La realitat en què ens trobem és molt dura. Ens quedem astorats veient com un grup de veïns pateix el flagell de la manca de feina i de l’esgotament de les prestacions de l’atur, o ciutadans que havien posat esperança en el miratge del capitalisme popular, esperonat pel sector financer que feia del crèdit un nou mannà inesgotable.
Veiem moltes persones que han dedicat la seva vida a treballar i que havien confiat, ara que ja havien arribat a edat de jubilar-se, en un sistema de benestar que els prometia serveis eficaços i universals per encarar amb tranquil·litat l’últim tram de la seva vida.
No reaccionem davant les agressions que patim els assalariats, els autònoms, els petits comerciants i emprenedors, amb pujades d’impostos que ens posen en risc les il·lusions, no ja de millorar, sinó de mantenir la qualitat de vida aconseguida amb molt d’esforç.
Ens fan pagar una festa en la qual la majoria hi hem estat de convidats de pedra, mentre que una minoria que l’han fruït a mans plenes, ara amb les butxaques folrades ens culpabilitzen a tots dels excessos comesos.
Ja està bé de que ens diguin uns desconeguts (mercats) el que cal fer amb els diners públics, això ho hauríem de decidir tots plegats. Els nostres representants, els polítics que hem escollit, amb un mandat molt clar: fer possible la convivència entre persones que pensem diferent i tenir cura del que és de tots, amb un objectiu igualment clar: que se’n beneficiï la majoria.
La responsabilitat dels polítics que hem elegit és doncs liderar aquest procés sense vacil·lacions i deixant enrere tots els vicis adquirits en l’època en què els alts impostos del totxo donaven per fer serveis molts d’ells pensats més en la carrera dins el partit que en les necessitats reals del ciutadans.
No és l’hora d’amagar-se i veure si escampa la tempesta, no és el moment de dir que primer cal clarificar la situació, i molt menys de lamentar-se pel grau de desafecció de la població amb la política.
El que cal ara és posar en discussió pública idees i esperances de futur, cal que els polítics facin la seva feina, que no s’amaguin i estiguin disposats a cremar-se si és el cas, parlant clar, exposant els camins que s’han d’obrir, entre aquest bosc de mentides i mitges veritats.
La política de no moure’s esperant a veure si escampa, esperant que l’adversari cometi l’error, només pot dur a una situació de paràlisi, que escombrarà a aquells que la practiquin i potser obrirà camí a opcions populistes que destrossaran la feble cohesió social que avui encara existeix.
Cal parlar molt clar als ciutadans i encarar la situació enfrontant-se amb qui només vol mantenir una situació que ens porta al conflicte.
Els partits polítics que majoritàriament han obtingut la representació dels ciutadans, tant a nivell nacional com local, han d’assumir aquesta responsabilitat, sense amagar-se darrere de conflictes administratius de competències. Parlem de fer Política, que cal fer memòria, és el sistema de resoldre els problemes que comporta la convivència. Si estem d’acord que ara tenim un problema i que no anem bé, cal que els polítics facin la seva feina o que obrin pas a d’altres que sí que la volen fer.
Joan Pidelaserra i Monmany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada