes més altes i un frau fiscal elevat, a mantenir uns ingressos per a la Generalitat.
• La intenció de la creació d’un Estat Propi, i aquest era el lema de la manifestació, no significa necessàriament que hagi de ser una millora per a les classes populars.
• Que aquesta mobilització a la qual una important part dels catalans ha donat suport ha estat utilitzada de manera barroera pel partit al Govern de Catalunya per canviar l’eix de debat a la situació catalana per no discutir en els termes retallades - estat del benestar i sí fer-ho en la vessant independència - Espanya.

Jo des de la meva opció federalista destaco que tinc més a veure amb els milers i milers de treballadors i treballadores que es manifestaven el 15 S a Madrid, que van arribar d’arreu de l’Estat Espanyol, que amb els dirigents actuals del Govern de Catalunya o amb els directius de “La Caixa” o de “Foment del Treball”. Jo sens dubte aposto per un Estat Federal Plurinacional en què les classes dirigents no utilitzin els termes identitaris per enfrontar treballadors d’un o altre costat.

Independentment de la meva aposta federalista, em manifesto clarament respectuós pel que decideixi el poble català, encara que sigui la independència, la creació d’un nou Estat o la permanència a l’Estat Espanyol. 

No sé quin camí pendrà Catalunya però espero que la societat catalana tingui present que qualsevol avanç en l’aspecte nacional hauria d’estar acompanyat d’avanços socials per a les classes populars i treballadores i això mai no es farà des d’una opció política consevadora com Conveniència i Unió. 

Ah, i per cert aquests nacionalistes (espanyols  i catalans) tan enfrontats, ¿trencaran uns amb altres els governs del PP de Castelldefels i Badalona o altres en els quals es recolzen mútuament?

Jo no vaig ser en aquella manifestació ni tampoc contribuiré a l’oblit col·lectiu del que ha significat, en l’aspecte social, el darrer Govern de la Generalitat pels i per les catalanes. Això és el que he volgut expressar en el muntatge fotogràfic que adjunto a aquest article.

Miguel de la Rubia

Diada 2012: Viladecans hi era

 Convergència i la JNC de Viladecans en l’ofrena a Rafael de Casanovas

Un milió i mig de catalans ens vam manifestar pels carrers de Barcelona el passat Onze de Setembre. Havíem estat convocats per l’Assemblea Nacional Catalana, amb un lema ben clar: Catalunya, nou Estat d’Europa. 

No cal repassar els motius que van portar a persones de tot el país a aquest esdeveniment històric. El que està clar és que res no serà igual a partir d’ara: per primer cop els ciutadans han pres la paraula per demanar un nou futur per Catalunya; el President Artur Mas compareteix aquesta determinació, i ha iniciat el procès per fer-ho realitat; serà un camí difícil, però amb arguments democràtics i mitjans pacífics, res no és impossible.

Viladecans també hi era en aquesta manifestació. Molts viladecanencs van acudir a títol particular, no podem saber quants són, però feia goig veure la nostra estació de Rodalies plena d’estelades; d’altres vam preferir compartir l’experiència, amb l’autocar que vam organitzar conjuntament Convergència i Unió i Esquerra Republicana (un fet inèdit, que fa pensar que alguna cosa positiva s’està movent també en el món nacionalista). Fos com fos, era important que se sentís la veu d’una ciutat del Baix Llobregat, que alguns pensen que és diferent, però que té un cor que batega al mateix ritme que el de tot Catalunya.

A títol personal, era emocionant baixar el Passeig de Gràcia, lentament però amb convicció, al costat de companys de viatge de molts anys, i d’altres desconeguts però que mostraven tots el mateix somriure, el que ve de l’esperança en un futur diferent. 

No és el primer pas que donem els viladecanencs. El 10 de setembre, 300 persones es congregaven en un sopar organitzat per l’ANC, com a mostra de suport a la manifestació de l’endemà.

Abans, el passat mes de juny, l’Ajuntament de Viladecans va debatre l’adhesió de la nostra ciutat a l’Associació de Municipis per la Independència. La moció la impulsava l’ANC de Viladecans, que presideix en Tomàs Caroz, i la va presentar el Grup Municipal de CiU. El Ple de l’Ajuntament la va rebutjar (només vam votar-hi a favor els regidors de Convergència; van votar en contra PSC, PP, ICV i un no adscrit; i es van abstenir EUiA i un no adscrit), però un centenar de persones concentrades al carrer Major donaven testimoni de que els viladecanencs també formem part de l’onada que està demanant un nou horitzó pel nostre país. 

Carles Lozano

Al Sr. Fernández Vara

Sr. Fernández, ¿de dónde ha sacado usted esa historia que Catalunya secuestró a 150.000 extremeños?

¿No es más cierto que esos extremeños salieron huyendo del porvenir que les esperaba, sin otra perspectiva que la falta de trabajo y la miseria, que unas castas de señoritos prepotentes y vencedores de una guerra que creían y siguen creyendo que los  pueblos les pertenecen y nadie más que ellos tiene derecho a vivir?

Sr. Fernández Vara, quien escribe esto fue uno de esos miles de personas que salieron de Extremadura  no por gusto, si no por necesidad y dignidad, sin ser extremeño (soy andaluz de nacimiento), no renuncio a ninguno de los dos pueblos, ni renuncio a Catalunya donde vivo hace más de cincuenta años, y nunca me sentí discriminado. Todos los pueblos son nobles y nada tienen que ver con los elementos nocivos que puedan salir de su seno.

En los sitios donde viví, después de tener que irme de mi tierra por los motivos expuestos, me sentí a gusto con sus habitantes, y me sentí respetado porque respeté.

Sr. Fernández, ¿cómo se atreve a decir que Catalunya le devuelva las 150.000 personas que los  jerifaltes del régimen y los señoritos obligaron por las necesidades que padecían los extremeños a dejar su tierra y sus familias?

Sr. Fernández Vara, los que llegamos a Catalunya no vinimos de vacaciones. Llegamos con unas ganas enormes de trabajar para salir de la situación que teníamos en nuestra tierra, nadie nos regaló nada pero encontramos trabajo, lo que se nos había negado en nuestros pueblos.

Desde el primer día en que empezamos a trabajar se nos aplicaron las leyes laborales de la época, cosa que en Extremadura ocurría en muy pocos casos.

Sr. Fernández Vara, si no vivió el éxodo de la España franquista, pregunte a los que lo vivieron y no diga tonterías. YO ME QUEDO.

Manuel González

Acabarem veient ensorrar-se la Torre Modolell?

Fixeu-vos en la foto que acompanya aquest text. Quan un sap d’on és, fa angúnia. Perquè es tracta de la Torre Modolell. Concretament de la terrassa de les antigues escoles, la que hi ha al capdamunt de les escales del jardí. Per aquest forat, i per altres escletxes que hi ha a la mateixa terrassa, hi entra aigua, que va a parar a la planta baixa, i es filtra pels febles fonaments de l’edifici. I no afecta només aquell tros concret, sinó que va fent malbé tot el conjunt.

I un no pot deixar de preguntar-se: Com és que no es fa res davant d’aquesta situació? És que esperarem que tot vagi a terra? Tan car seria refer aquesta terrassa? No, Viladecans no es mereix això!

Josep Lligadas

Un futur possible per al delta del Llobregat

En aquest breu article podem plantejar-nos parlar del delta del Llobregat i del seu futur. Això no haguera estat possible si finalment s’hagués escollit construir el fallit projecte Eurovegas al bell mig de la plana deltaica. I sense cap mena de dubte, la ràpida resposta inicial de la societat civil deltaica en primer terme, ha estat un dels motius que avui encara puguem parlar d’aquest delta no construït i de la seva continuïtat en el futur com a espai agrari i natural.

L’esdevenir del delta del Llobregat va lligat des de fa segles al de la ciutat de Barcelona. Això ha esta així sempre i el delta actual és fruit d’aquesta relació: una gran part de la seva superfície ja es troba urbanitzada i acull les principals infraestructures del país; però també conserva el principal espai agrari de la regió metropolitana i uns espais naturals de primer ordre.

Per aquest motiu quan parlem del futur per aquest territori, en definitiva estem parlant del model de país que volem. Perquè segons com gestionem el futur d’aquests espais agrícoles i naturals estarem apostant per un model o altre de país.

En el cas del nostre delta del Llobregat, com ja s’ha dit, aquests espais no urbans com són la zona agrícola (Parc Agrari) i els espais naturals juguen un paper molt important dins una àrea tan densament poblada com és el sud de Barcelona: una zona productiva agrícolament que aporta un plus de qualitat ambiental, un patrimoni històric i natural que donen personalitat a les grans ciutats del delta...

En definitiva el futur del delta del Llobregat com a espai no construït passa per la voluntat manifestada pels seus ciutadans durant la campanya contra l’Eurovegas de voler preservar i potenciar aquests espais. I per fer-ho no cal fer grans inversions econòmiques, excusa que ara podria ser utilitzada per no tornar a invertir un euro en l’únic sector econòmic que creix en aquests moments. Les inversions a fer consistirien, a tall d’exemple, en posar al dia tota la xarxa de reg procedent del canal de la Dreta, així com el propi canal. Aquesta xarxa manté el mateix disseny i les mateixes regadores o filloles des del s. XIX! 

Però on indubtablement cal reflectir aquesta voluntat de protecció de tots aquests espais és en el planejament del territori i les figures de protecció que existeixen i que es poden reforçar: cal una ampliació de la Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) que vagi més enllà dels espais naturals estrictes. Aquí hi té un paper l’espai agrícola com a coixí essencial per la supervivència dels espais naturals. Per reblar el clau de la protecció del delta del Llobregat, el delta hauria de ser inclòs dins el conveni Ràmsar de les Nacions Unides. Aquest conveni és un tractat internacional que busca la conservació i l’ús sostenible de les zones humides, reconeixent-ne el seu valor econòmic, cultural, científic i recreatiu. A Catalunya ja tenim diversos espais dins aquest conveni com per exemple els Aiguamolls de l’Empordà o el delta de l’Ebre. Això també és una reindivicació de les entitats ecologistes del territori des de fa anys.

I tot això, per què no?, ens hauria de conduir a la creació del Parc Natural de la Vall Baixa i del Delta del Llobregat. Aleshores si que veuríem acomplerta la voluntat de tenir un territori de qualitat definitivament protegit.

Jaume Sans

Ens hem de queixar i alhora continuar treballant per a un futur millor

Estem vivint uns moments complexos a nivell social, econòmic i polític que es reflecteixen en la vida quotidiana de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes del nostre país.  Personalment sempre he pensat que un país es defineix pels recursos que destina a l’educació, a la investigació, a la sanitat, a la cultura i a l’atenció social de les persones.

Entre molts mèrits, a l’escola catalana, cal reconèixer-li el profund servei a favor de la cohesió social amb la integració de la població nouvinguda arribada en aquests darrers anys a Catalunya. 

Amb la intenció de facilitar la inclusió de tots els nens i nenes als centres educatius ordinaris els recursos materials i humans havien anat creixent paulatinament any rere any. L’objectiu era poder atendre la diversitat i assolir un alt nivell d’èxit escolar de l’alumnat amb la implicació de tots els sectors de la comunitat educativa.

Sembla ser que com a societat ens ha tocat viure el conte de la Ventafocs: arribada la mitjanit tot ha desaparegut i ens retrobem amb un antic escenari que pensàvem que ja formava part del passat. La crisi econòmica està sent l’excusa fonamental per a justificar qualsevol canvi en el mal anomenat estat del benestar. L’educació no està exempta del retorn a situacions precàries on l’equitat es va diluint a una gran velocitat.

Els centres educatius han d’oferir al seu alumnat una oportunitat per a la integració social i laboral a través de metodologies que permetin l’atenció a la diversitat i aconseguir que cada nen i nena arribi a assolir l’excel·lència. Tot això només és viable si s’arriba a un pacte de país (desvinculat del partit governant de torn) sobre el nostre sistema educatiu: model educatiu, recursos humans i materials, participació de les famílies en el procés d’ensenyament-aprenentatge, valorització de l’activitat docent, etc.

Ara bé, les mesures actuals per fer front a la manca de recursos de les administracions entren en contradicció amb el seny que caracteritza el nostre tarannà com a poble; retallades econòmiques que afecten directament als recursos humans i materials de l’alumnat en situacions més desafavorides i que repercuteixen directament en l’economia familiar, ja prou debilitada per la precària situació del mercat laboral.

Estem vivint un fet històric: molts centres educatius tornen a tenir el mateix nombre d’alumnat d’ara fa més de 15 anys i en canvi el nombre de professorat ha disminuït. Això inicialment no sembla que hagi de ser un problema si no fos que Catalunya ja fa molts anys que ha apostat per un model educatiu inclusiu que ha comportat la convivència en centres educatius d’alumnat amb necessitats educatives especials (autistes, síndrome de down, trastorns de conducta, retard generalitzat del desenvolupament, sords, cecs, trastorns del dèficit de l’atenció, hiperactius, nouvinguts...). La diversitat a les aules dels centres ordinaris és una gran font de riquesa per a tothom, a la qual els docents no hi volem renunciar. Per tal de poder oferir un servei educatiu de qualitat calen recursos humans i materials. Un país que no inverteix en educació, en cultura, en innovació, etc., és un país sense futur. Tinc el convenciment que tot això no canviarà fins que la ciutadania no prengui consciència i exigeixi als seus governants quines són les seves prioritats innegociables.

És molt important que el nostre país es doti de mecanismes que obliguin a les persones amb responsabilitats públiques a retre comptes per la feina feta i que en el cas que no compleixin les seves funcions de manera eficient comporti un cessament en el càrrec que ocupen. Tots els serveis de caràcter públic han de ser d’una gran qualitat i els professionals que hi treballen han d’estar al servei de la ciutadania vetllant pel bé comú.

Estic d’acord que cal reajustar alguns sectors de l’administració i simplificar-los; però fent una anàlisi de quin model de país volem construir i aplicant polítiques amb projecció de futur que contempli a tothom sense exclusió de cap ciutadà (evitant actituds arbitràries en funció de la titularitat de qui ofereix el servei públic).

Finalment demanaria als nostres representants polítics que deixin d’aplicar el tan estès “café para todos”, per tal d’evitar situacions d’injustícia social. 

Cal ser valents i plantejar el futur amb optimisme. Endavant i molt bona feina!

Agustí Martí

A banda i banda de carrer

En aquesta revista apareixen amb una certa freqüència articles referits a temes de la història de Viladecans, o del seu patrimoni històric i cultural, o dels seus signes d’identitat. A alguns potser els semblarà que en fem un gra massa, i que d’aquests temes no cal parlar-ne tant. 

Però és que, com ja hem dit prou vegades, en aquesta revista publiquem tot el que ens arriba, i resulta que hi ha força gent interessada a escriure sobre aquests temes. Però, certament, no és només això. També cal dir que, des de la redacció de la revista, estem convençuts que conèixer i valorar la nostra història, i la nostra cultura més propera, i els nostres signes d’identitat, ens ajuda a sentir-nos més arrelats en la nostra ciutat, i a sentir-nos-la més propera i més pròpia. 

Evidentment que és fonamental tenir una bona sanitat, i una bona educació, i uns bons serveis socials, i tot allò que fa que la vida de tots pugui tenir una més gran qualitat. I per això ens cal reivindicar, en aquests temps durs, que les retallades i ajustos que diuen que la situació econòmica exigeix, no recaiguin, com està passant, en els sectors més febles, en comptes de recaure en els que viuen més bé i, a més, són els responsables principals de la crisi.

Però tot això no treu que calgui promoure, tant com sigui possible, el coneixement i la valoració de la nostra història i del nostre patrimoni. I per això en aquest número volem ressaltar el goig que fa quan, pujant pel carrer d’Àngel Guimerà, podem veure, a la banda esquerra, la bona restauració que s’ha fet, per iniciativa privada, de Cal Carcereny i, a la banda dreta, el treball de recuperació que s’està fent, per iniciativa pública, de Ca n’Amat, per convertir-lo en la seu principal del futur Museu de Viladecans. Esperem que aquestes tasques de recuperació es duguin a terme tan aviat com sigui possible, i puguem disfrutar tots d’aquest nou equipament. I esperem veure també, ben aviat, i ben a prop d’aquí, com s’inicien les tasques de recuperació, tan necessàries, de la Torre Modolell.

11 de setembre de 1976

Amb el crit unànime de “LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D’AUTONOMIA”, milers de persones es van aplegar l’onze de setembre de 1976 a la Plaça Catalunya de Sant Boi. Trenta-sis anys més tard, amb un Estatut aprovat i retallat, no hem aconseguit les aspiracions de plena autonomia per aquest país.

Jaume Muns

Els gravats de les casetes de camp no són simbologia maçònica

Una de les casetes de camp amb el gravat

L’escut maçònic de Can Bruguera

Al final de l’article del mes passat, en el qual parlàvem dels símbols maçònics a les casetes de camp, demanàvem col·laboració a la ciutadania amb la voluntat d’aconseguir més dades que ens ajudessin a treure l’entrellat a aquesta mena de misteri.

Doncs bé, dos dies després de sortir l’article publicat, vam rebre la trucada d’un mestre maçó el qual ens va dir que havia llegit el nostre article i que considerava que els gravats de les casetes de camp no eren símbols maçònics. 

No cal dir que la nostra sorpresa va ser considerable, no només pel fet que allò que crèiem símbols maçònics ens estaven dient que no ho eren, sinó també pel fet de que un mestre maçò tingués a bé el trucar-nos amb la voluntat de clarificar conceptes al respecte del tema en qüestió. Vam demanar-li una entrevista a la qual va accedir molt amablement i aquí en teniu el resultat:

Què creus que poden ser aquets símbols que han aparegut a les casetes de camp?

Per mi no tenen gaire importància, només la podrien tenir en un cas vist des d’una perspectiva universal, vull dir que hauríem de tenir la visió d’un satèl·lit i veure aquestes casetes com estan situades i on estan situades i que marquin un projecte que desconeixem de punts de referència per construir una obra posterior, aleshores sí que podria tenir algún tipus de significat o de rellevància.. 

Però això és del tot impossible perquè tot depèn de cada propietari on ha de fer el pou i és en aquest lloc on es construeix la caseta.

Abans de la guerra civil hi havia un projecte aquí a prop de la platja de fer una ciutat de vacances i en aquest projecte hi van treballar bastants maçons arquitectes i promotors, a no ser que tingués aquesta mena de lligam amb una cosa de més transcendència, de per si, el fet de veure el símbol d’una plomada en una caseta i veure’l repetit en diferents llocs no te més significat que el de dir: Jo he fet aquesta caseta, si voleu, pagesos, que us construeixi una altra caseta aneu a la referència aquesta. El més propi és que sigui un símbol de promoció o autosatisfacció de l’obra realitzada d’un mestre d’obres. 

D’aquest tipus de senyals n’hi  ha moltíssims i en totes les èpoques. (El nostre entrevistat ens mostra un llibre amb una il·lustració corresponent a una làpida romana d’un mestre d’obres, en la qual hi han esculpides diverses eines pròpies del seu ofici) En aquesta fotografia de l’època dels romans es pot veure un nivell idèntic al que es troba reproduït a les casetes. Aquest típus de símbols també tenen un significat maçònic, però vist des d’aquest context i des d’aquesta perspectiva no tenen res a veure amb la maçoneria. 

Continua, sisplau.

Això no vol dir que qui va construïr les casetes no fos maçó i pel fet de ser-ne utilitzés un símbol per promocionar el seu ofici, però de per si, el fet de que existeixi en diferents casetes de camp no significa res, no té cap mena de transcendència des del punt de vista maçònic. Cal tenir en compte que els maçons vénen històricament de constructors de catedrals i no de casetes de camp. En aquest sentit, sense menysprear les casetes de camp que tenen el seu art, la seva importància i s’han de saber fer, vull dir que no tindria cap mena de significat posar símbols maçònics en una edificació que no té més transcendència que la purament utilitària. Si ho veiéssim en una antiga ermita o en un convent o en una catedral…

En una edificació de més categoria?

Tampoc vol dir que els símbols maçònics estiguin sempre en llocs de molta categoria arquitectònica, també n’hi ha en llocs concrets que tenen algun tipus de significació simbòlica o una indicació per a altres maçons de la direcció que han d’emprendre, o del lloc on han d’anar o de la casa que han d’habitar. A vegades són coses molt simples que no són perceptibles pels profans però si pels maçons.

El fet que hi aparegui el nom del propietari a sota del símbol, encara l’invalidaria més com a símbol maçònic?

En efecte, això és molt clar, si en aquest símbol hi poses el nom deixa de ser simbòlic per passar a ser molt concret, com ara aquesta tomba (ens torna a ensenyar la fotografia de la tomba romana) que diu que aquest senyor està enterrat aquí i era mestre d’obres, doncs en aquest cas el nom del propietari seria contradictori amb el símbol.

Parla’ns dels símbols de can Bruguera.

Aquella casa del carrer de la Muntanya?

Sí , el número 7 del carrer de la Muntanya (li ensenyem una fotografia).

Aquest símbol està dient: Aquí hi viu un maçó.

I per què diu això?

És un símbol.

Ho has dit d’una manera molt rotunda.

És un símbol. No m’ho facis explicar.

Explica’ns doncs quins elements són aquests que configuren aquest símbol.

El compàs és evident, el sol també i la rosa té un significat més particular.

I l’àguila que corona l’edifici?

L’àguila tinc més dubtes, això era una de les coses que em feia dubtar. Si fos una àguila de dos caps et diria que és molt important, ens estaria dient: Aquí hi ha un maçó d’un cert grau.

*  *  *

Com podeu veure, amb  la casa de can Bruguera el nostre interlocutor no va ser gaire explícit. Val a dir que prèviament ja ens havia advertit que calia estudiar aquesta simbologia amb deteniment. De tota manera nosaltres podem afegir que la façana va ser construïda  l’any 1899. El seu propietari, Joan Bruguera Díaz, va néixer a l’any 1850, era maçó i va exercir d’arquitecte municipal a Viladecans a finals del segle XIX i començaments del XX.

Pel que fa als gravats de les casetes de camp, entenem que la simbologia maçònica no és comparable a la de, per exemple, un comunista que dibuixarà una falç i un martell per fer propaganda de la seva ideologia o simplement per reafirmar-se en ella. Amb les explicacions del nostre entrevistat també entenem que per als maçons és important el lloc on són col·locats els seus símbols i al mateix temps cal tenir present que aquesta simbologia amaga un significat que cal saber interpretar.

Per tant, hem de concloure que els símbols trobats a les casetes de camp, si que són símbols utilitzats per la maçoneria, però en aquest cas no van més enllà de ser una marca o logo del paleta que les va construir. Aquí podríem acabar la història, però com que tenim aquest puntet de curiositat, encara ens fem una darrera pregunta: Qui era el paleta que va fer les casetes? Si en teniu alguna pista poseu-vos en contacte amb nosaltres i ens ho expliqueu.

Jaume Lligadas Vendrell

Buramànding Kinte (1ªpart)

Històries com les del Gurugú de Melilla i els illots d’Alhucemas no són cosa d’aquest estiu. L’any 2005, varen arribar a ser 30.000 els subsaharians de Gàmbia, de Costa d’Ivori, del Camerun i d’altres països africans, escampats al voltant de les tanques de Ceuta i Melilla, per intentar saltar o rebentar els filats. No eren els primers ni els únics a venir. Des de Saint Louis, a la costa del Senegal, altres milers miraven d’arribar a l’illa de Fuerteventura a les Canàries brincant onades durant una setmana amb una barca de quatre fustes. Tots ells fugien de la misèria, de la fam i de la guerra. Amb poca por a la mort, perquè la mort ja feia temps que senyorejava l’horitzó del seus llocs d’origen, somniaven i maldaven plantar els peus al que creien cel europeu a risc d’anar-se’n al paradís definitiu, via fons del mar, soleiada al desert, bala a l’esquena o esgarrinxada als filats fronterers. Malgrat la crisi doncs, la cosa continua.

Com serà el fet migratori subsaharià en el futur? Passant comptes de com ha anat fins avui la col·laboració internacional per evitar-ho, l’esgarrifança fa lletjos a l’esperança i el futur s’enfosqueix. En situació de crisi, augmenten dues de les xacres més indignes de l’ésser humà: el racisme i la xenofòbia. Compte doncs amb el vell atrinxerament en la particularitat de cadascú negant el que és universal: és un dels camins del feixisme.

Aquesta és la història viladecanenca de Buramànding Kinte, un dels primers. Comença a un país de l’Àfrica que es deia Rhodèsia i ara es diu Zimbabwe. L’any 1979, aquell país funcionava en règim de segregació racial. Diverses guerrilles estimulades per la fi de la guerra del Vietnam i pel fet de fer-se independents Angola i Moçambic, miraven de capgirar-ho tot. Els morts en els enfrontaments es comptaven per milers i a l’última dècada s’havien tancat  més de 1.000 escoles. Un bisbe negre anglicà reformista, que es deia Abel Muzorewa, acabava de guanyar el mes d’abril d’aquell mateix any unes eleccions que, malgrat ser boicotejades per les guerrilles de Robert Mugabe i de Joshua Nkono, posaven fi al sistema del apartheid.

Vetaquí doncs, que un xicot de 18 anys de pell negra com el carbó, en tornar d’escola, un dia es trobà pares i germans petits morts a casa degollats. El mateix els hi havia passat a altres nois del barri. Per por a ser-ho també, tres d’ells emprengueren la fugida i, d’aquests tres, un era en Buramànding Kinte. Sense esperar a saber quina de les guerrilles, policia o exèrcit havia estat, ni el perquè, enfilaren cap a l’oest. En Buramànding es fixà com a objectiu Anglaterra, l’antiga metròpoli. Feia el camí de fugida estimulat per la il·lusió d’anar a estudiar a Cambridge i somniava tornar un dia a ca seva, ben preparat, un cop acabés el capgirament polític.

A la fi de l’oest, a 2.000 km, va trobar-se el mar, que no coneixia, i el port de Luanda, la capital d’una Angola que estava en guerra. S’enrolà en un vaixell que anava fins a Dakar. Allà, ben a prop d’on abans s’estibava els esclaus per dur-los més enllà de l’Atlàntic, fart d’esperar i de no aconseguir un nou enrolament, s’esmunyí tot sol de polissó en un altre barco que, nord enllà, acabà atracant al port d’Alacant. La gana el féu baixar a terra i l’entossudiment de Cambridge el dugué a colar-se de trascantó en trens que venien cap amunt. Baixava cada cop que es veia empaitat pels revisors, fins que una de les vegades li succeí entre les estacions de Castelldefels i de Gavà. Quan, caminant per la via, passava pels camps de Viladecans, va ser detingut per una patrulla de la Policia Local. Era al migdia de l’últim divendres de juny de 1979. Havia esmerçat prop de dos mesos en el viatge que l’havia dut des dels volts de Bulawayo a Zimbabwe als volts de Barcelona. Era el primer subsaharià que no essent un emigrant de l’ex-colònia de Guinea, ni un turista, arribava a Viladecans com a primícia de tots els altres.

–Aquí le traigo a este tipo que dice ser de Rhodesia y llamarse Manding Kinte o no sé qué. No lleva documentación alguna y venía vagando por la vía comiéndose un tomate. ¿Qué hacemos con él?

El policia que l’havia pres, no tenint comandament a qui fer-li l’entrega, el presentà directament al regidor responsable de la governació. El to i la fatxenda d’aquella mala persona, irritaren el regidor de mala manera.

–La Ley de Vagos y Maleantes ya sabe que no está vigente. Sin habérselo pedido ni yo ni él me trae aquí a un señor que no ha hecho nada, sólo porque es negro. Ayer usted vio la serie de televisión en la que sale un tal Kunta Kinte... y, hoy, sintiéndose protagonista, supone que todos los negros son como aquel y que esto puede ser divertido... Desde luego, usted no va a hacer nada con él. Váyase por ahí de nuevo, ande; atienda a quien se lo pida y atrévase sólo con delincuentes... 

El regidor, seguidament, es va fer acompanyar d’un funcionari que entenia força més l’anglès i asseguts a taula començà la següent conversa, bé, interrogatori:

–Good morning. Welcome to Viladecans. Please, what is your name? així començà.

–My name is Buramanding Kinte, va respondre. Començava malament a parer del regidor.

–Please, your true name! 

–Joseph Buramanding Kinte, va dir a continuació. Definitivament, havia fet seu el nom amb el qual el guàrdia l’havia batejat.

–Age? 

–Eighteen years.

–Coming from?....  And, do you go?

–From Rhodesia..., and I want to go to study in England, va respondre l’africà. 

El regidor va arrufar el nas entreveient el problema que se li venia al damunt i digué al funcionari:

–Pregunta-li per la família, pels estudis, pel viatge. Pregunta-li què en sap dels canvis a Zimbabwe i què hi vol anar a fer a l’Anglaterra. Apunta-ho tot i veurem en quines coses es contradiu i quins interrogants ens planteja. Quan acabis, sense embuts, digues-li que ho té molt cru sense papers i sense un duro. Que acaben de guanyar les eleccions els conservadors, i que la Tatcher aquesta, el primer que acaba de fer és tancar les portes a tots els refugiats i els emigrants. Vejam quina cara hi fa. Pregunta-li, primer, què son les cicatrius..., va demanar al funcionari quan observà unes grans marques circumdant cada braç del noi a l’alçada dels colzes, com si hagués estat lligat amb filferros trinxadors.

–Diu que això li va fer fa dos anys la policia amb un matxet, a ell i a altres, per haver participat en una manifestació d’estudiants de l’institut. Diu que qui arribava a temps a curar-se es salvava i qui no, moria, va traduir el funcionari.

–A Rhodèsia? Vols dir que aquesta animalada esgarrifosa que ens hem d’empassar, no sovinteja més als països de l’Àfrica Occidental?

–Diu que va ser a Bulawayo, a Rhodèsia.

–El seu nom, si és de debò, ens diu que és mandinga. Els mandingues no són de Rhodèsia, diria que són de Gàmbia i del Senegal. Pregunta-li quines tribus hi ha al seu pais i de quina és ell.

–Diu que les més importants són la Shona i la Ndébele. La seva mare era ndébele. Diu que el seu pare, segurament era mandinga...

–Segurament? què vol dir? que el seu avi era un esclau dut allà pels anglesos?

-Diu que no ho sap.

Una hora després l’alcalde Masgrau fou informat de la tinença d’una persona indocumentada, de raça negra, que mig volia exiliar-se a la Gran Bretanya més que no pas emigrar, que no havia demanat asil ni estava prou clar que pogués ser tingut per refugiat, que semblava sincer i tenir un bon nivell de formació, però que també podia ser un aventurer dels què llavors n’hi havia força a la costa occidental africana volent anar a França. Es prengué així la determinació d’acompanyar-lo a la Creu Roja de Barcelona quan fos possible, deixant-li ben clar que no estava detingut i se’n podia anar si volia, que se l’acompanyaria per allotjar-lo, de moment, en una pensió i que l’endemà, dissabte, s’hauria de presentar novament a l’Ajuntament per mirar de fer-li una mena de salconduit mentre es gestionava pel dilluns una entrevista amb el Comissionat per als refugiats. Només se li va demanar que, si decidia marxar, ho fes saber prèviament.

Però no va marxar. Recollí el paper que, com a molt, l’alliberava de la Guàrdia Urbana i es predisposà a l’entrevista amb els responsables de la Creu Roja, i arribat el cas, amb el Cònsol Britànic. 

Dissabte a la tarda, ja molt més relaxat, en Buramànding seguia arreu al regidor com si fos la seva ombra, fent-li palès l’abandó i confiança envers la seva persona, fins que aquest se n’apiadà i mirà de fer-li entendre aquesta proposta:

–Mira. Allotjar-te i donar-te de menjar, a l’Ajuntament no li és de franc. No tinc clar que ho hagi de fer ni que hi hagi un duro per poder-ho fer. Tampoc està clar quant ha de durar això teu. Així doncs, vindràs a dormir a casa. Demà, diumenge, anirem a casa els pares i coneixeràs també als meus germans. Dos o tres són de la teva edat. El dilluns de bon matí, plegats, anirem a la Creu Roja, a veure si et donen la condició de refugiat, si poden mediar davant les autoritats britàniques, i si en vuit dies pots ser a Cambridge..., Vale? O.K.?

(continuarà)

Andreu Comellas